Potser en comptes de preguntar-me si es memoritza poesia, hauria de preguntar-me si es llegeix poesia. Suposo que encara hi ha qui ho fa, però i el jovent? Llegeix poesia com ho fèiem en la meva generació? No em refereixo a la poesia que cal llegir a l'escola, sinó als poemes que llegeixen per plaer. I memoritzar-la, ho segueixen fent? Si preguntéssim a estudiants d'ESO o de batxillerat si se saben algun poema de memòria, quin percentatge respondria afirmativament?
No recordo exactament quan vaig començar a llegir poesia pel meu compte, però crec que devia tenir uns vuit anys. El meu pare tenia les
Obras completas de José Maria Gabriel y Galán i jo em passava moltes hores llegint aquells poemes, fins i tot els que estaven escrits en dialecte estremeny com aquell tan trist del "
señol jues, pasi usté mas alanti /
y que entrin tos esos...", que explica la història d'un home a qui van a desnonar perquè havia gastat tots els diners en la malaltia de la seva dona, morta uns dies abans del desnonament, i els diu que s'ho poden endur tot menys el llit on ella va morir i els diu:
Señol jues: que nenguno sea osao
de tocali a esa cama ni un pelo,
porque aquí lo jinco
delante usté mesmo.
També tenia les poesies completes de Campoamor i en recordo especialment aquella de
Escribidme una carta señor cura..., que m'havia après gairebé sencera. No sé si el meu pare tenia cap llibre de García Lorca, però de vegades l'havia sentit recitar el poema de
La casada infiel:
Y que yo me la llevé al río
creyendo que era mozuela
pero tenía marío.
Fue la noche de Santiago
y casi por compromiso...
Del
Almanaque Meridiano, que a casa compraven cada any, i que sempre duia alguns poemes, també en vaig memoritzar alguns. Em sembla que va ser en un
Almanaque que vaig llegir per primera vegada el poema del germans Álvarez Quintero sobre el jardiner a qui un
caballero li roba la rosa que ell cuidava amb tanta cura:
A la orilla de la fuente
un caballero pasó,
y a la rosa dulcemente
de su tallo separó.
A casa treballava una noia --la
minyona, que se'n deia aleshores-- que, tot i ser d'un poblet molt petit de Castella i que gairebé no havia anat a l'escola, també era amant de la poesia i d'ella vaig aprendre el famós poema de Sor Juana Inés de la Cruz:
Hombres necios que acusáis
a la mujer sin razón
sin ver que sois la ocasión
de lo mismo que culpáis.
Moltes vegades he pensat on devia aprendre aquell poema una noia que pràcticament no havia anat a l'escola. Potser a la ràdio? Perquè durant la meva infantesa, era normal sentir poemes per la ràdio; fins i tot hi havia discos de poemes i la gent en demanava en els programes de
discos solicitados. En castellà, es clar. Un dels més populars era la
Profecía de Rafael de León, que recitava Alejandro Ulloa. Quantes llàgrimes no devia fer caure cada cop que la seva veu deia allò de
...porque sin ser tu marío
ni tu novio, ni tu amante,
yo soy quien más te ha querío...
¡Con eso, tengo bastante!
De poemes catalans, no en vaig llegir fins alguns anys més tard, però la meva mare se sabia de memòria molts poemes que havia llegit quan llegir en català era normal --durant la meva infància i bona part de la joventut, no n'era gens, de normal-- i de vegades me'n recitava. (Em sembla que la meva mare tenia una memòria prodigiosa; quan es va treure el carnet de conduir, el 1935, es va aprendre de memòria tot el codi de circulació i cinquanta o seixanta anys després encara podia "recitar" de memòria la pregunta que li van fer a l'examen.) Era com els contes; alguns poemes m'agradava sentir-los una i altra vegada. I un que m'agradava molt era el que explicava la llegenda de l'origen de les quatre barres:
En la que Sant Jordi empunya
bandera de color blanc
hi ha l'escut de Catalunya
amb quatre barres de sang.
D'aquestes barres la història
està escrita en lletres d'or
per saber-la de memòria
i gravar-la en nostre cor...
O el de la pubilleta, la nena que s'estava morint de tristesa quan deixa de ser pubilla perquè ha nascut l'hereu i el mateix pare li diu:
Sí, sí, és veritat filla;
l'hereu t'ho ha robat;
ja t'ha desbancat,
ja no ets la pubilla.
Hi ha un poema que és possible que fos una cançó --tinc un record molt vague de la meva àvia cantant-lo-- però com que la meva mare desentonava molt, potser només me'l recitava:
La Mare de Déu,
quan era xiqueta
anava a costura
a aprendre de lletra,
amb son coixinet
i la cistelleta.
Més endavant, quan jo devia tenir uns dotze anys, el meu pare em va dur, d'un viatge,
Las mil mejores poesías de la lengua castellana i allò va ser el meu aliment poètic per a una bona temporada. A més, quan després, a escola, estudiàvem molts autors de poesia només pel nom o per algun poema que apareixia en el llibre de text, jo podia recórrer a aquella antologia per saber-ne més. Quevedo, Zorrilla, Bécquer, Espronceda, Rubén Darío eren els que més m'agradaven aleshores. Després vindrien els
romances, el Arcipresete de Hita, Jorge Manrique, Santa Teresa i San Juan de la Cruz i els de segle XX.
No sé quan va anar a parar a les meves mans el primer llibre de poesia catalana, però el que recordo millor és una antologia bilingüe catalana-italiana, que vaig agafar en préstec a la biblioteca de l'Institut Italià, on havia començat a estudiar aquella llengua quan tenia quinze anys. Com que les fotocòpies eren encara un luxe --eren, com diu la paraula, una
foto del document que es volgués copiar-- em vaig dedicar a copiar a mà alguns poemes d'aquell llibre. El que més m'agradava era el
Cant espiritual, de Joan Maragall, que l'havia sentit recitar alguna vegada, però no havia vist mai escrit per poder memoritzar. M'agradava molt el tros que diu:
Si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
perquè acluca'ls cercant un altre com?
Si per a mi, com aquest no n'hi haurà cap.
Després ja tinc un buit a la memòria i no sé com vaig familiaritzar-me amb els poetes catalans clàssics, amb d'altres més recents i amb els castellans que en època de Franco eren gairebé tabú. De Miquel Hernàndez, per exemple, recordo que en el llibre de literatura l'esmentaven, però gairebé de passada, dient que era "
un epígono de la generación del 27" (ho recordo perquè era la primera vegada que llegia la paraula '
epígono') i poca cosa més. Com tampoc deia gaire cosa d'Antonio Machado, mentre que es treia la impressió que el bo --literàriament-- dels germans Machado era Manuel.
Els primers poemes francesos que vaig llegir va ser a classe de francès i la professora ens en feia memoritzar alguns. El que primer que em ve a la memòria és el la faula de la cigala i la formiga, de La Fontaine:
La cigale ayant chanté
tout l'eté
se trouva fort dépourvue
quan la bise fut venue...
I en italià, els que hi havia en
el primer llibre de lectura en aquella llengua que vaig tenir (
Letture italiane per stranieri), una mena d'antologia de la literatura italiana que encara conservo. En recordo el poema de Lorenzo de Medici sobre la fugacitat de la vida i la necessitat d'aprofitar el que ens dóna, sense esperar el demà:
Quant'è bella giovinezza,
Che si fugge tuttavia!
Chi vuol esser lieto, sia:
Del doman non c'è certezza.
O aquella tan musical de l'oreneta a la qual es lamenta una dona a qui tenen presonera en una torre (n'he hagut de buscar el nom de l'autor que havia oblidat; és Tomasso Grossi):
Rondinella pellegrina
che ti posi sul verone,
ricantando ogni mattina
quella flebile canzone,
che vuoi dirmi in tua favella
pellegrina rondinella?
I alguns fragments típics de
La divina comèdia. Després van venir Leopardi, Carducci, Pascoli, Montale, Quasimodo...
A classe d'alemany m'havien fet aprendre també alguns poemes dels quals s'havien fet cançons (un d'ells era el que en català és
La rosa de bardissa; em sembla que era de Schiller o potser de Goethe). Tanmateix és una llengua que he oblidat pràcticament, tot i que en recordo bastant bé la gramàtica.
Més tard va arribar la meva descoberta de la poesia anglesa i vaig arribar a aprendre'm alguns poemes de memòria: algun sonet de Shakespeare i petits fragment d'algunes tragèdies seves i de poemes d'altres autors. Però curiosament, tot i haver-los après fa menys temps --o potser per això-- són els que pitjor recordo.
I tot i el meu interès actual per la poesia feta per dones --dones d'ara i dones de qualsevol època-- no puc recordar quan vaig començar a interessar-me'n. Coneixia Santa Teresa, Sor Juana Inés de la Cruz, Rosalía de Castro, Alfonsina Storni, Clementina Arderiu, però no recordo quan vaig entrar en contacte amb l'obra de Maria Mercè Marçal, ni quan vaig descobrir que també hi havia hagut trovadores. El 1991, en una llibreria de Manhattan vaig comprar un llibre bilingüe castellà-anglès de poesia de dones, amb poemes d'autores de llengua castellana de totes les èpoques. És curiós que el meu contacte amb alguns (i algunes) poetes de llengua castellana i catalana els hagi fet a través d'edicions publicades per a lectors d'una llengua que no és la dels poetes que hi presenten. Hi ha poetes catalans que vaig conèixer a través d'una antologia bilingüe català-castellà que va publicar Alianza Editorial.
Tot això m'ha vingut al cap després de llegir un article de la revista
The New Yorker amb el títol
Why we should memorize (Per què hauríem de memoritzar; o aprendre de memòria), en què l'autora --Rachel Arons, professora de literatura i escriptura en un
college nord-americà--
explica que quan posa deures consistents a aprendre de memòria un poema,
els estudiants troben que és una tasca molt feixuga perquè són nois i
noies que no estan acostumats a memoritzar res. Diu que avui dia no és
necessari aprendre's un poema de memòria perquè només cal fer
tap,
tap,
tap al teclat de l'ordinador i tenim a la pantalla el poema. Seria com intentar comunicar-se per morse, que quan ella era jove va aprendre durant un campament. Tanmateix, Arons defensa la memorització dels poemes perquè en proporciona un coneixement diferent: te'l duu dintre de tu, perquè queda inserit en la química del cervell i se'n té un coneixement més profund que si únicament es llegeix en una pantalla.
Que el jovent no sàpiga memoritzar, ho dubto. Pregunteu a un noi o una noia de quinze-vint anys la lletra d'una cançó del seu cantat o grup --o banda, com diuen ara-- predilecte i posaria les mans al foc que us la poden dir tota de memòria. Potser el que no interessa ara és la poesia com l'enteníem abans, per ser recitada; de vegades, la lletra d'una cançó també pot ser un poema. Caldrà reinventar la poesia?
Fotos: Alguns llibres de poesia en els meus prestatges (M. Piqueras)
Aquest llibre de poemes sobre la mort inclou un pròleg del mateix Reventós. Són unes reflexions sobre la percepció de la mort que es comença a tenir quan la persona ja es va apropant a la fi de la vida. En destaco aquest paràgraf:
