A través del butlletí Migjorn, m'arriba un comentari de Jordi Minguell Roselló sobre un article d'Albert Pla Nualart publicat en el diari ARA. En l'article esmentat, Nualart defensa la concordança sistemàtica que fa el diari de les paraules clau i blaugrana quan actuen d'adjectiu, malgrat que aquest ús contravingui la normativa actual del català. I ho justifica pel fet que --segons Nualart-- "la concordança s'acaba imposant: primer en l'ús i al final en la norma". Nualart esmenta TV3, que ja admet blaugranes (en comptes de blaugrana), i diu que, en aquest mitjà, "en frases del tipus 'Aquests problemes acaben sent del tot clau', la invariabilitat fa mal a l'orella".
Exemples d'aquest ús que fa el diari ARA són les expressions jugadors blaugranes i paraules claus en comptes de jugadors blaugrana i paraules clau. Jordi Minguell mostra els resultats que ha obtingut fent una cerca a Google d'aquests dos exemples. Ara per ara, les formes paraula clau i jugadors blaugrana encara predominen. Però és evident que, si altres mitjans de comunicació s'apunten a la tria feta pel diari ARA, la forma que ara per ara és incorrecta acabarà predominant.
Nualart justifica l'ús de les formes no normatives per no encotillar una llengua i no frenar-ne l'evolució. És cert que les llengües, com les espècies, evolucionen. I ho fan de moltes maneres, responent a situacions ambientals. En l'evolució biològica hi ha un concepte que s'anomena pressió selectiva o pressió de selecció, i fa referència a l'evolució que es produeix quan hi ha unes condicions ambientals que actuen com una força que "empeny" l'espècie al canvi en una direcció. En biologia es parla de pressió selectiva "biótica", quan està exercida per éssers vius presents en el mateix ecosistema que l'espècie sobre la qual s'exerceix la pressió de selecció, com podria ser un depredador, un paràsit o un competìdor. També hi ha la pressió de selecció "abiòtica", causada per factors ambientals com ara la temperatura, les condicions químiques, el clima.
Com esmenta Minguell en el comentari a Migjorn, "[s]embla que [Nualart] vingui a dir que els mitjans de comunicació no s'hi han d'atenir [a la norma] per afavorir l''evolució' de la llengua, com si l'evolució fos una necessitat vital". En llegir-ho, he pensat que Minguell, potser sense adonar-se, estava parlant de "pressió selectiva". En aquest cas, és un tipus de selecció que podríem anomenar "mediàtica".
19 comentaris:
Aquest és un tema molt polèmic, que ja porta anys motivant estranys diàlegs, el que passa és que sovint costa de posar-nos d'acord entre què cal conservar i què cal 'fer evolucionar', ni que sigui de forma 'mediàtica'. En català hem aconseguit recuperar molts exemplars que semblaven 'extingits', com sempre, cal seny i aprofundiment i no caure en dogmatismes de tots colors, però això, ai...
Tema polèmic. Totalment.
Jo no entenc la fal·lera d'alguns per fer evolucionar la llengua d'aquesta manera. Entenc que tot evoluciona, i això no és dolent, però sovint sembla que hi hagi més ganes d'utilitzar l'idioma de qualsevol manera, que de deixar que evolucioni.
Raquel
Júlia tens raó en això de la recuperació de mots que semblaven extingits. Quan em diuen que un barbarisme ja està arrelat i cal incorporar-lo, recordo que quan jo era petita la gent llençava les cartes al "bussó" després de posar-los un "sellu". Ara, tot i que s'envien moltes menys cartes per correu, la gent els hi posa un 'segell' i les diposita en una 'bústia'.
Raquel, estic d'acord amb tu. Que les llengües evolucionin no és dolent, però de vegades l'evolució es converteix en "regressió", perquè es perden moltes coses pel camí de l'evolució
Costa posar-se d'acord amb aquests temes ja que cadascú parla des de la seva experiència i li sembla que la forma dialectal personal és la que toca. He escoltat molts disbarats. Crec, a nivell personal, que hem recuperat molts mots, hem millorat l'ortografia, però pel que fa a la resta, es fan molts disbarats. Ahir vaig escoltar per la tele, a un periodista, ep, 'hem fet hincapeu', per exemple.
Un altre tema és l'ús de dites vulgars en el llenguatge periodístic, com ara frases fetes, dir al noticiari que algú ha 'pixat fora de test' (sic) em sembla que realment és fer el que diu la dita, vaja.
De tota manera és un tema espinós he tingut molts debats i discussions sobre el tema i, per exemple, de vegades gairebé m'han forçat a canviar paraules d'algun escrit per 'massa cultes o minoritàries' quan jo les he escoltat molt sovint, a la família o en algun poble.
Voler arribar a acords en temes lingüístics és com voler agafar aigua amb un cistell, ens hem de refiar del propi criteri i de la intuïció, fins i tot.
Utilitzar un mot en desús en un context habitual fa que es faci actiu el vocabulari passiu, cosa interessant, així com recórrer a formes dialectals quan fa falta.
Em temo, a més, que la cosa no passa només en català, tot i que aquí tenim més problemes per raons òbvies i minoritàries. Una amiga em deia fa poc com es fumien del seu pare, de poble andalús, quan parlava pel fet que utilitzava mots com ara 'hogaño'.
Deia una molt bona professora que vaig tenir, gran lingüista, que no hi ha en llenguatge correcció o incorrecció, ja que depèn del context.
Júlia, el que dius de l'home andalús m'ha recordat que, en el poble del meu pare (era de la Manxa), hi havia també avis que, si bé deien "pos aluego", després et deixaven anar uns mots castellans tan bonics i pocs emprats pel jovent (eren també dels d'"antaño" i "hogaño"), que em deixaven bocabadada.
Això dels "blaugranes" (substantiu esdevingut adjectiu) ja fa temps que corre, no és del diari Ara.
Quan es parla d'aquest fenomen, convé tenir també en compte els casos en què l'ús majoritari (i no imposat per ningú, sinó espontani) fa aquests segons elements del compost en plural. Posant per cas, "Els estats membres del G-8...". Penso que no es pot condemnar un fenomen com aquest i que els diccionaris han de donar entrada com a adjectius als substantius que funcionin com a tals.
Suposo que és això el que volia dir Pla Nualart.
En el que no estic d'acord és en el fet que un diari canviï sistemàticament el que escriu la gent per adequar la normativa al llibre d'estil que de fet imposa aquell diari. O sigui, si un periodista o un col·laborador del diari escriu "jugadors blaugrana" o "és clar", no trobo bé que "per homogeneïtzar", el diari canviï allò (que és correcte lingüísticament; encara més: ara mateix és l'únic "correcte" segons la norma) per "jugadors blaugranes" i "esclar" dient que això darrer és el "més natural".
Això sí que em semblaria una manera poc canònica de fer evolucionar la llengua; és fer anar la llengua per on ens convé, i potser ho podem defensar d'aquesta manera, però no podem dir que ho fem així perquè és "el més natural". Perquè de fet hem canviat un ús natural (el d'aquell autor) per acomodar-lo a un llibre d'estil.
Vigilant, crec que en part coincidim en les nostres apreciacions del tractament de la llengua que fa el diari ARA. Jo tampoc aprovo que el diari canviï sistemàticament allò que és correcte si no s'ajusta al seu llibre d'estil, especialment si els articles són col·laboracions externes.
Estic agraïda a l'AVUI perquè, els anys que hi vaig col·laborar, em van respectar el meu DNA, tot i que ells facin servir ADN (Cal dir que, cada vegada que em sortia en un article, a l'inici els posava una nota dient que, si no acceptaven DNA em posessin "àcid desoxiribonucleic", perquè jo no acceptava ADN.)
Lectora, ¿em podries dir per què volies fer servir DNA en comptes d'ADN? Les primeres són les sigles en anglès, i les segones, en català.
Gràcies.
(És simple curiositat, eh? No és pas que ho discuteixi. Entenc que pugui haver-hi alguna raó científica, però no l'acabo de veure clara.) :-)
Llegeixo Pla Nualart amb molt interès i sovint n'aprenc molt. Però em sembla que no hi toca tant com es pensa. Fa uns quants dies parlava a "Ara" de les alternatives a "apretar". N'enumerava moltes, cosa que és d'agrair, però no animava gaire a emprar-les. De fet animava a donar-les per perdudes. No sé si s'adona que, en renunciar-hi, perdem –com assenyalava Vallcorba Rocosa per a casos semblants– distincions semàntiques que sempre havia fet la nostra llengua; és a dir, que la –ens– castellanitzem.
Pel que fa a l'evolució de les llengües, suposo que n'hi ha de diferents tipus, alguns dels quals no han pas de ser indefectibles. Si els romans haguessin disposat d'ensenyament obligatori, premsa, tv..., ¿haurien aparegut les llengües romàniques?
Barrufet, DNA són unes sigles internacionals. El fet que corresponguin a la denominació anglesa de l'àcid desoxiribonucleic és perquè aquesta molècula va descriure's en anglès. De la mateixa manera es diu LSD (de Lyserg Säure-Diethylamide) i en aquest cas ningú no diu que siguin unes sigles alemanyes i que en català hauríem de dir-ne DAL (de diamida de l'àcid lisèrgic).
Tampoc no he vist mai escrit TFA en comptes de l'habitual (i internacional) ATP per referir-se al trifosfat d'adenosina, una altra molècula que tenim a les nostres cèl·lules. En el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, les sigles DNA/ADN i RNA/ARN no tenen entrada pròpia, però dins de la definició dels termes especialitzats s'empren sistemàticament les sigles DNA i RNA, en l'orde anglosaxó, que és el fixat internacionalment i recomanat per la Comissió Combinada de Nomenclatura Bioquímica de la IUPAC-IUB (International Union of Pure and Applied Chemistry-International Union of Biochemistry; ara la IUB és IUBMB: International Union of Biochemistry and Molecular Biology).
Josep Maria, jo no m'oposo a l'evolució de les llengües, però crec que cal deixar que evolucionin espontàniament, sense exercir una pressió selectiva que acceleri l'evolució i la dirigeixi en un sentit determinat. Per altra banda, em sembla que, quan l'evolució representa empobriment del vocabulari, val la pena que s'actuï per evitar-ho. Tenia un amic (el vinarossenc Alfred Giner-Sorolla, que va morir el 2005), amb qui vam fer un recull de sinònims d'"important", perquè deia que ara tothom repeteix moltíssim aquesta paraula com si no n'hi hagués d'altres per expressar la mateixa idea.
Lectora, moltíssimes gràcies per la teva extensa resposta.
En qualsevol cas, sembla que els mateixos experts no ho tenen gaire clar, perquè l'Enciclopèdia només entra "ADN", i no dedica cap entrada a "DNA" (que, en canvi, sí que apareix escrit així en diversos articles relacionats). Sorprenentment, el Diccionari de Medicina de la mateixa Enciclopèdia sí que entra "DNA", i hi dóna prioritat, ja que l'entrada "ADN" remet a l'anterior. El TERMCAT, per fi, dóna carta de naturalesa a totes dues sigles, però fa l'aclariment següent: "La sigla ADN té un ús divulgatiu. En àmbits especialitzats se sol utilitzar la sigla anglesa DNA".
Sembla, doncs, que les dues possibilitats són defensables des de diversos punts de vista.
Gràcies novament.
Barrufet, vaig col·laborar en la segona edició del Diccionari enciclopèdic de medicina i els directors de l'obra van donar prioritat al criteri científic, per això 'ADN' remet a 'DNA'.
També ho vaig parlar amb el TERMCAT fa anys, quan vaig preparar una fitxa de la col·lecció "Què cal saber?" de la Societat Catalana de Biologia. Em pensava que no era disponible a Internet (era la núm. 100 i van començar a publicar-se en línia a partir del número 101), però he descobert que a Google llibres hi ha el llibret amb el recull de les 100 primeres fitxes, que va publicar-se el 1996: http://tinyurl.com/6chrsmx
Moltes gràcies, Mercè. Sóc assessor lingüístic de doblatge de TV3, i ho tindré molt en compte quan corregeixi algun documental científic sobre el tema. Esclar que aquests documentals solen ser molt divulgatius, i aleshores hauríem d'aplicar el criteri del TERMCAT, no?
Barrufet, jo sempre escric i dic DNA, tant si es tracta d'un article en una publicació científica com si és de divulgació. No entenc per què s'ha de fer aquesta diferència. Ho entendria si el fet d'escriure ADN fes més comprensible allò que s'explica. Però no són més que unes sigles. Quan ens referim a la sal comuna (clorur de sodi) i n'escrivim la fórmula, posem ClNa, respectant el 'Na', tant si és un escrit divulgatiu com si és per a especialistes. No escrivim pas ClSo, encara que en català es digui 'sodi' en comptes de 'natrium'.
M'he de rectificar: hi ha un cas en què no em toca més remei que acceptar ADN. És quan faig traduccions al castellà per a la revista "Investigación y Ciencia". Però en aquest cas no sóc autora, sinó únicament traductora. I no és català; si volen castellanitzar unes sigles internacionals, allà ells!
Ho tinc difícil per seguir el teu criteri, Mercè, perquè acabo de veure que la web Ésadir --el llibre d'estil online de TV3-- només recull "ADN" i no diu res de "DNA". I, per bé o per mal, a l'hora de seguir un criteri em dec totalment als seus, tot i que són perfectament discutibles i, com tot a la vida, millorables.
Publica un comentari a l'entrada