Ser home o dona per presentar un programa: encara hi ha diferències

Helena Garcia Melero a la Marató de TV3 2016

He mirat una estona la Marató de TV3 i m'ha cridat l'atenció un aspecte dels presentadors. Ell --Ramon Pellicer-- duia un jersei de coll alt i, al damunt del jersei, una americana. Roba molt adequada per al mes de desembre i còmoda per a un programa que dura tot el dia. Ella --Helena Garcia Melero-- duia pantalons i a la part superior una peça que, més aviat que un jersei, era el que ara anomenen un top, que li deixava al descobert els braços i les espatlles, com si estigués en ple estiu. I el calçat? En Pellicer, unes sabates normals masculines i na Melero unes sabates de taló bastant alt, que potser també siguin normals per a moltes dones, però que són antinaturals i gens beneficioses per al cos de qui les duu.

Fa uns mesos ja vaig criticar aquí que les presentadores de TV3 --i crec que en general, també d'altres cadenes de televisió-- vagin amb sabates de taló molt alt i sovint també de punta estreta i molt punxeguda. Hi ha qui troba aquest tipus de calçat molt elegant (jo, no), però crec que abans que pensar en l'elegància caldria pensar en la comoditat i en els problemes de salut que por causar l'ús continuat de sabates de taló. A més, amb aquest costum que hi ha ara en la majoria de cadenes de televisió que els presentadors de les notícies ho facin a peu dret, no deu ser pas gaire còmode estar-se tanta estona enfilada damunt d'aquelles sabates.

Un realitzador de TV3 que té una certa responsabilitat sobre la imatge personal i vestuari de presentadors i presentadores em va deixar un comentari en el blog i em va dir que les sabates les trien conjuntament elles mateixes i l'estilista que tenen assignada. I afegia que, com a màxim, estan dretes tres quarts d'hora i no pensa que això sigui perjudicial per a la seva salut.

És possible que dur sabates de talons molt alts durant tres quarts d'hora al dia potser no els perjudiqui, però no es tracta únicament de la seva salut. La gent que surt habitualment a la televisió sol convertir-se en un model per a la resta de la població, perquè se suposa que van a la moda o que són elegants.

Per altra banda, hi ha el vestit. Per què aquesta insistència que les presentadores vagin ensenyant els braços mentre els seus col·legues mascles els duen tapats? (En aquest aspecte, però, no sempre passa; a diferència de les sabates, hi ha presentadores que van amb màniga curta o fins i tot amb una jaqueta.) Sembla que els homes siguin uns fredolics i elles unes fogots. Hi ha presentadores que, per al meu parer, són massa primes i lluir aquells bracets com escuradents em sembla que tampoc no és massa adequat (i no ho trobo elegant, si és que es tracta d'elegància).

He reflectit a Facebook aquesta opinió meva sobre el vestuari i sabates dels presentadors de la Marató i m'han deixat alguns comentaris de caire diferent. Un amiga ha escrit:

Ara mateix m'he exclamat, jo també, d'això dels talons. Si no fos de mal gust fer humor negre en una data com avui, diria que el dia de la marató dels galindons, o de l'escoliosi, o del vertigen cervical espero que no se'ls posi.

Una altra, però ha sortit en defensa d'aquesta manera de vestir i calçar:

no ho suporto... ningú pensa que potser li agrada anar així??? a mi m'agrada! i per això ja no sóc digna del vostre respecte com a dona?

I una tercera --dona ja gran, més o menys de la meva edat i que és molt elegant-- li ha replicat:

Si reina.a mi també m'agradava, fa més estilitzada, per això estic operada de galindons.

Encara copio dos comentaris més que opinen com jo. La primera:

Jo no trobo cap justificació per anar amb talons d'agulla per la tele, i si ens posem més radicals, ... per anar enlloc. I el Pellicer està molt bé amb jersei de coll alt

I la segona:

A part dels galindons i altres problemàtiques (lumbars, genolls, tormells, etc.), personalment no trobo gens estètiques les cames i els peus dins de sabates de taló altíssim i prim. Fixeu-vos com s'els veuen els tormells - sortits enfora - i les cames - separades en ( ) des dels genolls -. Jo no les veig estilitzades ni estètiques ni elegants.

A diferència de la defensora de les sabates de taló, jo no crec que es tracti de respecte, sinó de salut. També hi ha a qui li agrada fumar, però és dolent per a la salut. I en els programes de televisió, abans que es promulgués la llei del tabac, ja no s'hi fumava. I potser fumar-se un cigarret o dos en un programa no faci mal a la salut, però és la imatge que transmet allò que convé evitar.

M'agradaria que alguna presentadora de televisió es decidís algun dia a demostrar que també es pot ser elegant amb sabates planes o d'un taló que no superi els tres o quatre centímetres. I si no són elles a decidir-se, que les assessorés algú que, a més de l'elegància, tingui en compte també la salut.

Agnès Marquès al Telenotícies. La veurem algun dia amb sabata plana?

Entrades d'aquest blog relacionades:
- TV3 i les sabates de les presentadores (25.08.2016)
- Més sobre les sabates de les presentadores de TV3 (29.09.2016)

Consentiment informat? Més aviat desinformat

Ja fa anys que els hospitals demanen als pacients que s'han de sotmetre a algun tipus de cirurgia o a determinades proves diagnòstiques o tractaments que signin un document que es coneix com a consentiment informat. Segons el Diccionari enciclopèdic de medicina, el consentiment informat és el "[c]onsentiment voluntari donat per un subjecte per a participar en un estudi o ésser sotmès a un tractament mèdic o quirúrgic, havent estat informat anteriorment dels propòsits, mètodes, procediments, riscos i beneficis".

L'any 2000, el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei 21/2000 "sobre els drets d'informació concernent la salut i l'autonomia del pacient, i la informació clínica". El seu article 6.1 diu que "qualsevol intervenció en l'àmbit de la salut requereix que la persona afectada hagi donat el seu consentiment específic i lliure i n'hagi estat informada prèviament".

El 2008, el Col·legi Oficial de Metges de Barcelona va dedicar un número dels Quaderns de la Bona Praxi a "El consentiment informat. La presa de decisió informada del pacient", que defineix així:

El consentiment informat és un procés en què el pacient dóna la seva conformitat lliure, voluntària i conscient, manifestada en ple ús de les seves facultats després de rebre la informació adequada perquè tingui lloc una actuació que afecta la seva salut.

El Quadern indica els fonaments per a l'existència del consentiment informat:

En algunes ocasions he hagut de signar aquest document, però la meva experiència és que no va més enllà de ser un formulisme. Mai no m'han dit que el llegís abans de signar ni m'han explicat el seu contingut i per a què servia. Per altra banda, només una vegada he rebut una còpia del document informat que havia signat. Va ser el darrer mes d'octubre, en ingressar a l'hospital on m'havien d'implantar una pròtesi de genoll. L'administrativa que em va fer signar el document es va estranyar que m'entretingués a llegir-lo i crec que encara es va estranyar més quan li'n vaig demanar una còpia. Ja unes setmanes abans n'havia hagut de signar un altre, per al servei d'anestèsia, i vaig preguntar al metge per què no en donaven una còpia als pacients. L'anestesista em va dir que no era una pràctica habitual, però que, si en volia una còpia, me la farien. A més, aquesta vegada és l'única en què ha estat el mateix metge qui m'ha demanat que signés el document.

Segons el Quadern del Col·legi de Metges, la informació al pacient l'ha de donar sempre el metge responsable de l'acte mèdic i destaca (amb negreta a l'original) que no es pot delegar aquesta tasca en personal auxiliar o d'infermeria, ni en personal administratiu. I tot i que la llei no delimita clarament els continguts de la informació que cal donar al pacient, el Quadern indica els següents aspectes:

S'indiquen també les circumstàncies per les quals es pot dur un acte mèdic sense tenir el consentiment informat, que són bàsicament dues: a) quan hi hagi risc per a la salut pública (m'imagino una persona que arribi a urgències amb símptomes de l'ebola, per exemple) i b) quan la vida, integritat física o psíquica del pacient estiguin en risc immediat (m'imagino algú amb un infart o que hagi tingut un ictus i arribi inconscient a urgències).

Tot això està molt bé, però la pràctica m'ha demostrat que ara per ara el consentiment informat no serveix per a res. O potser únicament per descarregar responsabilitats si l'acte mèdic té conseqüències no desitjades, que passen potser només en molts pocs casos, però que se sap que podrien passar. La realitat és que molta gent se sotmet a proves diagnòstiques, operacions o tractaments sense saber què és exactament en què consisteixen ni els riscos inherents. Potser hi hagi qui tant li faci i no li importi saber-ho o no, però a mi sí que m'importa saber què em  pot passar si em fan una determinada prova o una operació (i en què consisteixen) o si em prenc un fàrmac que m'ha receptat la metgessa de família o un especialista.

Tot això em fa pensar en un concepte nou de la medicina, el que es coneix com alfabetisme o alfabetització en salut. Fa referència a la capacitat de les persones per accedir, entendre, valorar i usar informació significativa relacionada amb la salut. Aquest tema va ser debatut en el Fòrum Europeu de Salut de 2016 (aquest Fòrum és una reunió anual que organitza la Comissió Europea a Bad Hofgastein [Àustria] per tractar temes relacionats amb la salut que afecten els països europeus). S'hi van comentar les dades d'una enquesta sobre l'índex d'alfabetització en salut de la població de vuit estats europeus, entre els quals Espanya, que la Comissió Europea va fer el 2011. Les persones enquestades es van classificar en quatre categories (inadequat, problemàtic, suficient i excel·lent) segons fos el seu grau de coneixements generals sobre diversos temes de salut A Espanya, més de la meitat tenien un coneixement problemàtic (un 50,8%) o inadequat (7,7%). Només un 32,6% mostraven un coneixement suficient i un 9,1% el tenien excel·lent. Hi ha estudis fets en diversos països sobre els avantatges de l'alfabetització en salut; tant per al pacient com per al sistema de salut del país.

Entenc que, per a metges i infermeres, que solen treballar amb una gran pressió, amb molts pacients als quals han d'assistir, els resulti difícil dedicar una part del seu temps a explicar-los detalls i possibles complicacions sobre les proves o operacions que els han de fer o sobre el tractament al qual se sotmetran. Però no em sembla adequat que els facin signar un document que duu el qualificatiu informat, sense que ningú informi de res. Si la finalitat d'aquest document no es compleix, per a què serveix? Com a molt, perquè, si hi ha una complicació, des del servei de salut et diguin que en el document que vas signar ja s'indicava. Potser és el que li van dir a un pacient veí meu en la zona de reanimació postquirúrgica. Li havien practicat una colonoscòpia i va patir una petita perforació del còlon que va fer necessari que li donessin uns punts i que el fessin quedar una nit a l'hospital. Aquell home, segur que va signar el document informat, perquè és un requisit necessari previ a la prova, però algú va explicar-li els riscos inherents a la colonoscòpia? Posaria la mà al foc que ningú no ho va fer.

En Mateo i el tió

En Mateo és un nen de set anys, nascut a Barcelona de mare boliviana i pare colombià. Per sort, a la seva escola no van aplicar allò que volia l'exminsitre Wert de "españolizar a los niños catalanes" i el Mateo segueix sentint-se català, tot i que és conscient de les seves arrels americanes, que espero que sempre mantingui ben vives. I com a català, li agraden alguns dels nostres costums, com ara que el tió li porti regals per Nadal

Avui la seva mare m'ha explicat la història del tió que el Mateo té a casa des de fa alguns dies. És una història que va començar l'estiu passat quan el seu pare va trobar un tió que algú havia abandonat i el va recollir. La mare del Mateo va dir que a l'estiu els tions havien de ser al bosc, que és el seu ambient i que només volien estar a les cases a l'hivern, quan necessiten escalfor i aliments. El cas és que, oficialment, el pare va retornar al bosc el tió, però devia desar-lo en algun racó amagat de casa.

Fa poc, en tornar d'escola, el Mateo va explicar que una nena havia dut el seu tió a classe. Va lamentar-se que ell no en tenia cap i va demanar als pares si no podrien anar al bosc a buscar-ne un com aquell que el pare va trobar a l'estiu. El pare i la mare van dir-li que sí, que hi anirien un dia quan ell sortís de l'escola. I la setmana passada hi van anar. I van decidir que el Mateo i la mare buscarien per un camí i el pare, tot sol, per un altre, sense allunyar-se gaire els uns dels altres, perquè estava fent-se ja fosc. El pare aleshores va posar en un lloc del bosc el tió que havia guardat a casa des de l'estiu i el va tapar amb una manteta, deixant-li, però, la cara destapada. Es van reunir tots tres sense haver trobat res i el pare va suggerir que busquessin, plegats, per un altre camí per on no havien anat. Com que ja era fosc, el pare va deixar a Mateo la llinterna del seu mòbil perquè il·luminés el camí. I de sobte, ve't aquí que Mateo troba el tió a un costadet, amb la cara pintada i tapat amb una manteta!

Em diu la mare del Mateo que el nen, en descobrir el tió, va fer un crit d'alegria com ella mai no li havia sentit. Ara el tió és a casa on, a més de la manta, llueix també una gorra de llana i una bufanda; les hi ha posades el Mateo perquè no passi fred. Fins a la nit de Nadal, cada vespre li deixaran alguna cosa d'aliment i de beure, perquè el tió estigui ben alimentat i deixi regalets al Mateo quan li canti allò de caga tió, tió de Nadal...!  I el Mateo, quan li deixa els aliments, parla en català al tió.

Hi ha veus que qüestionen l'engany que es fa a la mainada amb això del reis, el pare Noel, el tió o altres personatges que duen regals per aquestes festes. Diuen que enganyar les criatures no està bé, que després se senten decebuts. Crec que si això fos cert, totes les generacions anteriors hauríem de sentir-nos decebudes amb els nostres pares i mares per haver-nos enganyat. Tanmateix, no va ser el meu cas. Quan vaig saber el secret dels Reis, no em vaig sentir pas decebuda, sinó al contrari. M'ho vaig prendre com que ja era prou gran per estar al corrent d'aquella història que s'inventava per a la mainada. Com que al meu darrere tenia tres germans, em sentia còmplice --en el bon sentit-- de l'engany i des d'aleshores vaig acompanyar la meva mare a comprar els regals de Reis per a tota la família.

El Mateo aviat tindrà una germaneta. Potser d'aquí a uns anys ell també se senti còmplice de la mare o del pare i els ajudi a amagar el tió al bosc perquè el trobi la nena.

2017, any de...

Alguns temes que seran objecte de celebració o commemoració l'any 2017:

• Any Internacional del Turisme Sostingut per al Desenvolupament. Proclamat per les Nacions Unides per "promoure una millor comprensió entre els pobles a tot arreu, dur a una millor conscienciació del ric patrimoni de les diverses civilitzacions i assolir una millor apreciació dels valors inherents a les diferents cultures, contribuint així a l'enfortiment de la pau al món". El turisme, que mou més de mil milions de persones que viatgen pel món cada any, és una força transformadora de la societat i del territori i un dels principals motos de l'economia i generació de llocs de treball en països en els quals contribueix a alleujar la pobresa i impulsar el desenvolupament. La celebració de 2017 vol destacar especialment el paper del turismes en cinc àmbits fonamentals: 1) creixement econòmic inclusiu i sostenible; 2) Inclusió social, ocupació i reducció de la pobresa; 3) ús eficient dels recursos, protecció ambiental i canvi climàtic; 4) valors culturals, diversitat i patrimoni i 5) comprensió mútua, pau i seguretat. 
• Escòcia celebra l'Any de la Història, el Patrimoni i l'Arqueologia.
• El País de Gal·les celebra l'Any de les Llegendes, promogut per les entitats turístiques.
• França i Colòmbia celebren l'Any França-Colòmbia, que té per objectiu contribuir acompanyar l'esforç de pau fet a Colòmbia i millorar la imatge internacional d'aquest país. Les activitats de l'Any tractaran molts àmbits, destacant-hi cultura, economia, i universitats i recerca, comerç, gastronomia, turisme i esport.
• Any Puig i Cadafalch, per celebrar el 150è aniversari del naixement de Josep Puig i Cafalch. Mataró, Argentona, Òrrius i Canet de Mar, municipis del Maresme en els quals va treballar l'arquitecte, col·laboren en l'organització d'activitats per difondre la seva obra.

Alguns centenaris de 2017 per recordar:

• Centenari del naixement del poeta Josep Palau i Fabre (21.04.1917-23.02.2008).
• Centenari del naixement de la poeta Gloria Fuertes, autora de literatura infantil i juvenil (28.07.1917-27.11.1998).
• Centenari del naixement d'Heribert Barrera i Costa (1917-2011), enginyer químic i polític.
• Segon centenari de la mort de l'escriptora anglesa Jane Austen (16.12.1775-18.07.1817).
• Segon centenari del naixement de l'escriptor i activista nord-americà Henry David Thoreau (12.07.1817-06.05.1862), considerat un dels pares de la desobediència civil.

El 2017, les ciutats de Aarhus (Dinamarca) i de Pafos (Xipre) seran les capitals europees de la cultura.

La Cuba que jo vaig veure

Carrer de L'Havana vieja

He vist a Twitter una piulada d'una persona que es lamenta perquè ha vist esmicolat el seu somni de conèixer "la Cuba de Fidel amb Fidel" i afegeix unes etiquetes (hashtags) elogioses per al Comandante. En veure aquestes piulades he pensat que, si aquesta persona hagués conegut la veritable Cuba de Fidel, potser el somni que se li hauria esmicolat hauria estat el de veure el dictador cubà amb els ulls que el veu ara.

La Lectora corrent a La bodeguita del Medio

Jo també tenia il·lusió per conèixer la Cuba de Fidel abans que ell desaparegués, però no pas perquè pensés que el país era millor del que serà després de la seva mort. (Era mera curiositat, de la mateixa manera que em va interessar la Líbia de Gadafi.) I no volia fer-ho anant-hi en un típic viatge d'agències, que és el pitjor tipus de viatge per conèixer qualsevol país. El 2002, amb la col·laboració d'una professora de la Universitat de l'Havana, vaig organitzar el meu viatge a Cuba; curt, només podia ser fora de Barcelona una setmana. La meva amiga em van convidar a fer una conferència a la Universitat per als alumnes d'un màster de toxicologia i em va buscar un hotel que tenia un acord amb la universitat. També em va posar en contacte amb un estudiant que, per un preu relativament mòdic --però que al final no ho va ser tant-- em podia fer de xofer alguns dies.

Vaig aprofitar el viatge per trobar-me també amb algunes altres persones que no coneixia personalment, però amb les quals tenia interessos comuns i hi havia tingut contacte per Internet: alguns traductors científics i gent del món de l'edició científica i una dona que col·laborava amb la Universitat per temes de salut i gènere, bastant coneguda en àmbits feministes internacionals.

Vaig visistar tres cases particulars en dies diferents i els ambients que hi vaig veure em van fer pensar que alguna cosa fallava en aquell país on teòricament tothom tenia els mateixos drets. La professora de la Universitat --catedràtica-- vivia amb el seu marit --metge d'un dels millors hospitals del país-- en un pis de dimensions molt reduïdes, on els pocs mobles que hi havia semblaven rescatats d'algun drapaire. L'edifici era molt vell, però potser no tant com semblava pel seu deterior, i a l'entrada hi havia un home que feia de porter i controlador de les visites que rebia el veïnat. La meva amiga em va convidar a dinar i el dia abans em va preguntar si m'agradava la carn de porc perquè pensava oferir-me un arròs amb porc. L'endemà em va costar identificar la carn de poc amb unes poques tires esfilagarsades de carn que sorgien de tant en tant d'algun punt del plat d'arròs.

Un edifici en el campus

El dia abans vaig estar visitant el campus de la Universitat on treballava la meva amiga (ara ja deu estar jubilada, si és que els permeten jubilar-se), un lloc bonic, fora del centre, amb jardins, camps i molta vegetació al voltant dels edificis. El deganat era en un edifici colonial espanyol (havia estat la casa dels propietaris de la finca on ara hi ha el campus). Era molt bonic, però posaria la mà al foc que no s'hi ha fet cap reparació ni se n'ha pintat l'interior des que els seus propietaris van haver d'abandonar Cuba. A les parets, blanques, s'hi podien veure milers de taques de mosquits esclafats; els mobles es desmuntaven a la que els tocaves una mica; per seure vaig haver de provar diverses cadires fins que en vaig trobar una d'estable. Abans de marxar, vaig veure que hi havia un grup de gent fent cua al costat d'una finestra de la casa i la meva amiga em va demanar que esperés una estona. En tornar em va dir que la cua era perquè havien arribat diners i va anar a veure si n'hi donaven. O sigui, que no cobraven a final de mes, sinó quan anaven arribant diners al deganat. I això era en una universitat en el segle XXI.

Vist en el campus de la Universitat

Pel campus vaig veure nois i noies que anaven amb coberts (cullera, forquilla i ganivet) cap a un edifici. Em va estranyar i la meva amiga em va dir que anaven a la cantina i que cadascú s'havia de dur el cobert, perquè la Universitat no en tenia. I em va confessar que no m'havia volgut ensenyar la cantina perquè era un lloc que estava en molt males condicions. No crec que estigués pitjor que alguns laboratoris que vaig veure o l'estabulari on em va dir que treballaven amb animals d'experimentació quan ens hi arribaven perquè en aquell moment no en tenien.

Un altre dia vaig anar a sopar a casa d'una parella que ell tenia un alt càrrec en un servei de publicacions del Govern i ella era biòloga del jardí botànic de l'Havana. Comparada amb el pis de la catedràtica, la llar d'aquesta parella, sense tenir cap luxe, era un palau. I es notava que en el rebost no els mancava de res. El mobiliari era auster, però molt digne.

També vaig sopar a casa de la feminista col·laboradora de la Universitat. Aquell vespre va convidar també una col·lega i dues dones nord-americanes que eren de visita a l'Illa en representació d'una associació de dones dels EUA. (Suposo que havien aconseguit el visat perquè era una associació més afí a les idees socialistes que no pas a les del Govern dels EUA.) I em sembla que per viatjar a Cuba ho havien hagut de fer a través d'un tercer país, perquè no hi havia connexions directes. El pis d'aquella dona estava situat fora del centre de l'Havana, a Vedado, en una zona d'aspecte residencial, prop d'un dels millors hotels de la ciutat i del Malecón. Era petit, però molt acollidor i no hi faltava de res: a la cuina, tots els electrodomèstics que podrien trobar-se en un apartament a Miami; a la sala, una cadena musical i un televisor modern. I en un racó adaptat com a despatx, un ordinador Apple. El temps ha esvaït els meus records, però em sembla que em va dir que el seu marit tenia una professió que li pagaven en dòlars, cosa que li permetia comprar moltes coses que estaven vedades a la majoria de la població, com ara electrodomèstics i ordinadors moderns.

El cor de la classe em saluda

També vaig visitar una escola a la qual anaven molts fills i filles de professors i personal no docent de la universitat. Em van cantar unes cançonetes patriòtiques que parlaven de la revolució i que em van sonar com si aquí, en temps de Franco, m'haguessin cantat el Cara al sol.

Tot i que el meu viatge no havia estat organitzat per cap agència, tenia curiositat per conèixer la Cuba que es mostra als turistes i em vaig apuntar a dues excursions amb autocar: una d'elles a Varadero, la zona turística per excel·lència a uns 140 km de l'Havana capa a l'est; i una altra cap a l'oest de l'illa, per visitar Pinar del Río (la capital de la província del mateix nom) i Viñales, una vall que és parc nacional de Cuba i que la Unesco va declarar patrimoni natural de la humanitat el 1999. L'organització de les excursions era feta des d'una agència del Govern i es notava que els guies estaven formats per mostrar una imatge del país que era molt diferent de la real. No sé si es creien tot el que deien o si recitaven la lliçó apresa perquè era el seu deure.

Hotel de luxe a Varadero

A Varadero l'autocar ens va deixar en una platja, a costat d'un restaurant i el guia va dir que teníem algunes hores per gaudir del mar i després, si volíem, podíem dinar en aquell restaurant abans de tornar a l'Havana. A mi, tot i que gaudir d'un bany en aquelles aigües cristal·lins em semblava atractiu, m'abellia més conèixer el poble; al cap i a la fi, d'aigües cristal·lines i blaves com aquelles també en tenim a la Mediterrània. Amb una dona d'Alacant que formava part del grup vam decidir anar pel nostre compte a conèixer el poble i a visitar l'hotel més antic, on va començar el boom turístic. Vam haver de caminar uns cinc quilòmetres al llarg d'aquella península gairebé paral·lela a la costa (a un costat, l'Atlàntic; a l'altre, la badia de Cárdenas) en direcció est fins a arribar-hi, però el passeig va valer la pena. Vam pujar al bar que hi ha dalt d'un petit, però  molt luxós hotel (una casa de la dècada de 1930, coneguda com a Mansión Xanadú), i vam prendre un mojito davant d'una vista fantàstica de l'oceà. Es troba en una zona on hi ha grans complexos hotelers, amb tota de mena de luxes. Era gairebé indecent el contrast entre el luxe en aquella part del país i el que es veia caminant pels carrers de l'Havana. De tornada, vam pagar 5 dòlars cadascuna al xofer d'una furgoneta perquè ens portés allà on ens havia deixat l'autocar al matí.

Tabaquera a Pinar del Río

La visita a Pinar del Río va ser decebedora. L'autocar ens va deixar davant d'una fàbrica de cigars i ens van concedir mitja hora per visitar-la. Vaig dir al guia que preferia dedicar aquell temps a passejar pels carrers del voltant i veure una mica la ciutat. Doncs no em va deixar marxar; va dir que l'excursió tenia un programa i que tothom s'hi havia d'ajustar. Resignada, vaig entrar a veure com feien els cigars. Els visitants  desfilaven per les sales on hi havia unes dones --les tabaqueras-- que treballaven com autòmats separant les fulles de tabac, plegant-les i embolicant-les fins a donar-li la forma del cigar. I mentre la gent passava al seu costat, algunes, sense deixar la seva tasca, demanaven en veu baixa: "Por favor, un dólar para comprar leche para mis hijos". La segona i última parada en aquella ciutat va ser a una fàbrica de begudes alcohòliques, però únicament per entrar a la botiga on la gent podia comprar rom i altres begudes fetes a partir d'aquest licor.

Mural de la Prehistòria, en el parc de Viñales (gener 2002)

Per sort, la passejada pel parc natural va compensar la meva frustració de no poder passejar per Pinar del Río. La província de Pinar del Río, que és la més meridional de l'illa, està recorreguda per un sistema muntanyós, com si fos una espina dorsal i el paisatge és molt bonic, amb muntanyes no molt altes i de formes arrodonides que anomenen mogotes. Com que es tracta de roques calcàries, les aigües subterrànies han anat dissolent la pedra i en aquella regió hi ha també moltes coves. En el mogote Dos Hermanas vaig poder veure el "mural de la Prehistòria", que diuen que representa l'evolució. És un enorme mural (uns 120 metres d'amplada) pintat el 1961 per un deixeble del muralista mexicà Diego Rivera.

Un carrer de l'Havana

Durant la meva visita a Cuba vaig recordar en més d'una ocasió una cosa que, sobre el poble cubà, m'havia dit Andreu Alfaro uns anys abans. Em va dir que admirava els cubans per l'orgull que tenien de pertànyer al seu país. Que eren els únics capaços de passar privacions, fins i tot fam, però sense perdre l'orgull de ser cubans. Ho vaig recordar en parlar amb algunes persones. Per exemple, l'editor científic, en passar pel Malecón, on cases molt boniques estaven pràcticament en ruïnes em va dir que, a causa de l'aire del mar, aquelles façanes caldria pintar-les cada cinc anys perquè estiguessin en bones condicions (jo vaig pensar que segurament feia més de cinc dècades que no havien vist la pintura). També em va dir que, a Cuba, potser no podien tenir luxes, però que no hi havia pobres demanant pels carrers. Vaig explicar-li el cas de les tabaqueras que demanaven un dòlar per comprar llet per a la mainada i em va replicar que devia ser una excepció i que no tenien dret a fer-ho perquè guanyaven un sous molt bons.Li hauria pogut parlar de la quasi misèria que vaig veure a la casa d'una catedràtica, però ho vaig deixar córrer.

De tota manera, pel que vaig veure, i malgrat les moltes carències, em va fer l'efecte que hi havia necessitats bàsiques que estaven cobertes per a tothom. Però era evident, perquè m'ho van confessar, que, tot i no passar gana, menjar carn era un luxe que molts pocs es podien permetre. I el que em va semblar molt greu era que, en un estat que es declarava socialista i proclamava la igualtat, hi hagués diferències de classes tan marcades com les que vaig observar.

Torno a la piulada de Twitter que m'ha dut tots aquests records de la meva visita a Cuba. Deia el piulador que Castro no ha tingut la culpa de l'embargament nord-americà. És cert que no va ser una decisió seva, però sí que ha tingut la culpa de la manca de llibertat que ha patit el país durant tantes dècades. L'ideal de la revolució --que aquí molta gent va seguir amb il·lusió o si més no interès-- era la justícia social, però sense llibertats, la justícia és impossible. Quan jo era jove, aquí hi havia els qui s'emmirallaven en la Unió Soviètica per defensar la justícia social i també somiaven a visitar aquell país. D'altres s'emmirallaven en l'Israel dels quibuts i somiaven a anar-hi durant un temps. El temps, però, va demostrar que aquells sistemes tenien molts punts febles.

Ara hi ha la gran incògnita sobre el futur de Cuba. Amb la desaparició de Fidel Castro, haurà acabat el castrisme?

Epíleg
De les persones amb qui em vaig trobar durant aquella setmana passada a Cuba, una va fer tots els possibles per venir a viure a Europa o bé anar al Canadà, però no sé si ho va aconseguir. L'editor científic, malgrat la bona posició que ocupava en la seva professió i l'orgull pel seu país que sempre va manifestar, no va desaprofitar l'oportunitat que li va sortir d'anar a viure a Washington alguns anys després. Fa anys que no tinc notícies de la catedràtica de bioquímica. No sé com funciona la jubilació a Cuba, però aquí, malgrat la crisi, ella i el seu marit estarien cobrant cadascú una bona pensió.

Potser us interessarà:
Cuba en blanc i negre (aquest blog, 14.08.2012)

Fotos: M. Piqueras (excepte les que hi surto jo, però no recordo qui les va fer; en alguns casos ni tan sols coneixia la persona que es brindava a fer-me la foto). Cuba, gener 2002. 

Evangelina Bottero (1859-1950) i Carolina Magistrelli, divulgadores del telèfon

Itàlia reclama el reconeixement de la invenció del telèfon per a dos inventors d'aquell país: Antonio Meucci (1808-1889) i Innocenzo Manzetti (1826-1877). Però el fet que fos Graham Bell (1847-1922) qui el va patentar el 1876 fa que durant molt de temps se li hagi atribuït en exclusiva la invenció d'aquest sistema de comunicació. Qualsevol que fos l'inventor real, però, el servei telefònic a Itàlia va començar a Roma el 1881; a finals d'aquell any, ja s'hi havien abonat 900 persones.

Il telefono, d'E. Bottero i C. Magistrelli

El telèfon va ser un gran invent, que devia sorprendre la societat italiana com va sorprendre la d'altres països on es va anar implantant. Com era possible que, a través d'un fil, la veu pogués recórrer distàncies tan llargues? Doncs bé, dos anys més tard que comencés a funcionar a Roma, la gent va poder entendre'n els principis i la teoria en què estava basat, gràcies a un llibre de divulgació escrit per dues dones: Evangelina Bottero i Carolina Magistrelli. Recordo avui Evangelina Bottero, que va morir un 13 de novembre, però les dues van dur carreres paral·leles i cal tenir-les en compte quan es parla de la ciència, la tècnica i la divulgació en els primers temps de la Itàlia unificada.

Evangelina Bottero va nèixer a Acqui Terme, a la província italiana d'Alessandria, en el Piemont, el 29 de maig de 1859, en una família de classe mitjana. De 1875 a 1878 va estudiar magisteri a l'Escola Normal de Florència, on va fer amistat amb Carolina Magistrelli, companya de curs. El títol de l'Escola Normal no donava accés a estudis universitaris i quan les dues amigues van decidir anar a estudiar a Roma, a la Facultat de Ciències Físiques, Matemàtiques i Naturals, van haver d'enfrontar-se a un complicat procés burocràtic. El primer any van seguir les classes com a estudiants oients (recordo que en els meus anys d'universitat també existia aquesta categoria d'estudiant, que permetia assistir a classe, però sense que el curs tingués validesa oficial). El 1880 finament els va ser permès matricular-se de segon curs. El 1881 les dues estudiants obtenen beques extraordinàries del Ministeri d'Instrucció Pública. Bottero, per seguir cursos de perfeccionament en química i ciències naturals; Magistrelli, en química, ciències naturals i geologia. Les dues obtenen la seva llicenciatura aquell mateix any; van ser les primeres dones llicenciades en ciències naturals de l'Itàlia unificada.

Les carreres professionals de les dues amigues transcorren paral·lelament. El 1882 les dues esdevenen catedràtiques del nou l'Institut Superior de Magisteri de Roma, en el qual les dues treballaran fins a 1923. Bottero hi ensenya física, mentre que Magistrelli hi ensenya ciències naturals i n'és nomenada directora en tres ocasions. Els estudis que se seguien en aquell Institut no tenien el valor legal d'un títol universitari, però els catedràtics gaudien d'un estatus equivalent al dels catedràtics d'universitat, i el seu professorat comptava amb persones innovadores i de gran vàlua en els seus respectius camps, com ara Luigi Pirandello (1867-1936, que va obtenir el premi Nobel de Literatura de 1936) i Maria Montessori, reformadora de l'escola, amb la introducció del mètode educatiu que es coneix amb el seu nom. En un país on les dones adoptaven sempre el cognom del marit en casar-se, les dues van mantenir el seu propi cognom, afegint-hi a continuació el del marit: Bottero Pagano i Magistrelli Sprega.

L'octubre de 1922 Benito Mussolini esdevé primer ministre d'Itàlia i promou una sèrie de canvis en molts sectors, entre els quals el de l'educació. El mes de desembre, Bottero rep una carta del Ministeri d'Educació en què l'informen que aviat se suprimirà la càtedra de física dels estudis de magisteri i la supressió es fa efectiva el gener de 1923. Un altre decret transforma aquell Institut en un institut de categoria universitària; se'n canvien les normes per a la contractació del professorat, fent-les retroactives, i la seva estructura també canvia, fent possible la desaparició també de la càtedra de Magistrelli i del laboratori de ciències.

A Bottero i Magistrelli els van oferir la possibilitat d'ensenyar en una escola secundària, però van rebutjar l'oferiment i van sol·licitar la jubilació anticipada. El feixisme va ser una època difícil per a les dones que tenien ambicions professionals i se les invitava a tornar a la llar, amb el lema "les dones a casa". No es van dictar lleis que els impedissin treballar en universitats, però es van fer reformes institucionals per eliminar llocs de treball que estaven ocupats per dones; o les enviaven a llocs remots.

Evangelina Bottero va morir a Roma el 13 de novembre de 1950. La seva amiga Carolina Magistrelli havia mort onze anys abans, el 17 de juliol de 1939.

El 1883, Bottero i Magistrelli van publicar el llibre Il telefono, en la col·lecció "Biblioteca de ciència popular" de l'editorial Loescher de Torí. En aquella col·lecció van publicar-se obres dedicades a la divulgació de temes tan variats com ara els estils arquitectònics, el funcionament de la locomotora, el cultiu de plantes ornamentals o la nomenclatura geològica. Il telefono era un manual d'alta divulgació destinat a estudiants universitaris i de carreres tècniques. Bottero no va escriure altres llibres. Magistrelli, en canvi, va publicar altres obres sobre botànica, zoologia, física, química i mineralogia i va afegir-se al debat sobre la condició femenina amb un llibret de 36 pàgines publicat el 1886: Conoscere ed amare nell'emancipazione della donna (Ed. Loescher)

Per saber-ne més:
- The power of weak competitors: Women scholars, "popular science", and the building of a scientific community in Italy, 1860s-1930s, per Paola Govoni. Science in Contex 26:405-436 (2013)
- Bottero Pagano Evangelina, a Scienza a Due Voci, base de dades de dones científiques de la Universitat de Bolonya.
- Magistrelli Sprega Carolina, a Scienza a Due Voci, base de dades de dones científiques de la Universitat de Bolonya.
- Un pubblico per la scienza. La divulgazione scientifica nell'Italia in formazione, per Paola Govoni (Ed. Carocci, 2002)

Històries d'hospital (II)

Em referia ahir a la meva experiència com a pacient i el que passa o pot passar dins les habitacions dels hospitals. El passadís d'una planta, però, pot ser encara més entretingut. És un ambient que va variant al llarg del dia, però on sempre hi ha activitat. Al matí, les auxiliars i infermeres que van d'habitació en habitació per prendre la pressió i la temperatura i comprovar com es troben els pacients. Després, els carros amb el servei d'esmorzar i els que duen els estris per a la neteja de les habitacions o per canviar llençols, tovalloles, camisoles dels pacient; personal de manteniment que ve a fer alguna reparació; algunes visites que ja comencen a arribar.... Mentrestant, metges que van amunt i avall per visitar els seus pacients. No sé per què, jo esperava cada dia amb il·lusió la visita del metge, un cirurgià jove --per l'edat, podria ser el meu fill-- que transmet confiança i traspua bonhomia. (Fa molts anys, la meva mare m'havia dut a metges que tenien edat de ser el meu avi; després vaig anar a metges que podrien haver estat el meu pare o la meva mare; més tard ja eren de la meva edat o semblant; ara m'ha operat un metge que podria ser el meu fill, i el fisioterapeuta que em fa la rehabilitació gairebé podria ser el meu net. Tempus fugit...)

Més tard, pel passadís hi ha també pacients que van amunt i avall. N'hi ha que ho fan per recomanació mèdica, perquè els convé caminar i no estar-se tot el dia al llit o asseguts. D'altres, per avorriment, perquè el temps a l'hospital transcorre molt lentament. El tercer dia jo ja vaig sortir a caminar, a fer pràctiques amb les crosses i fer treballar una mica el genoll nou. Primer vaig fer-ho amb la fisioterapeuta que cada matí venia a fer-me fer alguns exercicis, però després ja vaig anar pel meu compte. En les meves excursions, sovint em creuava amb altres pacients que també anaven amunt i avall del passadís. Al final, de tant creuar-nos ja ens saludàvem i fins i tot creuàvem algunes paraules.

Una dona més gran que jo que caminava ajudant-se amb una crossa, en saber que m'havien posat una pròtesi de genoll em va dir que esperava que tingués més sort que ella, que duia ja sis operacions després que li posessin la seva, de pròtesi. Em va dir que era "por culpa de una batería". Em va estranyar molt perquè, que jo sàpiga, les pròtesis de genoll són substitucions de peces anatòmiques del cos, i no necessiten cap bateria. Però pel seu accent lleugerament gallec, vaig suposar a què es referia. Vaig recordar que alguns microbiòlegs gallecs quan parlen de bacteris diuen "baterias", com si no poguessin pronunciar la c que hi ha abans de la t. I quan després la dona va afegir que els antibiòtics no li van anar bé i "la corina se subió hasta el riñón" vaig tenir ben clar que el seu problema havia esta una infecció. Ella va parlar de la corina perquè li deu sonar del safareig que es va fer sobre la vida privada de l'anterior rei. Però posaria la mà al foc que es tracta d'un corinebacteri (Corynebacterium), un gènere bacterià amb espècies que pul·lulen pels hospitals i poden infectar pròtesis, catéters i altres dispositiu.

En un altre passeig pel passadís vaig creuar-me amb una dona anciana que anava vestida de carrer però duia, penjant del braç, la camisola (el ponxo, en l'argot de l'hospital). Després, quan jo era ja dins de l'habitació, vaig sentir que una auxiliar li deia que no podia sortir al passadís vestida com si anés al carrer, que mentre estigués ingressada havia de dur el ponxo i una bata al damunt. La dona no volia, perquè la seva intenció era marxar. Es veu que ja ho havia intentat més d'una vegada i l'auxiliar va haver de demanar ajut per dur la dona de nou a la seva habitació, que era a costat de la meva. L'endemà va canviar de tàctica i intentava marxar... nua! Vaig sentir les veus d'una auxiliar que li deia: "¿Qué haces sin ropa? ¡Entra y ponte en seguida el poncho!".

I qualsevol que fos l'hora en què sortís de l'habitació, gairebé sempre em creuava amb un senyor que caminava amb el pal que s'usa per subjectar les ampolles de sèrum, però ell hi duia penjada una altra cosa, una mena de maleteta negra, com la que fa servir molta gent per dur el menjar a la feina. Un dels dies que vaig fugir de la meva habitació envaïda per la família de la meva companya i vaig anar amb una visita a seure a la saleta, va arribar-hi aquell home. Com que devia estar avorrit, va explicar-nos el seus mals. Ens va dir que feia un mes que estava ingressat i, al mateix temps que s'aixecava la jaqueta del pijama va preguntar: "No tenen manies vostés?". Si n'haguéssim tingudes, ja hauria estat massa tard, perquè no vam poder evitar veure una cosa negra de forma rectangular, de la qual sortia un cable que anava fins a la maleteta que acompanyava l'home contínuament. Ens va dir que allò negre era una esponja que aspirava tota la porqueria que tenia en la cavitat abdominal i ho bombejava al maletí. I que fins que no hagués fet neteja, havia d'estar-se a l'hospital. Després d'aquell dia, cada vegada que em creuava amb ell em temia que no tornés a arremangar-se el pijama.

A més de la pacient que volia escapar-se de l'hospital, n'hi havia altres dues que, de nit, en comptes de trucar al timbre, cridaven les infermeres de viva veu. Una deia "¡Señoritaaaaaa!, ¡señoritaaaaa!" i l'altra "Nenaaaa!, nenaaaa!". La segona, a mes del 'nena', de tant en tant hi afegia alguna frase com ara "Nena, vine, que tinc molta feina!" o "Nena, vine que tinc nens petits!".

La majoria de les infermeres i auxiliars demostraven tenir una paciència gairebé infinita amb les persones malaltes o operades amb qui havien de tractar. Com més conec des de dins la vida hospitalària, més crec que és aquest personal el que hauria d'anomenar-se pacient.

Històries d'hospital (I)

Els últims anys he freqüentat bastant l'ambient hospitalari. Hi havia anat com a acompanyant, però recentment he viscut aquest ambient des de l'altre costat, el del pacient. La causa ha estat una operació de genoll perquè em posessin una pròtesi. La meva artrosi havia avançat molt i l'única solució era un genoll nou.

Passar-se les vint-i-quatre hores del dia a l'hospital donen per a molt. Com he escrit altres vegades, no m'estranya que es facin tantes sèries de televisió sobre hospitals, perquè és un ambient on hi ha una gran diversitat humana i on s'entrecreuen històries de tota mena. I si és un hospital públic o concertat, en què els pacients comparteixen habitació amb alguna altra persona, la intimitat no existeix. Sense voler-ho, t'assabentes de tot el que li passa a l'altra pacient i ella sap també el que et passa o et fan a tu, qui et ve a visitar, de què parleu... A més, com que les portes de les habitacions gairebé sempre estan obertes, allò és com un pati de veïns on tot se sap.

La meva estada hospitalària va durar deu dies, al llarg dels quals tres dones van passar per l'habitació on jo em trobava. En la pràctica, dues, perquè a la primera li havien fet una operació que només requeria una nit d'hospital. L'endemà al matí, abans de marxar em va preguntar si havia roncat molt, perquè sap que és molt roncadora. Vaig dir-li que, amb el dolor que em va fer aquella nit el genoll, si havia roncat, jo no me n'havia assabentat (va ser una mentida piadosa; sí que vaig sentir-la roncar, però no van ser els seus roncs allò que no em va deixar dormir, sinó el malestar que jo tenia).

Capvespre vist del llit estant

La segona compi --com diuen en l'argot hospitalari-- va ser una dona molt discreta a qui acompanyaven la seva germana i uns oncles molt vellets (ell, germà de l'avi de la noia). A l'habitació es respirava tranquil·litat, encara que ella o jo tinguéssim alguna visita. Amb la darrera compi, però, va arribar la revolució. I no tant per ella, que era també bastant discreta, sinó pel seu seguici, que semblava sortit d'una pel·lícula d'Almodóvar. Després de l'operació, la dona havia estat 24 hores a la UCI i va arribar a l'habitació acompanyada del marit, el pare i la mare i un germà. En aquell moment jo no tenia cap visita i els vaig dir que, si volien agafessin la cadira que hi havia per a les meves visites. No van agafar-la, sinó que el germà s'hi va asseure directament sense desplaçar-la, envaint el meu espai de l'habitació. Cal dir que jo tenia la part millor de l'habitació, amb un gran finestral des d'on veia --del llit estant-- la part sud-oest de Barcelona, amb Sant Pere Màrtir al fons. Doncs el noi va seure al costat de la finestra i va deixar allà la seva motxilla. Va estirar les cames i va començar a parlar amb la resta (havien corregut la cortineta que separa els dos llits), de manera que jo em sentia com una intrusa allà al mig i pensava que, si havia d'aixecar-me per anar al lavabo, ho hauria de fer davant d'aquell home i fer-me camí entre tots els acompanyants. Al cap d'una estona, la mare va començar a repartir entrepans i es van posar a dinar (per sort, cap de xorisso, no sé si jo n'hauria suportat l'olor). Tots, menys la pacient --per raons òbvies-- i el seu germà, que va dir que ell volia anar a dinar a un restaurant.

Es notava que el germà no havia anat a l'hospital de manera voluntària. Després vaig saber que tots vivien en una població del Vallès oriental i que el noi havia hagut de fer de xofer dels seus pares, tots dos amb problemes de mobilitat que no els permet desplaçar-se amb transport públic. El pare gairebé no parlava, però la mare ho feia pels descosits i amb un volum de veu bastant alt. Vaig aixecar-me per anar al lavabo i me'l vaig trobar tancat. "Está mi marío", em va dir la mare de la pacient i es va estranyar quan li vaig replicar que aquell bany era només per als pacients, que els acompanyants i visites havien d'anar als lavabos que hi ha fora de les habitacions. Es va excusar, però jo vaig haver d'esperar que sortís l'home.

Jo no veia l'hora que marxessin per tenir una mica de pau. Em posava música amb els auriculars, però ni Leonard Cohen era capaç de donar-me una mica de tranquil·litat. Quan el marit de la pacient va preguntar-me si em molestaria que posessin la televisió, vaig dir-li que, si la posaven fluixa, no. Em temia que posessin Tele5 o algun altre canal amb reality shows i públic cridaner i estava disposada, si ho feien, a escoltar música sense els auriculars i al mateix volum que posessin el televisor.

Un altre ensurt va ser en sentir que el marit de la pacient deia a la família que ell es quedaria a dormir amb la seva dona, a la butaca que hi ha a costat del llit. Vaig pensar que, si m'aixecava durant la nit per anar al lavabo, hauria d'anar amb compte de dur el ponxo ben lligat, per no anar ensenyant el meu darrere. De tota manera, m'amoïnava més la possibilitat el marit de la pacient fos un home roncador, que no pas que em veiés les natges. Per sort, la pacient, que també devia cansar-se de tant de rebombori (després encara van venir dues persones més) es va adormir i el seu seguici va decidir anar a xerra a una saleta que hi ha a costat dels ascensors.

Per sort, quan van marxar tots els acompanyants i visites, l'habitació va tornar a la calma. La parella era molt discreta, parlava en veu baixa i no van engegar el televisor. La nit va ser tranquil·la i possiblement els vaig molestar més jo a ells que no ells a mi. Com que el calmant que m'havia pres per via oral no em feia efecte, me'l van donar per via intravenosa, però la via que encara duia en el braç estava obturada i van haver de punxar-me de nou. De matinada, en fer una excursió al WC vaig adonar-me que el meu braç i bona part de la meva roba --també el llençol de dalt-- eren plens de sang que havia sortit per la nova via que em van col·locar.

Per sort, els següents dies, la família de la meva compi es va moderar. Però ella, tan discreta habitualment, va sortir de mare quan van venir a veure-la tres dones que duien els fills a la mateixa escola que van els seus. Van anar a l'hospital amb un bebè que no devia tenir ni tres mesos i abans de marxar el van canviar... damunt del llit de la pacient! I no van parar de xerrar de problemes de l'escola, dels deures, de les classes i les professores... Eren dones que es notava que tenien estudis --parlaven de matemàtiques i d'altres matèries amb coneixement de causa-- però demostraven tenir una gran manca de cultura en salut, en no adonar-se que l'ambient d'un hospital no és gens adequat per a una criatura. Tampoc no entec que ningú de l'hospital --infermeres o auxiliars-- no els digués res sobre això.

Això és el que passava dins l'habitació. Fora, déu n'hi do també quins personatges corrien pel passadís! Però això ja són altres històries.

Crònica d'un desastre anunciat: la "trumpada" de Hillary Clinton

La nit passada, m'he despertat a les tres o les quatre de la matinada. (El meu genoll nou, tot i que ja fa tres setmanes que forma part de mi, sembla que li costi acostumar-s'hi i encara m'impedeix dormir d'una tirada tota la nit.) A aquella hora, he agafat el mòbil i he entrat a Twitter per veure si hi havia ja algun resultat sobre les eleccions presidencials dels Estats Units. En llegir com anava guanyant estats Trump, he pensat que allò era un malson que acabaria quan m'adormís una altra vegada i que, al matí, els resultats finals serien diferents. Però no ha estat així i el que de matinada ja s'intuïa, s'ha confirmat unes hores més tard.

Una amiga m'ha preguntat si m'esperava aquest resultat. Li he dit que més que esperar-lo, me'l temia. Havia llegit alguns articles sobre prediccions fetes des dels Estats Units mateix que ja indicaven la probabilitat bastant alta que guanyés Trump (per exemple aquest article). I no eren prediccions de cap vident, sinó que estaven fetes a partir de càlculs matemàtics que tenien en compte milions de dades extretes de plataformes públiques digitals, entre les quals Google, Facebook, Twitter i Youtube. Ja fa dies, el cineasta nord-americà Michael Moore també va arribar a la conclusió que calia admetre la realitat i la realitat era que, malgrat que molta gent pensés que el poble americà no triaria un idiota com a president, l'idiota acabaria imposant-se a la seva rival. Donava cinc raons per les quals estava convençut de la victòria de Trump, que es poden llegir directament en el seu web (en anglès) o a través de Vilaweb (en català).

Si repassem la història política de les darreres dècades --fins i tot del darrer segle-- els resultats d'aquestes eleccions no haurien de sorprendre'ns. El nazisme alemany i el feixisme italià van arribar al poder mitjançant eleccions democràtiques. I Berlusconi va aconseguir el poder a Itàlia gracies a la democràcia. Ara mateix, també a Europa, hi ha una revifalla de l'extrema dreta. Què ha passat a les societats occidentals, que semblaven el bastió de la democràcia, perquè s'hagin perdut els valors que la democràcia representa? Com va expressar molt bé Umberto Eco, en el súmmum de la democràcia, es pot acabar caient en la dictadura. Per una banda, perquè el desencís pot fer que molta gent deixi d'anar a votar, i qui acaba governant pot ser que hagi estat elegit només per una minoria. Per altra banda, perquè els grups de pressió (els lobbies) d'un país poden tenir una gran influència en la seva política. Als Estats Units, per exemple, tenim el cas de l'Associació estatunidenca de les armes de foc (National Rifle Association of America, NRA), que des del mes de maig ha donat suport a la candidatura de Trump, gràcies a les declaracions del candidat republicà de no voler limitar l'ús de les armes, sinó al contrari, promoure que tothom estigués preparat per poder respondre a atacs.

Veient el que han escrit en xarxes socials algunes persones d'Estats Units que conec i els comentaris que han rebut, no em sorprèn gens el resultat de les eleccions. N'hi ha molts que no es consideren racistes, ni homòfobs, ni sexistes, ni volen construir un mur que els separi de Mèxic, ni creuen que el canvi climàtic sigui una fal·làcia... però confessen que han votat Trump perquè volien un canvi. D'altres diuen que han votat algun dels altres partits que presentaven candidats a la presidència perquè ni Trump ni Clinton els agradaven. Tenim la idea que les dues úniques opcions que hi ha són votar republicà o demòcrata, però no és així. De tota manera, el fet que els altres no puguin participar en debats fa que al final es tracti d'una lluita bipartidista i que el vot a altres partits sigui un vot perdut.

Em deia Claudi Mans en un comentari a Facebook que "de la mateixa manera que amb Obama no ha estat un paradís, és probable que amb Trump no sigui un infern. Ara, un malson ho és. És el que té la democràcia, que vota qui vol i com vol." El mateix Trump, en el seu primer discurs com a president electe, ha estat molt més moderat que en els mítings i debats preelectorals i fins i tot ha tingut paraules amables per a Hillary Clinton, a la qual no es cansava d'acusar de corrupta durant la campanya. Veurem, però, què fa quan ocupi la presidència, i si té raó Claudi Mans que aquell país no serà un infern. Si més no, confiem que el seu mateix partit freni algunes de les seves pretensions.

El que ha passat als Estats Units pot ser un presagi del que ens espera a Europa en els propers temps? De fet, ja es parla de Marine Le Pen com de la propera presidenta de França, el país que té com a lema oficial "llibertat, igualtat, fraternitat". Algunes decisions antisolidàries preses per països europeus en relació a l'arribada de refugiats són ja una realitat. I veiem que, a Espanya, les enquestes vaticinen, per a unes probables futures eleccions, millors resultats al PP que als seus contrincants. En el cas d'Espanya sembla que els casos de corrupció en aquest partit, en comptes de restar-li vots, n'hi afegeixin.

Ho sento, però aquesta no és la societat que jo voldria per a les futures generacions --ni la nord-americana, ni l'europea ni la d'Espanya i Catalunya. Em pensava que, després de recuperar la democràcia, les coses anirien millor i que el segle XXI seria un segle de prosperitat i de pau. Segurament vaig ser massa optimista i em vaig imaginar el futur com una utopia mentre que la realitat comença a mostrar-lo més aviat com una distopia.

Potser us interessarà:
- Quan les democràcies esdevenen dictadures (aquest blog, 30.11.2014)
- Umberto Eco i la força de les mentides (aquest blog, 16.11.2010)

TV3 i les sabates de les presentadores

Us heu fixat mai en les sabates que porten la majoria de presentadores de TV3? Tant si es tracta del Telenotícies com d'altres programes en què se'ls veu els peus, solen dur sabates de taló, que a l'hivern són tancades (de vegades duen botes) i molt estretes i punxegudes. Vegeu les que lluïa ahir, 24 d'agost, la presentadora del Telenotícies migdia:

Telenotícies migdia TV3 (24.08.2016)

És cert que duia els peus lliures, sense res que els comprimís, però l'alçada del taló fa que la presentadora estigui fent el telediari com si fos de puntetes. Us imagineu haver d'estar una bona estona a peu dret, de puntetes i amb el taló del peu repenjat en una minúscula plataforma posada damunt d'un llapis? Jo no ho suportaria.

Tenint en compte que és habitual que les presentadores vagin amb sabates de taló bastant alt, sempre tinc el dubte si és un requisit que els imposa TV3 o més aviat una decisió pròpia. Al cap i a la fi, pel carrer es veuen moltes dones que van també amb sabates excessivament altes. Quan jo era jove, si es volia anar elegant i 'ben vestida', calia dur sabates de taló. Per sort, això ja no és així i una dona pot ser molt elegant amb sabates planes o amb un lleuger taló. Jo vaig decidir ben aviat deixar de ser elegant i podria comptar amb els dits de la mà --i encara me'n sobraria algun-- les sabates amb un taló de més de tres centímetres que he tingut al llarg de la meva vida.

Sabates amb taló i plataforma (foto: M. Piqueras, 08.2014)

I si només fos la incomoditat, podríem pensar en allò que deia el refrany: per presumir, s'ha de patir. Però aquest tipus de calçat a la llarga causa problemes en el sistema locomotor, des dels peus fins a la columna vertebral. Els galindons (juanetes) i l'anomenat dit de martell són molt més freqüents en les dones que porten habitualment sabates de taló de punta estreta; el turmell pateix per mantenir l'equlibir del cos; el tendó d'Aquil·les es tensa i s'escurça; el tou de la cama, no és precisament 'tou' perquè els músculs es contreuen per ajustar-se a l'angle originat pels talons alts i poden escurçar-se i contracturar-se; els genolls pateixen una pressió excessiva, cosa que pot accelerar un procés d'artrosi; el centre de gravetat del cos es desplaça cap endavant i això causa una mala alineació dels malucs i la columna vertebral.

Aquestes setmanes els mitjans han comentat la prohibició francesa del burquini (vestit de bany que duen les dones musulmanes que habitualment es cobreixen el cap amb un hijab), perquè es considera un símbol de l'extremisme islàmic, que obliga la dona a cobrir tot el seu cos i també el cap. Mentre veia la presentadora del Telenotícies enfilada en aquelles sabates, pensava que, al cap i a la fi, el burquini que França prohibeix no perjudica la salut de les dones que el vesteixen. En canvi, els talons desmesurats que duia aquella noia i els que veig en aparadors de sabateries o en els peus de moltes dones pel carrer, sí que són un perill per a la seva salut i ningú no els prohibeix ni cap autoritat fa posar un anunci en les capses de sabates que digui: "Aquest calçat perjudica la salut." Ho sento, però quan veig una dona de puntetes damunt les seves sabates no veig l'elegància enlloc. Més aviat penso que és esclava d'una moda antinatural.

Sabates més venudes del catàleg de la sabateria virtual heels.com

Per saber-ne més:
- Los especialistas advierten que usar tacón de forma habitual puede causar daños irreversibles, per L. Ferro, La Vanguardia, 16.10.2012
- ¿Es perjudicial usar tacones muy altos?, a Fissioterapia, 13.08.2012

Converses al vol: sobre violència

De pa el cos s'alimenta, l'ànima de respecte

Diumenge passat, passejava pel carrer a una hora en què no hi havia gairebé ningú. Al meu darrere, un grupet de dones caminaven en la mateixa direcció. Amb el silenci, sentia la seva conversa com si fossin al meu costat. Per l'accent es notava que eren llatinoamericanes, potser d'algun país del centre del continent. Parlaven de violència i de les seves parelles. Una d'elles explicava que estava embarassada quan va abandonar el seu home a causa dels maltractaments. Deia que tenir en el ventre aquella criatura li va donar forces per fer-ho i que va dir al qui aleshores era el seu company --o potser marit-- que marxaria a algun lloc on mai no la pogués trobar --a ella i al fill-- que ja podia buscar-la fins i tot sota les pedres, que mai no els trobaria. L'home va dir-li que la criatura necessitava un pare, i ella va respondre que segur que en el món hi havia molts homes que podrien ser millors pares que ell per al seu fill i que, si no en trobava cap, no li importava, que el bebè estaria millor sense pare que amb un pare com ell.

Potser en aquells països la violència masclista es veu amb tolerància i fins i tot les dones l'accepten com un mal menor o com un efecte col·lateral de viure en parella. Al cap i a la fi, és el que passava aquí fins no fa moltes dècades. Deu fer uns vint anys, una amiga m'explicava que la senyora que anava a netejar-li la casa de vegades duia senyals de cops que li havia fet el marit i quan ella va dir-li que no havia de tolerar que el marit li pegués, l'altra el va disculpar tot dient: "Si no es malo, es que tiene mal vino. Pero cuando se le pasa es el hombre más bueno del mundo." Doncs em sembla que encara hi ha dones que toleren el mal vino dels seus companys, tot i que a poc a poc van entenent que el mal vino no és cap excusa per a la violència.

Una de les dones d'aquell grupet del carrer va explicar que, quan el seu enamorat va proposar-li de casar-se, va advertir-lo que mai no toleraria cap maltractament, ni físic ni psicològic i va dir-li que tingués en compte que no estaven en el seu país, on les dones encara eren considerades inferiors i propietat del seus marits. Que no gosés posar-li la mà al damunt per pegar-li ni voler limitar la seva llibertat, perquè només ho podria fer una vegada perquè ella agafaria les seves coses i marxaria.

No sé com va acabar la història d'aquesta segona dona; si la parella es va casar i, si va fer-ho, si vivien en harmonia. En arribar a la cantonada, jo vaig seguir endavant i elles van girar cap a la dreta.

Foto: Mural en el centre cívic Pere Quart, de Les Corts (Barcelona). El van fer un grup de joves del barri el Dia Internacional contra la Violència envers les Dones el 2015

Geosmina i l'olor de terra mullada

Pluja en un camí (foto domini públic)

No sé si ho he somiat o una amiga va dir-me fa anys que, si mai tenia una filla, li agradaria posar-li Geosmina, que era una paraula que li agradava molt. Jo també la trobo molt bonica, però no sé si en el món deu haver-hi cap nena que porti aquest nom. Com tampoc no crec que hagi nenes que es diguin Vanil·lina, Piperina, o Ionona que són paraules de la mateixa categoria que Geosmina.

Anit vaig pensar en el desig de la meva amiga. De fet, hi penso gairebé sempre que plou i sento l'olor de la terra mullada que m'entra pel balcó, o quan remoc la terra humida d'algun test o jardinera per canviar-li les plantes. Anit tenia el balcó obert quan va començar a ploure. De sobte va arribar-me aquella flaire, que no és altra que la flaire de la geosmina, un compost aromàtic produït principalment per Streptomyces coelicolor, un bacteri del grup dels actinomicets, que han estat molt estudiats pel seu peculiar metabolisme, que produeix moltes substàncies antibiòtiques (el nom de l'estreptomicina deriva precisament del bacteri que la produeix). En realitat, el nom oficial de la geosmina és (4S, 4aS, 8aR)-4,8a-dimetil-1,2,3,4,5,6,7,-octahidronaftalè-4a-ol, però, qui és capaç de recordar-lo? Per sort, els investigador que van aïllar aquesta molècula, el 1965, van anomenar-la geosmina, un nom d'arrels gregues que és molt descriptiu: olor de terra.

Estructura de la geosmina

La geosmina no es troba únicament en els sòls. És el compost que dóna a la remolatxa el seu gust una mica terrós. I la molècula que dóna a alguns vins sabors que es descriuen com de terra mullada o de fongs. També es troba en alguns peixos que fan olor 'de fang', com les carpes. El nas humà pot captar l'aroma de la geosmina al seu voltant en concentracions baixíssimes, de parts per bilió. Per això no és estrany que, quan s'allibera del sòl, amb la humitat de la pluja, en sentim immediatament la flaire.

Avui dia se saben moltes coses sobre la geosmina, però no està molt clara quina pot ser la seva funció i se n'han suggerit diverses. Per una banda, podria ser un mitjà de defensa, perquè alguns possible depredadors podrien sentir rebuig per aquella olor. Es diu que, en el desert, els camells podrien localitzar els oasis --per tant, llocs on poder beure aigua-- gràcies a l'olor de geosmina que es difondria per l'aire. I, en beure l'aigua de l'oasis, s'empassarien també espores del bacteri que produeix aquest compost aromàtic, que serien després expulsades en algun altre lloc on els camells defequessin. En alguns cactus, les flors podrien usar la geosmina per atraure els insectes, que hi acudirien en la cerca d'aigua i contribuirien a la pol·linització. Sembla ser que la aquest compost químic també podria ser l'inductor de la migració cap als rius de les anguiles, que neixen en el mar; la geosmina produïda per actinomicets de les ribes dels rius, seguiria el curs del riu i acabaria en el mar.

Guadalajara (Mèxic), desembre 2008. (Foto M. Piqueras)

Hi ha una cançó mexicana dedicada a Guadalajara, la capital de l'estat de Jalisco, que fa referència a les olors de la ciutat:

Guadalajara, Guadalajara,
Guadalajara, Guadalajara...

Tienes el alma de provinciana,
hueles a limpia rosa temprana,
a verde jara fresca del río,
son mis palomas tu caserío,

Guadalajara, Guadalajara
hueles a pura tierra mojada.

Fa alguns anys vaig anar a Guadalajara al desembre i no en recordo cap olor especial; però a l'hivern hi plou poc. En canvi, de juny a setembre hi cauen pluges intenses, després d'una primavera que sol ser molt seca. Per tant, és possible que s'alliberi a l'atmosfera molta geosmina i que, com diu la cançó, la ciutat faci olor de "pura tierra mojada".

De vegades es parla de la geosmina amb connotacions negatives. Es diu que el peix de riu capturat en zones on hi ha molts actinomicets pot fer pudor de fang. I que la geosmina pot accentuar la pudor produïda pels molins paperers. Potser depengui de la concentració amb què es troba a l'ambient. Jo no diria mai que l'olor que desprèn la terra després de la pluja és repulsiu. Al contrari, és un aroma natural que trobo molt agradable i que sovint em duu records de les pluges i tempestes estiuenques del Maresme, caigudes de vegades després de setmanes de sequera; de nits en què sentia la pluja colpejar la barana del balcó i en què les meves narius s'omplien d'aquella fragància que semblava indicar que la terra es despertava.

Per saber-ne més:
- The earth's perfume, per V. Baillie Gerritsen, a proteinspotligh (juny 2003)
- Geosmin, an earthly-smelling substance isolated from actinomycetes, per N.N. Gerber i H.A. Lechevalier (1965) Applied Microbiology, 13:935-938