dilluns, 4 de gener del 2021

El meu veí Clavé. L'enigma aclarit

Quan, deu fer uns quaranta-cinc anys vaig començar a sentir parlar del pintor Antoni Clavé i vaig llegir
algunes coses de la seva biografia vaig pensar si no seria el senyor Clavé que havia estat veí de la meva família quan jo era una nena. No era l'únic pintor que vivia a l'escala. Els Clavé vivien en el pis de sota de casa meva i en el mateix replà nostre, a la porta del davant, hi vivien els Picó. El senyor Picó (Hernan Picó) també pintava i dibuixava i algú em va dir que ell i el senyor Clavé es dedicaven a fer cartells per als cinemes. Per una banda, que dibuixaven els programes de la mida d'una postal que anunciaven les pel·lícules. I que, a més, també pintaven aquelles teles que posaven a la façana del cinema i en els vestíbuls, amb el títol de la pel·lícula i la representació d'algun actor o escena del film. Això devia ser a començament dels anys cinquanta i els Clavé van viure sota nostre uns quants anys. En deixar el pis, ens van dir que  marxaven a París.

Per això, quan bastants anys més tard vaig llegir algunes notes biogràfiques sobre el famós Antoni Clavé, que deien que abans de marxar a París s'havia dedicat a pintar cartells de cinema, vaig pensar que devia ser el "meu" senyor Clavé. A més, vaig veure'n alguna fotografia i s'assemblava al que jo havia conegut vint anys abans, amb una cabellera fosca i espessa. Moltes coses lligaven, però no tot. Vaig llegir que la seva dona era francesa, però la senyora Clavé que jo recordava parlava català com nosaltres, sense cap accent. Anys després vaig llegir que Antoni Clavé va marxar a París just després de la guerra civil. Això era el que més em va destarotar. No podia ser el mateix Clavé, perquè jo encara vaig trigar uns anys a néixer. Però la resta coincidia tant, que fins i tot vaig pensar si Clavé no hauria canviat algunes dades de la seva biografia. Però per què? No li feia cap falta.

De tota manera, si el famós pintor Antoni Clavé era o no el senyor Clavé que va viure a la meva escala quan jo vivia al carrer Cardoner (ara se'n diu Cardener, en català) era un enigma que mai no em va treure la son. Però quan, fa uns mesos, la meva amiga Imma em va enviar, des de Bolonya, una foto d'un diari en què s'anunciava una exposició de Clavé en aquella ciutat, hi vaig tornar a pensar. I ves per on, aquesta vegada vaig decidir fer una cerca per Internet per veure si ho aclaria. Perquè, si Antoni Clavé va marxar a França abans que jo naixés, qui era aquell senyor Clavé que jo vaig conèixer i que també era pintor de cartells de cinema?

I ho he esbrinat: el meu "senyor Clavé", era Josep Clavé i Basarte, cosí d'Antoni Clavé. El 1939, Josep Clavé i Ramon Martí van crear l'empresa Esquema, de disseny publicitari, que va establir-se al carrer Julio Verne de Barcelona. Un any més tard s'hi va incorporar Hernan Picó. Martí, ànima de l'empresa, se sentia atret pel cinema des de ben jove i potser això va fer que Esquema estigués orientada especialment al cartellisme cinematogràfic, tot i que també va dedicar-se a treballs de decoració d'aparadors, d'estands de fires, d'espais de fires i congressos o de disseny de logotips. En la secció de cinema, a més dels tres socis, treballaven altres persones, que feien tasques diverses. No es podia atribuir cada cartell a un autors específic i van decidir signar-los com a MCP (de Martí, Clavé i Picó) i aquestes sigles van esdevenir una marca de l'empresa.

En un article de Fernando Gabriel Martín sobre MCP (vegeu-ne la referència al final), llegeixo que, des de la dècada de 1930 fins a principis de la de 1970, més del 60 per cent de la publicitat cinematogràfica espanyola en totes les seves expressions es feia a Barcelona i es parlava d'una "escola de Barcelona" que hauria iniciat Antoni Clavé abans de la guerra civil. Clavé s'havia format a l'Escola de Belles Arts de Barcelona on, el 1929, va coincidir amb Ramón Martí i Hernan Picó i va influir en la seva orientació professional de manera que, ja abans de la guerra civil es vinculen amb la Metro Goldwyn Mayer (MGM), productora cinematogràfica per a la qual també treballava ell mateix. I també va ser Antoni Clavé qui els va posar en contacte amb el seu cosí, Josep Clavé, que seria després el seu soci.

Durant els anys que MCP va està activa, l'empresa va fer més de 5000 treballs publicitaris (cartells i programes principalment) per a unes 2500 pel·lícules. A més de la MGM, van treballar per a productores de Hollywood tan potents com la Warner Brothers i Universal, i també per a CB Films i Filmax, que eren les principals distribuïdores espanyoles.

En aquell pis del carrer Cardener, la meva habitació tenia una paret mitgera que ens separava del pis de la família Picó. Tot i que fos una paret mestra, no devia ser molt gruixuda perquè sovint se sentien les veus de l'altre costat, on potser tenia l'estudi el senyor Picó. Un dels records que em queden d'aquells anys és quan vaig sentir el senyor Picó molt enfadat escridassar la seva dona perquè havien fet neteja i li havien tocat els seus pinzells, que tenia dit que no li moguessin mai de lloc.

El 1959 el pis del carrer Cardener se'ns havia quedat petit i vam anar a viure a Sarrià. Durant bastants anys no vam saber res més de la família Picó fins que un dels meus germans, quan ja era metge hematòleg a l'Hospital de la Vall d'Hebron va descobrir que una companya del seu departament, també hematòloga, era la filla gran dels Picó. I és que ja ho diuen, que el món és un mocador (i nosaltres en som els mocs).

Per saber-ne més:

- La publicidad cinematográfica en Barcelona: MCP y la empresa Esquema, de Fernando Gabriel Martín. Per conèixer l'evolució de la publicitat cinematogràfica a través de la història de la marca MCP.

divendres, 1 de gener del 2021

Caps d'any diferents


Enguany, per a molta gent, el cap d'any haurà estat una celebració diferent. És possible que moltes persones hagin descobert el plaer de rebre el nou any en pijama o xandall i amb sabatilles, asseguts còmodament al sofà o butaca, potser amb una manteta damunt la falda i cames i amb l'escalfor de la pròpia llar. Per a mi no ha estat cap novetat perquè he passat la majoria de caps d'any de la meva vida d'aquesta manera. Només recordo haver anat de reveillon una vegada i va ser perquè m'ho vaig trobar, i a més, m'hi vaig quedar poca estona.

Va ser l'entrada de l'any 2004 i a la ciutat egípcia d'Alexandria, durant un viatge organitzat a mida des del Museu Egipci de Barcelona per a un grup reduït; unes deu persones. Aquell viatge a Egipte va ser poc convencional, perquè el destí principal i on vam passar més dies va ser Alexandria. L'estada al Caire i la zona de les piràmides va ser un complement al viatge, no pas l'objectiu principal. A Alexandria ens allotjàvem en un hotel als afores de la ciutat, el Helnan Palestine Hotel, que es troba en un parc al costat del mar on hi ha el palau de Montaza, que va ser la residència d'estiu dels darrers reis d'Egipte.

Les notes que vaig prendre durant aquell viatge i també les fotos m'ajuden a recordar què vam fer el darrer dia de l'any 2003. Una bona part del 31 de desembre vam passar-la a la moderna Biblioteca d'Alexandria i als seus museus. També vam anar a prendre un te al vestíbul de l'Hotel Cecil, que han conservat igual com el descriu Lawrence Durrell en el Quartet d'Alexandria. I abans de tornar al Helnan Palestine encara vam anar a un concert de cap d'any a la sala de concerts de la Biblioteca. Al vespre, ja al nostre hotel, ens van dir que teníem dret al sopar de gala de cap d'any, seguit del reveillon per rebre el 2004. Vam preferir sopar en el menjador habitual, que aquell vespre estava molt tranquil. Prop de la mitjanit vam anar a la sala on es feia la festa de cap d'any. La majoria de persones que hi havia semblaven del país i em va sobtar que, mentre pels carrers es veien moltes dones amb el cap cobert o si més no, amb vestits molt decorosos, en aquella sala vestien com les dones dels països occidentals, algunes amb grans escots o vestits sense mànigues. Tres o quatre dones del nostre grup ens vam llançar a ballar (no calia parella, hi havia moltes persones que es movien al so de la música de manera individual; potser sigui la manera com es balla ara, però com que no freqüento locals de ball, ho ignoro), però aviat ens en vam cansar. I a la taula era molt difícil mantenir una conversa a causa de la música i el soroll ambiental.

Les meves notes no m'indiquen tot el que vam fer i els records es desdibuixen. No sé si va ser abans o després del breu reveillon, que tot el grup vam celebrar el nou any en una de les habitacions que ocupàvem, que eren molt grans. Un dels viatgers havia dut torrons a la maleta i suposo que devíem encarregar al bar de l'hotel una ampolla de cava o xampany (o potser n'hi havia a la nevereta de l'habitació?) per fer un brindis pel nou any. Tant si va ser abans, com si va ser després, no era molt tard quan ens vam retirar a dormir, que l'endemà teníem un programa ben atapeït: excursió al monestir de Sant Menna, a més de 130 km d'Alexandria, en el desert i, a la tornada, visita a la columna que anomenen de Pompeu --tot i que estava dedicada a Dioclecià--, a unes catacumbes i a un barri popular, ple de botigues que ocupaven bona part del carrer.

Aquesta nit, mentre feia zapping per fer un cop d'ull als programes de cap d'any de diversos canals, he recordat aquella nit de cap d'any que vaig passar lluny de casa. He enyorat el viatge, i l'amiga que ja no és entre nosaltres, però no pas la festa de cap d'any.

🍇🍇🍇🍇🍇🍇🍇🍇🍇🍇🍇🍇🍇🍇🍇🍇🍇🍇🍇🍇🍇🍇

En relació amb aquell viatge:

- Viatges i llibres (aquest blog, 21.12.2007)

- Alexandria, Kavafis i Ítaca (aquest blog, 30.08.2010)

- Alexandria, on les cultures conflueixen (aquest blog, 02.07.2014)