Els astrofísica s'enfaden --i amb raó-- quan algú confon l'astrologia (pseudciència que tracta de la influència dels astres en les persones, el temps, etc.) amb l'astronomia (ciència que estudia l'univers i els astres). Haurien d'enfadar-se els microbiòlegs amb el periodista d'El País que va posar el peu a aquesta fotografia? (com que en la imatge no es llegeix bé, la copio més endavant.)
La foto està relacionada amb la intoxicació que s'ha produït a Alemanya, causada per una soca molt virulenta del bacteri Escherichia coli, un microorganisme que viu habitualment a l'intestí sense causar molèsties. Però la soca de què parlen aquests dies els mitjans (la soca O157:H7, del grup d'E. coli enterohemorràgiques) produeix una toxina que causa una infecció intestinal, amb inflamació, colitis ulcerosa, febre i dolor abdominal; la infecció pot complicar-se i causar l'anomenada síndrome urèmica hemolítica, que pot ser mortal, i també complicacions neurològiques. Les persones més propenses a aquestes complicacions són la mainada i la gent gran. En el peu de la foto d'El País diu:
Bacteria mortal
26-05-2011
En la imagen de telescopio de una bacteria EHEC, cepa de la 'Escherichia coli', facilitada por el Centro de Investigación de Infecciones Helmhotz.
Passo per alt que no digui què signifiquen les sigles EHEC (Escherichia coli enterohemorràgica; les sigles no coincideixen perquè venen de l'anglès. enterohaemorrhagic Escherichia coli). També que no sàpiga que els noms científics dels éssers vius s'escriuen en cursiva, no entre cometes. Fins i tot que la frase sembli que queda coixa, que estigui inacabada.
Qui ha escrit això sembla que no sàpiga diferenciar per a què serveixen el telescopi i el microscopi, i per a quin tipus d'observacions es fa servir cadascun. Si alguna vegada té ganes de contemplar les estrelles potser anirà a un laboratori de biologia perquè li deixin un microscopi.
Per cert, sempre que veieu una foto al microscopi electrònic en color (com la de la foto), tingueu present, que la coloració és com la de les pel·lícules en blanc i negre que ara la televisió ofereix "pintades". Això és perquè el microscopi electrònic no funciona amb llum visible, sinó amb electrons; per tant, les imatges que genera són sempre en blanc i negre.
Més informació sobre la soca EHEC i els seus efectes:
- Enterohaemorrhagic Escherichia coli. Fact sheet No. 125 Organització Mundial de la Salut (L'OMS també sembla que desconegui que els noms científics s'escriuen en cursiva.)
Amb el permís de l'autora, he traduït una entrada del bloc de la periodista egípcia Nadia El-Awady en què tracta del conflicte del hijab o mocador islàmic.
Societats dominades per un mocador: És l'hora del canvi
Les dones musulmanes a Europa i els Estats Units que opten per dur un vel al cap o aquelles que fins i tot es cobreixen la cara es troben sotmeses a una forta pressió social gairebé cada dia. Pel carrer, algunes persones les miren com si fossin fenòmens de la natura. N'hi ha moltes que tenen problemes per aconseguir feina o a l'hora de llogar un pis, I a França, ara les dones que es cobreixen la cara amb un vel estan cometent una acció il·legal. Malgrat això, algunes dones mantenen el cap en alt i perseveren en la seva actitud. A d'altres, els resulta difícil fer front a aquesta situació i, sotmeses a una forta pressió social, decideixen treure's l'hijab o el vel que els cobreix la cara per ajustar-se a les normes socials. N'hi ha que creuen que, de tota manera, l'hijab no és per a elles i que aquesta situació és una oportunitat tan bona com qualsevol altra per treure-se'l.
Nadia, a l'acampada BCN (Foto: M. Piqueras, 20.05.2011)
La lluita de la dona musulmana amb vel a Europa ha arribat al cor i a la ment de la comunitat musulmana arreu del món, incloent-me a mi. I la lluita de la dona musulmana és la de tota la comunitat, que afirma que una dona ha de tenir dret a triar. I expliquem que les dones musulmanes no es cobreixen el cap o la cara com una opressió. En molts casos, dur-lo és qüestió d'elecció.
Una dona --cridem-- te el dret a triar.
Però, creiem això realment els musulmans?, o utilitzem aquest argument quan ens convé?
De debò tenen el dret a triar les dones dels països musulmans o les que viuen en comunitats islàmiques per tots els Estats Units i Europa? Té realment llibertat d'acció una dona si l'impacte que pot tenir a la societat la seva elecció és tal que pot arribar a devastar l'essència mateixa de la seva existència?
En els últims anys, a Egipte, un nombre creixent de dones ha decidit de treure's el mocador amb què es cobreixen el cap. Tot i que són un nombre encara petit, i no pot considerar-se un fenomen generalitzat, és un nombre suficient perquè gairebé tothom, en el país, conegui alguna dona que se l'ha tret. Les seves raons per treure's l'hijab són tan variades com ho són les raons per les quals van començar a dur-lo. La majoria de les dones que conec que se l'han tret viuen en cercles de famílies i amistats semi-liberals. Això fa que l'elecció sigui relativament més fàcil per a elles. Cadascuna, però, ha hagut d'enfrontar-se al judici sever d'alguns membres de la família o d'algunes amistats pel fet d'haver decidit treure's l'hijab.
Aquestes dones són analitzades immediatament a la cara i a la seva esquena. Les raons originals per les quals duien l'hijab estaven equivocades. La seva fe trontolla. S'han mogut en cercles d'amistats que han contaminat la seva ànima. La seva comprensió de la fe islàmica és insuficient. Han obert massa portes al diable i aquest n'és el resultat. La llista podria continuar. Com també els consells de qui creu tenir la veritat. Pregarem per tu, estimada germana. Recorda't de dir les teves cinc pregàries cada dia; això et salvarà. Ves amb compte perquè has començat a avançar pel camí relliscós que duu a l'infern. Pregarem a Déu perquè et protegeixi i et guïi.
La dona és interrogada una i altra vegada sobre les seves raons per treure's l'hijab. Es veu obligada a llargues discussions sobre l'obligatorietat de l'hijab a l'Islam. I ha d'escoltar llargues explicacions sobre el fet que acceptar l'Islam com una religió significa acceptar-ne també la doctrina. No li és permès estar en desacord. No li és permès tenir la seva pròpia opinió o fer-ne la seva pròpia interpretació. Ni tan sols li és permesa la incertesa, no saber realment si l'hijab és o no obligatori, o decidir que no fa per a ella i que ella creu en la comprensió divina.
La dona ha d'estar convençuda. Se li ha de fer veure la llum. És necessari salvar-la.
De sobte, el drer a triar s'ha anat a l'infern, juntament amb aquesta dona que ha decidit treure's l'hijab.
Les dones a què m'he referit més amunt, les que viuen en famílies semi-liberals i que les seves amistats també ho són, de semiliberals, són les afortunades.
Les dones que provenen de cercles més conservadors només tenen una possibilitat. Només el fet de parlar de dubtes en veu baixa és molt vigilat i mantingut en secret. Fins i tot a les ments d'aquestes dones se'n dóna la culpa al diable. Si una dona en aquesta situació volgués considerar treure's l'hijab, l'única possibilita que tindria seria fer-ho allà on no la coneguin. Hauria de recórrer a dur una doble vida. Si no està casada, una dona que visqués en una família musulmana conservadora i es tragués l'hijab podria ser repudiada per la seva família. Una dona casada amb un musulmà conservador s'exposaria al divorci si ell no estigués a favor de la decisió presa per ella. Una dona divorciada --ja vista negativament per moltes persones en la societat egípcia-- que consideri treure'ls l'hijab serà vista com una dona lleugera. Una dona que es tregui l'hijab podria destruir la reputació dels seus fills. I és molt possible que no se li permetés criar els seus fills, si la seva família i el seu marit decideixen que la seva decisió és un signe d'heretgia.
Un tros de roba, un senzill tros de roba sobre el cap o la cara, ha arribat a tenir massa poder en la societat, tant si la dona decideix dur-lo com si decideix rebutjar-lo.
Tothom intenta salvar la dona musulmana; la societat occidental ha de salvar-la de l'Islam, i la societat islàmica ha de salvar-la de la influència occidental.
Ningú --NINGÚ-- no suposa que la dona musulmana pot decidir per ella mateixa allò que és millor per a ella.
Val la pena llegir també els comentaris (en anglès) generats per aquest escrit.
Altres entrades d'aquest bloc en què tracto de Nadia El-Awady:
- Nadia El-Awady i Twitter (26.01.2011) Les primeres piulades de Nadia a la plaça Tahrir
- NadiaE torna a piular (02.02.2011) Després d'uns dies en què el govern egipci va intentar --inútilment-- que el poble expliqués a l'exterior què estava passant, amb la recuperació de la connexió a Internet van tornar les piulades de Nadia. (No recordo quants seguidors tenia a Twitter al principi de la revolta, però ara són més de 26.000)
- Amb Nadia a la plaça de Catalunya (20.05.2011), Aprofitant l'estada de Nadia a Barcelona, vam anar a la plaça Catalunya perquè veiés l'acampada que s'hi feia.
Relacionat amb la dona islàmica:
- Burka (04.06.2010) Reflexions sobre la conveniència de prohibir --o no-- el burka.
Aquest matí ha tingut lloc a la plaça de Catalunya una batalla campal entre l'exèrcit d'en Puig i la gent que hi havia acampada a la plaça. Diuen que havien de fer neteja i eliminar de la plaça tot allò que pogués ser perillós per si demà, en el cas que el Barça guanyi la Champions, venen els culers a celebrar-ho i, com sol passar, s'hi cola algun brètol amant de la kale borroka a la catalana.
Suposo que la decisió del conseller d'Interior haurà satisfet Trias i Hereu: es desempalleguen --o això hauran pensat-- dels acampats sense embrutar-se les mans. Però calia fer-los fora? Felip Puig no podria haver reservat el seu exèrcit perquè demà impedís l'entrada a la plaça dels seguidors del Barça? No diuen que posen una gran pantalla a l'Arc del Triomf? Doncs l'esplanada de l'Arc del Triomf és més gran que la plaça Catalunya i podrien haver demanat a la gent que vulgui celebrar la victòria del Barça --suposant que guanyi-- que, en comptes d'anar a Canaletes i la plaça de Catalunya, fessin cap a l'Arc del Triomf.
He vist imatges de la batalla d'aquest matí. Eren dos exèrcits molt desiguals. Els uns, amb uniforme especial, amb proteccions per tot arreu, el cap cobert per un casc amb elm i armats amb porres i escopetes llançadores de bales de goma. Els altres, amb el cap descobert, vestint roba lleugera d'estiu: samarretes de màniga curta o sense mànigues, pantalons de cotó, molts d'ells bermudes, i sense armes. Eren gent pacífica, no els brètols que fan cap a la plaça de Catalunya per destrossar-ho tot (cal reconèixer que algunes destrosses s'han fet aquests dies; només cal mirar els parterres que abans eren plens de flors i de gespa). Estaven concentrats des de feia dies en el cor de la ciutat i l'única cosa que es volien carregar era els sistema democràtic actual, que de vegades és molt poc democràtic.
No estic d'acord amb tot el que s'ha fet aquests dies a la plaça Catalunya ni amb totes les propostes que han sorgit d'aquestes acampades, però si més no ha estat un revulsiu perquè la societat es faci moltes preguntes i qüestioni moltes coses de l'actual sistema. I el que he vist avui no m'ha agradat. Com deia ahir Manuel Castells en la conferència que va fer a la plaça Catalunya (vegeu-ne l'enregistrament de Vilaweb), "mentre no aparegui la policia, no hi haurà violència". Però la policia ha aparegut. I s'han vist escenes de violència com aquestes, en què la policia reparteix cops de porra o dispara pilotes de goma, sense cap justificació. No poden dir que s'estaven defensant:
Al llarg de la meva vida he conegut i vist cossos de policia de colors diferents (els grisos, els verds, els marrons, els ...), però sempre m'ha semblat que això d'esbatussar és un exercici que tots fan per igual, com si els agradés. Veient les imatges d'avui he recordat una altra batalla campal entre la policia i gent pacífica. Va ser a Londres, a Trafalgar Square, un dissabte del mes d'abril de 1997. Els contrincants eren la policia anglesa i uns quants milers de persones d'un moviment anomenat Reclaim the Streets (recuperem els carrers); joves en la seva gran majoria, però també famílies senceres i moltes persones madures. I un element nou, que no havia vist mai en les manifestacions: molts gossos de raça indefinida, com els nostres petaners.
Primer vaig passejar per la plaça i els carrers dels voltants i vaig acabar refugiant-me en el porxo de l'església de Saint Martin-in-the-Fields, que queda elevat i m'oferia una bona panoràmica. En alguns moments va ser com si revisqués la meva època d'estudiant a Barcelona, a finals dels seixanta. Va ser quan vaig veure la policia d'un país democràtic que simulava la seva retirada i sobtadament feia mitja volta i carregava contra els manifestants. O quan jo mateixa vaig ser assetjada pels bobbies, que volien impedir-me que usés la meva petita càmera de turista quan sis d'ells van abraonar-se contra un noi i quan, ja emmanillat, el duien a un cotxe cel·lular. Tinc penjada en el suro del meu despatx la foto que vaig fer en el moment que el feien entrar en el furgó de la policia. En adonar-se que el fotografiaven, el noi va fer una llengota. Era ja de nit i la foto no té qualitat, però per a mi és tot un símbol: no em vaig sentir com si la llengota anés per a mi, sinó per al sistema, per a aquesta societat tan democràtica.
Detenció d'un manifestant, Londres, 12-04.1997 (Foto: M. Piqueras)
Havia arribat a Trafalgar Square a quarts de set i vaig deixar la plaça que eren les nou tocades. Les brigades de la neteja començaven la seva feina. Per damunt de la National Gallery començava a veure's el Hale-Bopp, un dels cometes més brillants que han passat prop de la Terra el segle XX, que era a punt d'acabar. Jo em preguntava si allò que havia vist aquell vespre en aquell plaça era un presagi del que ens esperava en el nou mil·lenni.
Si no passa res d'imprevist, d'aquí a unes hores jo també seré "amb el vent de llevant a l'Alguer", com li deia Salvador Espriu a un altre poeta. No hi aniré "amb la barca del temps", sinó amb un avió de RyanAir. Per tant, he estat repassant la cançó de Fascinating Aida perquè res no m'agafi desprevinguda.
Marina Rossel i La barca del temps:
I per posar-me en ambient, una cançó marinera algueresa que m'agrada molt: Lo nassaiolo (o Lu pascaró):
Varant lo gusso a la maitinada,
amb a les nasses per eixir a fores,
pel nassaiolo és venguda l’hora
de alçar la vela i de posar el timó.
Les nasses de la barca són mullades
amb a la sima en fondo a la marina
damunt de l’onda el suro ja se nina
s’espera l’hora de poguer salpar.
Cia de dorso, voga de fatxa
o nassaiolo salpa la nassa
salpa i voga tot lo sant dia
cel i marina te fan companya
o pescador, o pescador
alça la vela i posa el timó.
A la tardeta torna de la pesca
amb a lo vent en popa el nassaiolo
esponja bé lo gusso i el posa en rodo
lo peix al negociant va a portar.
Dividi lo guadany de la jornada
se tria un poc de peix per la cassola
tra una cosa i l’altra passa l’hora
i torna en casa per se reposar.
I ara, a omplir la bossa i procurar no passar-me, que RyanAir no deixa dur més de 10 kg en l'equipatge de cabina. per sort només és un dia i mig i no em cal gaire cosa.
Un 22 de maig (de 1907) va néixer George Prosper Remi, més conegut com a Hergé i famós per ser l'autor de les tires dibuixades de Tintin. Des que, el 1929, va publicar-se'n la primera tira, en el suplement infantil d'un diari belga, han estat moltes les generacions que han llegit les aventures d'aquest jove periodista belga d'aspecte gairebé infantil, a qui sempre acompanya Milú, un simpàtic fox-terrier. Més endavant s'hi van afegir altres personatges que són recurrents en les aventures de Tintin: el capità Hadcock, la parella de detectius Dupont e Dupont (en castellà els van anomenar Hernández y Fernández; un encert del traductor o traductora), el professor Tornassol (inspirat en el físic suís August Piccard; vegeu-ne la foto) i la inefable Castafiore.
Els primers llibres de Tintin que vaig llegir van ser Objetivo la Luna i Aterrizaje en la Luna. Devia ser el 1961 o el 1962 i crec que els van regalar al meu germà Xavier, el petit. Tota la família ens hi vam enganxar i entre el Xavier i els altres germans va acabar havent-hi a casa tots els llibres que havien sortit i també els que van anar sortint. Després les meves filles i el meu fill també els van llegir i en van tenir exemplars en català. No recordo, però, quan van començar a publicar-se en català; perquè aquelles primeres edicions d'Editorial Juventud eren en castellà.
Alguns dels àlbums de Tintin han estat considerats políticament incorrectes. Per exemple, d'Aventura en el Congo, s'ha dit que era racista. I el personatge de la Castafiore --l'únic femení entre els personatges recurrents de les tires de Tintin-- no deixa gaire ben parades les dones. Cal considerar-ho, però, amb la perspectiva del temps i situar aquells àlbums en el context històric i social de l'època en què es van publicar per primera vegada.
Avui dia, a Brussel·les ens podem trobar Tintin pel carrer en algun dels murals dedicats a personatges de còmics. Sovint es troben en parets mitjanceres, sobretot quan hi ha un edifici que queda més arraconat que el veí en una vorera. De fet, és possible fer un recorregut per la ciutat per veure aquests murals tan simpàtics.
Tintin, Milú i el capità Haddock (Foto: Bixentro, llicència Creative Commons)
Per saber-ne més:
- Hergè (Wikipédia francesa). L'article dedicat a aquest dibuixant en la Wikipédia francesa és molt extens i ben documentat.
- Tintin en català. Web dedicat al món d'aquest personatge.
Algunes reflexions que m'he anat fent al llarg del dia, en veure com es desenvolupa la protesta popular i en llegir el que diu molta gent a través de twitter i facebook:
- Per més il·lusions que es faci la gent acampada, això no és com la plaça Tahrir. La situació que va dur els egipcis a Tahrir i la d'aquí no són comparables. Aquí hi ha la possibilitat de votar per canviar les coses; allà no podien fer-ho. Les dones van participar activament a Tahrir (Nadia El-Awady va anar informant dels esdeveniments i té més 28.000 seguidors a twitter des d'aleshores), però ara per ara no els ha servit de gran cosa.
- Hi ha qui ho compara al maig del 68. A hores d'ara no podem saber el ressò que acabarà tenint, potser sigui l'inic d'un canvi social, però també podria ser que no fos més que un foc d'encenalls. Al cap i a la fi, amb la perspectiva del temps, no sé si el maig del 68, en què vam posar tantes esperances el jovent d'aquella època, va servir per a gaire cosa. Amb els anys, els seus líders, tan revolucionaris i d'esquerra s'han anat aburgessant i han fet seves moltes de les coses que aleshores van combatre.
- No sé quants milers de persones ha mobilitzat aquesta moguda, però posaria la mà al foc que no són tants com els que van manifestar-se a Barcelona el juliol de 2010. M'hauria agradat que una #acampadabcn i una #catalanrevolution (per a qui no segueix twitter: aquestes són dues de les etiquetes amb què s'estan enviant missatges relacionats amb l'acampada de Barcelona) haguessin sorgit aleshores.
- Per a mi és prioritari resoldre el greuge que el Govern central infligeix a Catalunya. Potser sense el dèficit fiscal no s'haurien produït alguns dels greus problemes que han abocat a aquesta situació.
- No m'agrada un canvi de la llei electoral que vulgui una circumscripció única per a tot l'Estat (he llegit que és una de les propostes de canvi).
- Crec que mai, el dia de reflexió d'unes eleccions, havia reflexionat tant com avui. En realitat em sembla que és la primera vegada que he reflexionat sobre política el dia abans d'anar a votar.
- A més de reflexionar, també he rigut molt llegint els tuits que ha reenviat Quim Monzó .
- No m'agrada que li diguin "Democracia REAL", sembla que sigui monàrquica. Si jo fos guionista de "Polònia", faria que la família reial es presentés a la Porta del Sol per donar les gracies a la gent acampada pel seu suport a la monarquia.
- Una cosa m'agrada especialment d'aquesta moguda: que hagi sacsejat el jovent i l'hagi despertat d'una mena d'hibernació o passotisme que durava anys. D'aquests nois i noies que avui són a les places de nostre territori han de sortir els dirigents del futur. És possible que els seus ideals canviïn, però espero que conservin la il·lusió que tenen aquests dies en què pensen que un altre futur és possible.
I ara, prou de reflexió i a dormir, que diumenge vull anar a votar aviat.
Aquesta vespre he tornat a la plaça Catalunya, però amb una companyia molt especial: Nadia El-Awady, que fa uns mesos va ser la meva font d'informació de la revolta egípcia. Nadia va anar a la plaça Tahrir diàriament fins que la protesta popular va aconseguir derrocar el president Mubarak. Els seus tuits anavan informant dels esdeveniments. Únicament va emmudir els dies que el Govern els va tallar la connexió a twitter primer i a Internet després.
Nadia, que és presidenta de la Federació Mundial de Periodistes Científics, és aquests dies a Barcelona, on dilluns farà una conferència en el Campus de la Comunicació de Ca n'Aranyó, de la Universitat Pompeu Fabra, destinada als estudiants del màster de l'Observatori de la Comunicació Científica (OCC) d'aquella universitat (però oberta al públic que hi vulgui assistir). Divendres a la tarda s'ha reunit amb un grupet de socis i sòcies de l'Associació Catalana de Comunicació Científica. Hem estat parlant de molts temes relacionats amb el periodisme i la comunicació científica, però era evident que no podíem deixar de comentar la revolta pacífica d'Egipte i relacionar-la amb el que estava passant a la plaça de Catalunya --i a tantes altres places de la geografia espanyola--, que es troba a pocs metres del Col·legi de Periodistes, on ens havíem reunit.
En un moment donat, un col·lega i jo no érem d'acord sobre un punt d'aquest manifest que corre per la xarxa i que diuen que ha estat preparat per aquesta DemocraciaRealYa (segueixo pensat que el nom és molt encertat; no entenc que hi hagi republicans que s'hi hagin adherit). És el punt que diu que volen "Reforma de la ley Electoral para que todos los votos de todos los ciudadanos de España, vivan donde vivan, cuenten igual en el reparto de votos". La gent que hi ha acampada a la plaça de Catalunya es deu haver adonat què significa la circumscripció única? Que si s'aprovés una llista electoral d'aquesta mena, partits com ara el PNB, BNG, CiU, ERC i la Coalición Canaria podrien desaparèixer del Parlament de Madrid? Per què, qui els votaria fora de les seves circumscripcions actuals?
El meu col·lega deia que ara no hi ha un equilibri entre els vots que recullen els diferents partits, i que a alguns d'aquests partits petits en proporció els costa molt més vots aconseguir un escó que no pas als grans partits. Crec que això forma part del joc democràtic. Li he posat com a exemple el Parlament Europeu, on el vot de Malta, amb uns 413.000 habitants té el mateix valor que el vot d'Alemanya, que en té més de 82 milions.
Nadia ens escoltava i a un cert punt ens ha dit que teníem molta sort de poder debatre sobre el sistema electoral que pensàvem que ens aniria millor. En el seu país fins ara no calia parlar-ne, perquè no se'n feien, d'eleccions. I si alguna vegada se n'han fet, ha estat amb trampes. Ara esperen les eleccions que es faran al setembre, però la il·lusió que el poble tenia a finals de gener s'ha anat apaivagant i convertint més aviat en desencís. En unes eleccions que es van fer en la dècada de 1980, Nadia va ser presidenta d'una mesa electoral i quan van apartar-la del lloc on es feia el recompte va adonar-se que allò era tot teatre. En un altre lloc hauria anat a denunciar-ho a la policia, però què podia fer, si havia estat la mateixa policia que l'havia fet fora perquè no veiés les trampes! Creu que això ara no es podria repetir perquè ara aquestes coses al gent pot difondre-les fàcilment per twitter, facebook i altre mitjans que ens proporciona internet.
En acabar la reunió, hem anat a la plaça de Catalunya. De dijous a divendres hi ha hagut un gran canvi. Avui costava obrir-se camí entre la gent. N'hi havia de totes les edats i condicions. Com ahir, les converses agafades al vol eren un reguitzell de greuges; els polítics, els empresaris, els banquers... Era com si la plaça hagués esdevingut un mur de les lamentacions on tothom venia a exposar els seus greuges, explicant-los a qui els volgués escoltar.
Dibuix efímer en el terra a pl. Catalunya
No sé si allò que ha animat tanta gent a fer cap a la plaça de Catalunya haurà estat el fet que fos l'inici del cap de setmana, sense presses per fer res en dos dies o potser la prohibició de la Junta Electoral de celebrar manifestacions dissabte i diumenge. Encara que no estigui totalment d'acord amb alguns aspectes de l'acampada, crec que la gent ha de tenir llibertat per expressar-se i manifestar-se.
Aquesta tarda he passat per la plaça Catalunya i m'he apropat al centre, per saber de primera mà de què va aquesta acampada de la "Democracia Real". (En principi, el nom no em sembla massa encertat; ho vaig llegir per primera vegada en una nota en castellà i vaig pensar-me si seria un grup que defensava la monarquia, ara que no gaudeix de massa prestigi.)
He sortit de la plaça Catalunya amb la impressió que érem més les persones que hem anat a veure què s'hi coïa, que no pas les que hi estaven acampades. En un lloc hi havia cua de gent que volia signar per donar el seu suport a aquest moviment. Jo no m'hi he posat perquè no he pogut encara fer-me una opinió sobre el que persegueix aquest moviment. En principi, protestar contra la política actual em sembla molt bé, jo mateixa vaig fer-ho en aquest bloc fa pocs dies, quan deia que em considero una catalana emprenyada. Però m'ha fet la impressió com si fos un grup de gent que, inspirats en el maig del 68 i en la plaça Tahrir, volien tenir el seu maig i la seva plaça. Però hi ha un temps i un lloc per a cada cosa i el 68 queda ja molt llunyà en el temps i Egipte molt llunyà en l'espai.
Suposo que els molts anys que duc a l'esquena em donen una visió de les coses diferent a la que puguin tenir persones de generacions més joves. No dubto de la bona fe i de la il·lusió d'aquells nois i noies que aquests dies són a la plaça Catalunya fent la "seva" revolució. Però en veure'ls fa unes hores em preguntava què faran d'aquí a vint, trenta o quaranta anys. Només cal pensar en la majoria dels líders dels partits més revolucionaris de la meva joventut, quan es movien en la clandestinitat. Ara són catedràtics, economistes, directius d'empreses, dirigents polítics, fins i tot consellers, i n'hi ha que militen en partits molt allunyats dels ideals que defensaven quan eren joves. Entre els cartells penjats a la plaça Catalunya, un m'ha cridat l'atenció:
Hi diu: "Ens manca un Cohn-Bendit. On són els líders?" I jo he pensat? Quin Cohn-Bendit, el de 1968, el noi contestari i antisistema que no creia en les "eleccions burgeses"? O el Cohn-Bendit de 2011, que es dedica a la política gràcies als vots d'unes eleccions burgeses, que creu en una economia social-liberal i que és partidari de la privatització d'alguns serveis públics?
He vist que en els mitjans de comunicació estrangers han comentat molt aquesta "revolta" sorgida del poble. Però em sembla que això no és cap novetat a Europa. A l'Itàlia, per exemple, compten amb els "Girotondi", els moviments de protesta de la ciutadania sorgits el 2002 per defensar la justícia dels atacs de Berlusconi (nou anys després, els atacs segueixen repetint-se).
Espero a veure quina decisió pren la Junta electoral, que sembla que és qui ha de dir si es fa fora de la plaça o no els nois i noies acampats. Jo no els expulsaria si segueixen comportant-se com ho han estat fent fins ara. si els fa il·lusió, deixem-los que tinguin el seu maig del 2011. I qui sap, con deia Llach, "potser cal ser valents altre cop / i dir no, amics meus, no és això".
L'alcalde més jove d'Itàlia té 18 anys i li diuen el Baby Sindaco. És diu Salvatore Paradiso i és l'alcade de Bonea, una població d'uns 1500 habitants a la província de Benevento, al sud d'Itàlia. En les eleccions municipals, que van tenir lloc el proppassat 15 de maig, va representar una formació política de centreesquerra iva rebre el 42,66% dels vots.
Cal dir que, tot i ser la primera vegada que Paradiso té un càrrec polític, la política no és nova a la seva vida; el seu pare ha estat l'anterior alcalde del poble. En el vídeo de La Stampa, explica algunes característiques del seu programa de govern, molt interessant però que em sembla més propi d'un regidor de joventut.
No sé si devia tenir algun eslògan durant la campanya. El seu cognom permet molts jocs de paraules. Jo hauria dit: Sceglie il Paradiso (tria el paradís).
No deixa de ser curiós un alcalde que al matí anirà a l'escola i, en havent dinat, anirà a l'Ajuntament a dirigir els afers municipals. I això em desperta la curiositat: quants anys deu tenir l'alcalde més jove de Catalunya? I de l'Estat?
El 1991 vaig anar a Montana a veure el meu fill, que estava passant un any escolar amb una família nord-americana en un poblet d'aquell estat. En diversos llocs de Montana vaig veure monuments que recordaven el pas de l'expedició de Lewis i Clark, que buscaven el camí per arribar a l'oceà Pacífic, en un viatge que va començar una dia del mes de maig (el 15) de 1804. Una de les poblacions que vaig visitar va ser Virginia City, fundada el 1863, en l'època de la febre de l'or, i capital territorial de Montana fins que lor se'n va anar en orris. En la que anomenen 'ciutat fantasma' (les restes de la ciutat original), vaig entrar en una botiga que semblava de les que surten en les pel·lícules de l'oest, on venen una mica de tot (com les botigues de molts pobles "nostres" en la meva infància), i vaig comprar un parell de llibres que em van cridar l'atenció.
He buscat les fotos fetes durant aquell viatge i en una d'elles m'ha semblat reconèixer el carrer de Virginia City on hi havia la botiga en què vaig comprar els llibres:
Però abans ens havíem aturat en un altre poble (Nevada City) que també es conservava com en l'època de la febre de l'or i tenia dubtes sobre la identificació de la foto. En un web de Montana he vist que, efectivament, la meva foto és de Virginia City: s'hi pot veure el mateix carrer i alguns dels establiments que surten a la meva foto.
Un d'aquells llibres que vaig comprar es deia Sacajawea i a la coberta anterior duia una foto d'una estàtua d'una dona índia amb un nen o nena a l'esquena. En la coberta posterior vaig llegir que Sacajawea (es pot trobar escrit de diverses maneres: Sacagawea, Sahkahgarwea, Sahacahgahwea, etc.) va ser una jove índia xoixon que va fer d'intèrpret i va guiar els expedicionaris durant bona part del viatge. La seva participació va ser molt valuosa perquè els va guiar per regions que no havien estat encara explorades pels blancs, els va ensenyar com trobar aliments en el bosc i els va fer d'ambaixadora davant les tribus de nadius americans que van anar trobant. Sacajawea va ser raptada de la seva tribu quan era una nena. El seu marit, un canadenc d'origen francès, va comprar-la junt amb una altra noia índia i es va casar amb les dues.
Vaig comprar-lo perquè vaig veure que no era una història novel·lada, sinó que semblava fruit d'una recerca (la bibliografia és extensa) i el llibre estava publicat per l'editorial de la Universitat d'Oklahoma. Normalment defujo de les novel·les que es basen en fets històrics perquè no se sap mai que hi ha de realment històric en el relat. Ja sé que la història també pot arribar a ser una ficció, segons qui la descrigui, però en principi em mereix més confiança.
El llibre, més que ser una biografia de Sacajawea , és un relat de l'expedició que té en compte la presència d'aquesta dona, una visió que potser no tinguin altres obres (llibres i films) que han descrit el viatge de Lewis i Clark. De fet, no hi ha massa informació sobre la vida d'aquesta dona abans i després de l'expedició. Hi ha dues versions sobre la seva vida després de l'expedició. Una afirma que va morir jove, abans dels trenta anys, a Dakota del sud. Una altra assegura que va morir anciana en una reserva índia de Wyoming. `Qualsevol que sigui la versió certa, com diu de Sacajaewa l'autor del llibre, "el seu capítol a la història va acabar el 1806, quan l'expedició de Lewis i Clark va acabar amb èxit".
A les pàgines d'economia de La Vanguardia (edició castellana), avui surt això:
Diu que l'estat grec haurà de pagar 34.000 milions (34.000.000.000) d'euros d'interessos i que això correspon a 3 milions (3.000.000) per habitant.
Segons dades de la Unió Europea, el 2010 Grècia tenia 11.305.118 habitants. Si cadascun pagués 3 milions d'euros, la suma recollida seria de 33.915.354.000.000, és a dir prop de 34 bilions d'euros.
Si fem el càlcul a partir de les dades de La Vanguardia, per saber el nombre d'habitants de Grècia hem de dividir el total que han de pagar per la quantitat que pagarà cada persona. Això dona un resultat d'11.333 habitants. Si el 2010, aquell país en tenia més d'onze milions i segons aquest càlcul, ara només en té poc més d'onze mil, què se n'ha fet, de tanta gent? On han anat a parar?
Evidentment, alguna cosa no quadra. O són molts interessos o són molt pocs habitants o és molt el que ha de pagar cada habitant. Espero que durant els propers dies publiquin una fe d'errates aclarint-ho. Si més no, La Vanguardia té el bon costum d'informar d'alguns dels errors que comenten.
Fa alguns anys algú va encunyar el terme català emprenyat. Fa temps que jo em sento una catalana emprenyada i el meu emprenyament va in crescendo quan s'apropen eleccions. Estic emprenyada amb els polítics de fora, però ho estic encara més amb els d'aquí; al cap i a la fi, ja estem acostumats que els de fora ens facin la guitza i ens aixequin la camisa i no crec que ens hàgim de fer il·lusions que el Govern central afluixi la butxaca voluntàriament per pagar el fons de competitivitat.
Molt més m'emprenya que els polítics i polítiques catalans --que són els "nostres"-- actuïn sempre pensant només en les eleccions; que mesos abans comenci la precampanya i que les precampanyes i les campanyes electorals hagin esdevingut campanyes de desprestigi dels contrincants. Abans, la propaganda electoral ens arribava pels mitjans de comunicació tradicional: premsa, ràdio i televisió; o amb el correu. Amb l'esclat d'Internet, els partits van començar a tenir els seus webs i després molts polítics van obrir blocs. Els webs i els blocs, qui els visita és perquè vol. Però amb el boom de les xarxes socials, partits, polítics i simpatitzants inunden el ciberespai de propaganda electoral que normalment es basa en la crítica destructiva dels altres.
Si us plau, senyor i senyores que us presenteu a les eleccions o que, sense presentar-vos-hi vosaltres mateixos, heu decidit donar suport a una candidatura, deixeu de criticar els altres partits, deixeu de dir què ha fet o farà malament aquest i aquell partit! Si us plau, oblideu els altres i digueu-nos d'una punyetera vegada QUÈ PENSEU FER DE BO vosaltres --o aquells a qui seguiu-- si guanyeu les leccions!
Poser us interessi:
- Amb el nas obturat, com Montanelli (28.11.2010) Un record del periodista italià Indro Montanelli i la seva frase "Obturem-nos el nas i votem".
Nota: aquesta entrada l'havia publicada la nit després que es produís el terratrèmol de Múrcia. Amb la desconnexió de Blogger, que ha estat inactiu des d'ahir a la tarda, ha desaparegut del bloc. N'he recuperat una part de la carpeta d'esborranys. He tornar a fer els càlculs relacionats amb les magnituds i el torno a publicar.
Aquest vespre, els mitjans de comunicació del país parlen dels dos terratrèmols que ha patit Llorca (Múrcia) aquesta tarda i que han causat la mort d'une nou o deu persones i dotzenes de ferits. Només he llegit titulars, però he vist que la magnitud dels terratrèmols ha estat de 4,4 i de 5,1.
Quan estudiem la història de la Terra, com ha anat canviant des dels seus inicis, amb continents que s'han format i s'han desfet, grans blocs de Terra que s'han anat desplaçant per la superfície del planeta, mars i oceans que han anat canviant, grans serralades que han emergit i terres que s'han enfonsat, tenim la impressió com si ara fóssim en una situació d'estabilitat del planeta. Però no és així, la Terra està viva, i moviments com els que s'han produït en el passat es produiran també en el futur i s'estan produint en el present. El que passa és que l'escala de temps dels humans és molt diferent de l'escala dels temps geològics i no podem apreciar els grans canvis en la superfície del planeta.
Aquest vídeo explica com i per què es produeixen els canvis en la capa externa de la Terra:
Per sort no viurem prou temps per veure com desapareix la Mediterrània, i com Àfrica, Europa i Àsia formen un únic continent (vegeu aquí com pot ser el món d'aquí a uns 50 milions d'anys), però de tant en tant la Terra ens fa saber que està viva mitjançant terratrèmols i erupcions volcàniques. Sembla que els darrers temps la seva activitat sigui més intensa, però potser és perquè tendim a oblidar fàcilment i ens sembla que la magnitud dels fenòmens actuals és molt més gran que la d'altres fenòmens que formen part de la història. També perquè el registre històric és incomplet. La tecnologia actual fa possible que molts terratrèmols siguin detectables en qualsevol punt de la Terra i que als pocs minuts de produir-se ja em puguem veure les imatges per Internet.
Fa uns dies, en la Jornada que l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) va organitzar amb motiu del dia de la Terra, Emma Suriñach, directora del Laboratori d’Estudis Geofísics Eduard Fontserè, de l’IEC i
professora de Geofísica de la Universitat de Barcelona, va parlar dels terratrèmols, que són el resultat del moviment de les plaques tectòniques que formen la part superficial de la Terra. Va comentar alguns aspectes dels tres més intensos que s'han produït els darrers temps: el d'Haití (12 de gener de 20120), el de Xile (27 de febrer de 2010) i el de Japó (11 de març de 2011), i va parlar també de l'escala que mesura la magnitud d'un terratrèmol i permet classificar-los assignant-los un número.
El segon terratrèmol de Llorca d'aquesta tarda ha estat de magnitud 5,3, mentre que el que va patir el Japó el passat 11 de març va de ser magnitud 8,9. primer vaig pensar que la diferència no era excessiva i que el terratrèmol de Llorca devia ser també molt fort. Al cap i a la fi, 8,9 és 1,7 vegades 5,3. De seguida vaig recordar el que Emma Suriñach havia explicat a la conferència del Dia de la Terra.
L'escala amb què es classifiquen els terratrèmols no és lineal, sinó logarítmica. Si es considera la longitud d'ona de sisme, cada número de l'escala representa 10 vegades la magnitud anterior. És a dir, que un terratrèmol de magnitud 9 seria com 10.000 vegades un de magnitud 5. Si es considera l'energia alliberada, la diferència és molt més gran: cada número de l'escala és unes 33 vegades l'anterior (els meus pobres coneixements de física no em permeten explicar com s'ha calculat aquest valor, i l'enllaç al lloc on es podia veure l'explicació ha desaparegut amb el text que m'ha perdut Blogger). Amb unes quantes multiplicacions es pot veure que l'energia d'un terratrèmol de magnitud 9 (el de Japó va ser 8,9) és 39.135.33 vegades l'energia d'un terratrèmol de magnitud 5 (el de Llorca va ser de magnitud 5,3).
De tota manera, a qui es trobés a Llorca o voltants, poc li devia importar aquesta diferència. Possiblement l'ensurt devia igual o ser més gran que el de molta gent en el Japó. No em meravella que la gent de Llorca s'alarmés --crec que en tenien prou motius-- sinó que em meravella la tranquil·litat amb què s'ho va prendre el poble japonès. Hi ha vídeos a Youtube on es veu com s'està esquerdant el terra i la gent camina tranquil·la, esquivant les esquerdes que es van formant. I algú s'entretenia a filmar-ho!
La diferència rau en la cultura sísmica tan arrelada en el poble japonès, que fa que acceptin el terratrèmol com un fet inevitable. Per altra banda, tenen la seguretat que els dóna saber que la majoria d'edificis resistiran fins i tot moviments sísmics tan forts com aquests recents. Al cap i a la fi, les destrosses més grans no va produir-les el sisme, sinó el tsunami que va venir després.
A Llorca, en canvi, amb un terratrèmol molt més fluix que el japonès, les destrosses han estat enormes. Ahir vaig sentir que es calculava que unes 25.000 persones (una tercera part de la població) havia estat evacuada per precaució. Què hauria passat si el terratrèmol hagués tingut la magnitud del japonès? Potser seria hora que recordem que la Terra està viva i que cal estar preparats per les manifestacions de la seva activitat interna.
Llegeixo a l'agenda de l'AVUI que aquesta tarda (19.00) hi ha un concert de Silvia Pérez Cruz i Javier Codina al FNAC de les Arenas. I ahir llegia en un altre diari uns comentaris molt elogiosos d'un nou disc que treuen aquests músics (el concert deu formar part de la promoció del disc).
Amb una veu molt bonica, aquesta noia de Palafrugell mostra una gran sensibilitat i un gran domini d'estils ben diversos. Aquesta cançó és una barreja de flamenc i havanera:
Molt diferents són les Corrandes de l'exili de Joan Oliver. La versió que va musicar Lluís Llach, en la veu d'aquesta noia, té una força excepcional, la seva veu transmet molt bé la tristesa i l'enyor de qui es troba a l'exili. M'hi sobra, però, el "soroll" de la música cap el minut 4:
Si heu viatjat amb Ryanair o alguna altra companyia de les que es defineixen com a lowcost, haureu pogut comprovar que el preu final del bitllet sol ser força més car que el preu que anuncien, perquè hi ha un reguitzell de despeses que són obligatòries. I si us oblideu de fer la facturació per Intertnet o si a última hora --quan ja teniu el bitllet tancat-- vegeu que porteu molt d'equipatge i el voleu facturar, heu begut oli! És possible que us toqui pagar molt més del que val el bitllet senzill. A més, si heu de fer 90 km per anar a l'aeroport d'embarcament i després heu de fer-ne també un grapat per anar a la ciutat de destí, el preu final pot ser com el d'un bitllet barat --o no tan barat-- en una companyia "normal".
A través de la revista britànica The Economist he anat a parar a aquesta cançó del grup Fascinating Aida. Tenint en compte que Ryanair és una companyia irlandesa, els seus aires cèltics són molt adients. La trobo divertidíssima i molt real:
De tant en tant m'agrada donar un cop d'ull a la premsa de fa anys. L'hemeroteca de La Vanguardia és un tresor, perquè s'hi poden consultar tots els exemplars publicats des de la seva fundació el 1881. Avui m'ha donat per brostejar els diaris de fa cinquanta anys. No he pogut veure què deien el 7 de maig perquè era dilluns, dia de la setmana en què no hi havia diaris i es publicava La Hoja del Lunes, i he buscat el del dia 8.
Una de les seccions que sempre llegia d'aquest diari era "Mano a mano", les entrevistes --amb caricatura inclosa-- que feia Manuel del Arco (1909-1971). Era la meva secció favorita de La Vanguardia. Del Arco i Josefina Carabias (corresponsal d'El Noticiero Universal a diversos països) eren els meus models de periodista en aquells anys en què jo aspirava que el periodisme fos la meva professió. (Després vaig canviar a la biologia, però ves per on, la vida m'ha dut a fer una activitat que és un entremig entre la biologia i el periodisme.)
El 8 de maig de 1961, La Vanguardia va publicar l'entrevista que del Arco va fer a una noia de Barcelona de divuit anys que havia estat elegida "Miss Cataluña". Era la "señorita Carmen Cervera Fernández", avui dia més coneguda com a baronessa vídua Thyssen o Tita Cervera. Fa molta gràcia, l'entrevista, perquè qui respon la majoria de preguntes del periodista no és l'entrevistada, sinó la seva mare. De manera que, a un cert moment, del Arco diu a la mare: "¿Puedo seguir con su hija?". La senyora, però, no pot reprimir-se, i quan ell s'adreça a Carmen Cervera i li diu "Puedo preguntar si tiene novio?", ella respon de nou per la filla: "No queremos."
La Wikipedia en espanyol dedica a Manuel del Arco --mestre de periodistes on n'hi hagi-- un article amb un únic apartat, amb a penes set línies i un enllaç a un article de la Gran Enciclopedia Aragonesa. L'article dedicat a Carmen Cervera, en canvi, és molt més llarg: comprèn sis apartats, tres enllaços externs i quatre referències. I té els equivalents en català, alemany, anglès, esperanto, francès, gallec i italià. Ja sé que, gràcies a aquesta dona, Madrid compta amb unes col·leccions de pintura molt valuoses i que alguns quadres de la col·ecció Thyssen també van venir a parar a Catalunya i és lògic que li agraeixin amb una entrada a la Wikipedia. De fet, no em molesta tant que aquesta dona tingui aquest espai a l'enciclopèdia virtual com que Manuel del Arco hi sigui gairebé com de passada. Alguna entitat --La Vanguardia?, el Col·legi de Periodistes de Catalunya?-- hauria d'ampliar aquesta entrada i traduir-la a altres llengües.
Potser us interessarà: Manuel del Arco. Bloc que Xavier Castellnou De Arco dedica al seu avi. Pioneres del periodisme (aquest bloc, 15.06.2008). Un record de Josefina Carabias i altres pioneres del periodisme
Dimecres al matí vaig anar al Museu Blau amb una amiga finlandesa (Merike, coneguda per molts blocaires catalans perquè té un bloc en català). De moment només només s'ha inaugurat una part del Museu, però permet fer-se una idea del que serà quan estigui complet.
Des que es va inaugurar aquesta nova seu del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, hi he anat algunes vegades al matí i mai havia trobat, com aquest dia, tants visitants de la tercera edat. Quan vaig veure que les dones d'un dels grups que anaven entrant duien totes un clavell al cap i algunes fins i tot cobrien les seves espatlles amb un mantón, vaig entendre el perquè d'aquella afluència: a uns centenars de metres del nou Museu, aquesta setmana se celebra la Feria de Abril.
Com que el primer grup el vaig veure a quarts d'onze del matí, vaig pensar que potser feien temps fins a l'hora que obrissin la Feria. Però després he sabut que obren a les 10 del matí. Per tant, la visita al Museu potser ja estava programada, combinant-la amb la visita a la Feria. Dubto que, si no hagués estat pel fet que la Feria i el Museu Blau són veïns, a aquelles persones se'ls hagués mai acudit de visitar el Museu. Per tant, vaig pensar que... benvinguda sigui la Feria!
Per cert, no entenc per què, si la Feria es fa al maig, li diuen la Feria de Abril, com a la de Sevilla, que sí que se celebra durant el mes d'abril. Però aquestes coses no passen només aquí. Una festa molt popular de Munic és l'Oktoberfest, que no se celebra el mes d'octubre, com podria suggerir el seu nom, sinó el de setembre.
El cap del Govern durant la seva carrera es va tacar una i altra vegada de delictes que, enfrontat a un poble honest, l'haurien fet mereixedor de la condemna, la vergonya i la privació de tota mena autoritat de govern.
Com és que el poble va tol·lerar i, a més a més, va aplaudir aquests delictes?
Una part, per insensibilitat moral; alguns, per astúcia; d'altres, pel seu propi interès i benefici personal.
La majoria naturalment s'adonava de les seves activitats delictives, però va preferir donar el seu vot al fort més que fer-ho al just.
Per desgràcia, el poble italià, si ha de triar entre el deure i el propi benefici, tot i saber quin hauria de ser el seu deure, escull sempre el propi benefici.
Així, un home mediocre, vulgar, d'eloqüència grollera, però que causa fàcilment efecte, és un exemplar perfecte dels seus contemporanis.
En un poble honest, hauria estat com a molt al capdavant d'un partit amb pocs seguidors, un personatge una mica ridícul pels seus modals, les seves manies de grandesa, ofensiu per al sentit comú de la gent a causa del seu estil emfàtic i desvergonyit.
A Itàlia, ha esdevingut cap del Govern.
Admirador de la força, subornable, corruptible i corrupte, catòlic sense creure en Déu, cregut, vanitós, falsament jovial, bon pare de família, però amb moltes amants, que utilitza les persones a qui menysprea, s'envolta de persones deshonestes, mentideres, ineptes, explotadores; un bon mim, que causa bon efecte a una audiència vulgar però que com, qualsevol mim, sense un caràcter propi, sempre s'imagina que és el personatge que vol representar.
La Imma, des de Bolonya, m'envia aquest text que s'està difonent per Itàlia. A mesura que llegia, m'ha semblat veure-hi una descripció molt ben feta de Berlusconi. Doncs, no. Elsa Morante va escriure aquestes línies el 1945 i es referia a... Musssolini!
Llegeixo al diari italià La Stampa que aquest mes de maig s'inaugura a la província de Roma una platja per a gossos, on les corretges estan prohibides. De fet, el projecte no és nou; la platja va inaugurar-se el 1998 però després va estar uns anys tancada. La iniciativa ve de Baubech, una associació animalista i ambientalista.
Els gossos que accedeixin a aquesta platja no podran ser de raça agressiva i hauran de dur-se deslligats. A més hauran de dur la documentació: microxip o tatuatge i el carnet de vacunació. Les femelles que estiguin en zel en tenen prohibida l'entrada com tampoc hi poden anar els cadells de menys de tres mesos.
Diu La Stampa que la platja compta amb diversos punts de restauració, dispensadors de bosses i un servei d'higiene amb dutxes, dispensadors de xampú i tovalloles. Però no m'ha quedat clar si aquests serveis són per als gossos, per a les persones que els acompanyin o per a ambdós.
A aquest gos que vaig veure a Brusel·les fa alguns anys, no li feia falta la platja:
Crèdits fotos: gos a la platja, mascotas.org (llicència creative commons); gos a Brusel·les, M. Piqueras (juliol 2004)
L'escriptura no ens salva la vida, però permet que en algun instant es pugui sobreviure en les paraules, perquè la vida no pot reconèixer i trobar en elles la seva pròpia veritat immediata, inefable i fugissera.
Claudio Magris
Avui, a la xarxa catalana de Twitter, és el #diaMagris, per celebrar la investidura de Claudio Magris com a doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona. Torno a recomanar l'exposició que, prenent aquest escriptor com a fil conductor, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona dedica a la ciutat de Trieste.
En la meva ignorància, no sabia que era un lipdub. Havia sentit el nom, però no n'havia vist mai cap. El lipdub per la llengua que va enregistrar-se a Barcelona fa un parell de setmanes és el primer que he vist (he conegut la seva existència gràcies al butlletí Migjorn):
M'ha recordat l'escena del pas de les quatres estacions al film Notting Hill (una escena memorable en una pel·lícula que no crec que passi a la història del cinema). Si Hugh Grant i la gent que s'hi veu haguessin anat movent els llavis, vocalitzant la lletra de la cançó de fons, hauria estat un lipdub. Però quan es va fer la pel·lícula el concepte de lipdub encara no existia.
M'ha agradat molt un altre lipdub enregistrat a Catalunya, a la Universitat de Vic, amb la participació d'unes 900 persones i l'acompanyament de la cançó Hey, soul sister. I quin èxit! El meu visionat del vídeo en feia el número 1.368.564!
En Pep va fer la sol·licitud per a una oferta de feina d'una gran empresa. Quan hi va presentar els papers van dir-li que no l'acceptaven: tenia uns amics que eren delinqüents i ningú no assegurava que ell no ho fos. Va escriure una instància al·legant que ell era honrat i volia treballar per a la seva família. El Consell d'Administració de l'empresa va reunir-se per tractar-ho: nou membres van decidir que no se'n podien fiar i sis creien que valia la pena donar-li una oportunitat perquè demostrés que no era un delinqüent. Quan li van comunicar la decisió de l'empresa, en Pep va pensar que això de la presumpció d'innocència no compta per a tothom. Com ho deuen estar pensant els membres de Bildu després de conèixer la decisió del Tribunal suprem espanyol. És això, la democràcia?
Les nines de la meva infància eren joguines bastant fràgils, que semblaven fetes de ceràmica, del mateix material que els plats (em refereixo als plats d'abans que arribés el duralex). Algunes --no se si tota sencera o només el cap-- eren fetes d'una mescla de cartró i pedra. Hi havia també nines de cartró, però eren de qualitat ínfima. I començava a haver-hi nines de cel·luloide, que no es trencaven, però no eren ni de bon tros tan boniques.
Doneu una nina de ceràmica a una nena amb unes mans tan matusseres com les meves i veureu què poc temps li dura sencera. De tota manera, no recordo que el trencament d'una nina em causés mai cap gran disgust. Potser perquè ja considerava normal que la nina es trenqués al segon o tercer dia de tenir-la. Més aviat li buscava el costat positiu: quan se'm trencava una nina podia veure com era per dins i com es mantenien unides les extremitats al cos. Si era de les que tancaven els ulls, em fascinava veure aquelles peces dins del crani, que duien un pes, com un tros de plom, i la gravetat era la causa del tancament dels ulls quan posaves la nina horitzontal. Si era una nina de les que parlaven, m'agradava treure'ls aquella mena de molla coberta d'un tros de pell que girant-la a un costat i l'altra emetia aquells sons que, amb una mica d'imaginació, podies identificar amb 'mama' o 'papa'.
Tenir una Mariquita Pérez era un dels somnis de la meva infància, superat només per tenir una casa de nines. La Mariquita era la nina de les nenes riques i sempre que passàvem davant d'alguna botiga de joguines de luxe els meus ulls es clavaven en la Mariquita. Si, a més, la nina de l'aparador era dins o al costat d'un casa de nines, allò era ja el súmmum del que hauria pogut desitjar. La foto que he triat per aquesta entrada me la va fer el meu pare davant d'un aparador del carrer Diputació de Barcelona, a costat del cinema Cristina i el teatre Calderón (cap dels dos existeix; només es conserva el nom del teatre en el d'un hotel que es va construir en aquell lloc). Cada vegada que la miro recordo que em quedava embadalida davant dels aparadors d'aquella casa de joguines de luxe i d'unes altres que hi havia al passeig de Gràcia: Zaquero i Chiquito (o Chiquita?). De tota manera, no recordo que el fet de no haver tingut mai una Mariquita em causés cap trauma. Potser perquè ni em passava pel cap que mai me la compressin.
A la Mariquita li va sortir competència: la Cayetana i també la Gisela, però em sembla que no tenien la seva categoria. Mentre vaig jugar amb nines, no en vaig tenir cap "de marca"; únicament un nino que em sembla que es deia Paquito. Em va durar anys, però no pas perquè jo el tractés millor que a les nines, sinó perquè era de goma. Més endavant vaig demanar que em regalessin per Reis una Güendolina, una nina que feia prop d'un metre d'alçada. Ja m'havia passat l'època de jugar a nines, però em feia il·lusió tenir-la com es pot tenir un nino de peluix. Era més aviat una representació de les nines que mai no vaig tenir durant la meva infància (ni la qualitat ni el preu podien comparar-se als de la Mariquita, però).
