ExpAliments: la festa de l'alimentació, aquest dissabte

Una bona alimentació és fonamental per a la nostra salut. Sobre nutrició i alimentació, en podreu aprendre moltes coses dissabte (13 de novembre 2010) al llarg del matí, alhora que passeu una bona estona. Pares i mares, avis i àvies, oncles i tietes i, com no, la mainada, trobaran a ExpAliments, la festa de l'alimentació, alguna activitat a la seva mida.

Copio del web de la festa:

Per al públic infantil: tallers i demostracions. I titelles.
Per al públic jove: activitats, tallers i microponències.
Per al públic no especialitzat: microponències, demostracions, estands, exposicions.
Per al públic especialitzat: microponències, pósters, exposicions.
Per a l’interessat en el patrimoni local: visites de portes obertes als nous pavellons restaurats.
Per a alumnes de Torribera: tot.
Per a professors de secundària: visites de portes obertes, demostracions, microponències, pósters.
Per a tothom: estands d’empreses d’alimentació i d’entitats.

El lloc on se celebraran aquestes activitats és el Campus de l'Alimentació de Torribera de la Universitat de Barcelona. Torribera es una finca als afores de Santa Coloma de Gramenet, que ocupa els terrenys d'una antiga masia del segle XVIII que a començament del segle XX va comprar la Mancomunitat de Catalunya. Durant la dècada de 1920 s'hi van construir alguns edificis modernistes amb finalitat assistencial i sanitària.

Segons expliquen Miquel Bernardo i Rafael Casa a Història de la Psiquiatria a Catalunya, en la dècada de 1930, a Torribera s'hi va dur a terme una de les experiències més importants de la Generalitat relacionades amb la renovació  de l'assistència psiquiàtrica. S'hi va adequar una masia pensada com a pas intermedi per a la reinserció social dels malalts mentals que estaven reclosos en manicomis. No tenia reixes ni muralles i s'organitzaven activitats laborals per als malalts que rebien, pel seu treball, tabac, diners, excursions i berenars en el camp, etc.

El curs 2010-2011, a Torribera, convertida en el campus de l'Alimentació de la Universitat de Barcelona, s'hi han iniciat els estudis de dos graus adscrits a la Facultat de Farmàcia d'aquella universitat: el de Nutrició humana i dietètica, i el de Ciència i tecnologia dels aliments.

El programa de la festa de l'alimentació i la informació per arribar a Torribera poden veure's en el web d'ExpAliments.

Moniatos, font de salut

Dissabte vaig comprar uns quants moniatos per menjar avui amb les castanyes. Durant molts anys no en vaig voler menjar, no m'agradaven. O em pensava que no m'agradaven, fins que un dia em vaig decidir a tastar-los de nou i aleshores em va saber greu no haver-ho fet abans.

Els moniatos són les arrels tuberoses de la planta  Ipomoea batatas, originària d'Amèrica, però avui dia cultivada per tot el món. Una arrel tuberosa és un tipus d'arrel engruixida que acumula substàncies de reserva, com ho fan també els rizomes (exemple, el gingebre) o els tubercles (exemple la patata), que són tiges subterrànies.  Segons l'Institut Interamericà de Cooperació i Agricultura, el 2005, la producció de moniatos a la Xina era un 83 per cent de la producció mundial. I la FAO en promou el seu cultiu en molts països, per ser una planta resistent a la sequera --suposo que deu ser perquè pot acumular aigua en l'arrel. Altres avantatges són que se'n poden obtenir diverses collites al llarg de l'any, que són resistents a moltes malalties i a la humitat; i que <és una de les poques verdures que es poden cultivar durant la temporada dels monsons en els països sotmesos a aquest règim de pluges.

De la planta del moniato, en molts llocs, només se'n mengen les arrels tuberoses. És un ingredient habitual de la cuina típica de molts països americans, on la mengen de moltes maneres, en plats salats i dolços, i rep diversos noms: boniato, batata, bataca, camote, chaco, papa dulce. Llegeixo a la Wikipedia anglesa que hi ha països on també mengen els brots i les fulles tendres com a verdura, i fan bé a fer-ho perquè té moltes propietats nutritives: segons la FAO, són una font de vitamines A, B2 y C. També se'n fan begudes, no alcohòliques i alcohòliques (per exemple, un tipus de shochu), i se n'obté un colorant natural per usar en alimentació.

Potser si coneguéssim les propietats que tenen les fulles i brots de la planta del moniato, també aquí ens els menjaríem o en faríem infusions. Segons llegeixo en un article de revisió publicat el 2006 a la revista Journal of Food Science, a més de les vitamines esmentades més amunt, i ferro, calci i zinc, contenen concentracions elevades d'antocianines i polifenols, que són antioxidants. Pot considerar-se un aliment funcional, amb una funció de protecció de la salut contra malalties relacionades amb l'oxidació, com és el càncer.

I ara me'n vaig a coure els meus moniatos, que encara que no tinguin les fulles, també són font de salut i de plaer als sentits.

Referència: Islam S. (2006) Sweetpotato (Ipomoea batatas L. leaf: its potential effect on human health and nutrition. Journal of Food Science 71 (2): R13-R21

Foto: Moniato (Font: Wikimedia Commons)

Yo microondo, tu microondas

Novetat en el mercat dels precuinats: aliments en recipients microondables:


I un nou verb que suposo que s'afegeix al castellà: microondar.


Foto: M. Piqueras 25.04.2010

Quins tomàquets!

L'any passat recordava els deliciosos tomàquets del Baztán comprats al mercat de Santo Domingo de Pamplona i que, com una turista qualsevol, m'havia menjat asseguda en un banc del centre d'aquella ciutat. Avui, a casa, m'he menjat un tomàquet (en realitat, mig; jo sola no hauria pogut menjar-me el més de mig kilo que feia) que no sabria dir si era encara més deliciós que els tomàquets navarresos del Baztán.

Fa uns quants dies els vaig veure a la Boqueria en una parada de fruita i verdura. En veure'ls vaig intuir la seva textura interior, carnosa, i el sabor, gens àcid i amb un pèl de dolçor. No em vaig equivocar. Vaig preguntar-ne el nom, però se m'ha oblidat. Hauré de tornar-hi per veure si en tenen habitualment i aprendre quina varietat és. Són els que es veuen a la dreta de la foto:

Foto: M. Piqueras (La Boqueria, 22.04.2009)

Al barri hi ha de tot

Amb les compres, sóc molt tradicional. M'agrada comprar en botigues de barri i m'agrada anar al mercat. Alguna vegada he anat a les grans superfícies que hi ha per la perifèria de la ciutat, però no hi trobo cap avantatge. Diuen que s'hi compra més barat. Qui així ho pensa, però, no té en compte el temps que ha d'esmerçar en l'anada i en la tornada, ni la despesa en gasolina. A ciutat, hi ha preus per a tots els gustos i per a totes les butxaques. I moltes vegades no cal sortir del barri.

Per altra banda, si hi ha una despesa de la llar en la qual miro menys l'estalvi és la d'alimentació. En èpoques de vaques flaques, prefereixo estalviar en altres coses. Sóc una enamorada dels mercats, especialment dels mercats de Barcelona. Tot i que ara ja hi ha molt llocs on les mercaderies es presenten molt bé, per a mi els mercats de Barcelona encara són els millors. Fixeu-vos en el peix, amb quin gust arreglen les paneres cada matí les peixeteres i algun que altre peixeter. Primer posen una capa de gel trinxat sobre la parada; al damunt, fulles de col, i després hi col·loquen amb molta cura, com si estiguessin guarnint la parada per a un concurs d'ornamentació, lluços, raps, bruixes, llobarros, turbots, orades, sardines, anxoves, calamarsos, sèpies, gambes, escamarlans, galeres i altres peixos o marisc de procedències molt diverses. A més, venedores i venedors tenen molta traça per netejar el peix i te'l pots endur a casa ja a punt de ficar a la paella o a la cassola.

Tinc la sort de viure gairebé davant d'un mercat; això permet no haver de planificar els àpats perquè pots decidir què menjaràs poc abans de ficar-te als fogons, segons vegis el mercat. Dissabte al matí convé anar-hi a primera hora, però. Tot i amb això, en algunes parades ja toca fer cua. Per sort, ara n'hi ha moltes on pots agafar el número i anar avançant la compra mentre esperes que arribi el teu torn.

Aquest matí he baixat a comprar algunes coses per a l'arròs del diumenge. A la parada de peix de l'Àngels acostumo a comprar sèpia i un grapadet de gambes, escamarlans o galeres. No sempre el mateix. Com que no són productes d'aqüicultura, els preus poden variar molt segons l'oferta, i això fa que jo també diversifiqui la compra. Avui hi he comprat sèpia i galeres. No he pogut estar-me de fer una foto a un a sèpia enorme que tenien a la parada:

Exemplar de sèpia: compareu-la amb l'ampolleta d'aigua que té al costat.
(Aquí únicament se'n veu el cos; el cap i els tentacles queden mig amagats.)

La sèpia gran a costat de les sèpies normals. En les sèpies,
el preu és inversament proporcional a la grandària: la gran
va a 8,90 euros el quilo; la petita, a 15,90.

Comptant-hi el cap, devia fer uns 60 centímetres de llargada. La que jo he comprat era força més petita. Després he anat a la cansaladeria La Extremeña (no sé d'on ve el nom, perquè els amos que jo hi que conegut sempre --des de 1975-- són catalans). Tot i que encara falten uns dies per al dijous gras, hi he comprat botifarra d'ou. Una botifarra d'ou que té un to només lleugerament groguenc, res a veure amb aquelles botifarres que venen a molts llocs i que sembla que hagin submergit en un pot de pintura groga. Aquest vespre la tastaré (si és que puc resisitir la temptació fins al vespre).

A l'esquerra, la botifarra d'ou; a la dreta, sobrassada de Sineu

Els mercats municipals de Barcdelona van passar uns anys molt dolents. Alguns feien pena de veure, amb tantes parades tancades i només quatres mestresses de casa comprant-hi. Ara, pèro, sembla que estan revifant. Al mercat de Les Corts van fer una profunda remodelació i restauració el 2007 i ara té molta més vida. Hi ha menys parades que no pas hi havia, però l'oferta és més variada. Ara s'hi pot trobar coses que abans no hi havia. Per exemple, el bé de déu de mels i tes de la parada de la Rosa i el Josep; plats precuinats, o d'altres ja a punt per menjar; fruita exòtica o bolets assortits que abans calia anar a la Boqueria a comprar.

Quina sort que tinc de viure al costat del mercat!

Elogi de l'esmorzar

La Teresa és una bloquera (o bloguera, com preferiu) catalana que comparteix amb els seus lectors i lectores les seves "notes literàries (o no)". M'agraden especialment les seves tankes, aquests petits poemes japonesos de cinc versos i una mètrica específica, que ella acompanya sempre d'alguna fotografia. Fa uns dies ens en va oferir una que m'ha fet pensar en els meus esmorzars.

L'esmorzar és l'àpat diari amb què més gaudeixo. El fet de treballar de manera autònoma fa que pugui dedicar-hi un temps que potser altres persones no tenen. Prefereixo més quedar-me treballant fins molt tard, si cal, i poder esmorzar sense presses. Els meus esmorzars no són de forquilla i ganivet, però tampoc es limiten al cafè amb llet (te en el meu cas) i pasta, de tanta gent. La veritat és que tampoc són molt variats (habitualment, suc de fuita, torrades, pernil dolç i llet fermentada o iogurt; més tard, a mig matí, el te), però són una pausa que em prenc, un temps que dedico a llegir el diari o alguna revista, de vegades fins i tot fer el sudoku. He de reservar sempre unes molles de pernil dolç per a la Isis, la gata de casa, que cada matí espera aquesta petita ració del seu caprici. Aquest mes augmento la ració de pernil dolç del meu plat perquè tenim una hoste que hi té tanta afició com la Isis: la Vaca, la gata del meu fill, que es queda a dispesa quan ell marxa de vacances o viatge de feina.

Quan viatjo, no em fa res menjar qualsevol cosa a l'hora de dinar o sopar. Normalment --i llevat d'algunes excepcions-- prefereixo disposar de més temps per visitar llocs que m'atreuen que no pas per seure en un restaurant a dinar. I al vespre, segons la ciutat o país, en tinc prou amb un àpat lleuger; un sandwich o una amanida comprat en alguna botiga o super i degustat tranquil·lament a la cambra de l'hotel (i si l'hotel és dels que tenen una kettle per fer el te, ja és el súmmum). El que no perdono mai són els esmorzars de bufet dels hotels. De fet, jo classificaria els hotels, no per les característiques de les habitacions, sinó per les dels seus esmorzars.

Hi ha hotels dels quals no recordo gairebé res, de vegades ni tan sols el nom, però sí els esmorzars. Els que recordo amb més plaer són els de l'hotel Ilikai, de Waikiki, a Hawaii (no sé si encara es deu dir així; els hotels solen canviar de nom segons l'empresa que els gestiona). Hi vaig anar amb el meu pare a un congrés, el 1988. Aquells esmorzars hawaians no els oblidaré mai. El bufet de les fruites era com les parades de l'entrada de la nostra Boqueria, amb un bé de déu de fruita de tota mena i de moltes varietats. Hi vaig descobrir la papaia, i mai no he menjat papaies tan bones com aquelles. El meu pare em va fer unes fotos de l'esmorzar perquè es feia creus que jo em pogués menjar tot allò (i no es veu la part del sandwich o bacon i ous remenats!):

Per començar fruita: síndria, meló cantaloup, ananàs, papaia, fruits secs...

De "postres": cereals, més fruits secs, muffins, un ioguret (desnatat, però)...

També recordo un hotel d'Edimburg amb un bufet on hi havia arengades, salmó i truita fumats molt bons. Un altre a Tromso (Noruega) on, a més dels fumats, les amanides (de l'esmorzar) i embotits eren memorables (fins i tot llonganissa de ren). I un modest motel de l'illa de Vancouver on servien uns deliciosos pancakes que regava amb autèntic xarop d'erable; tot un luxe per al paladar!

La Teresa acaba la seva tanka dient: "I si l'esmorzar durés / fins al capvespre?" No ho diu per atiborrar-se de menjar, sinó per la companyia.

L'adulteració dels aliments ve de lluny

Ens fa l'efecte que això de l'adulteració dels aliments és cosa de la vida moderna i que fins al segle XX tot el que es menjava i bevia era natural. Doncs no devia ser-ho tant, perquè el 1820 es publica un llibre que duu per títol Tractat de les adulteracions dels aliments i dels verins de la cuina. N'és l'autor Fredrick Accum, que era un "químic en actiu i membre de les principals acadèmies i societats d'arts i ciències d'Europa". Accum és anglès i en el prefaci posa "London 1820", però el llibre sembla publicat a Filadèlfia. Gràcies al Projecte Gutenberg està a disposició de tothom.

No l'he llegit tot, però n'he mirat l'índex i n'he brostejat alguns capítols. És curiós veure com ho feien per adulterar begudes i aliments, sempre amb l'objectiu --com avui dia-- de treure més benefici de la venda del producte. En la secció dedicada a la cervesa, l'autor publica una llista de persones que van ser jutjades i condemnades per vendre ingredients per a adulterar la cervesa. Entre d'altres, feien servir melasses i cola de peix. El te s'adulterava barrejant, amb les autèntiques fulles de te, les d'altres plantes. Al cafè també li afegien llavors d'una altra planta.

M'ha cridat l'atenció un tipus d'adulteració del pebre en gra: barrejaven els grans autèntics amb grans d'altres plantes i amb grans "artificials", en la preparació dels quals fins i tot entrava argila. No hi ha perill que aquest tipus d'adulteració es faci avui dia; els grans artificials sortirien més cars que els naturals. L'autor havia detectat fins a un 16% de pebre artificial en els paquets que havia examinat. L'argila sembla que era molt útil per adulterar altres aliments. Era també un "ingredient" per a fer confits.

Hi havia adulteracions que eren més perilloses. Per exemple, el coure o el plom vermell que també s'afegia com a ingredients d'alguns confits per donar-los un color vermell que els fes més atractius; l'àcid sulfúric que afegien al vinagre per fer-lo més àcid; o una planta tòxica que es feia servir en rebosteria per donar gust d'ametlles. El llibre també dedica uns a capítols als verins que poden contenir els aliments per la manera com han estat tractats (especialment plom i coure dels recipients amb què han estat en contacte).

Per sort, en el seu Tractat, Accum també il·lustra sobre la manera de detectar aquestes adulteracions i verins. Pel que diu en el prefaci, la seguretat alimentària devia ser més aviat precària: "seria difícil esmentar un sol article alimentari que no es trobi adulterat d'una manera o altra; i hi ha algunes substàncies que gairebé mai es troben en el seu estat genuí."

Compte amb la "quarta gamma"!

En el món de l'alimentació i la nutrició s'entén com a productes de quarta gamma les verdures, hortalisses i fruita fresca que han estat netejats, trossejats i envasats per al seu consum. Solen venir en bosses de plàstic tancades o en safates de poliestirè recobertes d'una pel·lícula plàstica. S'han fet molt populars les amanides que venen d'aquesta manera; en un paquet podem trobar una barreja de diversos tipus d'enciam, escarola, col llombarda, espinacs tendres, ruca, tomàquets cherry, raves, etc. Si s'haguessin de comprar independentment tots els ingredients, només seria pràctic en cas de famílies nombroses, altrament hauríem d'omplir la nevera amb productes dels quals només gastaríem una mica per a fer cada amanida. A més, s'estalvia temps en la preparació.

Aquests aliments de quarta gamma presenten, però, un perill per a la seguretat alimentària. El fet que hagin estat netejats abans de ser envasats ens pot dur a la conclusió que no cal rentar-los, perquè no han estat exposats a la contaminació ambiental. Això és causa de més d'una diarrea, segons vaig sentir far uns dies a persones expertes en alimentació i en microbiologia. Se'n va parlar, dilluns passat, a una reunió sobre seguretat alimentària que l'Agència Catalana de Seguretat Alimentària i l'Observatori de la Comunicació Científica de la Universitat Pompeu Fabra van organitzar en el Col·legi de Periodistes de Catalunya. I l'endemà, el microbiòleg Emili Montesinos, catedràtic de Producció Vegetal de la Universitat de Girona, en va parlar també en el Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana, en el qual va fer una conferència sobre aliments i agricultura en el segle XXI.

El risc de transmissió de patògens en aquests aliments pot tenir diferents causes. Si bé és cert que els productes han estat netejats i envasats en sales refrigerades, cal tenir en compte que no han estat esterilitzats i que hi ha alguns bacteris, com l'anomenat Listeria monocytogenes, que en determinades condicions poden ser patògens, que poden viure bé a la temperatura baixa d'una nevera. Per altra banda, ningú no ens pot assegurar que no s'hagi trencat la cadena del fred.

Com que, a diferència dels productes carnis, les fruites i verdures no cal conservar-les en neveres, és possible que, des que les bosses o safates amb els productes de quarta gamma surten del centre d'elaboració fins que arriben a la nevera de casa, es pugui haver interromput la cadena de fred. És possible que moltes persones ni tan sols hagin pensat que convé guardar aquests aliments en la bossa tèrmica que tenen molts carrets de la compra o que, de la mateixa manera que s'afanyen a ficar el peix i la carn a la nevera només arribar a casa, cal fer el mateix amb les bosses d'amanida o fruita ja tallada.

Com que aquestes amanides variades es veuen tan netes, hi ha qui les posa directament de la bossa al plat. Podríem pensar que el vinagre que es fa servir per amanir mata els bacteris que hi pugui haver. Tanmateix, la majoria de la gent --i jo m'hi incloc-- té el costum d'abocar primer l'oli i després el vinagre. L'oli forma una pel·lícula aïllant que por impedir que el vinagre entri en contacte amb els bacteris que hi havia sobre les fulles d'enciam, ruca o col llombarda. Per altra banda, caldria immergir tota l'amanida en vinagre per assegurar que els bacteris han estat eliminats.

Per tant, el millor consell és que les amanides que comprem envasades es rentin com si les haguéssim comprat sense envasar, i que ens acostumem a abocar-hi primer el vinagre i després l'oli.

Bolets i salut

Dins del programa de la Festa Major de les Corts no tot és xerinola. També s'hi fan activitats culturals. Una d'elles tindrà lloc avui, dijous 9 d'octubre, a les 18.30, en el Centre Cultural Les Corts (carrer Dolors Masferrer, 33-35; Barcelona). És una conferència sobre les propietats beneficioses dels bolets, que organitza la Comissió per a la igualtat, del districte.

Els bolets poden ser un excel·lent complement de la nostra alimentació, i no em refereixo únicament al seu sabor o aroma, sinó al benefici que poden aportar a la nostra salut. Entre els seus efectes positius, poden regular el sistema immunitari, el nivell de colesterol o la tensió arterial. A més, hi ha estudis que avalen que la ingesta quotidiana o frequent d'alguns bolets pot prevenir algunes malalties del cor o fins i tot el càncer.

Algunes de les propietats dels bolets serien suficients per poder considerar-los aliments funcionals:

• Són reguladors biològics de diverses funcions de l'organisme.
• Modulen el funcionament del sistema immunitari (augmenten les defenses)
• Mantenen l'homeòstasi o equilibri de l'organisme.
• Regulen els bioritmes.
• Prevenen i curen diversos tipus de càncer.
• Fan baixar els nivells de colesterol.
• Són agents antitrombòtics (anticoagulants).
• Són agents antidiabètics.
• Ajuden a combatre la hipertensió arterial.

Tanmateix, ni totes les espècies de bolets tenen aquestes propietats, ni en el mateix grau. Hi ha espècies fàcils d'obtenir, perquè són abundants o perquè es cultiven, que poden ser molt beneficioses. El xiitake (bolet xinès, bolet de roure, llenega del Pirineu, Lentinus edodes), la gírgola de castanyer o maitake (Grifola frondosa), que són bolets habituals en la cuina oriental, les gírgoles (Pleurotus) o les orelles de Judes (Auricularia auricula-judae) són alguns dels bolets que poden ajudar-nos a millorar la nostra salut.

El conferenciant, Josep Piqueras, és metge hematòleg, micòleg aficionat, especialista en toxicologia de fongs, i els darrers anys s'ha interessat per les propietats beneficioses d'aquests éssers vius tan particulars, que tenen característiques compartides amb les plantes i d'altres que els apropen més als animals.

Nota: Els bolets de la foto de l'anunci de la conferència són xiitake, un bolet d'origen asiàtic, que ara es cultiva aquí. N'hi ha durant tot l'any i a un preu molt assequible.

La memòria i els tomàquets navarresos

Fa algunes setmanes vaig escriure sobre les coses d'abans i en respondre un comentari la meva memòria em va trair. Els tomàquets deliciosos que jo recordava haver comprat en un mercat de Pamplona no eren del Roncal, sinó del Baztán, que és una altra vall del Pirineu navarrès, situada més a l'oest.

Vaig adonar-me de l'error la setmana passada, quan vaig visitar de nou el mercat pamplonès de Santo Domingo. Vaig dirigir-me a la parada on havia comprat aquells tomàquets que recordava tan bons i ve't aquí que els veig de nou, amb el cartell que deia "Tomates del Baztán". Vaig fer com els turistes que, a Barcelona, entren a la Boqueria i surten menjant fruita. Vaig comprar-me un tomàquet que pocs minuts després em vaig menjar asseguda en un banc al carrer Mercaderes. En el cas del sabor, la memòria no em va trair: eren tan bons com jo els recordava.

Foto: M. Piqueras

Aliment fresc, natural, pur, tradicional...

Fresc, natural, pur, tradicional, original, autèntic, casolà, i de granja. Són els termes inclosos en l'etiquetat de 22o productes, que la Food Standards Agency del Regne Unit va triar el 2002 per analitzar i comprovar si el seu ús era adequat (en alguns productes, l'etiqueta contenia més d'un d'aquests termes). En el 40% dels casos, el producte no s'ajustava a la característica indicada a l'etiqueta. El terme que s'havia fet servir pitjor era pur; únicament en un 9% dels casos s'ajustava a la realitat, mentre que el terme usat correctament amb més freqüència era de granja (75% dels productes que l'havien inclòs a la seva etiqueta).

Aquests termes sovintegen també en les etiquetes i en la publicitat de molts productes alimentaris que podem trobar aquí en els supermercats o botigues de queviures. No sé si s'ha fet algun estudi de la seva idoneïtat, però no crec que el resultat fos millor que el del Regne Unit. I és que, malgrat el famós eslògan "una imatge val més que mil paraules", creat pel publicista Fred Barnard en la dècada de 1920, les paraules també compten. Fixeu-vos, si no, en l'eslògan de Barnard, que quan té prop de 90 anys encara se segueix repetint. És més, un dels grans canvis de la publicitat en les darreres dècades s'ha produït en el llenguatge. Aquest canvi s'ha pogut observar també en els titulars de la premsa. Els autors d'eslògans publicitaris i els de titulars sovint recorren a les metàfores, els jocs de paraules i a l'equívoc.

Per una banda, hi ha paraules de les quals s'ha fet abús i que, com les de l'estudi britànic, es fan servir moltes vegades inadequadament. Son termes que transmeten un missatge positiu, que no sempre és cert. A les esmentades al principi podríem afegir-hi totes les que inclouen els prefixos bio- i eco-. En canvi, d'altres tenen mala fama i la publicitat els elimina del seu llenguatge. Heu llegit algun anunci de iogurt o llet fermentada que digui que conté bacteris? Per a la publicitat --i a partir de les seves etiquetes-- aquests productes no contenen bacteris, sinó ferments. La informació no és falsa, però és enganyosa, perquè és cert que un iogurt conté ferments biològics: són els enzims dels bacteris que causen la fermentació de llet, que és el procés mitjançant el qual la llet es transforma en iogurt, un derivat lacti molt més digestiu. La presència dels bacteris vius en el iogurt explica moltes de les seves propietats beneficioses per a l'organisme. Però bacteri és una paraula "lletja", amb connotacions negatives, atès que solem associar els bacteris amb les malalties o amb la contaminació. Allò que és una qualitat del iogurt --la presencia dels bacteris vius-- s'amaga al públic mitjançant eufemismes o fent servir el nom científic del bacteri, i ens diuen per exemple que una determinada llet fermentada conté L. casei immunitas.

Pobres bacteris!, haver de passar d'incògnit, sense que se'ls reconegui el seu mèrit! Si els millors productes elaborats que mengem o bevem serien impensables sense la col·laboració dels bacteris (o dels llevats)...

Cèl·lules de lactobacil vistes al microscòpic electrònic de rastreig.
Foto: http://aem.asm.org/cgi/reprint/58/6/2034

Més sobre alimentació i publicitat a: http://www.fundacionmhm.org/www_humanitas_es_numero8/revista.html

Coses d'abans

Fa unes hores, mentre preparava una amanida, en agafar el cogombre he recordat que, de petita, m'agradava ficar el nas a la cuina i veure preparar els diferents plats. La meva mare tallava la punta del cogombre per on té el peduncle que l'uneix a la planta, i fregava aquell casquet en el lloc per on l'havia tallat. Feia una mica d'escuma. Deien que aquesta operació servia per treure l'amargor que habitualment tenien tots els cogombres. M'agradava posar-me aquell casquet contra el front (de vegades era la meva mare mateixa qui me'l posava); s'hi quedava enganxat per un moment i era refrescant.

Avui dia ja no hi ha cogombres amargants; en surt només algun molt de tant en tant. Però he fet l'operació de refregar-ne el casquet i després me l'he posat en el front. Se m'hi ha quedat enganxat uns segons i he sentit de nou aquella frescor. Estava nostàlgica i he recordat també l'hort que vam tenir a la casa d'Arenys. Primer se n'ocupava la meva mare, i el meu germà Xavier i jo l'ajudàvem. Després, quan la seva malaltia li va impedir de baixar a l'hort, se n'ocupava el Francisco, un senyor que tenia també cura del jardí, perquè a ella encara li feia il·lusió tenir l'hort i menjar-ne els tomàquets, les mongetes, els cogombres i carbassons i alguna altra verdura que hi creixia.

El senyor Francisco era pagès de vocació. Havia fet de guarda jurat i de jardiner, però la seva passió era el conreu de la terra per treure'n aliments. Recordo quan ens explicava que, durant les nits d'estiu, es podia sentir el soroll que feien els cogombres en créixer. Jo no els vaig sentir mai créixer, però com a metàfora em va semblar molt encertada, no només per als cogombres, sinó també per als carbassons i per als melons i les síndries. D'un dia per l'altra podien haver augmentat molt, de vegades fins gairebé duplicar el seu volum. En jubilar-se, el senyor Francisco va marxar al seu poble, a Motril, on tenia una caseta i on pensava cultivar el seu propi hortet mentre tingués forces per fer-ho.

Si els cogombres han guanyat amb els anys i ara són més del nostre gust, no passa el mateix amb els tomàquets. No aconsegueixo trobar-ne cap varietat que em satisfaci plenament. Només els raf, a l'hivern, però el seu preu és prohibitiu (i de vegades tenen una mena d'arrels internes, com si algunes lalvors germinessin dins del fruit). Fins i tot els tomàquets de Montserrat, que alguna que altra vegada compro, no em semblen tan saborosos com ho eren fa anys.

La majoria de tomàquets que trobo en el mercat i a les botigues de fruita i verdura em deceben, són sempre forts, amb les llavors verdes (per més que els deixi fora de la nevera mai no acaben de madurar); de vegades, sota la capa vermella exterior en tenen una de blanquinosa, i unes parts molt dures (tomàquets de fusta, en dic). M'he hagut d'acostumar a pelar-los, cosa que mai no havia fet amb els tomàquets d'amanida. I que n'és de difícil obtenir uns bons tomàquets per sucar el pa! Suposo que totes aquestes noves varietats actuals de tomàquet, que mai no s'estoven, les deuen haver desenvolupat en països on no hi ha costum de fer pa amb tomàquet. Si algú coneix alguna varietat de tomàquets com els "d'abans", li agrairé molt que em digui quina és i on es pot aconseguir.