Les "Stolperteine" i Frau Anna Klein

Les Stolpersteine

Fins al 2019 no sabia què eren les Stolpersteine (tot i que a Catalunya les primeres es van col·locar el 2015, a Navàs; la foto de F. Peralta a Wikimedia Commns en mostra una). Me'n vaig assabentar en el curs "Arqueologia a l'inrevés" que Kathrin Golda-Pongratz, arquitecta urbanista alemanya establerta a Barcelona, va impartir al Born la tardor de 2019. En una de les sessions ens va parlar de les Stolpersteine, paraula alemanya que significa pedres/llambordes (Steine) de topada o per ensopegar (stolpern): són unes petites llambordes quadrades (10 ×10 cm) recobertes de llautó en la part superior, on porten inscrit el nom i algunes dades d'una persona a la qual estan dedicades. Son petits monuments ideats per l'artista berlinès Gunter Demnig per homenatjar víctimes del nazisme. La majoria estan dedicades a persones jueves, tot i que també n'hi ha que recorden persones gitanes, homosexuals, testimonis de Jehovà, comunistes, membres de la Resistència en diversos països, objectors de consciència, etc. També hi ha Stolpersteine dedicades a catalans i catalanes que, després de la Guerra Civil espanyola, van exiliar-se a França i van ser detinguts pels nazis o pel regim de Vichy i lliurats als nazis. N'hi ha que van morir en camps de concentració; d'altres van sobreviure, però no per això deixen de ser víctimes.

El projecte va començar a Alemanya i la primera Stolperstein es va col·locar a Berlín, al barri de Kreutzberg, el 1997. Es va instal·lar sense permís municipal, però més endavant es va legalitzar. El mateix Gunter Deming va ser qui va anomenar Stolpersteine aquests petits monuments. Anys després va declarar que no recorda exactament com se li va acudir, però que no té res a veure amb cap expressió antisemítica usada a l'Alemanya nazi, com se li ha atribuït de vegades. Podria ser pel doble sentit que el verb stolpern té en alemany, d'ensopegar físicament, però també mentalment. Ensopegues amb la pedra i la inscripció que hi duu et fa pensar en un episodi de la història que no s'hauria de tornar a repetir mai. Darrera de cada Stolperstein hi ha una història, la de la persona a qui està dedicada. De vegades es troben agrupades davant d'edificis d'on persones d'una mateixa família o del veïnat van ser deportades a camps d'extermini nazis; potser simultàniament, però també en moments diferents del domini nazi. En aquesta fotografia d'un grup col·locades en el districte de Mariahilf de Viena, les dues primeres no duen cap nom i hi diu: «D'aquí van ser deportats i assassinats». I a continuació més de vint-i-cinc Stolpersteine amb el nom de les persones i les seves dades personals (foto de Hans Weingartz, disponible a Wikimedia Commons).

En el web del projecte s'explica com Gunter Demnig va tenir la idea de fer aquests petits monuments individuals:

El 1991, Gunter Demnig va usar pintura blanca per marcar el camí que un miler de sintis i altres gitanos van ser forçats a emprendre quan van ser deportats cinquanta anys abans. Després que la pintura s'esvaís, per fer que l'obra fos permanent va fixar al terra unes plaques de llautó que va gravar prèviament. Quan les col·locava, una senyora gran va elogiar el seu projecte, però al mateix temps va expressar el seu dubte que en el seu barri hi haguessin viscut mai gitanos. Així, Gunter Demnig va adonar-se que molta gent ja no sabia qui havia viscut en el seu veïnat, que moltes històries havien desaparegut. Aleshores se li va acudir un projecte que, d'una banda, portés una commemoració als carrers i als pobles, viles i ciutats d'Alemanya i, al mateix temps, marqués els llocs on havien viscut persones víctimes del nazisme i on havien començat els crims contra elles. Les primeres Stolpersteine estaven pensades només per a una exposició. Després de ser ben rebudes per les famílies de les víctimes, Gunter Demnig va decidir ampliar el seu projecte i continuar fent Stolpersteine, que ara es troben a tot Europa.

Des de 1997, Demnig ha fet milers d'aquests llambordins i la majoria els ha col·locat ell mateix, no únicament a Alemanya, també per bastants països europeus. En vistes de l'èxit del projecte i de la demanda de llambordins que rebia, Demnig va crear una fundació per gestionar-lo. Fins al 2017, només hi havia Stolpersteine a Europa, però aquell any se'n va instal·lar la primera fora del nostre continent: a Buenos Aires, davant d'una escola, com a record de la mainada que va haver de marxar d'Europa a causa del nazisme. La demanda de Stolpersteine no s'ha aturat ni amb la pandèmia i hi ha una llarga llista d'espera. L'agost de 2021, en el web del projecte una nota indica que «malauradament, el programa de Gunter Demnig per als propers mesos ja està ple - no podem organitzar més cerimònies de col·locació de Stolpersteine abans de 2022».

En el curset del Born, Kathrin Golda-Pongratz ens va explicar que no tothom va estar d'acord amb aquest projecte. Hi ha ciutats i persones individuals que s'hi oposen perquè les llambordes del paviment són trepitjades i si, enmig d'elles hi ha una Stolperstein, s'hi trepitja també el nom de la persona a qui està dedicada. Munic és una de les ciutats que hi estan en contra i que el 2004 les va prohibir, tot i que després hi ha hagut un fort moviment ciutadà demanant a l'Ajuntament que revoqués aquella prohibició. En general, però, les associacions de víctimes del nazisme estan donant suport al projecte.

Frau Anna Klein

Quan, a començament de juliol d'enguany, vaig anar a veure la meva filla Elena a Munic, vaig dir-li que volia saber si finalment havien posat alguna Stolperstein a la ciutat. A través de Google en vaig trobar una llista de les de Munic. En la pantalla del mòbil no es veia massa bé, però hi vaig veure una adreça, Wilhelm Düll Strasse 15, on semblava que n'hi havia una i el nom de la persona a qui estava dedicada: Anna Klein. I estava relativament a prop de Nymphenbug i del Jardí Botànic, on pensàvem anar l'endemà. S'hi veia fins i tot la foto del llambordí amb la inscripció de record (Vegeu-ne la foto, de Christian Michelides disponible a Wikimedia Commons).

Wilhelm Düll Strasse, 15, Munic

L'endemà, doncs, en sortir del Jardí Botànic, vam fer cap al carrer Wilhelm Düll i ens vam aturar davant del número 15 per veure la Stolperstein, però no la trobàvem. La casa que correspon a aquell número té una mica de pati enjardinat al davant (no vaig pensar a fer-hi una foto, però en recupero la imatge gràcies a Google Earth; és la casa que té al davant dos cotxes negres) i vam pensar si no estaria posada en el pati, per esquivar la prohibició de la ciutat. Miràvem a través de la reixa quan, de la casa va sortir un senyor gran, potser tindria setanta anys o més, i es va adonar de la nostra insistència a mirar cap al terra del pati. Es va dirigir a nosaltres i ens va preguntar si buscàvem alguna cosa. Li vam dir que volíem veure la Stolperstein dedicada a Frau Anna Klein i l'home va que quedar sorprès i ens va preguntar que d'on havíem tret que allà n'hi havia una. Vam respondre (en realitat, va respondre-li la meva filla, que el meu coneixement d'alemany no dona per a tant) que ho havíem vist en un web. Aleshores l'home ens va explicar que la col·locació de la Stolperstein estava aprovada, però que estava pendent de ser instal·lada.

Després, des del portàtil vaig tornar a fer la cerca i em vaig a adonar que, des del mòbil no n'havíem vist tota la informació. En el web, sota el nom, data de naixement, de deportació i d'execució, hi ha un espai i després hi diu que encara no està instal·lada: Stolperstein noch nicht verlegt.

Ja de tornada a Barcelona vaig pensar en Frau Anna Klein, quina història devia haver-hi al darrere i si l'home que ara viu en aquella casa deu tenir-hi algun parentiu. A què es devia dedicar aquella dona de cinquanta-vuit anys que un dia de novembre va haver de deixar casa seva i va ser deportada a Kaunas, la ciutat de Lituània on el seu gueto va funcionar com a camp de concentració nazi durant uns anys i on ella va ser assassinada segurament només arribar-hi? Devia ser una mestressa de casa, mare de família? I vaig tornar a fer una cerca a Google. Segurament que hi ha hagut i hi ha moltes dones amb el nom d'Anna Klein, però de seguida vaig trobar-ne una en què el lloc i l'any del naixement (Nuremberg, 1883) i el de la mort (Kaunas, 1941) coincidien amb la «meva» Frau Klein. I en el web de la ciutat de Munic hi ha un llibre virtual de memòria amb un recull biogràfic de persones jueves que van ser víctimes del nazisme entre 1933 i 1945. A la pàgina d'Anna Klein, a més d'un resum biogràfic, indica l'adreça on va viure i coincidia amb la del lloc on vam anar a buscar la Stolperstein.

Doncs resulta que aquesta senyora no era cap mestressa de casa mare de família, sinó una dona soltera de cinquanta-vuit anys, pintora i artista gràfica. Després n'he buscat més informació i ahir em vaig decidir a fer la seva biografia per a la Viquipèdia (la Wikipedia en català). En alguna de les fonts consultades vaig llegir que, fins al 1933, Anna Klein va estar al front d'una escola de dibuix. No indicava per què va deixar-ho, però era fàcil suposar que el seu origen jueu en devia ser la causa. Una altra font consultada posteriorment m'ho va confirmar. Tot i que el pare, jueu, s'havia convertit a l'església evangèlica i que ella era catòlica des dels set anys, per als nazis allò que comptava era la seva ascendència jueva. El 1933 li van tancar l'escola de dibuix i va ser obligada a dur l'estrella groga. Va haver de treballar en una fàbrica de matalassos que era bastant lluny de casa seva, però no podia anar-hi en tramvia perquè els jueus ho tenien prohibit. Malgrat la malaltia reumàtica, amb dolors i inflamació a les articulacions, que patia des de feia alguns anys havia de fer a peu el camí d'anada i tornada a la fàbrica. Això va ser fins al 21 de novembre de 1941, en què la van detenir per ser deportada a Kaunas (Lituània), on va morir afusellada quatre dies després.

Tant de bo que la propera vegada que vagi a Munic pugui veure ja la Stolperstein dedicada a Anna Klein davant de la casa on va viure.

Algunes pintures d'Anna Klein:

Coda

Fa poc vaig veure la Stolperstein dedicada al president Companys, situada davant de la porta principal del palau de la Generalitat. Costa una mica de localitzar; no únicament perquè és un llambordí de 10 ×10 cm, sinó perquè queda darrera de les tanques que hi ha actualment davant de l'edifici, que no deixen apropar la gent fins a la porta. Vaig preguntar al mosso d'esquadra que hi havia de guàrdia i, molt amablement, em va indicar on era i em va deixar passar per fotografiar-la.

Aquesta Stolperstein, que hauria hagut d'instal·lar-se el 2018, va haver d'esperar més de dos anys perquè l'Ajuntament de Barcelona n'autoritzés la seva instal·lació a la plaça de Sant Jaume. El febrer d'aquell any Gunter Demnig va venir a Catalunya per col·locar personalment prop d'una setantena de Stolpersteine. Entre les persones a les quals se'n va dedicar una hi havia Neus Català (1915-2019), que des de França, on vivia exiliada, va ser deportada a Ravensbruck. Per sort va sobreviure i va tenir una vida molt llarga, de manera que el 2018, encara va poder ser testimoni de la col·locació de la Stolperstein que recordava el seu empresonament. Malauradament, la de Lluís Companys va haver d'esperar fins a l'octubre de 2020, un cop l'Ajuntament barceloní hi va donar el seu vistiplau.

Potser us interessarà:

Ensopegar amb la memòria. Jornada de debat a partir del micromonument Stolpersteine, organitzada per la Regidoria de Memòria Democràtica de l'Ajuntament de Barcelona. Comissariada per Kathrin Golda-Pongratz (9 de març 2021).

La vida en un blog

Recordeu quan hi va haver el boom dels blogs? Van sorgir com els bolets quan plou. Blogger, Wordpress, Vilaweb… i molts altres espais per als blogaires, que aleshores anomenàvem blocaires (i blocs el que ara, amb molt bon sentit, s'ha normalitzat com a blog). Quants en queden avui dia,  d'aquells milers —milions, a escala mundial— d'espais personals interactius? Miro la llista dels blogs que segueixo —actualment de manera intermitent, poden passar setmanes o mesos sense que hi entri— i en queden molt pocs que estiguin actius. Jo mateixa, que vaig tenir uns anys en què intentava que no passés una setmana sense que hi fes un mínim de dues o tres entrades, he passat, els darrers anys, a poder comptar amb els dits de les mans les entrades publicades en tot l'any.

Però el món virtual és un reflex del món real i, de la mateixa manera que al llarg de l'evolució han sorgit espècies que després de proliferar han acabat extingint-se, o que en l'àmbit de l'economia, hi ha èpoques en què sorgeixen nous tipus de negoci que, després d'una època d'auge van de baixa i desapareixen, els blogs també han evolucionat: n'hi ha que s'han consolidat i segueixen sent un referent per a molta gent; d'altres han agafat una nova orientació pel que fa al seu contingut o format; alguns han quedat només com a testimoni del que van ser, i inactius des de fa temps són ara una mena de fòssils, i també n'hi ha que han desaparegut, que algú ha eliminat, possiblement la mateixa persona que n'era autora.

En el cas d'aquest blog, llevat que el nombre d'entrades ha disminuït molt, no sabria dir quina n'ha estat l'evolució; segurament sigui més fàcil veure-ho des de fora. Però si repasso les entrades dels primers anys, m'adono que en moltes es tracten temes que ara es poden difondre més fàcilment per Twitter o Facebook. Per exemple, posar un enllaç a una cançó que t'ha agradat, publicar la foto d'alguna curiositat que has vist pel carrer, anunciar una activitat que es farà en algun lloc i penses que pot interessar a més gent, comentar alguna notícia d'actualitat sobre un tema de tecnologia que al cap d'uns anys ja serà obsolet o comentar molt breument algun fet del qual parlen els mitjans.

Avui he estat revisant entrades del 2008 —l'any que vaig decidir prendre'm seriosament això de mantenir un blog— i dubto si eliminar-ne moltes que avui dia no tenen cap valor o que les fotografies i vídeos enllaçats ja no existeixen. Potser algun dia m'hi posi (ho faria avui, però seria un excés de procrastrinació, que tinc una tasca per acabar aquest cap de setmana). En canvi, en tinc d'altres que prefereixo conservar, però que si les fes avui dia serien més llargues. I és que, amb el temps, el blog m'ha servit per desenvolupar temes sobre els quals a Twitter o a Facebook (les dues xarxes socials que freqüento; més Twitter que Facebook) no és adequat o fàcil estendre's.

Però si d'una cosa em serveix el blog és d'espai de memòria. De vegades ha estat un espai on he recordat temps passats; d'altres, un espai testimoni del que he viscut en el present. Sigui com sigui, en el blog tinc una part de la meva vida.

Pressupostos participatius: moltes bufes i pocs trons?

He participat en els primers pressupostos participatius de Barcelona. Primer em va semblar una bona idea això que la ciutadania pogués decidir a què dedicar una part del pressupost de la ciutat, però la meva percepció ha anat canviat i ara n'estic bastant --per no dir molt-- decebuda. En la primera fase vaig assistir a un parell de reunions en el meu districte (Les Corts) i junt amb altres persones, vam proposar dos projectes: "Fem créixer verd a Les Corts" i "Instal·lem plaques fotovoltaiques en equipaments públics de Les Corts".

Amb la pandèmia i tot pràcticament aturat, gairebé me n'havia oblidat, quan enguany em van comunicar que els dos projectes en que vaig participar havien superat la primera fase de votació i que passaven a la final, en què es triarien els projectes que es durien a terme. Va ser aleshores quan vaig començar a rumiar --potser rumio massa?-- i buscar informació sobre els pressupostos de la ciutat. En primer lloc, vaig buscar en el web de l'Ajuntament quin era el pressupost per a 2021:

Pressupost inicial 2021 Ajuntament de Barcelona

I després vaig buscar la quantitat de diners que es dedicaven als pressupostos participatius: 30.000.000€. D'acord, 30 milions d'euros són molts diners, però en una gran ciutat que té un pressupost de més de 3200 milions d'euros, la quantitat dedicada als pressupostos participatius representa (si no m'he equivocat en fer el càlcul) només un 0,92 per cent del pressupost municipal. Però l'Ajuntament ens va anunciar tot cofoi que, per primera vegada, els veïns i veïnes de Barcelona de més de catorze anys podrien decidir què fer amb una part dels pressupostos. I conec gent que hi ha participat i està molt contenta que d'haver-ho fet, i fins i tot agraïda que l'Ajuntament deixi que la gent decideixi com gastar un 0,92 per cent del pressupost de la ciutat.

Un cop superada la primera fase de selecció, les persones que participaven en els diversos projectes van mantenir reunions amb personal de l'Ajuntament per definir-los clarament, tractar de la seva viabilitat i decidir el cost que calia pressupostar.

Aquí vaig tenir un altre desencís. En les propostes presentades per a la votació final es van encabir projectes desenvolupats des del mateix Ajuntament. Per exemple, la proposta final "Fem créixer el verd a Les Corts" conté dos projectes i el que es presenta en primer lloc (fer un jardí vertical en una paret mitgera) no és nou. És un projecte dels arquitectes Laia Serra i Àlex Flores que l'any 2014 va guanyar un concurs d'idees per cobrir, amb una composició que combina verd i plaques fotovoltaiques, una paret mitgera en el carrer Emérita Augusta que dona als jardins Josep Goday. M'agraden molt els jardins verticals, i el projecte per aquesta paret mitgera em sembla molt interessant, però si va guanyar un concurs de l'Ajuntament, penso que s'hauria hagut d'incloure en els pressupostos normals de la ciutat, i no pas en els pressupostos participatius.

Un cop d'ull a altres projectes presentats va seguir alimentant el meu desencís. Hi havia propostes que eren actuacions que s'esperaria que les fes l'Ajuntament per iniciativa pròpia, sense que ho hagués de decidir la ciutadania. Per exemple, reduir barreres arquitectòniques, crear carrils bici, urbanitzar un carrer, recuperar i arreglar camins (Montjuïc, Collserola), millorar voreres i paviments. Una de les propostes presentades en el meu districte --i que ha estat la més votada-- consisteix a iniciar un carril bici a la Travessera de Les Corts, amb un primer tram que anirà des de la Gran Via de Carles III al carrer de Joan Güell. En veure-la, vaig recordar que l'any 2016, en una reunió sobre mobilitat feta en el Districte, van informar dels quilòmetres de carril bici que estaven projectats per executar i ens van dir que a finals de l'any següent (2017) hi hauria d'haver un carril al llarg de la Travessera de les Corts. Som a 2021 i, ara, una mínima part d'aquell carril es farà amb els pressupostos participatius.

Per altra banda, quantes persones han participat en les votacions per decidir els pressupostos que se seleccionaven? Segons l'Ajuntament, han votat 39.433 persones. Si Barcelona té 1.664.182 habitants, la xifra de votants en els pressupostos participatius representa un 2,37 per cent de la població. Tot i aquesta minsa participació, sembla que l'Ajuntament n'estigui molt satisfet, perquè és una participació més elevada que la que hi ha hagut en ciutats on s'ha fent també pressupostos participatius, com Madrid, París o Lisboa.

Els pressupostos participatius de Barcelona van iniciar-se abans que arribés la pandèmia de covid-19. Es van fer reunions i debats en tots els districtes, es va crear un web específic, i punts mòbils de participació i d'informació i de suport a la votació. Aquestes dades són de la nota de prema de l'Ajuntament:

Una dada que no inclou la nota de premsa, i que no he sabut trobar, és la despesa que ha representat l'organització de tot aquest procés, incloent-hi la logística i la publicitat. Ara per ara tinc la impressió que els pressupostos participatius es podrien definir amb dues o tres expressions catalanes: moltes bufes i pocs trons, molt soroll de boixets i poca punta, o molta fressa i poca endreça.

El meu veí Clavé. L'enigma aclarit

Quan, deu fer uns quaranta-cinc anys vaig començar a sentir parlar del pintor Antoni Clavé i vaig llegir
algunes coses de la seva biografia vaig pensar si no seria el senyor Clavé que havia estat veí de la meva família quan jo era una nena. No era l'únic pintor que vivia a l'escala. Els Clavé vivien en el pis de sota de casa meva i en el mateix replà nostre, a la porta del davant, hi vivien els Picó. El senyor Picó (Hernan Picó) també pintava i dibuixava i algú em va dir que ell i el senyor Clavé es dedicaven a fer cartells per als cinemes. Per una banda, que dibuixaven els programes de la mida d'una postal que anunciaven les pel·lícules. I que, a més, també pintaven aquelles teles que posaven a la façana del cinema i en els vestíbuls, amb el títol de la pel·lícula i la representació d'algun actor o escena del film. Això devia ser a començament dels anys cinquanta i els Clavé van viure sota nostre uns quants anys. En deixar el pis, ens van dir que  marxaven a París.

Per això, quan bastants anys més tard vaig llegir algunes notes biogràfiques sobre el famós Antoni Clavé, que deien que abans de marxar a París s'havia dedicat a pintar cartells de cinema, vaig pensar que devia ser el "meu" senyor Clavé. A més, vaig veure'n alguna fotografia i s'assemblava al que jo havia conegut vint anys abans, amb una cabellera fosca i espessa. Moltes coses lligaven, però no tot. Vaig llegir que la seva dona era francesa, però la senyora Clavé que jo recordava parlava català com nosaltres, sense cap accent. Anys després vaig llegir que Antoni Clavé va marxar a París just després de la guerra civil. Això era el que més em va destarotar. No podia ser el mateix Clavé, perquè jo encara vaig trigar uns anys a néixer. Però la resta coincidia tant, que fins i tot vaig pensar si Clavé no hauria canviat algunes dades de la seva biografia. Però per què? No li feia cap falta.

De tota manera, si el famós pintor Antoni Clavé era o no el senyor Clavé que va viure a la meva escala quan jo vivia al carrer Cardoner (ara se'n diu Cardener, en català) era un enigma que mai no em va treure la son. Però quan, fa uns mesos, la meva amiga Imma em va enviar, des de Bolonya, una foto d'un diari en què s'anunciava una exposició de Clavé en aquella ciutat, hi vaig tornar a pensar. I ves per on, aquesta vegada vaig decidir fer una cerca per Internet per veure si ho aclaria. Perquè, si Antoni Clavé va marxar a França abans que jo naixés, qui era aquell senyor Clavé que jo vaig conèixer i que també era pintor de cartells de cinema?

I ho he esbrinat: el meu "senyor Clavé", era Josep Clavé i Basarte, cosí d'Antoni Clavé. El 1939, Josep Clavé i Ramon Martí van crear l'empresa Esquema, de disseny publicitari, que va establir-se al carrer Julio Verne de Barcelona. Un any més tard s'hi va incorporar Hernan Picó. Martí, ànima de l'empresa, se sentia atret pel cinema des de ben jove i potser això va fer que Esquema estigués orientada especialment al cartellisme cinematogràfic, tot i que també va dedicar-se a treballs de decoració d'aparadors, d'estands de fires, d'espais de fires i congressos o de disseny de logotips. En la secció de cinema, a més dels tres socis, treballaven altres persones, que feien tasques diverses. No es podia atribuir cada cartell a un autors específic i van decidir signar-los com a MCP (de Martí, Clavé i Picó) i aquestes sigles van esdevenir una marca de l'empresa.

En un article de Fernando Gabriel Martín sobre MCP (vegeu-ne la referència al final), llegeixo que, des de la dècada de 1930 fins a principis de la de 1970, més del 60 per cent de la publicitat cinematogràfica espanyola en totes les seves expressions es feia a Barcelona i es parlava d'una "escola de Barcelona" que hauria iniciat Antoni Clavé abans de la guerra civil. Clavé s'havia format a l'Escola de Belles Arts de Barcelona on, el 1929, va coincidir amb Ramón Martí i Hernan Picó i va influir en la seva orientació professional de manera que, ja abans de la guerra civil es vinculen amb la Metro Goldwyn Mayer (MGM), productora cinematogràfica per a la qual també treballava ell mateix. I també va ser Antoni Clavé qui els va posar en contacte amb el seu cosí, Josep Clavé, que seria després el seu soci.

Durant els anys que MCP va està activa, l'empresa va fer més de 5000 treballs publicitaris (cartells i programes principalment) per a unes 2500 pel·lícules. A més de la MGM, van treballar per a productores de Hollywood tan potents com la Warner Brothers i Universal, i també per a CB Films i Filmax, que eren les principals distribuïdores espanyoles.

En aquell pis del carrer Cardener, la meva habitació tenia una paret mitgera que ens separava del pis de la família Picó. Tot i que fos una paret mestra, no devia ser molt gruixuda perquè sovint se sentien les veus de l'altre costat, on potser tenia l'estudi el senyor Picó. Un dels records que em queden d'aquells anys és quan vaig sentir el senyor Picó molt enfadat escridassar la seva dona perquè havien fet neteja i li havien tocat els seus pinzells, que tenia dit que no li moguessin mai de lloc.

El 1959 el pis del carrer Cardener se'ns havia quedat petit i vam anar a viure a Sarrià. Durant bastants anys no vam saber res més de la família Picó fins que un dels meus germans, quan ja era metge hematòleg a l'Hospital de la Vall d'Hebron va descobrir que una companya del seu departament, també hematòloga, era la filla gran dels Picó. I és que ja ho diuen, que el món és un mocador (i nosaltres en som els mocs).

Per saber-ne més:

- La publicidad cinematográfica en Barcelona: MCP y la empresa Esquema, de Fernando Gabriel Martín. Per conèixer l'evolució de la publicitat cinematogràfica a través de la història de la marca MCP.

Caps d'any diferents

Enguany, per a molta gent, el cap d'any haurà estat una celebració diferent. És possible que moltes persones hagin descobert el plaer de rebre el nou any en pijama o xandall i amb sabatilles, asseguts còmodament al sofà o butaca, potser amb una manteta damunt la falda i cames i amb l'escalfor de la pròpia llar. Per a mi no ha estat cap novetat perquè he passat la majoria de caps d'any de la meva vida d'aquesta manera. Només recordo haver anat de reveillon una vegada i va ser perquè m'ho vaig trobar, i a més, m'hi vaig quedar poca estona.

Va ser l'entrada de l'any 2004 i a la ciutat egípcia d'Alexandria, durant un viatge organitzat a mida des del Museu Egipci de Barcelona per a un grup reduït; unes deu persones. Aquell viatge a Egipte va ser poc convencional, perquè el destí principal i on vam passar més dies va ser Alexandria. L'estada al Caire i la zona de les piràmides va ser un complement al viatge, no pas l'objectiu principal. A Alexandria ens allotjàvem en un hotel als afores de la ciutat, el Helnan Palestine Hotel, que es troba en un parc al costat del mar on hi ha el palau de Montaza, que va ser la residència d'estiu dels darrers reis d'Egipte.

Les notes que vaig prendre durant aquell viatge i també les fotos m'ajuden a recordar què vam fer el darrer dia de l'any 2003. Una bona part del 31 de desembre vam passar-la a la moderna Biblioteca d'Alexandria i als seus museus. També vam anar a prendre un te al vestíbul de l'Hotel Cecil, que han conservat igual com el descriu Lawrence Durrell en el Quartet d'Alexandria. I abans de tornar al Helnan Palestine encara vam anar a un concert de cap d'any a la sala de concerts de la Biblioteca. Al vespre, ja al nostre hotel, ens van dir que teníem dret al sopar de gala de cap d'any, seguit del reveillon per rebre el 2004. Vam preferir sopar en el menjador habitual, que aquell vespre estava molt tranquil. Prop de la mitjanit vam anar a la sala on es feia la festa de cap d'any. La majoria de persones que hi havia semblaven del país i em va sobtar que, mentre pels carrers es veien moltes dones amb el cap cobert o si més no, amb vestits molt decorosos, en aquella sala vestien com les dones dels països occidentals, algunes amb grans escots o vestits sense mànigues. Tres o quatre dones del nostre grup ens vam llançar a ballar (no calia parella, hi havia moltes persones que es movien al so de la música de manera individual; potser sigui la manera com es balla ara, però com que no freqüento locals de ball, ho ignoro), però aviat ens en vam cansar. I a la taula era molt difícil mantenir una conversa a causa de la música i el soroll ambiental.

Les meves notes no m'indiquen tot el que vam fer i els records es desdibuixen. No sé si va ser abans o després del breu reveillon, que tot el grup vam celebrar el nou any en una de les habitacions que ocupàvem, que eren molt grans. Un dels viatgers havia dut torrons a la maleta i suposo que devíem encarregar al bar de l'hotel una ampolla de cava o xampany (o potser n'hi havia a la nevereta de l'habitació?) per fer un brindis pel nou any. Tant si va ser abans, com si va ser després, no era molt tard quan ens vam retirar a dormir, que l'endemà teníem un programa ben atapeït: excursió al monestir de Sant Menna, a més de 130 km d'Alexandria, en el desert i, a la tornada, visita a la columna que anomenen de Pompeu --tot i que estava dedicada a Dioclecià--, a unes catacumbes i a un barri popular, ple de botigues que ocupaven bona part del carrer.

Aquesta nit, mentre feia zapping per fer un cop d'ull als programes de cap d'any de diversos canals, he recordat aquella nit de cap d'any que vaig passar lluny de casa. He enyorat el viatge, i l'amiga que ja no és entre nosaltres, però no pas la festa de cap d'any.

🍇🍇🍇🍇🍇🍇🍇🍇🍇🍇🍇🍇🍇🍇🍇🍇🍇🍇🍇🍇🍇🍇

En relació amb aquell viatge:

- Viatges i llibres (aquest blog, 21.12.2007)

- Alexandria, Kavafis i Ítaca (aquest blog, 30.08.2010)

- Alexandria, on les cultures conflueixen (aquest blog, 02.07.2014)