La Caldera sorprenent

Dance to death (Foto: La Caldera)

Fa un parell de setmanes vaig anar al centre de creació de dansa i arts escèniques La Caldera a una jornada oberta al públic que va començar amb la projecció del film de Sidney Pollack Danzad, danzad malditos, a la qual va seguir un assaig parcial de l'obra Dance to death, inspirada en aquell film --que al seu torn estava inspirat en la novel·la Oi que maten els cavalls? d'Horace McCoy. I després de veure aquell assaig vaig pensar que valdria la pena veure l'obra sencera, que aquesta setmana estan fent dins del programa del Grec 2016.

Doncs per poc em quedo sense veure aquesta obra. Pensava anar-hi demà, dissabte, amb una amiga i la seva filla, però les entrades estaven exhaurides. Com que La Caldera és a quatre passes de casa meva, hi he anat avui, una estona abans de la funció, per saber si, encara que les entrades estiguessin exhaurides per Internet, demà en posarien algunes a la venda. M'han dit que no, que totes estaven ja venudes. I com que encara en quedaven algunes per a avui, m'he quedat a veure l'obra. (Ho sento per la meva amiga i la filla, però no les he pogut localitzar per si podien veure-la elles també.)

No he llegit la novel·la, però cada cop que he vist Danzad, danzad malditos l'he trobada angoixant. Un grup de persones desesperades, en l'època de la gran depressió econòmica nord-americana, participa en la marató de ball que és el centre de la pel·lícula i que veuen com a l'única sortida per solucionar la seva vida. La lluita per superar les eliminatòries i obtenir el premi porta els concursants al límit de les seves forces; fins i tot un d'ells mor en l'intent. Aquella mateixa angoixa la transmet també Dance to death, especialment en alguns moments trepidants de l'obra. I com que els artistes treballen prop del públic --de vegades els tens al costat mateix-- sembla que el seu patiment sigui més real del que podria semblar vist a la distància d'una pantalla o si l'acció es desenvolupés dalt d'un escenari.

M'agrada la dansa, però no en sóc una entesa i no sabria dir si l'espectacle que he vist avui a La Caldera realment té la qualitat que jo li he trobat. Per tant, els meus comentaris són els d'una espectadora profana que ha gaudit enormement --però també ha patit-- amb l'espectacle. He gaudit sobretot amb la bellesa del moviments dels artistes. Artistes que eren d'edats molt variades i condició física també molt diferent. És una obra que demostra que la bellesa de la dansa no depèn d'uns cànons estètics en els ballarins i ballarines. Persones força altes o bastant baixes, amb quilos de sobres o extremadament primes, amb una silueta esvelta o amb una panxa sobresortint feien un conjunt harmònic i d'una gran bellesa plàstica. Un dels moments culminants --al meu parer-- ha estat en la primera part quan els ballarins cauen i s'alcen a un ritme vertiginós; alguns semblava que s'alcessin gairebé fins a volar com empesos per una molla o per la força d'un brollador (no hi té res a veure, però m'han fet pensar en l'ou com balla, que quan cau, la força de l'aigua del brollador l'empeny de nou enlaire).

Dance to death no és un espectacle només per mirar. El públic entra en el joc de la marató de dansa i, com passava en la pel·lícula --i suposo que també a la novel·la-- aposta per la seva parella favorita. Arriba un moment que cada espectador ha de decidir-se per una parella. Del destí de la parella, dependrà també el destí --mentre duri l'espectacle-- de qui l'hagi escollida, de manera que, a mesura que les parelles són eliminades, també ho són els seus seguidors, que hauran d'abandonar la sala per veure l'espectacle a través de vídeo en una sala veïna. Jo he tingut sort, he apostat per la parella que ha guanyat la marató i, per tant, he vist l'espectacle en directe fins al final (però també hem hagut de marxar de la sala on havia començat l'espectacle). En acabar l'obra no he tingut ocasió de parlar amb ningú dels que n'havien hagut d'abandonar la visió directa, però sospito que en la sala on es trobaven també hi devia passar alguna cosa.

Fa alguns anys vaig sentir molt que tanquessin el cinemes Renoir Les Corts. Ara, però, em fa il·lusió passar-hi al davant i veure que La Caldera ha donat vida de nou a aquells locals. Espero que sigui per molt de temps. I espero també que l'espectacle que aquestes dies hi representen no sigui una flor d'estiu, sinó que el repeteixin també fora del Festival Grec. Seria una llàstima que només uns centenars de persones gaudíssim --i patíssim-- amb l'obra que Alberto Velasco ha dirigit magistralment.

Potser us interessarà:
La Caldera del Renoir (aquest blog, 21.06.2015). El meu primer contacte amb La Caldera.

La Caldera del Renoir

¿Què pensaríeu si, tot caminant per un carrer tranquil i silenciós, de sobte hi trobéssiu un noi que, amb uns auriculars a l'orella --escoltant música, probablement-- i imitant el ball sota la pluja de Gene Kelly, era seguit per un grup de gent d'edats diverses, també amb auriculars a l'orella, com si fos el flautista d'Hamelin? O si el veiéssiu que feia passes i piruetes de ballet clàssic mentre un grapat de persones el contemplaven darrere d'unes vidrieres en un primer pis? Doncs això és el que ahir a la tarda van veure algunes persones que, prop de les nou del vespre, passaven pel carrer Eugeni d'Ors de Barcelona, on fins fa dos anys hi havia hagut el cinema Renoir-Les Corts.

Pere Faure ballant "sota la pluja"

Fa un parell d'anys vaig escriure en aquest blog una mena de necrològica del cinema Renoir-Les Corts, que va tancar sobtadament el 21 de juny de 2012. Fins fa uns mesos, el local estava com el van deixar els seus anteriors ocupants, amb el cartell de la programació de la darrera setmana i un altre que indicava les pel·lícules que seguirien. En una reunió del Consell de Districte vaig assabentar-me que l'espai del cinema es convertiria en un centre de creació de dansa i arts escèniques: s'hi instal·laria La Caldera, un projecte fundat el 1995 i que ara havia de deixar l'espai de Gràcia on havia estat tots aquests anys. Passaven els mesos i tot seguia igual, però, fins que un dia vaig veure uns contenidors de runa davant del local i obrers que entraven i sortien de l'edifici.

Després de temps sense saber res més d'aquell projecte, divendres a la tarda vaig passar pel carrer Eugeni d'Ors i em vaig alegrar en veure que La Caldera començava ja a funcionar. I que no seria només un lloc de creació artística, sinó que els seus membres interaccionaven amb el veïnat obrint aquell espai a la ciutadania, amb activitats per al públic. Aquella mateixa tarda, per exemple, feien un assaig obert al públic de l'obra La mesura del desordre, que forma part del program del Grec 2015 Festival de Barcelona. I per a l'endemà --dissabte 20 de juny-- hi havia anunciada una sessió del cicle "Cinema i dansa: dansa inspirada en el cinema", amb la projecció de Singin' in the Rain, seguida d'una performance inspirada en la pel·lícula.

La Caldera lesCorts, en l'antic cinema Renoir

No vaig poder assistir a l'assaig de divendres, però dissabte vaig fer cap al Renoir --per a mi, aquell espai serà sempre "el Renoir"-- per reveure per enèsima vegada Singin' in the rain i expectant per l'espectacle que seguiria. Em va sorprendre que l'audiència fos tan minsa. Pensava que hi trobaria força gent jove, però no va ser així. No crec que arribéssim a la vintena les persones que hi vam anar i vam gaudir del film i de la performance de Pere Faure Danza real ya!, en què el públic també intervé. I el públic era d'edats diverses.

M'ha agradat que La Caldera no hagi volgut fer tabula rasa del Renoir i hagi deixat alguns testimonis de la presència anterior del cinema en aquells locals. Així, en el vestíbul hi ha el cartell d'algunes de les darreres pel·lícules que s'hi van projectar, com ara Els nens salvatges, la que jo vaig anar a veure justament el darrer dia de funcionament del cinema.

Vestíbul de La Caldera lesCorts

Segons el programa, la performance que es va fer ahir a La Caldera consisteix en això:

Mitjançant la utilització de quatre coreografies icòniques de la història de la dansa i de la història personal del creador, l'espectacle proposa re-encarnar-les com a exercici d'auto-crítica humorística del món de la dansa i els seus referents, presentant-les un cop dins del teatre i una altra vegada fora al carrer, amb el públic seguint el ballarí amb auriculars per diferents espais públics.
 
Un díptic coreogràfic que pretén desplegar reflexions sobre performativitat, propietat, abstracció i representació en la dansa, i dessacralitzar la història de la dansa presentant primer molt a prop del públic i després, molt a prop del carrer i de la vida real.

Vam veure la pel·lícula en una de les sales del cinema (crec que era la sala 4), on han deixat la pantalla. Ara feia temps que no havia vist Singin' in the Rain i, a més, em sembla que mai no l'havia vista en versió original. Em vaig adonar d'algunes coses que m'havien passat desapercebudes en anteriors visionats del film. Vaig pensar que ni Debbie Reynolds ni cap de les altres noies que ballen en el film tindrien avui dia moltes expectatives en el món de l'espectacle per a fer de coristes. Sense ser grasses, eren noies 'plenetes', amb unes bones cuixes i cames massisses, a més de ser, la majoria, d'estatura baixa. En el món de la moda i de l'espectacle actualment s'ha oblidat que, com deia aquell film, les dones de debò tenen corbes.

Després de la pel·lícula va ser l'hora de l'espectacle, amb Pere Faure, que ens va instruir sobre música i dansa i ens va entretenir i embadalir amb la performance "Danza real ya", que va desenvolupar en diversos espais, tant dins dels locals de La Caldera com en el carrer. Van donar-nos la música enllaunada, i uns auriculars, que tothom va engegar al mateix temps que el ballarí. Vaig passar unes hores molt entretingudes i estic agraïda a la gent de La Caldera pel fet que obrin les portes al públic amb espectacles com el d'ahir. Vaig sentir molt la pèrdua del cinema Renoir, però em sembla que La Caldera pot omplir amb escreix el buit cultural que va causar el tancament de les sales de cinema. I espero que el barri respongui a la crida d'aquesta gent i aprofiti que els tenim tan a prop per gaudir de les seves activitats.

Sé que encara és aviat, que tot just comencen en aquests nous locals, però m'agradaria que s'establís una interacció entre La Caldera i altres projectes culturals del districte. Per exemple, ara que un grup de gent treballa per a fer un monument de record a la presó de dones que hi havia hagut a Les Corts, seria bonic poder comptar amb un espectacle de dansa que hi tingués relació. Pel que vaig veure ahir, La Caldera és un nom molt apropiat per a un lloc on les idees bullen i on es couen projectes molt interessants. Tant de bo es mantingui en ebullició molt de temps!

Fotos: M. Piqueras (19 i 20 de juny 2015)

Els petits cignes

El llac dels cignes va ser el primer dels tres ballets que va compondre Txaikovski, (els altres són La bella dorment i El trencanous) i segurament és també el més conegut. Un moviment que m'agrada molt és la dansa dels petits cignes, que sempre he vist amb la mateixa coreografia de les quatre ballarines agafades de les mans i movent-se de manera sincrònica, com un sol cos. Fantàstic!



Em sembla que fa uns mesos vaig veure anunciades representacions d'aquest ballet a Barcelona. Vaig pensar a anar-hi, però finalment se'm va passar. Em conformo ara veient aquests petits signes i recordant alguna representació que he vist del ballet.

Adéu a la Marató de l'Espectacle?

Llegeixo a Vilaweb i a la premsa impresa del dia que la Marató de l'Espectacle, que se celebra aquest cap de setmana al Teatre Lliure, s'acomiada per sempre amb l'edició d'enguany. Una de les causes --em fa l'efecte que la principal-- és la manca de suport de les institucions.

Em sap greu que desaparegui aquest Festival que és com un aparador de les arts escèniques. En dues nits, més de 200 artistes o grups d'artistes ofereixen un tast del seu espectacle, amb actuacions que breus, d'una durada màxima de deu minuts. Algun any hi he anat i m'hi quedat unes quantes hores passant d'un espai a un altre. Dansa, música, cançó, teatre, circ i qualsevol mena d'espectacle imaginable hi tenen cabuda. Entre els que hi he vist, n'hi havia de tot, per al meu gust. Però el fet que siguin actuacions breus fa que, si una no t'agrada, pensis que després d'uns minuts en començarà una altra. La llàstima és quan alguna actuació t'entusiasma, perquè els deu minuts sembla que s'acabin de seguida.

Sempre que m'assabento que acaba alguna activitat cultural i normalment per causes alienes als organitzadors, penso que al final ha de passar alguna cosa que eviti aquest final. Malauradament, no crec que mai em pugui guanyar la vida coma pitonissa: mai no he encerto.