Rachel Carson i les dones de Caldetes

La tardor a la platja de Caldetes

Avui he fet una conferència sobre Rachel Carson a Caldes d'Estrac (per a mi, Caldetes), a l'Associació de Dones. Diuen que el públic sol ser variat, però avui, llevat de les dones de l'Associació, només hi havia un home. Han comentat que era perquè a l'Ajuntament hi feien un acte amb la presència d'Artur Mas. Mira que té dies l'any i a Artur Mas se li acut d'anar a Caldetes el mateix dia que jo hi faig una conferència!

De tota manera, valia la pena parlar a aquelles dones sobre la biòloga i escriptora Rachel Carson, del seu llibre Primavera silenciosa, que el 1962 va denunciar el perill de l'ús indiscriminat del DDT i altres plaguicides i compostos sintètics, de l'impacte que va causar el llibre i del debat que va originar --encara dura avui dia. Gairebé totes aquelles dones i l'únic home present i també jo mateixa som de la generació que vam créixer amb el DDT; de la generació que va veure desaparèixer els polls --unes dècades més tard tornarien a aparèixer-- gràcies al DDT de la colònia Cruz Verde i de les pólvores insecticides; de la generació que flitava --un verb que les joves generacions no coneixen-- les cases també amb els preparats líquids de DDT de les marques Cruz Verde, Fogo o Orion o, si es volia que fos més efectiu, amb Fulminante Cruz Verde.

En un anunci que vaig trobar ahir a l'hemeroteca digital d'un diari --i que no reprodueixo aquí perquè calen molts permisos--  es veu un nadó adormit i una mà fosca que sembla que vulgui donar-li un cop de puny. El text diu: "UN GOLPE A SU HIJO... no le causaría tanto daño como las moscas y los mosquitos pueden causarle". Més avall, en uns paràgrafs que surten a costat d'una ampolla de Fulminante Cruz Verde, hi diu:

     Extermine rápidamente estos dañinos insectos que perturban el sueño y contagian graves enfermedades, con el más eficaz de los insecticidas pulverizables: FULMINANTE Cruz Verde.

     El potente principio activo del Lindano unido a la persistencia del D.D.T. convierten al FULMINANTE Cruz Verde en el insecticida de acción  más rápida y persistente que se conoce.

     Si desea un insecticida de efecto fulminante pida precisamente FULMINANTE Cruz Verde, el insecticida "que no perdona".

Avui dia, un anunci d'aquesta mena és impensable. El DDT i el lindà estan prohibits per a la majoria dels usos a què es destinaven fa unes dècades, especialment com a plaguicides en agricultura. Són permesos només en alguns casos especials; per exemple, el DDT està autoritzat per untar les mosquiteres per protegir els llits en els països on la malària és endèmica. Però quan es va publicar l'anunci esmentat no es coneixien encara els efectes perjudicials d'aquelles substàncies i que es tractava de compostos que persistien en el medi durant dècades després de la seva aplicació. Des que Rachel Carson va denunciar el perill del seu ús indiscriminat van passar set anys fins que no es va prohibir el DDT. D'altres van trigar encara més a ser prohibits.

Abans de la conferència he anat a passejar una estona per la platja. M'agraden els pobles de mar a la tardor i a l'hivern; molt més que a l'estiu, quan són plens de turistes i estiuejants. La mar estava moguda; no sé si devia ser el que anomenen mar arrissada, però les onades arribaven a la platja com si els haguessin fet la permanent. I el cel, preciós, amb una gran varietat de núvols. He pensat en la Montse Gurguí, morta fa uns mesos. Tenia passió pels núvols i deia que el cel del Maresme era el millor per veure un cel ennuvolat (ella va viure primer a Arenys de Mar i després a Canet de Mar).

Mirant cap a Arenys de Mar

Barques reposant a la platja

Autofoto a la platja de Caldetes

Després de la conferència les dones de Caldetes m'han convidat a participar en la castanyada que havien organitzat. He estat tan engrescada menjant castanyes i moniatos (deliciosos!; diuen que els han comprat a una castanyera de la Riera d'Arenys de Mar) i parlant amb aquelles dones, que m'he oblidat de fer algunes fotos per conservar el record de la trobada.

Potser us interessarà:
- La segona república i Rachel Carson (aquest bloc, 14.04.2007)
- No volem una primavera silenciosa (per al Max) (aquest bloc, 10.04.2012)
- 50 anys d'un llibre que va canviar el món (aquest bloc, 27.09.2012)

Fotos: M. Piqueras, 26.10.2012

No volem una "primavera silenciosa" (per al Max)

Avui és l'aniversari del Max i, un any més, aprofito aquest bloc per explicar-li una història.

Max, si alguna vegada t'has llevat molt d'hora molt d'hora, deus haver sentit els ocells que canten alegrament abans que el sol estigui alt, com també deus sentir, a altres hores del dia, les orenetes i falciots que segurament tenen nius en moltes cases de Vilassar. Doncs la història que t'explico aquest any comença amb els ocells d'uns boscos de Massachusetts, un dels estats que formen els Estats Units d'Amèrica, en la costa de l'oceà Atlàntic.

L'estiu de 1957, unes avionetes van estar escampant insecticides (el que es diu "fumigar") per molts llocs de Massachusetts i d'altres regions dels Estats Units per eliminar-ne els mosquits i altres insectes perjudicials. Un dels llocs per on van fumigar diverses vegades era una zona on hi havia sempre molts ocells. Els mosquits van morir, però també van morir molts ocells enverinats amb l'insecticida. A més, els seus nius, els estanys on anaven a beure aigua i els llocs on descansaven van quedar contaminats.

Una dona que es deia Olga Huckins i tenia la seva casa en aquella zona, el 1958 va escriure una carta a un diari de Boston (la capital de Massachusetts) lamentant-se que molts ocells havien mort i que insectes com ara les abelles havien desaparegut, mentre que, després d'uns mesos, hi havia de nou molts mosquits i picaven més que mai. La primavera d'aquell any seria silenciosa, no se sentirien les veus dels ocells habituals perquè havien desaparegut.

Una mallerenga de cap negre, ocellet molt freqüent a Massachusetts

Avioneta fumigant sobre un ramat d'ovelles

La senyora Huckins no era la primera persona que es queixava dels efectes de la fumigació; d'altres ho havien fet abans. Però hi havia una part de la població que creia que fumigar era bo, perquè a més d'eliminar insectes que eren molestos per les seves picades, com ara els mosquits, n'eliminaven d'altres que transmetien malalties o que feien malbé les collites dels camps (les "plagues"; per això aquests productes es diuen plaguicides). De fet, un dels productes que més s'usaven per matar mosquits, conegut com a DDT (és l'abreviació del seu nom, una mica complicat: dicloro-difenil-tricoloretà), es considerava una gran troballa i al científic que va descobrir que allò era un verí per al insectes van donar-li un premi molt important. No és tenia consciència del mal que podien causar en altres éssers vius, i tampoc se sabia quant de temps duraven els seus efectes.

Les persones pateixen l'acumulació de contaminants

Entre les persones que estaven preocupades pels problemes que molts insecticides podien causar, hi havia una biòloga que es dedicava a escriure sobre la natura. Es deia Rachel Carson i havia escrit alguns llibres sobre la vida marina, que havien tingut molt d'èxit i s'havien traduït a moltes llengües. Rachel sabia que alguns investigadors estaven estudiant els efectes dolents dels productes químics que feien servir els pagesos per impedir que els insectes els fessin malbé les collites i que el Govern escampava amb avionetes damunt de moltes regions del país. Ja feia alguns anys que anava recollint tota la informació que trobava sobre aquest tema en llibres i revistes científiques.

El DDT i alguns altres insecticides no desapareixien de la natura, sinó que s'hi anaven acumulant. Quan un animal petit que el contenia era menjat per un de més gran, el DDT present en el que era menjat quedava en el cos del que se l'havia menjat, però com que un animal que s'alimenta d'altres no en menja un de sol a la seva vida, sinó que en menja molts, el contingut de DDT que té en el seu cos al final de la seva vida és molt més gran que en cadascun dels animals petits que ha menjat. A més, com que també quedaven contaminades les plantes i les aigües, cap animal podia lliurar-se dels efectes dels plaguicides, ni tan sols les persones.

Rachel Carson

La senyora Huckins, que coneixia Rachel Carson des de feia anys, va enviar-li una còpia de la carta que havia escrit per al diari de Boston sobre els efectes de la fumigació en els boscos al voltant de casa seva. Aquella carta va fer reaccionar Rachel. Va decidir que els resultats de la recerca que els científics havien fet sobre els insecticides i que estaven en revistes que només llegien altres científics s'havien d'explicar a tothom: les persones que vivien en pobles i ciutats, els mateixos pagesos que feien servir els insecticides i sobretot, els polítics, que eren qui decidien les lleis i els únics que podien fer lleis que prohibissin l'ús d'aquells productes.

Rachel Carson va posar-se de seguida a treballar en el llibre. Del 1958 al 1960 va seguir recollint més informació; l'obra que pensava escriure havia d'estar molt ben documentada, basada en estudis científics, no només en allò que la gent digués que havia vist o que havia passat en el seu poble. I del 1960 a 1962, va dedicar-se a escriure'l. Va trigar molt perquè estava malalta des de feia alguns anys i no podia dedicar a l'escriptura tot el temps que hauria volgut. Va titular el llibre Primavera silenciosa, perquè era com havia imaginat la primavera la seva amiga, la senyora Huckins, quan va veure que els ocells desapareixien. Abans que aquesta obra sortís a les llibreries, una revista molt popular de Nova York (es diu The New Yorker i encara existeix) en va publicar alguns fragments.

Primavera silenciosa, en versió original (edició de 1994)

Era la primera vegada que els perills del DDT i altres insecticides s'explicaven clarament a un públic que no era científic. Se'n va parlar molt de seguida i les fàbriques que produïen aquests productes tan populars i ben rebuts per la població van veure que els seus negocis estaven en perill. Com que la revista informava que aquells articles eren una avançada del llibre que sortiria a finals d'estiu, algunes empreses afectades van intentar que no es publiqués i van dir que denunciarien Rachel Carson i l'editorial. Però la casa editorial (la que publica el llibre) sabia que Rachel Carson s'havia informat molt bé per escriure el llibre i que no havia inventat res del que hi explicava sobre els efectes d'aquells productes. Els fabricants de plaguicides també van dir que Rachel Carson s'estimava més evitar la mort d'alguns ocells que no pas eliminar tots aquells insectes perjudicials per a les persones i evitar les pèrdues dels pagesos. No tenien en compte que els destí de les persones va lligat al dels ocells i els altres éssers vius que viuen a la Terra.

Diuen que la veritat sempre triomfa. I en el cas de Rachel Carson i el seu llibre, la dita es va complir. Aquest any en fa cinquanta de la publicació de Primavera silenciosa i el llibre, que està traduït a més de trenta llengües, encara segueix publicant-se. El temps ha donat la raó a Rachel Carson i s'ha vist que aquest productes poden ser fins i tot més perillosos del que se sabia el 1962, i que es poden escampar per tot el planeta. L'any 1971 van sortir als Estats Units les primeres lleis per regular l'ús del DDT i altres plaguicides.

Actualment l'ús del DDT està prohibit en molts països del món, però encara s'estan fent servir molts altres productes tòxics. A poc, a poc, però, la visió que les persones tenen de la natura va canviant i la gent s'adona que tots els mals que li fem, al final acaben rebotant com un bumerang i nosaltres en patim les conseqüències. Encara que només sigui per això, convé que tractem bé la natura. Tothom pot fer-ho, no únicament els governs o les grans empreses. Les nostres accions, encara que ens semblin petites, sumades als milions fetes per altres persones acaben causant el seu efecte. Tu, els teus pares, els teus amics, jo... tots junts podem ajudar a salvar el planeta.

Que passis un bon dia d'aniversari!

Potser us interessarà:
- Els nostres microbis (per al Max) (aquest bloc, 10.04.2011))
- Xiclet per al Max (aquest bloc, 10.04.2010)
- La caseta i l'hortet (insectes per al Max) (aquest bloc, 10.04.2009)
- Microbis per al Max (aquest bloc, 10.04.2008)
- La segona república i Rachel Carson (aquest bloc,14.04.2007)

La segona república i Rachel Carson

El 14 d'abril és un dia que en el nostre país molta gent commemora el naixement de la segona república espanyola. Javier Armentia ho recorda en el seu blog amb un breu comentari; molt encertat, com tots els seus comentaris.

Rachel Carson (1907-1964)

Jo vull commemorar un altre fet que va passar un 14 d'abril algunes dècades més tard, quan aquella república que recorda Armentia era ja història passada. El 14 d'abril de 1964 moria a Silver Spring (Maryland, EUA) Rachel Carson, la biòloga i escriptora nord-americana autora de Silent Spring i d'alguns altres llibres de divulgació. I especialment ho recordo enguany, que fa cent anys del naixement d'aquesta dona.

Silent Spring va ser la primera denúncia fet al gran públic del perill que per a la biosfera podia derivar-se de l'ús indiscriminat dels plaguicides sintètics, especialment del DDT. Va ser un llibre molt polèmic, que va despertar les ires de les grans empreses que fabricaven DDT i que va fer canviar la percepció de la natura i va fer d'encebador per al naixement dels moviments ecologistes.

Moltes de les conseqüències negatives de l'ús d'aquelles substàncies, que Rachel Carson va predir, s'han complert. Algunes, però, ni tan sols va poder imaginar-les. Tot i amb això, encara hi ha qui s'entesta a negar l'evidència i acusa Rachel Carson de les morts anuals que produeix la malària al món. Els autors que escriuen això no deuen saber que, amb l'aplicació del DDT, el mosquit que transmet el paràsit de la malària primer va tenir una forta mortalitat, però després va fer-se més abundant. Les causes del rebrot van ser el temps curt de generació d'aquest insecte i l'evolució natural, que afavoria els mosquits que eren resistents a l'insecticida.

Silent Spring és un llibre traduït a moltes llengües, entre elles el castellà. Malauradament, és una traducció pèssima, una vergonya per a una empresa d'un dels grups editorials més grans d'Espanya. El llibre original és d'un gran bellesa; el castellà és una estafa per a qui el compra, que només podrà captar el missatge de l'autora, en una versió que sembla feta per un traductor automàtic. Però no és així; les tres diferents edicions que s'han publicat a Espanya són totes la mateixa versió barroera, i la primera va publicar-se en una època en què no hi havia màquines de traduir.

En el dia que recordem la mort de Rachel Carson vull copiar aquí unes paraules seves, en relació a la seva obra: "És bo saber que continuaré vivint fins i tot en la ment de moltes persones que no em coneixen, i especialment per associació amb coses que són boniques i estimades."

I com a homenatge a aquella dona que va haver de lluitar contra la incomprensió d'una part de la societat, uns versos del poeta i fisic català David Jou:

Semblava que les mans purulentes dels dimonis
haguessin quedat desconcertades i caigudes,
que el zumzeig dels esperits més malignes i bavosos
hagués començat a callar.
Però també van callar els boscos.

David Jou
DDT, 2004