La Caldera sorprenent

Dance to death (Foto: La Caldera)

Fa un parell de setmanes vaig anar al centre de creació de dansa i arts escèniques La Caldera a una jornada oberta al públic que va començar amb la projecció del film de Sidney Pollack Danzad, danzad malditos, a la qual va seguir un assaig parcial de l'obra Dance to death, inspirada en aquell film --que al seu torn estava inspirat en la novel·la Oi que maten els cavalls? d'Horace McCoy. I després de veure aquell assaig vaig pensar que valdria la pena veure l'obra sencera, que aquesta setmana estan fent dins del programa del Grec 2016.

Doncs per poc em quedo sense veure aquesta obra. Pensava anar-hi demà, dissabte, amb una amiga i la seva filla, però les entrades estaven exhaurides. Com que La Caldera és a quatre passes de casa meva, hi he anat avui, una estona abans de la funció, per saber si, encara que les entrades estiguessin exhaurides per Internet, demà en posarien algunes a la venda. M'han dit que no, que totes estaven ja venudes. I com que encara en quedaven algunes per a avui, m'he quedat a veure l'obra. (Ho sento per la meva amiga i la filla, però no les he pogut localitzar per si podien veure-la elles també.)

No he llegit la novel·la, però cada cop que he vist Danzad, danzad malditos l'he trobada angoixant. Un grup de persones desesperades, en l'època de la gran depressió econòmica nord-americana, participa en la marató de ball que és el centre de la pel·lícula i que veuen com a l'única sortida per solucionar la seva vida. La lluita per superar les eliminatòries i obtenir el premi porta els concursants al límit de les seves forces; fins i tot un d'ells mor en l'intent. Aquella mateixa angoixa la transmet també Dance to death, especialment en alguns moments trepidants de l'obra. I com que els artistes treballen prop del públic --de vegades els tens al costat mateix-- sembla que el seu patiment sigui més real del que podria semblar vist a la distància d'una pantalla o si l'acció es desenvolupés dalt d'un escenari.

M'agrada la dansa, però no en sóc una entesa i no sabria dir si l'espectacle que he vist avui a La Caldera realment té la qualitat que jo li he trobat. Per tant, els meus comentaris són els d'una espectadora profana que ha gaudit enormement --però també ha patit-- amb l'espectacle. He gaudit sobretot amb la bellesa del moviments dels artistes. Artistes que eren d'edats molt variades i condició física també molt diferent. És una obra que demostra que la bellesa de la dansa no depèn d'uns cànons estètics en els ballarins i ballarines. Persones força altes o bastant baixes, amb quilos de sobres o extremadament primes, amb una silueta esvelta o amb una panxa sobresortint feien un conjunt harmònic i d'una gran bellesa plàstica. Un dels moments culminants --al meu parer-- ha estat en la primera part quan els ballarins cauen i s'alcen a un ritme vertiginós; alguns semblava que s'alcessin gairebé fins a volar com empesos per una molla o per la força d'un brollador (no hi té res a veure, però m'han fet pensar en l'ou com balla, que quan cau, la força de l'aigua del brollador l'empeny de nou enlaire).

Dance to death no és un espectacle només per mirar. El públic entra en el joc de la marató de dansa i, com passava en la pel·lícula --i suposo que també a la novel·la-- aposta per la seva parella favorita. Arriba un moment que cada espectador ha de decidir-se per una parella. Del destí de la parella, dependrà també el destí --mentre duri l'espectacle-- de qui l'hagi escollida, de manera que, a mesura que les parelles són eliminades, també ho són els seus seguidors, que hauran d'abandonar la sala per veure l'espectacle a través de vídeo en una sala veïna. Jo he tingut sort, he apostat per la parella que ha guanyat la marató i, per tant, he vist l'espectacle en directe fins al final (però també hem hagut de marxar de la sala on havia començat l'espectacle). En acabar l'obra no he tingut ocasió de parlar amb ningú dels que n'havien hagut d'abandonar la visió directa, però sospito que en la sala on es trobaven també hi devia passar alguna cosa.

Fa alguns anys vaig sentir molt que tanquessin el cinemes Renoir Les Corts. Ara, però, em fa il·lusió passar-hi al davant i veure que La Caldera ha donat vida de nou a aquells locals. Espero que sigui per molt de temps. I espero també que l'espectacle que aquestes dies hi representen no sigui una flor d'estiu, sinó que el repeteixin també fora del Festival Grec. Seria una llàstima que només uns centenars de persones gaudíssim --i patíssim-- amb l'obra que Alberto Velasco ha dirigit magistralment.

Potser us interessarà:
La Caldera del Renoir (aquest blog, 21.06.2015). El meu primer contacte amb La Caldera.

Els cavallers del Sant Sepulcre i la relíquia de Santa Anna

Units pel Gospel (Santa Anna, 26.07.2016)

Ahir al vespre vaig anar a l'església de Santa Anna de Barcelona per assistir al concert que cada any, el 26 de juliol, hi fa el grup Units pel Gospel. Hi havia anat en alguna altra ocasió, però mai no havia vist el que hi vaig veure ahier; reminiscències del passat, coses que no podia imaginar-me que encara es poguessin veure en ple segle XXI: un grup de cavallers i dames del Sant Sepulcre i la veneració d'una relíquia de Santa Anna. 

Cavallers i dames del Sant Sepulcre
Com que cada any hi ha molta gent en el concert de gospel, per poder seure en un bon lloc, hi vaig anar una hora abans, que celebraven una missa cantada per commemorar el dia de la patrona de la parròquia. És una missa en què normalment canten alguns integrants d'Units pel Gospel dirigits per un dels cantaires, que també toca la guitarra. En entrar a l'església --la missa a punt de començar-- hi vaig veure uns homes que duien unes capes blanques llargues fins als peus i avançaven en direcció a l'altar major des de la part posterior del temple. Primer vaig pensar que volien donar més solemnitat a la missa i devien ser capellans amb capa pluvial. Però no van arribat a l'altar, sinó que van seure a les primers files de bancs. Eren deu homes seguits per dues dones (més tard s'hi va afegir un altre home i una altra dona) que duien també sengles capes llargues fins als peus, però de color negre. Elles duien al cap una peineta que els subjectava un vel també negre.

Vaig seure en un banc al costat don s'havien col·locat els personatges de les capes i durant la missa els vaig poder observar bé. De seguida vaig adonar-me que els homes no eren capellans, i no únicament perquè a algun se li veiés la camisa i corbata que duia sota la capa, sinó per les seves faccions, pel seu aspecte general. Posaria la mà al foc que representaven la més rància burgesia catalana. Persones que et podries trobar per alguns barris de la part alta de la ciutat, en determinats restaurants o potser en el Cercle del Liceu.

Creu de Jerusalem

De més a prop vaig poder veure millor la seva vestimenta. Les capes, que els cobrien tot el cos --també el coll--  i arribaven fins a terra, eren d'una tela que semblava llaneta de color cru. Al davant, en la part superior, duien uns guarniments de passamaneria i, sobre el pit, a l'esquerra, hi havia, incrustada, una creu que primer vaig pensar que era la de Malta, però vaig recordar que la creu de Malta té una forma diferent, molt característica. Al final de la missa, quan el capellà va saludar els assistents, va donar les gràcies als "cavallers i dames del Sant Sepulcre". O sigui, que la creu que duen a la capa és la creu de Jerusalem. Tots duien també la mateixa creu penjada del coll amb un cordó de passamà, i també duien guants blancs de cotó.

Missa a Santa Anna (26.06.2016)

En un web sobre aquesta orde de cavalleria llegeixo aquesta descripció de la capa dels cavallers:

LA CAPA: es enteramente redonda, de paño blanco marfil, con una longitud de hasta 10 cm., por debajo de las rodillas, con cuello de terciopelo blanco, alamares de pasamanería blanca, tono de raso blanco, cruz de Godofredo (25 cm de alta), en paño rojo al centro de la pechera. La capa se lleva sin sombrero, sin condecoraciones, según las circunstancias. En cualquiera de los casos puede llevarse el birrete de terciopelo negro.

I sobre la manera de vestir les dones:

LAS DAMAS: visten un vestido negro largo y de manga larga, velo negro en la cabeza y capa de terciopelo de seda negro, con cruz de Godofredo en paño rojo fileteado de oro.

L'acceptació de dames, com a membres de l'orde, no és un fet recent, com vaig imaginar en veure-les, sinó que ve d'una decisió aprovada pel papa Lleó XIII el 1888. He fet un cop d'ull a les normes de protocol de l'orde, però enlloc diu que les dones hagin d'anar darrere dels homes, com vaig veure ahir a Santa Anna. Aquell grup em va recordar escenes vistes a Qatar fa uns anys, amb els homes també vestits de blanc al davant i les dones, negres com escarabats, al seu darrere.

Amb un altre cop d'ull als estatuts de l'orde del Sant Sepulcre de Jerusalem, veig que, tot i que estan actualitzats en la segona meitat del segle XX i aprovats pel papa el 1996, són d'una obsolescència majúscula. No entenc que al segle XXI encara estiguin vigents aquestes coses. I penso si aquells homes i dones que vaig veure ahir a Santa Anna han estat elegits cavallers i dames per les seves virtuts o gràcies a la seva amistat amb altres membres de l'orde, i si realment se senten moguts a defensar els llocs sants de Jerusalem com ho van fer els creuats fa segles. I em preguntava què deu pensar l'actual papa d'aquests ordes que no sé si són de la noblesa o de l'església --i d'altres que trobo tan obsolets com el del Sant Sepulcre.

La presència dels cavallers i dames a la celebració d' ahir s'explica perquè l'església i monestir de Santa Anna de Barcelona ha estat vinculada a l'orde del Sant Sepulcre de Jerusalem des dels segle XII.

La veneració de la relíquia de Santa Anna (i els microbis)
L'altre fet que em va sorprendre va ser la veneració de la relíquia de Santa Anna. Si la Viquipèdia no m'enganya, la relíquia havia desaparegut durant la guerra civil i es va recuperar fa vint-i-cinc anys:

El 17 de març de 1991, gràcies a les gestions del sacerdot i acadèmic lleidatà Mn. Jordi Farré, llavors vicari de Santa Anna, es va recuperar la relíquia del Sant Sepulcre que havia desaparegut durant la Guerra Civil.

La relíquia es conserva en una mena de tubet platejat que el capellà oficiant va exposar a la veneració dels fidels en acabar la missa. I en què va consistir la veneració? Doncs que la gent besava el tubet de la relíquia. Després de cada besada el capellà fregava el tubet amb un mocadoret. Aparentment, que el capellà hi passi el mocador sembla que sigui per motius d'higiene, per endur-se qualsevol possible microbi que hagi pogut deixar la persona que acabar de fer un petó a la relíquia. El que fa, però, --sense el capellà saber-ho, naturalment-- és escampar més els microbis que hi puguin haver deixat les persones que han venerat la relíquia.

Recordo que quan, jo era petita, el dia de Nadal, i potser en alguna altra celebració, al final també es feia una cerimònia semblant. La meva memòria està enterbolida, i no sé en quina església era --potser Sant Joan de Gràcia o els Josepets-- que els feligresos besaven una figureta del nen Jesús. La meva mare, que no sabia microbiologia, però tenia molt de sentit comú, em deia sempre que no toqués amb els llavis la figureta, que podia tenir microbis; que hi apropés la cara i simulés que feia el petó. (Era una època en què la tuberculosi era encara una malaltia temible i bastant difosa.) Potser per aquesta recomanació, aquests tipus de veneracions m'han fet sempre molt de fàstic i em pensava que en el segle XXI ja s'haurien desterrat dels rituals religiosos.

Ahir vaig fixar-me si les persones que s'apropaven a venerar la relíquia la tocaven amb els llavis o només ho simulaven, com em recomanava la meva mare que fes jo. Doncs bé, totes les persones que vaig veure venerar-la hi estampaven els llavis. Vaig pensar que ara que estan tan de moda els estudis del microbioma humà (els microbis que viuen en els cos de les persones), un cultiu fet a partir del mocador del capellà podria mostrar la diversitat microbiana que viu a la boca d'una part de la població, la que ahir era present a l'església de Santa Anna. No sé si algú ha fet un estudi semblant, però sí que s'ha estudiat --segons m'indica Jesús Garcia Gil, microbiòleg de la Universitat de Girona-- la diversitat microbiana de les piles d'aigua beneïda, on la gent fica la mà abans de persignar-se en entrar a una església, i de l'aigua que es fa servir en cerimònies religioses com ara batejos. Pot ser aigua molt beneïda, però la benedicció no impedeix que hi proliferin els microbis. I quin tipus de microbis hi són més abundants? Doncs els que es troben també en gran abundància en les mostres fecals humanes, com ara Escherichia coli, els anomenats enterococs i Campylobacter, segons un estudi publicat a la revista Journal of Water and Health el 2013.

La presència de bacteris d'origen fecal en les piles d'aigua de les esglésies evidencia que la higiene encara és una assignatura pendent en les societats modernes i que el rentat de mans després de defecar no és una pràctica universal o que, si es fa, es fa malament (no n'hi ha prou a passar les mans sota l'aixeta uns segons). Per això no és estrany que encara calguin celebracions com la del Dia Mundial de la Rentada de Mans.

Torno al segle XXI
El concert del grup Units pel Gospel em va fer tornar al segle XXI. No sóc una persona religiosa, però, si ho fos, em sentiria molt més propera al que representa aquest grup que a tot el que vaig veure abans del concert. Un any més, aquelles veus van fer vibrar l'església i les persones que hi érem.

Potser us interessarà:
- Santa Anna: capellans, verdulaires, cecs, meuques i una creu de terme, per Enric H. March, en el blog Bereshit.

Maud Menten i les reaccions enzimàtiques

Hi ha coses que vaig aprendre a l'escola que m'han quedat gravades a la memòria i encara recordo. Pot ser una fórmula, com ara la de l'equació de segon grau. O algunes frases, com ara les respostes del llibre de Formación del Espíritu Nacional (un llibre en què tot eren preguntes i respostes): "La Falange es un movimiento político creado por José Antonio para salvar a España." O "La Generalidad era el cuartel general de los rebeldes" (aquest va ser el primer coneixement que vaig tenir de la Generalitat). També recordo, com si veiés una fotografia, una gràfica que hi havia en el primer llibre de química que vaig estudiar. Era aquesta:

És la representació gràfica de l'equació de les reaccions enzimàtiques, més coneguda com a equació de Michaelis-Menten, que són les dues persones que van formular-la. S'anomenen reaccions enzimàtiques aquelles en què participa un enzim, una proteïna que intervé en el metabolisme dels éssers vius accelerant la velocitat de les seves reaccions químiques que, sense la intervenció de l'enzim i en condicions normals d'acidesa (pH) i temperatura, serien molt lentes. L'enzim s'uneix a la molècula inicial de la reacció (el substrat), que es converteix en una altra molècula (el producte). L'enzim no és consumit en la reacció i al final torna a trobar-se en forma lliure, com era al principi.

Durant molts anys vaig pensar que Michaelis i Menten eren dos homes. Però un bon dia vaig descobrir que Menten era una dona, la canadenca Maud L. Menten (1879-1960) i que, a més de la recerca fonamental sobre les reaccions enzimàtiques, va fer altres aportacions destacades a la ciència.

Maud Leonora Menten va néixer el 20 de març de 1879 a Port Lambton, a Ontario (Canadà). Va estudiar medicina a la Universitat de Toronto i va desenvolupar gairebé tota la seva carrera professional als Estats Units. S'ha dit que això va ser perquè, al Canadà, les dones no podien dedicar-se a la recerca. El seu primer article científic, però, és de 1906, quan treballava a la Universitat de Toronto amb Archibald Macallun, catedràtic de Fisiologia que més tard va fundar el Consell de la Recerca Científica del Canadà. El 1907, Maud va entrar a treballar a l'Institut Rockefeller, a Nova York. S'hi va estar un any i després va tornar a la Universitat de Toronto per acabar el doctorat (va ser una de les primeres dones que van rebre un doctorat en medicina a Canadà, el 1911).

El 1912 Maud va anar a treballar a Cleveland amb George Crile, un dels grans cirurgians de l'època, per investigar sobre la concentracions d'hidrogen en la sang en relació al control de l'equilibri àcid-bàsic durant l'anestèsia i cirurgia. El mateix any va marxar a Berlín, a treballar amb Leonor Michaelis (1875-1949), metge i bioquímic alemany, i amb ell va estudiar la cinètica de les reaccions enzimàtiques (la velocitat i els mecanismes de la major part de reaccions en què intervenen els enzims) i van deduir l'equació que porta el seu nom, que expressa matemàticament la relació entre la velocitat de la reacció enzimàtica i la concentració d'enzim i de substrat, i també la constant que és coneix com a constant de Michaelis-Menten. Els resultats d'aquell treball van publicar-se el 1913 en un article signat per Michaelis i per Menten. Tot i que ella feia dos anys que havia obtingut el doctorat en medicina, a l'article (Die Kinetik der Invertinwirkung) figura com a Miss Maud L. Menten (l'article original és en alemany, però es possible accedir a una versió traduïda a l'anglès).

Després de l'estada a Berlín, Maud va anar a la Universitat de Chicago per seguir formant-se i el 1916 va doctorar-se en bioquímica. A continuació va anar a Pittsburgh (Pennsilvània) per treballar com a patòloga en un hospital i el 1918 era ja professora de pràctiques de patologia a la Universitat de Pittsburgh, on va treballar fins a la seva jubilació.

El nom de Maud Menten ha passat a la història de la ciència per la famosa l'equació. Tanmateix, els seus mèrits van ser nombrosos i diversos. Per exemple, el 1924 va descobrir, amb Helen Manning, que les toxines de les salmonel·les feien augmentar la glucèmia (el sucre a la sang); el 1944 (amb Andersch i Wilson) va  aplicar l'electroforesi a l'estudi de l'hemoglobina humana, una innovació que després va atribuir-se a Linus Pauling, tot i que el treball de Menten i els seus col·laboradors fos molt anterior al de Pauling. Va ser autora o coautora d'un centenar d'articles científics. Malgrat la seva excel·lent carrera professional a la Universitat de Pittsburgh, no en va ser catedràtica fins al 1948, quan li faltava poc per tenir setanta anys i jubilar-se.

Després de la jubilació Maud va tornar a Canadà. L'artritis que patia la incapacitava per a moltes activitats, però encara va dedicar-se a la recerca oncològica a l'Institut de Recerca Mèdica de la Colúmbia Britànica. Va morir a Leamington (Ontario) el 26 de juliol de 1960. Van haver de passar més de vint anys fins que, el 1982, la Universitat de Pittsburgh, on va treballar tant de temps, establís una conferència anual que duu el seu nom i, el 1988, la càtedra de Patologia Experimental Maud L. Menten. La Universitat d'Ontario, on va estudiar, va posar una placa en els jardins del campus com a record a aquella antiga alumna.

Placa en el campus de la Universitat d'Ontario (foto: A.L. Brown, 2004)

Per saber-ne més:
- A woman at the dawn of biochemistry: Maud Leonora Menten, per A. Cornish-Bowden i J. Lagnado
- Some called her Miss Menten, per R. Skloot

Les orquídies de Sarah Anne Drake (1803-1857)

Són moltes les dones que han destacat com a il·lustradores científiques, potser perquè es considerava que el paper de la dona en el món de la ciència no era la recerca, sinó tasques auxiliars com ara tenir cura de col·leccions, fer classes de ciència a la mainada o il·lustrar amb dibuixos i pintures el treball fet per homes. Llevat de notables excepcions, aquestes eren les portes d'entrada de les dones en un món que es considerava estrictament masculí. Sarah Anne Drake (1803-1857) va entrar-hi com a il·lustradora d'un gran botànic de la seva època, John Lindley (1799-1865).

Lindley, va ser el primer catedràtic de Botànica de la Universitat de Londres, i va treballar perquè aquesta ciència ocupés el lloc que mereixia en el món acadèmic i no fos únicament un entreteniment al qual moltes dones es dedicaven. Tot i creure que la ment femenina no estava qualificada per a la recerca en aquesta ciència --o potser per aquest motiu-- el 1834 va publicar una obra en dos volums pensada per a les dones: Ladies' Botany (Botànica de les dones). Era un llibre per introduir-les en aquesta ciència a través d'una sèrie de cartes en què aconsellava una dona jove sobre la manera d'ensenyar  botànica als seus fills. El llibre conté moltes il·lustracions, fetes per Sarah Anne Drake, que va col·laborar amb Lindley durant uns quinze anys. Alguns autors han considerat les il·lustracions botàniques de Drake d'entre les millors de tots els temps.

De la rev. Edward's Botanical Register

Sobre la vida de Sarah Anne Drake, que signava les seves il·lustracions com a Miss Drake, no es coneixen molts detalls. Segons el seu certificat de matrimoni, va néixer el 24 de juliol de 1803 a Skeyton, un petit poble del comtat anglès de Norfolk. Algunes fonts indiquen que Sarah mantenia una amistat íntima, des de la infància, amb la germana de Lindley, Anne, que hauria estat companya seva d'escola. El 1822, la família Lindley, que era de la mateixa regió que Sarah, va traslladar-se a Londres.  Segons sembla, el 1830, quan John Lindley estava aclaparat de feina i la seva família havia augmentat amb l'arribada dels fills, va convidar Sarah que anés a viure amb ells, però no està clar si era perquè treballés com a majordoma, institutriu de la mainada o dibuixant per a les seves obres de botànica. El cas és que les seves il·lustracions van acompanyar les obres de Lindley fins al 1847, any en què Sarah va tornar a la seva regió d'origen per viure amb el seu oncle Daniel Drake i la seva dona, que tenien 77 i 84 anys respectivament. Van ser quinze o setze anys d'una gran productivitat; només per a Edward's Botanical Register, una revista que va dirigir Lindley, Sarah ve fer-hi més de 1000 il·lustracions.

El 1852 Sarah va casar-se amb John Sutton Hastings, un pagès ric, vidu i amb sis fills. Malauradament, el matrimoni va durar pocs anys perquè Sarah va morir el 9 de juliol de 1857. Segons el certificat de defunció, la causa de la mort va ser diabetis. Tanmateix, alguns autors han suggerit que potser va morir per l'efecte acumulat de substàncies tòxiques presents en les pintures que emprava per a les seves il·lustracions.

Lindley va ser un gran expert en orquídies i va dedicar deu anys de la seva vida a escriure una obra que incloïa tots els gèneres i espècies que se'n coneixien, de manera que va ser considerat la principal autoritat mundial en aquest grup de plantes. Ell mateix va descriure un centenar llarg de gèneres d'orquídies. Sarah va fer il·lustracions de moltes de les orquídies que ell va recollir en les seves obres. Alguns exemples d'aquestes il·lustracions:

Com a reconeixement a la dedicació i al treball de Sarah, el 1840 Lindley va dedicar-li un gènere d'orquídies endèmic del sud-oest d'Austràlia, que va anomenar Drakaea i del qual se'n coneixen avui dia deu espècies. Les Drakaea són orquídies inconfusibles per la morfologia de les seves flors, amb un label que imita la forma de la femella d'una avispa que la pol·linitza (el label és un pètal modificat  que serveix per atraure els insectes pol·linitzadors i que funciona com a plataforma d'aterratge; normalment es diferencia dels altres pètals per la mida, la forma, la textura, el color o el dibuix).

Drakaea thynniphila (Wikimedia commons)

En les orquídies del gènere Drakaea (anomenades en anglès hammer orchids, orquídies martell), el label està unit a una mena de tija que el manté penjant. La femella de l'avispa que pol·linitza aquestes orquídies no té ales i és de color fosc, com el label. El mascle s'enduu la femella volant fins a un lloc on disposin d'aliment i allà la fecunda. L'evolució conjunta de l'orquídia i l'insecte ha arribat a un refinament extremat. A més de la imitació morfològica de la femella, l'orquídia emet un aroma molt semblant al de la feromona que produeix la femella de l'insecte. Quan el mascle, atret per l'olor que ell creu que és d'una femella, localitza la flor, intenta endur-se la falsa femella, cosa que no aconsegueix. Però en aquest intent, s'impregna de pol·len que anirà a parar a les altres flors que visiti després per endur-se una altra femella. Cinc de les deu espècies descrites de Drakaea estan protegides per la llei australiana i de la Commonwealth perquè es troben en perill d'extinció.

Per saber-ne més:
- Sarah Anne Drake. Botanical Illustrator. 24th July 1803 - 9th July 1857, a The Longham community website.
- A July birthday - Sarah Anne Drake, per Linda Eccles; Sarah va ser la segona esposa del seu rebesavi John Sutton Hastings.

Potser us interessarà:
- Marianne North (1830-1890), artista científica (aquest blog, 31.10.2015). Naturalista i il·lustradora científica molt prolífica.
- Maria Sibylla Merian (1647-1717), gran naturalista (aquest bloc, 03.04.2010). Excel·lent il·lustradora i exploradora de la diversitat biològica de terres exòtiques.