Un centenari oblidat: els Congressos de metges i Biòlegs de Llengua Catalana

Aquesta entrada és una ampliació de la columna que vaig escriure per al diari ARA i que es va publicar el 29 de desembre 2013. En els 1600 espais de què disposava era impossible escriure tot el que valia la pena ser recordat dels Congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana i d'algunes persones que els van fer possible. Fins i tot aquesta entrada és insuficient per recordar-ho tot. Per sort, però, avui dia Internet disposa de molts recursos per conèixer la història d'aquests congressos i qui en vulgui saber més pot consultar alguns dels enllaços que hi poso al final.

Facultat de Medicina UB. Exposició sobre els CMBLC

Un centenari modest
Entre els centenaris commemorats el 2013 a Catalunya, n'hi ha un que no ha tingut gaire ressò: el dels Congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana (CMBLC). A la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, on del 22 al 25 de juny de 1913 se'n va celebrar la primera edició, una petita exposició en un passadís de la planta baixa ho recorda (vegeu-ne la foto). El 1913, el nom del congrés que figurava en el seu anagrama era "Primera Reunió de Metges de la Llengua Catalana". Aquella trobada va sorgir de la proposta que Manuel Salvat Espasa, Enric Ribas i Ribas i Domènec Martí i Julià van fer a l'Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques (actualment, Acadèmia de Ciències Mèdiques i de la Salut de Catalunya i de Balears). Era una idea que s'havia anat gestant des de 1903, any en què va tenir lloc a Barcelona el Primer Congrés Universitari Català, amb més de 1200 assistents. El 1906 van celebrar-se, també a Barcelona, el Primer Congrés d'Higiene de Catalunya i el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. En aquest darrer, que va aplegar uns 3000 congressistes, un representant de l'Acadèmia i Laboratori va llegir una comunicació que duia per títol "Necessitat de reconstituir el llenguatge mèdich-biologic català". (El llibre d'aquest últim congrés està disponible per llegir en línia o per descarregar en diversos formats en el web de la Biblioteca Robarts de la Universitat de Toronto.) L'any següent (1907) es va fundar l'Institut d'Estudis Catalans i el 1912 va néixer la seva primera filial, la Societat de Biologia de Barcelona (actualment, Societat Catalana de Biologia).

El perquè del nom dels Congressos
Des de l'inic dels CMBLC, els participants i assistents eren majoritàriament metges, però hi havia també algun veterinari i potser algun farmacèutic, i la Societat de Biologia va fer sempre costat a la iniciativa de l'Acadèmia. Amb el temps, l'abast dels Congressos va ampliar-se a les diverses àrees de les ciències de la vida i de la salut. Medicina, biologia, farmàcia, infermeria, veterinària, odontologia, psicologia, bioquímica, informàtica, bioenginyeria i ciències ambientals, entre altres disciplines, hi han estat representades, especialment en les últimes dècades. Algunes poden semblar allunyades entre sí, però totes poden relacionar-se amb l'estudi de la vida i poden enfocar-se a un objectiu comú: contribuir al benestar de la humanitat.

El terme "biòlegs" va incorporar-se al nom dels Congressos el 1933 per indicar que hi tenien cabuda tots els professionals de les ciències de la vida i de la salut. Ho va decidir l'Associació General de Metges, constituïda el 1915 per a l'organització d'aquelles trobades (la primera havia estat organitzada per l'Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques). La mateixa Associació va canviar el seu nom i va passar a dir-se "Associació de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana". Segons els seus estatuts, la seva finalitat era "(a) El foment de les ciències mèdiques i biològiques i l'ús de la llengua catalana en l'ensenyança, publicacions i pràctiques mèdiques en les terres d'idioma català. (b) L'enaltiment de la memòria dels metges i biòlegs catalans i de llurs obres del temps passat i el foment de les relacions científiques entre els associats residents en el domini lingüístic català i els de llengua catalana residents fora d'ell. [...] (d) els foments de tots els interessos patris més o menys relacionats amb la medicina, la biologia o la higiene. (e) El foment i protecció de la investigació biològica." El primer Congrés que es va anomenar "de Metges i Biòlegs" va ser el de 1934 (vegeu el retall de La Vanguardia)

Ziga-zagues de la història dels Congressos
La trajectòria històrica dels CMBLC ha passat èpoques d'esplendor i d'altres de silenci, quan la situació política del país en va impedir la celebració. Això va ser entre 1923 i 1930 (dictadura del general primo de Rivera) i entre 1936 i 1976 (la Guerra Civil i la dictadura del general Franco). Amb l'edició de 1976 (la desena), celebrada a Perpinyà, els Congressos van iniciar una tercera etapa, que ha estat molt fructífera. La seva represa va ser possible sobretot per la tenacitat d'una persona: Josep Alsina i Bofill (1904-1993), que el 1976 era president de l'Acadèmia de Ciències Mèdiques i de l'Institut d'Estudis Catalans. El Dr. Alsina va dir, en la convocatòria d'aquell Congrés, que el fet fonamental per convocar-lo no era la circumstància política, sinó el canvi que havia experimentat la medicina des que se'n fes el Novè Congrés el 1936, quan la màxima preocupació dels metges era l'encert en el diagnòstic i en el pronòstic. Des d'aleshores, la pràctica mèdica va anar identificant-se cada cop més amb la terapèutica i la prevenció. Per altra banda, la medicina s'havia anat socialitzant, amb els avantatges i inconvenients que això representa.

Del Desè Congrés va sorgir una definició de salut que ha esdevingut clàssica i que encara avui es considera vàlida: "Salut és aquella manera de viure que és autònoma, solidària i joiosa." Una definició que no exclou l'existència d'una malaltia, però que destaca els aspectes positius de la persona. Es pot patir una afecció crònica o algun tipus de discapacitat i malgrat això, gaudir d'una vida "autònoma, solidària i joiosa".

La darrera època
Després del Congrés de Perpinyà, se n'han celebrat vuit edicions més, la darrera el 2008, a Girona. El 2012 hauria tocat fer-ne una altra atès que des de 1976 se celebraven cada quatre anys, però les circumstàncies també han canviat en les darreres dècades. Per una banda, la crisi econòmica que ha anat en augment els darrers anys, dificulta molt l'organització de congressos que basen el seu pressupost principalment en subvencions. En no ser un congrés especialitzat, les empreses farmacèutiques o relacionades amb la recerca en les ciències de la vida i de la salut, no hi veuen una "inversió" i molt poques estan disposades a donar-hi subvencions, ni tan sols en forma de beques d'inscripció, com fan en molts altres congressos (un metge va confiar-me fa uns anys, que gairebé mai havia pagat una inscripció a cap congrés; sempre hi havia algun laboratori farmacèutic disposat a fer-ho i de vegades fins i tot a cobrir les despeses de viatge si el congrés era fora de Barcelona). I les retallades en els pressupostos han fet que les institucions públiques hagin hagut de suprimir moltes subvencions.

Per altra banda, el fet que la medicina ja "parli" català des de fa temps, ha frenat la participació de molts possibles assistents a reunions com aquestes, especialment si cal pagar-les de la pròpia butxaca. Amb els pas dels anys, assistir als Congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana va passar de ser un actitud reivindicativa a ser una actitud nostàlgica. Ja no cal lluitar per una medicina i una biologia en català; o potser això és el que creuen moltes persones. El cas és que, el nombre d'assistents en les darreres edicions del Congrés va anar minvant i el de 2012 no es va celebrar.

Hi ha un futur per als Congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana? Potser podríem preguntar-nos si hi ha un futur per als congressos en general. La finalitat d'un congrés científic és proporcionar un marc de discussió a investigadors, estudiosos o professionals per tractar temes de la seva especialitat. Avui dia, això es pot fer, en temps real sense necessitat de viatjar. Els congressos podrien fer-se sense que els congressistes es moguessin de casa seva. De fet, ja hi ha moltes reunions científiques en què, quan alguna de les persones que hi ha de participar no es pot desplaçar, hi participa a distància. Com també es poden, sovint, seguir en directe per Internet les sessions plenàries de molts congressos i trobades. Em fa l'efecte que professionals de les ciències de la vida i de la salut de parla catalana n'hi ha ara molts més que no n'hi havia fa cent anys. Potser caldrà buscar un altre enfocament a aquestes trobades per tal que metges i biòlegs de llengua catalana tornin a sentir la necessitat de reunir-se per motius no estrictament científics.

La Fundació Alsina i Bofill

Alsina i Bofill (Col·legi Oficial de Metges de Barcelona)

Seguint un acord pres en l'Assemblea del Quinzè Congrés (Lleida, 1996), el 1997 es va constituir una Fundació que en el futur seria l'encarregada d'organitzar els congressos (com ho havia fet l'Associació de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana abans de la Guerra), a més d'altres activitats relacionades amb la ciència i la llengua i la cultura catalanes. I es va decidir també que la fundació portés el nom d'Alsina i Bofill, com a homenatge al metge que va fer possible la represa dels Congressos i que va defensar des de molts fronts la llengua i la cultura catalanes. Després de la Guerra Civil, Alsina i Bofill va patir el que s'ha anomenat "l'exili interior", el que van patir les persones que van romandre en el país, sotmeses a un govern imposat que els era hostil i que les va represaliar per la seva fidelitat al país i a un govern elegit democràticament, i pel seu amor a una llengua i una cultura que es volien suprimir. Va ser expedientat i expulsat de la universitat, però no va voler allunyar-se del seu país i va seguir exercint el seu mestratge i la seva professió en altres àmbits, sense deixar de lluitar pels seus ideals. Havia col·laborat en la preparació del Diccionari de Medicina que abans de la guerra va dirigir Manuel Corachan, i en la dècada de 1980 va col·laborar en la preparació del Diccionari enciclopèdic de medicina, la primera edició del qual va publicar-se e 1990 (actualment es pot consultar en línia). Mentrestant, Alsina va participar en la redacció del Vocabulari mèdic, publicat per l'Acadèmia de Ciències Mèdiques el 1974, i en la dels Fulls lexicogràfics de la Comissió Coordinadora Lexicogràfica de Ciencies, que estava integrada per diverses institucions i pels "estudiants dels grups dinamitzadors del català a les Universitats de Barcelona".

Cent anys de medicina en català
Són nombroses les publicacions que han sorgit dels Congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana, potser arribin a les 10.000 pàgines; això, només considerant els Llibres de Ponències i els Llibres d'Actes dels Congressos. A més, hi ha també monografies dedicades a persones que hi van tenir un paper destacat i alguns altres llibres que hi tenen alguna relació. És la història de gairebé un segle de les ciències de la vida i de la salut catalanes --i en català--, que fins no fa molt estava dispersa i ara es troba reunida en una biblioteca virtual en el web de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). Això ha estat possible gràcies a un projecte de la Societat Catalana d'Història de la Ciència i de la Tècnica, que va estar subvencionat per l'IEC i es va dur a terme entre els anys 2008 i 2011.

La cultura d'un país no inclou només les disciplines artístiques i les humanitats. La ciència, en totes les seves branques, i la tecnologia que en permet el seu avançament, formen també part de la cultura. La història de la Catalunya del segle XX no s'entén sense conèixer el paper que hi van tenir persones com ara Domènec Martí i Julià, August Pi Sunyer, Ramon Turró, l'esmentat Alsina i Bofill i més recentment, Josep Laporte o Oriol Casassas, per esmentar-ne només uns quants. A més,els CMBLC han comptat amb la col·laboració de persones destacades del que sí que es reconeix com a cultura. Per exemple, artistes com Andreu Alfaro o Manolo Boix n'han dissenyat logotips i pòsters. Cantants com Raimon o Maria del Mar Bonet han fet recitals per als congressistes. I han col·laborat amb els Congressos de les darreres èpoques l'escriptor Gabriel Janer Manila, els filòsofs Xavier Rubert de Ventós i Josep M. Terricabras, el semiòleg Sebastià Serrano, la demògrafa Anna Cabré, 

Recull de documents dels CMBLC:
Els Congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana. És la biblioteca virtual on hi ha emmagatzemats tots els llibres dels CMBLC.  Des de la pàgina principal, amb una presentació de Ricard Guerrero, catedràtic emèrit de Microbiologia de la Universitat de Barcelona i president de la Fundació Alsina i Bofill, es pot accedir a centenars de documents. Cal reconèixer que és una mica difícil moure-s per aquesta web. Clicant damunt de "Congressos", s'obre una pàgina amb els logotips de cada Congrés, des d'on es va a les publicacions de cadascun. Però els articles no apareixen en el mateix ordre que es troben en els llibres, sinó en ordre alfabètic d'autors. És adequat per fer-hi cerques per autors o termes que apareguin en els títols dels articles, però no tant si es vol veure els articles ordenats com si es fullegés el llibre. Espero que en el futur se'n millori la presentació.

Potser també us interessarà:
- Josep Alsina i Bofill, amor a la professió, amor a la llengua, amor al país. Semblança biogràfica, per Ricard Guerrero. IEC, 2003
- Miquel A. Fargas i Roca i els nous horitzons. Semblança biogràfica del president del Primer CMBLC, per Oriol Casassas. IEC, 1999
- August Pi i Sunyer. Semblança biogràfica, per Josep Carreras i Barnés. IEC, 1998
- Ramon Turró, un modernista al laboratori. Semblança biogràfica, per Josep M. Camarasa. IEC, 1997
- Cent anys de medicina en català, per M. Piqueras. Ara, 29.12.2013
- Els Congressos de Metges de Llengua Catalana. Podem permetre una nova aturada? Enfocament de futur, per Jacint Corbella (2012 Revista de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya. 23
- Cent anys de medicina catalana (aquest blog, 08.07.2012)
- Oriol Casassas (1923-2012) (aquest blog, 11.12.2012). Record de la participació d'Oriol Casassas, pocs mesos abans de la seva mort, en un acte commemoratiu dels Congressos de Metges i Bi+olegs de Llengua Catalana.
- Primer Congreso de Médicos de la Lengua Catalana. Crònica de la darrera jornada del Congrés de 1913. La Vanguardia 26.06.1913, p. 3

Pinzellades d'hospital

Aquests dies torno a freqüentar l'Hospital Clínic com a acompanyant. Si tot va bé, podrem passar el Nadal a casa, però de moment torna a ser un anar i venir diverses vegades al dia. Dimarts, en les plantes d'urgències, els pacients havien d'esperar hores en els passadissos fins a poder ser duts a un box. I no és pas per negligència del personal; al contrari, feien tot el que podien i més per atendre tanta gent com els anava arribant. Però no tothom ho entén ni agraeix els esforços que fan. Un cop més he sentit comentaris del tipus "quan aquell home --o dona-- ha arrjbat, jo feia estona que esperava, i l'han entrat abans...", com si fossin a la plaça esperant per comprar. No s'adonen que, segons la primera valoració que es fa dels pacients, en la zona de triatge, es determina la prioritat en la intervenció mèdica.

No m'agrada haver d'anar a l'hospital, encara que no sigui per una necessitat meva personal, sinó pel que representa: que algun problema hi ha en la salut de qui hi va. Però confesso que, un cop hi sóc, m'agrada observar aquell ambient i no m'estranya que es facin tantes sèries de televisió sobre hospitals, perquè és un món on passa de tot i per on passa gent de tota mena. Urgències, a més, és com un altre món dins del món hospitalari. No sé de quantes hores és l'horari laboral del personal que hi treballa, però crec que haurien de fer una jornada més curta o treballar menys dies que el personal d'altres serveis, perquè el ritme que duen i la tensió han de ser esgotadors.

Aquesta setmana el Clínic devia estar saturat i això ha fet que alguns malalts hagin hagut d'esperar bastant en una zona d'urgències que en diuen l'edifici Helios, fins a tenir un llit en la planta que els corresponia. Això de dir-ne "edifici" sembla un eufemisme perquè des de l'exterior, l'Helios té l'aspecte d'estar fet amb contenidors posats un al costat de l'altre i l'escala metàl·lica per on els acompanyants dels pacients hi accedeixen des del pati sembla feta de mecano. Dins de l'Helios, però, hi ha tot el que cal per a la cura dels pacients, que és allò que importa, i el personal porta un ritme que deu ser tan esgotador com en les altres zones d'urgències. El problema és que allà els pacient segueixen en boxes, si bé disposen d'una cadira per a un acompanyant, cosa que no hi ha en les altres zones d'urgències.

És cert que cada box té unes cortinetes i quan cal estan corregudes, però no hi ha dispositius per ocultar el so i, encara que no vulguis, t'assabentes del que li passa al veí, a la persona que hi ha al davant o fins i tot a alguns que són més allunyats però que tenen una veu potent. Com la dona que no parava de parlar pel mòbil explicant que havien vingut a urgències perquè el nen va vomitar sang (em va estranyar que un nen fos allà i no en un servei de pediatria, fins que vaig saber que el "nen" deu tenir pel cap baix 20 o 25 anys). O aquell vellet que no ser com deu tenir els testicles, però una metgessa li preguntava si un dels dos l'havia tingut sempre com ara. O potser el cas més trist, el d'un home relativament jove --no crec que arribés al quaranta anys-- que va posar-se a cridar quan van dir-li que potser haurien d'amputar-li una cama a causa de la gangrena.

Les històries d'hospital solen ser tristes, però també n'hi ha de ben boniques, com alguna que ja he explicat aquí o una altra que he conegut aquesta tarda. En una planta del Clínic avui ha ingressat un home que venia d'una unitat de cura intensiva. A la mateixa planta, però en una altra habitació, hi ha ingressada la seva dona. No és una casualitat que tots dos siguin a l'hospital els mateixos dies. Ell necessitava un fetge per poder seguir vivint i la seva dona li ha donat un tros del seu. Ara tots dos estan recuperant-se de les respectives operacions.

Aquesta història m'ha recordat una pel·lícula del 2007, Lo mejor de mí, en què la protagonista dóna un tros del seu fetge al seu company. Una pel·lícula que em sembla que era l'opera prima de la seva directora, que va tractar molt bé el tema de la malaltia i va saber eludir sentimentalismes. Em sembla recordar --però no hi posaria la mà al foc-- que aquella parella al final no seguia junta. Espero que aquest no sigui el final de la parella que aquests dies comparteix planta en el Clínic. Tant de bo que, al contrari que en la ficció del cinema, compartir un òrgan els uneixi encara més.



Entrades relacionades:
- L'hospital, un món petit (aquest blog, 06.10.2013)
- Aquest petit múscul vermell (aquest blog, 11.07.2013). Un cas també de trasplantament, però amb la tristesa de pensar que el donant no podia compartir l'alegria de qui recobrava la salut gràcies al seu cor.
- On és el pintor? (aquest blog, 03.07.2013) Us heu fixat que en els hospitals gairebé sempre estan pintant alguna cosa? 
- La vida en un hospital (aquest blog, 02.07.2013)
- Hi pot haver retallades, però... (aquest bloc, 28.04.2013)

Aquesta nit he somiat que tornava a Manderley

"Aquesta nit he somiat que tornava a Manderley." Així comença Rebecca, novel·la escrita per Daphne du Maurier (1907-1989). La frase, però és més recordada per l'actriu que la pronunciava en la versió cinematogràfica que en va fer Alfred Hitchcok. Si més no, quan avui he llegit que havia mort Joan Fontaine, m'han vingut a la memòria aquestes paraules, amb què també començava el film.

A Rebecca, Joan Fontaine va interpretar un personatge del qual no se sap el nom. És la segona esposa de Maximiliam De Winter i al llarg de la novel·la ningú l'anomena mai pel seu nom. És simplement la "Sra. De Winter"; la segona, perquè la primera Sra. De Winter va ser Rebecca. I si el personatge interpretat per Joan Fontaine no tenia nom, l'altra protagonista del film, Rebecca, no té actriu que la interpreti, malgrat que en ella es basi tot l'argument .

Rebecca, que és morta, és sempre present en aquella mansió --Manderley-- i en la ment de les persones que hi viuen. La seva història és una mica recargolada i més pròpia d'una novel·la de Charlotte Brönte (en algunes coses recorda Jane Eyre) o d'alguna altra autora del segle XIX que no pas d'un llibre publicat el 1938. Però la recordo molt ben escrita i d'aquelles que t'atrapa la seva lectura. De fet, és un llibre que ha esdevingut clàssic i se'n segueixen fent edicions.

Quan vaig llegir la novel·la, ja havia vist la pel·lícula i vaig agafar el llibre de la biblioteca de l'Institut Britànic amb una mica de prevenció. Però em va agradar i em va semblar que no hi havia diferències --o si n'hi havia eren mínimes-- entre el llibre i el film. O si més no, amb allò que jo recordava de la Rebecca de Hitchcock.

Joan Fontaine (1917-2013) era el nom professional de Joan de Beauvoir de Havilland. Era germana d'Olivia de Havilland (1916-), també actriu. Segons la Viquipedia, Joan va canviar-se el nom perquè la mare, que preferia Olivia, no va voler que Joan fes servir el cognom familar. De fet, sembla que, per aquesta preferència de la mare, les dues germanes no van mantenir una relació massa cordial. Quan les dues van ser seleccionades per a l'Oscar a la millor actriu de 1941 (Olivia de Havilland per Hold Back the Dawn, que a España va titular-se Si no amaneciera, i Joan Fontaine per Suspicion, que a España va titular-se Sospecha), va ser la més jove, Joan, qui se'l va endur. Cinc anys més tard, Olivia va rebre l'estaueta de l'Academia pel seu paper en el film To Each His Own (La vida íntima de Jody Norris en la versió doblada al català per a TV3).

Llegir la filmografia de les dues germanes m'ha fet recordar pel·lícules vistes fa molts anys. Recordo molt bé quan vaig veure Si no amaneciera al cinema Roxy, a la plaça Lesseps, perquè hi vaig anar amb una amiga meva i la seva mare. Era per a majors de setze anys i nosaltres en teníem 14, però les dues havíem fet una bona estirada i podíem passar per més grans. Tot i que els cinemes que no eren d'estrena acostumaven a fer la vista grossa sobre l'edat mínima per veure les pel·lícules, el Roxy era bastant estricte. La mare de la meva amiga ens va dir que calculéssim l'any en què hauríem nascut si tinguéssim setze anys; de vegades, el porter del Roxy, si sospitava que alguna noia que volia entrar a veure un film no autoritzat no tenia encara l'edat, li preguntava "quin any vas néixer?"

Tant Rebecca, com Si no amaneciera són dues pel·lícules que formen ja part de la història del cinema. Sense ocupar llocs destacats en els rànquings de films del segle XX, crec que val la penar veure-les i recordar-les.

Sobre pel·licules basades en la literatura i comentades en aquest bloc:
- Les nits blanques (05.11.2011), de Luchino Visconti i basada en una novel·la curta de Dostoievski.
- Cal que tot canviï perquè no canviï res? (05.06.2011) Sobre Il Gattopardo, també de Visconti, a partir de la novella de  Giuseppe Tomasi di Lampedusa,
- My Fair Lady i Pigmalió (23.01.2011) Adaptació cinematogràfica que George Cukor va fer de l'obra de teatre de Bernard Shaw.
- Caos calmo, el llibre (06.12.2008) Sobre el que pensa Sandro Veronesi de l'adaptació al cinema de la seva novel·la.

Rita Levi Montalcini ja té segell

M'ha arribat d'Itàlia; m'ho envien la Imma i el Costas des de Bolonya. És el segell que el correus italià ha dedicat a Rita Levi Montalcini (1909-2012). Ve en una bonica carpeta que conté també una postal (vegeu-la aquí avall) i un sobre del primer dia, i amb la imatge de la científica italiana reproduïda en la tapa de la carpeta.

El franqueig del sobre on anava la carpeta del segell duia també segells  de Rita Levi Montalcini i quan me l'ha donat el carter (ha pujat a casa perquè venia certificat i he hagut de signar) m'ha dit: "Si ha de tirar els segells, me'ls podria guardar, si us plau?" I és que feia patxoca, aquell sobre amb tantes Rites al damunt (em sembla que hi duia 15 segells). Jo no sabia que a l'interior em trobaria aquella carpeta tan bonica i li he dit que precisament allò que m'enviaven eren els segells. Potser si el veig algun dia n'hi donaré un o dos dels que hi havia al damunt del sobre.

És una llàstima que com més va menys segells es facin servir. I no únicament perquè s'enviï menys correu postal, sinó també perquè bona part del correu que s'envia va amb franqueig concertat o amb segells d'aquells que van a tires i que a l'oficina de correus hi imprimeixen el valor que correspongui. Jo no en col·lecciono, però en tinc alguns de guardats. I m'agraden; un segell de correus ens explica moltes coses.

Potser us interessarà:
- Rita Levi Montalcini, 100 anys (aquest blog, 07.04.2009). Sobre aquesta científica, amb motiu del seu centenari.
- Rita Levi Montalcini i l'as a la màniga (aquest blog, 31.12.2012). Comentaris sobre l llibre que va dedicar a la vellesa i les maneres que té el nostre organisme de contrarestar el deteriorament del cervell que es produeix amb l'edat.
- Segell de Joan Oró (aquest blog, 02.06.2008). El 2008 Correus va emetre un segell dedicat a Joan Oró. En la presentació, van obsequiar les persones assitents amb un sobre amb el matasegells del primer dia on, en comptes de la cara de Joan Oró, hi havia la d'un altre científic
- Segell de Joan Oró: sobre primer dia? (aquest blog, 10.08.2008). Correus va retirar el sobre original i en va fer un altre amb la cara real de Joan Oró. Va sortir quan ja feia setmanes que el segell era als estancs, però en el sobre hi posava: "Primer Día de Circulación"

Ara ho començo a entendre

Sempre dic que, de política, no hi entenc gaire, per no dir gens. Però em sembla que ja començo a aprendre'n les beceroles. Analitzant el que estan fent els partits polítics els darrers anys he arribat a esbrinar alguns principis en què es basa la política actual:

a) Un partit polític és com uns secta religiosa; no es pot criticar el líder i les seves decisions. Si algú ho fa, li diuen que hi sobra, en el partit.
b) Per ser un bon polític o política, cal tenir molt mala memòria i oblidar el que es va dir fa uns quants anys per poder dir ara el contrari sense tenir cap problema de consciència.
c) Cal estar convençuts que el poble també té mala memòria i no recordarà que allò que ara es diu contradiu allò que es va dir fa un temps.
d) Cal tenir molt present que el principal objectiu de l'oposició és sempre criticar qui és al front del Govern, ja sigui municipal, autonòmic o estatal. Convé doncs que els membres d'un partit a l'oposició compleixin els principis b i c. I que tinguin una ceguesa parcial que els impedeixi veure les coses bones que hagi fet qui mana (suposant que n'hagi fet alguna).
e) Cal tenir en compte que, quan hi ha un canvi al front d'un Govern, convé carregar-se tot o gran part del que havia fet l'anterior.
f) Cal tenir la possibilitat de canviar de xip quan s'és fora de l'espai de debat o d'unes càmeres de televisió o micròfon i ser capaços d'anar a petar la xerrada o compartir una estona en el bar, fins i tot fent broma, amb persones a qui, una estona abans, se li han dedicat crítiques ferotges o fins i tot insults. (L'odi a mort permanent és cosa dels militants de base dels partits.)

Hi ha encara altres principis que han de complir-se per poder triomfar en el món de la política, com ara veure la brossa als ulls dels rivals i no veure la biga en els ull d'un mateix o tenir complex de pontífex i creure's infal·lible. Però si teniu en compte els sis esmentats en la llista, podreu arribar molt lluny.

"Serà quan comencin a daurar-se les fulles": el llibre

Avui m'han fet un regal que n'ha fet molta il·lusió rebre; un exemplar del llibre Serà quan comencin a daurar-se les fulles, de Pere Oliva, alter ego del polític Joan Reventós. És un llibre que vaig comprar fa anys i em va agradar molt, però que vaig perdre quan el vaig deixar i no me'l van tornar. Cada any el recordo quan veig els arbres canviar de color a la tardor  i enguany li vaig dedicar una entrada en aquest blog.

Doncs bé, després de tants anys, torno a tenir el llibre! No pas perquè me l'hagi tornat la persona a qui el vaig prestar, sinó perquè me l'ha regalat Laia Reventós, filla de Joan Reventós. La Laia va anar a parar al meu blog i en saber el meu interès pel llibre de poemes del seu pare, me'n va oferir un exemplar. Aquest matí ens hem trobat i m'ha obsequiat amb el llibre que jo recordava amb enyor.

De tornada a a casa he començar a fullejar-lo i he rellegit el pròleg, de Carles Barral. Ara que conec la personalitat de l'autor, he copsat en el pròleg algunes coses que la primera vegada em van passar desapercebudes. Per exemple, quan Barral comenta una secció del llibre anomenada "Temps de presó", diu que "és una fuga temàtica probablement determinada per la biografia real de l'autor".

El poema que dóna nom al llibre comença així:

Serà quan comencin a daurar-se les fulles
o caiguin cremats els pàmpols de les vinyes,
que diràs i els mots esdevindran, poema o pregària.
Quina basarda si els homes es giren per mirar enrera!

La Laia m'ha regalat també un altre llibre de poemes de Pere Oliva/Joan Reventós: Els àngels no saben vetllar els morts. En relació a aquest recull, el crític de l'edició brasilera va dir que l'autor era un dels més grans poetes de la mort del segle XXI. El poema que clou aquest llibre té un títol que fa recordar l'anterior: "Serà quan la meva mort arribi" i comença així:

Serà quan, en el silenci, em cridi pel meu nom.
preguntant si pot haver-hi un altre silenci
més profund i pur del que tindré a l'entorn.
Serà quan em senti envaït per l'apatia
desesperançada, dolguda melangia,
que desgrana la impossible companyia.

Aquest llibre de poemes sobre la mort inclou un pròleg del mateix Reventós. Són unes reflexions sobre la percepció de la mort que es comença a tenir quan la persona ja es va apropant a la fi de la vida. En destaco aquest paràgraf:

La por de la mort, la por bàsica, la por profunda, neix de la contradicció de saber que s'ha viscut un passat (del qual el present en forma part) i no tenir cap certesa si es viurà en un futur. Quan es pren consciència que perdrem el que coneixem, guanya força el refús envers l'inconegut, allò que és fosc, que en cap cas es segur. Es desitja continuïtat perquè només es pensa en termes de temps.

Agraeixo Laia Reventós que em permeti gaudir de nou amb els versos de Pere Oliva.

Potser us interessarà:
- "Serà quan comencin a daurar-se les fulles" o l'alter ego de Joan Reventós (aquest blog, 22.09.2013)

La noia del bus

Quan en moc en transport públic, m'agrada observar la gent i imaginar quines històries hi deu haver al darrere de les persones que comparteixen amb mi aquell espai. Fa un parell de dies no vaig haver de forçar gaire la imaginació, perquè la persona que seia al meu costat em va explicar ella mateixa la seva història (reconec que jo hi vaig posar una mica de la meva part i li vaig fer algunes preguntes).

Va pujar a l'autobús 59 a la parada on jo l'agafo habitualment. Era una dona jove, no crec que tingués més de 35 anys i la seva fesomia denotava el seu origen sud-americà; podria haver estat la protagonista d'una pel·lícula de Claudia Llosa, la noia de Madeiunsa o la de La teta asustada. En un cotxet duia un bebè i, un cop dalt de l'autobús, va "aparcar" el cotxet, i amb la criatura a braç, va seure al seient del meu costat. Discretament, va obrir-se la brusa i va començar a alletar la criatura. Se'm va acudir preguntar-li quant de temps tenia el bebè i em va dir que acabava de fer el mes. Em semblava molt gran per a un mes --ella era més aviat menuda-- i va explicar-me que era perquè, durant l'embaràs, ella havia tingut diabetis "estacional" i que els metges van dir-li que això causava que el fetus creixés més del normal.

Vaig fer-li alguna altra pregunta: d'on era, com és deia el bebè (es diu Isaías), si tenia més fills, si feia temps que era Barcelona... No li vaig preguntar com es deia ella, però l'anomenaré Maria (el meu avi patern deia que totes les dones eren Maries, que a qualsevol nom de dona li podies posar davant el 'Maria'.). Després, ja no vaig haver de fer gaire preguntes, ella em va anar explicant la seva història. L'Isaías és el seu cinquè fill; els altres tenen 15, 14, 9 i 8 anys, i són amb el pare a Cochabamba, a Bolívia. La Maria va venir a Barcelona quan estava embarassada de tres mesos. Volia treballar fins que estigués de sis mesos i aleshores tornar a Cochabamba, però l'embaràs es va complicar i els metges van prohibir-li viatjar. Van dir-li que l'úter podia "explotar-li" si viatjava en avió. Era un embaràs de risc i ja van avisar-la que el part hauria de ser per cesària, cosa que no la va agafar de nou, perquè els altres quatre fills que té també van néixer per cesària. Als metges els va costar de creure que la Maria hagués tingut quatre fills per cesària i que encara s'hagués arriscat a un cinquè embaràs; van explicar-li que aquí, quan una dona té el tercer embaràs per cesària, li fan una lligadura de trompes perquè una nova operació pot ser un gran perill per a la mare; i si la dona no accepta, li fan signar un document en què reconegui que és voluntat seva no sometre's a la lligadura (això em va explicar).

El dia abans d'anar a l'hospital a tenir el fill, la Maria va parlar amb la família i es va acomiadar de la mainada com si fos l'última vegada que parlaven; els va demanar que fossin obedients i que estudiessin molt per progressar a la vida. Ella i l'Isaías se'n van sortir, però diu que van ser uns dies molt dolents; estava molt feble i sense ningú de la família. El nadó, tan bon punt li van dur i va sentir el contacte de la mare, va buscar el seu pit i va començar a mamar. Però ella no tenia forces per a res. Quan la infermera va dir-li que es dutxés, no podia ni aixecar el braç per aguantar enlaire la carxofa de la dutxa; es va tirar només una mica d'aigua per sobre.

El dia que vam coincidir a l'autobús, la Maria anava al consolat de Bolívia per fer el passaport a l'Isaias per poder tornar amb ell a Cochabamba. Van dir-li que abans del mes no li podien fer perquè les empremtes dactilars són "demasiado tiernas". Vaig preguntar-li si ja passarien el Nadal amb la resta de la família, però diu que no podrà ser, que triguen molt a lliurar els passaports i que fins al gener no podran marxar. Es mor de ganes de veure els altres seus fills; està molt amoïnada pel noi gran --el de quinze anys-- que ha patit molt per l'absència de la mare i per saber que ella no estava bé de salut: Diu que ha perdut el curs i el febrer, quan comenci el proper curs escolar haurà de repetir. Que el seu marit li explica que el noi està molt apàtic i que es passa el dia tancat en el seu dormitori. El marit li diu enfadat i ella li demana que tingui paciència amb el noi, que està segura que no s'ha pogut concentrar en l'estudi preocupat pel que li pogués passar a la mare a Barcelona.

Estic acostumada que en els vagons de metro sovint entrin persones que van pregonant les seves desgràcies i les de la seva família; allò de "tengo cinco hijos y no tengo comida para darles...",  "mi mujer está enferma y yo estoy sin trabajo...", "triste es pedir, pero más triste es robar..." per acabar demanant almoina. Sempre tinc el dubte si aquelles històries són de debò o és una lletania inventada per fer pena. Estic segura que la Maria no em va explicar tot allò per fer-me pena. Malgrat els seus problemes, no semblava angoixada i contemplava l'Isaías dolçament mentre ell anava xuclant-li el pit. Quan em va dir que aquí no tenia ningú, vaig dir-li "Sí, tienes a Isaías contigo" i va somriure. I és que la Maria, malgrat tots els seus problemes, creu que ha tingut sort, perquè a Barcelona ha trobat gent que, sense conèixer-la l'ha ajudada. A la parròquia de Santa Tecla li van proporcionar tota la robeta per al nen, i gairebé cada dia hi va a dinar, que tenen obert un menjador on ofereixen un àpat calent a persones necessitades.

Vaig baixar de l'autobús abans que ho fessin la Maria i l'Isaías. Vaig desitjar-li molta sort i que aviat ella i l'Isaías puguin reunir-se amb la resta de la família. I mentre caminava pel carrer Aragó anava reflexionant i pensant que de vegades m'angoixo per coses que no tenen massa importància o que potser no la tenen gens mentre aquella noia, amb qui la vida no ha estat gens generosa, no parla amb amargor ni rancúnia. Al contrari, creu que ha tingut sort pels ajuts que ha anat trobant a Barcelona i suposo que deu pensar que "Dios aprieta pero no mata" (en el seu relat va esmentar algunes vegades Déu), tot i que de vegades déu ni do amb quina força prem.

També vaig recordar els versos que Joana Raspall --que havia mort el dia abans-- va escriure sobre el destí de les persones pel fet d'haver nascut en un lloc o un altre:

Podries

Si haguessis nascut

en una altra terra,

podries ser blanc,

podries ser negre...

Un altre país

fora casa teva,

i diries 'sí'

en una altra llengua.

T'hauries criat

d'una altra manera

més bona potser,

potser més dolenta.

Tindries més sort

o potser més pega...

Tindries amics

i jocs d'una altra mena;

duries vestits

de sac o de seda,

sabates de pell

o tosca espardenya,

o aniries nu

perdut per la selva.

Podries llegir

contes i poemes,

o no tenir llibres

ni saber de lletra.

Podries menjar

coses llamineres

o només crostons

secs de pa negre.

Podries... podries...

Per tot això pensa

que importa tenir

les mans ben obertes

i ajudar qui ve

fugint de la guerra,

fugint del dolor

i de la pobresa.

Si tu fossis nat

a la seva terra

la tristesa d'ell

podria ser teva.

Barcelona recupera la "Disputatio"

La primera vegada que vaig tenir notícia de la Disputatio de Barcelona va ser el 2001, a través d'un llibre publicat als Estats Units. Passava uns quants dies a Amherst (Massachusetts) i de tornada del campus de la Universitat vaig entrar en una llibreria de vell que hi havia en el carrer principal del poble. (Quan vaig tornar a Amherst, el 2012, aquella llibreria havia desaparegut; en el seu lloc em sembla que ara hi ha un bar.) Brostejant entre els seus prestatges vaig descobrir un llibre que duia el nom de Barcelona en el seu títol (Barcelona and Beyond: The Disputation of 1263 and Its Aftermath, de Robert Chazan). Vaig fullejar-lo i vaig veure que tractava d'un debat --una disputatio-- que havia tingut lloc a Barcelona entre un jueu i un cristià durant l'edat mitjana. El vaig comprar per uns pocs dòlars i algun temps després el vaig regalar.

La disputatio de què parlava aquell llibre va tenir lloc el 1263 en el palau dels reis, i hi va assistir el rei Don Jaume en persona. Va ser un debat religiós entre Fra Pau Cristià, un exjueu de Montpeller convertit al cristianisme que després va professar com a dominic en un convet de Barcelona, i el rabí Bonastruc de Porta (o Bonastruç ça Porta), conegut també com Moixé ben Nahman o Nahmànides (en hebreu també l'anomenen Ramban, que és un acròstic a partir de Rabbi Moixé ban Nahman). Bonastruc de Porta era un destacat tamuldista i cabalista.

Disputatio de l'Edat Mitjana (Wikimedia Commons)

La Disputatio de Barcelona, que va durar tres dies, va ser organitzada per Ramon de Penyafort, també dominic (després de la seva mort l'església el va fer sant), que va promoure la fundació de monestirs on s'ensenyaven les llengües orientals i s'estudiaven la Torà, el Talmud, l'Alcorà i els hadits. Creia que calia conèixer les llengües i els textos fonamentals de les religions no cristianes per poder demostrar-ne els errors. Jueus i cristians van escriure actes i reports d'aquella disputatio i, com passa avui dia quan hi ha eleccions polítiques, en què cada partit es considera guanyador, els relats que s'han conservat donaven com a vencedor del debat un o altre orador segons quina fos la religió de l'autor. 

El 28 de novembre de 2013, la ciutat de Barcelona tornarà a acollir una disputatio. En un entorn històric proper al de 1263 com és el Saló de Cent de l'Ajuntament, dues persones mantindran un debat. Tanmateix, no tractaran de religió, sinó de ciència, i una de les persones que protagonitzarà el debat serà una dona, fet impensable fa 750 anys. Serà més aviat una disputatio com les que es duien a terme en el sistema d'ensenyament de l'escolàstica medieval, que es basava la lectio, la questio i la disputatio, com es descriu en l'Estudi introductori al llibre Arnaldi de Villanova Opera Medica Omnia (VII.1), a cura de M.R. McVaugh, P. Gil-Sotres, F. Salmón i J. Arrizabalaga (Publicacions de la Universitat de Barcelona, 2005):  

A partir del comentari del text (lectio) sorgien dubtes o problemes que mereixien una explicació particularitzada (questio). La questio estava constituïda pel plantejament d'un problema, els arguments pro i contra, la refutació dels arguments contraris i la solució donada pel mestre. El mateix sistema universitari donaria lloc, entre la segona meitat del segle XII i els inicis del XIII, al deslligament progressiu de la questio respecte de la lectio per esdevenir un nou gènere, la questio disputata o disputatio, amb la mateixa estructura i els mateixos elements que la primera, però tot diferenciant-se'n pel fet de no dependre d'un text i perquè s'insereix en actes periòdics o extraordinaris de la vida universitària.

Els protagonistes de la moderna Disputatio de Barcelona seran Mara Dierssen i Thomas Pogge. Dierssen és investigadora en neurociència al Centre de Regulació Genòmica de Barcelona i presidenta de la Sociedad Española de Neurociencias, i col·labora amb la Fundació Catalana Síndrome de Down participants en concerts, on mostra les seves aptituds musicals (ha enregistrat alguns discos com a cantant). Pogge és catedràtic de filosofia i afers internacionals de la Universitat de Yale, i és al front del projecte Health Impact Fund, que proposa un nou mecanisme de distribució dels medicament en el món per evitar les actuals desigualtats entre països rics i pobres. En realitat, aquesta disputatio no serà un enfrontament entre idees oposades, sinó la presentació de dues perspectives sobre la medicina actual en el món: Dierssen tractarà de la situació de la medicina com a ciència, mentre que Pogges en tractarà aspectes socials.

La Disputatio de Barcelona 2013 és el primer acte obert al públic que organitza la subseu barcelonina de l'Academia Europaea (el Barcelona Knowledge Hub), i es podrà seguir en directe des del web de l'esmentada subseu.

Potser us interessarà:
- L'Academia Europaea, a Barcelona (aquest blog, 15.12.2012). El desembre de 2012 es va presentar la subseu de Barcelona-
 - Vida, pensament i context de Ramon Llull, de J.M. Ruiz i A. Soler. Catalan Historical Review 1:195-209 (2008)
- Sobre judíos y judeoconversos en la baja Edad Media. Textos de controversia, de P. Santoja Hernández. Helmántica 60:177-203 (2009)

Paraules d'ahir i de sempre

Després dels fets d'octubre de 1936 1934, el diari La Publicitat va estar tancat uns mesos. L'1 de gener de 1935 tornava a sortir al carrer. A la primera pàgina, en el seu editorial, titulat "En tornar-hi", es pot llegir:

Volem que tot català trobi dins els partits catalans un que satisfaci la seva ideologia política i social. I les seves concepcions quant a procediments de govern. Cal, però, que ningú, en posar-se al servei d'un partit, no oblidi que els partits estan al servei del país i que, si moltes coses els separen, una de més alta els uneix -- una sense la qual no existirien: Catalunya.

I val la pena recordar també un altre parell de frases d'aquell editorial:

Els vells canyons d'artilleria , obres d'art, decorats amb relleus i amb inscripcions, solien dur aquesta: Ultima ratio regis. La "suprema raó del rei", la força armada, però, no pot ser-ho també del poble. L'última ratio populi és el vot dipositat a l'urna electoral.

Esperem que no passi massa temps abans que deixin exercir al poble català la seva ultima ratio en unes urnes pel que fa a la seva autodeterminació.

Elizabeth Cady Stanton, lluitadora pels drets de les dones

Elizabeth Cady Stanton i la seva filla Harriot (1856)

Els homes pensen que el sacrifici és la més encantadora de totes les virtuts cardinals de la dona, i per tal de mantenir-lo en el seu sa funcionament, els proporcionen les oportunitats per a la seva il·llustració tan sovint com els és possible. Desitjaria ensenyar a les dones que l'autodesenvolupament és un dret superior a l'autosacrifici.
La Bíblia de les dones, 1898

Són paraules de Elizabeth Cady Stanton (1815-1902), líder destacada del moviment sufragista del segle XIX als Estats Units, que va ser també una activa abolicionista, juntament amb el seu marit (el periodista Henry Brewster Stanton) i un cosí (Gerrit Smith). En casar-se, Elizabeth va sol·licitar al capellà que, en la cerimònia, suprimís la promesa d'obediència que es demanava a la núvia. Més tard va escriure que ho va fer perquè no volia sentir-se obligada a obeir una persona amb la qual se suposava que iniciava una relació d'igualtat. I un cop casada no va renunciar mai a usar el seu cognom de soltera (Cady) que escrivia juntament amb el del marit, que era el que li corresponia després del matrimoni. (Als Estats Units, i en altres països encara avui dia moltes dones adopten el cognom del marit.)

A diferència de moltes altres dones sufragistes, Elizabeth lluitava per uns drets de la dona que anaven més enllà de poder votar. Creia que les dones havien d'aspirar a la pàtria potestat dels fills, a tenir propietats i ingressos propis, a una professió, a poder divorciar-se i a planificar els seus embarassos. També va donar suport al moviment contra el consum d'alcohol (l'anomenat temperance movement).

Elizabeth Cady Stanton, nascuda un 12 de novembre, va ser un exemple per a les dones del seu temps i va contribuir a la millora del paper de les dones en la societat.

Petició del sufragi per a les dones (1866).

A diferència de moltes altres dones sufragistes, Sobre els drets de les dones, ahir vaig sentir dir a una jurista --Núria de Gispert, presidenta del Parlament de Catalunya-- que "les dones han aconseguit la igualtat legal, però no la igualtat real".

Per saber-ne més:
- Eighty years and more. Reminiscences 1815-1897, per E. Cady Stanton. Autobiografia.
- The Elizabeth Cady Stanton & Susan B. Anthony Papers Project. Arxiu de documents de Stanton i qui va ser una estreta col·laboradora seva, Susan B. Anthony.
- Obres d'Elizabeth Cady Stanton (com a autora o com coordinadora) en el Projecte Gutenberg (en anglès)

Il·lustracions: Wikimedia Commons

'Fuga' de cervells? No, més aviat 'exili'

Els mitjans parlen de la "fuga de cervells" per referir-se als investigadors que marxen a l'estranger a treballar. A José Manuel Fernández, representant del col·lectiu Federación de Jóvenes Investigadores (FJI/Precarios), no li agrada aquesta expressió perquè no indica allò que passa exactament. Diu que parlar de fuga --o fugida-- pot semblar que es tracti d'una acció que es fa subreptíciament i també por transmetre la idea que sortir a treballar a l'estranger no és bo. Ell prefereix anomenar-ho 'exili' perquè és una sortida forçada per les circumstàncies, quan no es troba cap altra opció per poder seguir fent recerca en condicions adequades.

Era la resposta d'aquell jove investigador "precari" a un comentari que va fer Genoveva Martí (investigadora ICREA de la Universitat de Barcelona i actualment al front de l'oficina que l'Academia Europaea té a Barcelona) en el col·loqui d'una taula rodona sobre el futur de la ciència a Europa que va celebrar-se ahir, 8 de novembre de 2013, a l'Ateneu Barcelonès. Una taula rodona que va fer palesa la situació angoixant del món de la recerca a Espanya, a Itàlia i a Grècia a través del testimoni d'alguns dels seus protagonistes i que va situar aquest problema dins del context europeu. Genoveva Martí va dir que el flux de grans cervells cap a l'estranger no hauria de preocupar-nos, sinó al contrari, si estigués compensat pel retorn d'altres que havien marxat abans o per l'entrada d'investigadors estrangers que vinguessin a treballar aquí.

Per cada 100 investigadors del CSIC (Consejo Superior de Investigaciones Científicas) que se jubilen, només n'entren tres per ocupar els llocs vacants, i la situació a les universitats és semblant. Això va dir en la mateixa taula rodona Amaya Moro, promotora de la plataforma Investigación Digna. La seva visió tan pessimista de la recerca a Espanya té una base objectiva; com se sol dir, "els números canten", i les dades, que són públiques, mostren la davallada en inversió en recerca i desenvolupament (R+D), que cada cop s'allunya més d'aquella Estratègia de Lisboa que el 2000 tenia com a un dels seus objectius que els estats membres de la Unió Europea dediquessin el 3% del seu producte interior brut a R+D. El termini fixat per assolir-ho era el 2010. Espanya va decidir assolir el 2% del PIB deu anys més tard, el 2020, però amb la intenció que sigui el sector privat qui contribueixi a arribar-hi.

El debat va tenir lloc un parell de dies després que el Govern de Madrid tragués per fi la convocatòria d'ajuts a la recerca per al 2013. És una convocatòria que s'ha fet amb onze mesos de retard, perquè havia de sortir el desembre de 2012. Es pot dir que s'ha perdut un any per a la investigació. A més, segons Amaya Moro, l'estratègia per a la concessió d'ajuts ha variat i els projectes d'excel·lència que van rebre ajuts el 2012 podria ser que ara no en rebin perquè la major part de subvencions es dedicarà a recerca "orientada". I qui l'orienta? "El Ministeri", va dir Moro, "i no se sap quins criteris adoptarà per fer-ho".

Amb aquesta entrada no pretenc fer una crònica exhaustiva de la taula rodona de l'Ateneu; són només unes pinzellades sobre el que s'hi va tractar, un recull d'impressions que en vaig treure i algunes reflexions que em va suscitar. Ja fa anys que les estadístiques universitàries parlen de la reducció de les vocacions científiques i es promouen accions per estimular-les. Però ¿quin estímul es pot donar als nois i noies que veuen l'actual situació d'incertesa de la recerca? Que, si ja estan cursant una carrera, s'adonen de les dificultats que tenen les universitats per tirar endavant no només la recerca, sinó també la docència. Que veuen que molts dels qui els han precedit han hagut de tirar la tovallola --o l'esponja, com se sol dir ara-- o han hagut d'optar per l'exili. Només aquells a qui no importi marxar del país poden sentir-se atrets per una carrera que com més va més impediments troba per desenvolupar-se de manera plena en el nostre país --i en alguns altres de propers.

Tanmateix, i com es va matisar en el col·loqui, sortir del país no és dolent. Al contrari, hauria de ser obligatori en una etapa de la formació de qui es vulgui dedicar a la recerca. Allò que no és bo és que emigrar hagi esdevingut l'única sortida per als joves llicenciats o doctorands i que, quan marxen a l'estranger, ho facin pensat que segurament no tindran bitllet de tornada.

Taller de periodisme de dades al CCCB (8.11.2013)

I ara barrejo les reflexions sobre la taula rodona, amb els comentaris sobre una altra activitat a la qual vaig assistir també ahir, unes hores més tard. Va ser en el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), on Karma Peiró va coordinar una sessió de treball sobre periodisme de dades. En la primera part, dos periodistes d'El Periódico, Eli Vivas i Francisco José Moya, van presentar Fuga2 un mapa col·laboratiu i interactiu que analitza la fuga --o exili-- de cervells i fa també una anàlisi dels efectes de la crisi i les retallades en R+D en el col·lectiu investigador. És un projecte que va guanyar el segon premi del concurs InnovaData del BBVA de 2013.

Fuga2- Mapa dels investigadors espanyols a l'estranger

Eli Vivas i Francisco José Moya van explicar com havien dut a terme el seu projecte. Es van adonar que, tot i que ja fa temps que es parla d'aquesta fugida de cervells, no hi havia dades oficials sobre els investigadors espanyols que són a l'estranger. Per tant, van decidir buscar-les pel seu compte i construir la seva pròpia base de dades. Van recórrer a algunes associacions d'investigadors espanyols en diversos països i també van preguntar a l'abans esmentada FJI/Precarios si coneixien casos d'investigadors que haguessin marxat a causa de la crisi i les retallades. Van enviar un formulari a tots els que van poder localitzar. A més de demanar-los les dades bàsiques, en el formulari els preguntaven per què havien emigrat. Eli Vivas va dir que van incloure aquest pregunta "perquè som periodistes i les històries ens interessen tant com les dades". El seu projecte va tenir molt bona acollida i el mapa inicial --fet amb eines gratuïtes disponibles a la xarxa-- té localitzades unes 600 persones que treballen en universitats i centres de recerca a l'estranger.

És un projecte que no està acabat, que en el futur anirà ampliant-se amb les dades que vagin obtenint sobre investigadors que treballen a l'estranger i que no van localitzar en la primera fase. Si coneixeu algú en aquestes circumstàncies, podeu demanar-li que hi col·labori omplint el formulari que hi ha en el web de Fuga2. Podria posar-se com a objecció que qualsevol persona pot inventar-se una personalitat i fer veure que està treballant o formant-se en recerca a l'estranger. Això també ho van tenir en compte i es van prendre la molèstia de verificar les dades. Malgrat que era una tasca feixuga pel nombre de persones que calia comprovar, no va ser difícil per a cada cas individual.

I torno a la taula rodona del migdia a l'Ateneu. Com en aquell poema de Calderón de la Barca, del savi que creia que era molt pobre fins que va descobrir que n'hi havia d'altres que encara ho eren més, ahir va passar el mateix quan una investigadora grega --Varvara Trachana-- va comentar la situació desesperada de la recerca en el seu país. El 2010 hi havia 120.000 científics grecs treballant a l'estranger. Ara es diu que n'hi ha 150.000, però ella creu que deuen ser més. Quant als que es queden a Grècia, la seva situació és angoixant. Ella mateixa va ser nomenada professora d'universitat fa més de dos anys, però encara no s'hi ha pogut incorporar i esta treballant amb petits contractes.

Sacrifici d'Ifigènia, Pompeia, s. I dC (Vikimedia Commons)

Des de 2007, la universitat grega ha perdut un 40% del personal investigador i un 50% del personal administratiu. Trachana va dir que els polítics grecs diuen que l'educació i la recerca són els pilars de la societat i ella es pregunta quin pot ser el futur d'una societat els pilars de la qual estan caient. Com a bona grega, va recórrer a un mite per explicar la situació actual. Va dir que els científics i científiques grecs se senten sacrificats davant la greu crisi que pateix el seu país com ho va ser Ifigènia, a qui el seu pare, Agamèmnon, va sacrificar per apaivagar l'ira d'Artemisa. Es pregunta, però, si aquest sacrifici serà suficient perquè el país tiri endavant o si no significarà també que n'estan sacrificant el futur.

Acabaré recordant algunes de les coses que va dir Federico Mayor Zaragoxa a la taula rodona; una participació que va ser virtual, enregistrada en vídeo, perquè una afecció lumbar va impedir-li moure's de casa i viatjar a Barcelona. Com li he sentit en altres ocasions, va lamentar-se de les desigualtats que es donen en el planeta, on les riqueses estan concentrades en una petita part de la població i on es gasten diàriament tants milions en despeses militars. Va dir que el món necessitava una profunda transformació social i que els científics hi havien de ser al capdavant, que cal escoltar la ciència a l'hora de prendre decisions polítiques.; altrament es prendran decisions equivocades, com s'està fent ara a Europa. El canvi de model social ens ha de dur a una economia basada en el coneixement en comptes d'estar basada en l'especulació.

De tota manera, Federico Mayor va destacar un canvi en la situació mundial, amb tres condicions que no s'havien donat mai en la història de la humanitat: a) qualsevol persona pot tenir un paper actiu i ser agent del canvi social, gràcies al desenvolupament de la tecnologia; b) avui dia hi ha una consciència global, podem saber què passa a tot el món i comparar, i c) el poder ha deixat de ser una exclusiva dels homes; les dones també hi participen, però no pas adoptant actituds masculines, com havien fet abans, sinó a partir de la seva visió de dones.

Sobre tot això, es podrien moltes més coses. Deixe'm-ho per avui. Però vull acabar recordant un poema que Federico Mayor va escriure el 1990, quan era director general de la UNESCO, i que fa uns quants vaig descobrir en un llibre de poemes seus i en vaig fer una traducció al català. Ahir, quan el vaig sentir parlar de l'asimetria i desigualtats que hi al món, m'hi va fer pensar. 

No hi havia diners

per als famèlics

ni els ignorants.

Ara, però, sobtadament

s’han obert

els cabdals de la guerra

i milers de milions

flueixen vers el front!

No hi havia diners

per a la pau,

per combatre la droga,

per a l’ambient.

Que en som, de cecs, Déu meu!

No hi havia diners per a la pau

Però n’hi ha per a la guerra.

            F. Mayor Zaragoza

            París, 15.9.1990

Fotos: M. Piqueras (08.11.2013)

Albert Camus i "Le Livre de Poche"

Aujourd'hui, maman est morte. Ou peut-être hier, je ne sais pas. J'ai reçu un telegramme de l'asile :  "Mère décédée. Enterrement demain. Sentiments distingués." Cela ne veut rien dire. C'était peut-être hier.

Així comença L'étranger (L'estrany), novel·la d'Albert Camus, que ocupa el primer lloc dels cent millors llibres del segle XX en una classificació que el 1999 van fer Le Monde i l'FNAC (cal dir que és una classificació esbiaixada, amb una majoria de llibres francesos). Segurament qui l'hagi llegit en recordarà aquestes línies inicials, de la mateixa manera que qui hagi llegit Rebecca, de Dahne du Maurier recorda allò de "Aquesta nit he somiat que tornava a Manderley".

Sóc d'una generació que es va nodrir de la cultura francesa durant la joventut, especialment pel que fa a la literatura i la música. Avui, que els mitjans commemoren el centenari del naixement d'Albert Camus, hi pensava. I he pensat que era una bona excusa per llegir --o si més no fullejar-- algun llibre de Camus. He tret del seu prestatge L'étranger i La peste, dues obres que vaig llegir fa uns quaranta-cinc o cinquanta anys. Els dos llibres són sengles volums de la mítica editorial Le livre de poche, que enguany ha celebrat el seu cinquantenari. Havia passat hores i hores a la Llibreria Francesa del passeig de Gràcia, entre aquell bé de déu de llibres de tapa tova --i per tant més econòmics-- que tenien en unes prestatgeries dobles (una darrera l'altre, amb rodes per desplaçar-les), fullejant-los, llegint-ne fragments, comprant-ne algun que altre. (Anys més tard vaig fer el mateix, però en la secció de llibres en anglès, que també estava molt ben assortida.)

En el web de Le livre de poche diu que les vendes dels primers anys eren fluixes i el futur de l'editorial era incert. Però una nova generació de lectors va assegurar-ne la supervivència. Dels 8 milions d'exemplars venuts entre 1957 i 1958 (els semblaven pocs?) van passar a vendre'n 28 el 1969. O sigui, que jo vaig ser molt poc original en la meva predilecció pels llibres d'aquesta editorial; no feia més que seguir una tendència del moment,

Els dos llibres de Camus que conservo tenen el registre de la llibreria: un segell de tinta on diu "Librería Francesa Barcelona" i el número de registre escrit a mà. Les pàgines estan esgrogueïdes i ara se'm faria difícil rellegir La peste, que té un cos de lletra molt petit i una impressió poc nítida. En canvi, en la pausa de mitja tarda, he començat a rellegir L'étranger. Llevat d'aquelles frases inicials, que en gravar-se en la memòria fan recordar el que passa en el primer capítol, poca cosa més recordava de l'argument. Sí que recordava, però, l'actitud displicent, allunyada de tota emoció, del protagonista, Mersault, narrador de la seva pròpia història com si parlés d'una altra persona, com si tot el que passa li fos aliè i no tingués res a a veure amb ell. D'aquí ve el títol, que en la traducció catalana es va mantenir fidel, però en l'edició espanyola van dir-li El extranjero.

Goodle també ha recordat el centenari de Camus dedicant-li un doodle inspirat en un assaig filosòfic de Camus, El mite de Sísif. És un doodle amb animació i, en el centre, hi ha Sísif empenyent la pedra que mai no va poder dur fins al cim de la muntanya, perquè tornava a rodolar cap avall. Possiblement hi hagi moltes persones que passen la vida empenyent la seva pedra cap al cim de la muntanya sense aconseguir mai que hi arribi perquè, abans de fer-ho, els comença a rodolar muntanya avall.

Moltes vegades he dit que he perdut el gust per la novel·la. No és cert, però, En realitat, he perdut el gust per la lectura de novel·les qualssevol. Rellegir avui alguns fragments de L'étranger de Camus, m'han fet retrobar aquell gust perdut.

De qui és el coneixement científic? De moment, d'unes quantes editorials multinacionals

La ciència, negoci per a les editorials científiques

Quan escric alguna entrada sobre un tema de ciència en aquest blog, acostumo a buscar-ne la informació en les fonts primàries: els articles científics que descriuen una troballa o que integren dades per generar nou coneixement. Avui dia, gràcies a Internet, es possible consultar pràcticament totes les revistes científiques que es publiquen al món. Moltes vegades, però, em trobo que només puc llegir el resum de l'article i, si vull veure'l sencer, he de comprar-lo. En el cas que he reproduït aquí al costat, hauria hagut de pagar 34,95 euros. Alguns són una mica més barats, però gairebé sempre per damunt dels 30 euros, i n'hi ha que poden costar gairebé 50 euros.

¿Potser els autors d'aquests articles cobren alguna comissió com a drets d'autor? Doncs no, els autors no reben ni cinc per les lectures o descàrregues dels seus articles com tampoc no van rebre res quan la revista va acceptar el seu original per ser publicat. De vegades, fins i tot han hagut de pagar un tant per pàgina publicada (page charges, en diuen) i un càrrec extra, si hi ha alguna il·lustració en color. I és molt probable que hagin hagut de cedir els drets de reproducció (el copyright) a l'editorial.

Per assegurar-se que el treball de recerca descrit és rigorós, tant pel que fa al plantejament com al seu desenvolupament i interpretació dels resultats, les editorials científiques envien els originals rebuts per publicar a altres persones que treballen en el mateix camp que els autors perquè l'avaluïn i facin un informe en què indiquin si el treball és correcte i adequat per ser publicat. La revisió no és una tasca que es faci en uns minuts; de vegades pot costar hores comprovar la correcció de l'experiment, la coherència de les dades i la interpretació dels resultats. I després cal escriure'n un informe. Doncs bé, aquest és un treball que, llevat de molt poques excepcions (poderoses revistes mèdiques), els revisors fan sense rebre cap altra recompensa que les gràcies per part de l'editorial.

L'editorial ajunta uns quants articles que han estat avaluats positivament pels revisors i publica un número d'una revista, que sol distribuir-se per subscripció. No fa encara dues dècades, les revistes van veure la possibilitat d'augmentar la seva difusió si es publicaven també per Internet. Ara pràcticament totes les revistes tradicionals, publicades en paper, tenen també la seva versió digital a Internet. (A part, n'hi ha que només es publiquen a Internet.) Moltes tenen en el seus webs una versió en html dels articles publicats i també hi pengen els pdf que reprodueixen exactament les pàgines de la revista impresa. De vegades, inclouen també material complementari que no ha tingut cabuda en la versió impresa de l'article, com ara reculls voluminosos de dades que ocuparien massa espai en el paper.

Normalment, el personal investigador d'una universitat o centre de recerca té accés a gran quantitat de revistes científiques publicades a la xarxa. Però això no és perquè l'accés sigui gratuït, sinó perquè la seva institució està pagant la subscripció a aquelles publicacions; una subscripció institucional, molt més cara que una subscripció individual, perquè les revistes puguin ser llegides per moltes persones. A més, moltes editorials ofereixen les subscripcions en "paquets": moltes revistes per un preu que, si haguessin de pagar individualment, sortirien molt més cares. Però aquesta "oferta" pot ser enganyosa, perquè una biblioteca potser en tindria prou amb menys revistes i tot i que el preu individual fos més car, podria ser que hagués de pagar menys que amb el paquet obligatori.

Si jo o qualsevol altra persona que no pertanyi a una institució que estigui subscrita a la revista o que no tingui una subscripció individual vol llegir-ne un article, haurà de pagar per un document que els autors han hagut de donar gratis --o moltes vegades pagant-- i que uns revisors han avaluat també sense cobrar. Un article, a més, amb el qual l'editorial ja ha fet negoci perquè l'ha publicat en una revista impresa que ha venut per subscripció. L'investigador paga --o regala-- perquè algú publiqui el producte del seu treball --l'article que descriu un treball de recerca que en molts casos ha estat subvencionat amb diners públics-- i qui n'obté el principal benefici econòmic és una editorial, normalment privada (les principals revistes científiques estan publicades per empreses privades). O sigui, que la primera matèria per al negoci de l'editorial l'han pagada gairebé sempre diners públics. És una situació una mica kafkiana, amb la qual molta gent no està d'acord.

El naixement i desenvolupament de l'accés obert

Logotip de l'accés obert

El desembre de 2001 es va celebrar a Budapest una reunió de persones que eren favorables a la difusió, sense restriccions, del coneixement científic, especialment mitjançant la distribució gratuïta dels articles en què es publica la recerca. Resultat d'aquella reunió va ser l'anomenada Iniciativa d'Accés Obert de Budapest (Budapest Open Access Intiative), que es va fer pública el febrer de 2002 i que comença així:

La convergència d'una vella tradició i d'una nova tecnologia han fet possible l'aparició d'un bé públic sense precedents. La vella tradició és la voluntat dels científics i erudits de publicar els fruits del seu treball en revistes científiques sense rebre'n cap compensació econòmica, només pel bé de la recerca i del coneixement. La nova tecnologia és Internet. El benefici públic que tradició i tecnologia fan possible és la distribució electrònica per tot el món dels articles publicats en revistes científiques que compten amb revisió per experts (peer review), de manera gratuïta i sense restriccions per a científics, erudits, estudiants i altres ments curioses.

Des d'aleshores, el terme open access (accés obert) identifica la literatura científica que està disponible per a tothom, sense cap cost, a Internet. La persona que en té el copyright (normalment l'autor) autoritza la lectura, descàrrega i distribució dels articles, i també la possibilitat de fer-hi cerques i de posar enllaços a tot el seu contingut, com també la utilització i conversió de les seves dades o el seu ús per a qualsevol finalitat que sigui legal. L'única condició que s'hi posa és que es reconegui i citi l'autoria del treball original i que la distribució es faci en els mateixos termes.

Des de 2002, moltes revistes s'han adherit a aquesta iniciativa i ho han fet de diverses maneres, des de les que posen els articles en accés obert sense cap restricció tan bon punt es publiquen a Internet, fins a les que únicament permeten l'accés obert als articles si els seus autors paguen una quantitat determinada perquè es faci així. Enmig d'aquests extrems, hi ha moltes possibilitats: accés obert després dels sis mesos, l'any o més temps de la publicació dels articles; lectura gratuíta però restriccions al seu ús posterior, permís perquè els autors publiquin els articles lliurement també en el seu web o en un web especial de la seva institució (els anomenats repositoris), i que aquests articles siguin la mateixa versió final publicada per la revista o una versió anterior (un preprint), etc.

La Setmana Internacional de l'Accés Obert

Des de fa alguns anys se celebra la Setmana Internacional de l'Accés Obert, que té com a finalitat difondre aquesta iniciativa i fer que la comunitat científica --persones i institucions-- prenguin consciència dels beneficis que l'accés obert a la producció científica i al patrimoni digital pot reportar a la societat. La 6a edició de la Setmana se celebra del 21 al 27 d'octubre de 2013.

Malgrat el gran impacte que l'accés obert sense cap restricció podria tenir en la difusió del coneixement i també en l'economia, no he sentit parlar d'aquesta celebració en els mitjans. De fet, ni tan sols en fòrums on sovint es debat sobre ciència, com és la llista de distribució de l'Associació Catalana de Comunicació Científica. I no és pas perquè no s'hagin organitzat activitats, principalment a través de biblioteques universitàries. La Universitat de Barcelona, la Universitat Jaume I, la Universitat Oberta de Catalunya, la Universitat de València i la Universitat Politècnica de València, són algunes de les universitats que han programat activitats per a la Setmana. I altres centres també s'hi han unit.

Tot desmuntant mites sobre l'accés obert

Ignasi Labastida a l'IDIBAPS

Dimarts vaig assistir, a l'IDIBAPS (Institut d'Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer), a una d'aquestes activitats, la conferència-col·loqui "Recerca en obert: Mites, incerteses i realitats", amb Ignasi Labastida, cap de l'Oficina de Difusió del Coneixement CRAI-UB. Labastida va ser l'impulsor del projecte Creative Commons a Espanya a través de la Universitat de Barcelona, que el 2003 buscava un sistema per publicar materials docent que pogués ser consultat i, si esqueia, també reutlititzat.

A l'IDIBAPS, després d'una introducció a l'accés obert, Labastida va desmuntar alguns mites difosos per persones i entitats que s'oposen la difusió en obert de la recerca. Aquests mites són:

• Un article que s'hagi publicat en una revista que en tingui el copyright no es pot arxivar en un repositori al qual pugui accedir tothom. Les coses no són així. De cada deu revistes, nou permeten l'autoarxiu dels articles als seus autors, tot i que sovint amb condicions que poden variar, com ara un temps d'embargament de l'article (sis mesos, un any, etc.) abans de posar-lo disponible per a tothom.
• Ningú no demana als investigadors que dipositin els seus articles en repositoris on es puguin consultar. En realitat, moltes institucions que subvencionen la recerca exigeixen que tothom pugui tenir accés als articles que publiquin els resultats del treball subvencionat. I la Ley de la Ciencia espanyola de 2011, conté un article (el 37) dedicat a la difusió en accés obert.
• Els articles publicats en revistes en accés obert no passen per un procés de revisió. Aquesta afirmació se sol fer perquè, amb la publicació electrònica, que estalvia les despeses d'impressió, enquadernació i distribució, hi ha hagut un allau d'intrusisme per part de persones que han vist un negoci en la publicació científica perquè demanen als autors que paguin per poder tenir els seus articles en accés obert. Però la revisió per experts no té res a veure amb el fet que la revista es publiqui en accés obert o no i les revistes serioses totes inclouen a revisió en el procés d'edició.
• Les revistes que es publiquen en accés obert no es troben indexades en les principals bases de dades. Que una revista s'inclogui o no en una base de dades no depèn del fet que es publiqui en accés obert. Hi ha uns requisits mínims de qualitat que han de complir i les publicacions que superen l'avaluació hi són incloses.
• L'autor ha de pagar per publicar en una revista d'accés obert. És cert que, si qui consulta i descarrega els articles no ha de pagar per fer-ho, les despeses dedició han de sortir d'algun lloc. Però hi ha moltes possibilitats que permeten cobrir aquestes despeses sense que els autors ho hagin de fer de la seva butxaca. Com més va, més universitats i centres de recerca dediquen una partida pressupostària a les despeses generades per la publicació en accés obert. I hi ha institucions que subvencionen la recerca que destinen uns fons específics a la publicació del resultat de la recerca.

En el col·loqui es van suggerir accions que el personal investigador i les institucions podrien emprendre per eliminar les barreres a la difusió de la producció científica i per superar el domini de les grans multinacionals de l'edició científica. Per exemple, els investigadors podrien negar-se a fer de revisors per a revistes que no adoptin l'accés obert i podrien enviar els seus articles únicament a revistes que els publiquessin també en accés obert. Pel que fa a les institucions, Labastida va referir-se al CERN, on estan pensant cancel·lar totes les subscripcions a revistes de física i demanar als països que participen d'aquella entitat que aportin els diners necessaris per publicar en accés obert. això representaria un estalvi i tothom, des de qualsevol lloc del món, podria accedir als articles fruits de la recerca feta al CERN. També va esmentar el rector d'una universitat belga, que volia cancel·lar totes les subscripcions institucionals a revistes científiques. Què passaria si moltes universitats prenguessin la mateixa decisió?

Reflexions finals

Un treball de recerca no està acabat amb l'obtenció dels resultats d'un o més experiments o amb la integració i anàlisi de dades que ja existien per generar nou coneixement. El pas següent és comunicar i difondre el resultat de la recerca. I això es fa principalment a través de les revistes científiques. Deixar que aquestes publicacions segueixin en mans d'editorials que en limiten la difusió és segrestar el coneixement i això, una societat democràtica no ho hauria de permetre.

Potser us interessarà:
- Open access. A turning point in scientific publication, per R. Guerrero i M. Piqueras. International Microbiology (2004) 7:157-161
- L'article científic: per què serveix? (aquest blog, 10.11.2012)
- Com fer un resum (aquest blog, 05.09.2012) El resum és la tarja de presentació d'un article. De la impressió que causi en qui el llegeixi dependrà que llegeixi la resta de l'article.