Tots Sants, Halloween i la carabassa

Qui es recorda ja del dia de les Ànimes --o día de los Difuntos, en castellà-- que se celebrava el 2 de novembre? Quan jo era petita, era un dia festiu per a les escoles. No sé per quin motiu, però, ara els morts es rememoren el dia de Tots Sants, que potser amb el temps acabi dient-se de Halloween i es perdi la memòria del seu nom original.

De tota manera, hi ha qui vol retornar als orígens i enguany estic rebent correus i missatges de Facebook que reivindiquen tradicions nostres en contra de les que vénen de l'altre costat de l'Atlàntic. Però, quines són les nostres tradicions originals? De debò això de la carabassa amb l'espelma és un costum aliè?

Fa quatre anys vaig tractar en aquest bloc d'aquesta fal·lera pel Halloween. Casualment després vaig trobar un article publicat en El Punt el mateix dia que jo havia fet l'entrada en el meu bloc, que també parlava de la carabassa de Halloween. L'autora, Assumpció Cantalozella, explicava que era també una tradició nostra i rememorava la seva infantesa quan, a mig octubre, ella i altres nenes i nens del seu poble s'ajuntaven i jugaven a fer por amb la carabassa buidada.

En aquella entrada meva al bloc, vaig escriure que el Halloween era una tradició celta que la immigració anglosaxona --principalment els irlandesos-- va dur als Estats Units, d'on ha tornat ara de nou a Europa. En els antics calendaris celtes, l'any acabava el 31 d'octubre i aquella nit encenien fogueres per espantar els mals esperits. Els celtes creien que les ànimes dels seus morts visitaven les cases, acompanyades de bruixes i d'esperits. Era la festa de Samhain. Amb l'arribada del cristianisme i l'establiment de la festa de Tots Sants, en anglès van anomenar el 31 d'octubre All Hallow's Eve ('hallow' significava 'sant' o 'sagrat', com l'actual 'holy'; 'eve' és 'vigília'), que després va ser Hallow's Eve i finalment va donar la forma Halloween actual. Pensant-hi, però, em ve un dubte: això de la carabassa, ja devien fer-ho en el seu país els irlandesos que van emigrar als Estats Units? Si ho feien, devia ser una tradició incorporada a la festa a partir del segle XVI o devien fer-ho amb una altra espècie de carabassa, perquè la carabassera que es cultiva avui dia a Europa va venir d'Amèrica.

Un cop més, recorro al llibre de Pius Font i Quer Plantas medicinales. El Dioscórides renovado i, sobre aquesta la carabassa (Cucurbita pepo), llegeixo:

Después del descubrimiento del Nuevo Mundo, los españoles trajeron de allí la calabacera, ampliamente cultivada en América desde remotos tiempos. Su cultivo también se extendió en Europa con gran rapidez; no es pues de extrañar que Leonard Fuchs, en su famoso "Kräuterbuch", de 1543, tratase ya de ella. [...] Las calabazas conocidas en Europa en tiempos antiguos pertenecen a otras especies y a otros géneros de esta misma familia.

Font i Quer diu que les llavors de la carabassa es fan servir per facilitar l'expulsió de cucs intestinals, especialment de la tènia. A la cuina dóna molt de si. Se'n pot fer puré, sopa o crema, acompanyada d'ingredients variats (patata, ceba, bledes, mongeta tendra, api...), també pastís, bunyols, galetes, xips, panadons, melmelada; i afegir com a ingredient no principal en alguns plats (per exemple, he vist una recepta d'escudella d'arròs i fideus amb carabassa).

Fa uns dies em van regalar quatre carabasses de mida mitjana, no molt grosses. La pell tan dura que té aquest fruit fa que es conservi força temps sense fer-se malbé. De tota manera, no em duraran molt de temps. De moment ja n'he gastat dues per fer puré posant-hi com a ingredient principal la carabassa. Ara per ara, m'agrada més menjar-les que buidar-les per espantar la gent.

Potser us interessarà:
- Per Tots Sants, castanyes i panellets (aquest bloc, 31.10.2008)

Nota: La il·lustració de la carabassera és del Museu d'Història natural de la Universitat de Colorado.

Budells i gasos explosius

Que a una persona que li estiguin realitzant una prova mèdica li explotin els budells sembla tret d'una pel·lícula dels Monty Python (em sembla que era The Meaning of Life) o d'aquella sèrie de ciència ficció que les persones rebentaven i els sortien uns alienígenes de l'interior del seu cos. Però no és ciència ficció. Entre 1952 i 2006 s'han descrit, en revistes mèdiques, un mínim de vint explosions produïdes en els budells de persones a qui practicaven una operació intestinal o una colonoscòpia.

Malgrat que es tracti d'explosions, la cosa no és tan espectacular com pot semblar. No penséssiu que rebenta la panxa i metges i infermeres queden esquitxats amb restes de vísceres humanes... No, allò que explota son els gasos acumulats en el còlon (la part final, més ample, del budell) i l'energia que pugui produir l'explosió és limitada. Tot i amb això, el budell pot arribar a perforar-se i fer necessària una operació immediata per reparar-lo i evitar mals pitjors.

I per què es produeixen aquestes explosions? Doncs cal la coincidència de tres factors: un gas combustible (el que es crema i produeix energia), un gas comburent (fa que el combustible es cremi) i una font de calor perquè es produeixi la combustió. Els gasos combustibles que es troben al còlon són l'hidrogen i el metà, que són alliberats en la fermentació de carbohidrats procedents de l'alimentació (aquesta fermentació la fan bacteris que viuen en el budell). En el còlon, hi ha també altres gasos, com ara nitrogen, oxigen, hidrogen, metà i diòxid de carboni, però només l'hidrogen i el metà són combustibles. Quan aquests dos gasos es troben en concentracions que ultrapassen el 4% en el cas de l'hidrogen i el 5% en el cas del metà hi ha la possibilitat que puguin explotar. Però encara són necessàries altres condicions. Cal que hi hagi també oxigen en una concentració superior al 5%, i es necessita una font de calor que provoqui la reacció dels gasos.

En la colonoscòpia, s'explora visualment l'interior del budell amb una minúscula càmera que duu un llum incorporat i que està situada a l'extrem d'un tub flexible que s'introdueix per l'anus. A més de ser una tècnica diagnòstica, també serveix per al tractament d'alguns problemes i afeccions del budell, com ara l'extracció de pòlips intestinals o la cauterització de venes que causen hemorràgies. Això es fa mitjançant electrocauterització o coagulació amb plasma d'argó, dues tècniques que actuen mitjançant "cremant" els pólips o els vasos sanguinis hemorràgics. Si en el còlon hi ha hidrogen o metà i oxigen en els proporcions adequades, es pot produir l'explosió.

Les persones a qui han de fer una colonoscòpia han de fer una preparació prèvia que consisteix a buidar completament el budell. Això sol fer-se no menjant cap aliment sòlid ni lacti les vint-i-quatre hores abans de l'exploració i prenent un preparat especial que ajuda a buidar el budell unes hores abans de l'exploració. Si mai us han de fer una colonoscòpia, aquesta preparació pot semblar-vos molt molesta --i ho és-- però tingueu en compte que és la manera que el còlon no sigui un magatzem de gasos explosius.

Un estudi publicat el 2007 sobre les explosions produïdes durant una colonoscòpia i la manera de prevenir-les va guanyar el premi Ig Nobel de Medicina 2012. Els premis Ig Nobel són els premis Nobel de broma, que tenen com a lema "Recerca que primer fa riure i després pensar". I és que, a primera vista, això que hi hagi una explosió en el budell, sembla cosa de broma. Però no ho és. Tot i que vint casos en més de 50 anys és molt poc, tenint en compte els milers i milers de colonoscòpies que es fan anualment per tot el món, cal evitar que se'n produeixin més.

Sobre els gasos produïts pel budell, un llibret del 2011 en fa un tour per tot el món. L'autor de Farts Around the World, un escocès que es defineix ell mateix com flatologista, descriu --amb so inclòs-- deu tipus de flatulències que ha "estudiat". Vegeu un tast del llibret a youtube:



Per saber-ne més:
- Colonic gas explosion during therapeutic colonoscopy with electrocautery, per S.D. Ladas, G. Karamanolis, E. Ben-Soussan (2007) World Journal of Gastroenterology 13:5295-5298

Potser us interessarà:
- Els pets i la literatura (aquest bloc, 18.08.2009) Una funció natural del cos, com és expulsar els gasos que s'hi produeixen a l'interior, és una mena de tabú, una cosa que cal amagar, però un autor va saber dedicar-hi les 180 pàgines del llibre Fearsome Folklore of Farting.

Tardor, temps de codonys

Codonys en un hort de Salàs de Pallars (Foto: M. Piqueras, 21.10.2012)

Ahir vaig comprar alguns codonys, aquest fruit de tardor tan especial, impossible de menjar cru per la seva aspror, i amb una flaire que recorda la de la poma. A mi, em fa pensar en els armaris de les nostres àvies, perfumats amb aromes naturals. Crec que és la primera vegada que en compro, tot i que a casa mai no falta codonyat. La setmana passada, en el Pallars, vaig veure alguns codonyers i quan ahir en vaig veure en una botiga de fruita del barri no vaig poder resistir la temptació de comprar-ne.

Com acostumo a fer per informar-me sobre plantes que tenen algun ús medicinal, he consultat el llibre de Pius Font i Quer Plantas medicinales. El Disocórides renovado. No copiaré la descripció de la planta, que és de la mateixa família (Rosàcies) que les pomeres, els cirerers, els ametllers, els presseguers i els albercoquers. Sobre el fruit, tan diferent d'altres de la mateixa família, diu:

Su carne es dura, asperísima al gusto, lo cual no dejan de manifestar, quienes le hincan el diente, con visajes característicos, aún estando el membrillo en buena sazón. Pero este acerbo sabor se pierde por cocción; de manera que un buen membrillo asado o hecho al horno es digno de un príncipe, y lo mismo ocurre cuando se cuece para hacer carne de membrillo, confiatada, con una buena proporción de azúcar, la llamada carne de membrillo, membrillate o, en Aragón, codoñate, la tan conocida compota.

Sobre les seves propietats remeieres:

Crudo, el membrillo es muy astringente; asado o cocido, o convertido en membrillate, notablemente menos. Por tanto, es útil para combatir diarreas.

Flor, fulles i fruit del codonyer (Cydonia oblonga) [il·lustració domini públic]

 Font i Quer n'explica alguns usos i recorda també els que n'havien fet antigament Hipòcrates i Dioscòrides. Sobre la història d'aquest fruiter diu:

El membrillero es originario del norte de Persia, de Armenia, al sur del Cáucaso, y de Asia Menor, donde todavía hoy es posible hallarlo silvestre, pero con frutos pequeños y ruines. Cultivado a partir de tiempos remotos, desee allí se extendió su cultivo por Grecia, Italia y otros países mediterráneos y llegó a la Europa Central durante el Medievo, transformado en un arbolito de grandes frutos delicadamente aromosos. Con ellos, los griegos preparaban ya la carne de membrillo, pero empleando miel en lugar de azúcar.

No havia cuinat res a base de codonys i avui m'hi decidit. He fet allioli de codonys i uns codonys al forn. He de confessar que no me n'he sortit massa bé, especialment amb els codonys al forn, que han quedat poc dolços, cosa que ja sospitava quan me'ls mirava coure a través del vidre del forn. Són molt senzills de preparar: oberts pel mig i extretes les llavors i la part dura al voltant de les llavors, es posa sucre en l'espai que queda; es col·loquen en una plata per al forn amb una mica d'aigua i es posen a coure una hora i mitja a 170 ºC. El meu error ha estat --crec jo-- fer servir sucre morè en comptes de sucre blanc. No ha acabat de desfer-se i, a més, no endolceix tant com el sucre blanc. Fets al forn, els codonys perden aquell sabor tan aspre que tenen quan són crus. la textura és com la de la poma i fins i tot l'aroma que sortia del forn mentre es coïen em recordava el de les seves parentes, les pomes. Potser aquest vespre tastaré com queden afegint-hi al damunt una mica de mel. Per experiments, que no quedi!

L'allioli de codony l'he preparat bullint un codony, una poma i una patata en aigua amb una mica de sal, aixafant-ho tot un cop cuit i escorregut i batent-ho bé després d'afegir-hi tres alls i un tros de molla de pa sucada en vinagre. Mentre batia hi anava afegint oli d'oliva fins que ha agafat la consistència de l'allioli. L'he tastat després amb uns biscottes. Està bo, però estic segura que podria sortir millor; potser no tingui prou all. He llegit que també és adequat per acompanyar les carns.

Altres productes de la natura típics de tardor que he menjat darrerament: carabassa (m'encantes els purés i cremes de carabassa), castanyes i moniatos (deliciosos els moniatos de la castanyada de les dones de Caldetes). Em falta tastar alguna cosa? Els panellets, no val; que no ens els dóna la natura (a més, embafen, engreixen molt i són molt cars).

Potser us interessarà:
- Temps de castanyes (aquest bloc, 31.10.2009), amb alguns comentaris de Font i Quer sobre aquest altre fruit de tardor.
- Per Tots Sants, castanyes i panellets (aquest bloc, 31.10.2008), sobre alguns costums al voltant de Tots Sants.

Rachel Carson i les dones de Caldetes

La tardor a la platja de Caldetes

Avui he fet una conferència sobre Rachel Carson a Caldes d'Estrac (per a mi, Caldetes), a l'Associació de Dones. Diuen que el públic sol ser variat, però avui, llevat de les dones de l'Associació, només hi havia un home. Han comentat que era perquè a l'Ajuntament hi feien un acte amb la presència d'Artur Mas. Mira que té dies l'any i a Artur Mas se li acut d'anar a Caldetes el mateix dia que jo hi faig una conferència!

De tota manera, valia la pena parlar a aquelles dones sobre la biòloga i escriptora Rachel Carson, del seu llibre Primavera silenciosa, que el 1962 va denunciar el perill de l'ús indiscriminat del DDT i altres plaguicides i compostos sintètics, de l'impacte que va causar el llibre i del debat que va originar --encara dura avui dia. Gairebé totes aquelles dones i l'únic home present i també jo mateixa som de la generació que vam créixer amb el DDT; de la generació que va veure desaparèixer els polls --unes dècades més tard tornarien a aparèixer-- gràcies al DDT de la colònia Cruz Verde i de les pólvores insecticides; de la generació que flitava --un verb que les joves generacions no coneixen-- les cases també amb els preparats líquids de DDT de les marques Cruz Verde, Fogo o Orion o, si es volia que fos més efectiu, amb Fulminante Cruz Verde.

En un anunci que vaig trobar ahir a l'hemeroteca digital d'un diari --i que no reprodueixo aquí perquè calen molts permisos--  es veu un nadó adormit i una mà fosca que sembla que vulgui donar-li un cop de puny. El text diu: "UN GOLPE A SU HIJO... no le causaría tanto daño como las moscas y los mosquitos pueden causarle". Més avall, en uns paràgrafs que surten a costat d'una ampolla de Fulminante Cruz Verde, hi diu:

     Extermine rápidamente estos dañinos insectos que perturban el sueño y contagian graves enfermedades, con el más eficaz de los insecticidas pulverizables: FULMINANTE Cruz Verde.

     El potente principio activo del Lindano unido a la persistencia del D.D.T. convierten al FULMINANTE Cruz Verde en el insecticida de acción  más rápida y persistente que se conoce.

     Si desea un insecticida de efecto fulminante pida precisamente FULMINANTE Cruz Verde, el insecticida "que no perdona".

Avui dia, un anunci d'aquesta mena és impensable. El DDT i el lindà estan prohibits per a la majoria dels usos a què es destinaven fa unes dècades, especialment com a plaguicides en agricultura. Són permesos només en alguns casos especials; per exemple, el DDT està autoritzat per untar les mosquiteres per protegir els llits en els països on la malària és endèmica. Però quan es va publicar l'anunci esmentat no es coneixien encara els efectes perjudicials d'aquelles substàncies i que es tractava de compostos que persistien en el medi durant dècades després de la seva aplicació. Des que Rachel Carson va denunciar el perill del seu ús indiscriminat van passar set anys fins que no es va prohibir el DDT. D'altres van trigar encara més a ser prohibits.

Abans de la conferència he anat a passejar una estona per la platja. M'agraden els pobles de mar a la tardor i a l'hivern; molt més que a l'estiu, quan són plens de turistes i estiuejants. La mar estava moguda; no sé si devia ser el que anomenen mar arrissada, però les onades arribaven a la platja com si els haguessin fet la permanent. I el cel, preciós, amb una gran varietat de núvols. He pensat en la Montse Gurguí, morta fa uns mesos. Tenia passió pels núvols i deia que el cel del Maresme era el millor per veure un cel ennuvolat (ella va viure primer a Arenys de Mar i després a Canet de Mar).

Mirant cap a Arenys de Mar

Barques reposant a la platja

Autofoto a la platja de Caldetes

Després de la conferència les dones de Caldetes m'han convidat a participar en la castanyada que havien organitzat. He estat tan engrescada menjant castanyes i moniatos (deliciosos!; diuen que els han comprat a una castanyera de la Riera d'Arenys de Mar) i parlant amb aquelles dones, que m'he oblidat de fer algunes fotos per conservar el record de la trobada.

Potser us interessarà:
- La segona república i Rachel Carson (aquest bloc, 14.04.2007)
- No volem una primavera silenciosa (per al Max) (aquest bloc, 10.04.2012)
- 50 anys d'un llibre que va canviar el món (aquest bloc, 27.09.2012)

Fotos: M. Piqueras, 26.10.2012

Tardor al Pallars

Cada estació de l'any té la seva bellesa. La tardor és una de les que trobo més boniques. Enguany no ha fet encara gaire fred i el canvi de color en les fulles dels arbres caducifolis de moment no és massa acusat, però ja es comença a veure. En els arbres de ribera és on vaig notar més la tardor aquest cap de setmana passat al Pallars.

Diuen que una imatge val més que mil paraules. Així, doncs, us estalvio de llegir uns quants milers de paraules escrites per descriure com he vist la tardor al Pallars, i ho faig amb algunes imatges.
 

Casa de Rivert

Magranes que esclaten de plenes

La parra i el seu acolorit comiat

Codonys, un altre fruit de tardor

La Noguera Pallaresa i el pont medieval de Gerri de la Sal

Dia gris de tardor

Però el sol s'obre camí entre els núvols.

Fotos: M. Piqueras (20 i 21.10.2012)

Visita al Pallars

Salàs de Pallars; al fons, els porxos de la plaça del Mercat

Cap de setmana al Pallars, molt ben aprofitat. Amb la "base" a Salàs de Pallars, aquest poble que havia estat la capital del comerç ramader de cavalls i mules i que ara és tranquil, no arriba als quatre-cents habitants. Dissabte fem el recorregut de les botigues-museu (jo l'havia fet incomplet fa uns mesos). Abans havíem pujat fins a Rivert, un poblet a nou quilòmetres de Salàs, on el temps sembla haver-se aturat. Aigua per tot arreu: fonts, safareig (o abeurador?), rierol, una bassa on fins i tot hi ha una barqueta. Carrerons costeruts que et fan preguntar-te com s'ho deu fer la gent gran per moure's pel poble. Cases que semblen encastades en la roca. Els únics habitants que hi veiem, un parell de gossos, molts de gats, i alguns tritons en el rierol i la bassa.

Església de Rivert

Tritó del Pirineu (Calotriton asper o Euproctus aper)

A la tarda anem cap a la serra de Boumort. Som encara a l'època de zel dels cérvols, quan per aquestes muntanyes se sent el bram dels mascles en la seva lluita per les femelles. Però els dies són ja curts i, a més, plou. Quan som dalt de tot, decidim fer mitja volta i pel camí de baixada ens aturem un parell de vegades per veure si podem "caçar" algun bolet. Els pocs que veiem no els coneixem i els deixem sense collir.

El matí de diumenge comença plujós, però després va aclarint. Avui anem primer cap a Gerri de la Sal. La carretera, que fa anys resseguia el congost de Collegats, ara té uns túnels que faciliten la circulació però han eliminat l'espectacular vista d'aquella escletxa entre dues serres. A Gerri de la Sal, travessem el pont medieval sobre la Noguera Pallaresa i fem cap a l'església romànica de Santa Maria. És tancada i només podem veure-la per fora, amb la seva espadanya característica de tres pisos. Després fem un cop d'ull a les salines, que s'alimentaven d'una font d'aigua salada. Ara són buides, però les recordo encara amb aigua en evaporació en la dècada de 1970 (però no sé si s'explotaven comercialment).

La Noguera pallaresa des del pont medieval de Gerri de la Sal

Santa Maria de Gerri

Salines de Gerri

A la sortida de Gerri hem agafat la carretera que s'enfila cap a Peramea i continua en direcció a la vall Fosca. Ens hem aturat en el mirador de l'estany de Montcortés, un llac situat a més de 1000 metres d'altitud. És d'origen càrstic, és a dir, alimentat per aigües que provenen del fons i que han anat dissolent les roques, principalment calcàries, que tenien al damunt fins causar-ne l'enfonsament. En va quedar una cubeta que va acabar plena d'aigua (el llac de Banyoles i els seus veïns més petits, són els altres llacs càrstics de Catalunya).

Estany Moncortès

Després hem baixat cap a la vall Fosca, per on s'escola el riu Flamisell, que aboca les seves aigües en el Noguera Pallaresa, passada la Pobla de Segur. Ens hem aturat una estona a la Pobleta de Bellveí, una localitat on, com a Salàs, s'hi feien grans fires ramaderes (ara se'n fa una, però més aviat com tradició). Els pocs habitants que hi van quedar després de la forta emigració, van anar dedicant-se principalment al turisme. Des de Gerri a la Pobleta hi havia closes amb vaques que hi pasturaven; és l'únic lloc on aquests dies he vist vaques brunes del Pirineu.

La darrera parada abans de dinar ha estat a la "platja" de Salàs, una zona del pantà de Sant Antoni on, durant el bon temps, la gent de Salàs va a banyar-se. A la riba del pantà hi ha una pineda i hi hem trobat alguns bolets, que no es digui que no ha estat un cap de setmana boletaire.

Pantà de Sant Antoni, la "platja" de Salàs de Pallars

Que no es digui que no hem trobat bolets...

Després hem anat fins a Talarn a dinar, a casa Lola. Hem hagut d'esperar una estona, però ha valgut la pena. En acabar, ja les cinc tocades, hem refet el camí fet divendres en sentit contrari. A diferència del viatge d'anada, en què no vam poder gaudir del paisatge perquè ja era fosc, la tornada va ser molt més agradable, vorejant el pantà de Terradets i després el de Camarasa, passant per llocs d'una gran bellesa i amb l'al·licient d'un cel amb núvols de molts tipus, formes i colors.

Des de Talarn

Hi ha hagut moments del cap de setmana e què hauria preferit que no plogués, però la pluja convé a la terra i als pantans, i fa embellir encara més el paisatge d'aquelles contrades. Espero tornar-hi aviat.

I si ens "espanyolíssim" una mica?

Hi ha coses que és millor agafar-les pel costat divertit. Les declaracions que va fer el senyor Wert en el Congrés dels Diputats sobre el seu interès "en españolizar a los alumnos catalanes" van despertar reaccions de tota mena, una d'elles una massiva piulada per twitter, amb tuits que duen l'etiqueta #espanyolisado i que ahir encara eren trending topic a Barcelona. La característica d'aquests tuits és que molts estaven escrits en catanyol o contenien traduccions literals de locucions catalanes o frases fetes, una mica a l'estil del que va fer La Trinca en la cançó del senyor petit i eixerit de Santa Coloma (Coses de l'idioma); també algun acudit. M'he fet un tip de riure llegint-ne.  Aquí en va una selecció:

@jofrellombart

Envuelve que hace fuerte! #espanyolisado

@QuimMonzo

Tarrasa, mala raza. Sabadell, mala piel #espanyolisado

@monicaplanas

Hoy voy un poco endarrerida. Esta mañana se me han enganchado los llensuelos #espanyolisado 

@Somemarcus 

Ya me siento algo más #espanyolisado que ayer. Supongo que cuando sean dos cuartos de once ya estaré listo.

@sr_mon

Darle un golpe de ojo a la canalla de tu hermana, que vive en A Pesar del Mar #espanyolisado

@bepesquerrer

Rechico, ha caido un ramo de agua de cojón de mono y hemos tenido que buscar aixoplugo corrientes y deprisa #espanyolisado

@bepesquerrer

Estos independentistas que no se creen que en la plaza CataluÑa eramos más de 100.000 me sacan de piojera!! #espanyolisado

@dobledeu

#espanyolisado Me voy a ficar los michones que ya hace fresca en San Cucufate

@RachiEsoa

-Sara, ¿qué pasará si al final Catalunya se separa de España? -Pues que Zaragoza tendrá playa. -Gracias Sara. #espanyolisado

@xarli1

Todo el campo, es un clamor, somos la gente azulgrana, que mas da de donde venimos, si del sur o del norte, ahora estamos... #espanyolisado

@dormifumi

Ya està bien tanto remenar la perdiz con lo del #espanyolisado

@joan_torruella

#espanyolisado De que pan me haces rosegones?.Me esta subiendo la mosca a la naris. Esto sera soplar i hacer botellas

  ‏@Mestre_tites

¿A qué hora doblas de la faena? #espanyolisado

@madaboutblythe

@octaviFornes madre de dios señor!! Ha empezado de golpe y vuelta? Me hago cruces!! #espanyolisado en un tres y no nada!!!

 

@jesusetsoler

@adria_cru Todo justo lo leo ahora! La verdat es que me sabe grave! #espanyolisado

@Clidice

Hemos agafado un cistello i vamos a collir boletos a un sitio que me conejo #espanyolisado

Jo també n'he piulat alguns:

Quan la meva filla Ana tenia 2 anys va dir al seu avi manxego "no te veo senserito". Potser a l'escola l'havien #espanyolisado. [Érem a taula i no podia veure l'avi senserito perquè una ampolla s'interposava entre els dos.]

Yo soy bastante de la manga ancha pero creo que con lo que dijo Wert ya se ha acabado el brócoli #espanyolisado

El mérito de Wert: hacer el corazón fuerte y decir lo que piensa. Otros hacen el abejorro, murmurando en voz baja #espanyolisado

¿No os parese un poco tuestacojones el ministro? ¿O quizás es un pedropuñetas? #espanyolisado

Me parece que lo de Wert es como el pedo de Romeo, que hizo trontollar la Seo. #espanyolisado 

El Sr. Werde tendría que ir con cuenta de lo que dice. No se puede matar todo lo que es gordo. #espanyolisado 

El niño no está #espanyolisado. El espanyolisador que lo espanyolise buen espanyolisador será.

¿Cara al sol? ¡No, que me he olvidado la crema protectora! @espanyolisado

Collones, ¿alguien ouede hacerme cinco céntimos de qué pasa con ese señor tan diWERTido? #espanyolisado

@frovirosa Pues yo he encontrado un pedo de lobo, unas patas de rata y una harinera bastarda #espanyolisado [Resposta a un que deia que havia anat a collir boletos.]

Oriol Casassas (1923-2012)

Oriol Casassas (1923-2012)

Crec que l'última vegada que el vaig veure va ser el proppassat mes de juliol, en ocasió del Congrés que va organitzar la Societat Catalana de Biologia per commemorar el centenari de la seva fundació. Dins d'aquell congrés va celebrar-se un acte commemoratiu dels Congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana, que aviat celebraran també el seu centenari (el primer va fer-se el 1913) i Oriol Casassas hi va participar. A l'Amfiteatre Gimberant de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, Casassas va fer una breu repassada a la història d'aquells congressos --amb algunes incursions a temps anteriors.

Jo sabia que el Dr. Casassas tenia els llibres de tots els Congressos de Metges i Biòlegs tot i que, per la seva edat, ell no havia pogut assistir més que als de la darrera etapa, la que arrenca el 1975, amb la celebració del Desè Congrés (des del 1936 no se n'havia pogut celebrar cap per la situació política del país). Aquest dia, a l'Acadèmia de Medicina, vaig assabentar-me com els havia aconseguit. Va explicar que, quan estava recullint material per a una història de la medicina catalana del segle XX, va anar a visitar el Dr. Manuel Salvat i Espasa, que havia estat  el primer president de la Societat Catalana de Pediatria. Entre altres coses, li va parlar del Congrés de la Llengua Catalana que va celebrar-se el 1906, del que havia representat l'Institut Escola en la cultura catalana i també del Primer Congres de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana, celebrat el 1913. Casassas anava prenent apunts de tot el que el Dr. Salvat li explicava. Segurament, per l'interès que va intuir en el seu visitant, el Dr. Salvat va regalar-li els llibres d'aquells congressos. Va dir-li que, a manca de descendència a qui deixar-los, ell (en Casassas) en faria millor ús que ningú. I Casassas deia que ell els havia considerat sempre un gran tresor.

En les notes que vaig prendre de la seva conferència tinc subratllades algunes frases seves. Després de referir-se a alguns aspectes històrics de la medicina catalana anteriors  al segle XX, va dir "l'avui procedeix de l'ahir i determina el demà". En un altre moment, va recordar les paraules d'August Pi i Sunyer que poden considerar-se la divisa dels Congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana: "És pel nostre treball sobretot que serem patriotes. Perquè si el saber és una fruïció, el saber és també la força." Per a Oriol Casassas, el saber també era una fruïció; ell no va deixar mai d'estudiar i d'aprendre, alhora que era un model per als altres, que podien aprendre d'ell.

No parlaré de la seva biografia, que segur que ho faran d'altres (un breu resum podeu veure'l en el comunicat que va fer ahir l'Institut d'Estudis Catalans, entitat de la qual era membre), però vull destacar-ne la tasca ingent per la normalització del llenguatge científic català.

Casassas va ser coautor del Vocabulari mèdic, publicat el 1974, en una època en què el català era una llengua reprimida --en alguns aspectes encara ho és ara-- i després va dirigir la primera edició del Diccionari enciclopèdic de medicina (DEM), que seguia les passes del Diccionari de Medicina publicat el 1936 (més conegut com Diccionari Corachan). Durant més de vuit anys, un nombrós i variat equip format, entre d'altres, per metges, biòlegs, farmacèutics i lexicògrafs va treballar en la redacció d'aquella magna obra, que contenia una 56.000 entrades i que va publicar-se el 1990. Una joia de la cultura catalana, i una eina molt útil per als professionals de les ciències de la vida. 

 L'any 2000, Oriol Casassas va fer la conferència inaugural del Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana. Va titular-la "Els bells somnis o el Noucentime en les ciències biològiques". Cap al final del seu parlament va recordar August Pi i Sunyer, mort a l'exili, a Mèxic, el 1965, i com durant l'agonia, preguntava insistentment quant de temps faltava per arribar a Roses, tot dient "És que encara tenim el vent de proa?". D'aquella conferència, en copio les darrers frases:

Aquells que se senten còmodes en una societat alienada, egoista, sense maneres, sempre a punt de l’evasió i sense cap altre nord que I'hedonisme, no aniria malament que s’abstinguessin de l’improperi i de l’insult ordinari; la barroeria no és ètica ni és estètica. Amb els resultats a la mà, senzillament, humilment, però fermament, els cors voldrien no haver de sentir l’enyorança dels bells somnis. Voldrien que els aires fossin plens del tremp i de l'esperançat entusiasme dels homes dels bells somnis. Però els cors avui es pregunten: “Quant de temps falta per arribar a la ciutat llunyana? És que encara tenim el vent de proa.”

Dotze anys més tard, Oriol Casassas, que va morir ahir a Barcelona, segurament seguia preguntat-se quant de temps falta per arribar a la ciutat llunyana. Perquè, tot i que ara sembli més propera, malauradament encara seguim tenint el vent de proa.

 Foto: M. Piqueras (09.07.2012)

Un poble que està recobrant la dignitat

A Sicília, el pizzo és la "comissió" o "impost" que la màfia demana a botiguers i altres empresaris a canvi d'una suposada protecció en les seves activitats. Durant molt de temps, per tal de sentir-se segurs, la majoria pagaven el pizzo. La gent tenia por a les possibles represàlies, si no ho feien. Era semblant al que durant algunes dècades va passar al País Basc amb l'impost revolucionari d'ETA.

El 29 de juny de 2004 es va produir un punt d'inflexió en aquesta tendència. Aquell dia al matí, els carrers del centre de Palerm eren plens d'adhesius com el que vegeu aquí, on hi havia escrita una frase: "Un poble sencer que paga el pizzo és un poble sense dignitat."

La idea va sorgir d'un grup de joves i aquell gest seu va ser l'inici d'una nova era. En una entrevista al Giornale di Sicilia i en una carta oberta a la ciutadania van expressar el que sentien i que segurament sentia molta més gent, però no gosava dir-ho. Van dir a la població que quan compraven alguna cosa, fins i tot els productes més corrents de la vida quotidiana, estaven contribuint a pagar el pizzo, perquè els botiguers el pagaven amb diners procedents de les vendes que feien. Donar un tant per cent del calaix d'una botiga a la màfia, era donar-los un tant per cent, encara que fos molt petit, dels diners de la clientela. Però els botiguers pagaven perquè no els cremessin la botiga o perquè rebien amenaces i intimidacions.

Els iniciadors d'aquest moviment contra l'extorsió es definien "homes i dones bastant normals, és a dir, rebels, diferents, incòmodes, somiadors". Els primers dies van actuar de manera anònima, però ben aviat van revelar la seva identitat perquè altres persones com ells s'hi sentissin identificats i s'unissin al moviment. També perquè veiessin que no eren comerciants tips de l'extorsió, sinó consumidors.

A poc a poc, botigues i empreses de tot tipus s'han adherit públicament al moviment Addiopizzo i se'n pot veure un llistat en el web. Per altra banda, a Palermo i en altres llocs de Sicília han anat sorgint associacions que tenen els mateixos  objectius. Molts consumidors que han optat per comprar en botigues adherides a la campanya han volgut mostrar la seva adhesió públicament i els seus noms també figuren en el web d'Addiopizzo. I 176 escoles s'han compromès a inculcar a l'alumnat la necessitat de lluitar contra l'extorsió mafiosa.

Una de les empreses adherides al moviment Addiopizzo és una editorial, Coppola Editore. Aquesta petita editorial de Trapani publica una col·lecció --també petita-- anomenada "I 'pizzini' della legalità". Són uns petits blocs que caben molt bé dins la bossa o dins d'un butxaca i contenen el testimoni de persones que han patit els efectes de la màfia d'una manera o altra. Els venen a dos euros, un dels quals es destina al manteniment de les activitats de les associacions que lluiten per eradicar les extorsions de la màfia.

Una amiga meva que ha estat recentment a Sicília em va dur un d'aquests pizzini (gràcies Carme). Conté el relat punyent de Margherita Asta, una dona que el 1985 va perdre la mare i dos germanets bessons en un atemptat amb un cotxe bomba que la màfia havia preparat per matar un jutge. Aleshores ella era una nena de nou anys i la seva mare en tenia trenta-un. És un crim que va quedar impune, perquè les persones que en va ser imputades van ser absoltes. Fins i tot quan, a petició seva, es va reobrir el cas el 2002. Recordant tot això, Margarita Asta diu:

Jo encara no he tingut justícia, no sé qui va prémer el polsador que va fer explotar la meva mare i els meus germans. Naturalment, m'agradaria veure'ls la cara, als assassins. En tindria prou amb una mirada per vomitar la meva condemna sobre les seves cares.

Tot i que he voltat molt per Itàlia, no he estat mai a Sicília. Visitar aquella illa és una assignatura pendent que voldria aprovar abans no sigui massa tard per a mi. I si mai hi vaig, quan això passi m'agradaria saber que el pizzo ja ha passat a la història i que el poble sicilià ha recobrat la dignitat que la màfia li havia arrabassat.

Ateneuesfera: quantes idees compartides!

Diuen que és rus, el proverbi que afirma que "si dues persones tenen cadascuna una poma i se la intercanvien, segueixen tenint cadascuna una poma; però si allò que intercanvien són sengles idees, al final cadascuna té dues idees". Doncs imagineu quantes idees es poden tenir al final d'una reunió de més de tres hores, si són divuit les persones que n'intercanvien! Divuit érem les persones blocaires que dissabte vam respondre un cop més a la convocatòria de Guillem Carbonell i vam fer cap a l'Ateneu.

Érem divuit persones que compartim una dèria: la de publicar amb més o menys assiduïtat en un bloc --o en més d'un, perquè el paremiòleg Víctor Pàmies va confessar que en té disset, si bé no tots són actius. Pel que fa al tipus de blocs, però, érem un grup ben divers. Podeu veure-ho en la columna esquerra d'aquest bloc, on he posat un blogroll que es diu Ateneuesfera. Encara que només hi surti el nom del blocs i unes frases de l'entrada més recent, en la majoria dels casos ja es possible fer-se una idea del seu contingut.

A la tertúlia vam tractar dels possibles canvis en els costums blocaires quan s'està present també en altres xarxes socials, principalment Twitter i Facebook i de l'ús que es fa d'aquestes xarxes. Es van explicar experiències viscudes gràcies als propis  blocs i Guillem Carbonell va suggerir que cadascú parlés d'alguna entrada en el seu bloc durant els darrers mesos de la qual se sentís més satisfet o que volgués destacar per algun concepte. (Jo vaig esmentar la història dels dos clubs esportius, Alfaranja i Konilòsia, un d'ells gran i poderós, que va incorporar el petit. Es es va informar d'eines i aplicacions que els blocaires de l'Ateneuesfera utilitzen o han descobert i creuen que poden ser útils i es va parlar també de dominis, dels premis a blocs, de cursos en línia i una mica --però sense abusar-ne-- de política i futbol.

Guillem Carbonell va explicar que estava fent un reculls dels articles i necrològiques que s'estan publicant sobre Martí Gasull, un dels fundadors de la Plataforma per la Llengua, que va morir el 23 de setembre a l'Himàlaia. Roser Caño (Antaviana) ens va parlar de la seva dedicació a Pere Calders i de la bona resposta a un joc literari a partir d'una foto del seu gat que va penjar en el bloc. Isabel Aparici va destacar el canvi que hi ha hagut en el contingut de les pintades reivindicatives en els darrers anys (el seu bloc, Caligrafías Urbanas recull grafits, pintades, cartells i altres escrits vistos pel carrer). Moltes més coses es van dir, però em quedo amb la frase de Montserrat Vilardosa (Un tel als ulls) quan va comparar els blocs i les rodes de premsa: "Una roda de premsa sense preguntes és com un bloc sense comentaris". Ho va dir quan debatíem si els comentaris eren necessaris o no en els blocs.

Com ha passat altres vegades, les dues hores previstes de tertúlia es van convertir en més de tres i encara hauríem pogut continuar. Va ser una tarda agradable. I és que el lloc, i les persones al voltant d'aquella gran taula, s'ho valien. (I també el Cacaolat que vaig prendre'm, que a l'Ateneu el tenen en ampolla de vidre!)

Altres cròniques de la 15a Ateneuesfera:
- La 15a @Ateneuesfera es va centrar en les eines 2.0 que utilitzem, per Guillem Carbonell
- Quinzena Ateneuesfera, per Miquel Saumell.

Fotos: M. Piqueras (06.10.2012)

Com que no tenim riu ni ponts...

En el meu barri (Les Corts) no hi ha riu ni ponts. Alguna parella enamorada devia voler emular els protagonistes de la novel·la de Federico Moccia i segellar el seu amor amb un cadenat. On deixar el cadenat de l'amor, però?:

En aquesta reixa del clavegueram! I què devien fer amb la clau, llençar-la a claveguera? Poc romàntic, oi?

Entrades d'aquest bloc relacionades:
- Nous costums amorosos (14.04.2009). Quan vaig descobrir aquest costum.
- La globalització del cadenat amorós (16.10.2012). la moda del cadenat a de l'amor a l'altre costat de l'Atlàntic.

Foto: M. Piqueras (octubre 2012)

Leonard Cohen, un jove de 78 anys

Leonard Cohen a Barcelona (03.10.2012)

Han passat vint-i-quatre anys des que vaig anar per primera vegada a un concert de Leonard Cohen. Va ser el maig de 1988, en el Palau d'Esports. Hi havia molta gent, però no tanta com la que va assistir el proppassat 3 d'octubre al seu concert al Palau Sant Jordi. I, si la memòria no m'enganya, el concert de 1988 va ser bastant més curt i amb una escenificació molt més austera.

Les cançons de Leonard Cohen m'han acompanyat durant dècades. Malgrat això, sóc un desastre per recordar-ne molts títols, o per identificar títols amb música, llevat d'un grapat que constitueixen el meu Cohen de capçalera. Entre aquestes hi ha Suzanne, So Long Marianne, The Partisan, Famous Blue Raincoat, Dance Me to the End of Love, Hallelujah, First We Take Manhattan, I'm Your Man, Take this Waltz, cançons que va interpretar Cohen en el recital del Palau Sant Jordi. Un recital generós: tres hores i mitja del millor Cohen, amb un acompanyament musical que em va agradar molt i amb les veus femenines de les germanes Webb (Hattie i Charlie) i de Sharon Robinson, que també és lletrista i ha col·laborat amb Cohen a escriure algunes de les seves cançons.

Una de les germanes Webb

Sharon Robinson

Alexandru Bublitchi

A més de les veus i els instruments, en el concert del Palau Sant Jordi hi va haver un altre protagonista: la llum. En un escenari on no hi havia altra decoració que una mena de cortina ondulada al darrere dels músics, el públic va gaudir d'un espectacle visual d'una gran bellesa gràcies a la il·luminació que combinava llum i color com ho pugui fer la Font Màgica de Montjuïc en les seves millors nits.

Entre una cançó i l'altra l'escenari quedava il·luminat només pel darrere i l'efecte visual de les siluetes fosques dels músics i cantants sobre un fons vermell, gris, blau... era molt bonic.

Algunes vistes de l'escenari en tres moments del concert:

Leonard Cohen va aconbseguir la fama mundial com a cantautor, però abans s'havia dedicat a la literatura, i havia publicat algunes novel·les i llibres de poemes. Que és un poeta queda patent en les seves cançons, que són poemes musicats. Copio aquí la lletra de Famous Blue Raincoat, que és una carta que escriu a un amic amb qui la seva dona li ha estat infidel.

Famous Blue Raincoat

It's four in the morning, the end of December
I'm writing you now just to see if you're better
New York is cold, but I like where I'm living
There's music on Clinton Street all through the evening.
I hear that you're building your little house deep in the desert
You're living for nothing now, I hope you're keeping some kind of record.

Yes, and Jane came by with a lock of your hair
She said that you gave it to her
That night that you planned to go clear
Did you ever go clear?

Ah, the last time we saw you you looked so much older
Your famous blue raincoat was torn at the shoulder
You'd been to the station to meet every train
And you came home without Lili Marlene

And you treated my woman to a flake of your life
And when she came back she was nobody's wife.

Well I see you there with the rose in your teeth
One more thin gypsy thief
Well I see Jane's awake --

She sends her regards.

And what can I tell you my brother, my killer
What can I possibly say?
I guess that I miss you, I guess I forgive you
I'm glad you stood in my way.

If you ever come by here, for Jane or for me
Your enemy is sleeping, and his woman is free.

Yes, and thanks, for the trouble you took from her eyes
I thought it was there for good so I never tried.

And Jane came by with a lock of your hair
She said that you gave it to her
That night that you planned to go clear

Sincerely, L. Cohen

En aquest gira europea, Leonard Cohen ha estat molt generós en els seus concerts, oferint al públic el millor del seu repertori i algunes peces del seu darrer disc. Un concert memorable, que estimulava gairebé tots els sentits (la veu de Cohen pot ser com una carícia en qui l'escolta). La gent en va sortir  satisfeta i segurament moltes persones, como jo, en mirar el rellotge van pensar que les tres hores i mitja havien passat volant.

Fotos: M. Piqueras, 03.10.2012

Gran cruz de la Guardia Civil

Em pensava que era una broma que corria per Internet. Però no, és cert; es va publicar en el BOE de l'1 d'octubre. El real decret 1389/2012, de 27 de setembre diu:

Real Decreto 1389/2012, de 27 de septiembre, por el que se concede la Gran Cruz de la Orden del Mérito de la Guardia Civil a la Virgen del Pilar, patrona del Cuerpo.

Sembla estrany que es concedeixi una condecoració a una imatge de la Verge, oi? Tanmateix, les normes que regulen la concessió d'aquesta creu diuen que "la Gran Cruz será concedida, en atención a determinadas circunstancias, a oficiales generales, personal civil, unidades, entidades y patronazgos". Com que la Verge del Pilar és patrona de la Guàrdia Civil, entra dins les bases. De fet, no és la primera vegada que la Guàrdia Civil la condecora; el 1994 li van atorgar la Cruz de Oro de la Orden del Mérito del Cuerpo de la Guardia Civil.

Qui va signar aquest decret el 27 de setembre va ser el rei --es tracta de un real decreto-- i m'he fixat que en fa el número 1389 dels que ha signat enguany. Això vol dir que en deu signar uns 155 per mes. Algun dia em posaré buscar en el BOE per veure si tots són d'aquest caire

Jo també sóc "gent gran"!

Dia Internacional de la Gent Gran

Al meu pare li agradava molt jugar al dominó. Potser l'afició li venia de petit, quan, a la botiga que tenien els seus pares --una botiga d'aquelles de poble on es venia de tot i a més, també feia de bar-- veia els homes passar-hi hores jugant al dominó. D'aquells homes, va aprendre la tècnica del joc i els noms que donaven a les diverses fitxes: la niña bonita, el ambo, la negrita, el patinperris, la boquita de raníbilis... Noms que segurament només deien en aquell poble de la Manxa.

Cada diumenge, després de dinar, a casa del meu pare es feia la partida de dominó. Dos equips: ell i tres jugadors entres els qui anàvem a dinar a casa seva. Jo només hi participava si els mancava una persona, perquè gairebé sempre esgarrava el joc. Quan va començar a usar l'ordinador, va comprar-se un joc de dominó virtual i durant la setmana jugava contra un jugador imaginari al qual posava el nom d'algun dels seus contrincants dominicals. Un dia vaig suggerir-li que anés a un casal de la tercera edat del seu barri; sempre hi ha gent que juga a dominó, a cartes, a escacs... El seu NO va ser categòric. La justificació, que en aquells llocs només hi havia vells.

I és que el meu pare, tot i que va viure fins als noranta-dos anys, no es va sentir mai vell. No em refereixo a la vellesa física, sinó a l'estat mental, al seu tarannà i a la manera de relacionar-se amb la gent. Tenia amics i amigues de totes les edats i en alguns aspectes era molt avançat. Des que va començar a explorar Internet, el fet que ja no pogués viatjar com abans, ni fer grans passejades, va deixar de ser una llosa pesant. Ara podia dur el món exterior a casa només amb un clic. Va fer amistats per tot el món; fins i tot li va sortir una pretendenta mexicana, una dona anciana que, com ell, era vídua i aficionada a Internet. També escrivia les seves memòries i es feia, amb l'ordinador, les felicitacions de Nadal i calendaris que enviava a les seves amistats.

Doncs bé, ara m'adono que jo m'assemblo al meu pare. Oficialment sóc de la tercera edat, la dels més grans de seixanta-cinc anys, però no m'hi sento gens identificada. Quan van aparèixer els iaioflautes, sentia parlar d'ells com de gent gran que s'havia organitzat per protestar contra el sistema i un dia, quan en vaig veure uns quants amb cartells i pancartes a la plaça de Catalunya, em vaig adonar que hi havia iaiofalutes que segurament eren més joves que jo. Fa uns dies, en passar davant d'una escola, també vaig adonar-me que molts avis i àvies que esperaven la sortida de la mainada no semblaven tenir més anys que jo. Com el meu pare, tinc amics i amigues de totes les edats i de vegades em sento més còmoda entre gent més jove perquè hi puc parlar d'alguns temes que no interessen a gent de la meva edat.

Fa alguns anys, parlant d'Internet, una amiga em deia que la seva mare era ja massa gran per començar a usar ordinadors i encara menys per entrar a Internet. Vaig preguntar-li quants anys tenia la seva mare i... era més jove que jo! Això em va fer pensar que potser són les circumstàncies allò que ens fa vells; o si més no, sentir-nos-en. En el meu cas, no puc deixar d'adonar-me del pas del temps en el meu cos, sobretot en les frontisses, que estan ja molt gastades i grinyolen; en la pell, que fa temps que va començar a arrugar-se (sí, ja sé que "l'arruga és bella", però a la roba); en aquests quilos que moltes dones post-menopàusiques solen acumular a l'abdomen; en aquests peus, que no havien necessitat mai de podòlegs ni callista i ara han d'anar-hi cada dos mesos... I si no fos perquè tota la vida he estat una persona molt distreta, pensaria que molts oblits actuals són també resultat d'un desgast cognitiu.

Avui, quan he llegit que se celebra el Dia Internacional de la Gent Gran, no he sentit que això anés amb mi. Després, però, he pensat que formo part d'aquests 600 milions de persones de més de seixanta anys que hi ha al món, segons indica l'Organització Mundial de la Salut (OMS) i que, com diu Raimon, ja tinc més passat --bastant més-- que futur. De tota manera, m'anima llegir la Declaració de Brasília de 1996 sobre l'envelliment saludable:

L'envelliment està lligat al desenvolupament. Les persones grans saludables són un recurs per a les seves famílies, les seves comunitats i l'economia.

Espero que la meva família no em necessiti com a recurs, però no em faria res ser-ho per a la comunitat, per a l'economia i especialment per al meu país.