La Caldera sorprenent

Dance to death (Foto: La Caldera)

Fa un parell de setmanes vaig anar al centre de creació de dansa i arts escèniques La Caldera a una jornada oberta al públic que va començar amb la projecció del film de Sidney Pollack Danzad, danzad malditos, a la qual va seguir un assaig parcial de l'obra Dance to death, inspirada en aquell film --que al seu torn estava inspirat en la novel·la Oi que maten els cavalls? d'Horace McCoy. I després de veure aquell assaig vaig pensar que valdria la pena veure l'obra sencera, que aquesta setmana estan fent dins del programa del Grec 2016.

Doncs per poc em quedo sense veure aquesta obra. Pensava anar-hi demà, dissabte, amb una amiga i la seva filla, però les entrades estaven exhaurides. Com que La Caldera és a quatre passes de casa meva, hi he anat avui, una estona abans de la funció, per saber si, encara que les entrades estiguessin exhaurides per Internet, demà en posarien algunes a la venda. M'han dit que no, que totes estaven ja venudes. I com que encara en quedaven algunes per a avui, m'he quedat a veure l'obra. (Ho sento per la meva amiga i la filla, però no les he pogut localitzar per si podien veure-la elles també.)

No he llegit la novel·la, però cada cop que he vist Danzad, danzad malditos l'he trobada angoixant. Un grup de persones desesperades, en l'època de la gran depressió econòmica nord-americana, participa en la marató de ball que és el centre de la pel·lícula i que veuen com a l'única sortida per solucionar la seva vida. La lluita per superar les eliminatòries i obtenir el premi porta els concursants al límit de les seves forces; fins i tot un d'ells mor en l'intent. Aquella mateixa angoixa la transmet també Dance to death, especialment en alguns moments trepidants de l'obra. I com que els artistes treballen prop del públic --de vegades els tens al costat mateix-- sembla que el seu patiment sigui més real del que podria semblar vist a la distància d'una pantalla o si l'acció es desenvolupés dalt d'un escenari.

M'agrada la dansa, però no en sóc una entesa i no sabria dir si l'espectacle que he vist avui a La Caldera realment té la qualitat que jo li he trobat. Per tant, els meus comentaris són els d'una espectadora profana que ha gaudit enormement --però també ha patit-- amb l'espectacle. He gaudit sobretot amb la bellesa del moviments dels artistes. Artistes que eren d'edats molt variades i condició física també molt diferent. És una obra que demostra que la bellesa de la dansa no depèn d'uns cànons estètics en els ballarins i ballarines. Persones força altes o bastant baixes, amb quilos de sobres o extremadament primes, amb una silueta esvelta o amb una panxa sobresortint feien un conjunt harmònic i d'una gran bellesa plàstica. Un dels moments culminants --al meu parer-- ha estat en la primera part quan els ballarins cauen i s'alcen a un ritme vertiginós; alguns semblava que s'alcessin gairebé fins a volar com empesos per una molla o per la força d'un brollador (no hi té res a veure, però m'han fet pensar en l'ou com balla, que quan cau, la força de l'aigua del brollador l'empeny de nou enlaire).

Dance to death no és un espectacle només per mirar. El públic entra en el joc de la marató de dansa i, com passava en la pel·lícula --i suposo que també a la novel·la-- aposta per la seva parella favorita. Arriba un moment que cada espectador ha de decidir-se per una parella. Del destí de la parella, dependrà també el destí --mentre duri l'espectacle-- de qui l'hagi escollida, de manera que, a mesura que les parelles són eliminades, també ho són els seus seguidors, que hauran d'abandonar la sala per veure l'espectacle a través de vídeo en una sala veïna. Jo he tingut sort, he apostat per la parella que ha guanyat la marató i, per tant, he vist l'espectacle en directe fins al final (però també hem hagut de marxar de la sala on havia començat l'espectacle). En acabar l'obra no he tingut ocasió de parlar amb ningú dels que n'havien hagut d'abandonar la visió directa, però sospito que en la sala on es trobaven també hi devia passar alguna cosa.

Fa alguns anys vaig sentir molt que tanquessin el cinemes Renoir Les Corts. Ara, però, em fa il·lusió passar-hi al davant i veure que La Caldera ha donat vida de nou a aquells locals. Espero que sigui per molt de temps. I espero també que l'espectacle que aquestes dies hi representen no sigui una flor d'estiu, sinó que el repeteixin també fora del Festival Grec. Seria una llàstima que només uns centenars de persones gaudíssim --i patíssim-- amb l'obra que Alberto Velasco ha dirigit magistralment.

Potser us interessarà:
La Caldera del Renoir (aquest blog, 21.06.2015). El meu primer contacte amb La Caldera.

La Caldera del Renoir

¿Què pensaríeu si, tot caminant per un carrer tranquil i silenciós, de sobte hi trobéssiu un noi que, amb uns auriculars a l'orella --escoltant música, probablement-- i imitant el ball sota la pluja de Gene Kelly, era seguit per un grup de gent d'edats diverses, també amb auriculars a l'orella, com si fos el flautista d'Hamelin? O si el veiéssiu que feia passes i piruetes de ballet clàssic mentre un grapat de persones el contemplaven darrere d'unes vidrieres en un primer pis? Doncs això és el que ahir a la tarda van veure algunes persones que, prop de les nou del vespre, passaven pel carrer Eugeni d'Ors de Barcelona, on fins fa dos anys hi havia hagut el cinema Renoir-Les Corts.

Pere Faure ballant "sota la pluja"

Fa un parell d'anys vaig escriure en aquest blog una mena de necrològica del cinema Renoir-Les Corts, que va tancar sobtadament el 21 de juny de 2012. Fins fa uns mesos, el local estava com el van deixar els seus anteriors ocupants, amb el cartell de la programació de la darrera setmana i un altre que indicava les pel·lícules que seguirien. En una reunió del Consell de Districte vaig assabentar-me que l'espai del cinema es convertiria en un centre de creació de dansa i arts escèniques: s'hi instal·laria La Caldera, un projecte fundat el 1995 i que ara havia de deixar l'espai de Gràcia on havia estat tots aquests anys. Passaven els mesos i tot seguia igual, però, fins que un dia vaig veure uns contenidors de runa davant del local i obrers que entraven i sortien de l'edifici.

Després de temps sense saber res més d'aquell projecte, divendres a la tarda vaig passar pel carrer Eugeni d'Ors i em vaig alegrar en veure que La Caldera començava ja a funcionar. I que no seria només un lloc de creació artística, sinó que els seus membres interaccionaven amb el veïnat obrint aquell espai a la ciutadania, amb activitats per al públic. Aquella mateixa tarda, per exemple, feien un assaig obert al públic de l'obra La mesura del desordre, que forma part del program del Grec 2015 Festival de Barcelona. I per a l'endemà --dissabte 20 de juny-- hi havia anunciada una sessió del cicle "Cinema i dansa: dansa inspirada en el cinema", amb la projecció de Singin' in the Rain, seguida d'una performance inspirada en la pel·lícula.

La Caldera lesCorts, en l'antic cinema Renoir

No vaig poder assistir a l'assaig de divendres, però dissabte vaig fer cap al Renoir --per a mi, aquell espai serà sempre "el Renoir"-- per reveure per enèsima vegada Singin' in the rain i expectant per l'espectacle que seguiria. Em va sorprendre que l'audiència fos tan minsa. Pensava que hi trobaria força gent jove, però no va ser així. No crec que arribéssim a la vintena les persones que hi vam anar i vam gaudir del film i de la performance de Pere Faure Danza real ya!, en què el públic també intervé. I el públic era d'edats diverses.

M'ha agradat que La Caldera no hagi volgut fer tabula rasa del Renoir i hagi deixat alguns testimonis de la presència anterior del cinema en aquells locals. Així, en el vestíbul hi ha el cartell d'algunes de les darreres pel·lícules que s'hi van projectar, com ara Els nens salvatges, la que jo vaig anar a veure justament el darrer dia de funcionament del cinema.

Vestíbul de La Caldera lesCorts

Segons el programa, la performance que es va fer ahir a La Caldera consisteix en això:

Mitjançant la utilització de quatre coreografies icòniques de la història de la dansa i de la història personal del creador, l'espectacle proposa re-encarnar-les com a exercici d'auto-crítica humorística del món de la dansa i els seus referents, presentant-les un cop dins del teatre i una altra vegada fora al carrer, amb el públic seguint el ballarí amb auriculars per diferents espais públics.
 
Un díptic coreogràfic que pretén desplegar reflexions sobre performativitat, propietat, abstracció i representació en la dansa, i dessacralitzar la història de la dansa presentant primer molt a prop del públic i després, molt a prop del carrer i de la vida real.

Vam veure la pel·lícula en una de les sales del cinema (crec que era la sala 4), on han deixat la pantalla. Ara feia temps que no havia vist Singin' in the Rain i, a més, em sembla que mai no l'havia vista en versió original. Em vaig adonar d'algunes coses que m'havien passat desapercebudes en anteriors visionats del film. Vaig pensar que ni Debbie Reynolds ni cap de les altres noies que ballen en el film tindrien avui dia moltes expectatives en el món de l'espectacle per a fer de coristes. Sense ser grasses, eren noies 'plenetes', amb unes bones cuixes i cames massisses, a més de ser, la majoria, d'estatura baixa. En el món de la moda i de l'espectacle actualment s'ha oblidat que, com deia aquell film, les dones de debò tenen corbes.

Després de la pel·lícula va ser l'hora de l'espectacle, amb Pere Faure, que ens va instruir sobre música i dansa i ens va entretenir i embadalir amb la performance "Danza real ya", que va desenvolupar en diversos espais, tant dins dels locals de La Caldera com en el carrer. Van donar-nos la música enllaunada, i uns auriculars, que tothom va engegar al mateix temps que el ballarí. Vaig passar unes hores molt entretingudes i estic agraïda a la gent de La Caldera pel fet que obrin les portes al públic amb espectacles com el d'ahir. Vaig sentir molt la pèrdua del cinema Renoir, però em sembla que La Caldera pot omplir amb escreix el buit cultural que va causar el tancament de les sales de cinema. I espero que el barri respongui a la crida d'aquesta gent i aprofiti que els tenim tan a prop per gaudir de les seves activitats.

Sé que encara és aviat, que tot just comencen en aquests nous locals, però m'agradaria que s'establís una interacció entre La Caldera i altres projectes culturals del districte. Per exemple, ara que un grup de gent treballa per a fer un monument de record a la presó de dones que hi havia hagut a Les Corts, seria bonic poder comptar amb un espectacle de dansa que hi tingués relació. Pel que vaig veure ahir, La Caldera és un nom molt apropiat per a un lloc on les idees bullen i on es couen projectes molt interessants. Tant de bo es mantingui en ebullició molt de temps!

Fotos: M. Piqueras (19 i 20 de juny 2015)

Gent que he conegut: Francesco Rosi (1922-2015)

Francesco Rosi

La primera notícia que he llegit aquest matí en obrir Twitter ha estat la de la mort del director italià de cinema Francesco Rosi. I la notícia ha fet aflorar en la meva ment els records de fa uns cinquanta anys, quan vaig conèixer Rosi i fins i tot vaig treballar per a ell. Devia ser el 1963 o el 1964 i crec que m'hi va posar en contacte Joan Riba Cañardo, crític de cinema a qui jo coneixia per les seves col·laboracions amb l'Institut Italià, on jo vaig treballar algun temps. Rosi era a Barcelona amb la seva troup per rodar una pel·lícula inspirada lleugerament en els orígens del Cordobés, torero que triomfava aquells anys. Paral·lelament al rodatge, anaven repassant el guió i de vegades decidien fer-hi canvis. Els calia una persona que sabés italià per anar picant a màquina la nova versió. I aquesta persona vaig ser jo.

Francesco Rosi era ja un director conegut, especialment per haver estat un pioner del cinema que en italià anomenen film inchiesta: pel·lícules que, sense ser documentals, estan basades en fets reals i retraten situacions i conflictes socials, polítics, econòmics, etc., sovint fent-ne una denúncia pública. Els seus films Salvatore Giuliano, sobre els fets que van dur a la mort d'aquell bandit sicilià, i Le mani sulla città, sobre la corrupció i l'especulació en el sector de la construcció, eren ja referents en el cinema italià d'aquella dècada. Le mani sulla città va guanyar el Lleó d'or del Festival de Venècia i bastants anys més tard, el 2005, va valer a Rosi un títol honorífic d'una universitat italiana (Università degli Studi Mediterranea di Reggio Calabria).

L'equip que treballava amb Rosi en aquell film estava establert en un hotel de la Rambla Catalunya que no crec que existeixi avui dia. Es deia Hotel Mediterráneo i ocupava un o dos dels pisos més alts a la cantonada amb el carrer Aragó. Havien convertit una de les habitacions en un despatx i magatzem improvisat, amb el llit enretirat a un costat, i material divers escampat pertot. Vaig estar treballant amb un home que era un guionista del film i amb el mateix Rosi. Ells tenien el guió original i me l'anaven dictant amb els canvis que hi anaven introduint. Era la història d'un noi andalús de família humil que havia emigrat a Barcelona per fugir de la misèria que l'esperava en el seu poble. A la gran ciutat comença a interessar-se pel món dels toros i va a una escola de toreros, on de seguida destaca entre els altres aspirants a matador.

La veritat és que amb Rosi, a part de les estones que va estar dictant-me, amb el guionista, la nova versió del guió, no vaig tenir cap tracte. El veia una persona molt distant, un home que ja era famós en el món del cinema i que arribava i anava per feina, sense fer comentaris de res que no fos la pel·lícula. I jo estava més aviat atemorida, amb por de fer la meva feina malament. Tot i que el meu domini de l'italià era molt bo, temia que se'm pogués escapar alguna falta en escriure.

No recordo quants dies de treball van ser, potser una setmana, potser més, però vaig trobar-lo molt interessant. En acabar el rodatge a Barcelona van anar a Madrid a filmar i em van demanar si hi volia anar. A més de pagar-me per la  feina que fes, em pagarien el viatge i l'estada. Sempre m'he penedit de no haver acceptat. I de fet, no recordo exactament per què no vaig acceptar. Crec que vaig pensar que als meus pares no els agradaria que marxés amb aquella troup de cinema. Vaig posar-los en contacte amb una noia que coneixia, que també sabia italià, i ella va ser qui va continuar la feina i s'ho va passar molt bé, segons em va dir després.

No vaig veure la pel·lícula de Rosi en què vaig tenir aquella petita col·laboració (El momento de la verdad). Les curses de braus i la vida dels toreros no m'interessaven gens. I al llarg dels anys, cada cop que he sentit parlar d'algun films de Rosi, he recordat aquells dies de treball amb el seu equip. Recordo aquell home alt i ben plantat, que jo, molt joveneta, veia com quasi "vell" (i devia tenir poc més de quaranta anys!) i m'infonia un gran respecte. I l'ambient d'aquella habitació de l'hotel Mediterráneo, que era una mica com la cabina dels germans Marx, amb gent que entrava i sortia, que agafaven i deixaven coses, mentre aquella noieta que era jo anava picant el que li dictaven Rosi i el guionista, asseguts per on podien i aliens a res que no fos el guió de la pel·lícula. Es un honor haver treballat, ni que fos durant uns pocs dies, per a un gran del cinema italià del segle XX.

Potser us interessarà:
- Figuras de cine. Francesco Rosi (La Vanguardia, 25.06.1965). Comentari sobre el director italià i aquell film, que no va ser precisament un dels millors de la seva carrera.
- Addio a Francesco Rosi, il regista que raccontò il malaffare italiano, per Valeria Rusconi (en el web de La Repubblica),

Foto de Francesco Rosi: A. De Luca (Creative Commons BY-SA.2.0)

El malson de l'Óscar

Óscar Sánchez (al davant) amb Michele Catanzaro i Marc Parramon

"És un nen de 44 anys", diu un amic d'Óscar Sánchez en el documental Injustícia exprés, que descriu la història dels darrers anys d'aquest rentacotxes de Montgat. Una història kafkiana, que sembla impossible que hagi pogut succeir en dos països suposadament democràtics i on pensem que la justícia és al servei de la ciutadania i no al contrari. Tradicionalment es representa la justícia amb la figura d'una dona que duu els ulls embenats, unes balances en una mà i una espasa a l'altra. Diuen que els ulls embenats simbolitzen la imparcialitat que ha de mostrar en tot moment; les balances, la capacitat de sospesar tots els arguments, i l'espasa, la fortalesa que ha d'exercir. Després de conèixer el cas de l'Òscar, es podria pensar que la justícia duu els ulls embenats per no veure allò que és evident, fins i tot per no veure cap a quin costat s'inclinava la balança; i l'espasa sembla que hagi servit per lluitar contra la raó.

L'Óscar és un home senzill i bondadós --incapaç de fer mal a ningú, segons expliquen les persones que el coneixen des de fa anys-- que va passar 626 dies empresonat per un error policial i un seguit de despropòsits que fan perdre la confiança en la justícia. Com a resposta a una ordre europea de detenció --o euroordre--que venia d'Itàlia, el 2010 la guàrdia civil va detenir l'Óscar a Montgat i el va dur a Madrid, a l'audiència nacional des d'on, al cap d'unes setmanes va ser traslladat a Roma acusat de narcotràfic i col·laboració mafiosa; després de jutjar-lo i condemnar-lo pels càrrecs que se li imputaven, va ser traslladat a una presó de Nàpols. L'euroordre és un procediment de lliurament de persones reclamades per la justícia que el 2004 va substituir el procediment d'extradició entre estats membres de la Unió Europea per agilitzar-lo i simplificar-ne els tràmits. Tan bon punt l'autoritat judicial competent d'un estat rep una euroordre, ha de detenir immediatament la persona reclamada.

En el cas de l'Óscar, l'euroordre, juntament amb la negligència i la inoperància d'advocats, jutges i magistrats, van fer-lo viure un malson que va durar de 20 mesos i que potser hauria durat molt més (la justícia italiana l'havia condemnat a 14 anys de presó) si tres periodistes que treballaven en El Periódico --Michele Catanzaro, Ángela Biesot i Antonio Baquero-- no haguessin fet un excel·lent treball d'investigació i no s'haguessin adreçat a autoritats espanyoles i italianes per aclarir els fets que van dur l'Óscar a la presó. Pressionada pel treball dels periodistes esmentats, i amb les proves que ells van aportar, la policia espanyola va obrir de nou una investigació que va concloure que els fets pels quals l'Óscar havia estat detingut i empresonat van ser comesos per un altre home que va suplantar la seva identitat. Malgrat que des del juliol de 2011 ja sabia que un home uruguaià --a la presó a les Canàries per una altra causa-- era el veritable delinqüent que s'havia fet passar per Óscar, l'innocent rentacotxes no va ser alliberat fins al març de 2013. Uns mesos durant els quals va patir insults, maltractaments i agressions per part d'altres reclusos i que van anar minant-lo psicològicament. Mentrestant, a Montgat una plataforma veïnal que li donava suport es manifestava cada setmana esperant el dia en què l'Óscar els podria acompanyar.

Dilluns passat (02.06.2014) vaig assistir a la preestrena del documental Injustícia exprés, que Michele Catanzaro --un dels periodistes que van investigar el cas-- i Marc Parramon han codirigit i que descriu la història del rentacotxes de Montgat i com els tres periodistes van aconseguir la revisió del seu cas i que finalment fos alliberat. El protagonista de la història, l'Óscar, va assistir a la preestrena i després d'un col·loqui que hi va haver en acabar la projecció, van demanar-li que digués alguna cosa sobre tot allò. El seu testimoni va ser molt emotiu. Era l'home que amics i parents descriuen en el documental: el nen de 44 anys, senzill, que traspua bonhomia. En cap moment no es va mostrar rancuniós, tot i que té prou motius per esta-ho, sinó més aviat dolgut, però especialment agraït als periodistes que, amb la seva tenacitat, van aconseguir que el seu malson acabés. Va dir que allò que li havia passat a ell podria passar-li a un altre i que els periodistes van fer el que haurien hagut de fer els seus advocats: investigar. Es queixava precisament d'això, que ni la policia espanyola ni la italiana haguessin fet res per esbrinar la veritat del seu cas. Tot i que ningú no podrà rescabalar l'Óscar del patiment psicològic patit durant el seu empresonament, de moment no ha rebut tampoc cap indemnització ni del Govern espanyol ni de l'italià.

El documental mostra que, com va dir l'Óscar, històries com la seva poden passar a altra gent i descriu alguns casos de persones que també han patit els últims anys grans injustícies per part de la justícia europea. En alguns ambients sobre el futur de la comunicació es diu de tant en tant que el periodisme està en vies d'extinció. El cas d'Óscar Sánchez i el paper que Michele Catanzaro, Ángela Biesot i Antonio Baquero van tenir en la seva resolució demostren que el periodisme segueix estant ben viu i que és imprescindible.

Nota
Dimarts 3 de juny de 2014, TV3 va emetre Injustícia exprés en els eu programa Sense ficció. Els documentals d'aquest programa solen estar disponibles en el web durant una setmana després de la seva emissió (L'enllaç que ara per ara duu al vídeo és http://goo.gl/1BYSdj). Per altra banda, diumenge 8 de juny se'n podrà veure la versió en castellà en el programa Documentos TV de La2,

Per saber-ne més:
- La perillosa euroordre, per M. Bernal. El Periódico, 03.06.2014
- Especial Óscar Sánchez. Página web d'El Periódico amb enllaços a molts articles i algun vídeo qe el diari ha publicat sobre Óscar.

Viena, "El tercer home" i Hundertwasser

(Per al Max, que ahir va fer 12 anys. Per molts anys!)

Cartell mexicà d'El tercer home

Max, aquest any canvio de tema i et parlaré d'algunes coses sobre Viena, una ciutat on he estat recentment. No la coneixia (només hi havia passat un parell d'hores ja fa anys), però era per a mi una ciutat familiar través d'una pel·lícula molt antiga (de 1949!): El tercer home. És possible que l'hagis vista algun estiu a casa de la teva àvia perquè és una obra que no sol faltar en les bones filmoteques. No sé si t'agraden les pel·lícules en blanc i negre, però en aquesta, el blanc i negre és important; les ombres de la nit en els carrers de Viena, o les d'una persecució per l'interior dels canals de les clavegueres de la ciutat, augmenten la intriga de l'argument. I la música inconfusible, tocada amb una cítara, un instrument de corda poc freqüent, va donar fama mundial al seu compositor i intèrpret (Anton Karas), un músic que tocava en un bar de Viena per entretenir els clients. Amb els anys, aquesta pel·lícula s'ha convertit en un clàssic del cinema i molts visitants de Viena busquen els llocs que apareixen en el film. Tant és així, que fins i tot té un petit museu i s'organitzen recorreguts turístics per la ciutat per mostrar llocs on es va filmar.

Una escena important del film passa dalt d'una nòria gegant que hi ha en un parc d'atraccions. I només arribar a Viena, en sortir del tren de l'aeroport la vagi veure al meu davant:

Nòria del parc Preter

Hunderwasserhous, Viena

Però més que de la Viena d'El tercer home, et volia parlar d'un artista vienès del segle XX i de la seva obra, que per a mi ara ja van lligats per sempre a la capital d'Àustria: Friedensreich Hundertwasser (1928-2000).

Quan vaig dir a la meva amiga Karen que anava a Viena, va recomanar-me que no deixés de veure la Hundertwasserhaus, una casa de veïns molt singular construïda en la dècada de 1980. Havia anat a Viena per feina i dels tres dies que hi vaig ser, només vaig disposar d'un matí per fer turisme. Viena és una ciutat per passar-hi molts dies veient-hi els seus nombrosos parcs i jardins, visitant museus, anant a concerts (la música és un altre tret distintiu de la ciutat), passejant per la riba del riu Danubi i els seus canals, contemplant edificis i palaus... Però jo només tenia unes hores lliures i vaig decidir seguir el consell de la meva amiga i apropar-me fins la Hundertwasserhous per veure al natural el que ja havia vist per Internet, un edifici de formes molt irregulars, colors variats, jardins en el terrat...

En arribar al carrer on es troba aquesta casa vaig tenir la mateixa sensació que tinc quan passo davant de la Pedrera o de la casa Batlló de Barcelona (les dues al passeig de Gràcia) i no únicament perquè aquella arquitectura i disseny em recordaven l'obra de Gaudí, sinó pels nombrosos turistes que hi havia i que amb càmeres o mòbils hi feien fotos. Jo mateixa, al cap d'uns minuts també vaig treure la càmera per tenir un record visual d'aquella casa tan singular.

El dia abans, un periodista austríac em va explicar que l'Ajuntament de Viena va encarregar a Hundertwasser el disseny d'un projecte per construir uns habitatges de tipus social. Hundertwasser no era arquitecte, però havia treballat ja en projectes arquitèctonics. De fet, era un artista polifacètic, que pintava, dissenyava portades de llibres, segells de correus, tapissoss, objectes diveros... sempre amb colors molt vius --sovint col·locant colors complementaris un a costat de l'altre-- i un estil molt particular, que gairebé mai contenia línies rectes. Quan s'ha vist algun dels quadres, segells o pòsters d'aquest artista, és fàcil reconèixer-ne d'altres fets també per ell. Mira aquests segells, que originals.

Pel que fa a l'esmentada casa de veïns, la Hundertwasserhous, va aplicar-hi les idees que ja havia desenvolupat des de feia més de vint anys. El disseny de les cases era obra de la seva creativitat artística i imaginació, però és fonamentaven també en criteris ecològics i socials. Per una banda, volia fugir de la monotonia que solen tenir les cases fetes en un mateix període; per una altra, volia dur la natura als edificis que ell dissenyava i ho feia tenint en compte aspectes ecològics i de sostenibilitat, tot i que quan va començar a participar en la construcció d'edificis ningú no parlava de sostenibilitat. Ell, però, no era arquitecte i en la construcció de la casa va treballar amb dos arquitectes, Josef Krawina i Peter Pelikan.

En veure la Hundertwasserhous vaig pensar que aquell home havia estat el Gaudí austríac, i que segurament s'havia inspirat en la seva obra: predomini de línies corbes, dibuixos fets amb peces petites de rajola --com el trencadís de Gaudí-- apropament a la natura... Però quan he anat buscant en la seva biografia, enlloc no he trobat cap esment a Gaudí, ni que l'artista austríac hagués conegut l'obra de l'arquitecte català. En el porxo de l'entrada, les parets i el sostre tenen motius que podrien ser propis d'un edifici de Gaudí, a més de les corbes del sostre. I la font in la sanefa que envolta la porta també tenen trencadís:

Porxo i font

Porta d'entrada a l'escala (i autofoto)

A la façana hi ha una part que sembla d'un edifici clàssic; suposo que deu ser perquè es noti el contrast entre la seva obra i els edificis que es construïen a Viena. I fixa't que, del terrat, sobresurten les branques d'un arbre, perquè hi posava jardins.

Façana: contrast

Les persones que viuen en aquesta casa deuen estar tipes dels turistes que s'aturen al davant i que, en molts casos volen veure més enllà de la façana perquè han posat un cartell que indica que aquell edifici està habitat i no es pot visitar per dins.

Per tant, vaig procurar no quedar-me per allà molta estona i de seguida vaig anar cap a un edifici proper que també va ser dissenyat per Hundertwasser i es pot visitar per dins perquè és un museu dedicat a aquest artista: el KuntsHausWien o Museu Hundertwasser, instal·lat en un edifici que havia estat una fàbrica de mobles. Aquí es pot conèixer bé l'obra d'aquest dissenyador en molts camps i s'hi veuen dutes a la pràctica les seves idees per a la construcció. Per exemple, a l'interior de cada pis hi ha moltes plantes. I s'hi poden veure les maquetes d'algunes obres seves, com ara una incineradora de brossa, una urbanització, una església que va reformar tot donant-li el seu estil inconfusible (deia que una església ha de ser bonica i estar en harmonia amb la natura perquè la gent s'hi trobi bé i hi vagi). La llàstima és que només deixen fer fotos a les escales, els porxos i als patis i restaurant. En aquesta foto feta en un replà de l'escala, es pot apreciar la curvatura del terra ( a la dreta, a costat de la paret):

Museu Hundertwasser, replà

Altres vistes de la casa-museu:

Museu Hundertwasser, vista posterior

Museu Hundertwasser, vestíbul (amb el terra ondulat)

Per descansar i prendre alguna cosa

Gairebé vaig passar tot el matí admirant l'obra de Hundertwasser. Després només vaig tenir temps per passejar una horeta per Viena, una ciutat on espero tornar algun dia perquè té moltes coses boniques per veure. Si algun vegada hi vas, et diré com em va dir la meva amiga Karen: no deixis de veure la Hundertwasserhous.

Per molts anys, Max!

Fotos: M. Piqueras, 30.03.2014

"La grande bellezza": Postal de Roma o "La dolce vita" de 2013?

Hem entrat al Renoir Floridablanca que el film ja ha havia començat. No pas perquè hi hàgim arribat tard, sinó perquè hi havia una bona cua i només quan ja era el nostre torn per comprar les entrades ha vingut un reforç a l'única taquillera que hi havia hagut fins a aquell moment. No havia llegit res sobre aquest film, només alguns comentaris en xarxes socials que eren contradictoris: molt bona, per a algunes persones; una llauna, per a d'altres. Hi he anat perquè m'agrada veure pel·lícules italianes en versió original, i a l'amiga que m'hi ha acompanyat, també.

En entrar a la sala ens hem endut un ensurt. Una música trepidant gairebé feia tremolar les parets i, a la pantalla, un grup de persones semblava que fossin a punt de desllorigar-se amb aquella dansa frenètica. Després, el reggaetton ha inundat la sala i els actors ballaven com si fessin gimnàstica, tot seguint les indicacions, que en castellà, els feia el cantant latino ('latino' no pas perquè el film estigui ambientat a Roma): Mueve la colita, mueve la colita [...] ¿A dónde les gusta a las mujeres? Ahi!, ahí! [...] palante!, parriba!, palante!, parriba!... Era un grup de persones reunides per celebrar el 65è aniversari del protagonista, Jep Gambardella, un periodista arribat a Roma quaranta anys abans, quan volia ser escriptor i quan, en trobar-se immers en el vòrtex de la mundanitat, no desitjava ser mundà, sinó ser el rei de la mundanitat. Però, pel que es va veient al llarg de la pel·lícula, el vòrtex de la mundanitat no ha acabat de xuclar-lo.

La mundanitat que Gambardella va trobar a Roma en arribar-hi devia ser la mateixa que va mostrar Fellini a La dolce vita? De fet, m'ha semblat trobar moltes referències a aquell film de 1960. He tingut la sensació com si Jep Gambardella fos l'alter ego del futur de Marcello Rubini, el periodista de La dolce vita --interpretat per Marcello Mastroianni-- que també vol ser escriptor i que sembla que observi aquell món de la jet set sense acabar de formar-ne part. Quan Gambardella passeja de nit amb una dona per la piazza Navonna, he pensat si no acabarien ficant-se tots dos en algun de les fonts, com feien Anita Ekberg i Mastroianni a l fontana di Trevi. Fins i tot el final a la vora del mar, m'ha recordat el final de La dolce vita. En algun moment del film, les festes i sopars a la terrassa de Gambardella m'han dut a la memòria un altre film italià, La terrazza, d'Ettore Scola, amb personatges que podrien haver estat també personatges de La grande bellezza. I m'ha semblat (però no n'estic segura) que en una escena del film surt la "Boca della verità" on  la princesa (Audrey Hepburn) de Vacaciones en Roma tem quedar-se sense mà perquè està vivint una gran mentida.

Abans de l'òpera, Festival de Spoleto (2003)

L'església catòlica, que a Itàlia és un grup de pressió molt fort, tot i que sigui un país oficialment laic, també és present a La grande bellezza. Per una banda, al llarg del film surten moltes monges. A més, s'hi mostren dues imatges oposades de l'església: la dels clergues mundans, que formen part d'aquella jet set buida i superficial que busca la felicitat en l'hedonisme del moment, i la franciscana, de les persones que es bolquen en els qui no tenen res. La presència del cardenal en algunes de les festes no és un caprici del guionista; n'hi ha bastants que s'hi assemblen. Clergues que contradiuen allò de "el meu regne no és d'aquest món" que llegim a l'Evangeli. Fa anys en vaig veure alguns al Festival de Spoleto. Alternaven amb la jet set que assistia a les representacions de teatre, òpera o dansa --com el que es veu a la foto-- i després te'ls podies trobar en els restaurants més luxosos de la ciutat. I no eren una excepció. És una imatge que sembla que el Papa Francesc vol canviar; ja veurem si se'n sortirà.

Crec que La grande bellezza és un film que cal pair per entendre'l. Primer et desconcerta --si més no a mi m'ha desconcertat. Per una banda, no deixa de ser un film "postal", en què Roma té un gran protagonisme. El director fins i tot aconsegueix que la gent no abandoni la sala quan surten els crèdits del final perquè ho fan sobre unes imatges precioses de la ciutat eterna. Per altra banda, t'aclapara amb tants de personatges i amb una història que són moltes alhora. I si bé no és un film perfecte, al final quedes fascinada per la seva bellesa, pel seu surrealisme, i per la banda sonora, que malgrat que comenci amb aquell ritme trepidant i amb allò de mueve la colita, després té moments memorables. M'hi ha agradat molt la veu del protagonista  --Toni Servillo, un actor que desconeixia-- amb els seus monòlegs --o potser no eren monòlegs i parlava amb un interlocutor, no ho recordo bé. Em sembla que desprès de Vittorio Gassman no havia sentit una veu masculina italiana tan impressionant. Crec que veure aquest film doblat és perdre's una part de l'excel·lent interpretació de Servillo, com passava amb els films de Vittorio Gassman i els de Richard Burton.

No sé si l'he païda o no, aquesta pel·lícula, però m'han entrat unes ganes de tornar a visitar Roma!..

Aquesta nit he somiat que tornava a Manderley

"Aquesta nit he somiat que tornava a Manderley." Així comença Rebecca, novel·la escrita per Daphne du Maurier (1907-1989). La frase, però és més recordada per l'actriu que la pronunciava en la versió cinematogràfica que en va fer Alfred Hitchcok. Si més no, quan avui he llegit que havia mort Joan Fontaine, m'han vingut a la memòria aquestes paraules, amb què també començava el film.

A Rebecca, Joan Fontaine va interpretar un personatge del qual no se sap el nom. És la segona esposa de Maximiliam De Winter i al llarg de la novel·la ningú l'anomena mai pel seu nom. És simplement la "Sra. De Winter"; la segona, perquè la primera Sra. De Winter va ser Rebecca. I si el personatge interpretat per Joan Fontaine no tenia nom, l'altra protagonista del film, Rebecca, no té actriu que la interpreti, malgrat que en ella es basi tot l'argument .

Rebecca, que és morta, és sempre present en aquella mansió --Manderley-- i en la ment de les persones que hi viuen. La seva història és una mica recargolada i més pròpia d'una novel·la de Charlotte Brönte (en algunes coses recorda Jane Eyre) o d'alguna altra autora del segle XIX que no pas d'un llibre publicat el 1938. Però la recordo molt ben escrita i d'aquelles que t'atrapa la seva lectura. De fet, és un llibre que ha esdevingut clàssic i se'n segueixen fent edicions.

Quan vaig llegir la novel·la, ja havia vist la pel·lícula i vaig agafar el llibre de la biblioteca de l'Institut Britànic amb una mica de prevenció. Però em va agradar i em va semblar que no hi havia diferències --o si n'hi havia eren mínimes-- entre el llibre i el film. O si més no, amb allò que jo recordava de la Rebecca de Hitchcock.

Joan Fontaine (1917-2013) era el nom professional de Joan de Beauvoir de Havilland. Era germana d'Olivia de Havilland (1916-), també actriu. Segons la Viquipedia, Joan va canviar-se el nom perquè la mare, que preferia Olivia, no va voler que Joan fes servir el cognom familar. De fet, sembla que, per aquesta preferència de la mare, les dues germanes no van mantenir una relació massa cordial. Quan les dues van ser seleccionades per a l'Oscar a la millor actriu de 1941 (Olivia de Havilland per Hold Back the Dawn, que a España va titular-se Si no amaneciera, i Joan Fontaine per Suspicion, que a España va titular-se Sospecha), va ser la més jove, Joan, qui se'l va endur. Cinc anys més tard, Olivia va rebre l'estaueta de l'Academia pel seu paper en el film To Each His Own (La vida íntima de Jody Norris en la versió doblada al català per a TV3).

Llegir la filmografia de les dues germanes m'ha fet recordar pel·lícules vistes fa molts anys. Recordo molt bé quan vaig veure Si no amaneciera al cinema Roxy, a la plaça Lesseps, perquè hi vaig anar amb una amiga meva i la seva mare. Era per a majors de setze anys i nosaltres en teníem 14, però les dues havíem fet una bona estirada i podíem passar per més grans. Tot i que els cinemes que no eren d'estrena acostumaven a fer la vista grossa sobre l'edat mínima per veure les pel·lícules, el Roxy era bastant estricte. La mare de la meva amiga ens va dir que calculéssim l'any en què hauríem nascut si tinguéssim setze anys; de vegades, el porter del Roxy, si sospitava que alguna noia que volia entrar a veure un film no autoritzat no tenia encara l'edat, li preguntava "quin any vas néixer?"

Tant Rebecca, com Si no amaneciera són dues pel·lícules que formen ja part de la història del cinema. Sense ocupar llocs destacats en els rànquings de films del segle XX, crec que val la penar veure-les i recordar-les.

Sobre pel·licules basades en la literatura i comentades en aquest bloc:
- Les nits blanques (05.11.2011), de Luchino Visconti i basada en una novel·la curta de Dostoievski.
- Cal que tot canviï perquè no canviï res? (05.06.2011) Sobre Il Gattopardo, també de Visconti, a partir de la novella de  Giuseppe Tomasi di Lampedusa,
- My Fair Lady i Pigmalió (23.01.2011) Adaptació cinematogràfica que George Cukor va fer de l'obra de teatre de Bernard Shaw.
- Caos calmo, el llibre (06.12.2008) Sobre el que pensa Sandro Veronesi de l'adaptació al cinema de la seva novel·la.

L'âge des ténèbres / La edad de la ignorancia

Gairebé per casualitat (m'havia assegut davant la tele després de dinar per descansar una mica, tot pesant figues), he vist aquesta pel·lícula que em va passar desapercebuda en el seu moment. Sortien els rètols de l'inici i m'he adonat que era un film canadenc i dirigit per Denys Arcand. Això ha fet que, en comptes de pesar figues, obrís ben bé el ulls. No es veuen gaires films canadencs a les nostres pantalles, i els que recordo haver-hi vist no m'han decebut. Quant al director, compta a la seva filmografia amb dues de les pel·lícules que figuren a la meva llista de predilectes, d'aquelles que podria veure una i altra vegada sense cansar-me'n: Le déclin de l'empire americain i Les invasions barbares.

Tot i que té alguns punts en comú amb els dos films esmentats (he llegit després que formen una trilogia), alguns trets de la història que narra La edad de la ignorancia (l'he vista en versió espanyola) m'han fet pensar en algunes novel·les futuristes --i pessimistes-- d'una altra canadenca, Margaret Atwood o fins i tot en l'orwel·lià 1984. Per altra banda, també en una pel·lícula que vaig veure durant la meva infància o adolescència: La vida secreta de Walter Mitty. Com Walter Mitty, Jean-Marc Leblanc --el protagonista de La edad de la ignorancia-- es refugia en el seu món imaginari per compensar la monotonia i d'una vida privada i professional molt allunyades del que ell voldria que fossin.

Jean-Marc és un funcionari que ha d'atendre les queixes de la ciutadania i ve't aquí que una de les persones que s'apropen a la seva taula és un personatge de les altres dues pel·lícules: Pierre --interpretat per Pierre Curzi-- a qui, en els dos films anteriors, vèiem atret per dones molt més joves que ell. Aquí és un home sense sostre d'edat madura que explica al treballador social --Jean-Marc--  que havia estat professor universitari i ara es troba divorciat, sense família, sense casa i sense diners.

La edad de la ignorancia és una pel·lícula que diverteix i alhora fa reflexionar, però la caricatura que presenta del protagonista i de la seva situació vital em sembla exagerada. No la incloc al costat de les dues pel·lícules anteriors, tot i que no em faria res tornar a veure-la, encara que només fos per sentir Rufus Wainwright cantant l'aria barroca del principi:

La carabassera invasora

Va començar a sortir en una jardinera del balcó fa un parell de mesos. Al començament vaig pensar que era una planta suculenta que s'estén com una catifa i floreix a la primavera (no en recordo el nom), perquè me'n surten pertot. Però de seguida vaig adonar-me que la fulla era diferent. Estava intrigada i la vaig deixar que creixés per esbrinar què era. S'ha fet així:

És una carabassera, una Cucurbita, però no sé quina espècie. És inconfusible, amb les fulles amb forma de cor i lobulades, cobertes de pèls que fan que tinguin un tacte aspre. I unes tiges que no s'aguanten i creixen arrossegant-se o enfilant-se per allà on poden. A la foto només se'n veu un tros, perquè la tija, que ja deu fer prop de dos metres, es va desplaçant arran de la barana, entre les plantes del balcó, arrapant-s'-hi amb els seus circells, aquests òrgans de forma helicoïdal que es cargolen allà on poden per sostenir la planta. Vegeu, en aquesta foto (senyalat en vermell), un circell, una mena de tirabuixó vegetal que s'ha arrapat a la tija d'una altra planta (si cliqueu damunt de la foto, podreu veure-la ampliada):

Ja ha començat a florir. Aquesta flor va ser la primera:

La carabassera creix dia a dia i va avançant per la barana del balcó. De vegades em fa pensar en un film que vaig veure fa molts anys, Dr. Terror's House of Horrors (no en recordo el títol en la versió doblada). Passava en un tren, on un home que es feia dir doctor Schreck predia el futur als seus companys de viatge. Com si fossin episodis separats, s'anava veient el futur que esperava a cadascun dels viatgers. Una de les històries era sobre una planta enfiladissa que creixia sense parar en un jardí i anava enfilant-se per les parets d'una casa. Quan la van voler tallar, la planta va reaccionar violentament i va començar a atacar els membres de la família que vivia en aquella casa. Si no ho recordo malament, els va matar.

També he recordat aquell musical rock que es deia Little Shop of Horrors (l'adaptació catalana que en va fer Dagoll Dagom es titulava La botiga dels horrors), i la planta carnívora que tenen a la botiga i que va creixent i creixent, i en comptes d'insectes, que és el que mengen les plantes carnívores, engoleix persones. Però la meva cabassera invasora no és carnívora, únicament necessita molta aigua; si algun dia no l'he poguda regar, l'endemà al matí l'he trobada amb les fulles totes moixes. De tota manera, qui sap si algun matí, quan intentaré obrir les persianes del balcó, no les trobaré atrapades en els circells de la carabassera.

"El gordo y el flaco"

Quan jo tenia uns nou anys --podrien ser vuit o també deu, no n'estic segura-- el meu pare va comprar una càmera de filmar de 8 mm i un projector per veure les pel·lícules que filmava. (El projector s'assemblava al que hi ha aquí al costat, trobat per Internet.) La primera filmació va fer-la quan vam fer la visita tradicional de cada mes de juny a la fira de mostres. A mi no m'agradava gens veure-la perquè jo hi sortia corrent, movent el cos d'un costat a un altre, d'una manera que, vista després, em semblava molt ridícula i em feia una mica de vergonya.

Ja que teníem el projector, valia la pena aprofitar-lo i sovint vèiem pel·lícules que el meu pare llogava en una casa de la Rambla que es deia "Cine familar". Era en el primer pis de la cantonada del carrer de la Portaferrissa, banda mar, on, a la planta del carrer hi havia un bar minúscul (només una barra i espai per a unes poques persones). Em sembla que segueix havent-hi un bar i posaria la mà al foc que ara tè taules en el pis on hi havia el "Cine familar". (A l'hemeroteca de La Vanguardia del 2 de gener de 1966 he trobat un anunci del "Cine Familiar"; en aquella època feia ja molts anys que el meu pare n'era client.)

En aquella època, les pel·lícules que es llogaven solien ser curtes, que els rotllos on venien no donaven per a molt. I els temes bastant limitats al cinema mut o de dibuixos: Charlot, el gordo y el flaco i Walt Diseny, principalment. Passàvem unes bones estones veient aquells films, que sempre feien riure. Teníem també algunes pel·lícules nostres --a més de les d'escenes familars-- que el meu pare havia comprat en alguna ocasió. Ens les sabíem de memòria, però sempre ens feia gràcia tornar-les a veure. Una d'elles era la del Pato Donald quan va d'excursió i les formigues li volen robar el menjar que duu a la cistella. Una altra, també de Walt Disney, però amb altres personatges, exemplificava la transformació que les persones experimenten quan es posen davant d'un volant i els surt el pitjor que tenen dins, i com la cortesia entre els conductors podia evitar situacions desagradables i a més contagiar-se a la resta de persones.

Veure les pel·lícules del gordo y el flaco era una mica com veure els pallassos llest i tonto. El personatge interpretat per Oliver Hardy --el gordo-- no és que fos massa intel·ligent, però ell s'ho creia i tractava el seu amic --el flaco-- com si fos el tonto. En realitat, cap dels dos personatges era una llumenera, més aviat eren dos tipus innocents i tendres, a qui sovint altres persones intentaven enredar; per altra banda, ells mateixos eren uns sapastres a l'hora de treballar, com ho serien anys més tard Pepe Gotera y Otilio en els tebeos.

Tot això m'ha vingut al cap quan he llegit que un dia com avui --18 de gener-- de 1892 va néixer Oliver Hardy, el gordo. En les primeres dècades de Televisión Española, passaven sovint pel·lícules del gordo y el flaco i també d'altres personatges de les primeres èpoques del cinema còmic com ara Charlot, Buster Keaton, Harold Lloyd i Jaimito. Les del gordo y el flaco que no eren mudes estaven doblades; la veu de Stan Laurel --el flaco-- era molt més divertida en castellà que en la versió original.

A Youtube hi ha moltes pel·lícules de Laurel & Hardy --el nom amb què s'anunciava la parella en anglès. Aquí podeu veure una recol·lecció de gags esbojarrats, on tot els surt malament, especialment al pobre Hardy.

Woody Allen i la seva postal de Roma

La gent que va al cinema es divideix en dos grups: els incondicionals de Woody Allen, que no es perden cap dels seus films, i els que abominen d'ell i no troben cap mèrit en els seus films. Jo sóc del primer grup. Segurament no he vist totes les seves pel·lícules, però sí la majoria, I quan n'estrenen una em deleixo per anar-hi el més aviat possible. El cas és que, després, la meva memòria es fa un embolic i tot i recordar escenes com si les estigués veient, no sempre puc situar-les en la pel·lícula concreta on apareixien. I és que les pel·lícules de Woody Allen són com les obres de Vivaldi: totes tenen moltes coses en comú i fragments que s'assemblen.

He anat a veure A Roma amb amor, la pel·lícula de Woody Allen del 2012. Com en les dues anteriors, filmades a Barcelona i a París, la ciutat és de nou un personatge del film. Sembla ser que això s'ha convertit ja en una estratègia del director nord-americà per obtenir finançament del municipi on filma.

A mi m'agrada reconèixer paisatges urbans en el cinema. I si aquests paisatges són de Londres, París o Roma, encara més. En la pel·lícula de Woody Allen m'ha agradat veure indrets de Roma que conec des de fa molts anys i alguns per on vaig passejar l'hivern passat: el mercat de Campo dei Fiori, on alguns personatges del film van a comprar els ingredients per a un sopar; les escalinates de la plaça d'Espanya; els voltants d'aquell pastís kitch que és el monument a Vittorio Emanuele; la piazza Navona... I especialment els carrers i places de Trastevere.

Mercat Campo dei Fiori

Via Lungara, a Trastevere

Trastevere, després de passar l'arc

La "postal" romana de Woody Allen m'ha agradat. El film presenta unes quantes històries independents, però mesclades, que són entretingudes i en alguns casos molt divertides. Per a mi, els dels últims anys no són els millors films d'aquest director, però segueixen tenint el seu segell i em fan sortir del cinema amb el somriure als llavis. Els diàlegs de A Roma amb amor em semblen genials i no puc evitar esclafir a riure només de recordar algunes escenes o personatges.

Si en voleu un tast, vegeu-ne el trailer:



Fotos: M. Piqueras, 2011

Norma Shearer (1902-1983), la Julieta de 1936

Quan jo tenia un set o vuit anys vaig veure el film Romeo y Julieta. És de 1936, però en aquella època, el cinema de Hollywood arribava amb molt de retard i en els anys cinquanta la pel·lícula encara voltava pels cinemes. Vaig tenir la sort que la meva mare era una gran cinèfila i, com que no sempre  podia anar al cinema amb el meu pare --a més, ell no hi tenia tanta afició-- jo l'acompanyava sovint. En molts cinemes feien la vista grossa quan el programa era "no apto para menores" i vaig veure moltes pel·lícules que ara fa riure que no fossin permeses als menors. Una d'elles, Romeo y Julieta, dirigida per Georges Cukor, i interpretada per Norma Shearer i Leslie Howard. (On no em van deixar entrar, en canvi, va ser a Lo que el viento se llevó. Tot i que la meva mare deia a la taquillera "no veu que amb set anys que té no entendrà res!" era una pel·lícula que tenia un 4, és a dir, que estava qualificada com a "gravemente peligrosa", segons la calificación moral d'espectáculos. )

No sé si vaig entendre Romeo y Julieta, però recordo que em va agradar, malgrat que al final morien el noi i la noia. He tingut sempre present qui feia el paper del "noi" (Romeo); era Leslie Howard, que també va interpretar Lo que el viento se llevó. En canvi, mai no havia sabut qui havia fet de Julieta: o si mai ho vaig saber, ho tenia oblidat. Fins avui, que en llegir esdeveniments passats en un 10 d'agost, llegeixo que el 10 d'agost de 1902 va néixer l'actriu canadenca Norma Shearer, que va ser la Julieta del film de Cukor.

Després he vist altres versions d'aquesta tragèdia de Shakespeare; en cinema, en versió adaptada per a la televisió (amb la festa de l'inici filmada en el saló del Tinell de Barcelona) i en teatre filmat i passat per la televisió. A més, en un curs d'anglès, aquesta obra va ser el llibre de lectura d'un trimestre, l'obra que diseccionàvem i analitzàvem minuciosament. Vaig gaudir molt aquell trimestre i és quan vaig adonar-me que en les tragèdies de Shakespeare --com a la vida, per més desgraciada que sigui-- era possible trobar-hi ràfegues d'humor.

Fins a 1934, gairebé totes les pel·lícules que va intepretar Norma Shearer van tenir molt d'èxit i van produir molts beneficis (vegeu el web "The Box Office of Norma Sherarer"). En canvi, amb Romeo y Julieta, de 1936, es van perdre 922.000 dòlars. La darrera pel·lícula en què va intervenir és de 1942.
El 2008, Canadà va dedicar-li un segell de correus, en una sèrie de canadencs a Hollywood.

Adéu Renoir

Aquesta entrada és la crònica d'una mort anunciada, la del cinema Renoir-Les Corts de Barcelona. La setmana passada vaig veure uns cartells escrits a mà pel mercat que deien: "Renoir 21 de juny darrer dia". Aquesta tarda hi he anat i a la porta del carrer hi havia un cartell que deia que avui se suspenia la darrera sessió (si cliqueu damunt la foto podreu llegir el que diu el cartell).

No diu que no hi haurà cap més sessió

 
El que no deia, però, és que les sessions se suspenien indefinidament, que ja no n'hi haurà més. He anat a veure Els nens salvatges, en la versió original catalana, tot i que a l'entrada deia Los nios salvajes (la màquina que fa les entrades no deu tenir la lletran 'ñ'):

L'últim film que he vist al Renoir Les Corts

A la sala 5 érem cinc persones les que havíem anat a veure Els nens salvatges. Se'm feia dur pensar que és la darrera que veia en el "meu" Renoir, el cinema de capçalera, a quatre passes de casa (només he de creuar un carrer per arribar-hi). Però com que enlloc hi havia cap cartell que digués que el cinema plegava, encara tenia els meus dubtes i en sortir ho he preguntat a un dels nois que controlen les sales. M'ha dit que la sessió que començava aleshores, la de les vuit del vespre, era la darrera, que després ja plegaven.

Al llarg de la meva vida he vist tancar molts cinemes a Barcelona, entre ells alguns als quals anava sovint fa molts anys. De fet, molts dels cinemes que més freqüentava durant la meva infància i adolescència ja no existeixen: Roxy, Rovira, Selecto, Moderno, Savoy, Galerías Condal, Publi, Avenida de la Luz, Windsor, Fémina, Alcázar, Montecarlo, Kursaal, Spring, Bonanova... Per sort, em queda el Verdi. En assabentar-me que se'n tancava algun, però, mai no havia sentit el que he sentit avui en sortir del Renoir. M'he recordat del Cinema Paradiso; de la mateixa manera que el Totò madur va recordant la història del cinema del seu poble, jo he recordat la història del cinema del meu barri, una història que no ha estat gaire llarga, però; només uns dotze anys.

A l'esquerra, les "pròximes" pel·lícules que no veurem al Renoir Les Corts

Quan jo tenia uns deu o onze anys vaig començar a apuntar-me en una llibreta totes les pel·lícules que veia. Si alguna la veia més d'una vegada també: hi afegia una 'x' per cada cop que l'havia vista de més. Ara m'agradaria haver fet el mateix amb les pel·lícules que he vist al Renoir Les Corts des que va obrir les portes. N'hi ha algunes que les recordo molt bé ; d'altres, en tinc dubtes. Una de les coses que més m'agradava del Renoir, a part del fet que passessin els films en versió original, és que hi projectaven molts films de cinema independent americà i molts films europeus.

La majoria de pel·lícules de Nanni Moretti que he vist, les he vistes al Renoir (la darrera va ser Habemus Papam); també films americans poc convencionals com  Sex, Lies and Videotapes, Bowling for Columbine, Lost in Translation, Brokeback Mountain, Little Miss Sunshine, Juno, bastants films de Woody Allen i The Descendants. Films francesos com Les palmes de Monsieur Schultz, Amélie, La Pianiste, The Artist. Films britànics, com Sense and Sensibility, Emma, My Name is Joe, Billy Eliot, East Is East. Films alemanys, com Buena Vista Social Club, Good Bye Lenin, or Das Leben den Anderen. Films cubans, com Guantanamera, Lista de espera, Habana Blues. Films argentins, com El hijo de la novia, El mismo amor, la misma lluvia, Un cuento chino. Films canadencs, com The Five Senses, Les invasions barbares, o Monsieur Lazar, que he vist recentment i que és també un dels films amb què s'ha acomiadat el cinema. Films de països d'on no solem veure'n gaires, com Iran, Turquia, Vietnam, la Xina, Colòmbia... I un reguitzell de pel·lícules espanyoles i també un assortiment de catalanes; les més recents, Pa negre i la d'avui, Els nens salvatges.

Aquest racó de les Corts, que els caps de setmana estava animat gràcies al cinema, quedarà ara trist. De fet, ja feia temps que havia perdut l'animació d'altres temps, quan les cues per entrar al cinema sortien al carrer i avançaven per la vorera. Una de les darreres vegades que hi vaig anar, érem, com avui, molt poques persones a la sala. En sortir pensava si la cridi seria la culpable de la davallada d'espectadors. Però a penes uns cent metres més avall, a la Travessera de les Corts, riuades de persones desfilaven en direcció al Camp Nou, on aquell vespre s'hi jugava un partit de futbol. Vaig pensar que, malgrat que una entrada de futbol pugui ser molt més cara que una entrada de cinema, la gent no ha deixat d'anar al Camp Nou en temps de crisi. Però clar, el cinema no és l'opi del poble.


Foto: M. Piqueras, 21.06.2012

La gastronomia en el cinema

A través d'una amiga de Facebook vaig veure un article d'un bloc d'El País en què Mikel Lopez Iturriaga tracta sobre la cuina al cinema. L'autor ha triat deu àpats inoblidables del cinema que classifica en aquest ordre (les pel·lícules on surten, i els títols, com surten a la llista): Ratatouille, La quimera del oro, Como agua para chocolate, American pie, La leyenda del indomable, El sentido de la vida, Mujeres al borde de un ataque de nervios, Pulp fiction, Quien mató a Baby Jane i Sospecha.

És fàcil recordar alguns d'aquests àpats, perquè són bastant fastigosos o truculents i impacten  fàcilment en el públic. Però posats a buscar àpats recargolats, jo hi hauria posat els de La gran bouffe (la vaig veure en sessió matinal i a l'hora de dinar tot em feia fàstic; em sentia com si jo hagués participat en aquelles orgies gastronòmiques) o Delicatessen.

Però m'agrada més recordar escenes d'àpats o escenes culinàries amables o divertides. Algunes de les que recordo amb més simpatia:

• Les noies i nois anglesos de pare paquistanès (o indi, no n'estic segura) que ventilen la casa després de menjar ous amb bacon perquè el pare no en noti l'olor (East meets West).
• Reina i Golfo compartint un pla d'espaguetis que els ha regalat el cuiner d'un restaurant italià i com un espagueti fa que acabin juntant els musells en un petó caní (La dama i el vagabundo).
• Els sopar familiars, de vius colors, de Tortilla Soup.
• La divertida escena de l'hamburgueseria (a Katz, famós deli de Nova York, segons m'aclareix Joan U.) en què Sally fingeix un orgasme i una senyora d'una altra taula vol que li serveixin el mateix que ha pres la noia (Cuando Harry encontró a Sally).

 

• El sopar que preparen els homes mentre les dones es relaxen en el club esportiu i després comparteixen plegats en un film canadenc que tinc entre els meus preferits en El declivi de l'imperi americà.

• El sopar de cap d'any que Peter ofereix al seus amics de joventut amb un motiu molt especial (Los amigos de Peter).
• L'escena en què la dona del germà gran aboca tot el menjar per terra quan el seu marit i els seus sis cunyats es posen a menjar com uns porcs (Siete novias para siete hermanos).
• Moltes escenes al voltant d'una taula en els films de Woody Allen, a casa o en restaurants. Encara que no siguin al voltant d'una taula, però relacionades amb la cuina o l'alimentació, l'escena d'Annie Hall en què han de bullir unes llagostes que encara belluguen i aquell altre film en què, per poder fer un túnel per arribar a un local on volen cometre un gran robatori, munten un negoci de pastes (o gofres, pancakes o alguna llaminadura semblant) i aviat es fa molt popular.

Segurament que si rebusqués en la  memòria me'n sortirien moltes més. De fet mentre vaig escrivint em vénen al cap El festín de Babette, Notting Hill (un sopar amb amics que queden bocabadats en saber què guanya la parella del seu amic --actriu-- en cada film), Amelie...

Actualització (03.03.2012 al vespre):

Alguns altres films que contenen escenes divertides o amables o que fan somriure relacionades amb la gastronomia o que passen en un restaurant o al voltant d'una taula:

• Comer, beber, amar (me l'indica Fra Miquel), producció xinesa que se'm va passar en el seu moment. He llegit que Tortilla Soup n'és una versió occidental.
• Bagdad Café. Divertida narració d'una amistat entre dues dones sorgida en un restaurant-bar de carretera en un d'aquells llocs que en anglès diuen "in the middle of nowhere" (és en un desert a Califòrnia, tot i que sigui una pel·lícula alemanya).
• Tapas, el film amb què José Corbacho va estrenar-se com a director. Un petit bar-restaurant de barri, com se'n poden veure molts a l'Hospitalet de Llobregat i amb un cuiner xinès molt hàbil preparant tapes.
• El gran restaurante, film francès per al lluïment de Louis de Funès, maître d'un famós restaurant que dirigeix amb disciplina militar, com si fos una caserna.
• Hello Dolly, amb l'escena del restaurant on l'orquestra i Louis Amstrong reben Dolly (Barbra Streisand) amb la cançó que dóna títol al film.
• Un americano a Roma (no sé quin nom va tenir aquí, si és que es va projectar), amb una escena famosa d'Alberto sordi endrapant un gran plat de macarrons.
• I soliti ignoti (tampoc sé el nom que va tenir aquí; la Wikipèdia diu Los desconocidos de siempre, però no me sona de res), amb un selecte repartiment del cinema italià: Vittorio Gassman, Marcello Mastroianni, Totò, Renato Salvatori, Claudia Cardinale, Carla Gravina...). Història d'un robatori per uns lladres de pacotilla, que decideixen esfondrar una paret per arribar al lloc on hi ha una caixa forta, però s'equivoquen i van a parar a una cuina i es conformen amb la pasta i els cigrons que hi troben cuinats.

I moltes més pel·lícules, on la cuina, la alimentació i els àpats són presents. Si el cinema és en part un reflex de la societat, és lògic que reflecteixi també allò que es fa en societat.

La bellesa de la pol·linització

Louie Schwartzberg és un director de cinema nord-americà que domina moltes tècniques cinematogràfiques. Aquest fragment del film Wings of life (això diu a Youtube, però en francès l'anuncien com a Pollen) és una meravella. Sembla impossible poder captar amb tant de detall aquestes escenes que passen a alta velocitat. Les imatges i els colors són d'una gran bellesa.