Després de vint-i-vuit anys, em pensava que potser seria impossible trobar això que vaig escriure a la Web d'Arenys a a Vilaweb, en una mena de marató --24 hores al ciberespai-- en què la gent deixava el seu testimoni, escrivint alguna cosa sobre Arenys de Mar. Com que em sembla gairebé un miracle que aquelles pàgines encara estiguin disponibles, i per si algun dia desapareixen, ho poso també aquí. (Qui sap, però, si no desapareixerà abans aquest blog).
La meva Sinera
Fa poc, a través de la Llista Catalana d'Internet a que estava subscrita vaig assabentar-me de l'existència de la Web d'Arenys. Aquell mateix vespre, tan bon punt vaig acabar de llegir el correu electrònic vaig posar-me a Navegar per arribar fins a Arenys.
Arenys/Sinera, la vila on he passat més de la meitat dels estius de la meva vida; on he triscat pels seus rials i vinyes abandonades; on he passat hores i hores contemplant el vol de les gavines --fins i tot els vaig dedicar uns poemes molt dolents--, la lluna plena emmirallada en la mar i les llumetes de les barques que anaven a pescar el calamar les nits fosques de lluna nova; on vaig comen¢ar a fer windsurf no fa molts anys com un repte davant l'afirmació de la meva filla que va dir-me que jo ja havia fet tard per a aquell esport; on he caminat tantes vegades pel carrer de l'Església intentat descobrir-hi en algun racó l'espriuana Tereseta-que-baixava-les-escales; on m'he embadocat mirant les avies --cossos corbats i pesants-- fent puntes de coixí amb uns dits que feien dansar els boixets vertiginosament al so de la música que ells mateixos creaven en repicar els uns contra els altres
Tinc suficients anys com perquè els records que tinc de la meva Sinera hagin esdevingut bucòlics, especialment pel fet que els records de la joventut gairebe sempre en son, de bucòlics.
I m'adono del pas del temps quan recordo aquella vila amb la N-II passant per l'interior de la població, amb uns semafors que organitzaven cues llarguíssimes quan les cues a les carreteres eren una cosa insòlita; amb aquell pont al capdevall de la Riera, per sota del qual anaven els cotxes a parar a mar quan els elements s'enfurismaven; amb aquell port d'aigues transparents on agafava garotes i pagellides amb els meus germans, on creixien els musclos que tan sovint acompanyaven els nostros arrossos, i on m'embadalia veient descarregar les barques a primera hora de la tarda i escoltant la lletania de la subhasta del peix; amb aquelles noves urbanitzacions sorgides en vinyes abandonades on els pins, ara immensos, eren com petits arbres de Nadal; amb aquell cinema tronat --em refereixo a l'Ateneu, tot i que l'Esperanza encara era més tronat-- on les parelles anaven a seure a les darreres files ignorant el que la Gina Lollobrigida i el Vittorio de Sica fessin a la pantalla; amb aquell bar Espanyol, potser encara més tronat, on el marbre de les seves taules va ser reempla¢at posteriorment pel marbre dels mostradors del banc que va bastir-se en el seu lloc; amb aquella església amb un retaule barroc unic, del qual aleshores nomes m'adonava de l'olor de florit que desprenia; amb processons --Setmana Santa, Sant Zenon-- que eren una barreja de litúrgia carpetovetònica i folklore mediterrani; amb unes fabriques de confits i ametlles que semblaven funcionar per proporcionar mercaderia als venedors que es passejaven amunt i avall a costat dels cotxes aturats a la N-II cada cop que el semàfor es posava vermell; amb el carro i el burret, aparcats cada matí davant del mercat, d'aquella pagesa arenyenca d'adopció que havia anat a escola amb la meva mare a Barcelona; amb maduixes i cireres úniques, millors que les de Sant Pol --les maduixes-- i que les de Sant Climent --les cireres--, malgrat que aquelles siguin molt més famoses. Per a mi Arenys --la meva Sinera-- és això i molt més. Son les hores passades a la biblioteca preparant algun examen per al setembre; les hores transcorregudes a la platja, amb els ulls clucs, escoltant la remor de les ones i els esgarips de les gavines; són el neguit de posar-me per primer cop un biquini, quan encara eren comptades les noies que duien el banyador de dues peces --el top less no em va costar tant, potser perquè ja l'havia iniciat en altres platges--; són algunes d'aquells tardes d'estiu en que, juntament amb algunes amigues fèiem petar la xerrada en un bar de la Riera, anàvem a la platja quan la gent ja en tornava, o ens banyàvem enmig del port, on havíem arribat en una barca tronada llogada per pocs diners; son les nits en que sortia per la finestra de la torre que llogaven els meus pares i m'anava a prendre la lluna en un descampat proper des d'on podia veure millor la mar platejada --quan van construir la nostra casa nostra ja no em va caler, perquè aquesta visió la tenia del llit estant--; o aquelles altres nits en que baixava fins a la pista de ball de l'entrada de la urbanització no pas per ballar, que mai no he sabut fer-ho bé, sinó per escoltar la música en viu d'aquells trios o quartets de músics esperpèntics de carrera estroncada; són les estones en que em sentia pagesa i em dedicava a treure les branques inútils de les tomaqueres, o a abocar aquelles pólvores que aleshores creia que eren verí només per als insectes perquè encara no havia llegit la Primavera silenciosa de Rachel Carson; són els matins de dissabte brostejant per les parades alineades al llarg de la Riera, fent una pausa per esmorzar a la terrassa de la Sala Mercè; són els macips ruixant la gent amb la seva colònia aigualida, la dansa d'Arenys, els focs de Sant Joan i la bota de Sant Pere, les atraccions cridaneres i els sempre magnífics focs artificials de festa major, la cucanya i la cruel persecució de l'oca per les aigües del port el matí de la festa del Carme, la processó de les barques per la tarda...
Són tants els records, que gairebé s'entrebanquen l'un amb l'altre per la pressa de sortir. Diverses circumstàncies han fet que els meus estius hagin quedat desproveïts de l'encís que tenia la trobada durant unes setmanes o mesos de tres generacions en la mateixa casa. La basarda de sentir-me sola en aquell casalot ha fet que a penes hi hagi tornat els darrers anys. O potser em faci encara més basarda pensar en la possibilitat que els fantasmes de la meva Sinera vinguin a envair la meva soledat.
Merce Piqueras. Febrer de 1997
