Per què hem d'acollir refugiats

Volem acollir, detall de la manifestació (18.02.2017)

Ahir, dia que es feia a Barcelona la manifestació "Volem acollir", en suport als refugiats i migrants que molts governs europeus sembla que no vulguin acollir, una persona va escriure a Facebook en una entrada pública, que pot llegir tothom: "I per què hem d'acollir refugiats? Per fer el progre?" Aquesta entrada té a hores d'ara més de seixanta comentaris i respostes als comentaris i n'hi ha de tots colors. N'hi ha que li donen suport ("Un home amb criteri, bravo"; "Crec que això ho pensa molta gent que no ho reconeix"), d'altres que indiquen motius diversos per no fer l'acollida (ho copio literalment):

• Ja que no els podem mantenir ni donarlos una vida digna, val la pena que vinguin? 
• es mes guai i vesteix mes ajudar al de fora que al que ho necesiten d'aquí, però és així la gent es velluga mes per el que tira que per el que no els hi aportarà cap notorietat 
• Jo estic totalment en contra, volem acullir mes gent de fora a casa nostre, mentres le nostra taulada es cau, doncs el que tenen que fer es enviar-los a la seva terra i arreclar els problemes des d'allà... estic farta de pagar imposto,s al meu país mentres els nostres fills tenen que marxar per falta de recursos, economics, el unic que fem es si venen mes de fora es empobri mes el nostre entorn. I que a mi m'explotin mes pagan el IRP... com mes traballo mes en descontent per arribar el mateix lloc 
• Portan aquesta gent aqui no els estem ajudan a res, si els volem ajudar, que ho fagin des del seu païs
• A mi també m'aniria bé una ajuda per omplir la nevera del meu fill aurat "autònom" en dos fills

Suport al poble sirià (manifestació 18.02.2017)

Tinc la sensació que la gent que ha fet aquests comentaris ho ha fet sense pensar-hi massa, responent d'una manera visceral i escrivint precipitadament i per això hi ha tants errors gramaticals.

D'altres donen raons per a l'acollida de refugiats:

• Un refugiat (segons defineix a l'article 1A de la Convenció de 28 de juliol de 1951 relativa a l'estatut dels refugiats de les Nacions Unides) és una persona que es troba fora del país d'on n'és originari, o bé on hi resideix habitualment, a causa d'un temor fonamentat de persecució per raons d'ètnia, religió, nacionalitat, pertinença a un grup social o opinions polítiques, i que no pot o no vol reclamar la protecció del seu país per a poder tornar-hi
• No és qüestió de ser progre o no. Xq hem d' acollir? Ben senzill, per dignitat, molts catalans es van exliar, segur q tens algun parent q va fugir a França, a sud amèrica, ... tenim aquest deure moral.
• pq on estan la seva vida perilla!!!
• Teniu idea del refugi que els espanyols republicans van trobar per aquest món mundial??? Després d'Agelés, -potser us sembla bé- França els va obrir els braços, i això qe eren difícils temps de post-guerra. I també molts pobles del continent sudamericà  
• potser pel mateix motiu que durant la Guerra Civil espanyola altres països vàren acollir a catalans? Deu ni do quina poca memòria que tenim... 
• Perquè abans que catalans som humans. 

Hi ha també picabaralles entre l'autor de l'entrada i algunes persones i fins i tot entre les persones que hi han deixat comentaris.

El mateix autor d'aquesta entrada després en va escriure una altra que diu: "Hi ha gent d'esquerres que sinó (sic) combregues amb les seves idees et titllen de xenòfob." Suposo que ho va escriure en relació a alguns dels comentaris que li havien deixat.

Per a mi, acollir refugiats no té res a veure amb fer el progre. Crec que són molts els motius per acollir refugiats i altres migrants, independentment de la ideologia política de cada persona. I aquí en dono només uns quants:

• Hem d'acollir refugiats perquè l'article 14 de la Declaració Universal dels drets humans de 1948 reconeix el dret de les persones a buscar asil en altres països a causa de persecució.
• Hem d'acollir refugiats perquè la Convenció de les Nacions Unides relativa a l'estatus dels refugiats és un instrument basat en els drets de les persones i en principis fonamentals com ara la no discriminació, la no penalització i la no devolució.
• Hem d'acollir refugiats perquè hi ha un Protocol que obliga els estats a complir la Convenció de les Nacions Unides relativa a l'estatus dels refugiats. Qui es troba en una situació il·legal no és el refugiat que arriba a un país en cerca d'asil, sinó el país que el rebutja.
• Hem d'acollir refugiats i altres migrants perquè molts estats que ara els neguen l'asil han contribuït, amb la venda d'armes i l'explotació de recursos naturals, a les guerres o l'empobriment que han empès tantes persones a abandonar els seus països.
• Hem d'acollir refugiats i altres migrants perquè no podem oblidar la nostra història recent, quan els europeus van haver de migrar d'uns països a uns altres a causa de les guerres, les persecucions polítiques o la manca de recursos. (Quan jo era jove, moltes famílies tenien algun membre a l'estranger, persones que havien hagut d'exiliar-se després de la guerra [in]civil, o persones que havien marxat empeses per la necessitat.)
• Hem d'acollir refugiats i altre migrants perquè la història d'Europa --i la de gairebé tots els pobles del món-- és una història de migracions. Si els humans no haguessin migrat, estarien tots concentrats a l'Àfrica subsahariana.

El Govern espanyol sembla haver oblidat la història recent, els centenars de milers de persones que van haver haver d'exiliar-se el 1939. Què hauria passat si França, Mèxic, Veneçuela, Perú, Xile, la Unió Soviètica, la República Dominicana i altes països els haguessin negat l'acollida? En alguns casos ja ho sabem, perquè la França ocupada pels nazis va lliurar al Govern de Franco bastants refugiats republicans o els van enviar a camps de concentració.

Davant l'actual situació d'arribada de refugiats i altres migrants a Europa, el Govern espanyol va acceptar de mala gana la minsa quota que li va fixar la Comissió Europea. Qui va ser ministre de l'Interior fins fa uns mesos, Jorge Fernández Díaz, era contrari al repartiment de refugiats i ho va expressar clarament a la premsa el 2015 quan va dir: «Es como si tuviéramos una casa con muchas goteras que están inundando diversas habitaciones y, en lugar de taponar esas goteras, lo que hacemos es distribuir el agua que cae entre distintas habitaciones.» De moment l'estat espanyol només ha rebut aproximadament un 10 per cent dels refugiats que Brussel·les va assignar-li. A més, fa com el gos de l'hortolà, que ni menja fruita ni la deixa menjar. Governs municipals i governs autonòmics no estan autoritzats a acollir refugiats, tot i que en alguns casos tinguin ja la infraestructura a punt per poder fer-ho.

Refugiats a l'estació de Salzburg (octubre 2015)

La tardor de 2015, durant un viatge a Àustria vaig coincidir amb grups de refugiats, la majoria sirians i afganesos. Mai no oblidaré el nen que, en el tren, va passar al meu costat dues vegades, amb un coixí entre els braços, potser l'única cosa que li havien permès agafar en marxar de casa. O el noi que, mentre mirava fotos que duia en el seu mòbil, plorava en silenci, discretament, potser perquè hi veia persones estimades que no sabia si mai tornaria a veure o que fins i tot podien haver mort. O l'Ahmed, assegut en el tren al meu costat, que tot i l'alegria d'haver estat acceptat per anar com a refugiat a Amsterdam, no podia oblidar la seva família, escampada per diversos països.

I aquest allau de refugiats no és res, si pensem el que pot passar si no aturem les emissions a l'atmosfera de gasos d'hivernacle. Si l'escalfament global continua, hi haurà molts llocs de la Terra que seran inhabitables a causa de les altes temperatures, i moltes regions costaneres acabaran cobertes per les aigües del mar. Això obligarà milions de persones a emigrar, com va passar en altres èpoques en el passat.

Una cançó de Lluís Llach parla d'un "pont de mar blava per sentir-nos frec a frec, un pont que agermani pells i vides diferents". Els refugiats i altres migrants quan intenten creuar la Mediterrània, en comptes d'un pont de mar blava s'hi troben una fossa, en la qual molts queden atrapats. Hem de fer el possible perquè els qui aconsegueixen arribar a les costes europees sentin que el pont de mar blava agermana pells i vides diferents.

Potser us interessarà:
- Del Mare Nostrum al Mare Europaeum (aquest blog, 14.10.2015)
- Els sirians errants (04.10.2015)
- El nen del coixí (30.09.2015)

Maria Salvo i la presó de dones de Les Corts

Maria Salvo

Maria Salvo, una de "Les Dones del 36", va rebre el proppassat 14 d'abril un homenatge organitzat pel Grup promotor del futur Monument a la Presó de Dones de Les Corts. "Les Dones del 36" va ser una associació de dones que van viure i patir la guerra civil espanyola. Va constituir-se el 1997, promoguda per Llum Ventura --aleshores consellera del districte de Ciutat Vella de Barcelona-- per recuperar una part de la memòria històrica que havia estat ocultada a generacions posteriors.

Les Dones del 36
"Les Dones del 36" van desenvolupar un projecte perquè la societat conegués la seva història, que era la de milers de dones anònimes. Dones que, durant la guerra, van estar al front o a la rereguarda; dones que eren milicianes, infermeres, mestres, treballadores de fàbriques, pageses, periodistes, bugaderes, cosidores, llevadores, botigueres... En molts casos van ocupar els llocs dels homes que estaven mobilitzats. Després de la guerra, algunes van patir l'exili, van estar en camps de refugiats o de concentració, o van ser empresonades per les seves idees polítiques o per haver treballat per al rojos, els 'dolents' d'aquella guerra que van provocar els qui després van ser-ne els vencedors. La història de les dones vençudes, però, va estar silenciada durant dècades.

Quan es va constituir l'associació, gairebé totes les dones que la formaven vorejaven els vuitanta anys o fins i tot en tenien més. Eren ja en la darrera etapa de la seva vida i van aprofitar-la molt bé. Al llarg d'una dècada, "Les Dones del 36" van mantenir trobades amb estudiants d'Institut (prop de 25.000 van escoltar el seu testimoni), van ser entrevistades per a la premsa, la ràdio i la televisió, i per historiadors i escriptors; van participar en taules rodones i debats en centres culturals; van ser protagonistes de diversos documentals i també se'n va fer una exposició. La seva tasca va ser reconeguda amb diversos premis i homenatges i el 2006 van rebre la Medalla d'Honor de Barcelona. Aquell mateix any l'associació es va dissoldre. Algunes de les seves integrants havien mort; d'altres eren ja molt grans.

El 2011, en una entrevista a El Periódico, Josefina Piquet, membre d'aquell col·lectiu, parlava de la seva experiència. Piquet era coneguda com "la nena del 36" perquè en esclatar la guerra només tenia dos anys. Com deia en aquella entrevista, la seva guerra va ser "la del pànic, del desconcert, del sentiment de culpa, del fred, del rebuig" i, en acabar aquella guerra, que els seus pares van perdre, ella va esdevenir, "una nena vençuda". Acaba dient:

Amb el nostre testimoni hem escrit una pàgina de la història en femení. Hem compartit sentiments, hem parlat de la nostra lluita en la guerra civil contra el franquisme, de la crisi de valors i de la tasca de mantenir vius els ideals de pau, de justícia, de llibertat.

Josefina Piquet, la dona que semblava que hauria de mantenir viu durant més temps el testimoni de les seves companyes malauradament no va poder fer-ho perquè va morir el 2013. Els últims anys de la seva vida va formar part del Consell de Savis del Museu d'Història de Catalunya, que participen en activitats educatives de transmissió oral de la història que han viscut els seus membres.

Maria Salvo

Maria Salvo i Carlos Jiménez Villarejo (al darrera, Núria Ricart) (14.04.2016)

Crec que Maria Salvo, que farà 96 anys el 27 de maig d'enguany, és l'única supervivent de "Les Dones del 36". En rebre l'homenatge, va dir que se sentia commoguda i aclaparada ("us heu passat de la ratlla", va dir) i que entenia que l'homenatge no era per a ella sola, sinó per a tantes dones que ara ja no hi són. Com a símbol d'una generació a la qual van arrabassar la joventut, la història de Maria Salvo mereix ser difosa.

El 29 de gener de 1939, quan Maria va marxar cap a l'exili, tenia 18 anys. Travessa la frontera francesa el 7 de febrer i amb un grup de vells, dones i criatures passa tres dies al Voló, en un tren de mercaderies aturat en una via morta. Després el tren els duu a Le Pouliguen, a la Bretanya, on els refugiats espanyols són allotjats en un centre escolar. Hi passen un parell de mesos i d'allà els traslladen a un camp de concentració a Moisdon-la-Rivière, també en terres bretones. Aquell mateix any esclata la segona guerra mundial. França no sap què fer amb tants milers de refugiats en el seu territori i comencen a fer repatriacions forçades. Maria Salvo és una de les dones que van ser obligades a tornar a Espanya. Es troba un país on la pau d'uns té un preu per a d'altres: misèria, persecució, por. Malgrat les adversitats, els seus ideals de democràcia i justícia social no han trontollat; s'incorpora a la lluita antifranquista i el 1941 és detinguda a Madrid.

Des de Madrid, Maria va ser enviada a Barcelona, a la Presó de Dones de Les Corts, on va passar nou mesos incomunicada juntament amb algunes companyes que havien estat detingudes amb ella i compartien expedient. A finals de maig de 1942 van aixecar-li la incomunicació i va romandre en aquella presó fins a l'agost de l'any següent, quan van traslladar-la a la presó de Ventas, a Madrid. Tot i la seva condició de civil, va ser processada segons el codi militar. El 1945 va ser jutjada pel Tribunal Especial contra la Masonería y el Comunismo. Van condemnar-la a trenta anys de reclusió major, dels quals en va complir setze en diverses presons (a més de Les Corts i Ventas, va estar també a les presons de Segovia i d'Alcalá de Henares), des de la seva entrada a la presó el 1941 fins al seu alliberament el 1957.

En sortir de la presó, el 1957, Maria va ser desterrada a viure a Santander i al cap d'uns mesos aconsegueix un permís per poder fixar la seva residència a Barcelona. El 1958 comença una nova etapa de la seva vida, que comparteix amb una persona amb les mateixes conviccions polítiques que ella. La llibertat no és encara completa i fins al 1964 té l'obligació de presentar-se cada setmana a la policia local.

El 23 de febrer de 2004, Maria Salvo, Gregorio López Raimundo i Agustí de Semir Rovira van rebre sengles doctorats Honoris Causa de la Universitat Politècnica de Barcelona "en representació de totes les persones que van lluitar contra la dictadura franquista per a la recuperació de la democràcia i les llibertats nacional". Una setmana més tard, a ella i a Agustí de Semir els va ser lliurada la Medalla d'Honor de Barcelona 2003. I el 2005 Maria va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Actualment, Maria Salvo és una jove anciana de 95 anys. És un exemple del que pot arribar a fer una persona d'edat provecta que s'ha mantingut sempre activa; un exemple del que explicava Rita Levi Montalcini sobre les enormes capacitats del cervell humà; a diferència d'altres òrgans del cos, el seu ús continuat no en provoca el desgast, sinó que en reforça les qualitats que havien quedat sense expressar en etapes anteriors i les fa brillar

La pau dels vencedors

(La Vanguardia, 02.04.1964)

El 1964, l'últim any que Maria Salvo va haver de presentar-se setmanalment a la policia, el franquisme va celebrar els 25 Años de Paz. Grans cartells --que, a més de la versió castellana, també van tenir les corresponents en català, euskera i gallec-- ho anunciaven per les carreteres. (Per cert, independentment de la ideologia subjacent al missatge, el disseny era molt modern.) En molts llocs es podien veure també cartells que informaven del que s'havia aconseguit en aquell quart de segle (a Barcelona, es van exposar a la Rambla, com es pot veure en la coberta de La Vanguardia del 2 d'abril).

Correus va emetre una sèrie de segells dedicats a aquella commemoració. Tanmateix, la pau era només per a una part de la població. Hi havia una revolta universitària i una revolta obrera; un sector de l'església era crític amb el règim. Es va afusellar Grimau, es va crear el Tribunal de Orden Público... Jo n'era ben conscient, de tot allò, que vivíem en un país sense democràcia i que qualsevol intent no tant sols d'oposició, sinó únicament de crítica al règim podia ser causa d'una detenció. Però no m'imaginava que a les presons hi hagués encara persones que hi havien entrat, per motius polítics, abans de néixer jo.

Entrevista a l'abat Escarré a Le Monde

El novembre de 1963, en una entrevista al diari Le Monde, l'abat Escarré va dir, entre altres afirmacions:

No tenim darrere nostre vint-i-cinc anys de pau, sinó vint-i-cinc anys de victòria. Els vencedors, comptant-hi l'església, que es veié obligada a lluitar al costat d'aquests últims, no han fet res per tal d'acabar amb aquesta divisió de vencedors i vençuts; això representa un dels fracassos més lamentables d'un règim que es diu cristià, però que no obeeix els principis bàsics del cristianisme.

En aquell ambient de pau --o de victòria-- els vençuts i les vençudes havien de callar. Hi havia famílies on la guerra era un tema tabú del qual mai no es parlava. Per sort, no era el cas a casa meva. Els meus pares me n'havien explicat moltes coses. La meva mare, de la seva tasca al front del negoci de la família, conduint un camió --el seu pare no en sabia i els germans eren al front-- fins que els va ser requisat; dels quilòmetres fets a peu per anar a buscar patates, verdura i altres queviures al Prat, a casa d'una tia seva, pagesa; dels bombardejos que va presenciar i les persones que hi va veure morir; de les lluites entre faccions diferents dins del bàndol republicà. I de la postguerra, en què va ajudar a aixecar de nou el negoci --sense el camió, perquè els va ser requisat--; en què va rebre algun cop de porra per parlar en català en les cues del racionament; en què va casar-se i començar una nova etapa, il·lusionada malgrat l'escassetat que hi havia de tot. I m'havien parlat de gent que coneixien i havia patit represàlies o havia hagut d'exiliar-se. Però molts detalls d'aquells anys de guerra i postguerra els he anat sabent molt més tard. La memòria històrica que jo coneixia era només una petita part del que va passar.

La Presó de Dones de Les Corts
Tot i que fa més de quaranta anys que visc prop del lloc on va estar situada la Presó de Dones de Les Corts, de Barcelona (Prisión Provincial de mujeres de Barcelona va ser el seu nom de 1939 fins al tancament el 1955), fins fa uns vuit anys no vaig saber on havia estat aquella presó; potser ni sabia que havia existit. Ignorava que els grans magatzems que hi ha a la Diagonal van ser construïts en una part dels terrenys que ocupava l'antiga presó de dones. Vaig començar a saber-ne més coses quan la Comissió per a la Igualtat de les Dones, del Districte de Les Corts, de la qual jo era membre, va afegir-se a l'acte de desgreuge que havia de consistir en la col·locació d'una placa per recordar l'existència en aquell indret d'una presó per on havien passat milers de dones represaliades pel franquisme, dotze de les quals van ser condemnades a mort i executades en el camp de la Bota.

Invitació inauguració (que no es va fer) de la placa en record de la Presó de Dones de Les Corts

La inauguració d'aquella placa havia de fer-se el el 26 de novembre de 2009, dins dels actes per commemorar el Dia Internacional de la No Violència contra les Dones. El dia abans, però, vaig rebre un correu en què m'informaven que l'acte s'ajornava. Després en vaig saber el motiu. La placa s'havia de col·locar a la façana lateral d'un edifici privat (els grans magatzems de la Diagonal/pl. Maria Cristina) i calia que la propietat de l'edifici hi donés el seu vist-i-plau. Si bé havien accedit a la col·locació de la placa, van dir que no volien ferir susceptibilitats i es negaven que la placa fes referència a la repressió franquista. A la Comissió van dir-nos que els magatzems van negar-se que es posés la placa perquè no estaven d'acord amb el text que contenia. Tanmateix, en el el web de la memòria de la Presó de Dones de Les Corts (Una [trista] placa que oculta més del que descobreix), llegeixo que van ser les crítiques rebudes de l'Associació Catalana d'Expresos Polítics i dels responsables del Memorial Democràtic al text que s'havia consensuat amb els grans magatzems les que van motivar la supressió d'aquell acte per part de l'autoritat municipal.

Placa situada en el carrer Joan Güell, a la façana d'El Corte Inglés

L'1 d'octubre de 2010, amb ocasió de la Festa Major del districte, es va col·locar i inaugurar finalment la placa; sembla ser que la mateixa que estava ja llesta el novembre de l'any anterior, només que amb la data canviada. Les dones de la Comissió, però, estàvem cregudes que el text era un altre i que s'havia hagut d'eliminar tota referència a la repressió franquista per tal que els magatzems en permetessin la col·locació a la seva façana. De tota manera, el que hi ha gravat no importa gaire perquè la placa és fosca i està situada tan alta que costa de llegir el que hi diu, que copio aquí:

PRESÓ DE DONES DE LES CORTS
En aquest indret, hi havia des de l'any 1886,
 l'Asil del Bon Consell. Fou destinat el 1936
fins el 1955 a presó de dones.
Recordem avui totes les recluses, i també
els seus fills i filles, que van ser privades de la
seva llibertat en aquell centre.
Octubre de 2010
Ajuntament de Barcelona

Un text més asèptic, impossible. Qui no conegui la història de les presons franquistes pot pensar que, si una persona ha fet un delicte, és lògic que vagi a la presó, encara que sigui una dona. Però el delicte de moltes de les dones que van passar per la presó de Les Corts des de 1939 fins al seu tancament, el 1955 era haver-se mantingut fidels als ideals de la República, el règim legítimament instituït. També hi van passar dones estrangeres, europees desplaçades a causa de l'avenç de les tropes de l'Alemanya nazi: franceses, italianes, alemanyes, austríaques, belgues, poloneses... En les fitxes de moltes d'elles s'indicava que eren de religió 'jueva' o 'israelita'. Una d'aquestes dones, la jueva alemanya Jenny Kehr Lazarus, va suïcidar-se el desembre de 1942, la mateixa nit de la seva arribada a la presó de Les Corts. La seva estada era només de passada perquè havia de ser retornada a França, d'on havia fugit d'un camp de concentració.

Futur monument a la Presó de Dones de Les Corts
Des de novembre de 2014, qui passi per la cantonada dels carrers Joan Güell i Europa de Barcelona, hi pot veure quatre panells expositius fixats fermament al terra. Mirats des de la calçada, el que es veu és això:

És un fotomuntatge que mostra una de les dones que van passar per la presó de Les Corts davant dels membres de la Junta de disciplina de la presó. Al damunt, la paraula DONES. És un espai de memòria per recordar que en aquest lloc hi va haver la presó; la seva durada és indeterminada fins que es construeixi un monument definitiu. Els continguts de la part del darrere dels panells han anat canviant amb informació diversa sobre la presó i les dones que van patir la repressió franquista en aquell centre.

Per altra banda, el novembre de 2015 es va ampliar la informació amb uns senyals i plànols situats a la cruïlla de l'avinguda Diagonal amb el carrer Joan Güell. I també es va senyalitzar un altre espai de repressió franquista situat a l'altre extrem de Barcelona: el camp de la Bota, on es duien a terme els afusellaments de les persones condemnades a mort.

El projecte per a la construcció d'un monument a la Presó de Dones de Les Corts sorgeix de la societat civil i hi participa gent d'àmbits molt diversos (vegeu-ne qui són aquí). Per la seva localització a Les Corts, hi ha diverses entitats i col·lectius del districte que hi donen suport i deixen sentir la seva veu i fan suggeriments en les reunions. Vull destacar, però, la tasca que han dut a terme els estudiants del màster de disseny urbà de la Universitat de Barcelona, al front dels quals hi ha Núria Ricart, una de les principals impulsores del projecte. També l'Observatori Europeu de Memòries, dirigit per Jordi Guixé; és una xarxa europea de treball, amb seu a la Universitat de Barcelona, que aglutina nombrosos projectes i iniciatives que es duen a terme a Europa per recuperar la memòria històrica del segle XX. I sobretot, em sembla fonamental la participació de persones que van patir directament o indirectament la repressió en aquella presó, com les preses supervivents i les seves famílies: Maria Salvo, Mercedes Salamero, Anna Maria Batalla, Libertad Canela Conejero, Flora Duran, Teresa Duran, Esther Lacort, Maria Rosa López, Joan Mercadé, Conxita Romeu, Montserrat Vicente, Núria Carbonell, Susanna Moya.

Posaria la mà al foc que molta més gent s'ha assabentat de l'existència de la presó de dones gràcies a aquests panells en una cruïlla que no pas per l'existència d'aquella trista i grisa placa a la façana dels grans magatzems. Mentre no es faci el monument a la presó, aquest espai, amb els actes que s'hi organitzen, és una eina per mantenir viva la memòria històrica. Hem comptat en diverses ocasions amb la presència de Maria Salvo, potser l'única supervivent de les dones que van passar per aquest lloc de trista memòria. Tant de bo la seva presència pugui ser aviat per celebrar la inauguració d'un monument definitiu.

Potser us interessarà:
- Memòria Presó de Dones de Les Corts. Barcelona - 1939-1955, web realitzada per l'Associació per la Cultura de la Memòria de Catalunya.
- Les dones del 36. Un silenci convertit en paraula, 1997-2006, biografia col·lectiva i memòria d'activitats dels deu anys de "Les Dones del 36", publicada per la mateixa associació en dissoldre's; el seu "testament gràfic i oral".
- La Presó de Dones de Barcelona. Les Corts (1939-1959), de M. Pilar Molina Javierre (Ajuntament de Barcelona, 2010). Reconstrucció de la memòria d'aquest centre i de les dones que hi van passar a partir de fonts documentals primàries; un gran treball de recerca.

Grècia i els refugiats

A través del Costas, un grec que fa molts anys que viu a Itàlia (a Bolonya), m'ha arribat un comunicat de premsa que va difondre fa pocs dies l'Ambaixada grega a Roma sobre com està afrontant Grècia la crisi dels refugiats que arriben contínuament a les seves costes, i també els que hi arriben per terra. Les dades de l'informe m'han semblat prou interessants per difondre-les. Grècia, malgrat la profunda crisi econòmica en què es troba immersa, està fent molt més pels refugiats i altres migrants que arriben a les seves costes o que hi entren travessant fronteres terrestres que alguns països europeus en una situació econòmica molt millor que la grega.

L'arribada de refugiats a Grècia

L'arribada de refugiats en números:

• 43.518 persones van arribar per mar a Grècia durant tot l'any 2014.
• 758.596 persones han arribat per mar a Grècia des de l'1 de gener al 9 de desembre de 2015.
• 3283 persones han arribat a Grècia travessant la frontera terrestre d'Evros entre gener i setembre de 2015.
• 94.024 persones han rebut el socors de la guàrdia costanera grega.
• 206 persones han mort ofegades en el mar.
• 413 traficants de persones han estat detinguts per la guàrdia costanera grega des de l'1 de gener al 23 de novembre de 2015.
• 20.000 persones és la capacitat d'acollida que té Grècia en nous centres de la regió de l'Àtica i del nord del país.
• 20.000 persones són les que rebran un subsidi per poder llogar un habitatge.
• 1000 milions d'euros és el cost de les despeses fetes per Grècia fins ara per afrontar l'arribada dels refugiats.

Alguns mites que s'han difós sobre l'actitud de Grècia davant d'aquesta situació, i la realitat:
Mite número 1: Grècia no ha aconseguit segellar les seves fronteres.
La realitat: Els controls de les fronteres marines són diferents dels controls de les fronteres terrestres. No s'hi pot construir barreres i, a més, el dret internacional prohibeix no deixar-hi entrar les persones que arriben per mar. Al contrari, obliga a socórrer les persones que són en el mar en perill per a la seva vida. Grècia esta complint els seus compromisos internacionals mitjançant operacions de socors que han salvat milers de vides humanes.

Mite número 2: Grècia no accepta l'ajut de la Unió Europea, ja sigui humanitari, ja sigui de Frontex.
La realitat: Frontex (l'Agència Europea de control de Fronteres Exteriors) està ajudant Grècia en la identificació i el registre dels migrants que arriben a les illes de l'Egeu, mentre que és a punt de començar una operació semblant a la frontera entre Grècia i la República de Macedònia (que els grecs l'anomenen Antiga República Iugoslava de Macedònia perquè no es confongui amb la part grega d'aquesta regió geogràfica). Grècia, a més, ha demanat a FRONTEX que activi els equips d'intervenció ràpida a les illes gregues del mar Egeu. Grècia no accepta, però, patrulles conjuntes i observadors de la República de Macedònia perquè el control de les fronteres és una responsabilitat nacional. Han demanat 1600 guàrdies de frontera i 100 aparells EURODAC, però de moment només hi han arribat 170 guàrdies de frontera i 48 aparells EURODAC (són els aparells que prenen les empremtes digitals i les envien a una base de dades europea que permet identificar les persones que demanen asil o que travessen les fronteres exteriors de manera irregular; EURODAC és l'acrònim d'European Dactyloscopy). A més, el país també ha activat el mecanisme de protecció civil de la Unió Europea per rebre suport material per afrontar el flux de migrants i refugiats.

Arribada de pakistanesos a l'illa de Kos (Foto A. Penso, Metges Sense Fronteres)

Mite número 3: Grècia no ha fet cap progrés en el procés de reubicació dels refugiats.
La realitat: És cert que són pocs els refugiats que han estat transferits a altres països de la Unió Europea, però no és culpa de Grècia, perquè el procés depèn, per una banda, de la col·laboració dels mateixos refugiats i, per una altra, dels estats membres que han de fer ofertes concretes d'allotjament i designar punts de contacte nacionals.

Mite número 4. Grècia no ha fet cap progrés pel que fa a la repatriació dels migrants.
La realitat: Els països d'origen dels migrants no sempre estan disposats a cooperar en aquest tipus d'operacions. Pakistan, per exemple, va rebutjar fa poc l'arribada de 30 migrants pakistanesos d'un grup de 50 repatriats de Grècia. La repatriació només pot fer-se partint d'acords de readmissió que es fan principalment entre la Unió Europea i tercers països. Això fa que la col·laboració de la Unió Europea sigui indispensable.

Altres dades:

• Grècia ha gastat fins ara 1000 milions d'euros del seu pressupost nacional. Ha rebut 33 milions d'euros del Fons Europeu d'Asil i li han aprovat 50 milions d'euros d'ajuda econòmica europea d'emergència.
• El mes d'agost de 2015 es va instituir una unitat administrativa especial per a la gestió dels ajuts europeus per tal de superar les barreres burocràtiques.
• El cost de cures mèdiques i tractament en hospitals dels refugiats i altres migrants a Grècia ultrapassa els 800.000 euros. 

* * * * * * * * * * * * * * * * *

Avui, 18 de desembre, l'Organització de les Nacions unides celebra el Dia Internacional dels Migrants, que és una crida a la comunitat internacional perquè recordi els refugiats i migrants que han perdut la vida o han desaparegut en intentar arribar a un lloc segur després de dies de viatge a través del mar o de deserts. Ban Ki-moon, secretari general de les Nacions Unides, ha acabat el seu missatge d'enguany en aquesta celebració amb aquestes paraules:

En el Dia Internacional dels Migrants, comprometem-nos a proposar solucions coherents, àmplies i basades en els drets humans, que estiguin guiades pel dret i les normes internacionals i una voluntat compartida de no deixar ningú enrere.

La Unió Europea, especialment alguns dels països que la integren, han afrontat la situació actual d'una manera vergonyosa, oblidant que, al llarg de la història, els pobles europeus també van ser migrants i en molts casos refugiats. De vegades són les mateixes normes i legislació les que dificulten la rebuda d'aquestes persones. Com es va dir repetidament en el Fòrum Europeu de Salut 2015, no és tracta d'una crisi d'arribada, sinó d'una crisi de rebuda. I com diu el ninotaire Floris Oudshoorn en aquesta vinyeta, els votants sovint van pel davant dels polítics:

Potser us interessarà:
- Del Mare Nostrum al Mare Europaeum (aquest blog, 14.10.2015). Sobre l'anomenada crisi de refugiats i la seva salut.
- Els sirians errants (aquest blog, 04.10.2015). Reflexions sobre la presència dels refugiats a Europa.
- El nen del coixí (aquest blog, 30.09.2014). Entre els refugiats, hi ha també moltes criatures.

Del Mare Nostrum al Mare Europaeum

La crisi dels refugiats

 

L'arribada a Europa dels refugiats vista per Fer (El Punt-Avui, 24.04.2015)

«La crisi que pateix actualment Europa no es d'arribada de refugiats, sinó de recepció; no se'ls rep en bones condicions i en molts casos els tanquen les fronteres.» Així de clara i contundent va ser Meinie Nicolai, presidenta del Centre Operacional de Metges Sense Fronteres (MSF) a Brussel·les, en relació a la situació dels refugiats de fora d'Europa que des de fa un temps arriben al nostre continent en cerca d'un lloc on poder viure en pau. Ho va dir en el Fòrum Europeu de Salut que se celebra anualment a Bad Hofgastein (Austria), prop de Salzburg. El lema de l’edició de 2015 va ser «Garantir la salut a Europa. Equilibrar prioritats, compartir responsabilitats». Els organitzadors van creure que el Fòrum havia de tractar el problema, en relació a la salut, que l'èxode de tants refugiats ha creat en el continent i li van dedicar la primera sessió plenària. «Del Mare Nostrum al mare Europaeum», deia el subtítol de la sessió. I és que, per als refugiats que arrisquen la vida per arribar a Europa per mar, des d'Àfrica o des de l'Orient Mitjà, la Mediterrània ja no és la seva mar; per a ells, és la mar dels europeus.

Josep Figueras, en el Fòrum Europeu de Salut 2015

Josep Figueras, un català que dirigeix a Brussel·les l'Observatori Europeu de Polítiques i Sistemes de Salut, va coordinar i animar aquesta sessió del Fòrum, en què els ponents van oferir la seva perspectiva des d'angles diversos. Vaig trobar especialment emotiva la participació de l'esmentada Meinie Nicolai, que coneix el problema de primera mà perquè ha estat entre aquesta gent i ha participat en el rescat d'algun d’aquells vaixells en què, en condicions inhumanes, els refugiats intenten arribar a Europa. Nicolai va lamentar la manca de preparació que hi ha Europa, sense un pla de contingência per a situacions com l'actual.

Les Nacions Unides i els refugiats

L'article 1r de la Convenció de 28 de juliol de 1951 relativa a l'estatus dels refugiats (esmenada el 1967) defineix així els refugiats:

Un refugiat és una persona que a causa de fundats temors de ser perseguida per motius de raça, religió, nacionalitat, pertinença a un grup social o d'opinió política, es trobi fora del país de la seva nacionalitat i no pugui o, a causa d'aquells temors, no vulgui acollir-se a la protecció d'aquest país; o qui, per no tenir nacionalitat i trobar-se fora del país on abans tenia la seva residència habitual com a conseqüència d'aquest tipus d'esdeveniments, no pugui o, a causa d'aquests temors, no vulgui tornar a ell...

Aquesta Convenció és un tractat multilateral que obliga els estats que el signen a protegir els refugiats que es trobin en el seu territori d'acord amb els termes que fixa la Convenció. Una de les situacions que reconeix és el dret dels refugiats a no ser castigats per haver entrat en un país sense la documentació adient si es prova que el refugiat ha actuat mogut per un principi de bona fe i creient que la fugida del país de procedència estava justificada perquè hi perillaven la seva vida o la seva llibertat.

La Convenció de 1951 és el document bàsic que guia l'activitat de l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNAUR), un organisme depenent de la Nacions Unides que s'ocupa de la protecció de les persones desplaçades a causa de conflictes o persecucions. Va crear-se el 1950 per completar la tasca de l'agència de les Nacions Unides per ajudar els desplaçats a causa de la segona guerra mundial i trobar-los una solució a llarg termini. La durada de l'ACNAUR havia de ser de tres anys, que semblava un temps suficient per completar la seva tasca, però quan han passat més de seixanta anys de la seva fundació, aquesta organització és més activa que mai. Només cal veure el seu pressupost, que dels 300.000 dòlars inicials ha passat als 57.000 milions de dòlars el 2015.

Segons l'ACNAUR, l'any 2014 prop de 14 milions de persones van haver de desplaçar-se a causa de conflictes bèl·lics o persecució. Comptant el nombre acumulat al llarg del temps, a finals de 2014 uns 59 milions i mig de persones vivien desplaçades a causa de conflictes, persecució, violència generalitzada o violacions dels drets humans. En conjunt, una quantitat semblant a la població d'Itàlia o del Regne Unit. Comparat amb la situació de 2010, el nombre de desplaçats el 2014 va quadruplicar-se i diàriament, unes 42,500 persones van haver d'abandonar la seva llar i buscar protecció en altres llocs, bé dins del seu país mateix o en altres països. Síria encapçala la llista de països d'on han fugit més persones; li segueixen Afganistan i Somàlia. En conjunt, a finals de 2014 aquests tres països havien generat el 53% del total de refugiats en el món. Els segueixen en el rànquing Sudan, Sudan del Sud, la República Democràtica del Congo, Myanmar (Birmània), la República Centreafricana, Iraq i Eritrea.

Europa i els refugiats

I quins van ser els països que van acollir més refugiats al llarg de 2014? No pas els països rics, que, malgrat la crisi econòmica mundial, tenen encara recursos per poder ajudar aquestes persones. No; cap país del que anomenem primer món figura en el rànquing dels que van rebre més refugiats el 2014 (ni els anys precedents). És una llista que encapçala Turquia, amb 1,59 milions de refugiats. A aquest país el segueixen Pakistan (1,51 milions), Líban (1,15 milions), Iran (982,000), Etiòpia (659,500) i Jordània (654.100).

Mentre aquests països feien front, com podien, a l'allau de refugiats, què feia la desenvolupada, civilitzada i rica Europa? Els representants dels estats membres de la Unió Europea van passar mesos debatent què havien de fer amb els refugiats que hi arribaven i com se'ls distribuirien. Finalment, el proppassat 20 de setembre van aprovar un pla per reubicar 120.000 persones que cerquen empar a Europa i alleugerir així els problemes de Grècia i Itàlia, que són els dos estats membres on arriben en primer lloc els refugiats. Amnistia Internacional considera insuficient el nombre de refugiats que la Unió Europea proposa d'acollir, atesa la immensitat de la crisi actual. Tot i que 120.000 persones són moltes persones, cal tenir en compte que el Líban, amb una població que no arriba als sis milions (la Unió Europea en té prop de 600 milions), el 2014 va acollir 403.600 refugiats sirians i en acabar l'any el total de refugiats de l'Orient Mitjà que hi havia en aquell país era d'1,15 milions.

Nen hongarès refugiat, el 1956

El nombre de refugiats que Europa acollirà és insuficient i tot i amb això, les mesures preses no van ser consensuada, perquè hi ha països que no hi van estar a favor. La República Txeca, Eslovàquia, Romania i Hongria van votar-hi en contra i alguns països han expressat la seva intenció de no acatar la quota que se'ls assigni. Hongria sembla haver oblidat que el 1956 més de 200.000 hongaresos van haver d'abandonar el país quan va fracassar l'intent d'alliberar-se del jou soviètic.

I ahir, l'Agència Europea de Control de Fronteres Exteriors (Frontex) va informar que més de 710.000 migrants van entrar a la Unió Europea els nou primers mesos de 2015, la majoria dels quals va fer-ho a través de les illes gregues. O sigui, que si la Unió Europea va decidir acceptar 120.000 persones, que tindran reconegut el seu estatus de refugiats i podran refer a Europa la seva vida, encara en quedaran gairebé 600.000 sense un destí assegurat, entre refugiats i els que hi puguin haver arribat per causa de la pobresa, en la cerca d'un lloc de treball.

La salut dels refugiats i altres migrants

Meinie Nicolai (MSF) va destacar el fet que l'organització a la qual pertany s'havia dedicat durant molt de temps a dur ajuda mèdica eficaç i ràpida a països en desenvolupament. En casos de conflictes, els seus recursos arribaven als països que eren el focus del conflicte. Ara, en canvi, per pal·liar els efectes de les guerres, han d'actuar a Europa. Va insistir en la crisi de recepció que pateix la Unió Europea, que frena l'arribada d'aquestes persones o que, als qui aconsegueixen entrar-hi, els retenen en llocs que semblen camps de presoners, on de vegades fins i tot separen les famílies.

Arribada de refugiats vista per Floris Oudshoorn

Feia pocs dies que Nicolai havia participat en les tasques de MSF a la frontera serbo-croata, on feien diàriament uns 350 actes mèdics. Va dir que la majoria dels refugiats emprenen el viatge des del seu país en bon estat de salut, però a poc a poc la van perdent. Els que arriben de més lluny, de països subsaharians, han hagut de travessar el desert per arribar a les costes de Líbia; ells i la majoria dels sirians arriben a Europa per mar —els sirians a Grècia, els de països africans a Itàlia— viatjant sovint en embarcacions precàries, que transporten molta més gent del que seria prudent. Un cop a Europa van a parar a camps de refugiats o es desplacen com poden —tren, autobús, a peu...— per arribar als països on creuen que els podran ajudar a comencar una nova vida. Alemanya és el destí més cobejat dels refugiats.

Fins ara fa poc, les condicions meteorològiques els han estat favorables, però al centre d'Europa, que es on hi ha les grans aglomeracions de refugiats, el fred ja està arribant i entre els refugiats, els metges de MSF ja han vist casos d'hipotèrmia. (A la vall de Gastein, on va celebrar-se el Fòrum Europeu de Salut, poc dies abans que s'inaugurés van caure ja les primeres nevades i als matins el termòmetre marcava només uns pocs graus per damunt del zero.) Si l'èxode no acaba aviat, i no sembla que hagi d'aturar-se, segurament hi haurà refugiats que moriran de fred o de malalties provocades per les baixes temperatures. A més, als problemes físics que els van sorgint, cal afegir els problemes psicològics i pel patiment que els crea la seva situació de persones sense un lloc on viure permanentment.

També va destacar Nicolai que hi ha països europeus que, a les persones indocumentades, els neguen el tractament mèdic, excepte en casos d'urgència. Ella, com altres experts que van participar en el Fòrum de Salut, i com els assistents que van respondre a una enquesta instantània feta a través dels mòbils, pensaven que els professionals de la salut haurien hagut de participar en la presa de decisions polítiques europees en relació als refugiats i immigrants. En la seva intervenció, Sabine Oberhauser, ministra de Salut d'Àustria, va dir que, per tractar el problema dels refugiats, el lideratge hauria hagut de recaure en els ministres de sanitat.

Entre les publicacions de la Unió Europea a l'abast dels assistents al Fòrum, hi havia un informe fet per l'Agència Europea per als Drets Fonamentals sobre l'accés dels immigrants als serveis de salut. L'informe presenta un model econòmic per analitzar i comparar els costos de proporcionar accés universal al sistema de salut d'un país i els costos que representa el tractament d'urgència a aquelles persones a qui s'havia negat abans l'accés als centres d'assistència primària i que, per tant, no han rebut el tractament que hauria possiblement aturat o previngut la malaltia que després els va fer anar a urgències. Independentment de la violació dels drets humans que representa negar l'accés a la medicina pública a un grup de persones pel fet de no tenir els papers en regla, posant així en perill la seva salut, l'anàlisi demostra que el tractament preventiu o a l'inici d'una malaltia és més econòmic per al sistema de salut.

La revista Eurohealth, que edita trimestralment l'Observatori Europeu de Polítiques i Sistemes de Salut, va publicar en el número de desembre de 2014 una anàlisi de dos canvis oposats en la política sanitària en dos estats membres de la Unió Europea: Espanya i Suècia. A Espanya, una reforma legal va restringir l'accés als serveis mèdics a les persones en situació irregular. Fins al 2012 tothom tenia accés universal al sistema de salut, però el setembre d'aquell any va entrar en vigor un decret llei que els excloïa d'aquells serveis i que lligava l'accés a la salut amb el fet d'estar cotitzant a la seguretat social, o sigui, treballant. A Suècia, en canvi, l'accés al sistema de salut, que per als indocumentats es limitava abans als serveis d'urgències, va ampliar-se per a cobrir també l'assistència primària i secundària. Les conclusions de l'estudi comparatiu indiquen que el millor sistema de salut és el que abasta tota la població, sense limitar-ne l'accés en cap situació.

Sobre les restriccions a Espanya, destacava aquell informe els inconvenients d'excloure segments de la població dels serveis preventius i de tractament en el cas de malalties cròniques, contagioses o que poden prevenir-se mitjançant la vacunació. També indicava que l'impacte de la reforma espanyola va quedar mitigat per algunes respostes regionals, però no pas neutralitzat. A Catalunya, segons llegeixo en el blog de la Plataforma per una atenció universal a Catalunya, aquests estiu passat ha entrat en vigor una instrucció sobre sanitat universal, que dóna cobertura a col·lectius que n'havien quedat exclosos pel decret llei del Govern central de 2012. De tota manera, si bé la situació ha millorat, encara no garanteix la sanitat universal per a tothom.

Quan vam ser refugiats

Vitenis Andriukatis, Comissionat de la Unió Europea per a Salut i Seguretat Alimentària, va dir que, al llarg de la història, tots els pobles europeus hem estat migrants. Aquells dies a Àustria, quan vaig coincidir amb refugiats de guerra sirians en el tren, vaig pensar, com va dir Andriukatis, que en un passat no massa llunyà els europeus també van ser migrants i en molts casos refugiats. No vaig conèixer la guerra (in)civil espanyola ni la primera fase de la postguerra, però sí que he conegut persones que han estat afectades en les seves famílies per l'exili que va seguir a la guerra. Quan jo era petita, molta gent de l'entorn de la meva família o persones conegudes dels meus pares tenia parents o amistats exiliats. França, Mèxic, Argentina, Venezuela... eren alguns dels llocs on havien anat a parar molts catalans. La meva sogra, que va venir des del País Basc en viatge nuvis el juliol de 1936 —un viatge de nuvis que va durar gairebé tres anys— m'explicava que va haver de separar-se del seu marit al final de la guerra. Ell havia estat oficial de l'exèrcit republicà i va refugiar-se a França. Com molts milers de persones que van travessar la frontera pel Pertús o Portbou, va anar a raure al camp d'Argelès, del qual no guardava precisament bons records. Després, el seu pare va aconseguir-li una mena de certificat de bona persona i va poder tornar al País Basc sense que el detinguessin. Però molts no van tenir aquesta sort i la seva estada al camp d'Argelès, vora el mar, en ple hivern, va ser molt dura.

El Govern central espanyol sembla haver oblidat els centenars de milers de persones que van haver d'abandonar Espanya després de la guerra i ha acceptat de mala gana de rebre alguns milers dels refugiats que ara arriben a Europa. El ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, es va mostrar contrari al programa de repartiment de refugiats i ho va dir així a la premsa: «Es como si tuviéramos una casa con muchas goteras que están inundando diversas habitaciones y, en lugar de taponar esas goteras, lo que hacemos es distribuir el agua que cae entre distintas habitaciones.» Per al ministre, els refugiats són goteres que es van colant en el pis comú que és Europa i ell voldria impedir que ho fessin. Per a d'altres, els refugiats són números; només compten quants n'hi ha.

Com va dir en el Fòrum Europeu de Salut Martin Mckee, catedràtic de Salut Pública Europea, i director de recerca de l'Observatori Europeu de Polítiques i Sistemes de Salut, els números són només una part de la història. Va recordar que Manuel Valls, primer ministre francès, va dir del petit Aylan trobat ofegat en una platja de Turquia que aquell nen «tenia un nom.»

El meu veí de seient en el tren que em va dur de Salzburg a Viena en acabar el Fòrum Europeu de Salut segurament per a molts sigui només un número: el 231 que duia escrit en una polsera verda. Però ell, com el petit Aylan, també tenia un nom; per a mi serà sempre Ahmed, l'home que va haver de separar-se de la seva família i que tenia un fill refugiat a Dubai. Ahmed, que dins la desgràcia que representa l'exili, tenia ja un destí assignat (Amsterdam) i que tenia la sort d'haver pogut conservar el telèfon mòbil, com un sac de records, amb fotografies de les persones estimades, que no sap si mai tornarà a veure.

Potser us interessarà:

- European Health Forum Gastein, web del Fòrum Europeu de Salut, amb informació sobre el Fòrum de 2015 i un arxiu de les edicions anteriors (des de 1998)
- 710.000 migrants entered EU in the first ninemonths of 2015, en el web de l'Agència Europea de Control de Fronteres Exteriors (Frontex).

- Reportatge fotogràfic de la CNN sobre el que anomenen Europe's migration crisis. Com va dir la representant de Metges Sense Fronteres en el Fòrum Europeu de Salut, la crisi no és de migració, sinó de recepció. Els refugiats no tenen altra opció que no sigui abandonar el seu país, per lluitar per la seva supervivència.

- Cost of exclusion from healthcare. The case ofmigrants in an irregular situation. European Union Agency for Fundamental Rights, 2015

Els sirians errants

Tinc encara present la imatge del nen sirià que viatjava fa uns dies en un tren austríac, agafadet al seu coixí, però avui m'ha quedat gravada a la retina la imatge d'un home d'uns trenta anys, a qui, també en un tren austríac, he vist plorar en silenci aquest matí.

Des de Bad Hofgastein, en el Tirol austríac, he tornat de nou amb tren a Viena. No hi ha trens directes, i he hagut de canviar a Salzburg. Allà, en baixar, he vist policies a l'andana. Un d'ells ha aturat un noi d'entre vint i vint-i-cinc anys i li han preguntat on anava. He recordat que vaig veure anunciat que el 4 d'octubre s'obriria de nou la frontera per tren entre Àustria i Alemanya i he pensat que potser la policia vigilava les andanes per impedir que, com va passar fa poc, refugiats sirians intentessin pujar als trens que van cap a Alemanya, que és el destí més cobejat dels refugiats.

Refugiats sirians a l'estació de Salzburg

Després, en el vestíbul de l'estació, m'he creuat amb un grup de refugiats sirians que anaven en fila, acompanyats de policies. Intentava imaginar-me on els duien, i després m'he assabentat que els acompanyaven als trens en que havien de viatjar a la destinació que els ha estat assignada; són gent a qui ja s'ha reconegut l'estatus de refugiats.

En el meu tren, a Linz ha pujat també un grup de refugiats. (Linz és una de les ciutats austríaques on el Govern d'aquell país ha instal·lant campaments per acollir els refugiats.) El seient del meu costat era buit i s'hi ha assegut un home d'entre cinquanta i seixanta anys. Duia una motxilla no massa gran i, a la mà, una manta de viatge plegada. Com la majoria dels refugiats que he vist aquests dies, no té aspecte de ser algú que abandona el seu país perquè no té per viure. Les seves mans no eren les d'un obrer o un treballador del camp. Ha tret el telèfon mòbil de la butxaca i hi he vist al darrere la poma d'Apple. M'ha semblat que el volia carregar i, com que només hi havia un endoll entre els dos seient, he desconnectat el meu, amb la bateria ja gairebé carregada.

L'home m'ha donat les gràcies i aleshores m'he atrevit a a preguntar-li si era sirià. Ha assentit amb el cap. Xapurrejava una mica l'anglès i m'ha dit que anava a Viena per agafar un avió per volar a Àmsterdam. Quan li he preguntat si anava amb la família, m'ha semblat entendre que anava sol, que la família està escampada. Després m'ha ensenyat la foto d'un noi que duia en el mòbil. És el seu fill, això sí que ho ha dit bé: "This is a son of mine." I ha afegit que el fill és a Dubai.

El meu company de seient duia una polsera de color verd, semblant a les que posen en els hospitals als pacients, però més senzilla, com de paper. Hi duia una etiqueta amb informació impresa amb lletra molt petita i, a més, escrit a mà, un número, el 231.

Una mica més enllà, un home d'uns trenta anys del grup d'Ahmed mirava fixament el mòbil; m'ha semblat que mirava fotos. A un cert moment he notat que plorava; en silenci, discretament. Era en un dels seients que tenen una taula al davant i ha reclinat el cap a la taula, arrepenjant-lo damunt dels braços, com per dormir, però es notava que plorava. Qui devia sortir a la foto que li ha provocat el plor? Potser persones estimades, mortes a la guerra o que no sap si mai tornarà a veure.

Un home jove ha vingut a parlar amb Ahmed i aquest li ha dit que jo era de Barcelona. M'han cridat l'atenció els ulls d'aquest altre home, ben blaus, tot i que ell era ben bru; però no era l'únic, que abans ja havien passat pel meu costat alguns refugiats més amb els ulls blaus. L'amic de l'Ahmed també anava a Viena per agafar un avió, però per a un altre destí; ell volava a algun lloc d'Alemanya.

En el Fòrum Europeu de Salut que s'ha celebrat a Bad Hofgastein aquesta setmana, s'ha tractat del conflicte dels refugiats en diverses sessions. Aquí, en veiem cada dia imatges per la televisió i en la premsa. Excepte en casos com el de l'Aylan, el nen trobat mort en una platja turca, o de l'home a qui una fotògrafa va fer caure expressament a Hongria fent-li la traveta, possiblement els veiem també com números, com el 231 que a Amhed li ha assignat la burocràcia europea. Però al darrere de cada número hi ha un nom, una persona amb una història de la fugida de l'horror que viu el seu país.

Tots tenen nom (dibuix de Floris Oudshoorn)

El nen del coixí

La idea que hi ha vides que importen menys que d'altres és a la rel de tots els mals del món

Va passar pel meu costat dues vegades. Devia tenir uns quatre o cinc anys i era un vailet de pell morena i ulls foscos, molt vius. Duia entre els braços un coixí, potser l'única cosa que li havien permès agafar quan, amb la seva família van haver d'abandonar la seva casa en un poble o ciutat de Síria. Van pujar al tren en una estació de Viena --no la principal, la Hauptbanhof, a la qual potser no van poder accedir, sinó a Viena Meidling-- juntament amb centenars d'altres refugiats que intenten arribar a Alemanya.

Quants dies deu fer que van abandonar la seva casa? Quants quilòmetres hauran recorregut? Amb quins mitjans? Hauran vist morir pel camí altres sirians que, com ells, fugien de l'infern en què s'ha convertit el seu país? Aquestes preguntes me les feia veient desfilar amunt i avall del passadís del tren aquells homes i dones --més homes que dones-- i les criatures que els acompanyaven. Des d'aleshores no he pogut deixar de pensar en el nen del coixí. I que injusta ha estat la vida per a ell. Quan dilluns, de tornada a casa, veuré les criatures que fan cap a l'escola propera, pensaré que aquells nens i nenes són ben afortunats per haver nascut on han nascut.

Malgrat el viatge complicat que vaig tenir ahir per anar amb tren des de l'aeroport de Viena fins a Bad Hofgastein --vaig trigar més de set hores per recórrer menys de 300 km i vaig haver de canviar tres vegades de tren-- en arribar vaig poder dormir còmodament en el meu hotel. Qui sap on devien dormir el nen del coixí i la seva família.

Des de Barcelona veiem diàriament les imatges que arriben de l'illa de Lesbos, de la de Lampedusa, d'Hongria, d'Àustria, de Sèrbia i Croàcia... I ens fa pena, però allò ens queda llunyà. Quan torni a casa, veuré aquestes imatges amb uns altres ulls i no podré oblidar el nen que abraçava el seu coixí en aquell tren austriac.

Heu sentit mai parlar de Jerry Masslo?

Jerry Masslo (1959-1989)

Ho reconec: jo no havia sentit mai parlar de Jerry Masslo fins avui, quan he llegit un article de Roberto Saviano en el web del diari italià La Repubblica. Saviano és un periodista i escriptor italià, autor de Gomorra, un llibre en què, en forma de novel·la, denuncia com actua la camorra i el que hi exposa és fruit del seu treball de periodisme d'investigació. Aquest llibre, que va catapultar Saviano a la fama internacional (dos anys després de la seva publicació ja se n'havien venut 4 milions d'exemplars en diverses llengües), va canviar també la seva vida de manera radical; a causa de les amenaces de mort rebudes, des d'aleshores ha de dur protecció policial.

En l'article esmentat a La Repubblica, Saviano recorda la mort, fa vint-i-cinc anys, d'un noi africà (Jerry Masslo) que vivia, amb altres subsaharians, en una casa de pagès abandonada en un poble del sud d'Itàlia. Com els seus companys, Masslo treballava en el camp fent qualsevol feina que li oferissin. Saviano descriu la plaça d'aquell poble de la Campània (Villa Literno) com "la plaça dels esclaus", perquè és on es concentren els que busquen feina amb l'esperança que algú els recluti per anar a collir tomàquets, amb jornades que poden ser de fins a catorze hores diàries. La matinada del 25 d'agost de 1989, quatre brètols arriben amb les seves motos a la casa on viu el grup d'immigrants subsaharians; vénen armats i es cobreixen la cara amb una mitja. Amenacen els immigrants i els exigeixen que els donin tots els diners que tinguin. Alguns africans intenten fugir cap al camp; un d'ells és Jerry Masslo, que ensopega i cau. Quan els lladres l'agafen, només els pregunta, una i altra vegada, "Why?" (Per què?). Els delinqüents responen etzibant-li quatre trets que perforen el seu ventre i el fereixen a mort.

El 1989, Saviano era un nen de deu anys que va descobrir la realitat de la immigració clandestina, l'existència d'aquells nous esclaus del segle XX que hi havia en el seu país. Això va ser quan, arran de l'assassinat de Masslo, va veure per la televisió una manifestació que es va fer a Roma, a la qual van participar unes 200.000 persones. Però què va fer que aquella mort mogués tants milers de persones? Al cap i a la fi, des de feia alguns anys, altres immigrants sense papers havien estat assassinats per italians suposadament relacionats amb la camorra. El fet diferencial era que Masslo era un refugiat polític sud-africà reconegut per l'Alt Comissariat de les Nacions Unides. Va deixar Sud-àfrica després que el seu pare i el seu fill de set anys morissin en una manifestació a Soweto i la seva estada a Itàlia era un etapa del seu èxode cap a Canadà, on esperava rebre asil polític. Itàlia, segons diu Saviano, només concedia asil polític als refugiats procedents de països de l'est d'Europa. Masslo, sense l'asil polític, no podia treballar a Itàlia de manera legal i va passar a formar part dels milers de sense papers que malvivien fent les feines del camp que els italians ja no volien fer. Amnistia Internacional, que va ajudar-lo a refugiar-se a Itàlia, va escriure després de la seva mort: "Jerry Essan Masslo ha estat assassinat per alguns blancs que ell considerava més hospitalaris que els que havia conegut a Sud-àfrica."

Vint-i-cinc anys després d'aquella mort que va commocionar Itàlia, Saviano es fa unes reflexions que val la pena considerar. En tradueixo alguns fragments:

Han passat vint-i-cinc anys. No semblen molts. La memòria dels sentiments es dilata indiferent a la dimensió temporal, viu en un present continu. Moltes coses han canviat i moltes estan igual. Les acusacions genèriques que es fan als immigrants són les mateixes que aleshores. El ius soli és un miratge. Milers de joves nascuts a Itàlia, que estudien a Itàlia i que viuen formant-se com italians, encara no tenen passaport italià perquè són fills d'estrangers. No obstant això, a la Itàlia del sud, frontissa entre Europa i Àfrica, els immigrants arriben allà on els italians abandonen, bastint treball i mercat. I generen drets. Yvan Saignet, per exemple, enginyer camerunès, recollidor de tomàquets: va aconseguir que a Itàlia s'establís el delicte anomenat de caporalato (la contractació il·legal de mà d'obra camperola, amb sous inferiors als previstos pels sindicats). I a partir de la lluita contra el racisme i la contractació il·legal, el sud [d'Itàlia] ha experimentat els millors canvis polítics.

Cal no oblidar la història de Masslo. No només per conservar el dolor per la pèrdua d'una vida valuosa plena de força, sinó per demostrar que el camí que es va iniciar aleshores encara és lluny d'estar acabat. Els conflictes causats pels fluxos migratoris són naturals, però no és natural que a Itàlia encara no hi hagi un camí real per estabilitzar la presència migratòria, que hauria de considerar-se un recurs valuós. Encara estem lluny de tenir un nombre important d'emprenedors, metges, policies, africans o d'origen africà, capaços de nodrir un nou camí per a la integració. L'única manera de resoldre les contradiccions és senzilla d'identificar i valenta en la seva realització: el reconeixement dels drets. I això, Jerry Essan Masslo ho havia comprès plenament.

Les imatges que estem veient contínuament per la televisió d'africans que s'embarquen en pateres pasteres, de vegades petites barques que és un miracle que puguin arribar a les costes europees, en un viatge que per a molts no tindrà final, ens hauria de fer reflexionar també a nosaltres. Europa vol frenar l'arribada d'immigrants, però oblida que els europeus també van ser immigrants en altres llocs del món en el passat i que, en molts casos, no hi van arribar de manera pacífica, com ho fan aquests emigrants del segle XXI, sinó que van ocupar els territoris per la força, desplaçant els pobles que hi havien viscut sempre.

Hauríem de preguntar-nos també si el fet que hi hagi països desenvolupats o en vies de desenvolupament no es deu al fet que altres països s'han desenvolupat a costa seva. Hi ha dades que indiquen que el canvi climàtic es molt més que una hipòtesi i s'entrelluca un futur en què les regions de la Terra pròximes a l'equador patiran com més va més sequeres. També s'admet que el canvi climàtic és conseqüència de l'activitat humana. Però l'activitat de qui? No són pas els països pobres els que han generat els milions de tones de gasos d'hivernacle que s'acumulen a l'atmosfera. El primer món vol que els que no s'han aprofitat del progrés de què ells gaudeixen i que ha fet malbé el planeta segueixin sense aprofitar-se'n i volen que es mantinguin en les regions de la Terra que ells --els països rics-- han contribuït a deteriorar.

En el passat, sempre que veia pel·lícules inspirades en un futur de desolació i apocal·líptic, em preguntava per què els guionistes no podien ser més optimistes. Ara penso que segurament eren més conscients que jo del futur que espera al nostre planeta.

Un premiat pels drets humans, a la presó

La gent diu que és inútil intentar canviar el món. Però, si no ho provem, canviarà?

Jonathan Mann (1947-1998)

Kamiar Alaei

El 16 de juny de 2011 --ahir va fer un mes-- un metge iranià de 37 anys que està fent el seu doctorat en salut pública als Estats Units recollia a Washington (EUA) el premi Jonathan Mann per la Salut Global i els Drets Humans, que l'organització Metges pels Drets Humans (Physicians for Human Rights), juntament amb altres institucions, concedeixen anualment per destacar el lligam entre la salut i els drets humans. Qui recollia el premi era Kamiar Alaei, però el premi no era per a ell sol, sinó compartit amb el seu germà Arash, de 42 anys, també metge. Malauradament, Arash no va poder anar a Washington a recollir el premi perquè és a la presó d'Evin, a Teheran, on el seu germà també va està pres fins fa uns mesos.

El Govern de Teheran mai va veure amb bons ulls que aquests dos metges viatgessin pel món assistint a reunions sobre la sida i encara menys que participessin en programes de lluita contra aquesta malaltia. El 2004, l'organització Mundial de la Salut va considerar com a model de bones pràctiques a L'Orient Mitjà un programa que Arash Alaei supervisava per prevenir i tractar la sida a Iran. Però a l'Iran, com en alguns altres països musulmans, no volen reconèixer l'existència de malalties que es consideren pròpies de grups que viuen al marge de la llei com ara drogoaddictes, homosexuals o prostitutes. (Només cal recordar la resposta que va donar el president iranià el 2008 quan els mitjans nord-americans van preguntar-li sobre el tractament que en el seu país rebien les dones i els homosexuals; va respondre que les dones iranianes tenen molta llibertat i que, a diferència dels Estats Units, a l'Iran no hi ha homosexuals.)

Arash Alaei

El 2008, els germans Alaei van ser detinguts quan havien de viatjar al congrés anual sobre la sida i la immunodeficiència, que aquell any va fer-se a Mèxic. Durant un temps van estar detinguts sense càrrecs. De què podien acusar-los?, de voler ajudar les persones malaltes de sida o d'intentar prevenir que la malaltia s'escampés?  Finalment el govern iraià els va acusar de cooperar amb els Estats Units per atemptar contra la seguretat nacional iraniana, per fer propaganda contra el sistema i per pertànyer a grups hostils al sistema. Van ser jutjats a porta tancada i condemnats a tres anys de presó (Kamiar) i sis anys de presó (Arash). Kamiar que ha estat molt prudent en les seves declaracions per tal de no perjudicar el seu germà, confia que, en no haver estat mai condemnat per cap altre "delicte", Arash pugui sortir aviat de la presó.

Casos com el dels germans Alaei es produeixen de tant en tants en països que no respecten els drets humans (i malauradament també en països democràtics, però ja seria una altra història). A través del periodista Michele Catanzaro (italià resident a Barcelona), m'assabento del cas d'Omid Kokabee, jove físic iranià que va treballar a l'Institut de Ciències Fotòniques de Barcelona del 2007 al 2010, any en què va traslladar-se a Austin (Texas) per fer el doctorat en física experimental.

Durant les vacances de Nadal de 2010, Omid va anar a l'Iran a visitar la seva família i no va tornar a Austin ni va posar-se en comunicació amb el seu cap o els seus companys en aquella universitat. A través d'una revista en línia de l'oposició iraniana es va saber que Omid era a la presó acusat de conspiració. Ahir, 16 de juliol era la data fixada per començar el judici a Omid, contra el qual s'han presentat càrrecs per comunicar-se amb un govern hostil i per guanyar diners il·legalment. Sembla ser que l'haurien acusat de rebre diners dels serveis d'intel·ligència nord-americans per passar-los informació sobre el programa nuclear iranià. Malgrat l'acusació, el treball de recerca d'Omid no té res a veure amb l'energia nuclear.

Estarem pendents de les notícies que arribin de Teheran sobre el metge encara empresonat i sobre el judici del jove físic.

Actualització, 26.07.2011

A la secció "Nature News" de la versió en línia de la revista Nature han publicat aquesta setmana una entrevista a Kamiar Alaei. Li han fet durant el congrés sobre la sida que es va celebrar a Roma la setmana passada, on Kamiar recollia signatures de suport per demanar l'alliberament del seu germà.

Potser us interessarà:
a) sobre els germans Alaei
- Iran, medicina i drets humans (aquest bloc, 24.09.2008)
- Els germans Alaei, condemnats a l'Iran (aquest bloc, 27.01.2009)
- In Iran, a brotherhood of doctors and patients  (Tina Rosenberg, NY Times, 20.06.2011)
- Iran: Dr. Kamiar Alaei free; his brother, Dr. Arash Alaei, is still in prison in Iran: Health professional Action Update. Amnesty International, 24.06.2011

b) Sobre Omid Kokabee
- Missing physicist may have been jailed in Iran (Michele Catanzaro, Nature News 16.05.2011)
- Iranian physics student faces trial for spying (Michele Catanzaro, Nature News 15.07.2011)