dimarts, 30 de desembre del 2008
Núvols de Brossa
M'uneixo a l'homenatge blocaire a Joan Brossa que es fa avui, 30 desembre 2008, als deu anys de la seva mort. Ho faig amb uns núvols de paraules. En realitat, no té cap mèrit per part meva. Tot ho ha fet Wordle. Jo només hi he copiat un poema de Brossa i he escrit el seu nom moltes vegades perquè en el núvol sortís destacat. (Hauria volgut posar els núvols centrats, i potser una mica més grans, però no sé com fer-ho.)
dilluns, 29 de desembre del 2008
La comissaria virtual (18)
1. Frecuencias semanales
Segons el Diccionario de la Real Academia Española, frecuencia es: Número de veces que se repite un proceso periódico por unidad de tiempo. 'Semanal' ja és una freqüència.
Nota (05.04.2009): M'he adonat que aquest comentari sobre les 'freqüències setmanals' està repetit; ja havia sortit en l'entrada 18 de la "comisaria". Disculpeu.
2. L'edat de les meduses
La notícia comença així: Después de más de 4.000 millones de años, las medusas se preparan para una segunda explosión.
Fa 4000 milions d'anys la Terra estava encara fent xup-xup. No s'ha pogut datar l'aparició de la vida a la Terra, però a partir dels fòssils més antics que es coneixen es calcula que devia ser entre fa 3600 i 3800 milions d'anys. Els Cnidaris, grup al qual pertanyen les meduses (altres animals d'aquest grup son els coralls i les anemones), es troben entre els primer grups d'animals que tenien una organització en teixits i comptaven ja amb un sistema nerviós. Tanmateix, van aparèixer molt més tard en l'evolució de la vida, possiblement entre fa uns 600 i uns 500 milions d'anys (els fòssils de meduses més antics que es coneixen daten de fa uns 505 milions d'anys).
3. Isòtops a la carta (i amb DNA!)
No és una notícia del dia dels Innocents. L'empresa de què parlava El País existeix i ven isòtops per microcuries. El curie és la unitat que es feia servir abans per mesurar la radioactivitat i equival a la quantitat de material de la qual es desintegren 3,7 x 10 elevat a 10 (he intentat escriure-ho com una potència, amb superíndex, però no me n'he sortit)àtoms per segon. És una quantitat molt gran de radioactivitat i actualment es fa servir el becquerel, que és una unitat derivada del Sistema Internacional d'Unitats i equival a la quantitat de material radioactiu de la qual es desintegra un nucli per segon.
A la notícia d'El País, en el darrer paràgraf es llegeix: "Todo material radiactivo lleva una especie de ADN (código genético) que denuncia su lugar de origen." Tot i que s'entén que la traçabilitat (paraula no inclosa encara en el DIEC, però d'un ús molt estès) del material és possible, la referència al DNA és una bajanada. El DNA no és un codi genètic, sinó un conjunt d'instruccions que estan "escrites" segons un codi, que en podríem dir 'genètic'. I el DNA no indica on ha nascut una persona; això, si de cas, ho indiquen el carnet d'identitat, el de conduir o el passaport o targeta de residència
Segons el Diccionario de la Real Academia Española, frecuencia es: Número de veces que se repite un proceso periódico por unidad de tiempo. 'Semanal' ja és una freqüència.
Nota (05.04.2009): M'he adonat que aquest comentari sobre les 'freqüències setmanals' està repetit; ja havia sortit en l'entrada 18 de la "comisaria". Disculpeu.
2. L'edat de les meduses
La notícia comença així: Después de más de 4.000 millones de años, las medusas se preparan para una segunda explosión.Fa 4000 milions d'anys la Terra estava encara fent xup-xup. No s'ha pogut datar l'aparició de la vida a la Terra, però a partir dels fòssils més antics que es coneixen es calcula que devia ser entre fa 3600 i 3800 milions d'anys. Els Cnidaris, grup al qual pertanyen les meduses (altres animals d'aquest grup son els coralls i les anemones), es troben entre els primer grups d'animals que tenien una organització en teixits i comptaven ja amb un sistema nerviós. Tanmateix, van aparèixer molt més tard en l'evolució de la vida, possiblement entre fa uns 600 i uns 500 milions d'anys (els fòssils de meduses més antics que es coneixen daten de fa uns 505 milions d'anys).
3. Isòtops a la carta (i amb DNA!)
No és una notícia del dia dels Innocents. L'empresa de què parlava El País existeix i ven isòtops per microcuries. El curie és la unitat que es feia servir abans per mesurar la radioactivitat i equival a la quantitat de material de la qual es desintegren 3,7 x 10 elevat a 10 (he intentat escriure-ho com una potència, amb superíndex, però no me n'he sortit)àtoms per segon. És una quantitat molt gran de radioactivitat i actualment es fa servir el becquerel, que és una unitat derivada del Sistema Internacional d'Unitats i equival a la quantitat de material radioactiu de la qual es desintegra un nucli per segon.
A la notícia d'El País, en el darrer paràgraf es llegeix: "Todo material radiactivo lleva una especie de ADN (código genético) que denuncia su lugar de origen." Tot i que s'entén que la traçabilitat (paraula no inclosa encara en el DIEC, però d'un ús molt estès) del material és possible, la referència al DNA és una bajanada. El DNA no és un codi genètic, sinó un conjunt d'instruccions que estan "escrites" segons un codi, que en podríem dir 'genètic'. I el DNA no indica on ha nascut una persona; això, si de cas, ho indiquen el carnet d'identitat, el de conduir o el passaport o targeta de residència
diumenge, 28 de desembre del 2008
Sense tabac?
Si no em descompto, d'aquí a uns dies farà tres anys de l'entrada en vigor de la llei antitabac. 
Una llei massa light, al meu parer, alhora que contradictòria. Per una banda, es prohibeix fumar en el lloc de treball i, per una altra, hi ha molts bars i restaurants petits que han decidit acollir-se a la possibilitat de ser llocs on es permeti fumar. Els cambrers i cambreres que serveixen la clientela, ho deuen fer per amor a l'art i no per a guanyar-se la vida? Perquè, si hi estan treballant, com és que per a aquest col·lectiu no compta la llei?
Fa tres anys jo estava esperant amb candeletes poder entrar en un bar o un restaurant amb la seguretat que seria un lloc d'on no en sortiria amb la gola i els ulls irritats (l'efecte immediat que em causa el fum de tabac). La veritat és que la prohibició gairebé no s'ha notat. L'experiència de buscar alguna que altra vegada un establiment on seure una estona a prendre un te, m'indica que a Barcelona la majoria (llegeixo que en són el 85%) segueixen essent espais per a gent fumadora. I on es fuma més que abans, perquè la gent que non pot fer-ho en el seu lloc de treball aprofita per fer un cafè o prendre una birra l'estona de què poden gaudir per fumar; i al contrari, quan van a prendre el cafè o la birra, aprofiten per fumar.
A mi, aquesta llei m'ha ajudat a estalviar. De vegades, buscant un espai per berenar o per prendre un te, he anat recorrent una pila de bars fins que al final he decidit esperar a arribar a casa per fer un mos o prendre el te. Com que en tots els establiments on es venen productes alimentaris per endur-se està prohibit fumar, ara procuro buscar forns o pastisseries que tinguin una zona de degustació.
A Catalunya, el Departament de Salut va estar considerant la possibilitat de prohibir el tabac en bars i restaurants de menys de 100 metres quadrats. Però finalment fa uns mesos es va desestimar "per no distanciar-se del que passa a la resta d'Espanya en relació al tabac, i [per] la voluntat del Govern de no endurir la prohibició de fumar de forma unilateral des de Catalunya." Això són excuses de mal pagador. El Govern ha decidit no adoptar una mesura impopular, sense tenir en compte el perjudici que el tabaquisme --actiu i passiu-- causa en la població. Tot sigui pel vot.
Fa pocs dies, el Comité Nacional para la Prevención del Tabaquismo emetia una nota de premsa en què informava que, a Espanya,
gairebé el 70% de la població ignora els riscos que tenen els fumadors passius. Per altra banda, una de cada tres persones creu que el fum del tabac és innocu o que, com a molt, causa molèsties lleus; un altre terç creu que pot causar malalties respiratòries; i l'altra tercera part està assabentada del risc associat al fum del tabac. Potser sigui per aquestes resultats que ara estan passant uns anuncis a la tele que adverteixen del perills de fumar (sembla que no n'hi ha prou amb l'escrit en els paquets).
El problema actual sobre la possible ampliació de la llei s'hauria evitat si s'hagués fet com a Itàlia, on el 2005 es va prohibir totalment fumar en bars i restaurants. I esmento Itàlia perquè és un país amb unes característiques semblants a les nostres, amb una població que té tendència a ser poc disciplinada i on abans es fumava molt i pertot. Recordo que les primeres vegades que vaig anar a Itàlia fins i tot es fumava --i molt-- a l'interior dels cinemes, on hi havia sempre una espessa cortina de fum que de vegades et feia veure la pantalla com a través de la boira. El 2005 jo no pensava que italians i italianes respectessin la llei; més aviat creia que propietaris de bars i autoritats farien la vista grossa i que en molts llocs la gent continuaria fumant. Però pel que m'han dit i pel que jo mateixa he pogut comprovar, el tabac ha desaparegut dels espais públics tancats. Potser per això, fa uns dies, malgrat el fred de desembre, vaig veure gent asseguda a les terrasses d'alguns bars de Milà.
La revista mèdica Circulation va publicar un estudi epidemiològic dels canvis en la freqüència de malaltia coronària aguda en la població romana el primer any (2005) en què va estar en vigor la llei que prohibeix fumar en espais públics tancats. Es van analitzar els casos registrats del 2000 al 2005 (morts extrahospitalàries i admissions als hospitals) entre la població romana resident d'edat compresa entre els 35 i elsd 84 anys i es van comparar les dades dels quatre primers anys (abans de la llei del tabac) amb les de 2005, tenint en compte factors que podrien confondre els resultats (la concentració de partícules contaminants a l'atmosfera, temperatura, epidèmies de grip, vacances, etc.).
Durant el 2005, els casos de malaltia coronària aguda van disminuir de manera significativa. En el grup d'edat compresa entre els 35 i els 64 anys, el descens va ser d'un 11,2%, i una mica menys (7,9%) en el grup comprès entre els 65 i els 74 anys. En les persones més grans d'aquesta edat, em canvi, no es van apreciar canvis significatius. Els autors del treball indiquen que, a diferència del que es fa en altres estudis mèdics, en aquest cas no es va poder comptar amb un grup de control que seguís exposat al fum perquè la prohibició era general.
M'agradaria esbrinar si aquí s'ha fet algun estudi semblant. Atesa l'existència de bars i restaurants que permeten fumar, seria un estudi més complicat, perquè caldria esbrinar si els casos registrats corresponien a persones que freqüentessin establiments amb fum. Per altra banda, això serviria per disposar del grup de control, que ha continuat exposat al fum (potser fins i tot seria un grup més nombrós que el de persones que han freqüentat sempre o gairebé sempre espais lliures de fum).
Tot i que des de fa anys es coneixen els efectes nocius del tabac, potser oferir unes dades que mostressin els efectes positius que la prohibició ha tingut en la salut del cor farien que una ampliació de la llei fos acceptada si més no amb resignació, pensant que és el millor per a la població.
Foto del web todocancer.org de l'Asociación Española contra el cáncer
Una llei massa light, al meu parer, alhora que contradictòria. Per una banda, es prohibeix fumar en el lloc de treball i, per una altra, hi ha molts bars i restaurants petits que han decidit acollir-se a la possibilitat de ser llocs on es permeti fumar. Els cambrers i cambreres que serveixen la clientela, ho deuen fer per amor a l'art i no per a guanyar-se la vida? Perquè, si hi estan treballant, com és que per a aquest col·lectiu no compta la llei?Fa tres anys jo estava esperant amb candeletes poder entrar en un bar o un restaurant amb la seguretat que seria un lloc d'on no en sortiria amb la gola i els ulls irritats (l'efecte immediat que em causa el fum de tabac). La veritat és que la prohibició gairebé no s'ha notat. L'experiència de buscar alguna que altra vegada un establiment on seure una estona a prendre un te, m'indica que a Barcelona la majoria (llegeixo que en són el 85%) segueixen essent espais per a gent fumadora. I on es fuma més que abans, perquè la gent que non pot fer-ho en el seu lloc de treball aprofita per fer un cafè o prendre una birra l'estona de què poden gaudir per fumar; i al contrari, quan van a prendre el cafè o la birra, aprofiten per fumar.
A mi, aquesta llei m'ha ajudat a estalviar. De vegades, buscant un espai per berenar o per prendre un te, he anat recorrent una pila de bars fins que al final he decidit esperar a arribar a casa per fer un mos o prendre el te. Com que en tots els establiments on es venen productes alimentaris per endur-se està prohibit fumar, ara procuro buscar forns o pastisseries que tinguin una zona de degustació.
A Catalunya, el Departament de Salut va estar considerant la possibilitat de prohibir el tabac en bars i restaurants de menys de 100 metres quadrats. Però finalment fa uns mesos es va desestimar "per no distanciar-se del que passa a la resta d'Espanya en relació al tabac, i [per] la voluntat del Govern de no endurir la prohibició de fumar de forma unilateral des de Catalunya." Això són excuses de mal pagador. El Govern ha decidit no adoptar una mesura impopular, sense tenir en compte el perjudici que el tabaquisme --actiu i passiu-- causa en la població. Tot sigui pel vot.
Fa pocs dies, el Comité Nacional para la Prevención del Tabaquismo emetia una nota de premsa en què informava que, a Espanya,
gairebé el 70% de la població ignora els riscos que tenen els fumadors passius. Per altra banda, una de cada tres persones creu que el fum del tabac és innocu o que, com a molt, causa molèsties lleus; un altre terç creu que pot causar malalties respiratòries; i l'altra tercera part està assabentada del risc associat al fum del tabac. Potser sigui per aquestes resultats que ara estan passant uns anuncis a la tele que adverteixen del perills de fumar (sembla que no n'hi ha prou amb l'escrit en els paquets).El problema actual sobre la possible ampliació de la llei s'hauria evitat si s'hagués fet com a Itàlia, on el 2005 es va prohibir totalment fumar en bars i restaurants. I esmento Itàlia perquè és un país amb unes característiques semblants a les nostres, amb una població que té tendència a ser poc disciplinada i on abans es fumava molt i pertot. Recordo que les primeres vegades que vaig anar a Itàlia fins i tot es fumava --i molt-- a l'interior dels cinemes, on hi havia sempre una espessa cortina de fum que de vegades et feia veure la pantalla com a través de la boira. El 2005 jo no pensava que italians i italianes respectessin la llei; més aviat creia que propietaris de bars i autoritats farien la vista grossa i que en molts llocs la gent continuaria fumant. Però pel que m'han dit i pel que jo mateixa he pogut comprovar, el tabac ha desaparegut dels espais públics tancats. Potser per això, fa uns dies, malgrat el fred de desembre, vaig veure gent asseguda a les terrasses d'alguns bars de Milà.
La revista mèdica Circulation va publicar un estudi epidemiològic dels canvis en la freqüència de malaltia coronària aguda en la població romana el primer any (2005) en què va estar en vigor la llei que prohibeix fumar en espais públics tancats. Es van analitzar els casos registrats del 2000 al 2005 (morts extrahospitalàries i admissions als hospitals) entre la població romana resident d'edat compresa entre els 35 i elsd 84 anys i es van comparar les dades dels quatre primers anys (abans de la llei del tabac) amb les de 2005, tenint en compte factors que podrien confondre els resultats (la concentració de partícules contaminants a l'atmosfera, temperatura, epidèmies de grip, vacances, etc.).
Durant el 2005, els casos de malaltia coronària aguda van disminuir de manera significativa. En el grup d'edat compresa entre els 35 i els 64 anys, el descens va ser d'un 11,2%, i una mica menys (7,9%) en el grup comprès entre els 65 i els 74 anys. En les persones més grans d'aquesta edat, em canvi, no es van apreciar canvis significatius. Els autors del treball indiquen que, a diferència del que es fa en altres estudis mèdics, en aquest cas no es va poder comptar amb un grup de control que seguís exposat al fum perquè la prohibició era general.
M'agradaria esbrinar si aquí s'ha fet algun estudi semblant. Atesa l'existència de bars i restaurants que permeten fumar, seria un estudi més complicat, perquè caldria esbrinar si els casos registrats corresponien a persones que freqüentessin establiments amb fum. Per altra banda, això serviria per disposar del grup de control, que ha continuat exposat al fum (potser fins i tot seria un grup més nombrós que el de persones que han freqüentat sempre o gairebé sempre espais lliures de fum).
Tot i que des de fa anys es coneixen els efectes nocius del tabac, potser oferir unes dades que mostressin els efectes positius que la prohibició ha tingut en la salut del cor farien que una ampliació de la llei fos acceptada si més no amb resignació, pensant que és el millor per a la població.
Foto del web todocancer.org de l'Asociación Española contra el cáncerdissabte, 27 de desembre del 2008
Creativitat italiana
Per si algú creu que la creativitat italiana està de baixa, mireu aquestes bosses de senyora en l'aparador d'una botiga del barri de San Babila:
El mussol savi
L'eriçó i el cargol de terra (amb el cargolet portamonedes a joc)
La granota, la nina rusa, el cotxe (em va semblar un Fiat 600) i el portamonedes "reial".
I la caseta de teulada vermella
Fotos: M. Piqueras (20.12.2008)
El mussol savi 
L'eriçó i el cargol de terra (amb el cargolet portamonedes a joc) 
La granota, la nina rusa, el cotxe (em va semblar un Fiat 600) i el portamonedes "reial".
I la caseta de teulada vermellaFotos: M. Piqueras (20.12.2008)
divendres, 26 de desembre del 2008
Milà, via Bigli i Einstein
La via Bigli, en el centre de Milà, és un carreró que podria ser molt tranquil si no fos perquè, malgrat la seva poca amplada, la circulació de cotxes hi és permesa. Tot i que es tracta d'un carrer curt, és ple de records històrics de la vida de la ciutat. Hi deu haver unes cinc o sis plaques que rememoren persones il·lustres que van viure en aquell carrer o algun fet que s'hi va esdevenir.
Una placa situada en el número 1 indica que, en aquella casa, va néixer Adelaide Bono Cairoli (1806-1871), intel·lectual italiana i activista política, considerada con un model de "mare de la nació", entre d'altres, perquè quatre dels seus cinc fills mascles van morir en la lluita per la independència italiana. I en una casa que la seva família tenia a la riba del llac Maggiore, va estar-s'hi Garibaldi el 1862.
Adelaide Cairoli i els seus fills, que van lluitar en el Risorgimento italià
(Font: www.liberalsocialisti.org)
En el número 15, hi va viure Eugenio Montale (1896-1981), poeta, periodista i crític musical que va rebre el premi Nobel de literatura del 1975. (Podeu sentir-ne --i veure-- el seu poema La casa dei doganieri, en un web de video poesia).
Via Bigli, 15, Milà. Hi va viure Eugenio Montale
Gairebé a l'altre extrem de via Bigli, a la façana del Palazzo Olivazzi (després Trivulzio) sengles plaques recorden un home i una dona. A l'esquerra de la porta principal n'hi ha aquesta (em va ser impossible fotografiar-le sense que es veiessin els llums de nadal que penjaven de la façana):
No és gens fàcil de llegir, ni tan sols al natural. Hi diu que, entre els anys 1894 i 1900, en aquella casa va viure Albert Einstein (1879-1955), i que sovint va tornar a aquella terra hospitalària. Afegeix sobre el gran físic: "Anava la llibertat cercant qui va elegir per a pàtria el món i va reconèixer confins només a l'univers."
A la dreta de la porta principal, hi ha la placa dedicada a la comtessa Clara Maffei (1814-1886; nascuda Elena Clara Antonia Carrara). En el seu saló va ser lloc de trobada d'intel·lectuals i patriotes. El llibre Il salotto della contessa Maffei (R. Barbiera; Milano, Treves, 1895), disponible a Internet, descriu la seva vida en el context històric. Aquesta placa està molt desaprofitada; a la part inferior hi ha un gran espai buit, sense res. Per què no en farien les lletres més grans? per altra banda, el típic fil de l'electricitat (de vegades és de telèfon) impedia de veure-la sense cap obstacle al davant:
Pe fotografiar el portal de la casa vaig demanar a un cotxe que s'aturés un moment abans d'arribar-hi al davant. El carrer és molt estret, hi havia un embús i els cotxes gairebé no es movien.
Fotos: M. Piqueras (20.12.2008)
Una placa situada en el número 1 indica que, en aquella casa, va néixer Adelaide Bono Cairoli (1806-1871), intel·lectual italiana i activista política, considerada con un model de "mare de la nació", entre d'altres, perquè quatre dels seus cinc fills mascles van morir en la lluita per la independència italiana. I en una casa que la seva família tenia a la riba del llac Maggiore, va estar-s'hi Garibaldi el 1862.
Adelaide Cairoli i els seus fills, que van lluitar en el Risorgimento italià(Font: www.liberalsocialisti.org)
En el número 15, hi va viure Eugenio Montale (1896-1981), poeta, periodista i crític musical que va rebre el premi Nobel de literatura del 1975. (Podeu sentir-ne --i veure-- el seu poema La casa dei doganieri, en un web de video poesia).
Via Bigli, 15, Milà. Hi va viure Eugenio Montale Gairebé a l'altre extrem de via Bigli, a la façana del Palazzo Olivazzi (després Trivulzio) sengles plaques recorden un home i una dona. A l'esquerra de la porta principal n'hi ha aquesta (em va ser impossible fotografiar-le sense que es veiessin els llums de nadal que penjaven de la façana):
No és gens fàcil de llegir, ni tan sols al natural. Hi diu que, entre els anys 1894 i 1900, en aquella casa va viure Albert Einstein (1879-1955), i que sovint va tornar a aquella terra hospitalària. Afegeix sobre el gran físic: "Anava la llibertat cercant qui va elegir per a pàtria el món i va reconèixer confins només a l'univers."A la dreta de la porta principal, hi ha la placa dedicada a la comtessa Clara Maffei (1814-1886; nascuda Elena Clara Antonia Carrara). En el seu saló va ser lloc de trobada d'intel·lectuals i patriotes. El llibre Il salotto della contessa Maffei (R. Barbiera; Milano, Treves, 1895), disponible a Internet, descriu la seva vida en el context històric. Aquesta placa està molt desaprofitada; a la part inferior hi ha un gran espai buit, sense res. Per què no en farien les lletres més grans? per altra banda, el típic fil de l'electricitat (de vegades és de telèfon) impedia de veure-la sense cap obstacle al davant:
Pe fotografiar el portal de la casa vaig demanar a un cotxe que s'aturés un moment abans d'arribar-hi al davant. El carrer és molt estret, hi havia un embús i els cotxes gairebé no es movien.
Fotos: M. Piqueras (20.12.2008)
dijous, 25 de desembre del 2008
El cant de la sibil·la i "Dead Can Dance"
Alguns anys, la vigília de Nadal he anat a la basílica de Santa Maria del Mar, de Barcelona, per assistir a la interpretació del cant de la Sibil·la, que es fa abans de la missa del Gall. És un drama litúrgic molt antic, segons l'estil del cant gregorià, que assimila el personatge de la sibil·la de la mitologia grega i romana, la qual profetitza l'arribada de Jesucrist i el Judici final.
Els últims anys que hi vaig anar, Santa Maria del Mar era ple de gom a gom, i suposo que com més va més gent hi deu assistir, especialment ara que hi ha tants turistes, fins i tot al Nadal, i que Santa Maria del Mar es coneguda arreu a través del llibre L'església del mar, que ha estat publicat en moltes llengües.
Anit m'hauria agradat tornar-hi, però hauria hagut de sortir de casa molt aviat per poder seure, que la meva cama no suporta molta estona a peu dret i no m'abellia anar-hi
amb cotxe ni haver de tornar després en transport públic. En comptes de fer cap a Santa Maria del Mar, vaig buscar alguns cants de la Sibil·la a YouTube. Em va sorprendre veure que el grup Dead Can Dance també l'han interpretat. Sempre em costa entendre què diuen en aquests cants medievals, però en aquesta versió encara més. Únicament n'entenc una frase que es repeteix diverses vegades en el cant: "Lo jorn del judici parrà qui haurà fet servici." De tota manera, no sé si en tots els llocs on s'interpreta aquest drama litúrgic el canten amb la mateixa lletra.
Els últims anys que hi vaig anar, Santa Maria del Mar era ple de gom a gom, i suposo que com més va més gent hi deu assistir, especialment ara que hi ha tants turistes, fins i tot al Nadal, i que Santa Maria del Mar es coneguda arreu a través del llibre L'església del mar, que ha estat publicat en moltes llengües.
Anit m'hauria agradat tornar-hi, però hauria hagut de sortir de casa molt aviat per poder seure, que la meva cama no suporta molta estona a peu dret i no m'abellia anar-hi
amb cotxe ni haver de tornar després en transport públic. En comptes de fer cap a Santa Maria del Mar, vaig buscar alguns cants de la Sibil·la a YouTube. Em va sorprendre veure que el grup Dead Can Dance també l'han interpretat. Sempre em costa entendre què diuen en aquests cants medievals, però en aquesta versió encara més. Únicament n'entenc una frase que es repeteix diverses vegades en el cant: "Lo jorn del judici parrà qui haurà fet servici." De tota manera, no sé si en tots els llocs on s'interpreta aquest drama litúrgic el canten amb la mateixa lletra.
dimecres, 24 de desembre del 2008
De nou les nadales electròniques
El 2006, quan encara no escrivia massa sovint en aquest bloc, ja hi vaig fer un comentari sobre l'evolució de les nadales electròniques i la saturació de la bústia que vegades em produïen els correus-e que duien annexats nadales electròniques, sovint amb animació.
Em pensava que era una febre que passaria aviat, però em vaig equivocar. L'any passat va continuar, i enguany n'estic rebent més que mai. Va començar sent un entreteniment per a moltes persones, però ara també són institucions i empreses les que envien la seva nadala electrònica. Hi ha qui, segurament conscient --o no-- del volum de bits que es pot generar en aquesta època, envia unes nadales electròniques que ocupen poca memòria, tot i tenir dibuixos i fotografies, o qui ha tornat a la pràctica d'enviar un enllaç per accedir a un web on es pot veure la nadala electrònica. D'altres, però, no tenen en compte la memòria que ocupen les seves nadales i les envien a tot el llistat d'adreces que tenen en la seva agenda.
Entenc que qui envia la felicitació ho fa de bona fe, però, quan es tracta d'arxius annexats, no acostumo a obrir-los, no fos cas que fos una nova manera de transmissió de virus. Perquè, qui hauria de sospitar d'un arxiu de bon nadal que t'envia una persona que coneixes o una entitat amb la qual tens algun tipus de relació?
De tota manera, voldria correspondre a qui m'ha desitjat bones festes i bon any i ho faré des d'aquí amb aquesta cancó amb uns intèrprets molt especials:
Em pensava que era una febre que passaria aviat, però em vaig equivocar. L'any passat va continuar, i enguany n'estic rebent més que mai. Va començar sent un entreteniment per a moltes persones, però ara també són institucions i empreses les que envien la seva nadala electrònica. Hi ha qui, segurament conscient --o no-- del volum de bits que es pot generar en aquesta època, envia unes nadales electròniques que ocupen poca memòria, tot i tenir dibuixos i fotografies, o qui ha tornat a la pràctica d'enviar un enllaç per accedir a un web on es pot veure la nadala electrònica. D'altres, però, no tenen en compte la memòria que ocupen les seves nadales i les envien a tot el llistat d'adreces que tenen en la seva agenda.
Entenc que qui envia la felicitació ho fa de bona fe, però, quan es tracta d'arxius annexats, no acostumo a obrir-los, no fos cas que fos una nova manera de transmissió de virus. Perquè, qui hauria de sospitar d'un arxiu de bon nadal que t'envia una persona que coneixes o una entitat amb la qual tens algun tipus de relació?
De tota manera, voldria correspondre a qui m'ha desitjat bones festes i bon any i ho faré des d'aquí amb aquesta cancó amb uns intèrprets molt especials:
On ha anat la sort de Sort?
Una amiga de Sort m'explicava fa uns anys la invasió que pateix el poble per part de les persones que hi van amb l'única finalitat de comprar-hi loteria. Deia que la gent del poble que viu del turisme en treu molt de profit, però que la població general n'està tipa. Tot va començar quan, el 1994, hi va caure la grossa de Nadal. Des d'aleshores, i al mateix temps que la fama de l'administració de loteria es disparava, successius premis --i evidentment el nom del poble, tot i que el seu origen no tingui res a veure amb la fortuna-- han anat retroalimentant el fenomen. "La bruixa d'or", que és el nom de l'administració, ha esdevingut líder en vendes de tot l'estat, tot i que la població de Sort només té al voltant de 2300 habitants. A més de la gent que hi va expressament a comprar loteria, es fan també moltes vendes per Internet. Qui es deu haver fet d'or és el propietari de "La bruixa d'or".
[Incís 1: A redós de "La bruixa d'or" ha nascut una fundació que duu el mateix nom que l'administració i que té com a finalitat la promoció i el foment de les activitats de lleure i temps lliure pera persones menors de 21 anys afectades de la síndrome de Down o amb alguna malaltia rara (es consideren malalties "rares" les que afecten a un nombre de persones que no arriba a l'1 per mil de la població) i que causi greu discapacitació.]
[Incís 2: Tantes coses boniques que hi ha per veure al Pallars Sobirà! Fa pena pensar que l'única raó que molta gent troba per anar-hi sigui la de comprar-se un dècim de loteria (o molts, perquè segurament porten encàrrecs de molta gent que també en vol i no pot anar a comprar-los).]
La gent que viatja fins a Sort per comprar un dècim o que en fa la comanda per Internet, pensa que, atès que és un lloc on toca sovint algun premi, la probabilitat que els toqui és més alta que si el compressin a qualsevol altra administració. No s'adonen que si reparteixen més premis que ningú altre és perquè s'hi venen molts més números que a qualsevol altra administració; és un fenomen que s'explica per la teoria de la probabilitat. Que toqui un determinat número de la loteria depèn del nombre total de números que entren el sorteig, no pas del lloc on s'hagi comprat, per més que en venguin.
Que surti un número o un altre dels 80.000 (em sembla) que entren en el sorteig és un fenomen a l'atzar: totes les boles del sorteig són iguals i tenes les mateixes possibilitats de sortir. Hi ha una fórmula matemàtica que expressa la possibilitat que es produeixi un succés (que surti el número X) associat a un experiment aleatori (la sortida d'una de les 80.000 boles que entren en el sorteig) i és igual a la divisió entre el nombre casos favorables (1, perquè estem esperant que surti el "nostre" número X) i el nombre de casos possibles (80.000, que és el nombre de boles que hi ha preparades perquè n'extreguin una a la volta del recipient on es troben totes).
Posem-nos, però, en el lloc de l'administrador de loteria. La probabilitat que doni un premi en un sorteig serà el número que resulti de la divisió entre el nombre de números diferents que es venguin en la seva botiga (és el nombre de casos favorables) i el nombre de casos possibles, que segueix essent de 80.000. Una administració amb unes vendes tan fabuloses com la de Sort gairebé podria tenir una sèrie de cada número i podria tenir la seguretat que donaria sempre premis. Però suposo que les coses no van així, i que han de comprar-los per partides més grans. Tot i amb això, com més venguin, més números diferents tindran i més probabilitats, per tant, que hi caigui algun premi.
De tota manera, una probabilitat molt alta no equival a certesa. Únicament tenint tots els 80.000 números que entren en joc es tindria la seguretat que un d'ells sortiria premiat. El que passa és que, si el fenomen a l'atzar es repeteix moltes vegades, a la llarga el conjunt dels resultats obtinguts s'anirà apropant a la possibilitat calculada. Enguany em sembla que no ha caigut cap premi a Sort, però això no influeix en les possibilitats futures (llevat que el nombre de números venuts disminuís perquè enguany no hi ha tocat cap premi i la gent comencés a pensar que la bruixa ha caigut en desgràcia).
He sentit que una part de la grossa de Nadal ha anat a parar a Sant Quirze del Vallès. Si per casualitat tornés a caure aviat un premi a la mateixa administració, potser els autocars que fins ara feien cap a Sort, començarien a dirigir-se a aquesta població del Vallès.
[Incís 1: A redós de "La bruixa d'or" ha nascut una fundació que duu el mateix nom que l'administració i que té com a finalitat la promoció i el foment de les activitats de lleure i temps lliure pera persones menors de 21 anys afectades de la síndrome de Down o amb alguna malaltia rara (es consideren malalties "rares" les que afecten a un nombre de persones que no arriba a l'1 per mil de la població) i que causi greu discapacitació.]
[Incís 2: Tantes coses boniques que hi ha per veure al Pallars Sobirà! Fa pena pensar que l'única raó que molta gent troba per anar-hi sigui la de comprar-se un dècim de loteria (o molts, perquè segurament porten encàrrecs de molta gent que també en vol i no pot anar a comprar-los).]
La gent que viatja fins a Sort per comprar un dècim o que en fa la comanda per Internet, pensa que, atès que és un lloc on toca sovint algun premi, la probabilitat que els toqui és més alta que si el compressin a qualsevol altra administració. No s'adonen que si reparteixen més premis que ningú altre és perquè s'hi venen molts més números que a qualsevol altra administració; és un fenomen que s'explica per la teoria de la probabilitat. Que toqui un determinat número de la loteria depèn del nombre total de números que entren el sorteig, no pas del lloc on s'hagi comprat, per més que en venguin.
Que surti un número o un altre dels 80.000 (em sembla) que entren en el sorteig és un fenomen a l'atzar: totes les boles del sorteig són iguals i tenes les mateixes possibilitats de sortir. Hi ha una fórmula matemàtica que expressa la possibilitat que es produeixi un succés (que surti el número X) associat a un experiment aleatori (la sortida d'una de les 80.000 boles que entren en el sorteig) i és igual a la divisió entre el nombre casos favorables (1, perquè estem esperant que surti el "nostre" número X) i el nombre de casos possibles (80.000, que és el nombre de boles que hi ha preparades perquè n'extreguin una a la volta del recipient on es troben totes).
Posem-nos, però, en el lloc de l'administrador de loteria. La probabilitat que doni un premi en un sorteig serà el número que resulti de la divisió entre el nombre de números diferents que es venguin en la seva botiga (és el nombre de casos favorables) i el nombre de casos possibles, que segueix essent de 80.000. Una administració amb unes vendes tan fabuloses com la de Sort gairebé podria tenir una sèrie de cada número i podria tenir la seguretat que donaria sempre premis. Però suposo que les coses no van així, i que han de comprar-los per partides més grans. Tot i amb això, com més venguin, més números diferents tindran i més probabilitats, per tant, que hi caigui algun premi.
De tota manera, una probabilitat molt alta no equival a certesa. Únicament tenint tots els 80.000 números que entren en joc es tindria la seguretat que un d'ells sortiria premiat. El que passa és que, si el fenomen a l'atzar es repeteix moltes vegades, a la llarga el conjunt dels resultats obtinguts s'anirà apropant a la possibilitat calculada. Enguany em sembla que no ha caigut cap premi a Sort, però això no influeix en les possibilitats futures (llevat que el nombre de números venuts disminuís perquè enguany no hi ha tocat cap premi i la gent comencés a pensar que la bruixa ha caigut en desgràcia).
He sentit que una part de la grossa de Nadal ha anat a parar a Sant Quirze del Vallès. Si per casualitat tornés a caure aviat un premi a la mateixa administració, potser els autocars que fins ara feien cap a Sort, començarien a dirigir-se a aquesta població del Vallès.
dimarts, 23 de desembre del 2008
Un bon menú
Per a Nadal, un bon menú. Aquest menú que he trobat a YouTube m'agrada molt, encara que no sigui de Nadal i que tingui ja més de vuitanta anys. Em sembla molt divertit. És una cançó que cantaven Los Xey, de la qual oficialment eren autors; segons El País, però, sembla ser que l'autor era un altre.
A casa teníem el disc (em sembla que era un dels petits, de 45 rpm), però a un conegut italià del meu pare, que era un gran menjador (l'italià, no pas el meu pare), li va fer gràcia i va demanar-li que l'hi regalés. Després ja no vàrem tornar a trobar el disc en cap botiga; si més no la versió dels Xey.
A casa teníem el disc (em sembla que era un dels petits, de 45 rpm), però a un conegut italià del meu pare, que era un gran menjador (l'italià, no pas el meu pare), li va fer gràcia i va demanar-li que l'hi regalés. Després ja no vàrem tornar a trobar el disc en cap botiga; si més no la versió dels Xey.
dilluns, 22 de desembre del 2008
Jane Lubchenco o l'encertada tria d'Obama
Barack Obama segueix essent l'esperança no només dels Estats Units, sinó de bona part del planeta. De tota manera, moltes vegades posem les nostres esperances en algú i després acabant desil·lusionant-nos. De moment, però, sembla que aquest noi comença bé. Si més no, a mi m'agrada el que vaig llegint sobre ell --que no és molt, perquè la política només m'interessa perquè, vulguem o no, moltes coses de la nostra vida depenen de les decisions que prenguin les persones que ocupen càrrecs polítics a tots nivells.
Els dies que vaig passar a Milà no estava al corrent de les notícies, i me'n va informar Sylvie Coyaud (autora del bloc Oca sapiens), que és una enciclopèdia del món científic actual i de les relacions entre ciència, política i societat. Està sempre al dia de tot i recorda amb gran precisió els noms de científics i científiques (al contrari del que em passa a mi, que de vegades tinc la sensació que fins i tot el meu nom oblidaré algun dia). La notícia que em va donar em va semblar molt bona per a la ciència, molt bona per a la política i molt bona per a les dones. Entre els consellers científics que ha nomenat Obama per al seu govern, hi ha Jane Lubchenco. Confesso que, quan Sylvie em va donar la notícia, el nom d'aquesta dona no em deia res, però sí que em sonava el que m'explicava d'ella: biòloga marina, gran admiradora de Rachel Carson (llegia als fills The sea around us), que ha mesurat l'acidificació del mar per causa del augment de CO2...
[Un incís: el nom d'Oca sapiens del bloc de Sylvie Coyaud no és casual; ve d'un programa de ràdio que ha fet durant molts anys a Itàlia que es deia Il volo delle oche, en què ella i les persones que l'ajudaven es presentaven com a "oques" en el sentit que en italià té la paraula "oca" per designar algú que és "ximple" "bleda", "curt de gambals", "capsigrany". Però us asseguro que la Sylvie, d'oca ignorant no en té res; si hagués de representar-la mitjançant un animal crec que li escauria més ser una guineu, una mostela, una daina o fins i tot un mussol savi.]
De tornada a casa he comprovat que, malgrat que la meva memòria fallés a l'hora de recordar el nom d'aquesta dona, en algun moment m'havia interessat per ella i en tinc fins i tot algun article guardat. N'hi ha un del 1993, que ara està disponible a Internet, en què explicava com s'ho havien fet, ella i el seu home (Bruce A. Menge), per disposar de temps per a la docència i la recerca i per dedicar cadascun un temps aproximadament igual a la família. La Universitat de l'Estat d'Oregon va acceptar la seva proposta de dividir una plaça de professor ajudant en dues places de la mateixa categoria, però amb mitja jornada de dedicació cadascuna. Ella i el seu home tenien sengles places de professor ajudant en un altre centre, però volien tenir fills i veien molt difícil poder continuar ambdós una carrera normal i alhora dedicar-se a la família. Aquella universitat va apostar per fer la prova i els resultats devien ser bons perquè després van contractar algunes altres parelles en les mateixes condicions. Segueixen treballant junts però ja fa anys que tots dos es dediquen de nou a la universitat a jornada completa.
A Lubchenco, això d'assessorar el Govern del seu país no li ve de nou. El 1998 ja va ser convidada per l'aleshores president Bill Clinton i el vicepresident Al Gore, per tractar qüestions ambientals. Lubchenco i altres científics presents a la reunió van insistir que l'escalfament global era un problema que calia tractar amb urgència a escala internacional, i que calia que els líders polítics d'arreu del món desenvolupessin les polítiques necessàries per afrontar-lo
I el 1997, com a presidenta de l'American Association for the Advancement of Science (coneguda per les sigles AAAS; és l'entitat que publica la revista Science), Lubchenco va fer un discurs en l'Assemblea anual de l'AAAS, amb un missatge que onze anys més tard manté tota la seva vigència. Hi són presents la seva preocupació per la difusió del coneixement científic a a la societat i especialment la necessitat de donar prioritat en la recerca als temes ambientals. Acabava el seu discurs dient: "No podem seguir per més temps dedicant a l'ambient un estatus marginal en els nostres programes. L'ambient no és una qüestió marginal, és la qüestió del futur, i el futur ja és aquí. [...] Us convido a explorar les relacions entre ciència i societat i a considerar un nou Contracte social per a la ciència en entrar en el que serà el segle de l'ambient."
Els dies que vaig passar a Milà no estava al corrent de les notícies, i me'n va informar Sylvie Coyaud (autora del bloc Oca sapiens), que és una enciclopèdia del món científic actual i de les relacions entre ciència, política i societat. Està sempre al dia de tot i recorda amb gran precisió els noms de científics i científiques (al contrari del que em passa a mi, que de vegades tinc la sensació que fins i tot el meu nom oblidaré algun dia). La notícia que em va donar em va semblar molt bona per a la ciència, molt bona per a la política i molt bona per a les dones. Entre els consellers científics que ha nomenat Obama per al seu govern, hi ha Jane Lubchenco. Confesso que, quan Sylvie em va donar la notícia, el nom d'aquesta dona no em deia res, però sí que em sonava el que m'explicava d'ella: biòloga marina, gran admiradora de Rachel Carson (llegia als fills The sea around us), que ha mesurat l'acidificació del mar per causa del augment de CO2...
[Un incís: el nom d'Oca sapiens del bloc de Sylvie Coyaud no és casual; ve d'un programa de ràdio que ha fet durant molts anys a Itàlia que es deia Il volo delle oche, en què ella i les persones que l'ajudaven es presentaven com a "oques" en el sentit que en italià té la paraula "oca" per designar algú que és "ximple" "bleda", "curt de gambals", "capsigrany". Però us asseguro que la Sylvie, d'oca ignorant no en té res; si hagués de representar-la mitjançant un animal crec que li escauria més ser una guineu, una mostela, una daina o fins i tot un mussol savi.]
De tornada a casa he comprovat que, malgrat que la meva memòria fallés a l'hora de recordar el nom d'aquesta dona, en algun moment m'havia interessat per ella i en tinc fins i tot algun article guardat. N'hi ha un del 1993, que ara està disponible a Internet, en què explicava com s'ho havien fet, ella i el seu home (Bruce A. Menge), per disposar de temps per a la docència i la recerca i per dedicar cadascun un temps aproximadament igual a la família. La Universitat de l'Estat d'Oregon va acceptar la seva proposta de dividir una plaça de professor ajudant en dues places de la mateixa categoria, però amb mitja jornada de dedicació cadascuna. Ella i el seu home tenien sengles places de professor ajudant en un altre centre, però volien tenir fills i veien molt difícil poder continuar ambdós una carrera normal i alhora dedicar-se a la família. Aquella universitat va apostar per fer la prova i els resultats devien ser bons perquè després van contractar algunes altres parelles en les mateixes condicions. Segueixen treballant junts però ja fa anys que tots dos es dediquen de nou a la universitat a jornada completa.
A Lubchenco, això d'assessorar el Govern del seu país no li ve de nou. El 1998 ja va ser convidada per l'aleshores president Bill Clinton i el vicepresident Al Gore, per tractar qüestions ambientals. Lubchenco i altres científics presents a la reunió van insistir que l'escalfament global era un problema que calia tractar amb urgència a escala internacional, i que calia que els líders polítics d'arreu del món desenvolupessin les polítiques necessàries per afrontar-lo
I el 1997, com a presidenta de l'American Association for the Advancement of Science (coneguda per les sigles AAAS; és l'entitat que publica la revista Science), Lubchenco va fer un discurs en l'Assemblea anual de l'AAAS, amb un missatge que onze anys més tard manté tota la seva vigència. Hi són presents la seva preocupació per la difusió del coneixement científic a a la societat i especialment la necessitat de donar prioritat en la recerca als temes ambientals. Acabava el seu discurs dient: "No podem seguir per més temps dedicant a l'ambient un estatus marginal en els nostres programes. L'ambient no és una qüestió marginal, és la qüestió del futur, i el futur ja és aquí. [...] Us convido a explorar les relacions entre ciència i societat i a considerar un nou Contracte social per a la ciència en entrar en el que serà el segle de l'ambient."
diumenge, 21 de desembre del 2008
Flors que neixen fora de temps
De vegades hi ha arbres que floreixen fora de l'època habitual. Aquestes flors que veieu aquí al damunt són d'una prunera de jardí que hi ha a la piazza Santo Stefano, a Milà, prop de la Universitat i no gaire lluny de la Catedral. La foto està presa el 20 de desembre de 2008, quan suposadament l'arbre hauria d'estar en la seva fase de repòs hivernal, esperant l'arribada de la primavera per tornar a fer flors i brotar.
El pruner florit de la piazza Santo Stefano de MilàEl mes de novembre també vaig veure un altre prunera florida, i bastant lluny del de Milà: en un pati interior d'una casa de Barcelona, en el districte de les Corts. L'hi vaig fer també una foto, però no m'hi vaig poder apropar i potser no s'aprecia prou bé (si cliqueu damunt la foto, podreu veure-la engrandida):
Les plantes perennes de fulla caduca no tenen un calendari que els indiqui de manera fixa --d'acord amb el "nostre" calendari-- quan és l'època en què han de treure les fulles, quan han de florir i quan han de despullar-se per començar l'època de repòs. El conjunt de diversos factors ambientals --temperatura, hores de llum, humitat, nutrients disponibles, etc.-- i de la seva constitució genètica determina les normes del seu cicle biològic.
Hi ha un factor ambiental que segueix sempre un mateix model: la durada del dia (del dia entès com alternança d'hores de llum i de foscor). Sabem les hores de llum que tindrà un dia determinat de l'any, tot i que la lluminositat pugui variar depenent de la nuvolositat. Hi ha altres factors, com ara la temperatura i la humitat, que no segueixen un model uniforme en les seves variacions al llarg de l'any. Això fa que el comportament habitual de les plantes pugui alterar-se. Per exemple, en un any de sequera les fulles dels arbres poden caure en ple estiu. És una manera que té la planta de protegir-se i evitar que l'aigua que conté s'escapi a l'atmosfera. I quan una planta és il·luminada de manera contínuada o es troba en un ambient escalfat artificialment, el seu cicle també pot canviar.
Pel que fa a la floració de les plantes, la llum és un dels principals factors que determinen quan es produïrà. La reacció fisiològica d'una planta a la durada del dia i de la nit (el fotoperiodisme) té una base genètica i cada espècie pot reaccionar de manera diferent. Hi ha plantes de dia llarg, que necessiten un mínim d'hores de llum per començar a florir; solen ser les que floreixen al final de la primavera. D'altres són de dia curt i només floreixen si les hores de llum no superen una determinada durada (per exemple els crisantems o la flor de Nadal). També n 'hi ha de dia neutre, en les quals la durada del dia no té influència sobre la floració. I també hi ha plantes de dia intermedi, en les quals la floració es produeix només entre un mínim i un màxim d'hores de llum.
Apart de la llum, altres factors poden influir en la floració. Un d'ells és la vernalització. Hi ha plantes per a la floració de les quals és fonamental haver estat sotmeses abans a baixes temperatures. Suposo que això explica per què moltes plantes que floreixen a començament de primavera no ho fan de nou a finals d'estiu o a la tardor, quan la durada del dia torna a ser igual que en el moment de la seva floració.
No sé de quin tipus deuen ser les pruneres pel que fa a l'efecte de la llum en l'estimulació de la floració, però penso que potser depengui de la vernalització. Si mal no recordo, a l'octubre vàrem tenir uns dies de molt de fred i després el temps es va suavitzar bastant. Potser això va ser la causa de la floració de la prunera del pati de les Corts? Potser a Milà hagi passat una cosa semblant, setmanes de fred seguides de bonança tardorenca, i per això també ha florit la prunera de la piazza Santo Stefano?
Fotos: M. Piqueras
La Scala i Don Carlo
Sempre que he estat a Milà m'hauria fet molta il·lusió anar a veure algun espectacle al Teatro alla Scala, però era una d'aquelles coses que em semblaven tan difícils 
d'aconseguir com ho pot ser que toqui la grossa de Nadal (especialment si no hi jugues ni cinc, com és el meu cas). A més pensava que els preus devien ser astronòmics. Doncs bé, divendres vaig acabar el dia veient el Don Carlo de Verdi en aquell mític teatre d'òpera. I sense gastar ni cinc! Em van oferir una entrada d'una persona que no hi podia anar i no m'ho vaig pensar dues vegades. A més, era una localitat privilegiada: un seient a la llotja central del primer pis, la més còmoda, amb millor vista de l'escenari i on acostumen a anar les autoritats. De tota manera, com que era ja la sisena representació que aquesta temporada es feia del Don Carlos, em sembla que hi devia haver molt poques persones de les que van a les estrenes, i no sols en aquella llotja, sinó en tot el teatre. Només un home i una dona de la llotja van saludar-se i per la sorpresa que van demostrat en veure's, no crec que aquell fos un lloc habitual de trobada per a ells.
Em pensava que potser jo "cantaria" amb la meva roba corrent, sense joies, i amb sabates planes còmodes. Tanmateix, La Scala --com a Barcelona el Liceu-- ha deixat de ser un lloc on la gent se sentia obligada a anar vestida de gala, i el públic és molt heterogeni pel que fa a la vestimenta. A la Scala vaig veure-hi les clàssiques senyores amb abrics de visó, elegants vestits foscos --alguns força escotats--, i carregades de joies. D'altres, potser més elegants, però molt més discretes pel que fa al vestir i les joies, i les que com jo, que anàvem vestides de la mateixa manera com aniríem al cinema o a sopar a un restaurant popular.
No sóc experta d'òpera, i tot i que en general l'òpera de Verdi m'agrada, no estava familiaritzada amb Don Carlo. Sabia només que està ambientada a la cort espanyola, en temps de Felip II. Però tant me feia quina òpera fos la que es representés. Em sembla que hauria acceptat fins i tot d'anar a veure una òpera de Wagner, que és un compositor que en general no suporto.
No sabia si es podien fer fotos, però quan abans de començar vaig veure que la gent disparava molts flaixos (no entenc que es faci servir el flaix per fer fotos d'espais tan grans) em vaig animar a fer-ne jo també algunes (sense flaix, però). Després de la segona pausa pels altaveus de la sala van"recordar" que no es podien fer fotos dins la sala ni amb flaix ni sense. No he tornat a fer-ne cap més, però m'alegro de no haver-ho sentit abans.
A part de la il·lusió tan gran que em va fer anar a la meca de l'opera, i en aquella localitat de privilegi, la representació em va agradar molt. En obrir-se el teló em temia que fos tot ambientat en temps actuals, com està ara de moda en moltes òperes, però no. L'escenografia
era aparentment senzilla, sense gairebé decoració, però la llum i alguns elements del decorat feien les escenes visualment molt atractives. I la gent vestia d'època, per exemple el personatge que ve dels Països Baixos (crec que és Rodrigo) sembla que s'hagi escapat de "La rendición de Breda".
Per tot el teatre hi havia nois i noies amb unes capes i uns medallons penajts del coll que guiaven la gent al seus seients, responien qualsevol pregunta, etc. Em van explicar que són estudiants del Conservatori que ho fan de manera voluntària i després quan comença la
representació i tothom ja és a lloc, poden veure ells també l'òpera.
Fotos: M. Piqueras
d'aconseguir com ho pot ser que toqui la grossa de Nadal (especialment si no hi jugues ni cinc, com és el meu cas). A més pensava que els preus devien ser astronòmics. Doncs bé, divendres vaig acabar el dia veient el Don Carlo de Verdi en aquell mític teatre d'òpera. I sense gastar ni cinc! Em van oferir una entrada d'una persona que no hi podia anar i no m'ho vaig pensar dues vegades. A més, era una localitat privilegiada: un seient a la llotja central del primer pis, la més còmoda, amb millor vista de l'escenari i on acostumen a anar les autoritats. De tota manera, com que era ja la sisena representació que aquesta temporada es feia del Don Carlos, em sembla que hi devia haver molt poques persones de les que van a les estrenes, i no sols en aquella llotja, sinó en tot el teatre. Només un home i una dona de la llotja van saludar-se i per la sorpresa que van demostrat en veure's, no crec que aquell fos un lloc habitual de trobada per a ells.Em pensava que potser jo "cantaria" amb la meva roba corrent, sense joies, i amb sabates planes còmodes. Tanmateix, La Scala --com a Barcelona el Liceu-- ha deixat de ser un lloc on la gent se sentia obligada a anar vestida de gala, i el públic és molt heterogeni pel que fa a la vestimenta. A la Scala vaig veure-hi les clàssiques senyores amb abrics de visó, elegants vestits foscos --alguns força escotats--, i carregades de joies. D'altres, potser més elegants, però molt més discretes pel que fa al vestir i les joies, i les que com jo, que anàvem vestides de la mateixa manera com aniríem al cinema o a sopar a un restaurant popular.
No sóc experta d'òpera, i tot i que en general l'òpera de Verdi m'agrada, no estava familiaritzada amb Don Carlo. Sabia només que està ambientada a la cort espanyola, en temps de Felip II. Però tant me feia quina òpera fos la que es representés. Em sembla que hauria acceptat fins i tot d'anar a veure una òpera de Wagner, que és un compositor que en general no suporto.
No sabia si es podien fer fotos, però quan abans de començar vaig veure que la gent disparava molts flaixos (no entenc que es faci servir el flaix per fer fotos d'espais tan grans) em vaig animar a fer-ne jo també algunes (sense flaix, però). Després de la segona pausa pels altaveus de la sala van"recordar" que no es podien fer fotos dins la sala ni amb flaix ni sense. No he tornat a fer-ne cap més, però m'alegro de no haver-ho sentit abans.
A part de la il·lusió tan gran que em va fer anar a la meca de l'opera, i en aquella localitat de privilegi, la representació em va agradar molt. En obrir-se el teló em temia que fos tot ambientat en temps actuals, com està ara de moda en moltes òperes, però no. L'escenografia
era aparentment senzilla, sense gairebé decoració, però la llum i alguns elements del decorat feien les escenes visualment molt atractives. I la gent vestia d'època, per exemple el personatge que ve dels Països Baixos (crec que és Rodrigo) sembla que s'hagi escapat de "La rendición de Breda".
Per tot el teatre hi havia nois i noies amb unes capes i uns medallons penajts del coll que guiaven la gent al seus seients, responien qualsevol pregunta, etc. Em van explicar que són estudiants del Conservatori que ho fan de manera voluntària i després quan comença la
representació i tothom ja és a lloc, poden veure ells també l'òpera.
Fotos: M. Piqueras
dijous, 18 de desembre del 2008
Com se n'aprofiten!
Escric des de Milà, on m'han convidat a participar en una jornada sobre neurociències i dret que promet ser molt interessant. (Jo no em dedico ni a les neurociències ni al dret, però al final faran una taula rodona en què volen també l'opinió de persones relacionades amb la comunicació científica.) M'han instal·lat en un hotel de la cadena NH (els del senyor Núñez) i com que m'era necessari consultar el correu i algunes dades que necessito per a la taula rodona de divendres, he demanat què havia de fer per connectar-me a Internet. Hi ha diverses possibilitats: comprar una targeta per connectar-se mitja hora, per 5 euros; comprar-la per una hora, 10 euros; o contractar la connexió per un dia sencer, 25 euros.
Pel que fa als serveis d'Internet que ofereixen a la clientela, m'he trobat amb diversos tipus d'hotels: a) connexió gratuïta des de les habitacions o des d'uns ordinadors que posen a l'abast dels hostes en un espai públic (o ambs els portàtils que porti cadascú); b) connexió pagada, si es fa des de l'habitació, i gratuïta, si es fa des d'un espai públic de l'hotel; c) connexió pagada des de qualsevol lloc de l'hotel. Pel que fa a la connexió des de les habitacions, hi ha hotels on només hi ha connexió inalàmbrica, en d'altres que hi ha un endoll com els del router i en d'altres que és com els del modem.
I sobre els preus de connexió, allà on la fan pagar, també he trobat diversitat, però mai m'havia costat tant com en aquest NH (el 2007 vaig ser en un NH a Còrdova i també era car, però no tant). Em sembla que a casa meva pago menys --o per l'estil-- per la connexió mensual, tot i que la tarifa inclou també trucades telefòniques locals i interprovincials.
Normalment, els hotels on he estat en què no m'han fet pagar per l'ús d'Internet eren hotels més senzills, de dues i tres estrelles. A Lleida, em van deixar el mòdem i els cables i em pensava que em cobrarien una mena de lloguer per usar-ho, però no vaig haver de pagar ni cinc. En canvi, quan em toca anar a un hotel de més categoria, gairebé mai no m'escapo de pagar la connexió. No sé qui fa el negoci, perquè en el cas dels NH d'Itàlia, suposadament no és l'hotel, sinó una empresa que es diu HiPort. Tan bon punt et connectes a Internet, abans que puguis accedir a cap lloc, se t'obre la pàgina HiPort i et cal un nom i una paraula clau per poder navegar per la xarxa. I el nom i la paraula clau només els tens si pagues la categoria que hagis triat.
Aquests hotels s'aprofiten que avui dia molta gent carrega el despatx al damunt i necessita la connexió a Internet per poder continuar treballant. Abans s'aprofitaven que la gent havia de parlar per telèfon, i cobraven unes tarifes desorbitades per les trucades. Quan va començar a difondre's l'ús del fax, molts hotels cobraven més car el fax que el telèfon i fins i tot feien pagar per rebre fax. Amb l'ús com més va més difós de la telefonia mòbil, els telèfons de les habitacions dels hotels només se solen fer servir per trucar a la recepció si et cal alguna cosa. I amb la difusió del correu electrònic, el fax ha quedat ja com una relíquia. La gent que viatja molt sovint o que treballa molt fora de casa, ara ja porta una mena de mòdem que funciona com un telèfon mòbil i es connecta a un port USB de l'ordinador. Però les persones que encara estem en la fase de la connexió clàssica, hem de passar per l'adreçador i pagar el que ens demanin. Quin remei!
Pel que fa als serveis d'Internet que ofereixen a la clientela, m'he trobat amb diversos tipus d'hotels: a) connexió gratuïta des de les habitacions o des d'uns ordinadors que posen a l'abast dels hostes en un espai públic (o ambs els portàtils que porti cadascú); b) connexió pagada, si es fa des de l'habitació, i gratuïta, si es fa des d'un espai públic de l'hotel; c) connexió pagada des de qualsevol lloc de l'hotel. Pel que fa a la connexió des de les habitacions, hi ha hotels on només hi ha connexió inalàmbrica, en d'altres que hi ha un endoll com els del router i en d'altres que és com els del modem.
I sobre els preus de connexió, allà on la fan pagar, també he trobat diversitat, però mai m'havia costat tant com en aquest NH (el 2007 vaig ser en un NH a Còrdova i també era car, però no tant). Em sembla que a casa meva pago menys --o per l'estil-- per la connexió mensual, tot i que la tarifa inclou també trucades telefòniques locals i interprovincials.
Normalment, els hotels on he estat en què no m'han fet pagar per l'ús d'Internet eren hotels més senzills, de dues i tres estrelles. A Lleida, em van deixar el mòdem i els cables i em pensava que em cobrarien una mena de lloguer per usar-ho, però no vaig haver de pagar ni cinc. En canvi, quan em toca anar a un hotel de més categoria, gairebé mai no m'escapo de pagar la connexió. No sé qui fa el negoci, perquè en el cas dels NH d'Itàlia, suposadament no és l'hotel, sinó una empresa que es diu HiPort. Tan bon punt et connectes a Internet, abans que puguis accedir a cap lloc, se t'obre la pàgina HiPort i et cal un nom i una paraula clau per poder navegar per la xarxa. I el nom i la paraula clau només els tens si pagues la categoria que hagis triat.
Aquests hotels s'aprofiten que avui dia molta gent carrega el despatx al damunt i necessita la connexió a Internet per poder continuar treballant. Abans s'aprofitaven que la gent havia de parlar per telèfon, i cobraven unes tarifes desorbitades per les trucades. Quan va començar a difondre's l'ús del fax, molts hotels cobraven més car el fax que el telèfon i fins i tot feien pagar per rebre fax. Amb l'ús com més va més difós de la telefonia mòbil, els telèfons de les habitacions dels hotels només se solen fer servir per trucar a la recepció si et cal alguna cosa. I amb la difusió del correu electrònic, el fax ha quedat ja com una relíquia. La gent que viatja molt sovint o que treballa molt fora de casa, ara ja porta una mena de mòdem que funciona com un telèfon mòbil i es connecta a un port USB de l'ordinador. Però les persones que encara estem en la fase de la connexió clàssica, hem de passar per l'adreçador i pagar el que ens demanin. Quin remei!
dimarts, 16 de desembre del 2008
L'altra Mallorca
El Monestir de La Real (maig 2004) L'altra Mallorca és, per a la revista El Temps (núm. 1278, 9.12.2008) "[l]a més reposada, aquella de què --sobretot a l'hivern-- es pot gaudir amb més intensitat i ens atreviríem a dir que amb més autenticitat". Hi dediquen un dossier per tractar alguns aspectes de l'illa amb què gaudir fora de l'estació turística.
No conec massa Mallorca, però precisament la Mallorca que jo he visitat en diverses ocasions ha estat aquesta a què fa referència El Temps. No hi he anat mai en ple estiu i, llevat que fos per una causa major, espero que les meves futures visites a l'illa segueixin essent fora de l'ambient voraginós de la temporada turística estiuenca. Hi he anat en diverses èpoques de l'any: finals de setembre, març, maig, començament de juny, novembre... I sempre aprofitant per fer alguna cosa més que una visita turística (preparació i assistència a un congrés, fer una classe o una conferència...).
Tinc un record molt agradable de la VIII Trobada d'Història de la Ciència i de la Tècnica que el 2004 es va fer a Mallorca, amb un escenari canviant, amb sessions al monestir de la Real, quan en perillava l'entorn per un projecte urbanístic (com deu haver acabat? seguirà essent aquell oasi de pau als afores de Palma?
O hi deuen haver desenvolupat el projecte urbanístic projectat?); al Gran Hotel de Palma, envoltats de les pintures d'Anglada Camarasa; a "Can Gelabert", a Binissalem, amb una sala de conferències que tenia unes delicades pintures per les parets (vegeu-ne la foto a la dreta); a Sòller --hi vàrem arribar amb el trenet--, a la casa de Cultura, on recordo que vaig seure a costat d'una escultura (potser era un àngel amb una espasa?). I visites a un celler de Binissalem, al Jardí Botànic i Museo de Sóller, a la col·lecció de mapes de la Fundació Bertomeu March, al Centre Oceanogràfic de les Balears.
El Jardí Botànic de Sóller (maig 2004)
Jardi Botànic de Sóller, vista parcial (maig 2004)
Binissalem, vista des del 2n pis de "Can Gelabert" (maig 2004)
L'olivera és l'arbre que més m'agrada. Aquesta olivera de la plaça de l'Ajuntament de Palma és molt bonica, però segurament ella es trobaria millor en el camp, sobre un terra de sòl i junt amb altres de la seva espècie. (Juny 2007).
Fotos: M. Piqueras
David Bueno i l'origen del mal
La columna "En directe" del diari Avui publica un article de David Bueno titulat "L'origen del mal", que fa referència a uns estudis recents que relacionen la fibromiàlgia amb determinades alteracions en centres cerebrals vinculats al dolor. Em sembla que Bueno és molt optimista quan, després de dir "[f]ins fa tres setmanes hi havia qui dubtava de la seva existència", afirma que "[a]ra ja no es pot negar l'evidència". Jo posaria la mà al foc que en bona part de la classe mèdica encara persisitirà durant molt de temps la idea que afeccions com la fibromiàlgia i la síndrome de fatiga crònica són malalties imaginàries.
Fa un parell de mesos, durant un dinar del Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana que es va celebrar a Girona, vaig sentir una conversa entre alguns metges dels que, com diu Bueno en el seu "En directe", atribueixen aquestes malalties a estats depressius. No negaven que les persones que les pateixen sentin realment dolor, però es mostraven convençuts que és una malaltia psicosomàtica, en què la causa del dolor no té una base biològica i que els malalts --gairebe sempre 'malaltes', perquè és una malaltia que afecta principalment dones-- haurien de ser tractats per psiquiatres. Una afirmació semblant és deia de l'úlcera gàstrica fins fa poques dècades; fins que dos investigadors australians van demostrar-ne l'origen infecciós.
Fa un parell d'anys em van diagnosticar la síndrome de fatiga crònica (SFC), una afecció que té molts símptomes en comú amb la fibromiàlgia. Jo mateixa em sento de vegades escèptica, no tant sobre la realitat d'aquesta malaltia, sinó que jo n'estigui afectada. Potser perquè conec persones que pateixen SFC i es veuen molt limitades en la seva vida quotidiana. De tota manera, crec que és una malaltia 'calaix de sastre', com ho va ser durant molt de temps el reuma, que avui dia se sap que integra unes 400 malalties diferents. Del que tinc certesa, però, és d'alguns símptomes que limiten la meva activitat. Tinc una hipersensibilitat al fred (em causa dolor en articulacions i músculs) que em fa defugir d'aires condicionats, de climes freds i dels banys de mar en aigües fresques; una hipersensibilitat a determinades substàncies químiques que m'impedeix fer servir molts esprais i lleixiu, i m'allunya del fum del tabac (casa meva està declarada lliure de fum; qui vulgui fumar ha de fer-ho en el balcó); i un cansament que de vegades m'envaiex sobtadament i amb una intensitat que no guarda relació amb cap possible causa física (de vegades em fa l'efecte que és un esforç intel·lectual allò que es tradueix després en cansament físic).
No m'agrada gaire parlar de la 'meva' SFC perquè sé que hi ha molta gent que opina com aquells metges a qui vaig sentir a Girona. No sé si en devien estar assabentats, però el protocol que se segueix per a diagnosticar la SFC (potser també la fibromiàlgia) inclou una revisió psiquiàtrica precisament per descartar que la causa dels símptomes no sigui una depressió. Recordo les meves dues visites al psiquiatre: van ser dues converses molt agradables en què vàrem parlar de moltes coses, des d'història de la ciència fins a gastronomia.
David Bueno acaba dient que "conèixer l'origen del mal significa reconèixer-lo i posar la primera pedra per combatre'l". Esperem que després de la primera pedra se'n posin totes les que calgui fins a bastir el coneixement necessari per tractar adequadament aquestes dues malalties.
Actualització (una hora més tard d'haver publicat l'entrada). M'he oblidat un altre símptoma meu: els oblits i confusions sobre les coses que he de fer. Sóc la dona dels paperets grocs; he d'anar deixant-me notes pertot per recordar-me de les coses o per no equivocar-me de dia o d'hora quan he d'anar a un lloc. El problema és que molta gent no entén que aquest oblits puguin ser un símptoma d'altra cosa que negligència per part de qui els pateix, i creuen que pares poca atenció o que t'has oblidat perquè és una cosa que no t'importa.
Fa un parell de mesos, durant un dinar del Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana que es va celebrar a Girona, vaig sentir una conversa entre alguns metges dels que, com diu Bueno en el seu "En directe", atribueixen aquestes malalties a estats depressius. No negaven que les persones que les pateixen sentin realment dolor, però es mostraven convençuts que és una malaltia psicosomàtica, en què la causa del dolor no té una base biològica i que els malalts --gairebe sempre 'malaltes', perquè és una malaltia que afecta principalment dones-- haurien de ser tractats per psiquiatres. Una afirmació semblant és deia de l'úlcera gàstrica fins fa poques dècades; fins que dos investigadors australians van demostrar-ne l'origen infecciós.
Fa un parell d'anys em van diagnosticar la síndrome de fatiga crònica (SFC), una afecció que té molts símptomes en comú amb la fibromiàlgia. Jo mateixa em sento de vegades escèptica, no tant sobre la realitat d'aquesta malaltia, sinó que jo n'estigui afectada. Potser perquè conec persones que pateixen SFC i es veuen molt limitades en la seva vida quotidiana. De tota manera, crec que és una malaltia 'calaix de sastre', com ho va ser durant molt de temps el reuma, que avui dia se sap que integra unes 400 malalties diferents. Del que tinc certesa, però, és d'alguns símptomes que limiten la meva activitat. Tinc una hipersensibilitat al fred (em causa dolor en articulacions i músculs) que em fa defugir d'aires condicionats, de climes freds i dels banys de mar en aigües fresques; una hipersensibilitat a determinades substàncies químiques que m'impedeix fer servir molts esprais i lleixiu, i m'allunya del fum del tabac (casa meva està declarada lliure de fum; qui vulgui fumar ha de fer-ho en el balcó); i un cansament que de vegades m'envaiex sobtadament i amb una intensitat que no guarda relació amb cap possible causa física (de vegades em fa l'efecte que és un esforç intel·lectual allò que es tradueix després en cansament físic).
No m'agrada gaire parlar de la 'meva' SFC perquè sé que hi ha molta gent que opina com aquells metges a qui vaig sentir a Girona. No sé si en devien estar assabentats, però el protocol que se segueix per a diagnosticar la SFC (potser també la fibromiàlgia) inclou una revisió psiquiàtrica precisament per descartar que la causa dels símptomes no sigui una depressió. Recordo les meves dues visites al psiquiatre: van ser dues converses molt agradables en què vàrem parlar de moltes coses, des d'història de la ciència fins a gastronomia.
David Bueno acaba dient que "conèixer l'origen del mal significa reconèixer-lo i posar la primera pedra per combatre'l". Esperem que després de la primera pedra se'n posin totes les que calgui fins a bastir el coneixement necessari per tractar adequadament aquestes dues malalties.
Actualització (una hora més tard d'haver publicat l'entrada). M'he oblidat un altre símptoma meu: els oblits i confusions sobre les coses que he de fer. Sóc la dona dels paperets grocs; he d'anar deixant-me notes pertot per recordar-me de les coses o per no equivocar-me de dia o d'hora quan he d'anar a un lloc. El problema és que molta gent no entén que aquest oblits puguin ser un símptoma d'altra cosa que negligència per part de qui els pateix, i creuen que pares poca atenció o que t'has oblidat perquè és una cosa que no t'importa.
dilluns, 15 de desembre del 2008
Quin soroll de sabates!
Quin enrenou, les sabates del periodista iraquià que les va llençar a Bush! I déu n'hi do la de bits invertits en el món blocaire! Jo mateixa ara les estic esmentant, però no tant pel fet de l'atac a cops de sabata, sinó per alguns dels comentaris que he llegit o sentit sobre l'incident, i per coses que m'han vingut al cap.
Vicent Partal n'ha parlat en el seus mails a Hipatia. Explica com va saber que, en el món àrab, la part inferior de la sabata, la que toca a terra, és una de les coses més impures que hi ha. Ho va saber en una reunió amb interlocutors àrabs i recorda la cara d'incomoditat d'aquella gent davant la seva postura --tan habitual per a nosaltres-- de seure amb una cama sobre l'altra, en una posició que deixava veure la sola la sabata. Aquesta entrada en el seu bloc i alguns dels comentaris que ha generat m'han fet pensar en sabates.
Per una banda, jo no tinc res a veure amb la cultura àrab, però no m'agrada veure la sola de les sabates de la gent. Fa anys, la gent s'agenollava a les esglésies i en fer-ho, mostraven la part "impura" de la sabata. A mi em feia angúnia, gairebé fàstic. Malgrat això, en comptes de fixar-me en el que deia o feia el capellà, la mirada se m'anava sempre cap a les sabates de la gent; hi veia les mitges soles que hi havien posat; en algun cas, les puntes, que podien ser de pell o un tros d'arc metàl·lic amb foradets per a posar-hi uns minúsculs claus; les que estaven foradades; les que tenien els talons gastats per un costat o l'altre o per la part de darrere; i alguna que altra acabada d'estrenar i amb la pell de la sola encara lluent i només amb algunes rascades.
Per altra banda, quan he visitat alguna mesquita tampoc m'ha agradat veure aquelles piles de sabates que hi ha a les entrades. Preferiria que la gent portés una bossa on ficar cadascú les seves sabates i no calgués deixar-les a la porta. Hi ha esglésies catòliques on deixen roba per cobrir-se espatlles i braços o cames a les persones que les visiten lleugeres de roba, i després es tornen a la sortida. A les mesquites podrien deixar unes bosses perquè la gent hi posés les seves sabates i després les tornessin (les bosses) a la sortida. En els llocs on reben moltes visites de turistes fins i tot podrien fer negoci, que hi hagués l'opció de comprar les bosses, com un souvenir, amb el nom de la mesquita imprès al damunt.
On també haurien de donar bosses per a les sabates és en els avions, en els vols de llarga durada. Hi ha companyies que regalen uns peücs o uns mitjons perquè el passatge hi posi els peus en comptes de tenir-los dins les sabates. (Diuen que els mitjons d'Esperanza Aguirre eren els de l'avió que la va dur de Bombay; ho dubto, però, perquè no acostumen a ser tan llargs com els que ella lluïa en la roda de premsa. De tota manera, potser els mitjons de classe preferent són més llargs que els de classe turista.) Si tens un nas molt fi, quan la gent comença a treure's les sabates pot ser molt desagradable. Fa poc vaig haver de suportar la "flaire" d'algú que s'havia tret les sabates en un vol d'onze hores. Per sort el nas s'hi acostuma i després d'una o dues hores ja no ho notava. O potser les meves sabates també pudien (ho confesso, me les vaig treure i em vaig posar els mitjons que AeroMexico em va regalar) i per això no notava la flaire aliena.
I parlant d'avions, de vegades fan treure les sabates en passar algun control en els aeroports. Com que l'enduriment dels controls és conseqüència dels atacs terroristes islàmics, qui sap si no ho fan per si la cara de fàstic o d'humiliació que posa la persona a qui obliguen a treure's les sabates és un indici de la seva afinitat amb el terrorisme islàmic. Només m'ha passat una vegada, que em fessin treure les sabates i passar-les per la màquina (dec tenir cara de terrorista?), i em va agafar tan de sorpresa que no vaig saber reaccionar i vaig passar per l'adreçador sense protestar. Però com una Scarlett O'Hara del segle XXI, quan ja era dalt de l'avió em vaig prometre --no vaig voler barrejar-hi Déu posant-lo de testimoni-- que mai més no tornaré a descalçar-me en un aeroport --llevat que em donin uns peücs o que m'hi obliguin amenaçant-me amb una arma.
Vicent Partal n'ha parlat en el seus mails a Hipatia. Explica com va saber que, en el món àrab, la part inferior de la sabata, la que toca a terra, és una de les coses més impures que hi ha. Ho va saber en una reunió amb interlocutors àrabs i recorda la cara d'incomoditat d'aquella gent davant la seva postura --tan habitual per a nosaltres-- de seure amb una cama sobre l'altra, en una posició que deixava veure la sola la sabata. Aquesta entrada en el seu bloc i alguns dels comentaris que ha generat m'han fet pensar en sabates.
Per una banda, jo no tinc res a veure amb la cultura àrab, però no m'agrada veure la sola de les sabates de la gent. Fa anys, la gent s'agenollava a les esglésies i en fer-ho, mostraven la part "impura" de la sabata. A mi em feia angúnia, gairebé fàstic. Malgrat això, en comptes de fixar-me en el que deia o feia el capellà, la mirada se m'anava sempre cap a les sabates de la gent; hi veia les mitges soles que hi havien posat; en algun cas, les puntes, que podien ser de pell o un tros d'arc metàl·lic amb foradets per a posar-hi uns minúsculs claus; les que estaven foradades; les que tenien els talons gastats per un costat o l'altre o per la part de darrere; i alguna que altra acabada d'estrenar i amb la pell de la sola encara lluent i només amb algunes rascades.
Per altra banda, quan he visitat alguna mesquita tampoc m'ha agradat veure aquelles piles de sabates que hi ha a les entrades. Preferiria que la gent portés una bossa on ficar cadascú les seves sabates i no calgués deixar-les a la porta. Hi ha esglésies catòliques on deixen roba per cobrir-se espatlles i braços o cames a les persones que les visiten lleugeres de roba, i després es tornen a la sortida. A les mesquites podrien deixar unes bosses perquè la gent hi posés les seves sabates i després les tornessin (les bosses) a la sortida. En els llocs on reben moltes visites de turistes fins i tot podrien fer negoci, que hi hagués l'opció de comprar les bosses, com un souvenir, amb el nom de la mesquita imprès al damunt.
On també haurien de donar bosses per a les sabates és en els avions, en els vols de llarga durada. Hi ha companyies que regalen uns peücs o uns mitjons perquè el passatge hi posi els peus en comptes de tenir-los dins les sabates. (Diuen que els mitjons d'Esperanza Aguirre eren els de l'avió que la va dur de Bombay; ho dubto, però, perquè no acostumen a ser tan llargs com els que ella lluïa en la roda de premsa. De tota manera, potser els mitjons de classe preferent són més llargs que els de classe turista.) Si tens un nas molt fi, quan la gent comença a treure's les sabates pot ser molt desagradable. Fa poc vaig haver de suportar la "flaire" d'algú que s'havia tret les sabates en un vol d'onze hores. Per sort el nas s'hi acostuma i després d'una o dues hores ja no ho notava. O potser les meves sabates també pudien (ho confesso, me les vaig treure i em vaig posar els mitjons que AeroMexico em va regalar) i per això no notava la flaire aliena.
I parlant d'avions, de vegades fan treure les sabates en passar algun control en els aeroports. Com que l'enduriment dels controls és conseqüència dels atacs terroristes islàmics, qui sap si no ho fan per si la cara de fàstic o d'humiliació que posa la persona a qui obliguen a treure's les sabates és un indici de la seva afinitat amb el terrorisme islàmic. Només m'ha passat una vegada, que em fessin treure les sabates i passar-les per la màquina (dec tenir cara de terrorista?), i em va agafar tan de sorpresa que no vaig saber reaccionar i vaig passar per l'adreçador sense protestar. Però com una Scarlett O'Hara del segle XXI, quan ja era dalt de l'avió em vaig prometre --no vaig voler barrejar-hi Déu posant-lo de testimoni-- que mai més no tornaré a descalçar-me en un aeroport --llevat que em donin uns peücs o que m'hi obliguin amenaçant-me amb una arma.
Guachimontones i Teuchitlán
Guachimontones, un montículo reconstruïtDurant la meva visita a Guadalajara vaig tenir l'oportunitat de visitar les restes arqueològiques de Guachimontones, un antic assentament indígena pre-hispànic que es troba en el municipi de Teuchitlán, prop del volcà Tequila, i que el 2006 la UNESCO va incloure en la llista del Patrimoni Mundial de la Humanitat. 'Guachimontón' és com s'anomenen una estructures en forma de piràmides de planta rodona (o de cons escalonats), que es troben en aquest lloc.
Segons va explicar la guia, és un lloc que no té una llarga tradició arqueològica i el seu origen presenta molts punts foscos; ni tan sols no se sap quina ètnia va viure-hi i va fer-hi aquestes construccions que van des del segle III aC fins al segle X dC (tot i que se suposa que a partir del segle V ja devia anar en declivi).
Aquests guachimontones, que també anomenen montículos, estan situats en un lloc que sembla que era on anaven a fer diferents celebracions, especialment religioses. Però també hi practicaven esport. Hi ha un lloc que és com una pista, on jugaven amb una pilota molt grossa, que arrossegaven d'un extrem a l'altre de la pista empenyen-la amb el maluc. A la Casa de Cultura de Teuchitlán hi ha un petit museu amb ceràmica trobada en les excavacions. Entre d'altres, hi ha reproduïdes algunes de les cerimònies que feien a Guachimontones.
No ballen la sardana. Devia ser alguna dansa ritual o joc. La vista que hi ha des de Guachimontones és esplèndida. Per un costat, el volcà; després, una muntanya més baixa d'on extreuen obsidiana, que deu ser encara molt abundant perquè en el poble vaig veure'n un bloc bastant gros en l'escocell d'un arbre.
El volcà Tequila des de Guachimontones
D'aquella muntanyeta al centre de la foto s'extreu l'obsidiana
Bloc d'obsidiana en un escocell, a Teuchitlán Muntanya avall, Teuchitlán, i al fons la presa de la Vega (originàriament era una llacuna; ara l'aigua està controlada).
La presa de la Vega des de Guachimontones
Guachimontones. Al fons, la presa de la Vega i el poble de Teuchitlán. I a un costat i l'altre, cultius d'atzavara (per a produir tequila), que tenyeixen el paisatge d'un color verd entre blavós i grisós, i els camps de canya de sucre.
Al fons, camps d'atzavares
Cultiu de canya de sucre a Teuchitlándiumenge, 14 de desembre del 2008
Converses al vent
Sóc una persona bastant distreta i puc passar a costat d'algú que conec sense adonar-me'n, si tinc el cap en un altre lloc. Al mateix temps, puc ser molt observadora i adonar-me de petits detalls que altres no han percebut o copsar converses al meu voltant en el metro, en un bar, a la platja. M'agrada escoltar converses, però no pas per xafarderia per saber coses de gent coenguda, sinó de persones que no conec de res i a les quals segurament mai no tornaré a veure.
Recordo la noieta de setze o disset anys que, en la parada del metro, somicava mentre explicava a la seva amiga que s'havia assabentat que el seu xicot estava sortint també amb una altra noia. De bona gana li hauria dit que no plorés, que un noi com aquell no mereixia les seves llàgrimes. Per altra banda, vaig pensar: què passaria si l'amiga a qui està explicant això fos la que surt amb el seu xicot?
Una vegada, mentre prenia un te en una cafeteria, vaig sentir una tendra declaració d'amor d'un home vidu a una dona que, pel que van dir, em va fer l'efecte que també era vídua. Sortien amb un grup de gent gran i anaven a concerts, conferències, excursions. Ell li deia que feia temps que s'havia fixat en ella, i que des de la mort de la seva dona era la primera dona per qui s'havia sentit atret, i que la seva companyia el feia molt feliç, i li demanava si no voldria que sortissin plegats per conèixer's millor. La dona li va respondre amb una veu emocionada. Compartia aquesta atracció i interès, però no sabia com s'ho podrien prendre els seus fills... Seien darrer meu i jo no els veia, només en sentia les veus. Vaig marxar abans que la parella i, en dirigir-me cap a la porta del carrer, vaig fer-ho sense girar el cap enrere. Em feia l'efecte que, si veia aquell home i aquella dona, hauria trencat l'encís d'aquell moment, encara que no sabessin que algú havia estat escoltant la seva conversa.
Una nit d'estiu, em van despertar unes veus. La finestra era oberta i la meva orella --massa fina de vegades-- va copsar entre somnis una discussió. Visc en una primera planta, i amb el silenci de la nit, els sentia com si els tingués dins de casa. Eren un home i una dona. Ella, una dona amb una veu greu molt característica, li armava un escàndol perquè ell se n'havia anat amb una altra (la història es repeteix tantes vegades...). Estava molt nerviosa i parlava amb la veu tremolosa: li deia que, si volia anar-se'n amb l'altra, que ho fes, però que no jugués amb ella i amb la família. Pel que deia, es veu que l'havia seguit i ara, abans d'arribar a casa, se li havia apropat per dir-li que ho sabia tot. L'home feia el paper del seriós i calmat, i li deia: "Estás histérica; vamos a casa a dormir y mañana hablaremos. No es lo que parece." (Això que "no es lo que parece" em sembla que també es repeteix moltes vegades.) Uns mesos després, quan estava comprant en una drogueria propera a casa, va entrar una dona de mitjana edat, cabell ros, faccions molt suaus i es va dirigir a la dependenta. Estic segura que era la dona d'aquella nit d'estiu; la seva veu era inconfusible. Vaig sentir una mena de vergonya, com si fos algú a qui jo hagués estat espiant i vaig procurar evitar la seva mirada.
Recordo la noieta de setze o disset anys que, en la parada del metro, somicava mentre explicava a la seva amiga que s'havia assabentat que el seu xicot estava sortint també amb una altra noia. De bona gana li hauria dit que no plorés, que un noi com aquell no mereixia les seves llàgrimes. Per altra banda, vaig pensar: què passaria si l'amiga a qui està explicant això fos la que surt amb el seu xicot?
Una vegada, mentre prenia un te en una cafeteria, vaig sentir una tendra declaració d'amor d'un home vidu a una dona que, pel que van dir, em va fer l'efecte que també era vídua. Sortien amb un grup de gent gran i anaven a concerts, conferències, excursions. Ell li deia que feia temps que s'havia fixat en ella, i que des de la mort de la seva dona era la primera dona per qui s'havia sentit atret, i que la seva companyia el feia molt feliç, i li demanava si no voldria que sortissin plegats per conèixer's millor. La dona li va respondre amb una veu emocionada. Compartia aquesta atracció i interès, però no sabia com s'ho podrien prendre els seus fills... Seien darrer meu i jo no els veia, només en sentia les veus. Vaig marxar abans que la parella i, en dirigir-me cap a la porta del carrer, vaig fer-ho sense girar el cap enrere. Em feia l'efecte que, si veia aquell home i aquella dona, hauria trencat l'encís d'aquell moment, encara que no sabessin que algú havia estat escoltant la seva conversa.
Una nit d'estiu, em van despertar unes veus. La finestra era oberta i la meva orella --massa fina de vegades-- va copsar entre somnis una discussió. Visc en una primera planta, i amb el silenci de la nit, els sentia com si els tingués dins de casa. Eren un home i una dona. Ella, una dona amb una veu greu molt característica, li armava un escàndol perquè ell se n'havia anat amb una altra (la història es repeteix tantes vegades...). Estava molt nerviosa i parlava amb la veu tremolosa: li deia que, si volia anar-se'n amb l'altra, que ho fes, però que no jugués amb ella i amb la família. Pel que deia, es veu que l'havia seguit i ara, abans d'arribar a casa, se li havia apropat per dir-li que ho sabia tot. L'home feia el paper del seriós i calmat, i li deia: "Estás histérica; vamos a casa a dormir y mañana hablaremos. No es lo que parece." (Això que "no es lo que parece" em sembla que també es repeteix moltes vegades.) Uns mesos després, quan estava comprant en una drogueria propera a casa, va entrar una dona de mitjana edat, cabell ros, faccions molt suaus i es va dirigir a la dependenta. Estic segura que era la dona d'aquella nit d'estiu; la seva veu era inconfusible. Vaig sentir una mena de vergonya, com si fos algú a qui jo hagués estat espiant i vaig procurar evitar la seva mirada.
dissabte, 13 de desembre del 2008
No parlo de coses que no conec
"No parlo de coses que no conec", és el que diu als seus amics Michele Apicella, el protagonista de Sogni d'oro (1981), interpretat per un jove Nanni Moretti, que també va dirigir el film. Els acompanyants d'Apicella han gosat opinar sobre cinema i ell s'enfurisma; els diu que tothom se sent amb el dret, i el deure, de parlar de cinema i els comença a dir un reguitzell de temes sobre els quals no parla perquè són temes que no coneix. Són 51 segons que m'han semblat molt bons:
He vist l'escena de Nanni Moretti en un bloc sobre ciència a la cuina de Dario Bressanini, en un article molt interessant sobre els mites als voltant dels organismes transgènics i com tothom s'atreveix a opinar-ne, sovint a partir de mites i de conceptes erronis.
Fa uns dies, vaig participar en una trobada sobre la comunicació de la ciència en relació a la biotecnologia i va centrar-se en la percepció negativa que la població té dels cultius transgènics. He vist de vegades fulletons pretesament informatius que allò que fan és desinformar sobre aquests organismes. Per exemple, encara corre la idea que els cultius transgènics són estèrils. Per altra banda, però, es parla del perill que puguin creuar-se amb cultius tradicionals. En què quedem?: són estèrils o poden creuar-se?
El problema és que en aquest debat s'hi barregen molts interessos. A mi, una de les coses que no m'agraden dels transgènics és que depenguin de grans empreses (tampoc que es facin servir per obtenir productes més "atractius"). Però és un problema derivat de la complexitat dels estudis previs necessaris per a l'aprovació de cada tipus de cultiu; perquè l'avaluació és fa cas per cas per a cada varietat que es demana aprovar. Un estudi per avaluar els possibles efectes al·lergènics, tòxics, d'impacte ambiental, i de valor nutricional per a un blat de moro transgènic pot generar 15.000 pàgines de documentació i el seu cost pot ser d'entre 15 i 20 milions d'euros. Aquesta mena de monopoli que existeix, la barrera que impedeix que petites o mitjanes empreses, o fins i tot les administracions renunciïn a invertir en l'obtenció d'organismes transgènics, respon únicament a motius econòmics.
Per altra banda, no he entès mai quins interessos hi pot haver darrere dels grups que s'entesten a mostrar els transgènics com un perill per a la humanitat, recorrent sovint a arguments que no tenen un suport sòlid, però que toquen la fibra sensible de la gent. Practiquen aquella màxima que diu que el fi justifica els mitjans. Perquè suposo que estan convençuts que els transgènics són dolents, tot i que no he sentit ni llegit mai una justificació raonada de la seva perillositat. Moltes de les acusacions que es fan als cultius transgènics es podrien atribuir també a altres cultius obtinguts de manera convencional.
Alguna vegada he assistit a reunions organitzades per grups contraris als transgènics i a tota mena d'organismes modificats genèticament. (Hi deu haver persones diabètiques en aquests grups? Preferirien renunciar a la insulina o que només fos a l'abast d'uns quants, abans de permetre que hi hagi animals modificats genèticament per a produir insulina humana en abundància?) Acostumo a quedar-me callada i escoltar, perquè el diàleg sol ser impossible. És com voler dialogar sobre evolució amb creacionistes.
He vist l'escena de Nanni Moretti en un bloc sobre ciència a la cuina de Dario Bressanini, en un article molt interessant sobre els mites als voltant dels organismes transgènics i com tothom s'atreveix a opinar-ne, sovint a partir de mites i de conceptes erronis.
Fa uns dies, vaig participar en una trobada sobre la comunicació de la ciència en relació a la biotecnologia i va centrar-se en la percepció negativa que la població té dels cultius transgènics. He vist de vegades fulletons pretesament informatius que allò que fan és desinformar sobre aquests organismes. Per exemple, encara corre la idea que els cultius transgènics són estèrils. Per altra banda, però, es parla del perill que puguin creuar-se amb cultius tradicionals. En què quedem?: són estèrils o poden creuar-se?
El problema és que en aquest debat s'hi barregen molts interessos. A mi, una de les coses que no m'agraden dels transgènics és que depenguin de grans empreses (tampoc que es facin servir per obtenir productes més "atractius"). Però és un problema derivat de la complexitat dels estudis previs necessaris per a l'aprovació de cada tipus de cultiu; perquè l'avaluació és fa cas per cas per a cada varietat que es demana aprovar. Un estudi per avaluar els possibles efectes al·lergènics, tòxics, d'impacte ambiental, i de valor nutricional per a un blat de moro transgènic pot generar 15.000 pàgines de documentació i el seu cost pot ser d'entre 15 i 20 milions d'euros. Aquesta mena de monopoli que existeix, la barrera que impedeix que petites o mitjanes empreses, o fins i tot les administracions renunciïn a invertir en l'obtenció d'organismes transgènics, respon únicament a motius econòmics.
Per altra banda, no he entès mai quins interessos hi pot haver darrere dels grups que s'entesten a mostrar els transgènics com un perill per a la humanitat, recorrent sovint a arguments que no tenen un suport sòlid, però que toquen la fibra sensible de la gent. Practiquen aquella màxima que diu que el fi justifica els mitjans. Perquè suposo que estan convençuts que els transgènics són dolents, tot i que no he sentit ni llegit mai una justificació raonada de la seva perillositat. Moltes de les acusacions que es fan als cultius transgènics es podrien atribuir també a altres cultius obtinguts de manera convencional.
Alguna vegada he assistit a reunions organitzades per grups contraris als transgènics i a tota mena d'organismes modificats genèticament. (Hi deu haver persones diabètiques en aquests grups? Preferirien renunciar a la insulina o que només fos a l'abast d'uns quants, abans de permetre que hi hagi animals modificats genèticament per a produir insulina humana en abundància?) Acostumo a quedar-me callada i escoltar, perquè el diàleg sol ser impossible. És com voler dialogar sobre evolució amb creacionistes.
divendres, 12 de desembre del 2008
Libertas perfundet omnia luce
Fa dies que me'n vaig adonar. Passant pel davant de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona amb autobús, em va cridar l'atenció la bandera que onejava al vent a l'extrem d'un pal molt alt damunt la façana principal de l'edifici, al carrer Casanova. És la bandera institucional, amb l'escut de la Universitat de Barcelona. Avui hi he passat a peu i li he fet una fotografia. Però gairebé no bufava el vent i en la foto no llueix com el dia que la vaig veure des de l'autobús.
Facultat de Medicina, UB, 12 desembre 2008
(Foto: M. Piqueras)
Jo no tinc el record de la Facultat de Medicina amb cap bandera al cim de l'edifici, però en fotos antigues, com la que hi ha en el web de la mateixa Facultat, s'hi veu un pal de bandera alt (si cliqueu damunt la foto, podreu veure-la ampliada):
Tot i que de lluny no pot veure's bé, en la part superior de l'escut de la Universitat de Barcelona hi ha escrit el seu lema: Libertas perfundet omnia luce, la llibertat escampa la llum pertot. És una frase que la gent de la meva generació va veure sempre incompleta. Devia ser massa perillós esmentar la llibertat a la Universitat i durant el franquisme van llevar-la del lema, reduint-lo a Perfundet omnia luce. Com que també van fer canvis en l'escut, posant-li una imatge de la Immaculada Concepció (que hi feia Maria a la Universitat?) podia interpretar-se com si fos ella qui escampava la llum pertot. (Ho recordava Antoni Segura en la conferència inaugural del curs 2008-2009.)
Si la llibertat escampa la llum pertot, nosaltres vàrem viure a les fosques durant molt de temps.
Facultat de Medicina, UB, 12 desembre 2008(Foto: M. Piqueras)
Jo no tinc el record de la Facultat de Medicina amb cap bandera al cim de l'edifici, però en fotos antigues, com la que hi ha en el web de la mateixa Facultat, s'hi veu un pal de bandera alt (si cliqueu damunt la foto, podreu veure-la ampliada):
Tot i que de lluny no pot veure's bé, en la part superior de l'escut de la Universitat de Barcelona hi ha escrit el seu lema: Libertas perfundet omnia luce, la llibertat escampa la llum pertot. És una frase que la gent de la meva generació va veure sempre incompleta. Devia ser massa perillós esmentar la llibertat a la Universitat i durant el franquisme van llevar-la del lema, reduint-lo a Perfundet omnia luce. Com que també van fer canvis en l'escut, posant-li una imatge de la Immaculada Concepció (que hi feia Maria a la Universitat?) podia interpretar-se com si fos ella qui escampava la llum pertot. (Ho recordava Antoni Segura en la conferència inaugural del curs 2008-2009.)
Si la llibertat escampa la llum pertot, nosaltres vàrem viure a les fosques durant molt de temps.
Poemes contra la violència
El VI Cicle de Poesia a la Casa de Menorca està dedicat aquest mes a la lluita contra la violència.
Poemes contra la violència
Dia i hora: 15 de desembre, dilluns, a les 19.30
Lloc: Espai Menorca, Diputació 215, Barcelona (entre els carrers Aribau i Enric Granados)
Llegiran poemes:
Carme Sansa
Lidia Falcón
Fina R. Palau
Francesc Pané
Víctor Pallàs
Janet De Cesaris
Assumpció Forcada
El recital clourà amb poemes i cançons de Fina R. Palau i Assumpció Forcada.
Amb la col·laboració del PEN Català.
Si no coneixeu l'Espai Menorca, no us perdeu. A més d'assistir al recital de poemes, podreu aprofitar per menjar algunes llaminadures menorquines o comprar-hi algun embotit. Tot genuí.
Pastes a la cafeteria de l'Espai Menorca de Barcelona
(Foto: M. Piqueras)
Poemes contra la violència
Dia i hora: 15 de desembre, dilluns, a les 19.30
Lloc: Espai Menorca, Diputació 215, Barcelona (entre els carrers Aribau i Enric Granados)
Llegiran poemes:
Carme Sansa
Lidia Falcón
Fina R. Palau
Francesc Pané
Víctor Pallàs
Janet De Cesaris
Assumpció Forcada
El recital clourà amb poemes i cançons de Fina R. Palau i Assumpció Forcada.
Amb la col·laboració del PEN Català.
Si no coneixeu l'Espai Menorca, no us perdeu. A més d'assistir al recital de poemes, podreu aprofitar per menjar algunes llaminadures menorquines o comprar-hi algun embotit. Tot genuí.
Pastes a la cafeteria de l'Espai Menorca de Barcelona(Foto: M. Piqueras)
dijous, 11 de desembre del 2008
Un bé de déu d'il·lusions òptiques
Victory o defeat?Amb Internet em passa com amb els diccionaris quan hi busco una paraula i després d'haver llegit moltes entrades que criden la meva atenció ja no recordo quin era el terme que cercava. Avui, buscant alguna cosa per la xarxa, he anat a parar al bloc d'un metge de família i des d'aquest bloc he entrat a un web on hi ha jocs d'enginy i matemàtics, de lògica, problemes i il·lusions òptiques. Com si no tingués res a fer, no he pogut evitar donar un cop d'ull a les il·lusions òptiques. Algunes són ja clàssiques, però n'hi ha de molt curioses i que no havia vist mai. És possible posar-ne una a l'atzar en un web o bloc (el metge de família l'hi té), però no sé com es deu fer. Només he estat capaç de posar-me'l a l'iGoogle.
Quadrats deformats?Les il·lustracions són del web brainden.com. Si hi cliqueu al damunt les veureu en el seu lloc original.
Actualització. A Wikimedia Commons hi ha algunes il·lusions òptiques. Un exemple:
Si fixeu la mirada en la creu negra del centre, veureu canviar de color els punts que giren.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)