Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris analfabetisme numèric. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris analfabetisme numèric. Mostrar tots els missatges

dimarts, 11 de desembre del 2018

La comissaria virtual (84): el pes de la torre Eiffel

Notícia a El Periódico (en el web i també en la versió impresa) el 10 de desembre 2018 (actualitzat a les 23:23):


L'autor de l'article descriu el treball que està fent aquesta enorme tuneladora que treballa 24 hores diàries per fer arribar la línia ferroviària R2 Sud a l'aeroport de Barcelona. Aquesta infraestructura, un cop acabada (no us féssiu il·lusions, que això no serà abans del 2021), connectarà l'estació de Sants i la terminal T-1 de l'aeroport en només 19 minuts.

Sobre les característiques del treball que s'estan fent, l'article diu això:


L'ultima frase diu: "Los 62 kilos de acero que se han utilizado en esta obra equivalen a seis veces el peso de la Torre Eiffel.". O sigui, que, segons El Periódico, la torre Eiffel pesa poc més de 10 kilos. Es deu referir a alguna torre Eiffel en miniatura, com aquestes rèpliques que es poden veure en parcs temàtics que representen monuments del món?

En el web oficial de la torre Eiffel, hi ha una pagina sobre les dades tècniques de la torre. Hi diu que l'estructura metàl·lica pesa 7300 tones i que el pes total és de 10.100 tones. Això, en kilos, són 10.100.000. Sis vegades aquest pes són 60.600.000 kilos. És evident que l'autor de l'article ha oblidat bastants zeros.

Els diaris, que --en el millor dels casos-- acostumen a fer una revisió lingüística dels textos dels articles, sembla que no en revisin les xifres que inclouen i així és com s'escapen pífies com la d'aquest article.

divendres, 13 de gener del 2012

La comissaria virtual (55): Tan malament està l'economia txeca?

La Vanguardia del 12 de gener 2012 informava del pla del Govern txec per tornar a l'església catòlica les propietats que va confiscar-li l'estat entre el 1948 i el 1989. Els partits governamentals i disset entitats religioses han arribat ja un acord que consisteix en la devolució de la majoria de les propietats confiscades i l'abonament d'una compensació que --segons el diari-- és de gairebé 2300 euros. Però fixeu-vos com ho pagaran; "repartido en treinta pagos anuales"! (si no llegiu bé la notícia, cliqueu-hi al damunt per ampliar la imatge).

Molt malament deu estar l'economia txeca si, per pagar una compensació de 2300 euros, han de fer-ho a raó de 191,6 euros anuals durant trenta anys. A més, si això és per compensar disset entitats religioses, vol dir que cadascuna rebrà cada any 11,27 euros.

Però vegem quines xifres donen altres mitjans. Segons The Washington Post, la quantitat que els retornaran gradualment són "59 billion koruna ($2.9 billion)". És la mateixa xifra que dóna The New York Times.Tenint en compte que un bilió americà equival a mil milions nostres, es tractaria de 2900 milions de dòlars. Per tant, suposo que a la xifra que donava La Vanguardia cal afegir-hi sis zeros, i que es tracta de 2300 milions d'euros.

Crec que, de la mateixa manera que en aquest diari hi ha qui vetlla per la correcció lingüística (Magí Camps, que ho fa molt bé), també convindria que hi hagués qui vetllés per la correcció de les xifres que donen. Massa sovint fan errors que serien fàcilment detectats si revisés els textos algú que no caldria que fos expert en matemàtiques, sinó únicament que tingués una mica de sentit comú. Però ja se sap que el sentit comú és el menys comú de tots els sentits.

dijous, 22 de desembre del 2011

La comissaria virtual (53): No ve de sis zeros

Per a mi, mig milions d'euros, és una gran quantitat, però em pensava que la macroeconomia es movia amb magnituds molt més grans. Segons el diari Què!, el Banc Central Europeu ha prestat "medio millón de euros" a... (incògnita; en el titular diu "a la banca europea", però en el text de la notícia diu "a la banca española").  


La consulta d'altres mitjans em confirma que no es tracta de mig milió (500.000) d'euros, sinó de mig bilió (500.000.000.000). És qüestió de sis zeros més. El 324 diu: "El BCE presta prop de mig bilió d'euros a tres anys a 523 entitats bancàries de l'eurozona."

Veient l'embolic que solen fer-se alguns periodistes quan es tracta de xifres i mesures, potser seria hora que a les facultats de periodisme i comunicació posessin una assignatura pràctica sobre magnituds, unitats de mesura, probabilitats, estadístiques i altres aspectes de la matemàtica que són molt útils per a la vida quotidiana. Per fer exercicis, els podrien donar un recull de pífies dels diaris i demanar-los que hi busquessin les errades.

dimarts, 15 de novembre del 2011

La comissaria virtual (52): La multiplicació dels vots

El diari gratuït ADN informava avui d'un referèndum no vinculant que van fer els taxistes de Barcelona sobre la limitació del temps de circulació diari de cada taxi. Sobre els votants i el resultat de la votació, diu:



Diu que van votar les llicències (de las 10.480 licencias [...] votaron 3.085, de los que 3.888 apostaron por...). Suposo que qui va votar van ser unes persones i no unes llicències, però això encara es podria considerar una llicència --disculpeu la redundància-- del llenguatge. El que no quadra de cap manera són les xifres.

Segons ADN, hi va haver 3.888 que eren favorables a limitar a 16 hores diàries el temps de circulació dels taxis. Però si havien votar 3085, d'on surten els 803 vots de més entre els que volen aquesta limitació? La part mai no pot ser més gran que el tot. A continuació especifica que els vots a favor son "el 77% de los que votaron." Però el 77% de 3085 és (dono les xifres sense decimals) 2.375. He pensat que potser s'havien equivocat i havien donats els números en ordre invers. Però el percentatge tampoc quadra, perquè el 77% de 3.888 és 2.994.

Un exemple més de l'analfabetisme numèric a què ens té acostumada la premsa.

diumenge, 2 d’octubre del 2011

La comissaria virtual (49): Deutes de milions de milions

A través d'un enllaç en el mur de Facebook de l'amiga Xesca llegeixo, en el diari digital dBalears.cat, el deute que té el Govern balear amb l'escola pública i l'escola concertada (si no ho veieu bé, cliqueu damunt la imatge per ampliar-la):


Segons el Fons Monetari Internacional, el producte interior brut estatal va ser el 2010 de 1.374.779 milions de dòlars dels EUA. Això equival a 1.031.084 milions d'euros (un dòlar USA avui val 0,75 euros). Per tant, segons dBalears.cat, el deute del Govern balear amb l'escola concertada i pública és més de sis vegades el producte interior brut estatal. Déu n'hi do, quin deute!

diumenge, 15 de maig del 2011

La comissaria virtual (42): què se n'ha fet, del poble grec?

A les pàgines d'economia de La Vanguardia (edició castellana), avui surt això:


Diu que l'estat grec haurà de pagar 34.000 milions  (34.000.000.000) d'euros d'interessos i que això correspon a 3 milions (3.000.000) per habitant.

Segons dades de la Unió Europea, el 2010 Grècia tenia 11.305.118 habitants. Si cadascun pagués 3 milions d'euros, la suma recollida seria de 33.915.354.000.000, és a dir prop de 34 bilions d'euros.

Si fem el càlcul a partir de les dades de La Vanguardia, per saber el nombre d'habitants de Grècia hem de dividir el total que han de pagar per la quantitat que pagarà cada persona. Això dona un resultat d'11.333 habitants. Si el 2010, aquell país en tenia més d'onze milions i segons aquest càlcul, ara només en té poc més d'onze mil, què se n'ha fet, de tanta gent? On han anat a parar?

Evidentment, alguna cosa no quadra. O són molts interessos o són molt pocs habitants o és molt el que ha de pagar cada habitant. Espero que durant els propers dies publiquin una fe d'errates aclarint-ho. Si més no, La Vanguardia té el bon costum d'informar d'alguns dels errors que comenten.

dijous, 31 de març del 2011

La comissaria virtual (41): "¡Que no estamos tan mal!"

La lectura de l'editorial de La Vanguaardia d'avui m'ha fet pensar en la frase d'aquell president del Barça que, en comentar la situació del seu equip, va dir "¡Que no estamos tan mal!"


Si amb dos crèdits per valor de 900 euros es poden atendre les necessitats més urgents de la Generalitat, no devem estar tan malament, oi?

Un cop més, els números han jugat una mala passada al diari.

dissabte, 11 de desembre del 2010

Els números canten: de la loteria a la ludopatia

Fa un mes i mig, l'Olga, des de Sort, tuitejava això:
Horrorós com està la zona de loteria... Al mateix moment he comptat 5 autocars. No es pot passar, i si ho intentes te'n portes algun moc! 
I ahir, en seu blog, explicava que la gent truca al seu número de telèfon preguntant per la loteria. I que s'enfaden quan els diu que allà no és...! Es refereix a "La Bruixa d'Or", l'administració de loteria de Sort que des de fa temps és la primera administració de l'estat pel que fa al volum de vendes, moltes de les quals es fan per Internet. Em sembla que els darrers anys no hi han caigut premis grossos però això no sembla que hagi desanimat la possible clientela. O potser sigui per això que hi va tanta gent; pot haver-hi qui pensi que, com que fa temps que no hi cauen premis grossos, enguany és més probable que en caigui algun. D'aquesta administració i de l'analfabetisme numèric que fa que la gent vagi en pelegrinatge a Sort amb la il·lusió que allà és més probable que el seu dècim de la loteria sigui premiat, en vaig escriure fa temps en aquest bloc.

La loteria és només un dels pocs jocs d'atzar on molta gent sol deixar-s'hi els diners i només unes poques persones reben algun premi. Una ciutat --fins i tot un poble-- ofereixen moltes altres possibilitats per invertir-hi els diners de manera més fructífera que no pas comprant-hi il·lusions efímeres. Perquè la il·lusió de la loteria dura tant com es triga a saber el resultat del sorteig per al qual s'han apostat diners. Es clar que, a qui compra loteria de Nadal a l'estiu --que molta gent ho fa--, les il·lusions li duraran més.

Un cop d'ull a la base de dades sobre els jocs d'atzar en el web de l'Instituto Nacional de Estadística (INE) permet adonar-se de l'abast de l'afició al joc. El 2009, a tot l'Estat es van "invertir" en el joc 30.110,57 milions d'euros, que equivalen a 644,13 euros per cap. En el mateix període, a Catalunya la "inversió" va ser de 4.753,91 milions d'euros. I per a qui --com jo-- encara s'aclareix millor en pessetes quan es tracta de quantitats grans, afegiré que la quantitat de diners jugats a Catalunya el 2009 va ser de 790.984.069.260 pessetes, és a dir, prop de vuit-cents mil milions de pessetes!

Per si pot servir de consol, Espanya no és l'únic lloc del món on la gent "inverteix" tants diners en els jocs d'atzar. A Itàlia, la despesa del 2009 en joc va ser de 54.000 milions d'euros. Tenint en compte que la població italiana l'1 de gener de 2010 era de 60.387.000 habitants, cada persona va gastar uns 900 euros. Aquesta despesa equival al 3,5% del producte interior brut, si fa no fa el que un país molt avançat en ciència i tecnologia com és Finlàndia destina a la recerca. I és un 60% més dels diners gastats a Itàlia en la compra de cotxes en el mateix període. En relació al 2008 i malgrat la crisi econòmica, la despesa italiana en joc va augmentar un 14%.

El fet que a Itàlia els jocs d'atzar legals siguin un monopoli estatal pot semblar un mal menor, perquè els guanys fan augmentar els pressuposts de l'estat, però la ludopatia està causant un mal social que no pot mesurar-se en diners. Com més va més ludòpates hi ha que han perdut tot el que tenien i han arruïnat la seva vida i la seva família. Una associació anomenada Officine Scienza (tallers de ciència) està portant a terme un projecte que anomenen "Fate il nostro gioco", per explicar a la ciutadania les lleis matemàtiques que governen els jocs d'atzar i fer-los entendre que les probabilitats de guanyar en qualsevol dels molts jocs d'atzar que tenen a l'abast  són baixíssimes (a Itàlia, fins i tot es fan apostes per endevinar quina cançó guanyarà el premi d'Eurovisió o quina pel·lícula s'endura el lleó d'or en el Festival de Venècia).


Officine Scienza organitza fires amb tallers interactius, conferències i intervencions a la televisió, i tenen un web i un bloc per explicar a la gent que no val la pena invertir en joc perquè a la llarga s'hi surt perdent. El juliol vaig assistir a un taller que van organitzar dins del programa de divulgació de l'European Science Open Forum (ESOF2010), el congrés i fira de ciència que va celebrar-se a Torí a començament de juliol. El palau del segle XVII on hi la seu del Circolo dei Lettori, que és una associació cultural d'amics del llibres i de la lectura (res a veure amb el Círculo de Lectores), va acollir una exposició-taller "Fate in nostro gioco", on els visitants tenien la possibilitat de jugar a la ruleta, al blackjack (el nostre vint-i-u) i a "Win for Life", una mena de loteria semblant al 6/48 en què el premi consisteix a rebre, durant vint anys, una quantitat mensual que pot ser de fins a uns 10.000 euros.


A l'inici del taller els nois que guien els visitants parlen de probabilitats: quina probabilitat hi ha que s'estavelli un avió, quina probabilitat hi ha que demà plogui...quina probabilitat hi ha que et toqui la loteria. Em va semblar que moltes persones se sorprenien en adonar-se que les probabilitats de guanyar la grossa de la loteria són tan baixes. Tota la informació sobre probabilitats es fa amb exemples que són molt familiars al públic.

Després vam passar al Casinò (compte amb l'accent, no us l'oblidéssiu mai a Itàlia; altrament estaríeu referint-vos a un bordell), on vam poder participar en els jocs d'atzar esmentats abans. Per a fer-ho, els monitors donaven als assistents vint fitxes per a cada joc, que podien "invertir" com volguessin: totes de cop o a poc a poc. Si es guanyava, les fitxes que es rebien eren d'un altre color perquè no es poguessin reinvertir, perquè els organitzadors volien fer un recompte final de les fitxes jugades i perdudes pels visitants al llarg dels cinc dies que va durar l'exposició. Van explicar com s'ho fan els casinos per no sortir mai perdent a la ruleta i al blackjack. Finalment van referir-se al greu problema que hi ha a Itàlia amb l'addicció al joc, que ja han considerat una malaltia, i en un vídeo van mostrar el testimoni de persones que havien estat afectades per la ludopatia. No es veien les persones; se'n sentia la veu mentre explicaven la seva experiència i en la pantalla anaven sortint paraules relacionades amb el que explicaven.

Quan el noi que guiava el meu grup va explicar que hi havia qui perdia fins i tot la casa per culpa del joc, un home del públic que devia tenir uns cinquanta anys va confessar: "Jo vaig perdre la meva dona --em va abandonar-- per culpa del joc."

Fate il nostro gioco no està pensat perquè les persones que ja són addictes al joc ho deixin, perquè no en tenen prou a adonar-se que la seva addicció no les duu enlloc i els cal l'ajut extern. L'objectiu és arribar a les persones que creuen que no cauran mai en l'addicció i que diuen que el joc no els fa por i que jugar una mica no és perillòs. Algunes declaracions dels exludòpates demostraven que això no és cert. Persones que no havien provat mai cap droga per por de poder sentir-se'n atrapats, no havien tingut mai por del joc ni se'ls havia acudit que un dia podrien arribar a ser ludòpates.

Tornant a Catalunya, les xifres que la gent gasta en joc, si bé no són tan altes com les italianes, em deixen bocabadada. Tenint en compte que a casa meva no gastem ni vint euros anuals en jocs d'atzar (les poques participacions de la loteria de Nadal que et veus en el compromís de comprar), deu haver-hi qui fa la nostra despesa. Ja sé que no m'enriquiré mai amb la grossa de Nadal, ni amb el 6/49, ni amb el rasca-rasca, ni amb les quinieles, ni amb el bingo o les maquines escurabutxaques (qui nom més encertat!) o qualsevol altre joc d'atzar, però a la llarga crec que hi sortiré guanyant. Prefereixo invertir els meus diners en altres tipus d'il·lusions.

Potser us interessarà:
- On ha anat la sort de Sort? (24.12.2008)

dimarts, 7 de desembre del 2010

La comissaria virtual (38): De la Terra a la Lluna

La Contra de La Vanguardia del 6 de desembre de 2010 publica una entrevista a Frank Schätzing, novel·lista alemany de ciència ficció, en la qual destaca, en lletres molt grans, la frase "Podría haber un ascensor fijo entre la Tierra y la Luna". Schätzing ha publicat un llibre en què imagina que els humans van a la Lluna a la cerca de recursos energètics per dur a la Terra. Diu que a l'escorça del nostre satèl·lit hi ha un gruix d'uns quants metres d'heli-3, un isòtop d'aquest element químic que podria ser en el futur una font d'energia neta. El periodista pregunta com es faria per dur l'heli lunar fins a la Terra, i la transcripció de la resposta diu:


Espero que la Lluna no s'apropi mai a la Terra a aquesta distància (36.000 quilòmetres), no fos cas que ens caigués al damunt. Si més no, potser seria la impressió que ens faria veure-la tan a prop. Perquè, segons la NASA, la distància mitjana de la Lluna a la Terra, a l'equador, és de 378.000 quilòmetres. El cable, doncs, hauria de ser deu vegades més llarg del que s'indica a l'entrevista.

Es tracta de ciència ficció, però fora de la novel·la ja s'ha considerat la possibilitat d'extreure l'heli de la Lluna. No sé si algú ha calculat la despesa energètica i econòmica que caldria fer per construir aquest "cable", dur-lo a la Lluna i fer-hi fluir l'heli fins a la Terra, i si compensaria la inversió.

dimarts, 30 de novembre del 2010

La comissaria virtual (36): la longevitat de Buïgas

La Vanguardia va recordar recentment la historia de la "font màgica" de Montjuïc, que va ser dissenyada per Carles Buïgas per a l'exposició de 1929 (si hi cliqueu al damunt, veureu la imatge ampliada).


Del seu dissenyador diu:


No entenc que Buïgas no figurés en el llibre Guinness dels records en una doble entrada: a) com a l'enginyer més ancià que ha fet una obra (si va néixer el 1808, el 1929 tindria 121 anys) i b) com la persona més longeva (segons La Vanguardia, va viure 171 anys).

Per altra banda, això d'ingeniero electricista em sona bastant estrany. Si bé, en països llatinoamericans és freqüent, aquí em sembla que aquests enginyers són anomenats ingenieros eléctricos, de la mateixa manera que es parla d'ingenieros electrónicos, aeronàuticos, mecánicos, etcètera. Però potser ara se'n diuen així també aquí.

diumenge, 7 de novembre del 2010

La comissaria virtual (35): nova mesura per a distàncies

De tant en tant llegeixo algunes seccions de La Voz de Galicia per Internet. Ahir vaig tenir l'oportunitat de llegir-ne la versió impresa. Tornava de Pamplona en un tren que venia de Vigo i a la cafeteria hi havia una pila d'exemplars de l'esmentat diari gallec, que es podien agafar. A les pàgines de Lugo hi ha la notícia titulada: "Piden prisión para un ganadero por agredir a su esposa en una discusión por una vaca".

Els fets van passar el 2009, però el judici no s'ha celebrat fins ara (i potser mentrestant la dona hagi hagut de seguir convivint amb el seu agressor). Ve't aquí la petició del fiscal:

dilluns, 12 de juliol del 2010

LYNCE? Més aviat un talp

LYNCE o Exactcrowd.com és una empresa que es dedica a calcular les persones que participen en manifestacions o en esdeveniments on s'espera una participació massiva de persones. Si amb el seu nom (LYNCE), volen indicar que tenen molta vista per a fer el recompte, em sembla que s'equivoquen; la seva vista sembla més aviat de talp que no pas de linx. Vegeu, sinó, el càlcul que han fet de la manifestació del 10 de juliol a Barcelona: 56.000 persones!

Per explicar el mètode que segueixen, posen l'exemple com van comptar els assistents a la manifestació del 10 d'octubre 2009 a Madrid: a) van col·locar dues càmeres de vídeo d'alta resolució en una posició elevada en la ruta de la manifestació; b) un zeppelin va prendre de 300 a 600 fotos d'alta resolució per damunt la manifestació; i c) dos fotògrafs feien fotos "in situ", de la densitat i de zones que no podien ser captades pel zeppelin.

Com no fos un zeppelin de joguina dirigit a distància, dissabte jo no en vaig veure cap pel cel de Barcelona. Damunt l'Eixample no més passava de tant en tant un helicòpter que no era pas de LYNCE. I si van col·locar només dues càmeres en algun punt elevat del recorregut de la manifestació, com en la manifestació de Madrid, els devia passar com als cavalls quan els posen aquelles coses a cada costat dels ulls perquè no vegin més que allò que tenen al davant.

I DOS fotògrafs per prendre fotos d'allò que no podien captar les càmeres!!!!! 8-) 8-) 8-) 8-) 8-) 8-) 8-) 8-) 8-) 8-) 8-) 8-)

Per altra banda, indiquen en un mapa l'espai que va ocupar la manifestació. Diuen que des de la Diagonal (però en el mapa posen el límit en el carrer de Rosselló) fins a la plaça de Tetuán. A mi, i als milers de persones que com jo, estaven en carrers transversals, o les que estaven per damunt de Rosselló o les que van fer una manifestació paral·lela per la Rambla de Catalunya... a tots nosaltres no ens han comptat. A més, diuen que la densitat d'un multitud que va caminant és com a molt de 1,7 persones per metre quadrat. Però si l'altre dia no es podia avançar!

Diuen que la superfície de la manifestació va ser de 10 hectàrees (100.000 metres quadrats) i que per encabir-hi un milió de persones la densitat hauria hagut de ser de 10 persones per metre quadrat. No m'he parat a comptar las superfície de tot l'espai per on hi havia gent l'altre dia, entre altres coses perquè ni tan sols sé fins on arribava la gent. Miressis on miressis, tots els carrers eren atapeïts. I puc assegurar que hi va haver moments en què vaig tenir una sensació com de claustrofòbia, malgrat ser a l'aire lliure. No em podia moure ni endavant ni enrere i estava envoltada de gent com dalt d'un autobús en hora punta.

Aquests senyors tan llestos tampoc no tenen en compte que, en una manifestació que es desplaça, les persones que hi participen no són únicament les que caben en la superfície del recorregut. Quan la manifestació acaba poden haver passat moltíssimes més persones que les que caben en aquell espai.

No sé si LYNCE és una empresa d'analfabets numèrics o si creuen que els analfabets numèrics som la resta de la població. O potser aquesta empresa no existeix i és un web de broma?

diumenge, 27 de juny del 2010

La comissaria virtual (30): Galileo i Júpiter

Si fa unes setmanes Newton suplantava Arquimedes en El País (comissaria virtual 29), ahir, 26 de juny 2010, el mateix diari tornava a fer una relliscada científica, aquest cop amb Galileo. L'article: "La nueva casa del hereje Galileo", que rescato de l'edició digital (per poder llegir els textos de les captures de pantalla, cliqueu al damunt i en veureu la imatge ampliada):

L'article explica que, a Florència, la commemoració dels 400 anys de les descobertes que Galileu va fer amb el telescopi ha deixat la seva empremta en el moderníssim Museu Galileu, situat a l'antiga seu del Museu de la Ciència "a pocos metros del Ponte Veccio" (sic).

En el segon paràgraf es parla de la descoberta que va fer Galileu el 1609:

Diu literalment: "[...] entre otros instrumentos, dos telescopios, con los cuales [Galileo] descubrió el planeta Júpiter, en 1609."

Júpiter és el més gran dels planetes del sistema solar i es coneix des de l'antiguitat. En temps de Galileu feia segles que Júpiter es deia així; van ser els romans els qui van posar-li el nom del més gran entre els seus deus, l'equivalent al Zeus dels grecs. Per tant, com es pot descobrir una cosa que ja té nom i tot? La periodista segurament devia sentir trons però no sabia d'on venien. Perquè és cert que Galileo va fer algunes descobertes relacionades amb Júpiter: va descobrir quatre dels seus més de seixanta satèl·lits (Io, Europa, Ganimedes i Cal·listo), que per aquest motiu es coneixen com a satèl·lits galileans.

Més endavant, l'article parla de les valuoses col·leccions científiques de les dinasties que van ser al front de la Toscana durant gairebé quatres segles. Entre les peces exposades hi ha "la enorme esfera dorada, de cuatro metros de alto y dos de diámetro, construida por..." Quina esfera més original! És el doble d'alta que d'ampla. Deu tenir un diàmetre variable?

Trobo en l'article alguna altra informació que em sembla estranya, com ara que un compàs militar serveixi per mesurar la quantitat de pólvora dels canons o que Galieu revolucionés el món amb una lent (jo creia que l'havia revolucionat amb les seves idees), però potser tingui el seu fonament, que jo desconec.

Aquest article no sembla una notícia de les que s'escriuen a corre-cuita, perquè si no ja deixen de ser notícia. El Museu Galileu es va inaugurar el 8 de juny i l'article s'ha publicat el 26 de juny. Em sembla que hi hagut prou temps per escriure un article acurat i perquè la mateixa autora el revisés abans de donar-lo com a definitiu. Llàstima que no ho hagi fet!

dijous, 24 de desembre del 2009

La comisssaria virtual (26bis)

400.000 milions de persones

La població de la Terra era, en el moment d'escriure aquesta entrada, de 6.791.678.396 persones, segons el comptador de la Universitat de Berkeley. És a dir, que no arriba a 6.800 milions. El diari ADN s'ha descomptat una mica: el 14 de setembre de 2009 informava que 400.000 milions de persones havien sortit ja de la pobresa. És un nombre de persones superior en més de 393.000 milions al d'habitants que hi ha ara al planeta.

Actualització 26.12.2009
He descobert que aquesta "comissaria" està repetida. Hi tenia una entrada amb el número 26 de la sèrie (15.09.2009), en què comento la mateixa pífia. Però vaig oblidar-me de posar-li l'etiqueta corresponent i ahir no me'n vaig adonar. Com que aquell dia vaig afegir-hi uns comentaris que em sembla que val la pena conservar, les deixo les dues, però en la darrera versió he afegit un "bis" al número que li havia donat.

dimarts, 15 de setembre del 2009

La comissaria virtual (26): "400.000 milions de persones"

El diari ADN comenta la visita de Salil Shetty, director de la campanya del Mil·lenni de les Nacions Unides i reprodueix algunes de les seves declaracions. Shetty es mostra optimista i dóna algunes xifres que avalin el seu optimisme (si cliqueu damunt la imatge podreu veure-la ampliada):


"... faltan seis años hasta 2015, y a nivel mundial sí se ha conseguido el 50% de ellos: 400.000 millones de personas han salido de la pobreza..."

No sé quina proporció deu haver sortir de la pobresa, però si els 400.000 milions de persones fossin només les que havien deixat de ser pobres, no puc imaginar-me la magnitud de la població mundial. En el moment que escric això, la població mundial es de 6.771.673.760 persones (pobres i riques), segons aquest comptador. No arriba a set mil milions i diuen que ja som molta gent!

El Periódico donava també la notícia fa uns dies, però les xifres eren diferents: "más de 400 millones de personas han salido de la pobreza..." Una xifra molt més raonable. Tres zeros poden semblar poca cosa, però la diferència és enorme. Com pot haver-se equivocat qui ha preparat la notícia per a ADN?

Suposo que Salil Shetty devia parlar en anglès. Qui sap si no va fer servir la paraula "billion" i va referir-se a "4 billion people". Però en anglès americà --malauradament el més estès--, un billion no equival a un 'bilió' nostre (un 1 seguit de dotze zeros), sinó a mil milions (un 1 seguit de nou zeros.

diumenge, 23 d’agost del 2009

La comissaria virtual (24): "buques escenográficos"

La Vanguardia del 23 d'agost de 2009, en una sèrie d'articles que duen per títol genèric "Exploradores del siglo XXI", dedica el capítol al geòleg marí Miquel Canals, que ha explorat molts fons marins. Un dels fenòmens que Canals està estudiant des de fa més de vint anys és el de les cascades submarines. Potser per l'espectacularitat que podem imaginar en uns corrents d'aigua que en una hora i vint minuts arriben a 1800 metres de profunditat, qui ha redactat el peu de la fotografia on apareix aquest "explorador" del segle XXI ha escrit. "A bordo de buques escenográficos (sic) ha navegado por todo el mundo..."


Primer he pensat que hauria estat cosa del corrector ortogràfic, que havia canviat 'oceanográfico' per 'escenográfico'. Però en el text de l'article llegeixo: "El equipo de Canals sigue la evolución de las cascadas desde barcos oceanográficos...", on el tipus de vaixell està ben escrit.

Aquesta perla, però, no és l'única que conté l'article. En referència a les cascades submarienes, hi diu (les negretes són meves): "Entre febrero y marzo de 2005, una catarata permaneció activa durante 40 días impulsando las aguas costeras a más de 2.000 metros de profundidad y desplazando por el cañón del Cap de Creus un caudal de 750 km3." (On he escrit '750 km3', el nombre '3' ha de ser en superíndex; vol dir quilòmetres cúbics, però Blogger no em permet escriure-ho correctament.)

El cabal (caudal, en castellà) és la quantitat d'un fluid que passa per la secció d'un riu, canal, etc, per unitat de temps. Llegir que el cabal d'una cascada és de 750 quilómetres cúbics, a mi no em diu res. En primer lloc, perquè em costa d'imaginar quanta aigua és. Em seria més fàcil d'entendre --i suposo que a altra gent li passarà el mateix-- si em parlessin de litres. He hagut de recordar que, en el sistema mètric decimal, les unitats de volum augmenten de 1000 en 1000 (les de superfície ho fan de 100 en 100, i les de longitud, de 10 en 10). Per tant, si no m'he descomptat, 750 quilòmetres cúbics equivalen a 1.000.000.000.000 (un bilió) de litres (1 litre = 1 decímetre cúbic). Per altra banda, no sé a quina unitat de temps fa referència el cabal indicat. No és el mateix que aquest bilió de litres caigui cada segon (la unitat de temps en el Sistema Internacional d'Unitats) o que ho hagi fet en el total dels 40 dies que la cascada va estar activa. Finalment, per tenir una idea relativa, m'agradaria saber quina és la secció del corrent d'aigua. això em donaria idea de la força del corrent. Un mateix cabal, encara que en nombres absoluts sigui molt gran, pot no semblar-ho segons per on passi. L'efecte de la la caiguda d'una determinada quantitat d'aigua per segon a la cascades del Niàgara serà molt diferent que si la mateixa quantitat caigués per qualsevol de les cascades que tenim al nostre pais, per exemple el salt del Molí Bernat, prop de Tavertet.

Sé que en els diaris sovint es treballa contra rellotge, perquè les notícies han de preparar-se poques hores abans de la seva publicació. En aquest cas, però, no es tracta d'una notícia, sinó d'una sèrie d'articles setmanals que se suposa que s'escriuen amb temps suficient per preparar-los amb cura. Valdria la pena fer-los una revisió abans de publicar-los.

divendres, 13 de febrer del 2009

La comissaria virtual (20)

Tota la neu del Pirineu catalanoaragonès

Aquestes darreres setmanes està nevant força. No sé com ho fan per calcular la neu que s'acumula a les muntanyes, però la notícia d'El Periódico del 5 de febrer de 2009 deia:

«Los 1.807 metros cúbicos de nieve que cubren el Pirineo catalanoaragonés (según los cálculos de realizados por la Confederación Hidrográfica del Ebro) es uma magnitud difícil de imaginar

Veurem que no és tan difícl d'imaginar com diu l'autor o autora de la noticia. Podem fer-ho per aproximació. Imagineu-vos un casa de pisos que ocupi un terreny amb una superfície de cent metros quadrats. Si l'edifici tingués 18,07 metres d'alçada, el seu volum seria 100 ×18,07 = 1807 m³.

No sé quina és l'alçada normal dels pisos moderns, però tenint en compte els espais entre pis i pis, una casa de 18,07 metres d'alçada no arribaria als cinc pisos. I allà hi estaria acumulada, com diu El Periódico, tota la neu que hi havia al Pirineu català i al Pirineu aragonès la setmana passada? Si així fos, devia estar concentrada tota en el tros del Port de la Bonaigua captat per la foto.

En algun lloc s'ha perdut algun mútiple. Potser la notícia original no es referia a metres cúbics sinó a hectòmetres cúbics. Recordem que les unitats de volum augmenten de 1000 en 1000 (les de longitud ho fan de 10 en 10, i les de superfície de 100 en 100). 1807 hectòmetres cúbics són 1.807.000 (1,8o7 milions) de metres cúbics. Aquesta sí que seria una quantitat de neu considerable!

dimecres, 24 de desembre del 2008

On ha anat la sort de Sort?

Una amiga de Sort m'explicava fa uns anys la invasió que pateix el poble per part de les persones que hi van amb l'única finalitat de comprar-hi loteria. Deia que la gent del poble que viu del turisme en treu molt de profit, però que la població general n'està tipa. Tot va començar quan, el 1994, hi va caure la grossa de Nadal. Des d'aleshores, i al mateix temps que la fama de l'administració de loteria es disparava, successius premis --i evidentment el nom del poble, tot i que el seu origen no tingui res a veure amb la fortuna-- han anat retroalimentant el fenomen. "La bruixa d'or", que és el nom de l'administració, ha esdevingut líder en vendes de tot l'estat, tot i que la població de Sort només té al voltant de 2300 habitants. A més de la gent que hi va expressament a comprar loteria, es fan també moltes vendes per Internet. Qui es deu haver fet d'or és el propietari de "La bruixa d'or".

[Incís 1: A redós de "La bruixa d'or" ha nascut una fundació que duu el mateix nom que l'administració i que té com a finalitat la promoció i el foment de les activitats de lleure i temps lliure pera persones menors de 21 anys afectades de la síndrome de Down o amb alguna malaltia rara (es consideren malalties "rares" les que afecten a un nombre de persones que no arriba a l'1 per mil de la població) i que causi greu discapacitació.]

[Incís 2: Tantes coses boniques que hi ha per veure al Pallars Sobirà! Fa pena pensar que l'única raó que molta gent troba per anar-hi sigui la de comprar-se un dècim de loteria (o molts, perquè segurament porten encàrrecs de molta gent que també en vol i no pot anar a comprar-los).]

La gent que viatja fins a Sort per comprar un dècim o que en fa la comanda per Internet, pensa que, atès que és un lloc on toca sovint algun premi, la probabilitat que els toqui és més alta que si el compressin a qualsevol altra administració. No s'adonen que si reparteixen més premis que ningú altre és perquè s'hi venen molts més números que a qualsevol altra administració; és un fenomen que s'explica per la teoria de la probabilitat. Que toqui un determinat número de la loteria depèn del nombre total de números que entren el sorteig, no pas del lloc on s'hagi comprat, per més que en venguin.

Que surti un número o un altre dels 80.000 (em sembla) que entren en el sorteig és un fenomen a l'atzar: totes les boles del sorteig són iguals i tenes les mateixes possibilitats de sortir. Hi ha una fórmula matemàtica que expressa la possibilitat que es produeixi un succés (que surti el número X) associat a un experiment aleatori (la sortida d'una de les 80.000 boles que entren en el sorteig) i és igual a la divisió entre el nombre casos favorables (1, perquè estem esperant que surti el "nostre" número X) i el nombre de casos possibles (80.000, que és el nombre de boles que hi ha preparades perquè n'extreguin una a la volta del recipient on es troben totes).

Posem-nos, però, en el lloc de l'administrador de loteria. La probabilitat que doni un premi en un sorteig serà el número que resulti de la divisió entre el nombre de números diferents que es venguin en la seva botiga (és el nombre de casos favorables) i el nombre de casos possibles, que segueix essent de 80.000. Una administració amb unes vendes tan fabuloses com la de Sort gairebé podria tenir una sèrie de cada número i podria tenir la seguretat que donaria sempre premis. Però suposo que les coses no van així, i que han de comprar-los per partides més grans. Tot i amb això, com més venguin, més números diferents tindran i més probabilitats, per tant, que hi caigui algun premi.

De tota manera, una probabilitat molt alta no equival a certesa. Únicament tenint tots els 80.000 números que entren en joc es tindria la seguretat que un d'ells sortiria premiat. El que passa és que, si el fenomen a l'atzar es repeteix moltes vegades, a la llarga el conjunt dels resultats obtinguts s'anirà apropant a la possibilitat calculada. Enguany em sembla que no ha caigut cap premi a Sort, però això no influeix en les possibilitats futures (llevat que el nombre de números venuts disminuís perquè enguany no hi ha tocat cap premi i la gent comencés a pensar que la bruixa ha caigut en desgràcia).

He sentit que una part de la grossa de Nadal ha anat a parar a Sant Quirze del Vallès. Si per casualitat tornés a caure aviat un premi a la mateixa administració, potser els autocars que fins ara feien cap a Sort, començarien a dirigir-se a aquesta població del Vallès.

dijous, 27 de novembre del 2008

La comissaria virtual (17)

Duplicar i multiplicar


Diu la notícia: "La mortalidad duplica la media nacional, o la multiplica según el tipo de intervención." No sé què deu entendre per duplicar i multiplicar l'autor o autora de la notícia. Jo sempre havia pensat que duplicar era multiplicar per dos.

Els números no surten

Per una banda tenim que, a Europa, les espanyoles són les que més calces compren, amb una mitjana de 7,5 per any. Per una altra, que les belgues compren cada any vuit calces. De les dues afirmacions es pot deduir una d'aquestes coses: a) que 7,5 és més gran que 8; o b) que les belgues no son europees.

La premsa escrita


En primer lloc, suposo que el terme 'premsa escrita' es deu referir a premsa impresa, és a dir els diaris tradicionals. Perquè avui dia la premsa escrita es troba també a Internet. Suposant que la notícia es refereixi a la premsa tradicional impresa, vegem els números.

Segons l'Instituto Nacional d'Estadística, a l'Estat espanyol tenia a començament de 2008 uns 46 milions d'habitants. Si de cada 100.000 habitants, n'hi ha 82 que llegeixen la premsa, extrapolant a la població total, resulta que el nombre total de lectors o lectores de diaris és de 37.720. No és estrany que hi hagi diaris que pleguin!

Frecuencias semanales

Així s'anunciava Easy Jet el 2000. La freqüència de repetició d'un fenomen, un fet, un esdeveniment, etc. (en aquest cas els vols a les ciutats indicades) és el nombre de vegades que això succeeix en una unitat de temps (una setmana en aquest cas). Una freqüència setmanal vol dir que és un vol cada setmana. Però no crec que l'anunci volgués dir que eren 136 vols diferents que és feien només un cop la setmana cadascun. Potser jo no ho vaig entendre bé, però crec que l'enunciat correcte hauria hagut de ser: 136 vuelos semanales.

divendres, 16 de maig del 2008

La comissaria virtual (13)

Ja fa mesos que l'aigua és una font inesgotable de notícies per a la premsa. Els expedients d'avui van dedicats a algunes noticies en què aquest compost químic és protagonista.

1. El preu d'un dipòsit d'aigua
Començarem per la més recent, publicada a 20 Minutos el 15 de maig de 2008:

Fa referència a un fuita d'aigua que hi havia a Badalona en l'aqüeducte que duu l'aigua del Ter a Barcelona i que ha costat molt de reparar. En el peu de la foto, en lletra més petita, diu (la negreta correspon a les paraules que he subratllat en vermell): "Finalment, ahir van quedar enllestides les obres que han tapat la fuita d'aigua que patia l'aqüeducte Ter-Trinitat, a Badalona. Els treballs han costat més de mig milió d'euros i han consistit en la creació d'un dipòsit soterrat de 200 litres de capacitat i la col·locació de 1.200 metres de canonades. Amb l'aigua que ja no es perd es regaran les zones verdes de Badalona."

Les garrafes d'aigua que se solen comprar en els súpers són de 5 o de 8 litres. Una capacitat de 200 litres equival a 40 garrafes de 5 litres o a 25 garrafes de 8 litres. Segons 20 Minutos, fer un dipòsit soterrat d'una capacitat equivalent a l'aigua que cap en 25 o en 40 garrafes i 1,2 km de canonada ha costat... més de 500.000 euros!

2. Consum d'aigua als Estats Units La Vanguardia del 20 d'octubre de 2007 publicava un article del seu corresponsal a Washington sobre la campanya que hi havia als EUA contra l'aigua embotellada, el consum de la qual havia experimentat un boom el 2006.

Deia el corresponsal que, dels 8.300 litres d'aigua embotellada que es consumien el 1990, s'havia passat a 31.000 litres el 2006.

No sé quants habitants devia tenir els EUA el 1990 ni el 2006, però fa uns minuts en tenia 304.092.371. (Ara ja en seran més perquè el U.S. PopClock canvia a cada moment.) No crec que el 2006 fossin molts menys. Però suposem una xifra rodona; que haguessin estat 303.000.000 habitants. Si la població va consumir 31.000 litres d'aigua embotellada el 2006, la quantitat consumida per habitant es mesura en deumil·lèsimes de litre (si no m'he equivocat). D'això en diuen un boom?

I si el corresponsal s'hagués confós i no fos el consum total, sinó per habitant? Serien gairebé 85 litres per dia i per persona. Tant en un cas com en l'altre els nombres són molt exagerats, per defecte o per excés.

3. El preu de dessalar l'aigua de mar

El mes de gener es va parlar de dur a Barcelona aigua en vaixell procedent d'una dessaladora d'Almeria. Segons 20 Minutos (23 de gener de 2008), un conseller del Govern valencià --molt preocupat, es veu, per la despesa pública que puguin fer els seus veïns del nord-- després de fer els seus càlculs, va dir que aquella mesura era una bogeria.

L'esmentat conseller va dir "desalinizar agua de mar cuesta entorno a 0,6 euros por centímetro cúbico, a los que hay que sumar o,3 adicionales en concepto de transporte." Tenint en compte que un litre equival a 1000 centímetres cúbics, si un centímetre cúbic d'aigua dessalada costés 0,6 euros, el preu d'un litre seria de 600 euros i, sumant-hi el cost del transport, posada a Barcelona el preu pujaria a 900 euros per litre! Si el petroli és l'or negre, aquesta aigua podria anomenar-se l'or incolor. I efectivament, hauria estat una bogeria.