Nadales electròniques

Fa molts anys va posar-se de moda enviar felicitacions nadalenques per correu. Tothom n'enviava a tothom i les oficines de correus eren plenes a vessar de sobres amb la típica nadala (aleshores se'n deien crismes, manllevant la paraula anglesa) que s'enviava a parents i a amistats, companys i companyes d'estudis o de feina, encara que fossin persones a qui veies diàriament.

Les empreses i institucions enviaven també les seves nadales. Segons el seu pressupost, podien ser exclusives, encarregades a algun artista, o de sèrie, fent imprimir la pàgina de text en uns models disponibles en el mercat. Algunes, com la Fundació Carulla, han fet de la seva nadala una joia de bibliòfil: un petit llibre dedicat a un tema monogràfic. La nadala d'enguany l'han dedicada a la cuina catalana. A més d'enviar la nadala a les entitats o persones amb qui tinguin el compromís de fer-ho, aquesta Fundació n'obté uns ingressos. No la venen, però qualsevol persona pot obtenir-la a canvi d'una donació. Segurament n'obtenen més benefici que si hi posessin un preu de venda.

Avui dia el món de les nadales tradicionals --durant algunes dècades les de Ferrándiz eren les més apreciades-- està en davallada. Ara s'imposa un altre tipus de nadales: les virtuals. Fins al 2005, la majoria de nadales electròniques arribaven indirectament; el o la remitent enviava una adreça d'Internet (solia ser un correu-e generat automàticament) on es podia veure la nadala corresponent. Eren uns models estàndard, i la nota personalitzadora era el text que incloïa qui enviava la felicitació.

Nadala de Joan Ferrándiz (1919-1997)

Però la nadala electrònica ha anat evolucionant i i enguany me n'han arribat de diversos tipus : a) la tradicional (tradicional des que s'ha establert aquest mitjà de comunicació); b) la que, com la tradicional, mitjançant un enllaç et fa anar a un web on trobes una felicitació personalitzada, però no pel que fa a un text, sinó a la imatge; i c) correus electrònics que porten incorporada la nadala amb imatges, bé dins del cos del correu, bé en un arxiu annexat.

Aquestes són les formes principals, però hi ha moltes variants. Les imatges de la nadala poden ser molt diferents. N'hi ha que estan generades automàticament, triant detalls nadalencs que poden incloure moviment i música. En d'altres, s'hi pot incloure una foto del cap de qui l'envia, que es converteix en un Pare Noel, un follet, un rei d'Orient, etc. També hi ha qui produeix la seva pròpia nadala barrejant elements decoratius amb alguna fotografia de l'àlbum familiar, un dibuix propi, etc.

Suposo que, amb el temps, passarà com amb les nadales de paper i a poc a poc la gent en perdrà l'afició. Altrament, hauré de demanar una ampliació de la capacitat de la meva bústia del servidor del correu electrònic, que enguany s'ha col·lapsat alguns dies per causa de les nadales rebudes de les persones que han triat l'opció c.

Concert de Nadal

Anit vaig assistir al concert de Nadal de la Coral Esclat Salesiana (no hauria de ser "Coral Esclat Salesià" o "Coral Salesiana Esclat"?). La meva neboda Cristina hi canta i jo no havia anat mai a sentir-la, així que vaig pensar que era una bona oportunitat de fer-ho. I encara que, amb el temps que feia (pluja, vent, fred), no m'abellia massa sortir de casa, hi vaig anar.

La Cristina és una de les veus més joves de la coral; la majoria són homes i dones ja madurs, alguns i algunes ja gairebé de la tercera edat. No els vaig comptar, però hi devia haver entre trenta i quaranta cantaires (potser més?), més el director i l'organista.

El concert es feia a la parròquia de Maria Auxiliadora, on hi ha l'escola de les Salesianes de Sarrià. L'església era mig buida (o mig plena, segons com ens ho mirem) i vaig pensar que, si hagués estat una coral infantil, els bancs haurien estat plens de pares, avis, tiets, germans, dels cantaires. També vaig pensar que la majoria d'aquells cantaires devien tenir fills, nets i germans. ¿On eren, però?

Poc després que acabés el concert ho vaig esbrinar. El meu germà Xavier i la seva dona buscaven algun lloc on poguéssim fer un sopar lleuger. Vàrem fer cap a un bar-restaurant proper on no va ser possible obtenir una taula; era ple de gom a gom i encara hi havia alguns grupets esperant en el carrer, malgrat el fred que feia. La mitjana d'edat de la clientela del local a aquella hora no devia superar els trenta o trenta-cinc anys. Serien els fills i nets del cantaires?

El dolor crònic

A la Marató de TV3 de 2006, alguns testimonis de gent afectada per dolor crònic em van fer sentir afortunada. Jo també pateixo dolor crònic, però en un grau molt més suau del que explicaven algunes de les persones que van passar per TV3.

Tot i les diferències, vaig sentir-me molt identificada amb coses que s’hi van explicar, especialment aquell conjunt de símptomes que no saps a què deuen respondre, i que no saps a què atribuir —ni els metges ho saben moltes vegades. Manuela de Madre va parlar del dolor que li fa la roba del llit, i vaig recordar que em vaig decidir a consultar el metge quan, l’hivern passat, sentia el pes de les mantes (una manta i un cobrellit) com si fos el pes d’un mamut al meu damunt. La roba del llit em feia mal i no sabia com posar-me al llit. Em llevaba més cansada que ho estava la nit abans i amb el cos adolorit. (Altres símptomes que em van alarmar van ser la impossibilitat de concentrar-me en la feina, i estar-me hores davant de l’ordinador sense fer gairebé res; o els oblits de coses que havia de fer, llocs on havia l’anar, etc.)

I em sentia com un alien —encara em passa— quan, en entrar en un lloc amb aire condicionat, la sensació que sentia en els músculs del meu cos no era de fred sinó de dolor. Fins al punt d’haver hagut de baixar més d’una vegada de l’autobús perquè el dolor es feia insuportable. Ara que comença a fer fred, procuro dur els genolls abrigats. Abans, sota els pantalons em posava uns mitjons curts o d’aquells finets fins al genoll, però ara m’hi poso unes mitges. I fa una estona, malgrat que no sentia fred al cos, m’he posat una manteta damunt les cames, per no aixecar-me de la cadira amb els genolls adolorits (més adolorits que de costum, perquè aquesta última setmana tinc les articulacions del genoll adolorides gairebé sempre, excepte quan em fico a la banyera amb l’aigua calenta).

Em vaig fixar com aplaudia la Manuela després de l’actuació d’un grup que va interpretar un fragment del musical Grease: els seus aplaudiments eren com una mena de playback, colpejava una mà amb l’altra, però de manera suau. Segurament no feia cap soroll amb les mans, només elgest d’aplaudir. Jo també ho faig moltes vegades, per evitar el cruiximent i el dolor dels braços i les mans. Em vaig decidir a fer-ho així quan una vegada vaig tenir una inflamació dels tendons després d’un concert on vaig aplaudir molt.

Com expliquen molts malalts afectats d’algun tipus de dolor crònic, jo també he passat per diversos metges. El darrer em va dir que pateixo la síndrome de fatiga crònica (SFC). Primer em van dir que potser era fibromiàlgia, però es veu que no tinc prou punts dolorosos perquè sigui fibromiàlgia, que té alguns símptomes que coincideixen amb els de la SFC. Un reumatòleg al qual no no penso tornar em va dir que havia de prendre el Sol perquè em faltava vitamina D i calci, i en preguntar-li jo si aquests dèficits de vitamina que ell deia que jo tenia explicaven el dolor que em causa el fred, em va dir que això és perquè hi ha persones que hi tenen una sensibilitat més acusada. Un altre metge que em va veure després em va dir que els meus nivells de calci i vitamina D eren pràcticament normals, i després de fer-me moltes preguntes va deduir que el que jo tinc és la SFC.

Perquè el problema amb la fibromiàlgia, la SFC i algunes altres malalties relacionades amb aquestes dues és que, ara per ara, no hi ha proves que serveixin, i el diagnòstic es fa per exclusió. Vaig haver d’anar també dos cops al psiquiatra perquè fes un informe per a l’altre metge: Van ser dues visites molt agradables en què vàrem parlar de moltes coses fins i tot de filosofia de la ciència, i em va dir que jo no necessitava per res dels seus serveis.

De tota manera, suposo que deu haver-hi molts graus d’afectació. He conegut persones afectades per alguna d’aquestes malalties que no poden fer gairebé res. Per això deia al principi que em sento afortunada. Si és veritat que tinc la SFC (de vegades encara ho dubto), puc dur una vida bastant normal malgrat les molèsties que pateixo. Moltes de les coses que va explicar Manuela de Madre a mi també em passen, però en un grau molt petit. De vegades m’entra el que jo anomeno un “atac de cansament”, i un esforç com ara anar a comprar al mercat (el tinc davant de casa) em deixa abaltida i arrossego el carret com si arrossegués un tràiler; o estic molt cansada ja des del matí. I tinc dies que per sortir de casa he de fer un gran esforç o que no puc fer gairebé res de feina.

Malgrat algunes limitacions, estic molt millor que quan vaig anar al darrer metge, l’agost passat. El tractament que segueixo em va força bé. Però pensar que he d’estar prenent sempre analgèsics, antiinflamatoris i el fàrmac protector d’estómac no em fa gens de gràcia. Tanmateix, no em queixo. Tant de bo tots els mals que m’hagi de dur la vida siguin com aquest.

Exdictador?

Cada vegada que els mitjans parlen de Pinochet, solen referir-s'hi com a "l'exdictador Pinochet". Amb aquest "ex" al davant, es pot tenir la impressió que "dictador" sigui un càrrec polític. Això era així a l'antiguitat, però avui dia qui és dictador ho és a més ser d'alguna altra cosa: president, primer ministre, rei, cap d'una oficina, propietari d'una empresa, o fins i tot dins la pròpia llar és pot ser dictador.

Tinc el dubte si és pot dir d'algú que és "exdictador", quan ja no "exerceix" la seva dictadura, especialment quan --com és el cas de Pinochet-- mai no ha mostrat cap signe de penediment per la seva actuació com a dictador.

Potser només sigui una apreciació meva, però sentir parlar de "l'exdictador Pinochet" em causa la mateixa estranyesa que m'hauria produït sentir parlar de "l'exviolador de l'Eixample" o de "l'exassassí de Pedralbes", quan els mitjans parlaven d'aquests doss personatges.