El nen del coixí

La idea que hi ha vides que importen menys que d'altres és a la rel de tots els mals del món

Va passar pel meu costat dues vegades. Devia tenir uns quatre o cinc anys i era un vailet de pell morena i ulls foscos, molt vius. Duia entre els braços un coixí, potser l'única cosa que li havien permès agafar quan, amb la seva família van haver d'abandonar la seva casa en un poble o ciutat de Síria. Van pujar al tren en una estació de Viena --no la principal, la Hauptbanhof, a la qual potser no van poder accedir, sinó a Viena Meidling-- juntament amb centenars d'altres refugiats que intenten arribar a Alemanya.

Quants dies deu fer que van abandonar la seva casa? Quants quilòmetres hauran recorregut? Amb quins mitjans? Hauran vist morir pel camí altres sirians que, com ells, fugien de l'infern en què s'ha convertit el seu país? Aquestes preguntes me les feia veient desfilar amunt i avall del passadís del tren aquells homes i dones --més homes que dones-- i les criatures que els acompanyaven. Des d'aleshores no he pogut deixar de pensar en el nen del coixí. I que injusta ha estat la vida per a ell. Quan dilluns, de tornada a casa, veuré les criatures que fan cap a l'escola propera, pensaré que aquells nens i nenes són ben afortunats per haver nascut on han nascut.

Malgrat el viatge complicat que vaig tenir ahir per anar amb tren des de l'aeroport de Viena fins a Bad Hofgastein --vaig trigar més de set hores per recórrer menys de 300 km i vaig haver de canviar tres vegades de tren-- en arribar vaig poder dormir còmodament en el meu hotel. Qui sap on devien dormir el nen del coixí i la seva família.

Des de Barcelona veiem diàriament les imatges que arriben de l'illa de Lesbos, de la de Lampedusa, d'Hongria, d'Àustria, de Sèrbia i Croàcia... I ens fa pena, però allò ens queda llunyà. Quan torni a casa, veuré aquestes imatges amb uns altres ulls i no podré oblidar el nen que abraçava el seu coixí en aquell tren austriac.

És cert que la meva pensió perilla?

Si Catalunya esdevé independent, ¿és cert que puc perdre la meva pensió perquè el nou país no tindrà diners per pagar-me? Aquest argument és un dels que agradava molt esgrimir a Alicia Sánchez Camacho quan era la portaveu del seu partit a Catalunya. I ara el candidat del PP segueix la mateixa tàctica. Saben que, per a la gent gran, que sovint no disposa d'altres ingressos que la seva pensió, la possibilitat de perdre-la pot tenir molt de pes a l'hora de decidir el seu vot. Societat Civil Catalana (SCC) segueix en la mateixa línia. Ahir vaig recollir a la porteria de casa una carta que, en la part exterior, duu escrit al davant "Posem fi al separatisme" i al darrera, "No arrisquis la teva pensió" (Són les dues úniques frases en català; el contingut de la carta està escrit en castellà).

Des de fa alguns mesos, jo també sóc pensionista i de seguida vaig començar a preocupar-me per les amenaces que sentia en alguns polític referents a la possible pèrdua de la pensió en cas que Catalunya s'independitzés. Per tant, vaig decidir assistir fa poc a una reunió informativa sobre el futur que tindrien les pensions en una Catalunya fora d'Espanya. A més, volia esbrinar algunes coses que ignorava sobre les pensions, principalment d'on surten els diners per pagar-les. Saber quins són els recursos a què recorre l'estat per pagar les pensions pot ajudar a entendre quin serà el seu futur. Així que el 3 de setembre vaig fer cap al centre cívic de Can Déu, on una economista que treballa al Banc de Sabadell va explicar moltes coses sobre les pensions i va aclarir també molts dubtes. Faig un resum del que hi vaig aprendre i comento també el que he après després en altres llocs i ho comparo amb les amenaces, pressions i 'consells' que el col·lectiu de pensionistes de Catalunya rep per diversos fronts.

En el món hi ha dos sistemes de generar recursos per a pagar les pensions: a) de capitalització i b) de repartiment. En el sistema de capitalització, els diners que els treballadors paguen destinats a pensions no es gasten, sinó que se'n va fent com uns estalvis que, quan arribi l'edat de la jubilació, serviran per pagar la pensió. Funciona com un fons d'inversió, com es fa en els plans de pensions privats. El gestor --l'Estat-- inverteix aquells diners en actius per tal de generar un rendiment que augmenti el capital aportat. En el sistema de repartiment, en canvi, els diners per pagar les pensions provenen de les aportacions que els treballadors en actiu fan a la seguretat social a través de l'agència tributària.

El sistema pel qual es regeixen les pensions a l'Estat espanyol és el del repartiment. Un inconvenient d'aquest sistema és que les quantitats aportades pels treballadors en actiu i les que han de destinar-se a pagar les pensions normalment no coincideixen. Això fa que cada any es generi una diferència, que pot ser positiva o negativa, segons que el nombre de persones que cotitzen sigui més gran o més petit que el nombre de les que cobren una pensió i segons siguin les quantitats cotitzades i l'import de les pensions. Els anys que hi ha superàvit, tot va bé, però, què passa si un any els diners ingressats no són suficients per pagar les pensions? Se'n reduirà l'import? Es trauran els diners d'altres partides pressupostàries? Doncs, ni una cosa ni l'altra; els diners que faltin es treuen d'una mena de guardiola, els fons de reserva de la seguretat social, on els anys de vaques grasses s'ingressen els diners que han sobrat, que l'estat capitalitza per treure'n una rendibilitat que permeti augmentar-lo o si més no, que no es devaluï. I si algun any els ingressos per cotitzacions dels treballadors que han de destinar-se a les pensions són inferiors a l'import que cal destinar als pensionistes, es recorre al fons de reserva.

En el sistema de pensions de repartiment, mentre hi hagi gent que treballi, les pensions estan assegurades. I res no fa pensar que en una Catalunya independent la gent deixaria de treballar. Mentre no hi hagués l'agència tributària catalana, els pagaments a la seguretat social caldria seguir fent-los a través de l'espanyola i arribar-hi a un acord per fer el traspàs. Tanmateix, SCC té una visió apocalíptica del sistema de pensions en una Catalunya independent. La seva carta comença així (les negretes són del original):

Mucho se habla de lo que pasaría con las pensiones en una Cataluña separada del resto de España. Quisiéramos alertarte de que ese escenario no solo sería malo en general, sino que llevaría a la quiebra el sistema de pensiones. Y por tanto, el dinero de tu pensión peligraría.

Penso si, quan diuen "que llevaría a la quiebra el sistema de pensiones", no s'estaran referint al sistema de pensions espanyol, perquè aquest sí que podria perillar, això per dos motius: a) perquè des de fa uns anys, l'estat ha de recórrer a la guardiola, perquè els ingressos per cotitzacions a la seguretat social no són suficients per pagar les pensions, b) perquè, des que es va crear el fons de reserva, Catalunya ha tingut un superàvit (vegeu la gràfica del punt 3 del document Estem preparats per construir el país de tots) i c) perquè, en diverses ocasions, el govern de Rajoy ha tirat mà d'aquesta guardiola per cobrir el deute públic (vegeu: El 90% del fondo de las pensiones se ha invertido en deuda pública, a La Vanguardia del 08.01.2013, i España usa fondos que respaldan el pago de pensiones para comprar deuda soberana, en el web Jóvenes empresarios).

Més endavant, la carta presenta un escenari desolador del futur econòmic d'una Catalunya separada: ...fuera de la Unión Europea, con aranceles, y la pérdida de una importante cuota de mercado con el resto de España, entre otras muchar negativas afectaciones. Se ha calculado que la reducción de las pensiones, derivada de la caída de ingresos, oscilaría entre el 6,7 y el 16,9%. Una pensión de 1000 euros podría quedar reducida a 831€.

Per una banda, donen per descomptat que Catalunya quedaria fora de la Unió Europea, cosa que encara ningú no ha demostrat que hagi de ser així. Per una altra, també pressuposen que, si quedés fora de la Unió Europea, no podria tenir-hi acords comercials com els que hi tenen altres països no comunitaris. (A Espanya li convindria aquest acord, tenint en compte la gran quantitat de mercaderies espanyoles que passen per Catalunya camí de França; o potser les farien passar per Madrid, cosa que n'encariria el preu?). I si Catalunya perdés una important quota de mercat amb la resta d'Espanya, no perdria també Espanya una important quota de mercat amb Catalunya?

Fixeu-vos en les etiquetes dels productes de la majoria de supermercats. Posaria la mà al foc que hi ha més productes fabricats fora de Catalunya que no pas aquí. I si Espanya deixés de comprar a Catalunya, seríem ben ximplets si nosaltres continuéssim comprant-hi els seus productes que, segons SCC, estarien sotmesos a aranzels i, per tant, serien més cars que ara. En un escenari així, segurament la indústria alimentària i de productes per a la llar repuntaria a Catalunya; es fabricarien aquí i no caldria pagar aranzels. Ves per on, això faria augmentar els llocs de treball i, amb més llocs de treball, també hi hauria més diner per a pagar les pensions. Per una altra banda, no diuen en què es basa el càlcul que algú ha fet sobre la caiguda d'ingressos i la consegüent reducció de les pensions.

En el següent paràgraf el maquiavel·lisme s'accentua: "Si actualmente la Generalitat de Cataluña a menudo no puede pagar a las farmacias, ¿con qué dinero pagaría tu pensión?" No diuen, però per què passa això; no diuen que una Catalunya independent no patiria la sagnia econòmica que pateix actualment i que, si l'Estat li pagués tot el que li correspon, aquesta situació no s'hauria produït. I posen l'exemple de les farmàcies, que toca la salut de la població.

Després diuen que "la Seguridad Social española no tendría la obligación de seguir pagando sus pensiones en Cataluña". Avui dia, si un espanyol pensionista se'n va a viure a l'estranger, l'estat deixa de pagar-li la pensió? Ho dubto. Segons la constitució --i malgrat que ho ignori el Sr. Rajoy-- els espanyols residents a l'estranger segueixen mantenint la seva nacionalitat, llevat que hi renunciïn-- i suposo que, si han treballat a Espanya i han cotitzat adequadament, tenen dret a percebre una pensió, independentment del lloc on visquin. M'imagino que, en cas de secessió, les dues parts arribarien a un acord sobre aquest aspecte. Però si Espanya es negués a reconèixer una Catalunya independent i no li traspassés les competències sobre cotitzacions i pensions, el Govern espanyol hauria de continuar pagant les pensions a Catalunya. No fer-ho, seria una infracció als drets dels pensionistes.

Societa Civil Catalana s'ha afegit al joc brut a què ja ens tenen acostumats el PP i altres partits que neguen al poble català el dret a decidir el seu futur. I no els importa jugar amb els sentiments dels jubilats, mentint-los sobre una hipotètica pèrdua o devaluació de les seves pensions. Com he escrit al principi, jo sóc pensionista des de fa uns mesos, i m'indigna que aquesta gent em vulgui vendre garses per perdius i em vulgui fer combregar amb rodes de molins. Aquestes campanyes de la por i les mentides, en comptes d'espantar-me, em donen més forces per anar votar el 27 de setembre i desitjar que Junts pel Sí i la CUP aconsegueixin una àmplia majoria. I espero que, si així és, en el futur, quan els ànims s'hagin calmat, puguem tenir una relació cordial amb Espanya.

Potser us interessarà:
- Independència i pensions: La mentida més innoble, pel Col·lectiu Wilson
- Pensions, dossier del web Economistes per la Independència

La "tradició" del Toro de la Vega

Mort del toro de la vega (2010)

Un any més, Tordesillas i la cruel festa anual que anomenen "Torneo del toro de la vega" han ocupat molt d'espai en els mitjans de comunicació aquests últims dies. L'any passat ja se'n va parlar molt pels disturbis que hi va haver quan uns manifestants en favor del dret dels animals volien impedir la sortida del toro i també per la trucada telefònica, en directe, que l'actual líder del PSOE, Pedro Sánchez, va fer a un programa de Tele5 per aclarir que ell no era partidari d'aquest torneig. Hi va haver una trentena de ferits i dues persones van ser detingudes

Jo havia sentit parlar d'aquesta festa, i em pensava que era un més dels encierros que es fan en molts pobles, i que deixaven anar un toro, però que en comptes d'anar per carrers, com a Pamplona o altres poblacions, el deixaven pel camp, per la vega. Ja seria trist que el toro fos empaitat pels carrers per la gent i que hagués d'acabar torturat fins a la mort en una plaça de toros. Doncs el torneo és encara més cruel. El brau és perseguit per homes a cavall (els lanceros) que brandeixen llances que fan servir per clavar-les al brau fins que algun d'ells aconsegueix matar-lo i és el guanyador d'aquella edició del torneig. L'espai on es duu a terme la persecució és força ampli, però té uns límits i, si el brau aconsegueix ultrapassar-los sense que cap lancero l'hagi matat, l'indulten.

L'any passat ja volia escriure alguna cosa sobre aquest espectacle vergonyós que molts intenten justificar per la seva antiguitat i tradició (com passa amb els correbous a Catalunya). Conservo encara alguna informació que vaig trobar a la Viquipèdia, en l'entrada corresponent a Torneo del Toro de la Vega, sobre les normes per a dur a terme el torneig. Avui, però, m'ha estat impossible trobar-les (hi ha un enllaç a les ordenances, però no funciona). Les que em van cridar més l'atenció i vaig copiar per comentar en el blog eren aquestes:

Capítulo II: 2º Ambos, toro y torneante, han de estar en igualdad de condiciones naturales, por lo que ningún torneante ose acudir a dicho torneo en mal estado de ánima, bien por efecto de vino u otras sustancias o procesos extraños a la buena orden, bien por otra causa que le anormalice. Y entiéndase lo mismo trasladado al toro.

Capítulo IV: 12º El que asistiere de otras partes del mundo o universo y quisiere ser torneante, tendrá derecho a ser informado muy cumplidamente; mas si su intención, Dios no lo quiera, fuera denostar e infamar este torneo, teniéndole por necio ante tal circunstancia, despídasele en mala hora.
13º Todo torneante tiene derecho a embadurnarse con sangre del toro, en el caso de que fuera muerto dicho toro. Y entiéndase esta antiquísima costumbre como símbolo de haber participado en el torneo. Y téngase buen orden en el caso.

Capítulo V: 3º Que pueda ser torneante cualquier varón o hembra del mundo y aún del Universo;
11º Que se otorgue al lancero que hay dado muerte al toro los testículos y rabo de dicho toro para que los sube dicho lancero prendidos en su lanza.
12º Una vez muerto el toro, si hubiera sucedido así, será recogido su cuerpo del palenque y tómese sangre de él, pero sea el dicho cuerpo respetado sobremanera.

Són unes ordenances tan avançades, que ja preveuen que en el futur hi pugui participar algun --o alguna-- extra-terrestre (cap. V, 3º). I ves per on, un cop el toro ja és mort i li han arrencat la cua i els testicles, perquè el guanyador els pugui lluir en la seva llança, volen que sigui "respetado sobremanera" (Cap. 4, 12º).

Per altra banda, diuen que "toro y torneante han de estar en igualdad de condiciones naturales", i que cap torneante ha de gosar participar en mal estado de ánima, i indiquen les possibles causes del mal estado de ánima (vino u otras sustancias o procesos extraños a la buena orden, bien por otra causa que le anormalice) (Cap. II, 2º) I el mateix ho apliquen al brau. Potser als braus d'aquelles terres els abeuren amb vi o els fan pasturar en camps de marihuana?

Val la pena escoltar la descripció que fa un veterinari del que representa per al brau aquest torneig. La seva situació d'estrès comença amb el trasllat des del lloc on s'ha criat fins a Tordesillas, enguany a Badajoz. Diu que en el viatge pot perdre entre 30 i 50 quilos. És un animal que fins aleshores havia dut una vida molt tranquil·la, sense fer gairebé exercici i de cop se l'enfronta amb la multitud que participa de l'espectacle i amb els lanceros que pugnen per acabar amb la seva vida i aconseguir l'apreciat trofeu de la cua i els testicles de l'animal. A part de l'angoixant estat emocional, fins i tot abans que el fereixin, la fisiologia del brou s'altera bruscament: pateix lesions musculars, necrosis, trencament de fibres i augment de les hormones i enzims que marquen la funcionalitat muscular, i a la sang es produeix un gran augment de lactat, que pot usar-se com a mesura del patiment de l'animal.

Després ve l'atac amb les llances. Els lanceros intenten clavar-li la llança en el cor, però com que l'animal intenta esquivar-los i es mou molt, és difícil; a és, les ordenances indiquen que al brau no ha d'estar en moviment. Quan, ja ferit, cau a terra, ve el puntillero, per rematar la feina. Es té la idea que, amb la puntilla, la mort dels braus és immediata i els evita el patiment, però no tan sols no és immediata --pot trigar de un a quatre minuts-- sinó que la puntilla no és mortal de necessitat.

S'ho prenen tan seriosament això del Torneo i el brau, que el 2015 van celebrar el I Congreso Internacional sobre el Toro de la Vega y la Tauromaquia Popular, en el qual van participar investigadors i professors universitaris de diversos països. La intenció del congrés era informar i fer conèixer dades com ara els més de 500 anys que té aquesta festa, el seu caràcter eminentment popular o l'interès que ha motivat en alguns autors contemporanis de renom, com ara l'anglès Julian Pitt-Rivers. El congrés devia tenir èxit perquè enguany n'han celebrat la segona edició (vegeu-ne el pòster).

Ahir, quan vaig veure un titular de diari que deia "Declaran nulo el Torneo del Toro de la Vega" vaig pensar que finalment havien desistit d'aquest ignominiós espectacle disfressat de cultura i tradició, però no era això. No és que l'haguessin anul·lat, sinó que no hi va haver cap guanyador. Un dels lanceros va clavar la llança al pobre Rompesuelas --així es deia el brau de la festa de 2015-- quan l'animal s'estava movent; un altre va fer-ho amagat darrere d'un pi, sense enfrontar-se directament a l'animal i un altre, a costat d'unes tanques artificials i això deu estar prohibit.

Espero que algun dia no molt llunyà, la gent de Tordesillas es convenci que una festa que es basa en el maltractament d'un animal, ha de ser abolida, per més història que tingui. Com també desitjaria que prenguessin una decisió semblant en els pobles que conserven altres tradicions basades en el maltractament animal, com són els correbous i els embolados.

Foto de la mort del brau: Vikimedia Commons (amb llicència Creative Commons Attribution 3.0 Unported)

Pablo Iglesias, els andalusos, Carmel i Pedralbes

Pablo Iglesias

Primer va dirigir-se a la gent de barri que no vota i que no s'avergonyeix de tenir avis andalusos o pares extremenys i els va demanar que "treguin les dents", que vagin a votar el 27S. No sé per què Pablo Iglesias suposa que els descendents d'andalusos o extremenys no van a votar. Deu pensar el mateix dels descendents de gallecs, murcians o d'altres regions d'Espanya? I dels que provenen de la Manxa? El meu pare era manxec i jo sempre he anat a votar, perquè encara que estigui desencisada de la política --més aviat dels polítics-- sé que no votar és regalar el meu vot als partits als quals mai no votaria. A més, per què hauria d'avergonyir-me que el meu pare fos manxec? (o andalús o extremeny, que pel cas tant se val).

Us heu adonat que hi ha molts polítics bocamolls, que en entrevistes o mítings deixen anar allò que haurien hagut de callar? En el fons, però, ja està bé que ho facin perquè així els electors els poden conèixer millor. N'hi ha que després es disculpen, però no em sembla que tingui gaire efecte la disculpa; per a mi és com si em diguessin: "Ho sento, m'hauria hagut de callar allò que pensava, perquè en dir-ho he quedat molt malament." El cas, però, és que, si ho havien dit, és que ho pensaven.

Pocs dies després d'aquelles declaracions, Iglesias va tornar a Barcelona i en un altre míting va contraposar la Catalunya del Carmel amb la Catalunya de Pedralbes, com si Pedralbes fos el reducte dels votants de Mas. I ja se sap que Mas és una mena de dimoni polític. Abans de parlar, Iglesias hauria hagut de fer un cop d'ull als resultats de les eleccions més recents, les municipals de maig 2015. És cert que, en el districte de Les Corts-Pedralbes, CiU va ser la formació més votada, amb un 32,4% dels vots, (13.336), poc més del doble de vots que la formació BCNComú, que va ser la segona formació més votada (6093 vots). I en el mateix districte, el conjunt de vots de les formacions d'esquerra (ERC, BCNComú, PSC i CUP) sumen un 37,9%, més que els de CiU. Per cert, a Iglesias no li preocupa que, a Gràcia, guanyés també CiU, amb un 26,5 dels vots? (BCNComú, la segona més votada, en va aconseguir un 23,8%.) Perquè em fa l'efecte que a Gràcia viuen moltes famílies que han patit --i segurament encara pateixen-- per la crisi, per l'atur i per les retallades dels darrers anys.

No sé si abans del 27S Iglesias tornarà a Barcelona. Si ho fa, veurem quin argument demagògic traurà de la màniga per desacreditar Junts pel Sí, la formació que ell considera diabòlica, suposo que molt pitjor que el PP i que Ciutadans, atès que no he sentit que es fiqués amb ells, si més no quan ve a Catalunya.

Confesso que les primeres vegades que vaig sentir parlar Pablo Iglesias, em va agradar, tot i que de seguida em va semblar que somiava truites i que explicava contes de la lletera sobre el que ell faria si tingués el poder. Però em va decebre enormement quan, en fer el seu primer discurs en el Parlament Europeu, va demostrar no respectar ni els altres diputats ni el president de la cambra quan aquest últim va advertir-lo que havia superat el temps que tenia per parlar. Sense fer cas dels repetits avisos ("he de treure-li la paraula...", "he d'interrompre'l..." "no és just... no és correcte en relació als altres diputats..." li deia impotent el president) ell va seguir la lectura del seu discurs fins al final, alçant la veu perquè se sentís més que la del president. Era un discurs escrit; per tant, hauria pogut mesurar amb anticipació el temps que trigaria a llegir-lo i, si veia que ultrapassava els cinc minuts de què disposava, el podia haver escurçat. Però no ho va fer. Per a mi, va quedar ja ben retratat.

Foto: Ahora Madrid (Creative Commons BY-SA 2.0)