I want a hippopotamus for Christmas

Fa uns dies vaig descobrir a YouTube una nadala nord-americana molt poc convencional, una cançoneta infantil que es titula "I want a hippopotamus for Christmas". La vaig trobar molt divertida, i vaig voler esbrinar-ne l'origen.



Segons sembla, a principis de la dècada de 1950, la discogràfica nord-americana Columbia Records va llançar un disc de 78 revolucions que en un costat tenia aquesta cançó de Nadal de John Rox, cantada per una nena de 10 o 11 anys d'Oklahoma que es deia Gayla Peevey (una mena de Marisol d'Oklahoma).

Gayla Peevey a la coberta del disc (aprox. 1953)

El 1953, la cançoneta s'estava venent molt per tot el país i un diari d'Oklahoma (Oklahoma City Times) va aprofitar aquesta popularitat per fer una recapta per obtenir diners per comprar un hipopòtam per al zoo de la ciutat. En només tretze dies van aconseguir recollir més de 3000 dòlars (de 1953!) i van comprar una cria d'hipopòtam femella que van anomenar Matilda. Quan el 1998 la traslladaven a Disney World, a Orlando, Matilda va morir d'un atac de cor.

A partir de la cançó, es va publicat també un llibre infantil amb el mateix títol.

Viatges i llibres

Fa un parell de dies em va telefonar una amiga des de Palermo. Està passant unes breus vacances a Sicília i sabent l'admiració que tinc per la literatura i tota la cultura italiana, em volia explicar que havia fet un recorregut literari, guiat, per llocs que surten a la novel·la Il Gattopardo, de Giuseppe Tomasi di Lampedusa .

Quan viatjo a indrets que estan relacionats amb algun escriptor o escriptora, o que he conegut a través de la lectura d'algun llibre, tinc sempre la sensació de fer també un viatge en el temps i de tornar a un lloc on he estat anteriorment. La primera vegada que vaig anar a Edimburg no feia molt de temps que havia llegit The prime of Miss Brodie, de Muriel Spark, i també havia vist una sèrie de la BBC basada en el llibre. Aquell paisatge escocès tan verd on semblava que hi havien encastat la ciutat m'era tan familiar! Com també em va resultar familiar, quan vaig visitar Boston, el barri de Beacon Hill, on està ambientada la novel·la Les bostonianes, de Henry James. A Beacon Hill, les cases eren baixes, amb aspecte de ser les mateixes construccions que hi podia haver a finals del segle XIX, i hi havien conservat els fanals de gas.

A Alexandria d'Egipte, un lloc que em va agradar molt visitar va ser l'hotel Cecil, que Lawrence Durrell descrivia en el seu Quartet d'Alexandria. Està situat en una plaça a costat de la Corniche, i en el vestíbul d'aquell hotel Durrell situa l'encontre entre Darley i Justine: "...in the place where I had first seen her [Justine], in the gaunt vestibule of the Cecil, in a mirror." Vaig estar un parell de vegades en el vestíbul de l'hotel Cecil (ara és un Sofitel, però manté el nom original afegit al de la cadena: Sofitel Cecil) , la primera va ser el darrer dia de l'any 2003, que vaig passar gairebé completament a la nova Biblioteca Alexandrina. Duia el llibre de Durrell (el vaig dur al damunt tot el viatge), i vaig demanar a Lynn Margulis, que venia en el grupet que vam anar fins al Cecil, que ens llegís el fragment en què es descriu aquell vestíbul amb el gran mirall.

 

I el darrer dia, quan marxàvem ja de la ciutat en direcció a El Caire, vam demanar al nostre guia que desviés l'autocar per tornar a veure l'hotel i perquè el veiessin les persones del grup a qui havíem explicat que hi havíem estat. Aquesta segona vegada vaig demanar que em fessin una fotografia en aquell vestíbul.

 

Si tinc oportunitat de tornar a Alexandria, el que m'agradaria seria allotjar-me en el Cecil, no només anar-hi a prendre un te o fer-me una foto davant del mirall descrit per Durrell.

L'edat mitjana i les patates

En el suplement d'economia de La Vanguardia d'avui (diumenge 16 de desembre 2007), hi ha un article del director de cinema Juan José Bigas Luna titulat "La edad media de la era digital". Tracta de les pèrdues milionàries que tenen els creadors per les descàrregues que es fan de les seves obres a través d'Internet i diu que qui se'n beneficia són les empreses que cobren per la connexió a Internet.

Bigas Luna creu que caldria establir nous contractes amb les operadores de telefonia, de manera que els creadors poguessin recuperar una part dels drets d'explotació de les seves obres a través d'un percentatge del que cobren les operadores telefòniques.

És un afer molt complex, perquè la majoria d'operadores cobren tarifa plana per la connexió a Internet i al final de mes facturen la mateixa quantitat tant si qui hi està abonat ha fet descàrregues com si no n'ha fet. Per altra banda, el mateix autor comenta que la possibilitar de bloquejar les descàrregues és molt cara, més de 7000 euros setmanals.

El títol de l'article fa referència a la comparació que fa Bigas Luna entre la situació que denuncia i la dels camperols de l'edat mitjana. Diu "... los señores arrendaban unas tierras para que cultivaran patatas los campesinos. Luego venían otros señores de fuera y se llevaban las patatas para gran desconsuelo de los trabajadores de la gleba. Pero ahí no acababa la historia: al final los señores locales cobraban a los de fuera la visita y las patatas, y se ingresaban las sumas íntegramente."

Si no fos perquè els serfs de la gleva formen part de la història del nostre feudalisme, pensaria que Bigas Luna es referia a una edat mitjana en el continent americà. Les patates van arribar al continent europeu, a través d'Espanya, ben entrat el segle XVI!

La comunicació social de la ciència

Recentment vaig participar en el IV Congreso sobre Comunicación Social de la Ciencia, que es va celebrar a Madrid els dies 21 a 23 de novembre 2007. I aquesta setmana, a Barcelona s'ha celebrat el Fòrum Europeu de Periodisme Científic, organitzat per la Comissió Europea amb la col·laboració de la Universitat Pompeu Fabra.

La celebració de l'Any de la Ciència ha donat especial rellevància a aquestes reunions. En el Congrés de Madrid es van presentar nombroses activitats de divulgació de la ciència fetes en àmbits molt diversos. També s'hi van celebrar taules rodones i conferències plenàries sobre temes relacionats amb la comunicació social de la ciència. Malgrat l'interès que van tenir algunes sessions, però, hom acaba tenint la impressió que no es fa més que donar voltes a la mateixa història, amb temes que es van repetint cada vegada que un grup de persones es posen a debatre sobre la comunicació social de la ciència.

Un dels temes recurrents és refereix als agents de la comunicació: qui ha de comunicar la ciència a la societat?: els professionals de la ciència o els del periodisme? És un debat que vaig sentir, per enessima vegada, en el Congrés de Madrid i en el Fòrum Europeu, i que darrerament també va originar-se en la llista de distribució de l'Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC). I és un debat que no acabo d'entendre, perquè jo ho tinc molt clar: la comunicació de la ciència ha de fer-la qui la sàpiga fer, independentment de la formació acadèmica que hagi rebut.

Hi ha científics i científiques que tenen la mà trencada per fer divulgació, i que saben posar el coneixement científic a l'abast de la ciutadania. D'altres, en canvi, són incapaços de parlar o escriure per a un públic no científic (malauradament, sovint fins i tot per a un de científic). I entre els professionals del periodisme, n'hi ha que, sense abandonar mai el rigor científic, saben comunicar la ciència de manera planera i comprensible.

Crec, però, que les característiques d'un investigador o investigadora que es dediqui també a la divulgació de la ciència i les d'un o una periodista que s'especialitzi en ciència són diferents. En el cas dels científics o científiques dedicats a la recerca, de vegades estan tan centrats en el seu camp de treball, que els seria difícil fer divulgació sobre altres branques de la ciència. Els bons --i les bones-- periodistes científics, en canvi, solen estar preparats per divulgar temes molt diversos. I no és perquè entenguin de tot, sinó perquè saben trobar bones fonts d'informació i, si cal, busquen l'assessorament adequat.

El problema és que hi ha científics --també científiques, però menys-- que intenten fer divulgació, però no saben baixar del seu nivell i explicar de manera planera i amb un llenguatge comprensible ni tan sols la seva pròpia recerca. Per altra banda, hi ha periodistes que s'autoanomenen "científics" i són molt barroers i obliden que el rigor científic és fonamental també en la divulgació.

El món de la divulgació científica no hauria de tenir barreres ni per a científics ni per a periodistes. És bo que hi hagi representants dels dos àmbits que es dediquin a difondre el coneixement científic i tecnològic. Per estimular els joves investigadors a la divulgació, l'ACCC va instituir fa uns anys el Premi Joan Oró a la Divulgació de la Recerca Científica, que enguany arriba a la quarta edició (en realitat és la cinquena, perquè el primer any no duia cap nom més que el de la institució que el convoca).

Dels premis que s'han concedit fins ara, en recordo especialment "Aparellaments ultrafreds", de Jordi Mur Petit, un jove físic que, mitjançant metàfores de la vida quotidiana, va saber apropar al lector o lectora alguns temes molt abstrusos de la física de partícules.

La British Library i el copyright

Fa uns dies volia veure un article meu publicat recentment i em va semblar més fàcil recórrer al google que fer la cerca en el web de la revista o aixecar-me a buscar l'exemplar imprès. A través de google vaig anar a parar a la Biblioteca Britànica i em vaig endur una sopresa: La British Library posa preu al meu article! --un article publicat a International Microbiology, que és una revista d'accés lliure per a tothom.

En la fitxa de l'article que apareixia a la pantalla, al final deia:

"To buy the full text of this article you pay:
£16.75 copyright fee + service charge (from £7.65) + VAT, if applicable"

És a dir, venen un article que jo he publicat sense cobrar ni cinc a una revista d'una societat científica que es troba disponible a Internet en accés obert per a tothom i que en la seva nota sobre copyright diu que els continguts poden ser copiats, distribuïts, ser inclosos en bases de dades, etc. sempre que es reconegui la procedència de l'article i que no es faci amb finalitats comercials.

Per si de cas era un error, vaig buscar més articles de la mateixa revista a la British Library, però el resultat va ser sempre igual: m'oferien els articles a canvi d'una quantitat gens despreciable.

Vaig enviar un correu-e a una adreça que vaig trobar en la mateixa pàgina en que m'oferien el meu article, per demanar-los una explicació. Avui m'ha respost una funcionària de la biblioteca i em diu que ha passat la meva queixa a la secció de copyright.

"Un funeral de muerte"

Quan jo era petita, el dia dels Difunts (2 de novembre), la gent solia explicar històries del més enllà, d'aparicions, de morts que estaven vius, i d'altres relacionades totes amb la mort. A les case es posaven espelmes per als difunts de la família. En realitat, més que espelmes allò que s'acostumava a posar eren "papallones" una mena de minillums d'oli: cada papallona era una metxa petita que se sostenia en un trosset de paper dur i encerat perquè no es cremés i que surava en un plat d'oli.

Enguany, el dia dels Difunts vaig anar a veure una pel·lícula que, pel seu títol, era molt adient amb la celebració cristiana: Un funeral de muerte. No vaig passar por com quan escoltava algunes de les històries que s'explicaven aquest dia fa anys. Al contrari, vaig riure pels descosits. És una comèdia britànica que fa esclafir el riure des de la primera escena. Exagerada, sens dubte, però molt ben feta i amb un ritme humorístic que es manté al llarg de tota la pel·lícula. Feia temps que no reia tant i amb tantes ganes en el cinema.

Molt recomanable si voleu passar una bona estona.

Lovelock i el canvi climàtic

Dilluns passat, 29 d'octubre, James Lovelock va impartir una conferència sobre el canvi climàtic a la Royal Society de Londres. Va ser transmesa en directe per Internet i el vídeo es troba ja disponible en el web de la Royal Society.

La visió de Lovelock, que prové principalment de les deduccions fetes a partir de consideracions gaianes, i dels estudis amb models matemàtics, és molt pessimista Creu que les previsions fetes pel Panel Internacional del Canvi Climatic (IPCC) són molt conservadores i transmeten la impressió que, si actuem adequadament, el canvi climàtic pot aturar-se. Lovelock, en canvi, creu que el desastre és imminent i que el canvi no té aturador. És massa tard ja per aplicar un desenvolupament sostenible. N'està convençut, per diverses raons.

Va dir que el model de l'IPCC falla perquè els models informàtics tracten separadament diversos sistemes, com si el conjunt de la Terra fos la suma de les parts que la componen. No han tingut en compte que el nostre planeta és un sistema viu, en el qual, els components vius (la biosfera) i els inerts (la geosfera) interaccionen i s'influeixen mútuament; per exemple, no han considerat el paper del mar i els organismes que hi viuen en la regulació del clima (potser Carles Pedrós-Alió ens en parli --d'aquest paper regulador del mar-- el dia 9, en la inauguració de la Setmana de la Ciència 2008).

Lovelock va afegir que els models amb què ell va treballar ja fa anys, que tenen en compte la Terra amb els organismes vius, indiquen que, si la concentració de CO2 a l'atmosfera arribés a 50 parts per milió (ppm), la temperatura del planeta augmentaria 6 graus C, mentre que l'IPPC va fer uns càlculs més baixos. I si el planeta augmentés 6 graus C, seria en un nivell en el qual ja no és posible la marxa enrera: la temperatura quedaria estabilitzada encara que les emissions de diòxid de carboni variessin (augmentant o disminuint).

Va dir també que la substitució del carbó per biocombustibles no solucionarà res. És més, creu que si de sobte es deixessin d'usar combustibles fòssils, la situació empitjoraria perquè les partícules contaminants de l'atmosfera ajuden a reflectir la llum del sol (l'efecte "albedo" que ha explicat en alguns articles i llibres) i tenen un efecte refredant.

Malgrat el seu pessimisme, Lovelock diu que encara hi ha alguna esperança, però caldrà aprofitar alguns mecanismes d'autoregulació propis de la Terra com a sistema viu. Per exemple, es pot investigar per trobar mecanismes que permetin reflectir part de la llum del sol que arriba a la Terra o bé que puguin extreure l'excés de diòxid de l'atmosfera.

Becoming Jane Austen

He vist Becoming Jane Austen. Com en la majoria de pel·lícules britàniques d'època, el vestuari, les cases i la decoració, l'ambientació exterior, la música i el paisatge estan triats amb molta cura. Hi ha imatges que podrien congelar-se i serien fotografies d'un gran valor artístic per la tècnica, el cromatisme, els detalls.

M'agrada satisfer la vista amb pel·lícules com aquesta. I també l'orella, amb aquest anglès decimonònic tan ben pronunciat.

La història m'ha semblat "allò que tal vegada s'esdevingué". A través d'algunes cartes i altres documents se sap alguna cosa de la vida amorosa de l'escriptora Jane Austen (que mai no va casar-se), però en la pel·lícula és com si ho veiéssim ampliat amb una lupa de molts augments. Moltes coses de la història que veia en la pantalla m'han recordat Pride and Prejudice, una de les novel·les de Jane Austen (feta també pel·lícula), en la qual l'autora segurament hi devia reflectir fets autobiogràfics. I potser els guionistes s'hagin inspirat en aquella novel·la per recrear la joventut de l'escriptora.

Com definir la pel·lícula amb dos mots: preciosisme visual.

Els cordons umbilicals

La tecnologia, que tants de beneficis ens aporta, té els seus sistemes de retroalimentació que creen en els usuaris dependència per poder continuar aprofitant els beneficis de la pròpia tecnologia. Els telèfons mòbils, les càmeres digitals i els ordinadors portàtils en són un exemple. Després d'algun temps d'usar-los ens costa pensar que abans havíem de dependre dels telèfons fixos, de les càmeres clàssiques amb pel·lícula i rodet o que durant un viatge havíem de prescindir de l'ordinador.

Fer una trucada des d'un telèfon públic podia fer-se molt complicat: havíem de trobar una cabina, comprovar que el telèfon funcionés, assegurar-nos que dúiem monedes i, a més, dur al damunt l'agenda de telèfons, si no sabíem de memòria el número de la persona a qui volíem trucar.

Pel que fa a les càmeres clàssiques, qui no s'ha trobat més d'una vegada que el rodet que va fer servir amb tanta il·lusió en un viatge inoblidable s'ha encallat i ha fet totes les fotos una damunt les altres? O que no s'ha rebobinat bé i en obrir-lo queda tota la pel·lícula velada?

Els ordinadors que es tenien al despatx o a casa eren massa pesants per dur-los amunt i avall. Normalment només sortien quan els canviàvem per models més moderns o si calia dur-los a reparar. Ara,en canvi, hi ha un bé de déu de models portàtils, alguns que fins i tot caben en una butxaca. En els aeroports moltes persones duen maletes i motxilles especials per al transports dels portàtils. I quin o en duu moltes vegades és perquè duu aquests aparells molt més petits que són una barreja de telèfon i ordinador. Però tots aquests aparells consumeixen energia, i de tant en tant cal alimentar les seves bateries.

Entre els estris que ens són imprescindibles per emprendre un viatge hi ha els nostres moderns "cordons umbilicals", els cables que ens serviran per alimentar les bateries del mòbil, de la càmera o del portàtil. Seria molt complicat que els aparells elèctric portàtils fessin servir un únic model de carregador? Des que vaig caure en el parany de la telefonia mòbil he tingut tres telèfons; en cadascun, el piu que connectava el carregador al telèfon era diferent. Quant a la càmera, la meva --del 2003-- és ja gairebé prehistòrica i em diuen que, en les modernes, la recàrrega de la bateria s'ha simplificat molt. Tampoc eren iguals les clavilles que connectaven els carregadors als diferents ordinadors portàtils que he tingut.

Fa unes setmanes, en l'hotel on vaig allotjar-me quan vaig anar a Còrdova a un congrés, em vaig deixar una part dels meus cordons umbilicals: els carregadors del mòbil i de la càmera de fotos. Els van recollir i me'ls van enviar per missatger, però el "cordó" de la càmera era incomplet, faltava el cable que connecta el carregador de la bateria amb el corrent elèctric. Vaig buscar en la caixa on guardo els cables dels molts aparells elèctrics de tota mena que he tingut, però cap d'ells servia.

He trigat més de dues setmanes a trobar un cable com el que em calia. Mentrestant, duia sempre a la bossa el carregador per aprofitar i entrar a cada botiga de fotografia o de material elèctric que trobava. Fins que vaig trobar el que em calia.

Estic tant ja tan acostumada a carregar la càmera digital dins la bossa i fer fotos de curiositats o de llocs que m'agraden, que el fet de pensar que no la duia --estava ja sense bateria-- em creava una certa angoixa. Molt més que l'angoixa que em podria causar adonar-me que no duc el telèfon mòbil al damunt o que el duc desconnectat --després de desconnectar-lo per alguna causa sovint m'oblido de tornar-lo a connectar. M'hauré tornat una addicta a la fotografia digital?

A Brussel·les de nou

Al setembre vaig ser uns dies a Brussel·les. Com que sempre que hi vaig és per feina, procuro agafar-me algun dia extra per anar coneixent una mica més la ciutat o els voltants. Aquesta vegada per fi vaig anar a Tervuren a visitar el "Musée Royal de l'Afrique Central". La primera vegada que vaig viatjar a Brussel·les ja tenia ganes de veure'l; me n'havien parlat molt bé. Però és a uns 15 km de la ciutat i cal disposar ben bé de mig dia.

Vaig arribar diumenge al matí i tenia tot el dia disponible. Hi vaig anar amb una amiga amb qui vaig coincidir a l'avió (anàvem a Brussel·les per a la mateixa tasca i no ho sabíem!). Hi vàrem anar amb un tramvia que fa un recorregut molt bonic: deixa la ciutat per una zona residencial, amb cases amb jardí, amb molt de verd; passa a costat d'un parc amb un estany i s'endinsa en una zona completament boscosa, d'arbres enormes, com en tots aquests països on les pluges no escassegen.

L'edifici, de finals del segle XIX o començament del segle XX, sembla un palau. Per un costat dóna a una carretera i pels altres a un parc de grans avingudes, a la Forêt des Soignes.

La Forêt des Soignes, a Tervuren, prop del Museu Africà

El museu em va decebre, no pas pel seu contingut, que em va impressionar, sinó per la manca d'informació sobres les col·leccions que conté. És un museu on hi ha col·leccions de moltes menes, principalment etnogràfiques, amb estris relacionats amb la vida quotidiana, però també hi ha escultures i altres peces artístiques fetes amb materials diversos. I una part dedicada a la zoologia dels països centroafricans, amb molts animals dissecats exposats en diorames com si es trobessin en el seu hàbitat natural. Són col·leccions segurament molt valuoses, però no estan exposades de manera atractiva.

Passejant per aquelles sales pensava que per Europa he visitat museus que han estat modernitzats amb ajuts de la Unió Europea. Ja podrien dedicar-ne també algun ajut a aquest museu, que es troba en el cor polític d'Europa. Si fos d'art modern, de pintura clàssica, de ciència... potser ja l'haurien restaurat, fos amb ajut o sense de la Unió Europea. Però un museu de l'Africa Central? És un museu que no "ven".

El darrer dia de treball a Brussel·les vaig acabar molt més d'hora i vaig anar a donar un volt. En el barri del Sablon vaig seure una estona en una teteria instal·lada en una casa antiga, de parets emblanquinades a l'interior, bigues de fusta, mobles i llums com si fossin rescatats de ca l'àvia, llibres i revistes, música barroca en un volum no massa alt, que permeti una conversa a qui va a prendre el te amb companyia i que no distregui els pensaments de qui vol llegir, escriure o anar i tornar de les pròpies solituds com diu el poeta: "A mis soledades voy, / de mis soledades vengo, / porque para andar conmigo / me bastan mis pensamientos."

Interior de la teteria del carrer Rollebeek

Després vaig anar en direcció a la Grande Place, que té magnetisme per a mi. M'agradria veure-la sense guiris, però això és tan difícil com veure la Rambla només amb gent de Barcelona. En passar per davant de la Fundació Jacques Brel (Editions Jacques Brel, és el nom oficial; sempre que hi he passat al davant estava tancada) vaig decidir fer-me una foto amb ell:

Jacques Brel

I em van venir a la memòria la seva música i les seves cançons, per a les quals el temps no passa. Fa uns dies una amiga em va fer un gran regal: passar-me una adreça de YouTube on hi ha "Le plat pays", una de les cançons que més m'agrada i que mai no em cansaria d'escoltar.

Dedicatòries. Dones que no has conegut

"Dedicatòries. Dones que no has conegut" és el títol del projecte que va guanyar l'edició del 2007 del Premi biennal M. Àngels Rivas Ureña, que convoca la Comissió per a la Igualtat del districte de Les Corts.

El projecte intenta posar a l'abast del públic històries de dones que no han estat famoses però que tenen al seu darrere una història que val la pena que es conegui. Potser perquè van ser testimonis de fets que ja són històrics, perquè van influir en la vida --professional o personal-- de la persona que les recorda, perquè han estat heroïnes anònimes, perquè van posar un granet d'arena en un moviment reivindicatiu que després ha tirat endavant, perquè han estat dones atípiques i avançades de la seva generació, perquè han estat el suport d'algun "gran" home, perquè han estat grans artistes que no han desenvolupat professionalment les seves dots artístiques, perquè han sacrificat la seva vida per la família,...

Perquè el projecte tingui èxit és necessària la col·laboració d'altres persones --dones i homes-- que tinguin ganes d'explicar la història de la dona anònima que volen recordar. En el web del
projecte hi ha més informació per saber com participar-hi i alguns exemples d'històries de dones recordades. Encara no hi ha aportacions externes, però esperem que aviat comencin a publicar-se.

La participació en aquest projecte, fent pública la història d'una dona anònima, pot ser un homenatge per a aquestes dones anònimes que han marcat les vides de moltes persones. Els noms de les protagonistes d'aquestes històries poden fer-se públics o se'n pot mantenir l'anonimat, segons decideixi qui n'envia la història. Com també pot mantenir-se l'anonimat de la persona que envia el text.

Estiu d'adéus

Aquest és un estiu d'adéus. El 26 de juliol ens deixava l'Elena, a Oviedo, i fa unes hores he anat a la missa d'exèquies de Francesc Casademont, a la Pera.

En realitat, l'Elena feia ja temps que ens havia deixat, si bé el seu cos s'entestava a continuar en aquest món. Aquella dona optimista, alegra, forta, sempre amb el somriure als llavis, disposada a ajudar tothom, s'havia anat esvaint a poc a poc des que se li va manifestar la malaltia. I fins i tot en el curs de la malaltia, de tant en tant se li escapaven espurnes d'humor. Recordo com reia d'ella mateixa un dia que, en voler agafar unes peces de roba de l'armari, asseguda a la punta del llit, el seu equilibri va fallar un cop més i després de moure's a un costat i l'altre, com aquells ninots que en castellà en diuen "tentetiesos", va quedar estesa damunt la vànova. Aleshores encara s'entretenia a fer sudokus. Ella m'hi va fer aficionar. Cada vegada que agafo un diari i em poso a fer-ne un, tinc un record per a l'Elena.

És difícil expressar els sentiments i les emocions en una situació com aquesta. Però les paraules que Miquel Martí Pol va escriure recordant Marta, la seva primera esposa, expressen molt bé el que sento, i el que segurament senten moltes persones que van conèixer i estimar l'Elena:

Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar marfonent-te, de les teves
coses, parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties;
de tu parlem, però no pas amb pena.

I a poc a poc esdevindràs tan nostra
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te; a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.

A Francesc d'Assís Casademont no l'havia tractat molt, però era un personatge que em fascinava. Uns amics van dur-me fa alguns anys a La Bruguera, la casa on vivien en Francesc, la Maria Àngels i els seus gossos, a La Pera, al Baix Empordà. Una casa integrada perfectament en el paisatge boscós i on, travessar-ne el llindar em va semblar com travessar l'espill d'Alícia.

Eren una parella molt especial. Ell, un gran artista, amb un estil molt característic. Les seves obres són gairebé sempre paisatges de tons suaus. A la pintura de Casademont li passa com a la música de Vivaldi, que és fàcil d'identificar perquè aparentment totes les seves obres s'assemblen. Però cadascuna és una petita --o gran, de vegades-- obra mestra. N'he trobat alguna pel web:



La darrera vegada que vaig veure en Francesc va ser a Girona, en la inauguració d'una exposició que era alhora un homenatge a l'artista. Havia passat un gran disgust i se'l veia decebut, cansat de la vida. La Maria Àngels --el seu àngel particular-- era sempre al seu costat i ha estat el seu suport fins al darrer moment.

En la missa de corpore insepulto que s'ha fet a La Pera, un amic ha recordat uns versos de Marià Manent que en Francesc sabia gairebé de memòria i li havia repetit en més d'una ocasió, potser perquè ja veia pròxima la seva fi (crec que només n'ha llegit la primera estrofa):

Prou sé...

Prou sé que he de dir-vos adéu,
núvol lila i de foc, neu de vidalba.
El temps de l'home és breu
i la posta es confon amb la claror de l'alba.

Però espero que un dia veuré,
renovada i més gerda, la Terra:
potser encara hi haurà, rosat, el presseguer
i encara la mel d'or adormida a la gerra.

Quin estiu d'adéus!....

Els perills del periodisme al Congo

El periodisme és una de les professions de més risc i, pel que sembla, el periodisme científic no és cap excepció dintre de la professió. El 17 de juny de 2007, Anne-Marie Kalanga, periodista científica de la República del Congo (RDC), va ser ferida a trets per uns desconeguts que es van fer passar per policies.

Anne-Marie Kalanga presenta el programa "Karibu environnement" a la TV pública de la RDC, i en el darrer programa, abans de l'atac que va patir, havia denunciat el perill que corre el Parc de Virunga com a reserva de goril·les, per l'acció dels grups armats actius que hi ha a la zona del parc que es troba dins de la RDC. Kalanga també coordina una xarxa de periodisme ambiental compromès amb el desenvolupament i el turisme sostenibles.

Anne-Marie Kalanga, novembre 2006
(Del web de la WESJ)

El parc de Virunga està inscrit des del 1979 en la llista de la UNESCO d'indrets del patrimoni mundial que es troben en perill. En els darrers temps, el perill de desaparició dels goril·les que viuen en el parc ha anat en augment. El passat 8 de juny una goril·la femella va ser morta a trets en una zona on fa alguns mesos també van ser morts dos mascles.

L'intent d'assassinat d'Anne-Marie Kalanga va produir-se dos dies més de l'assassinat d'un altre periodista de la RDC , Serge Maheshe, de 31 anys. Maheshe treballava a Ràdio Okapi, emissora associada a la Missió d'Observació de les Nacions Unides a la RDC), i va morir pels trets que li van etzibar dos desconeguts pel carrer, en ple dia.

Reporters Sense Fronteres té un baròmetre de la llibertat de premsa amb els noms dels periodistes morts per haver exercit la seva professió. Des del gener 2007 en són 47 . Si el ritme es manté, se superarà la xifra del 2006, que va ser de 87 periodistes morts. Un rècord ben trist!

"Trash People" a Barcelona

Ahir vaig anar a la plaça Reial de Barcelona a veure l'exposició "Trash people", de l'alemany H.A. Schult. És sorprenent!

Trash People. Barcelona, 9.6.2007

És com aquell exèrcit de soldats xinesos que van exposar al Fòrum de les Cultures del 2004, però en modern i fet amb deixalles, principalment amb llaunes de begudes. Però també amb altres materials. Hi havia més de 300 figures al bell mig de la plaça!

Aquesta gernació de "trash people" ha esta exposada ja en altres llocs del món abans de venir a Barcelona. D'aquí se'n va a Nova York. Que vingués a Barcelona ha estat gràcies a l'associació "Drap Art", que promou el reciclatge artístic a Barcelona. I naturalment, a l'Ajuntament de Barcelona i als patrocinadors que ho han fet possible.

Si no sabeu què fer amb el vostre ordinador vell:

L'AVE i la Sagrada Família

Aquests dies hi ha un forta polèmica per la decisió, que sembla que ja és definitiva, de fer passar el tren d'alta velocitat pel carrer Mallorca, soterrat, a tocar de la Sagrada Família.

Els especialistes diuen que la Sagrada Família no corre perill, que la tècnica que es farà servir fa impossible que l'obra pugui afectar l'estructura del temple. Però això devien pensar també els tècnics que treballaven en el túnel de la línia 9 del metro al seu pas pel barri del Carmel.

Com a alternativa, els veïns de la Dreta del'Eixample i altres persones que s'oposen al pas del tren per aquella zona proposen un recorregut pel litoral o pel Vallès.

Si jo visqués al carrer Mallorca no em faria res que hi passés el tren, amb dues condicions: a) que fos en un pas elevat, com els trens urbans o suburbans de Chicago ; b) que, a canvi de fer-hi passar el tren, aquell carrer es tanqués a la circulació de vehicles de motor.

Encara que visqués en un primer pis, preferiria veure passar un tren de tant en tant pel davant del meu balcó, que no pas aguantar el soroll i fum dels vehicles que circulen actualment per aquest carrer. Al cap i a la fi es tracta de trens molt poc sorollosos, i potser per a algunes persones podria ser fins i tot un entreteniment veure'l passar de tant en tant. O podria ser un referent horari: "el tren de les 8.15 i encara no he esmorzat!"

Miller i Oró: La fi d'una era

M'escriu Antonio Lazcano, que ha estat durant molts anys col·laborador de Stanley L. Miller (com ho va ser també de Joan Oró), amb males notícies: Miller va morir diumenge, 20 de maig. Feia ja alguns anys que tenia la salut delicada i últimament vivia en una residència.

Recordo les dues visites que Miller va fer a Barcelona el 1992 i 1993. La primera, per fer una conferència en el programa de científics convidats que organitzava la Comissió per a l'Estímul de la Cultura Científica del Departament de Cultura (eren els temps del conseller Guitart, que creia que la ciència també forma part de la cultura). No havia vist mai la gent demanar autògrafs a un científic com ho vaig veure el dia de la conferència de Miller; sobretot estudiants que devien ser d'ESO o de batxillerat.

I és que els llibres de text escolars expliquen l'experiment de Miller-Urey, que va permetre la síntesi d'aminoàcids a partir dels compostos inorgànics que se suposava que hi havia a l'atmosfera de la Terra primitiva. Aquest experiment va ser l'inici de la química prebiòtica, una especialitat en què després destacaria també Joan Oró.

El 1993 va tornar de nou a Barcelona per participar en el congrés sobre l'origen de la vida. Vaig tenir oportunitat de trobar-lo de nou a València, amb motiu d'un curs sobre l'origen de la vida en homenatge a Joan Oró, que feia 75 anys.

Com em diu Antonio Lazcano, amb la mort de Joan Oró (1923-2004) i de Stanley L. Miller (1930-2007) s'acaba una era de grans científics.

Stanley L. Miller i l'aparell del seu experiment

La segona república i Rachel Carson

El 14 d'abril és un dia que en el nostre país molta gent commemora el naixement de la segona república espanyola. Javier Armentia ho recorda en el seu blog amb un breu comentari; molt encertat, com tots els seus comentaris.

Rachel Carson (1907-1964)

Jo vull commemorar un altre fet que va passar un 14 d'abril algunes dècades més tard, quan aquella república que recorda Armentia era ja història passada. El 14 d'abril de 1964 moria a Silver Spring (Maryland, EUA) Rachel Carson, la biòloga i escriptora nord-americana autora de Silent Spring i d'alguns altres llibres de divulgació. I especialment ho recordo enguany, que fa cent anys del naixement d'aquesta dona.

Silent Spring va ser la primera denúncia fet al gran públic del perill que per a la biosfera podia derivar-se de l'ús indiscriminat dels plaguicides sintètics, especialment del DDT. Va ser un llibre molt polèmic, que va despertar les ires de les grans empreses que fabricaven DDT i que va fer canviar la percepció de la natura i va fer d'encebador per al naixement dels moviments ecologistes.

Moltes de les conseqüències negatives de l'ús d'aquelles substàncies, que Rachel Carson va predir, s'han complert. Algunes, però, ni tan sols va poder imaginar-les. Tot i amb això, encara hi ha qui s'entesta a negar l'evidència i acusa Rachel Carson de les morts anuals que produeix la malària al món. Els autors que escriuen això no deuen saber que, amb l'aplicació del DDT, el mosquit que transmet el paràsit de la malària primer va tenir una forta mortalitat, però després va fer-se més abundant. Les causes del rebrot van ser el temps curt de generació d'aquest insecte i l'evolució natural, que afavoria els mosquits que eren resistents a l'insecticida.

Silent Spring és un llibre traduït a moltes llengües, entre elles el castellà. Malauradament, és una traducció pèssima, una vergonya per a una empresa d'un dels grups editorials més grans d'Espanya. El llibre original és d'un gran bellesa; el castellà és una estafa per a qui el compra, que només podrà captar el missatge de l'autora, en una versió que sembla feta per un traductor automàtic. Però no és així; les tres diferents edicions que s'han publicat a Espanya són totes la mateixa versió barroera, i la primera va publicar-se en una època en què no hi havia màquines de traduir.

En el dia que recordem la mort de Rachel Carson vull copiar aquí unes paraules seves, en relació a la seva obra: "És bo saber que continuaré vivint fins i tot en la ment de moltes persones que no em coneixen, i especialment per associació amb coses que són boniques i estimades."

I com a homenatge a aquella dona que va haver de lluitar contra la incomprensió d'una part de la societat, uns versos del poeta i fisic català David Jou:

Semblava que les mans purulentes dels dimonis
haguessin quedat desconcertades i caigudes,
que el zumzeig dels esperits més malignes i bavosos
hagués començat a callar.
Però també van callar els boscos.

David Jou
DDT, 2004

Mart, Oró i Lovelock

Feia temps que no visitava el blog de Javier Armentia. Avui ho he fet i he llegit algunes de les entrades més recents. En té dues de dedicades a la controvèrsia sobre la possibilitat que existeixi vida a Mart. Javier és escèptic, però m'ha semblat que, com a bon científic, és també escèptic sobre el seu escepticisme i deixa oberta una finestra a la possibilitat que un dia es descobreixi vida en el planeta veí. (També val la pena llegir la seva entrada titulada "¿Y aquí no ha pasado nada?", sobre la situació política sorgida després de l'atemptat que ETA va fer a Barajas el 30 de desembre de 2006. )

La superfície del Planeta Roig

Des que tinc ús de raó (i d'això fa moooolts anys, tot i que potser hi hagi qui cregui que encara no he arribat a aquesta fase) he sentit parlar de la possible existència de vida a Mart. Vaig viure com a espectadora l'arribada dels primers astronautes a la Lluna, una matinada de juliol (hora nostra) de 1969. A Arenys de Mar, on passàvem els estius, la meva mare, els meus germans i jo vàrem passar aquella nit clavats davant del televisor per veure una escena que ara hi ha qui vol fer-nos creure que va ser un invent del govern dels EUA. Associo sempre aquella nit a una pila de deliciosos tortells de pasta fullada amb crema. (La meva mare devia preveure que allò aniria per llarg i la tarda abans va anar a la pastisseria a comprar provisions.)

Després dels diversos Apollo, va ser el torn dels Viking i la conquesta de Mart. Així com de la Lluna es van dur mostres a la Terra per estudiar-les aquí, els experiments amb material de Mart es van fer in situ, amb aparells duts per la mateixa nau (no tripulada) i una mena de màquines-robot per prendre'n les mostres i fer les operacions necessàries. Els comentaris de Javier Armentia m'han fet recordar el paper que Joan Oró va tenir en aquells estudis. Oró també va ser un escèptic quan els seus col·legues de NASA eren a punt de tocar campanes pensat que els resultats dels experiments que es feien a la superfície del Planeta Roig demostraven que hi contenia vida.

En aquella època jo no coneixia Joan Oró personalment (era una mestressa de casa que es passava el dia canviant bolquers, preparant farinetes, portant i recollint la mainada de l'escola, inventant-me contes, fregant, planxant, posant rentadores...; alguns dies no tenia temps ni per llegir el diari). Però anys més tard li vaig sentir explicar com va anar allò dels experiments marcians.

Un dels experiments que es van fer a la superfície de Mart consistia a mesclar mostres de sòl d'aquell planeta amb nutrients marcats amb carboni radiactiu i analitzar després el que en resultés. La formació de CO2 que contenia carboni marcat va ser interpretat per alguns dels col·legues d'Oró com un signe inequívoc que que els nutrients marcat radioactivament havien estat utilitzats per algun tipus d'organisme (bacteris segurament).

Oró, que abans que comencessin els experiments ja dubtava que hi pogués haver vida en l'ambient tan oxidat de la superfície de Mart, estava convençut que hi havia una altra explicació a la formació del CO2. La va trobar en adonar-se que un dels components de la mescla que es feia servir com a "nutrient" era l'acid fòrmic. Un dels experiments que havia fet anys enrere per a la seva tesi doctoral estava relacionat amb l'oxidació de l'àcid fòrmic, i sabia que era una reacció espontània, abiòtica.

Un altre personatge que també estava convençut que no es trobaria vida a Mart era el químic atmosfèric britànic James Lovelock, que en la dècada de 1970 també va treballar per a la NASA, als EUA. Lovelock havia estudiat la composició química de l'atmosfera marciana i l'havia comparada amb la de la Terra i la de Venus.

James Lovelock i una representació de Gaia

Les atmosferes del Venus i Mart tenien una composició molt semblant i estaven equilibrades des del punt de vista de la química i de la física. En canvi, l'atmosfera de la Terra, malgrat que, pel lloc que ocupa en el sistema solar, hauria de ser semblant a la dels seus planetes veïns, era anòmala. Lovelock va concloure que la vida havia estat la causa que el CO2 gairebé desaparegués de l'atmosfera terrestre (una gran part es troba atrapat en el carbonat càlcic de les roques d'origen biològic i en les petxines i els ossos de molts organismes, etc.) i que, en canvi, la concentració d'oxigen atmosfèric fos molt més gran.

El que no van considerar ni Oró ni Lovelock va ser la possibilitat que a Mart hi hagi vida subterrània, cosa que em sembla que ningú no ha pogut encara provar ni desmentir. I és que en la dècada de 1970 no s'havien descobert encara, a la Terra, els bacteris que viuen en roques a grans profunditats (fins gairebé 3 km) i que obtenen els nutrients i l' energia de les mateixes roques on viuen. Ha estt un canvi de paradigma, perquè allò que vàrem aprendre --si més no, jo--, que la vida depenia de la llum (directament o indirectament) ara se sap que no sempre és així. A las roques del subsol profund, la llum no hi arriba ni hi poden arribar productes del metabolisme d'organismes que fan servir la llum com a font d'energia. És suficient que hi hagi petites quantitats d'aigua atrapades en la roca (de moment sembla que el agua líquida sí que es indispensable para la vida) perquè hi hagi bacteris que hi puguin proliferar.

Amb Joan Oró, durant el Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana de 1996

Raimon al Palau

El proppassat 29 de desembre Raimon va fer un recital al Palau de la Música de Barcelona, dins d'aquest festival d'hivern que es van inventar fa alguns anys per celebrar el canvi de segle. L'anterior recital seu a què vaig assistir va tenir lloc a l'octubre de 2006, quan feia una gira amb motiu de L'any del llibre.

Moltes de les cançons que Raimon va cantar fa uns dies al Palau eren també en el programa dels concerts del 2005, i els músics que l'acompanyaven suposo que eren els mateixos; si més no, tocaven els mateixos instruments. Els arranjaments musicals eren també els mateixos. Però tant se val; no m'importa repetir, ni em cansa sentir una i altra vegada aquelles cançons.

Alguns comentaris que vaig escriure amb motiu del recital del 2005 em són igualment vàlids ara:

"Apart de les cançons que 'm'encenien' i em feien pensar que la protesta havia de continuar, d'altres em van emocionar, tant per les paraules com per la música. Com el bon vi, amb els anys, les cançons de Raimon han millorat. Només amb dues guitarres, un contrabaix i un clarinet, aconsegueix una qualitat excel·lent. És un acompanyament que gairebé no t'adones que hi és (excepte en algunes cançons on tot puja de to i que mantenen un ritme molt fort, fins i tot trepidant), però cada nota i cada instrument tenen una funció bàsica per aconseguir aquell resultat excel·lent."

Divendres passat Raimon va cantar una cançó que feia molts de temps que no li sentia: una cançó d'amor molt bonica que es titula "Treballaré el teu cos". Comença així:

Treballaré el teu cos
com treballa la terra
el llaurador del meu poble:
amb amor i força.

I seràs tu el fruit,
seré jo el fruit,
serem junts el fruit.
Tu i jo, terra i força.

I és que no es poden obtenir fruits sense treballar la terra.