Xerinola al mercat: Carnaval

Les venedores i venedors d'un mercat són com una gran família i per a les persones que hi van a comprar de manera habitual són uns veïns especials. Ja he dit altres vegades que prefereixo comprar al mercat més que no pas en grans superfícies. No és únicament per la comoditat (només he de creuar el carrer per anar-hi) o perquè els diners no vagin a parar a una única butxaca, sinó perquè el mercat té un caliu especial, és on es veu el barri. I m'agraden les ciutats amb barris.

El pas de l'any es nota al mercat, especialment les tradicions. Dissabte passat van celebrar-hi el Carnaval. Hi havia parades guarnides i les seves venedores--algun home també, però pocs--anaven disfressades.

El Carnaval és una festa que sempre m'he mirat des de fora, sense entrar-hi. No m'ha agradat mai disfressar-me i quan calia preparar disfresses per a la mainada m'angoixava. M'admirava veure altres mares que feien una disfressa de qualsevol cosa o que gaudien passant hores cosint, retallant, pintant, etc. per fer els disfresses per a les seves criatures. Per a mi era un turment, i després de Reis ja tenia ganes que passés aquella data fatídica. Únicament em consolava veure que la mainada s'ho passava molt bé a la festa de l'escola, en què feien una desfilada amb el Carnestoltes, que em sembla que acabava cremat al pati. Tot i que a mi no m'agradi disfressar-me, em fa gràcia veure la gent disfressada, especialment l'enginy que tenen algunes persones per engiponar-se una disfressa amb quatres draps, papers o cartrons.

Dissabte, al mercat feien xerinola. Malgrat les moltes hores de treball del dia abans (divendres tenen obert tot el dia), hi va haver gent que va tenir prou humor per guarnir la parada i rebre la clientela amb una disfressa i un somriure. No sé si, com la mainada a l'escola, també devien fer una desfilada final; si més no, va ser un dia de treball una mica diferent. I per qui anava a comprar també va ser divertit.

Les tres barrufetes barrufen un somriure per a la càmera

Què deu tramar la bruixa mentre prepara aquests bistecs?

Aquests dos dimonis inciten la clientela al pecat de la carn.

Tres caramels per endolcir la clientela


Peixeteria o discoteca? Per sort, el peix no "cantava".

Fotos: M. Piqueras (21.02.2009)

Al barri hi ha de tot

Amb les compres, sóc molt tradicional. M'agrada comprar en botigues de barri i m'agrada anar al mercat. Alguna vegada he anat a les grans superfícies que hi ha per la perifèria de la ciutat, però no hi trobo cap avantatge. Diuen que s'hi compra més barat. Qui així ho pensa, però, no té en compte el temps que ha d'esmerçar en l'anada i en la tornada, ni la despesa en gasolina. A ciutat, hi ha preus per a tots els gustos i per a totes les butxaques. I moltes vegades no cal sortir del barri.

Per altra banda, si hi ha una despesa de la llar en la qual miro menys l'estalvi és la d'alimentació. En èpoques de vaques flaques, prefereixo estalviar en altres coses. Sóc una enamorada dels mercats, especialment dels mercats de Barcelona. Tot i que ara ja hi ha molt llocs on les mercaderies es presenten molt bé, per a mi els mercats de Barcelona encara són els millors. Fixeu-vos en el peix, amb quin gust arreglen les paneres cada matí les peixeteres i algun que altre peixeter. Primer posen una capa de gel trinxat sobre la parada; al damunt, fulles de col, i després hi col·loquen amb molta cura, com si estiguessin guarnint la parada per a un concurs d'ornamentació, lluços, raps, bruixes, llobarros, turbots, orades, sardines, anxoves, calamarsos, sèpies, gambes, escamarlans, galeres i altres peixos o marisc de procedències molt diverses. A més, venedores i venedors tenen molta traça per netejar el peix i te'l pots endur a casa ja a punt de ficar a la paella o a la cassola.

Tinc la sort de viure gairebé davant d'un mercat; això permet no haver de planificar els àpats perquè pots decidir què menjaràs poc abans de ficar-te als fogons, segons vegis el mercat. Dissabte al matí convé anar-hi a primera hora, però. Tot i amb això, en algunes parades ja toca fer cua. Per sort, ara n'hi ha moltes on pots agafar el número i anar avançant la compra mentre esperes que arribi el teu torn.

Aquest matí he baixat a comprar algunes coses per a l'arròs del diumenge. A la parada de peix de l'Àngels acostumo a comprar sèpia i un grapadet de gambes, escamarlans o galeres. No sempre el mateix. Com que no són productes d'aqüicultura, els preus poden variar molt segons l'oferta, i això fa que jo també diversifiqui la compra. Avui hi he comprat sèpia i galeres. No he pogut estar-me de fer una foto a un a sèpia enorme que tenien a la parada:

Exemplar de sèpia: compareu-la amb l'ampolleta d'aigua que té al costat.
(Aquí únicament se'n veu el cos; el cap i els tentacles queden mig amagats.)

La sèpia gran a costat de les sèpies normals. En les sèpies,
el preu és inversament proporcional a la grandària: la gran
va a 8,90 euros el quilo; la petita, a 15,90.

Comptant-hi el cap, devia fer uns 60 centímetres de llargada. La que jo he comprat era força més petita. Després he anat a la cansaladeria La Extremeña (no sé d'on ve el nom, perquè els amos que jo hi que conegut sempre --des de 1975-- són catalans). Tot i que encara falten uns dies per al dijous gras, hi he comprat botifarra d'ou. Una botifarra d'ou que té un to només lleugerament groguenc, res a veure amb aquelles botifarres que venen a molts llocs i que sembla que hagin submergit en un pot de pintura groga. Aquest vespre la tastaré (si és que puc resisitir la temptació fins al vespre).

A l'esquerra, la botifarra d'ou; a la dreta, sobrassada de Sineu

Els mercats municipals de Barcdelona van passar uns anys molt dolents. Alguns feien pena de veure, amb tantes parades tancades i només quatres mestresses de casa comprant-hi. Ara, pèro, sembla que estan revifant. Al mercat de Les Corts van fer una profunda remodelació i restauració el 2007 i ara té molta més vida. Hi ha menys parades que no pas hi havia, però l'oferta és més variada. Ara s'hi pot trobar coses que abans no hi havia. Per exemple, el bé de déu de mels i tes de la parada de la Rosa i el Josep; plats precuinats, o d'altres ja a punt per menjar; fruita exòtica o bolets assortits que abans calia anar a la Boqueria a comprar.

Quina sort que tinc de viure al costat del mercat!

Més curiositats "tapatías"

Amplio la col·lecció de curiositats tapatías. Quan viatjo m'agrada sempre anar als mercats de les ciutats o pobles que visito. Són un museu viu d'antropologia cultural. Quan vaig anar a Guadalajara (Mèxic), tot i el poc temps de què disposava, no em vaig perdre la visita a un mercat on venen de tot: és el Mercado de San Juan de Dios o Mercado Libertad. Un lloc on espero que mai no s'hi cali foc perquè no sé per on sortirtia la gent. És enorme, en diversos pisos, i les parades atapeïdes de mercaderies i passadissos molt estrets. Per sort, de tant en tant hi ha algun pati --obert o tancat-- per on el mercat respira una mica. Una mica només, perquè en els patis també hi ha parades. Hi venen de tot: productes d'alimentació de tota mena, herbes remeieres, llaminadures, parament per a la llar, joies, roba, barrets (parades amb centenars de barrets exposats a cadascuna), catifes, ulleres, aparells elèctrics, artesania, productes de ferreteria, joies, productes esotèrics per lliurar-se de les desgràcies o per obtenir gràcies, etc.

Parada en un dels patis del mercat

En lletra més petita: "Contra daños, envidias, salaciones,
malas vibras". I a la dreta; "casa ho negocio".


Aquestes figuretes eren de la buena muerte (en alguns llocs deia la divina muerte)

Una triperia; a costat, unes parades de roba.

Cartell en un dels patis

Fotos: M. Piqueras (desembre 2008)

Bosses de plàstic fotodegradables? No, gràcies!

Fa uns dies, en el camió del Punt verd que cada dijous s'instal·la davant del mercat de Les Corts distribuïen bosses de tela per anar a comprar. Són unes bosses que van dins d'una funda que fa uns 13 x 8 centímetres, de manera que es poden dur fàcilment dins la butxaca o d'una altra bossa o penjades. A la funda, bilingüe, hi diu: "Port'am a comprar!" i "¡Llévame a comprar!". La seva distribució va coincidir amb l'anunci que aviat caldrà pagar per les bosses de plàstic. És un intent d'acabar amb la disbauxa de les bosses que es donen pertot. En el mercat hi ha parades on, després d'haver-te posat el producte en una bossa petita, però suficient per encabir-lo, fiquen després aquesta bossa dins d'una altra de més gran, amb nanses. I en alguns supermercats, a les caixes hi ha piles de bosses perquè la clientela n'agafi tantes com vulgui.

Aquest ús innecessari de bosses genera un problema de residus. Perquè, encara que moltes bosses de plàstic portin imprès que són fotodegradables i que s'autodestrueixen per acció de la llum solar, això no és cert. Tampoc és completament mentida, però. Diguem que és una veritat a mitges, perquè la degradació és parcial. Proveu a deixar una bossa d'aquestes en un balcó i comproveu què li passa. Amb el temps, veureu que es desfà i s'esmicola en uns petits fragments de plàstic. Però la degradació no anirà més enllà.

El plàstic que rep la denominació de fotodegradable sol estar fabricat amb una mescla de substàncies com ara el polietilè, que és un plàstic NO degradable, i el midó, que és un sucre i, per tant, degradable. En realitat es tracta d'un plàstic fotofragmentable. En el procés de degradació per efecte de la llum --com indiquen moltes bosses--, només desapareix el midó. Des de fa dècades s'està investigant per trobar microorganismes que siguin capaços de degradar el polietilè i altres tipus de plàstic. Per altra banda, també es fabriquen plàstics biodegradables; són un producte de biotecnologia perquè s'aprofita la propietat que tenen alguns bacteris de fabricar substàncies plàstiques com a reserva de nutrients. Tot i que s'intenta obtenir plàstics també de plantes per tal que la producció sigui més abundant, ara per ara els plàstics biodegradables són encara massa cars per fer-ne productes d'ús habitual com ara les bosses de les botigues i mercats. Es fan servir principalment en medicina.

Fins que no hi hagi en el mercat bosses completament biodegradables, els milions o bilions de minúsculs fragments que quedin de les bosses fotodegradables s'aniran acumulant en l'ambient. Imagineu-vos quin polsim de plàstic ens envoltaria, si totes les bosses que es reparteixen a les botigues, supermercats i magatzems de Barcelona es deixessin degradar per l'acció del sol.

Un article publicat recentment a la revista Environmental Science & Technology descriu la conversió de tereftalat de polietilè (conegut com PET, les sigles angleses), que és un plàstic sintètic d'origen petroquímic (la major part dels plàstics s'obtenen a partir de derivats del petroli), en un altre plàstic (el polihidroxialcanoat, PHA) que és biodegradable. Però com passa en medicina quan es parla de la troballa d'un medicament per guarir alguna malaltia greu, de la fase experimental a l'aplicació pot passar molt de temps. A més, en el cas del plàstic, també hi intervenen motius econòmics. Podria ser que el procés de transformació del PET en PHA fos molt car, i el PHA resultant fos encara més car que el que s'obté a partir de bacteris.

Mentre no es pugui disposar de plàstic totalment biodegradable per a la fabricació de bosses, és millor que fem servir bosses de roba com les que ara ens ofereix l'Ajuntament de Barcelona. I si alguna botiga, mercat o grans magatzems ens vol ensarronar donant-nos bosses fotofragmentables, diguem-los: No, gràcies!

L'àpat de la patata

Aquest matí hem tingut, al mercat de Les Corts, l'activitat de la ciència a la cuina de què parlava fa uns dies. Com vaig anunciar, l'activitat s'ha centrat en la patata: la seva història, les seves propietats i diferents maneres d'incorporar-la a la nostra cuina.

La patata és un producte que molta gent procura eliminar de la seva alimentació per por a engreixar-se, quan no és la patata per ella mateixa la que engreixa, sinó especialment la manera de preparar-la. Al cap i a la fi, la patata és en gran part aigua, aproximadament un 80 per cent del seu contingut. La resta són hidrats de carboni, vitamines i alguns minerals, com el potassi, el magnesi i algun altre. Imma Palma, professora del CESNID, ha fet unes explicacions molt aclaridores sobre les propietats de la patata i com treure-li el millor rendiment des del punt de vista nutritiu. Per exemple, ha explicat la conveniència de bullir les patates amb pell si volem que conservin més nutrients. I fins i tot de deixar-ne la pell segons en quines preparacions, perquè així ens aporta fibra. (He recordat que en alguns restaurants nord-americans vaig veure, com a entrant, peles de patata fregides, cruixents. Fa anys, aquí, a pagès es guardaven per al porcs.)

Una altra professora, Montse Illán, preparava un àpat en què la patata era un ingredient de tots els plats: patates fredes amanides amb sèsam i romaní, bunyols de patates emmascarades, i coca mallorquina de patata i albercoc. (Per estalviar temps, alguns ingredients venien ja mig preparats i, per manca de forn, la coca ja l'han duta feta.) Després el públic ha pogut fer-ne un tast. En la primera sessió, entre el públic hi havia un grupet de nois i noies del centre L'Esclat de paràlisis cerebral que, acompanyats dels seus monitors, han compartit el tast d'aquests tres plats.

Montse Illán i Imma Palma, fent el taller de cuina i ciència

Amanida de patates amb pell, amb sèsam i romaní

Bunyols de patates amb butifarra negra i cansalada

Coca mallorquina de patata i albercoc

El públic segueix amb atenció les explicacions de les professores

(Fotos: M. Piqueras, 20.11.2008)

La ciència al mercat

Vàrem començar el 2004. La idea de dur la ciència al mercat va sorgir d'una col·laboració entre la Comissió per a la Igualtat de la Dona, del districte de Les Corts, de Barcelona, i l'Associació Catalana de Comunicació Científica. Al llarg de l'any aquesta comissió organitza activitats vàries pensades principalment --però no exclusivament-- per a les dones. Aquell any se'm va acudir que estaria bé fer alguna activitat que poguéssim encabir dins la Setmana de la Ciència. Però, com organitzar una activitat de caire científic i fer que arribi al públic desitjat? Fer conferències o tallers en algun dels centres culturals del barri atrauria les persones que tenen interès per la ciència, no les que no en tenen o que creuen que no en tenen perquè la ciència els sembla una cosa llunyana i bastant incomprensible. Calia mostrar la ciència propera, la que impregna les nostres vides i de la qual som partícips sense adonar-nos-en.

Feia alguns anys que vaig descobrir un llibre que segurament va ser la inspiració per a aquesta activitat: Les ciències en la vida de la llar, de la pedagoga Rosa Sensat. Publicat el 1923, va reeditar-se de nou el 1998 en edició facsímil. Estava pensat per a les mestres d'escola primària, per a les alumnes de formació domèstica i per a les mestresses de casa. Com l'autora indica en el pròleg, "les lliçons de cuina tenen, com a preparació, els treballs de laboratori, i les tasques domèstiques es fonamenten, en general, en principis científics". A Rosa Sensat li preocupava l'abstracció amb què solia presentar-se la ciència en l'ensenyament i el seu llibre tractava de trobar el punt de contacte entre els principis científics i la seva aplicació en la vida quotidiana.

Per què bull l'aigua més de pressa si hi afegim sal? Per què els aliments triguen menys a coure en l'olla a pressió? Per què es torna dur un ou quan bull? Què fa que un ou batut de la manera adequada amb oli es converteixi en maionesa? Quina diferència hi ha, des del punt de vista nutricional, entre bullir, fregir o coure al forn un mateix aliment? La ciència pot respondre aquestes preguntes i a moltes altres relacionades amb l'activitat que es fa a la cuina. Al cap i a la fi, la cuina és com un laboratori on es fan experiments, que és el cuinar. De la mateixa manera que un científic o científica repeteix experiments fets per altri seguint les explicacions que troba en publicacions especialitzades, la cuinera o el cuiner repeteix experiments que ha vist descrits en receptes impreses, transmeses oralment, o que s'ha inventat.

La meva proposta va ser molt ben acollida per qui ocupava aleshores el càrrec de consellera de la dona en el districte, i vam decidir de dur la ciència al mercat. A més, des d'aquella primera edició hem comptat amb la participació d'algunes professores del CESNID (Centre Superior de Nutrició i Dietètica), que han materialitzat molt bé aquella idea que jo no hauria sabut com dur a terme, i amb l'ajut de Neus Ollé, tècnica del districte, que ha fet que tot rutllés.

Enguany l'activitat es farà en un mercat renovat, on fa goig anar a comprar. I un any més, Montse Illán i Imma Palma --les professores del CESNID-- prepararan alguns plats que enguany se centraran en la patata, producte que és base de l'alimentació en bona part del plenta Terra. Així l'acte se centrarà en dues celebracions del 2008: L'Any Internacional de la Terra i l'Any Internacional de la Patata. Ens parlaran de la història de la patata en l'alimentació humana; de les moltes possibilitats que ofereix aquest tubercle en la cuina; de les varietats de patates i dels diferents tipus de cocció a què es poden sotmetre (bullit, vapor, forn, etc) i de les seves qualitats nutricionals. Això ho faran alhora que prepararan alguns plats amb patates, que després es podran tastar i que la gent podrà repetir a casa a partir de les receptes que es distribuiran.

Casualment, fa uns dies vaig descobrir el paper que va tenir una dona sueca en la difusió del consum de la patata en el seu país. Es tracta d'Eva Ekeblad (nascuda de la Gardie, 1724-1786). Com que la primera informació em va venir de la Wikipedia, he buscat fonts fiables per corroborar-ho. En el llibre Linnaeus: Nature and Nation, de Lisbet Koerner (Harvard University Press, 2000) surt esmentada. És la primera dona elegida membre de l'Acadèmia Sueca de Ciències, el 1748. El 1746 va desenvolupar un mètode per fer una beguda alcohòlica a partir de patates. També va fer-ne unes pólvores per a la cara, que substituïen alguns ingredients perillosos dels cosmètics de l'època.

Les dones i la ciència
20 de novembre de 2008
Tallers: a les 10.15 i a les 12.00
Mercat de les Corts
Travessera de les Corts, 215
Com arribar-hi: metro línia 3 (Les Corts), autobús (59, 43, 15, 70, 72, 75)

Per Tots Sants, castanyes i panellets

Per Tots Sants, castanyes i panellets, diu el refrany. Ja fa algunes setmanes que al mercat venen castanyes i moniatos. Més recentment també he vist panellets, a pastisseries i forns. I un nou ingredient d'aquesta festa tradicional que amb el temps potser ningú recordi que es deia Tots Sants: les carabasses de Halloween, aquesta festa que ens arriba dels Estats Units tot i que ho fa en un viatge de tornada a Europa, d'on va arribar a Amèrica amb la immigració anglosaxona. Gairebé tots els pobles i religions tenen festes dedicades als seus morts. Incorporar les d'altres cultures no em sembla malament, sempre que no oblidem les nostres.

Quan jo era petita, a escola es feien dos dies de festa per Tots Sants: l'1 de novembre, que era la festa religiosa --de precepte-- i el dia 2 de novembre, que era el dia de les Ànimes (dia de los Difuntos, en deien en castellà). Qui recorda ara el dia de les Ànimes? En canvi, aleshores era molt especial. A les cases acostumaven a encendre's les papallones, unes petites metxes fixades sobre un disc que flotava en un plat o altre recipient pla amb oli (o potser era aigua i només una cap d'oli al damunt) i que recordaven els morts --les ànimes-- de la família. Ni en el diccionari normatiu català ni en el català-valencià-balear no he trobat cap definició de 'papallona' amb aquest sentit i penso que potser sigui un calc del castellà, mariposa, atès que el Diccionario de la Real Academia Española sí que té aquesta accepció.

La meva mare encenia cada any papallones per recordar els difunts de la família No recordo on es compraven, però eren molt populars i en la majoria de les cases que jo coneixia aquell dia n'encenien. Una part del disc, que tenia d'uns dos centímetres de diàmetre o potser menys, estava feta amb cartes d'Heraclio Fournier retallades. Devia ser perquè és un tipus de paper impermeable a qualsevol líquid, que no absorbeix l'oli. Em sembla que tenien també una làmina de suro. Em feia angúnia entrar a l'habitació on, sense cap altre llum, cremaven les papallones perquè em feia basarda la possibilitat de trobar-m'hi alguna ànima arribada d'ultratomba. La mainada ens explicàvem històries de morts estranyes i truculentes i d'aparicions --típiques llegendes urbanes-- que havíem après de les persones grans.

La festa de Halloween comparteix algunes característiques amb aquella commemoració de la mort que jo recordo de la meva infantesa, però n'incorpora el component lúdic --que ves a saber si existia en la celebració original-- i potser per això ha tingut tant d'èxit. O potser l'èxit sigui perquè ens arriba dels Estats Units, un país que tothom critica però que la gran majoria pren com a model pel que fa als costums.

Per a mi, demà serà un Tots Sants com els de sempre, de castanyes i panellets. Aquest matí he comprat les castanyes, que demà torraré en una paella vella plena de forats fets amb el Black & Decker (també arribat aquí des dels EUA), i demà compraré uns quants panellets; no molts, perquè és un dolç que embafa, molt atapeït. De moment, Halloween encara no m'ha atrapat.

Carabasses de Hallowen a la Boqueria (24.10.2008, M. Piqueras):




Actualització: He llegit, en El Punt del 31 d'octubre, la tribuna d'Assumpció Cantalozella, titulada "El Halloween i la carabassa de fer por". No sé de quina comarca deu ser l'autora, però explica com a tradició catalana, d'origen celta, pròpia de Tots Sants el buidar una carabassa, fer-li ulls i boca, ficar-hi una espelma i lligar-la a la part superior d'un pal per passejar-la. Per tant, en adoptar un costum suposadament americà allò que estem fent és recuperar un de nostrà que ja s'havia perdut. Cantalozella proposa que "[s]iguem capaços de fer la volta a la còpia dels americans i instaurem «la festa de la gran carbassa» –que tant apassionava en Linus dels Pinuts– com una festa que ens recorda que aquí també, com a Galícia, la Bretanya francesa, Irlanda, Escòcia, una vegada van viure-hi una gent que ens deixaren alguns costums i una mica de llengua."

La memòria i els tomàquets navarresos

Fa algunes setmanes vaig escriure sobre les coses d'abans i en respondre un comentari la meva memòria em va trair. Els tomàquets deliciosos que jo recordava haver comprat en un mercat de Pamplona no eren del Roncal, sinó del Baztán, que és una altra vall del Pirineu navarrès, situada més a l'oest.

Vaig adonar-me de l'error la setmana passada, quan vaig visitar de nou el mercat pamplonès de Santo Domingo. Vaig dirigir-me a la parada on havia comprat aquells tomàquets que recordava tan bons i ve't aquí que els veig de nou, amb el cartell que deia "Tomates del Baztán". Vaig fer com els turistes que, a Barcelona, entren a la Boqueria i surten menjant fruita. Vaig comprar-me un tomàquet que pocs minuts després em vaig menjar asseguda en un banc al carrer Mercaderes. En el cas del sabor, la memòria no em va trair: eren tan bons com jo els recordava.

Foto: M. Piqueras

Coses d'Oviedo

Com fa la majoria de visitants d'Oviedo, vaig fotografiar-ne la catedral i altres monuments, però són fotos que es poden trobar en molts webs. Em reservo per al bloc algunes fotos d'aspectes menys conenguts o alguna curiositat.

El Fontán és un mercat que van restaurar fa uns quinze anys. M'hi agrada molt l'entradeta des del carrer del darrere. S'hi poden comprar productes asturians de primera qualitat; les parades de formatges, pastes artesanes, pa, cansaladeries i les peixateries fan molt de goig. Em fa l'efecte que s'hi poden trobar els 40 tipus de formatges que diuen que es fan a Astúries. Aquesta vegada vaig comprar formatge de La Peral (és un formatge blau) i un altre que porta nous. També un kit per a fabada: duu, envasat al buit, les fabes i els ingredients del porc. I pa, quin bé de déu de pa!:

Vaig seure a la plaça del Fontán (l'antic mercat, envoltat de cases). A l'hivern, a l'hora del sol s'hi està bé perquè queda arrecerat. A l'estiu, amb els tendals que hi posen també s'hi està molt bé. Encara faltaven dues hores per al dinar i vaig voler matar el cuc de la fam. Vaig demanar un pincho, pensant que seria com una banderilla dels bars bascos (pel preu que costava no esperava gaire cosa més). Mireu quin pincho de cecina i tomàquet van dur-me! (vaig deixar-hi el bolígraf al costat perquè servir d'escala comparativa):

Des del lloc on vaig seure vaig poder entrellucar, per entre els tendals de la plaça, una placa que en una paret reprodueix la definició que, d'aquest lloc, va fer Ramón Pérez de Ayala en la seva novel·la Tigre Juan: "La plaza del mercado, en pilares, está formada por un ruedo de casucas corcovadas, caducas, seniles. Vencidas ya de la edad, buscan una apoyatura sobre las columnas de los porches".

Actualment, aquelles cases no tenen aspecte senil ni caduc:

I una curiositat urbana, que podria ser de qualsevol altra ciutat. Diuen que els gossos s'assemblen als seus amos (o mestresses). Mireu aquest amb la seva mestressa. D'acord, el color de cabell és diferent, però imagineu-vos la dona amb el mateix color de cabells que el gos i amb el vestit negre. (Tinc molta imaginació?)

Fotos: M. Piqueras

Insectes comestibles

Fa uns dies esmentava en aquest bloc la parada de Petràs a la Boqueria, coneguda per la diversitat de bolets que ofereix al públic durant tot l'any. Però en parlava en relació als insectes i altres artròpodes que fins fa algunes setmanes Petràs tenia a la venda en la seva parada. Avui (7.6.2008), Quim Monzó també en parla en la seva columna de La Vanguardia. S'hi refereix en relació a un article del Daily Mail que explicava la proposta dels científics d'afegir insectes a la dieta humana habitual, com fan en molts llocs fora d'Europa, pel seu contingut en greixos insaturats, vitamines i alguns elements importants.

En l'època que jo col·laborava en la desapareguda secció de ciència i medi ambient del diari Avui, vaig publicar-hi un article en què parlava dels insectes i el seu valor alimentari. Com que l'article ja no és accessible per Internet, en copio aquí un fragment:

D'entre les gairebé 400 espècies d'insectes considerades comestibles a Mèxic, els chapulines (llagostes), les chicatanas (formigues) i els escamoles (ous de formiga) són molt apreciats. En els països centreafricans, erugues i altres larves d'insectes recollits als boscos són una font notable de proteïnes. Segons la FAO, poden ser un recurs per reforçar la seguretat alimentària d'aquells països; a diferència dels insectes procedents de sòls cultivats, els dels boscos no acumulen plaguicides. Cada 100 grams d'erugues seques conté uns 53 grams de proteïnes, un 15 per cent de greixos, gairebé 17 grams d'hidrats de carboni i un valor energètic molt alt: unes 430 kilocalories, molt més que un bistec de bou. Hi ha països on es combat la desnutrició infantil afegint farina d'erugues als aliments. Els insectes no són, però, un producte només per a situacions d'emergència, sinó que en aquells països solen formar part de l'alimentació quotidiana.

Els gustos en l'alimentació tenen un fort component cultural i en països que ens semblen propers el conill o els cargols serien rebutjats per la majoria. Per altra banda, la mundialització (o globalització, com se sol dir) fa que els costums alimentaris es vagin estenent i qui sap si, d'aquí a un temps, erugues, tèrmits i formigues no seran a costat d'olives, cargols o xoriço en els bars de tapes. (De: M. Piqueras. La caseta i l'hortet. Avui, 28.05.2005, p. 36)

Chapulines (llagostes comestibles), en un mercat a Tepoztlan (Mèxic)
Foto de M. Chaerani i I. Soemardjan (llicència Creative Commons, CC, BY 2.5)

Si no canvia la normativa i la recomanació feta a Petràs per l'Agència de Salut Pública de Barcelona continua vigent, em sembla que trigarem molt a poder demanar una ració de chapulines, chicatanas o escamoles amb la cervesa o el refresc de l'aperitiu. O a poder comprar una paperina de tèrmits fregits en una parada del mercat, com es pot fer en molts països centreafricans.

Les dones de Canet de mar i el vot

Fa un parell de dies parlava d'Elvira Rawson de Dellepiane, l'argentina que va lluitar per aconseguir el vot de la dona en el seu país. Això m'ha recordat un article llegit a Vilaweb recentment i que també té relació amb el vot de les dones. Deia l'article que Canet de mar és la població de Catalunya --i de l'estat espanyol-- on les dones van anar a les urnes per primera vegada, en un referèndum que es va fer per decidir sobre un afer local el 1933. Me n'havia parlat fa algun temps Montse Gurguí, canetenca d'adopció, però jo ho tenia ja mig oblidat. Es tractava de decidir si s'hi construïa o no un mercat. Una placa commemora aquell referèndum:

Foto: Montse Gurguí

Evidentment, va guanyar la part de la població partidària de tenir un mercat.