El Raval "revisited"

Sant Pau del Camp, vista parcial (juliol 2008)

M'agrada el barri del Raval. Em direu que no és elegant, que hi ha pobresa, prostitució i droga, que hi manca netedat, que molts carrers són insegurs, que tot i ser un barri antic, no té el valor històric del barri Gòtic... Tanmateix, és un barri sorprenent, un mosaic d'ètnies i cultures, amb botigues de tota mena, amb una història al darrera que cal descobrir, si bé en alguns llocs --Sant Pau del Camp, Hospital de la Santa Creu, Casa de Convalescència-- ja s'endevina.

La història de la Ciència i de la Tècnica a Barcelona no s'entendrien sense el Raval, un barri que, com a tal, va néixer amb la revolució industrial, al voltant de les fàbriques i vapors que es van instal·lar en llocs on durant segles hi avia hagut horts que abastien la ciutat de verdura i fruita. Però on ja feia segles que hi havia un dels més grans hospitals d'Europa. Al llarg del temps, el veïnat del barri s'ha nodrit de les diverses onades migratòries que arribaven a la ciutat en la cerca de condicions millors de vida, cosa que no sempre han trobat. Primer va ser una migració arribada d'altres punts de Catalunya quan el Raval era una zona industrial puixant. Després els nou arribats ho van fer de diversos punts d'Espanya i en les darreres dècades del segle XX va començar l'última gran onada migratòria, formada per persones estrangeres, la majoria ni tan sols europees.

El Gat de Botero, a la Rambla del Raval (juliol 2008)

De la població del Raval de 2009, un 52,78% dels homes i un 42,5 per cent de les dones eren nascuts a l'estranger. Una de les nacionalitats estrangeres més freqüents en el veïnat del barri és la filipina (la segona en els homes i la primera en les dones), tot i que la seva presència en els carrers no sigui tan evident com la de pakistanesos o persones del Magrib. La forta presència d'estrangers, que ha augmentat molt des del 2000, ha fet que la fesomia del barri canviés molt. S'han obert moltes botigues adaptades a les necessitats i costums dels seus nous habitants i en alguns indrets, el comerç i la clientela podrien fer pensar que som en un barri d'un altre país.

Botiga "de tota la vida" al Raval (maig 2009)

Avui dia, a costat d'algunes botigues "de tota la vida", n'hi ha moltes pensades per a aquella nova clientela: carnisseries islàmiques i botigues de queviures especialitzades, comerços de teles i confecció d'acord amb costums i manera de vestir no occidentals, locutoris telefònics, barberies que semblen clubs on els homes van a petar la xerrada. Hi ha un mercat que entusiasme els turistes i gent d'altres barris de la ciutat i un altre, molt més amagat i senzill, que molta gent desconeix. I a costat de cases de veïns que possiblement no passarien un control de la seva habitabilitat, n'hi altres de modernes, edificis històrics d'un gran valor arquitectònic i històric, equipaments culturals en novíssims edificis "de disseny"...

Filmoteca de Catalunya (març 2014)

El 2009, vaig escriure sobre el Raval en aquest blog ("Un altre Raval és possible", 21.05.2009). De fet, hi tinc més d'una vintena d'entrades, si bé moltes són només breus apunts o fotos de curiositats vistes pel barri. El maig de 2009 parlava de l'espai que va quedar lliure quan es va enderrocar l'anomenada illa d'en Robador. (Incís: la gent diu "carrer de Robadors", potser perquè s'ha identificat el barri amb la delinqüència i és com si en diguessin "carrer dels Lladres" Segons el Nomenclàtor dels carrers de Barcelona, però, el nom de 'Robador' era el d'una família catalana i es coneix una escriptura del segle XIV que ja cita el carrer amb aquest nom.)

La plaça de Salvador Seguí, que ocupa part de l'illa que es va enderrocar al tombant del segle XXI, era el 2009 poc més que un projecte. Una tanca ocupava gran part del perímetre de la plaça i grans camions, que no sé per on arribaven fins allà, hi descarregaven material de construcció per a la nova seu de la Filmoteca de Catalunya. En un extrem, hi havia una nova casa de veïns que en una part de la planta baixa i el soterrani acullen el Servei de Publicacions de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). Em va agradar veure el canvi que el barri estava experimentant.

Carrer d'en Robador (març 2014)

Aquesta setmana he tornat a l'illa d'en Robador, molt canviada des de 2009.  I el mosaic que és el Raval, era un cop més ben palès: mentre unes criatures filles de la immigració jugaven a la zona dels jardinets reservada per a elles, uns homes seien en els bancs públics tot deixant passar el temps en silenci; unes dones que no calia que diguessin quina és la seva professió, esperaven la clientela arrepenjades a la paret o la porta d'una casa, a costat d'unes patrulles de mossos d'esquadra i veient passar unes altres dones que, vestides amb un sari o amb el cap cobert amb un hijab, duien la mainada cap a casa; una anciana --potser de la minoria que queda de les persones que van venir a viure al barri abans de la guerra-- arrossegava un carret de la compra. I ocupant una gran part de la nova plaça de Salvador Seguí, la Filmoteca.

Vaig anar a la llibreria de l'Institut d'Estudis Catalans, per veure-hi les darreres publicacions. L'IEC, amb més de 25 societats filials, unes seccions molt actives i diverses fundacions que hi tenen aixopluc, té una editorial amb una gran producció, però que passa desapercebuda fins i tot per a lletraferits. Per exemple, aquesta llibreria és el millor lloc per trobar-hi l'obra de Mercè Rodoreda, gran part de la qual molta gent desconeix. i recentment, aquesta seu de l'IEC s'ha incorporat a l'anomenada Anella Científica, amb un canvi en la seva connexió a Internet que ha ampliat la seva velocitat de connexió  de 8 a 100 Mb per segon.

Llibreria de l'IEC a la pl. Salvador Seguí (març 2014)

Els darrers anys he sentit algunes veus crítiques amb la presència de l'IEC en aquesta plaça; sobretot que és un entorn degradat i perillós. Jo, en canvi, crec que va ser un encert que l'IEC vingués fins aquí i que seria bo que, a poc a poc, altres entitats contribuïssin, com l'IEC i la Filmoteca, a canviar la fesomia del Raval Sud, més conegut com a Barri Xino. És cert que encara està degradat, però precisament aquella zona no em sembla més perillosa que alguns carrers propers i més transitats, com els carrers del Carme o Hospital. Persones que critiquen la presència de l'IEC a la plaça de Salvador Seguí segurament no farien escarafalls per anar a dinar o sopar a Casa Leopoldo, que és a quatre passes, en el carrer de Sant Rafael, un dels que limiten l'illa d'en Robador.

Pisos nous al Raval. A l'abast de qui? (març 2014)

El perill que veig en el canvi que està experimentant el Raval és la possibilitat que l'especulació foragiti les persones que hi han viscut tota la vida i les que hi han arribat després; que esdevingui una zona fashion i les cases modestes enderrocades siguin substituïdes per pisos i apartaments de lloguers prohibitius o encara pitjor, apartaments turístics que facin del barri una zona per a forasters. Seria una llàstima que al Raval passés el que està passant en el Barri Gòtic, en el mateix districte, on diuen que les immobiliàries assetgen els llogaters que viuen en pisos de renda antiga per tal que marxin i poder restaurar els immobles i després fer-hi el gran negoci.

M'agradaria un Raval en què se solucionessin molts dels problemes que té ara el barri: marginació, pobresa, manca d'higiene, salut precària de la població, prostitució, comerç de drogues... (Un altre incís: en comparació amb el conjunt de la ciutat, el 2013, la mortalitat al Raval Sud era, en els homes, un 42,8% més gran que al conjunt de Barcelona i un 2,8% en les dones; la incidència de VIH i sida era 3 vegades més gran i la de tuberculosi, 7 i el consum de drogues i les morts per sobredosi també superaven les de qualsevol altre barri de Barcelona)  Però que seguís sent un mosaic cultural i multiètnic, i que els seus habitants estiguessin orgullosos de conviure amb museus, monestirs i esglésies històriques, biblioteques, centres universitaris i de recerca, teatres, restes arqueològiques... i que moltes d'aquestes institucions fessin també algun pas per apropar-se a aquella part de la ciutadania que sovint no té contacte amb el món de la cultura. És una utopia el que demano?

Els microbis, fabricants de iogurt (per al Max)

(Dedicat al Max, que ahir va fer onze anys. Per molts anys, Max!)

Max, si alguna vegada vas al supermercat, segurament hauràs vist que, en els mostradors refrigerats, hi ha molts tipus de iogurts: naturals, naturals ensucrats, amb sabor de fruites, amb trossets de fruites, amb cereals o fruits secs, descremats, cremosos, estil grec...; també de llet de vaca (la majoria) o de llet de cabra... Ara fins i tot n'hi ha de fets a partir de soja (un vegetal). Tot i que la majoria contenen la mateixa quantitat de producte (125 grams), hi ha supermercats que venen també iogurts en envasos més grans: de quart de quilo, de mig quilo i els més grans, d'un quilo.

Petita mostra dels iogurts en el mercat

Iogurt El Pastoret. Envàs d'un quilo.

Quan jo tenia la teva edat, la situació era molt diferent. En primer lloc, no existien els supermercats --el primer, que va ser Caprabo, van inaugurar-lo el 1959-- i els iogurts els venien a unes botigues on només despatxaven llet i pastes (al principi de tot, també els venien a les farmàcies). A més, fora de Barcelona pràcticament no coneixien el iogurt, perquè no hi arribaven els camions que els repartien. És un producte que cal conservar en fred i ara els camions que en fan la distribució a les botigues són com neveres amb rodes; per això els anomenen camions frigorífics. Però quan jo era petita els iogurts els repartien amb camions o furgonetes normals i, per tant, no podien anar molt lluny perquè, si ho haguessin fet, els iogurts s'haurien escalfat i fet malbé.

Envàs Danone dècada 1940

Els iogurts de la meva infància eren dels que ara en diuen "naturals", sense fruita o altres coses i jo només n'havia vist d'una marca: Danone. Els primer envasos eren blancs, de porcellana i sense la marca (com el de la foto), que li van imprimir després;  cap a 1950 van fer-los de vidre. Tant els de porcellana com els de vidre venien tapats amb un tros de paper transparent (paper de cel·lofana, es deia), que s'aguantava amb una goma. (A moltes cases, les gomes del iogurt es guardaven per fer-les servir després per a altres coses, com ara per a subjectar els cabells de les trenes o cuetes de les nenes.) A més, el iogurt era considerat gairebé un medicament; molta gent només en prenia quan tenia la panxa malament, amb diarrea. A diferència d'aquells temps, avui dia el iogurt se sol menjar de manera habitual. Jo mateixa acostumo a prendre-me'n tres cada dia.

Envàs Danone dècada 1950

En el súper, els iogurts es troben a la secció de productes lactis, és a dir, productes que es fabriquen a partir de la llet. T'has preguntat mai com es pot obtenir aquell producte més aviat espès i amb gust una mica àcid a partir de la llet? Doncs és gràcies a uns microbis, uns bacteris que transformen alguns components de la llet mitjançant un procés que s'anomena fermentació i en resulta un producte més espès i amb un sabor diferent. Com a aliment, les seves propietats també són diferents de les que té la llet.

No se sap a qui se li va acudir per primera vegada fabricar iogurt. Segons diuen els historiadors, els humans n'han menjat des de fa al menys 5.500 anys. També diuen que la descoberta del iogurt pot haver estat una casualitat, que podria ser que, en transportar llet de cabra (la duien en unes bosses fetes de pell d'aquells animals), la que hi havia en algun dels recipients es fes malbé i qui sap si a algú se li acudiria de tastar aquell líquid més espès i el va trobar bo. Un escriptor i científic del temps dels romans, conegut com a Plini el Vell, ja va escriure que alguns pobles "bàrbars" (per als romans, un bàrbar era el mateix que per a nosaltres un guiri) sabien com convertir la llet en una substància més espessa i d'un gust àcid agradable.

De tota manera, fins a començament del segle XX, el iogurt era un producte que només es coneixia en algunes regions de l'est d'Europa i de l'Orient mitjà. A un científic ucraïnès que es deia Ilià Mètxnikov i que va viure de 1845 a 1916, li van cridar-li l'atenció uns treballs fets per un metge búlgar de nom Stamen Grigorov, que demostraven que el iogurt era beneficiós per a la salut i també que en els iogurts hi havia sempre uns microbis vius. Els pagesos de Bulgària vivien molts anys i Mètxnikov va arribar a la conclusió que eren més sans perquè prenien molt de iogurt i també va deduir que els microbis que hi havia en el iogurt (que són els que fan que la llet es transformi en iogurt, i que es conserven vius dins del iogurt) segurament tenien alguna cosa a veure amb els efectes saludables d'aquest producte.

Que dins del iogurt, que es considera un aliment molt saludable, hi hagi microbis vius, pot semblar estrany, perquè normalment, quan parlem de microbis, ho fem pensant només en els que transmeten malalties. Però els microbis que poden causar malalties són només unes poques espècies; la majoria són bons i n'hi ha que fins i tot són indispensables per al bon funcionament del nostre cos o del conjunt de la natura. De tota manera, com que hi ha persones a qui la paraula microbi fa por, els fabricants de iogurt gairebé mai indiquen en els envasos que aquell producte conté microbis vius; solen dir que hi tenen ferments làctics, que són les substàncies que es troben en els microbis i que transformen la llet en iogurt.

El iogurt Danone no va ser el primer iogurt que es va fer a Barcelona, però va ser el que va tenir més èxit i va estendre's després per Europa i per països d'altres continents. Ara es poden trobar iogurts Danone en els supermercats de gairebé qualsevol país. El fundador de l'empresa va ser Isaac Carasso, que havia nascut a Salònica (ciutat del nord de Grècia que aleshores estava dominada pels turcs) i l'any 1912 va venir amb la seva família a Barcelona fugint d'una guerra. A Salònica, el iogurt era molt conegut i la gent el comprava a quilos i Carasso en coneixia les propietats beneficioses per a la salut. En aquella època, les infeccions intestinals (malalties del budell causades per microbis) eren molt abundants i no hi havia tractaments com els actuals, amb antibiòtics.

A Barcelona, com a moltes altres ciutats d'Europa, molts nens i nenes morien cada any a causa d'alguna infecció del budell com, desgraciadament, encara passa avui dia en països molt pobres. I el iogurt ajudava a tractar aquestes infeccions. Carasso va decidir fabricar i vendre iogurts a Barcelona, pensant sobretot en els seus efectes per lluitar contra les infeccions intestinals. Així va ser com va instal·lar una petita fàbrica en el carrer dels Àngels, que es troba prop de la Rambla, i va registrar la marca Danone per als seus productes (quan una marca està "registrada", ningú altre pot fer-la servir, és exclusiva de qui la registra). Per què Danone? Danone era el fill d'Isaac Carasso. Es deia Daniel, però la família i els amics l'anomenaven Danone i aquest nom, com marca d'uns iogurts, s'ha fet universalment conegut (als Estats Units una mica modificat: Dannon).

Aquí hi havia la placa commemorativa del primer Danone

Fins fa uns quants anys, a la façana del número 16 del carrer dels Àngels hi havia una placa que commemorava que, en aquell edifici, el senyor Isaac Carasso va fabricar el primer iogurt Danone del món. Va posar-la l'Ajuntament de Barcelona el 1994 i a mi m'agradava ensenyar-la a la gent de fora, perquè és un fet que forma part de la història de la meva ciutat. Un bon dia, però, aquella placa va desaparèixer i ara només s'hi pot veure la marca que ha quedat en el lloc on havia estat durant més de deu anys (mira la foto actual, aquí al costat). Una persona va explicar-me que els veïns d'aquell edifici la van fer retirar quan es van enfadar amb l'Ajuntament perquè no els van donar un permís per instal·lar-hi un ascensor. No sé si la història és certa, però si ho és, crec que va ser una decisió equivocada per part dels veïns; que van actuar com nens petits, quan diuen "no t'estic amic" i es neguen a compartir alguna cosa amb el nen o nena amb qui no "estan amics".

I què se'n va fer del noi Danone?  No sé si ha estat gràcies als iogurts que va menjar al llarg de la seva vida, però el cas és que Daniel Carasso, nascut el 1905, va viure 103 anys. Ell va ser qui va expandir l'empresa familiar; primer a França, després a Estats Units i altres països. Un microbiòleg que treballa a l'empresa Danone em va dir el 2005:

Daniel creador de les altres fàbriques Danones del món i que amb més de 100 anys segueix residint a Catalunya, és un apassionat dels microbis/ferments, de la salut i del desenvolupament i la recerca [...] Encara que ja molt gran, té una lucidesa fora de sèrie.

Segons la Federación Nacional de Industrias Lácteas (una associació que agrupa les principals empreses que, a Espanya, es dediquen a la producció i la venda de llet i productes derivats de la llet), l'any 2011 es van fabricar 230.000 tones de iogurts naturals en tot l'Estat. Tenint en compte que una tona són 1000 quilos, el total de iogurts naturals fabricats el 2011 va ser de 230.000.000 quilos (230 milions de quilos!). I si tenim en compte que els iogurts naturals de mida corrent contenen 125 grams del producte i que un quilo té mil grams... t'atreveixes a calcular a quants iogurts individuals corresponen aquelles 230.000 tones? I encara més. He agafat un iogurt dels que tinc a la nevera, i l'envàs mesura 6,2 centímetres en la part més ampla, que és la tapa. T'atreveixes a calcular quants quilòmetres (1 quilòmetre = 1000 metres; 1 metre = 100 centímetres) ocuparien, posats en fila un darrere l'altre, tots els iogurts naturals fabricats a Espanya l'any 2011? (Per al càlcul, podem suposar que, encara que siguin de marques diferents, la mida és igual; de fet, no hi ha moltes diferències entre els envasos d'una marca o altra.)

No sé si Isaac Carasso, quan va fundar la seva petita empresa familiar podia imaginar el 1919 que amb el temps, Danone seria una empresa d'abast mundial i que, el iogurt es convertiria en un aliment d'ús habitual. Com a gran consumidora de iogurt, m'alegro que sigui així, que pugui trobar-los en qualsevol súper i amb un assortit tan gran. Potser menjant-ne diàriament jo també pugui arribar als 103 anys. 8-)

 Potser us interessarà:
- Ha llegado el Danone a Madrid, sobre la inauguració de la sucursal de Danone a Madrid el 1930. En el blog "Història Urbana de Madrid".
- No volem una primavera silenciosa (per al Max) (aquest blog, 10.04.2012)
- Els nostres microbis (per al Max) (aquest blog, 10.04.2011)
 - Xiclet per al Max (aquest blog, 10.04.2010)
- La caseta i l'hortet (insectes per al Max) (aquest blog, 10.04.2009)
- Microbis per al Max (aquest blog, 10.04.2008)

Mirant enlaire (XI): un altre mussol en el Raval

En la nostra cultura, el mussol és símbol de saviesa. Potser per això els mussols es passegen pel Raval, un barri que molta gent associa únicament a prostitució, immigració i delinqüència, oblidant que és una zona de Barcelona on es concentren centres de cultura i saviesa: la Biblioteca de Catalunya, l'Institut d'Estudis Catalans, la Reial Acadèmia de Medicina i la de Farmàcia, l'Escola Massana, el Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC), el Museu d'Art Contemporani de Barcelona, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, diverses editorials, facultats universitàries, la Filmoteca...

L'any passat en vaig descobrir un a la cantonada del carrer del Carme amb el de les Egipcíaques, a la façana del CSIC (amb el temps s'ha anat degradant i ara a penes conserve unes poques xapes de les que es van fer servir per "dibuixar-lo"). Fa pocs dies me'n vaig trobar un altre, també al Carrer del Carme, en el número 47, a la façana de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya (RAMC), No cal mirar molt enlaire, per veure'l; només alçar una xic la mirada. Espero que duri més que el del CSIC. I que els propietaris del mur on es troba (la RAMC) no l'esborrin com si fos una pintada qualsevol.

El mussol

Jo tinc cara de setciències

i visc, de dia, ensopit;

totes les meves sentències

les penso, immòbil, de nit.

Josep Carner

Foto: M. Piqueras (22.11.2012)

Si la Balanguera fila, fila, l'Espai Mallorca filarà

Comiat de les llibreteres de l'Espai Mallorca

"Si la Balanguera fila, fila, l'Espai Mallorca filarà", va dir ahir una treballadora --ara ja extraballadora-- de l'Espai Mallorca de Barcelona, en la reunió de comiat d'aquest centre que ha funcionat a Barcelona des de 1998. No vaig poder quedar-m'hi tota l'estona, perquè tenia un altre compromís, però no vaig voler mancar a la cita.

L'Espai Mallorca ha estat un centre per a la promoció i la difusió de la cultura de les Illes, que el 1998 va fundar la Conselleria de Cultura del Consell de Mallorca amb la col·laboració del Gremi d'Editors de Balears. Tots aquests anys ha esta un pont cultural entre Catalunya i les Illes. A la llibreria s'hi podien trobar les obres més recents i populars publicades a les Illes i també les més insòlites. A més, hi havia una secció de música i s'hi venien alguns productes d'alimentació típics (vins, olis, melmelades, olives...) i també siurells, aquells xiulets de fang típics de Mallorca que cal omplir d'aigua perquè sonin. A més, hi havia un espai per a exposicions i actes diversos i un bar.

De tant en tant hi anava. Sempre hi havia exposicions i actes interessants. És un d'aquells espais del Raval que estan ajudant a dignificar el barri. I si havia de fer alguna cosa per aquella zona al matí, m'agradava esmorzar-hi. Hi feien uns entrepans de sobrassada amb mel deliciosos.

Ahir, en l'acte de comiat, una de les llibreteres de l'Espai va dir una paraules molt sentides i va deixar ben clar que l'Espai Mallorca no ha mort per manca d'activitat, sinó pel desinterès, la negligència i la desídia de les entitats i institucions de qui depenia. De tota manera, sembla que l'Espai Mallorca es podrà recuperar, en règim d'autogestió, gràcies a l'interès del col·lectiu Crits i Renou. Un noi d'aquest col·lectiu va dir que ahir es tancava una etapa de l'Espai Mallorca, però se'n començava una altra i que tot és a punt per al compte enrere i tornar a obrir-lo. Tant de bo això sigui ben aviat!

Acaba una etapa i en comença una altra...

Algunes fotos dels assistents al comiat:

Fotos: M. Piqueras (06.11.2012)

Cent anys de medicina catalana

"Salut és aquella manera de viure que és autònoma, solidària i joiosa."

Logotip 10è CMBLC, 1976

Aquesta definició de salut va sorgir del 10è Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana, que es va celebrar a Perpinyà el 1976. És una definició que no exclou la presència de la malaltia, però destaca els aspectes positius de l'organisme. Hi ha moltes persones que pateixen afeccions cròniques o algun tipus de discapacitat i malgrat això, gaudeixen d'una vida "autònoma, solidària i joiosa".

Uns congressos molt especials
Aquell Congrés de Perpinyà de 1976 va marcar una fita en la història de la medicina catalana del segle XX. Amb aquella reunió es reprenien unes trobades dels professionals de les ciències de la vida i de la salut iniciades el 1913, que van ser interrompudes dues vegades. La primera, del 1923 al 1930, el període que el país va estar sotmès a la dictadura del general Primo de Rivera. La segona, els quaranta anys anteriors als 1976, en què una absurda guerra, seguida d'una nefasta dictadura, van reprimir de nou moltes activitats relacionades amb la cultura catalana.

Del 22 al 25 de juny de 1913 es va celebrar a la Facultat de medicina de Barcelona la "Primera Reunió de Metges de Llengua Catalana", que va ser convocada per l'Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques de Catalunya i va ser presidida per Miquel Fargas i Roca (1858-1916). (Per cert, el secretari d'aquell congrés va ser Bonaventura Clotet. No sé si la coincidència de nom i cognom amb el metge que avui dia lidera la recerca contra la sida a Catalunya és casualitat; penso que potser siguin membres de diferents generacions d'una nissaga de metges.)  En l'Assemblea General que es va celebrar durant aquella reunió es va constituir l'Associació General de Metges de Llengua Catalana, de la qual --segon els seus estatuts-- podien ser socis "tots els metges i biòlegs en general residents en els països on s'hi parli la nostra llengua, i tots aquells que se n'hagin ausentat."

De "metges" a "metges i biòlegs"
És curiós que els estatuts d'aquella associació parlin de "metges i biólegs" en una època en què no existien els estudis de biologia, si més no amb aquest nom (existia la carrera de "ciències naturals", que comprenia biologia i geologia). I encara ho és més que l'any 1933 aquella associació passés a denominar-se Associacio de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana i els congressos que organitzaven s'anomenessin "de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana". Una ampliació dels seus estatuts s'indica que la seva finalitat serà "(a) el foment de les ciències mèdiques i biològiques i l'ús de la llengua catalana en l'ensenyança, publicacions i pràctiques mèdiques en les terres d'idioma català. (b) L'enaltiment de la memòria dels metges i biòlegs catalans i de llurs obres del temps passat i el foment de les relacions científiques entre els associats residents en el domini lingüístic català i els de llengua catalana residents fora d'ells. [...] (d) El foment de tots els interessos patris més o menys relacionats amb la medicina, la biologia i la higiene. (e) El foment i protecció de la investigació biològica."

Aquesta insistència a incloure la biologia en una època en què no existia cap llicenciatura amb aquest nom s'explica si considerem el terme de manera àmplia, atès que en aquelles primeres trobades, a més de metges, van participar-hi alguns veterinaris i alguns farmacèutics. Amb la inclusió dels "biòlegs" en el nom de l'Associació pot haver-se cercat una forma legal que hi permetés la participació de persones, que, sense ser metges, estiguessin relacionades amb la pràctica mèdica. Un exemple clar és el de Ramon Turró, destacat immunòleg i fisiòleg, que va ser director del Laboratori Microbiològic Municipal de Barcelona. Turró que era un gran expert en bacteriologia, immunologia, fisiologia, va entrar a treballar al Laboratori Microbiològic Municipal quan era estudiant de medicina, però mai no va acabar la carrera. La necessitat de disposar d'un títol acadèmic per poder seguir en aquella institució, que va arribar a dirigir, el va empènyer a estudiar veterinària, carrera que va aprovar en un sol curs, a Santiago de Compostela, en les convocatòries de juny i setembre.

Abast del Congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana

Els Congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana (CMBLC) són reunions pluridisciplinàries amb un alt contingut cívic. Per una banda, convoquen professionals i estudiants dels diversos àmbits de les ciències de la vida i de la salut i de disciplines que hi estan relacionades, com poden ser la bioenginyeria, la bioinformàtica o les ciències ambientals. S'hi tracten aspectes estrictament científics i d'altres de caire social, com ara l'organització hospitalària, la comunicació mèdica, la relació ecologia i salut o la formació dels professionals de les ciències de la vida i de la salut. Per altra banda, compten també amb la participació de professionals d'altres camps del coneixement. Per exemple, en el setè congrés (Palma, 1932), hi va haver una ponència sobre climatologia a càrrec d'Eduard Fontserè i el quinzè congrés va comptar entre els seus conferenciants amb un filòsof (Pere Lluís Font) i amb un lingüista especialitzat en semiòtica (Sebastià Serrano).

La Fundació Alsina i Bofill
L'Assemblea del Quinzè CMBLC (Lleida, 1996) va decidir l'establiment d'una fundació que tingués com a principal finalitat l'organització dels CMBLC, com havia fet anterior l'Associació de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana. Es va decidir que aquesta fundació portés el nom d'Alsina i Bofill, com a homenatge a Josep Alsina i Bofill (1904-1993), el metges que va impulsar la represa dels CMBLC i va fer possible que el 1976 se'n celebrés el Desè, a Perpinyà. Com molts altres metges i professionals catalans compromesos amb el país i la cultura, el 1939 Alsina i Bofill va patir la depuració política i qui podria haver estat un gran professor de medicina (en acabar la guerra civil era professor adjunt de la Universitat Autònoma) es va veure forçat a dedicar-se únicament a la medicina privada. Tanmateix va exercir el seu mestratge com a professor convidat en cursos monogràfics, cicles de conferències o seminaris organitzats a la universitat. El 1962 va participar en la represa de la Societat Catalana de Biologia, que havia estat reprimida el 1939 i va ser-ne president de 1963 a 1966. En el període 1974-1978 va presidir simultàniament l'Institut d'Estudis Catalans i l'Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears (ACMCB). Gran coneixedor i amant de la llengua, Alsina i Bofill va col·laborar en la redacció del primer Diccionari de medicina en català, dirigit per Manuel Corachan, i que va publicar-se el 1936. Mig segle més tard va participar en una empresa semblant, el Diccionari enciclopèdic de medicina, dirigit per Oriol Casassas i publicat el 1990. va participar també en la redacció del Vocabulari mèdic que va publicar l'ACMCB el 1974.

La Fundació Alsina i Bofill és l'entitat convocant dels CMBLC des de l'any 2000 i ha participat en l'organització dels Congressos de Pediatres de Llengua Catalana. Un altre objectiu de la Fundació Alsina i Bofill és promoure la publicació d'obres científiques en català. Ho fa mitjançant la seva participació en el Projecte Scriptorium, de traducció ni publicació en català de llibres de text universitàri bàsics. També dóna suport a altres publicacions científiques, com ara el llibre Contes de microbis, una obra de divulgació de la microbiologia adreçada a la mainada.

L'Amfiteatre Anatòmic - Sala Gimbernat

En el número 47 del carrer del Carme de Barcelona, fora del recinte del que havia estat l'antic Hospital de la Santa Creu --avui dia seu de la Biblioteca de Catalunya--, hi ha altres dos edificis històrics relacionats amb aquell hospital. Un d'ells és la casa de Convalescència, actual seu de l'Institut d'Estudis Catalans. L'altre és el Col·legi de Cirurgia, que va ser la seu de la Facultat de Medicina quan la Universitat va retornar a Barcelona el 1843 (recordem que el 1714 Felip V va traslladar la Universitat a Cervera, població que li havia donat suport en la guerra per la corona espanyola) i avui dia acull la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya. L'espai més important d'aquest últim edifici és una sala circular, al centre de la qual hi ha una taula de disseccions de marbre blanc, i que està envoltada per grades i tribunes. Aquesta sala va ser l'amfiteatre anatòmic de l'Hospital, on es feien operacions i lliçons d'anatomia, que eren seguides pels membres de l'Acadèmia i per metges que s'estaven formant. La sala Gimbernat és del 1762, d'estil neoclàssic i té uns enormes vitralls que a la tarda, quan el Sol està baix, il·luminen aquell recinte com si fos l'escena d'un teatre.



 

Aquest amfiteatre anatòmic s'anomena Sala Gimbernat en honor d'Antoni Gimbernat i Arboç (1734-1816), que el 1772 va fer en aquesta sala la demostració anatòmica de la seva tècnica per a la intervenció de l'hèrnia femoral o crural, coneguda com a "operació de Gimbernat". Un bust en l'amfiteatre ret homenatge a Gimbernat. i un altre, al seu mestre, Pere Virgili (1699-1766) que, quan era Cirurgià Primer de l'Armada, va fundar, a Cadis, el primer Col·legi de Cirurgians.

La Sala Gimbernat i els CMBLC
Demà, dilluns 9 de juliol de 2012, a les 6 de la tarda, la Sala Gimbernat acollirà una sessió en què es tractarà dels Congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana; del seu passat, del seu present i del seu futur. Aquesta sessió, podria considerar-se el 19è CMBLC, que hauria hagut de celebrar-se enguany, però diverses circumstàncies no ho han fet possible. És una sessió oberta al públic, que s'emmarca en les celebracions del centenari de la Societat Catalana de Biologia, filial de l'Institut d'Estudis Catalans. Una bona ocasió per conèixer una mica la història d'aquestes trobades i per admirar un espai emblemàtic de la història de la medicina catalana.

Nota: Les fotos de la Sala Gimbernat són de l'Arxiu fotogràfic de la Reial Acadèmia de Medicina.

El gessamí de Mercè Rodoreda

Es clava el gessamí en ta cabellera,

regira els brins, les fulles arrecera

el vent vivent que el canyissar destria.

Mercè Rodoreda (del sonet XLII)

A partir d'aquest mes, cada divendres hi haurà visites guiades al jardí Mercè Rodoreda, aquell oasi en el Raval de Barcelona, on hi ha plantes que surten en les obres l'autora. Es troba a la Casa de Convalescència (carrer del Carme, 47), on té la seu l'Institut d'Estudis Catalans. És un jardí enlairat, al qual s'accedeix des de la primera planta del claustre de l'Institut. Les visites es faran en grups reduïts cada divendres al matí i caldrà concertar la visita per telèfon (932701621) o per correu electrònic (informació@iec.cat)

Entrada al jardí Mercè Rodoreda:

A la dreta, darrera la reixa, el jardí Mercè Rodoreda (maig 2012)

 
Algunes de les plantes que s'hi pot veure:

Cinerària (?) (juny 2012)

Magraner nan, flors (juny 2012)

 

Glicina blanca (maig 2012)

Camèlies (març 2011)

Nenúfar (abril, 2009)

Potser us interessarà:
- Pluja al jardí Mercè Rodoreda (aquest bloc, 10.06.2011)
- La glicina del jardí Mercè Rodoreda (aquest bloc, 11.04.2011
- El jardí Mercè Rodoreda, un oasi ciutadà (aquest bloc, 23.06.2008)

Fotos: M. Piqueras

Mirant enlaire (IV)

Cada vegada que passo pel carrer dels Àngels penso si deu haver-hi gaire gent que s'adoni de l'existència d'aquesta escultura adossada a la part alta d'un edifici del Carrer Elisabets (costat muntanya):

Per cert, també mirant enlaire en el mateix lloc, però una mica més avall he vist ja unes llums de "Bon Nadal", a l'entrada del carrer Elisabets:

Potser no hauria d'estranyar-me. Al cap i a la fi ja fa un mes que en el supermercat Consum que tinc prop de casa van posar la taula amb els torrons de Nadal.

Fotos: M. Piqueras (03.11.2011)

Mirant enlaire (III): un mussol en el Raval

Mirant enlaire pel barri del Raval he descobert aquest mussol:

És a la paret de l'edifici del Consell Superior d'Investigacions Científiques, a la cantonada amb el carrer del Carme. És un "mosaic" fet amb xapes. Qui l'hagi fet, o és un gegant o ha necessitat una escala per enfilar-se fins a aquella alçada, gairebé on hi ha situada la placa amb el nom del carrer. Per cert, no sé si és el meu astigmatisme o la perspectiva de la foto que m'ho fa veure així, però posaria mà al foc que la placa està clavada una mica torta.

Foto: M. Piqueras (20.09.2011)

Vist per Barcelona

Davant d'una bar de la Rambla, a l'alçada de Canaletes, hi havia dotzenes de persones fent cua:

No volien menjar ni beure res. Volien veure un partit de futbol de la Champions! Jugaven el Barça i el Madrid i en el bar hi havia una pantalla molt gran de televisió on es veia el partit.

Aquesta primavera, a la plaça de la Gardunya feien obres en un bar-restaurant. El 10 de maig hi vaig passar pel davant i hi vaig veure aquest cartell damunt la porta:

Deien que obrien de nou el 23 de maig, dimarts. Del 2012? Perquè enguany, el 23 de maig ha caigut en dilluns.

Pel carrer del Carme vaig veure el repartidor d'un supermercat:

Aquest sí que és un transport ecològic!

Vist al carrer Hospital:

Llàstima que estigués tancat! M'hauria agradat saber com és el "cabell humà verge".

Fotos: M. Piqueras (maig i juny 2011)

Pluja al jardí Mercè Rodoreda

Aquest matí, aprofitant un descans en les Jornades de Revistes Científiques que s'han fet aquests dies a l'Institut d'Estudis Catalans, he sortit al jardí Mercè Rodoreda, que es troba en el primer pis de l'Institut i és un oasi de tranquil·litat i pau en el Raval. Plovia i l'aigua lliscava damunt les fulles de les camèlies:

 

I una gota que no mulla

pel ventre verd d'una fulla

rellisca però no cau.

Mercè Rodoreda (de La cançó del diable)

En el petit estany, els nenúfars rebien l'aigua per tots costats. Allà es podia dir que plovia sobre mullat:

                             [...]els nenúfars

s'arrisquen palpitant sobre l'ensomni

dels estanyols on se condorm l'oratge.

Gabriel Alomar

Potser us interessarà:

- La glicina del Jardí Mercè Rodoreda (11.04.2011)
- Les camèlies de Mercè Rododera (21.02.2011)
- Donzella d'entre veles al jardí Mercè Rodoreda (20.04.2009)
- El jardí Mercè Rodoreda: un oasi ciutadà (23.06.2008)

Fotos: M. Piqueras (10.06.2011)

No és allò que sembla (V)

És una perruqueria del carrer Hospital de Barcelona. Em va cridar l'atenció veure-hi aquests cartells en el vidre de la porta:

No és que volgués apuntar-me a l'oferta, però tenia curiositat de saber de què anava allò del sexe gratuït i em vaig apropar al vidre. Si, en veure la foto, a algun lector o lectora se li ha passat pel cap de preguntar-me l'adreça exacta de la perruqueria, no cal que ho faci, llevat que vulgui anar que li arreglin el cabell en una botiga on han tingut aquesta original idea per atreure la clientela. Vegeu un tros de la foto ampliada:

Si no ho llegiu bé, cliqueu-hi al damunt i veure-ho la foto ampliada. De tota manera, ho transcric aquí: "Seas del SEXO que seas si vienes con tu pareja el servicio de menor valor te saldrá GRATIS". Ja ho diuen, que sempre cal llegir la lletra petita! Però que passarà si algú entra a l'establiment sense haver-la llegit?

Aquests grafits tampoc li deuen agradar, a l'Ajuntament?

Penso que deu ser un transformador d'electricitat per al barri del Raval. És a la plaça de Sant Agusti, en el carrer Hospital, i sort dels grafits que el cobreixen, perquè aquella andròmina en aquell indret és lletgíssima. En veure-la ahir vaig pensar si l'Ajuntament també hi estarà en contra, com en el cas dels grafits de les persianes de les botigues.

El "Nadal" dels sikh?

Ja he dit alguna vegada que el Raval és un barri de Barcelona que em proporciona moltes sorpreses. O potser ja no m'hauria de sorprendre, tenint en compte la mescla de cultures que avui dia hi ha en aquell barri.

Aquest matí anava a l'assemblea de la Societat Catalana d'Història de la Ciència i de la Tècnica (SCHCT), que es feia a l'Institut d'Estudis Catalans, i en apropar-me als jardins Fleming des de la plaça de la Gardunya, he sentit molt de xivarri i un soroll com de timbals. Uns nois amb indumentària hindú venien des del carrer Hospital i corrien en direcció al carrer del Carme, com si no volguessin perdre's algun espectacle.

En arribar als jardins Fleming, malgrat els barracons que hi ha ara per les obres de reforma de la plaça de la Gardunya, he vist una espectacle multicolor. Nois i homes amb el turbant típic dels sikh o amb el cap cobert amb mocadors de color groc o ataronjat i els vestits de colors vius. Justament en aquell moment començava a passar per allà una desfilada. Al capdavant duien una pancarta i he pensat si no seria una manifestació de la comunitat hindú en contra dels que han fet declaracions xenòfobes els darrers temps. De seguida m'he adonat, però, que allò semblava més aviat una processó.

He preguntat de què es tractava a un sikh que hi havia aturat a la vorera i m'ha dit que era una celebració religiosa, però sense més explicacions; no semblava que tingués gaire ganes de parlar --potser creuen que una dona no s'ha d'adreçar a un desconegut? No he pogut evitar la temptació i m'he quedat allà a veure la processó, que és un espectacle més entretingut que una assemblea d'una associació (només m'he perdut els deu primers minuts de l'assemblea de la SCHCT).

Els que duen corbata no semblen sikh

 
És curiós que hi ha coses que són recurrents en la majoria de religions. Hi havia uns homes que duien unes bosses plenes de pètals que anaven llençant damunt els que desfilaven, com es fa en processons catòliques. I, dalt d'una quimera de pali i papamòbil, hi havia un guru que, amb una mena de plomall, semblava que anés beneint la gent i els llocs per on passava.

I, com en altres religions, les dones també relegades a un segon pla. Desfilaven al darrere, amb les criatures.

Ara ja sé que celebren: el naixement del guru Nanak (1469-1539), fundador de la religió sikh. Sembla ser que va néixer a l'abril, però avui dia la commemoració d'aquell esdeveniment es fa coincidir amb la Lluna plena de novembre. I aquesta nit tindrem Lluna plena.