Per què es fan vells els monuments?

Durant les vacances molta gent combina el lleure amb la cultura i visita monuments com ara castells, palaus, esglésies, monestirs, estàtues, o restes arqueològiques. No cal anar molt lluny, a Catalunya gairebé cada municipi té alguna joia històrica que explica una part del seu passat. L'estat de conservació dels monuments és molt variable, però si hi ha un fet indiscutible és que, amb el temps, tots es deterioren.

Cartoixa de Scala Dei (El Priorat)

Cartoixa de Scala Dei (El Priorat)

Espadanya d'una església romànica (Salamanca)

Mausoleu en el cementiri de Santa Isabel (Vitoria)

Taula menorquina

Diversos factors contribueixen al deteriorament dels edificis i monuments. Per una banda, l'acció humana, especialment en temps de guerra i disturbis. Per una altra, les condicions climàtiques i ambientals, la contaminació atmosfèrica, i el material amb què estan construïts. La pluja, el vent, el sol o l'ombra i el fred i la calor alteren els materials, com també ho fan els contaminants orgànics o inorgànics de l'ambient. A més, no tots els materials tenen el mateix grau de vulnerabilitat.

Hi ha encara un altre factor, que sovint passa desapercebut, i és el deteriorament causat pels éssers vius, que poden ser molt variats, des de bacteris, fongs, algues i plantes que hi creixen al damunt fins als ocells que hi deixen caure els seus excrements. Els líquens i les molses embelleixen parets i murs en donar-los aquella pàtina de construcció antiga que sovint és molt apreciada, però també els envelleixen, perquè els productes del seu metabolisme actuen com a agents corrosius i van desintegrant-ne el substrat, on es formen forats que després poden omplir-se de terra en la qual poden créixer algunes plantes. Els líquens que colonitzen les superfícies del monuments poden ser molt diversos. Cada espècie pot tenir necessitats diferents pel que fa a l'acidesa del substrat, les necessitats de llum, humitat i nitrogen assimilable. En un estudi fet en restes arqueològiques a l'illa de Sardenya, s'hi van identificar unes 300 espècies líquens. En un sol nurag, van identificar-se'n 12 espècies, que creixien en llocs diferents del monument.

Nurag Santu Antine, amb líquens i plantes

Els líquens són uns organismes duals, formats per la unió simbiòtica d'un fong i d'una alga o un cianobacteri. És una unió permanent de la qual els dos membres de l'associació surten beneficiats. El fong aporta minerals i aigua i l'alga (o el cianobacteri) hi aporta els nutrients que produeix en la fotosíntesi. La contaminació atmosfèrica pot alterar l'equilibri de la relació simbiòtica. Per això els líquens són uns bons indicadors de les condicions atmosfèriques pel que fa a contaminació. En el segle XIX ja es va descriure  l'anomenat "efecte ciutat", amb una disminució de la diversitat de líquens, que en principi va atribuir-se al sutge produït en la combustió del carbó. Més endavant es va veure que hi ha un compost de sofre, el diòxid de sofre (un dels contaminants causants de la pluja àcida), que retarda el creixement dels líquens i acaba matant-los. Avui dia, hi ha estudis de qualitat ambiental que es duen a terme fent inventaris periòdics dels líquens que viuen en la zona considerada.

Els líquens que creixen en les parets i taulades dels monuments o sobre les estàtues no afecten tots de la mateixa manera el substrat. Poden anar des dels que només penetren en el substrat algunes dècimes de mil·límetre i formen una mena de crosta a la superfície, fins als que penetren uns 16 mil·límetres i poden tenir més massa dins del substrat que a l'exterior. Els edificis construïts amb roques calcàries, com ara la pedra de Montjuïc, es deterioren més fàcilment perquè, si hi ha humitat, el CO2 que allibera el liquen reacciona amb el carbonat càlcic de la roca i forma bicarbonat que o bé s'escorre o bé queda incrustat.

Líquen crustaci en un mur del Llatzaret de Maó

Líquens (i tortugueta) a les ruïnes de Leptis Magna (Líbia)

Branques seques recobertes de líquens

Els cianobacteris que viuen sobre la pedra i els monuments solen trobar-se associats amb algues vermelles o verdes i diatomees. Formen  biofilms i crostes sobre superfícies de pedra, també a l'interior dels edificis. Si hi ha humitat, el color serà verd; si no n'hi ha, el color dels biofilms o crostes és negre. A més, molts fongs contribueixen també al deteriorament  dels monuments, on causen, en la pedra, lesions en forma de cràter, l'exfoliació de la superfície i la pèrdua de material. Se n'han trobat moltes soques que fins i tot viuen a l'interior mateix de la pedra.

Quan ens trobem una església, un castell o algun altre monument amb aquella pàtina d'antic que solem admirar, hem de pensar que allò que realça la seva bellesa és també causa de la seva destrucció.

Potser us interessi:
- Biodeterioration of Cultural Heritage in Italy: State of the Art (Urzi C., De Leo F.)
- Lichens and higher plants on stone: a review (Lisci M., Monte M., Pacini E.)
- Els líquens, criatures duals (aquest bloc, 09.05.2010)

Fotos: M. Piqueras