Preparem-nos, que arriba la Xylella

Oliveres del Salento infectades per Xylella fastidiosa
( Foto: Gianpietro Lipparini)

No sé quant de temps es conserva l'oli d'oliva, però estic pensat a fer-ne provisions. El seu preu segurament es dispararà si la Xylella fastidiosa, el bacteri que, en quatre anys, ha atacat dos milions d'oliveres a Itàlia, segueix estenent-se de manera imparable, com tot ho fa preveure. Però que s'apugi el preu de l'oli d'oliva és un mal menor comparat amb la magnitud del desastre ecològic que aquesta plaga pot causa en els països de la Mediterrània.

A través de l'Imma Rúbies, biòloga catalana que és professora de la Universitat de Bolonya, els darrers anys he anat seguint el desenvolupament de la síndrome de dessecació ràpida de l'olivera, una malaltia amb un nom força descriptiu que afecta principalment les oliveres, però que pot afectar també altres espècies vegetals. La foto mostra un camp d'oliveres del Salento, una zona de la província italiana de Lecce (a la regió de la Pulla, en el tacó de la bota de la península italiana), que és la més afectada per l'acció devastadora d'aquest bacteri. Les oliveres de la foto no han patit cap incendi, com es podria suposar pel seu aspecte; la dessecació ha estat causada per la infecció que pateixen.

El bacteri i la malaltia

Xylella fastidiosa (foto Wikimedia Commons)

Xylella fastidiosa, el bacteri causant d'aquest desastre ecològic, viu en el xilema de les plantes que infecta. (El xilema és el conducte que, en les plantes vasculars, duu la saba des de l'arrel a les les fulles.) En molts casos, la població de bacteris dins del xilema no es fa molt gran i la planta infectada no presenta cap símptoma. De vegades, però, la població bacteriana augmenta molt i arriba a obstruir els vasos del xilema. Això impedeix que a les fulles els arribin aigua i nutrients i comencen a assecar-se. És el que està passant a les oliveres de la província italiana de Lecce, on el 2016 ja hi havia més de dos milions d'arbres infectats i altres deu milions corren el risc de contraure també la malaltia, segons ha indicat Giovanni Martelli, professor emèrit de patologia vegetal de la Universitat de Bari.

Vall de Guadalest (Foto M. Piqueras, abril 2016)

Fins no fa gaires anys, Xylella fastidiosa només s'havia trobat infectant plantes en el continent americà: Estats Units, Mèxic, Costa Rica, Venezuela, Perú, Argentina i Brasil. A Califòrnia, causa la malaltia de Pierce en les vinyes i, al Brasil, hi ha una subespècie que està causant estralls en els cítrics des de 1994. Després se'n va detectar la presència a Taiwan, i també en alguns productes importats a França, però van ser casos aïllats. L'octubre de 2013 va detectar-se per primera vegada a la província italiana de Lecce, en una zona propera a uns vivers de plantes ornamentals, d'on podria haver sortit el bacteri. Des del primer punt d'infecció, el bacteri ha anat avançant a una velocitat de 30 km per any. També se n'ha descrit la presència a l'Iran i a Turquia, però encara no hi ha estudis genètics que confirmin que es tracta de la mateixa espècie. El 2015 va detectar-se a l'illa de Còrsega, en plantes ornamentals, però després ha afectat plantes que creixen espontàniament a la Mediterrània, com ara el romaní, la ginesta i el baladre. El gener de 2017 es van detectar a Mallorca i Eivissa els primers casos d'infecció per Xylella en plantes ornamentals. Uns mesos després també apareixia a la península Ibèrica, en uns ametllers de Guadalest, a la comarca de la Marina Baixa (Alacant).

Branques d'olivera infectades per Xylella fastidiosa.

El xilema de les plantes no és l'únic habitat d'aquest bacteri, que també viu a l'aparell digestiu d'insectes que es nodreixen de la saba que puja pel xilema de les plantes. I l'insecte és qui transporta el bacteri d'una planta a una altra. Quan xucla el xilema d'una planta infectada, també engoleix bacteris, que colonitzen la part anterior del seu aparell digestiu, propera a la boca, i poden passar a altres plantes quan l'insecte hi clavi el seu aparell xuclador. A diferència d'alguns patògens que tenen hostes específics, Xylella pot infectar una gran varietat de plantes; fins ara es coneixen, per tot el món, 309 possibles plantes hostes, distribuïdes en 63 famílies; la Unió Europea ha elaborat una llista d'espècies susceptibles a una o més subespècies del bacteri que actualitza periòdicament.

Pel que fa a l'insecte vector, no és únic i el bacteri també pot viure a l'aparell digestiu de diverses espècies. Això ha contribuït a l'èxit de Xylella com a agent infecciós. De tota manera, no sempre que el bacteri colonitza el xilema d'una planta es produeix la malaltia. Com passa en algunes malalties infeccioses dels humans, hi pot haver plantes que tot i estar infectades, no arribin a presentar mai símptomes; són els individus que en epidemiologia s'anomenen "portadors sans". Per altra banda, si bé pot colonitzar més de 300 espècies de plantes, existeix una especificitat pel que fa al desenvolupament de les infeccions que causen símptomes, de manera que diferents grups genètics del bacteri (subespècies i soques) solen causar la malaltia en espècies diferents. Per exemple, la que està destruint les oliveres d'Itàlia és una soca de la subespècie pauca, pròpia de Sud-amèrica. Però aquesta mateixa soca també infecta els baladres; per tant, és difícil predir quines espècies atacarà una soca determinada de Xylella.

Philaenus spumarius, vector de Xylella fastidiosa (Wikimedia Commons)

Tot i que qualsevol insecte xuclador que s'alimenti del xilema de les plantes podria ser el vector de la infecció per Xylella, a Itàlia només se n'ha identificat una espècie en el cas de la dessecació ràpida de l'olivera: Philaenus spumarius, que xucla el xilema en les parts encara tendres de les oliveres infectades i esdevé el mitjà de transport del bacteri per passar a altres plantes. El nom que identifica aquesta espècie (spumarius) fa referència a l'escuma que produeixen les seves nimfes (una de les fases larvàries) i que els serveix de protecció.

Tractament de la malaltia i polèmica a Itàlia
Malauradament, ara per ara no existeix un tractament per guarir les oliveres afectades de la síndrome de dessecació ràpida. L'única cosa que es pot fer per controlar la malaltia és arrencar els arbres infectats i impedir la disseminació del bacteri tot arrencant la vegetació que creix al voltant i que podria també estar infectada, però no presentar símptomes. De fet, des que un bacteri infecta una olivera fins que comencen a manifestar-s'hi els primers símptomes pot passar fins a un any i mig, temps suficient perquè hagin esdevingut un reservori de la malaltia i el bacteri hagi pogut transmetre's a moltes altres plantes.

Hi ha uns protocols internacionals per a actuar davant d'infeccions com la de Xylella i l'Agència Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) va respondre de seguida elaborant un informe per a la Comissió Europea sobre les mesures que calia prendre. Després, la Comissió va dictar unes mesures d'urgència per frenar l'avenç de la malaltia. Tan bon punt es detecta la malaltia, cal actuar amb rapidesa per arrencar els arbres i altres plantes infectades o que, per la seva proximitat podrien estar-ho, i crear una zona de contenció de la infecció. A més cal identificar i eliminar de seguida l'insecte vector de la malaltia en cada brot de la plaga, atès que tots els insectes que s'alimenten dels fluids del xilema de les plantes han de considerar-se possibles disseminadors del bacteri.

Malauradament a Itàlia aquestes mesures van ser aturades per l'acció d'uns grups de pressió formats per pagesos i moviments ecologistes, que van oposar-se a l'arrencada de les oliveres on s'havia detectat el bacteri. Primer van dir que Xylella no era la causa de la síndrome de dessecació ràpida de l'olivera, i que era un bacteri oportunista que infectava arbres ja malalts per una altra infecció causada per un fong. També que els arbres que eren ben tractats i als quals s'aplicaven tècniques d'agricultura ecològica no patien la malaltia, afirmació que van desmentir els estudis realitzats en aquests cultius. Després va escampar-se la teoria de la conspiració, segons la qual el bacteri hauria estat alliberat en el medi per científics que l'havien estudiat en un laboratori de la regió, però a uns 200 km de distància de la zona on van sorgir els primers brots. Va córrer el rumor que al darrera hi havia la multinacional Monsanto, que volia substituir les oliveres de la Pulla --algunes d'elles mil·lenàries-- per oliveres modificades genèticament que s'estaven produint a Israel. Les denúncies van fer que la fiscalia actués "segrestant" els arbres infectats i impedint que fossin arrencats o talats, fins que no es disposés d'un estudi dut a terme per investigadors independents.

L'estudi es va fer i va demostrar que la causa de la dessecació ràpida de l'olivera era, com els científics havien dit des del principi, el bacteri Xylella fastidiosa. Mentrestant, s'havia perdut un temps preciós i la malaltia havia anat avançant. La Comissió Europea estava furiosa amb el Govern italià, al qual va amenaçar d'aplicar-li fortes sancions. Recentment i davant el perill que hi ha que la plaga s'escampi per Europa, les autoritats europees han fet un últim advertiment i han donat un termini de dos mesos perquè es duguin a terme les directives de contenció de la malaltia.

Però encara hi ha esperança
Quan em van arribar les primeres notícies d'aquesta greu plaga que afectava les oliveres italianes, vaig pensar si no estaríem davant d'una situació semblant a la que va viure la viticultura a Europa a finals del segle XIX, quan la fil·loxera, que, com la Xylella, va arribar d'Amèrica, va arrasar les vinyes europees. (La fil·loxera, no és, però, un bacteri, sinó un insecte paràsit emparentat amb el pugó, que ataca les arrels de les plantes que parasita.) Els ceps americans eren resistents a la fil·loxera i la solució va ser empeltar ceps americans en els europeus.

Suposo que, com jo, qui conegui una mica la història de la fil·loxera pensaria el mateix. Primer, en el desastre que es pot produir i després que potser existeixi alguna varietat d'olivera resistent amb la qual es puguin renovar els cultius, com es va fer amb els ceps. I així és. Aquests anys s'ha vist que no totes les oliveres responien d'igual manera a la infecció. Els mateixos pagesos van adonar-se que la varietat d'olivera anomenada Leccino era més resistent i van suggerir que es faci servir per empeltar a les oliveres de varietats més susceptibles a la infecció, especialment als arbres monumentals, mil·lenaris. Després s'ha descobert encara més resistència en una altra varietat d'olivera, la FS-17, que es coneix com a Favolosa. És una varietat que va obtenir-se per selecció de plàntules i que està patentada pel Consell Nacional de Recerca italià. El fet que estigui patentada, però, ha despertat suspicàcies entre els pagesos, que pensen que els propietaris de la patent potser n'apujaran el preu i les noves varietats podrien quedar fora del seu abast.

La plantació de varietats d'olivera resistents a Xylella o el seu empelt en les oliveres que ara per ara en són susceptible no podent ser, però, solucions immediates, sinó a llarg termini. Ara per ara, el que cal fer és eliminar el bacteri de les zones infectades i això només podrà fer-se arrencant els arbres infectats tan bon punt es manifestin els primers símptomes de la dessecació. Malauradament l'aturada d'aquesta pràctica per ordre judicial mentre s'investigaven les denúncies fetes per pagesos i ecologistes va fer que la infecció s'estengués per tota la província de Lecce i hagi entrat també a les províncies veïnes de Brindisi i Taranto.

El futur de les oliveres de la Mediterrània
L'olivera és un dels principals recursos de l'agricultura tradicional dels països de la conca mediterrània. També es troba a la base de l'anomenada dieta mediterrània. Fa algunes hores, a través de Facebook, m'han arribat aquestes fotos:

Oliveres de l'illa de Naxos, a les Cíclades (foto de M. Florenciano)

Fulles i fruits d'una olivera de Naxos (foto de M. Florenciano)

Les ha fetes Mo Florenciano a l'illa grega de Naxos i les reprodueixo amb el seu permís. Me les mirava i pensava que no fa tant de temps que les oliveres del Salento estaven tan sanes com aquestes oliveres de les Cíclades. Esperem que les oliveres de Naxos es mantinguin sanes i puguin arribar a mil·lenàries, com algunes de les oliveres que han hagut d'arrencar a Itàlia. És un patrimoni natural de tan valor com el que pugui tenir el patrimoni arquitectònic.

NOTA
Els estudiants d'una escola del Salento han fet un vídeo (16 minuts) sobre aquest greu problema que afecta la major riquesa de la seva terra. És molt il·lustratiu i una bona eina de divulgació sobre la síndrome de dessecació ràpida de l'olivera:



Actualització (22.07.2017)
El 9 de març de 2017, el TERMCAT va publicar un article en el seu blog amb informació sobre Xylella fastidiosa i la manera de denominar el bacteri en un context de divulgació. L'adaptació del gènere Xylella quan es tracta com un nom comú és xilel·la, que és del gènere femení. Per tant, el títol d'aquesta entrada del meu blog hauria de ser "Preparem-nos, que arriba la xilel·la".

Per saber-ne més:
- How do plant disease caused by Xylella fastidiosa emerge?, per R.P.P. Almeida i L. Nunney, a Plant Disease, novembre 2015, pp. 1457-1467
- Lo scontro tra giustizia e scienza sulla xylella in Puglia, per Daniele Rielli, a Internazionale (24.12.2015)
- Plant disease explained: The dangers of Xylella fastidiosa, per Rebekah Robinson, a The Telegraph (23.02.2016)
- Xylella fastidiosa, avís fitosanitari d'una nova malaltia a Europa per a les oliveres i la planta ornamental, per Isabel Pujades i Trinidad Plaza, a Quaderns Agraris, 41 (desembre 2016), pp. 61-70
- La plaga vegetal más peligrosa de Europa invade las Baleares, per Joaquim Elcacho, a Natural-La Vanguardia (24.01.2017)
- Xylella, così si vince il batterio che ha infettato 2 milioni di ulivi, per Michelangelo Borrillo, a Corriere della Sera (07.05.2017)
- 'Xylella fastidiosa': una predicción cumplida, per Michele Catanzaro, a El Periódico (03.07.2017)
- Alerta al camp valencià: ha arribat el 'Xylella fastidiosa', per Núria Cadenes, a Vilaweb (11.07.2017)
- Xylella fastidiosa vector transmission biology, per Rodrigo P.P. Almeida, al llibre Vector-Mediated Transmission of Plant Pathogens, pp. 165-173
- Modelling the spread and control of Xylella fastidiosa in the early stages of invasion in Apulia, Italy, per S.M. White, J.M Bullock, D.A.P. Hooftman, D.S. Chapman, a Biol Invasions (2017) 19:1825-1837
- Diffusion of Xylella in Italian olive trees. Blog dedicat exclusivament a recollir notícies i informació sobre la dessecació ràpida de l'olivera a Itàlia.

Elisabetta Fiorini Mazzanti (1799-1879)

Accademia dei Lincei (M. Piqueras, 2011)

L'Herbari de la Universitat La Sapienza de Roma, fundat el 1872, conté més d'un milió d'exemplars, bona part dels quals formen part de col·leccions històriques. Entre aquests herbaris històrics, hi ha el de la comtessa Elisabetta Fiorini-Mazzanti (1799-1879), destacada botànica especialitzada en l'estudi de molses i d'algues d'aigües dolces, a les quals va dedicar la seva atenció durant cinquanta-cinc anys. L'Accademia dei Lincei, de la qual va ser membre Fiorini, parlava d'ella com de la "Illustre nostra Briologista e Ficologista, la Signora Elisabetta Fiorini Mazzanti". (La briologia és la part de la botànica dedicada a l'estudi de les molses, i la ficologia, la que tracta de de les algues.) Altres dones botàniques italianes del segle XIX, malgrat ser també recol·lectores de plantes, col·laborar amb professors de botànica i fins i tot haver descrit noves espècies, no van rebre el mateix reconeixement per part dels naturalistes contemporanis, que consideraven que Elisabetta seguia un mètode de recerca equivalent al dels científics professionals. 

Terracina (ca. 1800)

Elisabetta Fiorini (Mazzanti era el cognom del marit) va néixer el 3 de juny de 1799, a Terracina, ciutat situada a uns 100 km al sud de Roma, a la regió italiana del Laci (aleshores compresa en els Estats Pontificis). Era filla del comte Giuseppe Fiorini i la seva esposa Teresa (nascuda Scirocchi). Tot i pertànyer a la noblesa, no era una família especialment rica.  La seva mare va morir aviat i, essent Elisabetta filla única, el seu pare va educar-la pensant en el seu futur com a hereva de les possessions familiars, que hauria d'ocupar-se d'administrar. Elisabetta va estudiar història, geografia, literatura, art i diverses llengües; sabia llatí i, entre les llengües modernes, va aprendre francès, anglès i alemany. Era una nena malaltissa i la duien fora de la ciutat amb la confiança que els aires del camps anirien millor per a la seva salut. El contacte amb la natura va desenvolupar la seva afició a les plantes. Un amic de la família va presentar-li el naturalista Giovan Battista Brocchi (1772-1826), expert en botànica, malacologia i, especialment, en geologia, el qual va familiaritzar la noia amb els principis de la classificació de les plantes i amb el sistema de classificació de Linnée, que donava a cada espècie un únic nom llatí. Quan Brocchi va marxar a treballar a Egipte, Elisabetta va rebre l'ajut i ensenyaments d'Ernesto Mauri (1791-1836), director del Jardí Botànic de Roma a partir de 1820.

Els primers herbaris d'Elisabetta contenien plantes dels voltants de Formia, població costera a uns 38 km al sud de Terracina. La descripció d'aquestes plantes i d'altres que havia recollit prop de Roma va ser el tema del seu primer article científic, que el Giornale de l'Accademia Arcadica li va publicar el 1823 per indicació de Brocchi. Entre els naturalistes de l'època amb qui es va relacionar hi havia també Charles Lucien Bonaparte (1775-1840), ornitòleg reconegut internacionalment, que visitava sovint el comte Fiorini a Roma. Bonaparte va animar-la per escriure un apèndix al Prodromo della Flora Romana publicat per Antonio Sebastiani i l'esmentat Mauri el 1818. En aquell apèndix, publicat el 1828, Elisabetta Fiorini va incloure un centenar d'espècies silvestres que no s'havien descrit abans en aquella regió.

A principis del segle XIX va introduir-se en els estudis de botànica l'ús del microscopi, que oferia noves possibilitats, especialment per estudiar les molses i també les algues microscòpiques. El treball més destacat d'Elisabetta va ser l'estudi que va fer de les molses de la zona de Roma publicat el 1831 en el llibre Specimen Bryologiae Romanae, que va escriure en llatí i va dedicar als seus mestres Brocchi i Mauri. Aquesta obra va ser un referent en l'especialitat; va promoure l'estudi dels briòfits (les molses) i va difondre's més enllà de la península italiana, a França i Alemanya. A m és, aquest treball li va obrir les portes de la Reial Acadèmia de les Ciències de Torí. El 1841 se'n va publicar una nova edició.

La vida familiar d'Elisabetta no va ser gens afortunada. El 1829 va casar-se amb Luca Mazzanti i van tenir tres fills, però dos d'ells van morir aviat. (en aquella època la mortalitat infantil era molt alta; les malalties infeccioses feien estralls en la mainada). El 1841 va morir el seu marit i poc després el seu pare. Li quedava només una filla, Veneranda, però va morir molt jove, amb només quinze anys. En faltar la seva filla, Elisabetta va adoptar una neboda d'Ernesto Mauri, un dels seus mestres.

Llevat de la companyia de la seva filla adoptiva, Elisabetta duia una vida solitària, que passava entre Roma i les finques on estiuejava, dedicada en gran part a la seva recerca. Habitualment no tenia gaire contacte directe amb altres naturalistes, però va  establir una xarxa de correspondència que li permetia saber què feien altres investigadors, i es mantenia al corrent de les noves espècies descrites i de les descobertes que es feien en disciplines com la zoologia o la geologia. Entre els seus corresponsals hi havia destacats botànics francesos, britànics i i suïssos. Durant les temporades que passava al camp, de vegades rebia la visita d'altres naturalistes, amb els quals sortia a buscar plantes i molses. I amb els seus corresponsals, a més d'informar-se recíprocament del que feia cadascú, s'intercanviaven mostres de les espècies recollides en les sortides al camp.

A més de l'esmentada Reale Accademia delle Scienze de Torí, Elisabetta va ser membre de la Pontifica Academia dei Nuovi Lincei de Roma, l'Accademia Economia-Agraria de Florència, l'Accademia di Arcadica di Scienze de Roma, l'Académie d'Horticulture de Brussel·les i la Leopoldino-Carolinische Deutsche Academie der Naturforscher de Dresden.

El Colosseu de Roma al segle XXI (M. Piqueras, 2011)

Els últims treballs que va publicar, entre 1875 i 1878, eren una sèrie d'inventaris de les plantes que creixien en el Colosseu de Roma i que havia anat fent al llarg de molts anys. Com que la seva visió estava molt deteriorada i ja no podia treballar amb el microscopi, els últims anys de la seva vida va reprendre aquella recerca. Un altre motiu per publicar-ho era denunciar que els treballs de neteja del monument feien desaparèixer les plantes que espontàniament hi havien crescut com a "testimoni de la caducitat de tota grandesa i puixança humana". Creia que l'avarícia arqueològica estava destruint aquell bé natural. Era una visió general de l'època romàntica, en què s'apreciava el valor estètic que la vegetació aportava a un monument en ruïnes, sense tenir en compte que contribuïa a la seva degradació, segurament per desconeixement o perquè es pensava que el destí dels monuments antics era la seva desaparició.

Elisabetta Fiorini va investigar també algues d'aigua dolça. Entre els éssers vius que en aquell temps anomenaven algues, però, n'hi ha que avui dia se sap que no ho són. A començament del segle XIX, el món microscòpic era molt poc conegut i els éssers vius es classificaven com a plantes o com a animals. Per altra banda, fins ben avançat el segle XX no es va saber que determinats microorganismes que havien estat classificats com a algues (les anomenades algues blaves o cianofícies) eren en realitat bacteris: els actuals cianobacteris. I entre els organismes que va estudiar com a "espècies botàniques", però que eren bacteris, n'hi ha un de molt curiós --que no era cianobacteri-- per un efecte que causa i que, al llarg de la història, ha estat considerat un miracle. Des de 1852, ella en va parlar en la seva correspondència amb el naturalista toscà Adolfo Targioni Tozzetti, i en una carta de 1857 li explica una història sobre aquest organisme.

Fiorini descriu al seu col·lega que una senyora va voler obsequiar un amic seu amb una pizza dolça i quan l'home a qui anava destinada va destapar-la, va trobar-la tota vermella, com si li haguessin abocat sang al damunt. Era supersticiós i es va espantar, tot pensant que es tractava d'un acte de bruixeria. Va enfurismar-se tant, que volia dur aquella dona als tribunals, cosa que no va fer gràcies a algunes amistats comunes. Fiorini se'n va assabentar posteriorment i sentia no haver-se trobat en el lloc on es va produir aquest fet, perquè hauria tingut l'oportunitat de veure una alga --segons ella, era una alga-- de la qual havia sentit parlar però que mai no havia pogut veure al natural.

Aquella suposada alga era Palmella prodigiosa, que és un dels noms que ha rebut el bacteri avui dia anomenat Serratia marcescens. Aquest bacteri té soques que produeixen un pigment vermell molt intens, del color de la sang fresca. Les colònies que formen aquestes soques vermelles són com unes boletes que podrien confondre's amb gotes de sang i que, encara que s'assequin, mantenen el seu color vermell viu. En diferents èpoques de la història del cristianisme hi ha registrats miracles de pans, polenta o hòsties que sagnen. El 1819, es va parlar també d'una polenta diabòlica, que va fer que les persones que van ser testimonis del fenomen anessin a demanar a un capellà que les deslliurés dels mals esperits. Un naturalista de l'època --Bartolomeo Bizio-- va demostrar que es tractava d'un fenomen natural, quan, amb els seus experiments, va aconseguir que les suposades gotes de sang creixessin sobre polenta. Ell va ser qui va dir que es tractava d'un gènere nou, que va anomenar Serratia, però convençut que es tractava d'un fong. Un d'aquests fenòmens considerats miracles, però molt més antic (segle XIII), es troba a l'origen de la festivitat del Corpus. Serratia és un bacteri que creix molt bé en substrats que contenen midó amb abundància i en ambients càlids i humits. Això explica que els miracles que se li atribueixen s'hagin produït sempre en productes rics en midó, com són el pa, la polenta i les hòsties.

Malgrat la seva salut malaltissa, Elisabetta Fiorini-Mazzanti va tenir una vida llarga per a la seva època. Va morir el 23 d'abril de 1879, pocs mesos abans de fer vuitanta anys. Alguns naturalistes li van dedicar gèneres o espècies. Per exemple, Camille Montagne va anomenar Mazzantia un nou gènere de fong, C. Müller va anomenar Filotrichella fiorini mazzantiae una nova espècie de molsa i F. Parlatore va anomenar Fiorinia theae un minúscul insecte que és una plaga de moltes plantes.

Bibliografia:
- Fiorini Mazzanti Elisabetta. A: "Scienza a Due Voci. Le donne nella scienza italiana dal Settecento al Novecento"
- Fiorini, Elisabetta. Dizionario biografico degli italiani, vol. 48 (1997)
- Elisabetta Fiorini Mazzanti, Benedetto Viale e gli amici Toscani, de C. Del Vivo. "Antologia Vieusseux", n.s., a XX. n. 58, gener-abril 2014, pp. 159-175
- Le flore dei siti archeologici, per Giulia Caneva i Simona Ceschin
- Ladies in the Laboratory II: West European Women in Science 1800-1900. A Survey to Their Contributions to Research, per Mary R.S. Creese, The SCarecrow Press (2004)
- The type species of the genus Serratia, commonly known as Bacillus prodigiosus, per R.S. Breed i Margaret E. Breed

El noi que ha trencat la bretxa digital

Valerio Pagliarino, inventor del Laserwan

A Itàlia, com passa també aquí, hi ha pobles on allò de l'alta velocitat de connexió a Internet sembla una utopia. Però un invent fet per un estudiant de setze anys del Liceo scientifico (equivalent al batxillerat de ciències) podria resoldre això que coneixem com a fractura digital. Si més no, ell ja disposa de connexió d'alta velocitat. I no pas perquè alguna companyia de telecomunicacions l'hagi duta fins al seu poble, sinó perquè el noi ha aconseguit instal·lar-se una fibra òptica virtual gràcies a la tecnologia làser.

Aquest estudiant és Valerio Pagliarino, que viu a Castelnuovo Calcea, un poble de 783 habitants de la província d'Asti, en el el Piemont, al nord d'Itàlia. El 2015, Valerio va guanyar el primer premi de l'Italian Scratch Festival, un concurs de programació informàtica basada en el llenguatge Scratch. Va crear un software que permet transformar el propi ordinador en un instrument musical i executar composicions molt complexes que necessiten teclat, mesclador i analitzadors.

Fibra òptica (Wikimedia Commons)

A Castelnuovo Calcea, la connexió a la xarxa és desesperadament lenta. Lamentar-se a la companyia és inútil, perquè no hi ha la infraestructura adequada de fibra òptica per poder augmentar-ne la velocitat. Valerio va pensar que calia trobar una altra solució, disposar d'una tecnologia sense fils que aconseguís els mateixos resultats que la fibra òptica; és a dir, transmetre la llum. Però va adonar-se que aquesta tecnologia existeix des de fa temps; és el làser! Aleshores va fer una cerca per Internet per veure si algú havia fet servir el làser per connectar a Internet. No va trobar res i va decidir posar-s'hi i desenvolupar ell aquesta tecnologia.

Una professora del Valerio, abans de saber res del seu projecte, va proposar-li que participés en un concurs d'àmbit estatal per a joves científics. Això era abans de Nadal de 2015 i el termini per presentar el projecte al concurs era a mitjans de febrer de 2016. Quan la professora va llegir la memòria del projecte "Laserwan" desenvolupat pel Valerio va aconsellar-li que el patentés immediatament. La petició de la patent ja està feta i l'invent ha guanyat el concurs italià al millor projecte sobre les tecnologies de la comunicació. Això fa possible que Valerio representi Itàlia en el Concurs Europeu per a Joves Científics (EUCYS, de l'anglès European Union Contest for Young Scientists), que se celebrarà a Brussel·les el mes de setembre.

El prototip que ha construït Valerio ha costat molt pocs diners. Va fer servir peces d'una aspiradora vella, dos comandaments a distància que estaven espatllats i un parell de targes electròniques que va comprar per Internet. Per provar si l'invent funcionava, va retransmetre en directe una pel·lícula i, segons els seus càlculs, la velocitat de transmissió va ser de 500 megues per segon, tant en càrrega com en descàrrega. En comparació amb la tecnologia de fibra òptica, la connexió per Laserwan podria ser unes 100 vegades més barata.

Des de fa dos anys, el Govern italià  fa gestions amb Telecom i Enel per aconseguir millorar la connexió a Internet en tot el territori. Segons el diari Libero, amb qui hauria de tractar ara és amb l'inventor del Laserwan. De tota manera, qui sap si no li haurà de canviar el nom. És el mateix que té una empresa de Xile que utilitza tecnologia làser per a les seves activitats de gravat, realització de maquetes, caixes i envasos i tapes de llibre, entre d'altres.

Potser us interessarà:
- Lo studente di Asti che porta la banda larga nei paesini grazie alla tecnologia laser, de Riccardo Coletti. La Stampa 24.04.2016
- Un ragazzo di Asti può battere Enel e Telecom sulla banda larga, publicat a Libero (25.04.2016). Vis a través de pressreader.com

Un nom per recordar: Enrica Calabresi (1891-1944)

Presó de Santa Verdiana, Florència (Wikimedia Commons)

La nit del 19 al 20 de gener de 1944 moria a la presó de Santa Verdiana de Florència (Itàlia) Enrica Calabresi després d'una llarga agonia a causa dels efectes del fosfur de zinc --un producte que s'usava per enverinar les rates-- que ella mateixa va ingerir voluntàriament dos dies abans. Aquell mateix mes, Enrica va ser detinguda quan es trobava a casa seva i van dur-la a la presó de dones, situada en un antic convent femení de Florència. L'única culpa que havia comès Enrica era haver nascut en el si d'un família jueva. No va tenir forces per fer el viatge que tants altres jueus havien fet --i encara farien abans que acabés la guerra -- als camps d'extermini nazis i el 18 de gener va prendre el verí. Amb la mort d'Enrica Calabresi, la ciència va perdre una gran entomòloga.

Enrica Calabresi (1891-1944)

Enrica Calabresi va néixer a Ferrara el 10 de novembre de 1891 en una família de jueus sefardites que, des del sud d'Itàlia, on van arribar els seus avantpassats expulsats de la península Ibèrica, van establir-se després a Ferrara, segurament cap al segle XVIII. Va criar-se en un ambient intel·lectual, gairebé tots els membres de la família tenien algun títol universitari, principalment en matèries científiques o tècniques. No eren jueus practicants, anaven a la sinagoga únicament en ocasions especials; eren, com la societat de la seva època els anomenava. jueus assimilats.

Enrica va acabar el liceo (l'equivalent al batxillerat) un any abans del que li corresponia i amb notes molt altes. Va començar a estudiar matemàtiques a la Universitat Libera (Autònoma) de Ferrara, i també anava a classe de zoologia i botànica a la Facultat de Medicina. Va adonar-se que allò que l'atreia eren les ciències naturals i va matricular-se a la Universitat de Florència (aleshores Regio Istituto di Studi Superiori Pratici e di Perfezionamento), on van permetre-li de matricular-se directament en el segon curs de la secció de Ciències físiques i naturals. El febrer de 1914, uns mesos abans d'obtenir la llicenciatura, va ser admesa com a ajudant en el Laboratori de Zoologia i Anatomia comparada dels invertebrats. I l'agost d'aquell any, un cop llicenciada, un decret ministerial va fer efectiu el seu càrrec en aquell laboratori. A més del treball de llicenciatura sobre una recerca feta amb eriçons, va presentar altres tres treballs fets mentre estudiava, sobre temes tan diversos com la botànica, l'antropologia i la zoologia. El 1915 comença a publicar articles amb els resultats de la seva recerca en la revista Monitore Zoologico Italiano, editada per la Unió Zoològica Italiana.

A l'Istituto coneix Giovanni Battista De Gasperi (1892-1916), jove geòleg i espeleòleg friulià que treballa en el Laboratori de Geologia i Geografia física i que el 1915 participa en una arriscada expedició a la Terra del Foc. Es prometen, però Itàlia havia entrat en la Primera Guerra Mundial (la Grande guerra) i Giovanni Battista, que és destinat als Alps, mor en el front del Piave. Aleshores Enrica es fa voluntària de la Creu Roja; ajudar els altres a superar els horrors de la guerra era una manera de sufocar la seva pròpia pena. Es va mantenir fidel al record d'aquell primer amor i no se sap que hagués mantingut cap més relació sentimental al llarg de la seva vida, que va dedicar completament a la ciència.

Giovanni Battista De Gasperi (1892-1916)

Brèntids, dibuixos d'E,. Calabresi

El 1918, acabada la guerra, Enrica torna al món de la recerca zoològica; s'especialitza en entomologia i esdevé una experta en l'estudi dels brèntids, un grup de coleòpters menjadors de fusta que es troben en totes les regions temperades del món i que ja estudiava el seu mentor, Angelo Senna. Gràcies al treball de Senna i Calabresi, la secció de zoologia del Museu d'Història Natural de la Universitat de Florència --coneguda com La Specola-- conté una de les més notables col·leccions del món d'insectes brèntids. Tanmateix, Enrica no es va limitar als estudis d'entomologia. va fer recerca en altres grups d'animals, com ara celenterats, amfibis i rèptils. Els seus estudis sobre la variabilitat de l'escurçó italià (Vipera apis, espècie que es troba únicament en una part del sud d'Europa; a Catalunya és coneguda com a escruçó pirinenc) encara se citen avui dia i en l'esmentat museu de La Specola es conserva una col·lecció de cranis d'aquests rèptils que ella va estudiar.

Vipera apis

El 1922, Enrica guanya, per oposició, la plaça de curadora del Museu Giacomo Doria de Gènova, però renuncia a aquella plaça per continuar fent recerca a l'Istituto de Florència, que el 1924 es converteix en universitat, i es dedica també a la docència. Tot i desenvolupar-hi una brillant carrera científica, el desembre de 1932, sobtadament, Enrica presenta la seva dimissió. Oficialment declara que ho fa per motius de salut. Segons el seu biògraf (Paolo Ciampi), però, la causa és l'assetjament laboral que va patir perquè abandonés aquell lloc per deixar pas a la persona que la substituiria: el conte Lodovico di Caporiacco (1900-1951), que era una jove promesa de la zoologia italiana i un membre destacat del Partit Feixista --esdevindria un especialista en aranyes i defensor de les bases científiques del racisme.

Enrica intenta dedicar-se a l'ensenyament de les ciències naturals en alguna escola; per poder aconseguir-ho ha de rebaixar-se a inscriure's en el Partit Feixista. El món de la recerca i la docència universitària li obren de nou les portes quan l'anomenen professora encarregada d'entomologia agrària i directora de l'institut corresponent a la Universitat de Pisa. Hi fa un horari de tarda, que li permet compaginar aquesta tasca amb la d'ensenyant en el Liceo Galileo Galilei, de Florència. Però aquesta nova etapa de la seva carrera dura poc. El juliol de 1938 es publica un document que duu per títol El feixisme i els problemes de la raça, que en posteriors publicacions es titula Manifest dels científics racistes (més conegut com a Manifest de la raça). El mes de setembre es promulguen una sèrie de decrets que conformen les lleis racistes del règim de Mussolini. Els decrets que afecten la docència i la recerca causen un gran èxode de científics italians, que emigren principalment als Estats Units. I els que no marxen han d'abandonar el seu lloc de treball. També han d'abandonar la universitat i les escoles públiques els estudiants jueus. Enrica és obligada a abandonar la docència universitària i en el Liceo i també és expulsada de la Societat Entomològica, de la qual feia més de vint anys que era membre i n'havia estat secretaria tres anys.

Corriere della Sera 14.07.1938

Els jueus s'organitzen per escolaritzar els seus fills i Enrica que, a diferència de la seva família, no vol abandonar Itàlia, fa classe de ciències naturals en una escola jueva de Florència. El 1940 Itàlia entra en guerra contra els aliats. Enrica la viu entre Florència i Gallo Bolognese, on la seva família té una casa i s'hi han refugiat des del començament de la guerra. El setembre de 1943 Itàlia es rendeix als aliats, que ocupen ja tot el sud i van avançant cap al nord. Hi ha força confusió perquè l'exèrcit nazi passa de ser un aliat dels italians a ser un ocupant. La família d'Enrica decideix emigrar a Suïssa, però ella se'n torna a Florència. Els nazis i els feixistes que encara hi ha han començat la cerca de partisans i de jueus. Moltes persones fugen de la persecució refugiant-se en monestirs, hospitals o cases particulars. Enrica, que ha perdut el contacte amb la seva família, no gosa demanar ajut per no posar en perill la vida dels qui podrien ajudar-la. El mes de gener de 1944, piquen a la porta de casa seva. Un grup d'italians venuts al nazisme la detenen i la porten a la presó de dones de Santa Verdiana.

Temps enrere, Enrica havia dit a la seva germana Letizia que mai no cauria en mans dels nazis, que abans es trauria la vida. Això fa que sempre dugui al damunt fosfur de zinc i que, un cop a la presó, s'empassi el verí abans que la facin pujar en un tren cap a un camp d'extermini, com estaven fent habitualment amb els jueus detinguts. A les monges que tenien cura de la presó els deixa una nota amb les seves últimes voluntats:

Prego amb tota l'ànima a la Mare Superiora que reculli tots els objectes que em pertanyen i no els deixi caure en mans dels alemanys. Quan sigui el moment, que els destini a obres de beneficència. Que deu em perdoni.

Nota final
Si el nom d'Enrica Calabresi ha estat rescatat de l'oblit és gràcies a la tasca de diverses persones. En primer lloc, Alessandra Sforzi i Marta Poggesi, dues investigadores que, a més de fer recerca en insectes --la primera-- i amfibis i rèptils --la segona-- es van dedicar a reconstruir parcialment la història d'una altra zoòloga de la qual només sabien que havia descrit nombroses espècies i fet recerca en un temps en què la presència de les dones en el món de la ciència era més avia escassa.

Cal destacar també la recerca feta per l'escriptor i periodista Paolo Ciampi, que va seguir la petja d'Enrica Calabresi anant a trobar parents, amics i alumnes de la científica per fer-ne una biografia, publicada el 2006 amb el títol Un nome. I la professora Elisabetta Rossi, entomòloga de la Universitat de Pisa, que va fer col·locar el retrat d'Enrica Calabresi en el lloc que li corresponia, en la galeria de retrats dels docents de l'Institut d'Entomologia Agraria, on Enrica havia treballat. Les ciutats de Pisa i de Ferrara li han dedicat sengles carrers. Els darrers anys, amb motiu del Dia de la Memòria de l'Holocaust (27 de gener) o en actes d'homenatge a les Dones que van passar per la presó de Santa Verdiana, el nom d'Enrica Calabresi ha estat de nou recordat.

Per saber-ne més:
- Calabresi Enrica. Al web Scienza a Due Voci, de la Universitat de Bolonya
- Giovannetti M (2007) Enrica Calabresi, un nome. Il Ponte 4:96:100
- Poggesi M, Sforzi A (2001) In ricordo di Enrica Calabresi. Mem Soc Entomol Ital 80:223-233

Potser us interessarà:
- La porta de Dachau (aquest blog, 02.11.2014). Records d'una visita a un camp de concentració nazi.
- La Cerimònia del Record (aquest blog, 29.01.2013). Breu crònica de la Cerimònia del Record 2013 a Barcelona per recordar els més de sis milions de persones mortes en els camps de concentració nazis.
-  Recordar el passat per no repetir-lo (aquest blog, 20.07.2012). Comentari de dos llibres sobre els jueus italians i les lleis racials del feixisme (La parola ebreo i El jardí dels Finzi-Contini).
- Torna l'antisemitisme? (aquest bloc, 23.07.2011).

Un Mozart (femení) de la pintura: Elisabetta Sirani (1638-1665)

Elisabetta Sirani (1638-1665), autoretrat, 1660

Quan he llegit la història d'aquesta pintora bolonyesa del barroc, no he pogut evitar pensar en Mozart, tot i les diferències que hi ha entre les biografies del dos artistes. Com Mozart, Elisabetta Sirani (1638-1665) va ser una artista molt prolífica. En uns deu anys va pintar dos-cents quadres. També va morir jove --encara més que Mozart-- i, com el músic, d'una manera misteriosa, atribuïda aleshores a un enverinament que tanmateix mai no va poder ser provat.

Com en el món de la ciència, en altres àrees del coneixement humà o de les arts, el paper de les dones ha estat oblidat, fins i tot en el cas de dones que, al llarg de la seva vida, van destacar en el seu camp i van ser conegudes en aquell moment. Quan jo vaig anar a l'escola, no recordo haver après mai cap nom de dona en la història de l'art ni de la música. Únicament en literatura s'estudiaven algunes dones i, a física, Madame Curie.

Artemisia Gentileschi (1593-1653), autoretrat

Per què tantes dones artistes i científiques van ser oblidades per la història? Per què els meus llibres de text ignoraven l'existència de Sofonisba i Lucia Anguissola, Catharina van Hemessen, Artemisia Gentileschi, Eisabetta Sirani, Maria van Oosterwijck, Anne Vallayer-Coster, Berthe Morisot, Rosa Bonheur, i tantes altres dones que han deixat una obra pictòrica --per no esmentar les escultores-- tan notable o més que la de molts artistes homes contemporanis seus que sí que hi apareixien? A poc a poc vaig omplint el buit de la meva ignorància en aquest camp, descobrint aquí a allà dones que mereixen ser recordades. Però no és just que en el segle XXI encara existeixi aquest buit.

Com em passa sovint quan cerco alguna cosa a Internet i vaig a parar a una altra que desperta el meu interès, el nom d'Elisabetta Sirani l'he trobat per casualitat. Confesso que no en coneixia l'existència, tot i la importància que m'adono que va tenir la seva obra dins l'anomenada Escola bolonyesa de pintura dels segles XVI i XVII.

Heròdies, amb el cap del Babtista, per E. Sirani

Elisabetta Sirani va néixer a Bolonya el 8 de gener de 1638. Va ser la primera dels quatre fills (tres noies i un noi) que van tenir Giovanni Andrea Sirani (1610-1670) la seva dona Margherita. El pare era un reconegut pintor, primer ajudant del també pintor Guido Reni. Elisabetta i les seves germanes, Barbara i Anna Maria, van dedicar-se a la pintura, mentre que el germà petit es va decantar per la medicina. Elisabetta va destacar ben aviat i als disset anys va començar ja a fer quadres per encàrrec. Al principi eren obres de petit format, normalment sants, verges o altres temes sagrats que la gent acostumava a posar en les habitacions de dormir. També va fer pintures al·legòriques i retrats d'heroïnes bíbliques o de la literatura. A més de la pintura, Elisabetta va practicar la tècnica de l'aiguafort; sovint gravats fets a partir dels seus quadres.

Madonna amb el nen, gravat d'E. Sirani

Sovint Elisabetta treballava a la vista del públic, i en presència de les persones que li feien els encàrrecs. Era un costum difós a l'època, però ella ho feia també perquè poguessin tenir la seguretat que ella era realment l'autora dels quadres que signava i no el seu pare, com algunes veus havien escampatr, tot dient que el pare volia fer veure que la filla tenia unes habilitats que en realitat no eren certes perquè els quadres es cotitzessin més alt. Treballava amb molta rapidesa i quan van encarregar-li de pintar El baptisme de Jesús, davant de les persones que l'estaven observant com treballava va fer-ne de seguida l'esbós sobre la tela, amb totes les figures que hi havien d'aparèixer. A més de pintar les seves pròpies obres, Elisabetta impartia classes a altres noies, entre les quals hi havia les seves germanes. I en una època en què la firma de les dones no tenia cap valor legal, ella va signar sempre el seus quadres; ho feia d'una manera molt creativa, com si el seu nom estigués brodat o gravat en els botons, punys, colls, coixins o elements arquitectònics que apareixien en els seus quadres.

L'any 1665, a la primavera, va tenir els primers símptomes d'una malaltia desconeguda que li causava un dolor intens en la part superior de l'abdomen. Se li va passar, però el seu aspecte era malaltís. El mes d'agost va tornar el dolor, que s'aguditzava després dels àpats. Van receptar-li un xarop, però no va millorar i el 26 d'agost va sentir de sobte un dolor molt agut i ella mateixa va dir que tenia la sensació com si s'hagués de morir. Desvariejava, una suor freda la cobria, i tenia la cara demacrada i els dits morats. Va morir l'endemà i el pare va demanar que li fessin l'autòpsia perquè sospitava que l'haguessin enverinat. Un cirurgià de l'Hospital de la Mort va fer-li l'autòpsia en presència d'altres cinc metges. Dels testimonis, n'hi havia dos que afirmaven que Elisabetta havia mort enverinada, mentre que els altres creien que havia mort d'una úlcera inflamatòria que li havia perforat la paret de l'estómac. Elisabetta va ser enterrada a la capella de la Verge del Roser, a l'església de Sant Doménec, de Bolonya, on hi ha també les restes de Guido Reni que, junta amb el seu pare, l'havia guiada pel camí de l'art. En el funeral civil, Giovanni Luigi Picinardi va dir d'ella que havia estat "la gloria del sesso Donnesco, la Gemma d'Italia e il Sole dell'Europa".

El pare d'Elisabetta va denunciar una dona --Lucia Tomelli-- que havia treballat de criada amb ells fins poc abans de la mort de la jove pintora. No es va poder provar que hagués estat enverinada, però l'acusada va ser desterrada de Bolonya i no hi va poder tornar fins al 1668, quan Giovanni Andrea Sirani va retirar els càrrecs contra ella. El crític d'art, mentor d'Elisabetta Sirani i autor de la seva biografia --el comte Malvasia, amic de la família-- també estava convençut que Elisabetta havia estat enverinada. Anàlisis posteriors de la descripció de la malaltia i els resultats de l'autòpsia i de tot el que es va dir en el judici contra la dona acusada d'enverinament, fan pensar que la causa de la mort va ser la perforació espontània d'una úlcera gàstrica crònica.

Segell de correus dels EUA, 1994

En l'acadèmia femenina de pintura d'Elisabetta Sirani va formar-se un grup de dones que van fer possible que la segona meitat del segle XVII esdevingués, a Bolonya, un dels períodes més productius de la història de l'art femení. Durant el segle XX, la figura d'Elisabetta Sirani ha estat redescoberta i reivindicada. Entre d'altres, ha donat nom a un històric institut professional de Bolonya i a un cràter del planeta Venus; els Estats Units van incloure una obra seva en una sèrie de segells de Nadal i fins i tot se n'ha recordat la biografia en una obra de teatre. També se n'han fet exposicions monogràfiques que han permès veure reunides un bon nombre de les seves obres.

Potser us interessarà:
- Women artists in all ages and countries, per Mrs. Ellet, Harper, Nova York (1859). Llibre digitalitzat per la Universitat de Califòrnia.
- Sirani Elisabetta, en el web "Storia e memoria di Bologna"
- Paintress, princess and physician's paramour: poison or perforation?, per J.H. Baron, al Journal of the Royal Society of Medicine (1998), 91:213-216

Gent que he conegut: Francesco Rosi (1922-2015)

Francesco Rosi

La primera notícia que he llegit aquest matí en obrir Twitter ha estat la de la mort del director italià de cinema Francesco Rosi. I la notícia ha fet aflorar en la meva ment els records de fa uns cinquanta anys, quan vaig conèixer Rosi i fins i tot vaig treballar per a ell. Devia ser el 1963 o el 1964 i crec que m'hi va posar en contacte Joan Riba Cañardo, crític de cinema a qui jo coneixia per les seves col·laboracions amb l'Institut Italià, on jo vaig treballar algun temps. Rosi era a Barcelona amb la seva troup per rodar una pel·lícula inspirada lleugerament en els orígens del Cordobés, torero que triomfava aquells anys. Paral·lelament al rodatge, anaven repassant el guió i de vegades decidien fer-hi canvis. Els calia una persona que sabés italià per anar picant a màquina la nova versió. I aquesta persona vaig ser jo.

Francesco Rosi era ja un director conegut, especialment per haver estat un pioner del cinema que en italià anomenen film inchiesta: pel·lícules que, sense ser documentals, estan basades en fets reals i retraten situacions i conflictes socials, polítics, econòmics, etc., sovint fent-ne una denúncia pública. Els seus films Salvatore Giuliano, sobre els fets que van dur a la mort d'aquell bandit sicilià, i Le mani sulla città, sobre la corrupció i l'especulació en el sector de la construcció, eren ja referents en el cinema italià d'aquella dècada. Le mani sulla città va guanyar el Lleó d'or del Festival de Venècia i bastants anys més tard, el 2005, va valer a Rosi un títol honorífic d'una universitat italiana (Università degli Studi Mediterranea di Reggio Calabria).

L'equip que treballava amb Rosi en aquell film estava establert en un hotel de la Rambla Catalunya que no crec que existeixi avui dia. Es deia Hotel Mediterráneo i ocupava un o dos dels pisos més alts a la cantonada amb el carrer Aragó. Havien convertit una de les habitacions en un despatx i magatzem improvisat, amb el llit enretirat a un costat, i material divers escampat pertot. Vaig estar treballant amb un home que era un guionista del film i amb el mateix Rosi. Ells tenien el guió original i me l'anaven dictant amb els canvis que hi anaven introduint. Era la història d'un noi andalús de família humil que havia emigrat a Barcelona per fugir de la misèria que l'esperava en el seu poble. A la gran ciutat comença a interessar-se pel món dels toros i va a una escola de toreros, on de seguida destaca entre els altres aspirants a matador.

La veritat és que amb Rosi, a part de les estones que va estar dictant-me, amb el guionista, la nova versió del guió, no vaig tenir cap tracte. El veia una persona molt distant, un home que ja era famós en el món del cinema i que arribava i anava per feina, sense fer comentaris de res que no fos la pel·lícula. I jo estava més aviat atemorida, amb por de fer la meva feina malament. Tot i que el meu domini de l'italià era molt bo, temia que se'm pogués escapar alguna falta en escriure.

No recordo quants dies de treball van ser, potser una setmana, potser més, però vaig trobar-lo molt interessant. En acabar el rodatge a Barcelona van anar a Madrid a filmar i em van demanar si hi volia anar. A més de pagar-me per la  feina que fes, em pagarien el viatge i l'estada. Sempre m'he penedit de no haver acceptat. I de fet, no recordo exactament per què no vaig acceptar. Crec que vaig pensar que als meus pares no els agradaria que marxés amb aquella troup de cinema. Vaig posar-los en contacte amb una noia que coneixia, que també sabia italià, i ella va ser qui va continuar la feina i s'ho va passar molt bé, segons em va dir després.

No vaig veure la pel·lícula de Rosi en què vaig tenir aquella petita col·laboració (El momento de la verdad). Les curses de braus i la vida dels toreros no m'interessaven gens. I al llarg dels anys, cada cop que he sentit parlar d'algun films de Rosi, he recordat aquells dies de treball amb el seu equip. Recordo aquell home alt i ben plantat, que jo, molt joveneta, veia com quasi "vell" (i devia tenir poc més de quaranta anys!) i m'infonia un gran respecte. I l'ambient d'aquella habitació de l'hotel Mediterráneo, que era una mica com la cabina dels germans Marx, amb gent que entrava i sortia, que agafaven i deixaven coses, mentre aquella noieta que era jo anava picant el que li dictaven Rosi i el guionista, asseguts per on podien i aliens a res que no fos el guió de la pel·lícula. Es un honor haver treballat, ni que fos durant uns pocs dies, per a un gran del cinema italià del segle XX.

Potser us interessarà:
- Figuras de cine. Francesco Rosi (La Vanguardia, 25.06.1965). Comentari sobre el director italià i aquell film, que no va ser precisament un dels millors de la seva carrera.
- Addio a Francesco Rosi, il regista que raccontò il malaffare italiano, per Valeria Rusconi (en el web de La Repubblica),

Foto de Francesco Rosi: A. De Luca (Creative Commons BY-SA.2.0)

Quan les democràcies esdevenen dictadures

Mònica Terribas i Umberto Eco (desembre 2010)

En buscar una entrada antiga d'aquest blog, he anat a parar a un escrit sobre Umberto Eco que vaig fer el 2010. Va ser amb motiu de l'entrevista que Mònica Terribas va fer-li públicament, a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona, quan Eco va venir a presentar el seu darrer llibre, El cementiri de Praga. Va ser una llarga conversa i un dels temes tractats va ser la política. Copio aquí un paràgraf d'aquella entrada:

La Terribas ha preguntat a Eco si un personatge que esmenta en el llibre, del qual diu que és un príncep i un farsant, podria correspondre al cas de Berlusconi. Eco no ha respost directament la pregunta, però la conversa ha derivat vers la política. Eco considera que, en el súmmum de la democràcia, es pot anar a caure en la dictadura. Avui dia la gent ha perdut il·lusió i n'hi ha molta que ha deixat de votar. Pot donar-se el cas que vagi a votar només un 50% i que no arribi a la meitat d'aquest 50% els qui voten pel partit que guanya. D'aquesta manera, pot ser que qui dirigeix un país hagi estat votat només per un 25% de la població. En què es diferencia això del sistema soviètic? Sembla que no gaire. Hi ha una diferència, però. En els països democràtics, els grups de pressió poden influir molt sobre la política que regeix el país i en controlen el poder. Però, què passaria si el 80% dels grups de pressió estiguessin en mans d'un sol home? Seria la fi d'una democràcia.

En rellegir-ho avui, he pensat en la situació política que es viu avui dia a Espanya. Està governada, amb majoria absoluta en el Congrés dels Diputats, per un partit que va ser votat per menys d'un 50% de les persones que tenien dret a vot. I, en tenir majoria absoluta, fan i desfan el que volen. No és això una mena de dictadura?

També el 2010, el mateix Umberto Eco va publicar un article a L'Espresso sobre la situació política italiana d'aleshores, en plena era berlusconiana, amb unes reflexions que es poden aplicar a la política en general, no exclusivament a la italiana. Diu Eco:

[L]a major part de la gent [té] la convicció equivocada que la democràcia (el millor o menys pitjor dels sistemes de govern) és allò pel qual la majoria té sempre raó. Res de més fals. La democràcia és el sistema pel qual, atès que és difícil definir en termes qualitatius qui té més raó que els altres, es recorre a un sistema gasivament quantitatiu, però objectivament controlable: en democràcia governa qui obté més suport. I si algú considera que la majoria s'equivoca, pitjor per a ell; si ha acceptat els principis democràtics ha d'acceptar que governi una majoria que s'equivoca.

Una de les funcions de l'oposició és demostrar a la majoria que es va equivocar. I si no ho aconsegueix? Aleshores tenim, a més d'una majoria dolenta, també una oposició dolenta.

Eco diu que la humanitat s'ha equivocat en moltes ocasions al llarg de la història. Per exemple, durant milers 'anys es va creure que el Sol girava al voltant de la Terra (i encara hi ha gent que ho creu). I avui dia els nord-americans s'equivoquen quan creuen que dos ous amb cansalada al matí i un bon bistec en l'àpat garanteixen la seva salut. I durant segles es va creure que les bruixes existien i que calia cremar-les; i els europeus també van creure que colonitzar l'Àfrica era una missió noble i sagrada. Afegeix que dictadors com Stalin i Mussolini van accedir al poder per mitjans democràtics. I és que les democràcies poden transformar les seves institucions a poc a poc --en dosis homeopàtiques, diu Eco-- de manera que és difícil dir que cada canvi, considerat de manera individual, prefiguri una dictadura, però al final les estructures d'estat són les que convenen a qui governa. Eco diu que el cop d'estat ha estat substituït pel que ell anomena struscio di Stato". 'Struscio' i el verb 'struciare' fan referència al desgast, l'erosió o la ferida que causa el frec sobtat o continuat.

El Govern espanyol està practicant aquest canvi de què parla Eco. Per exemple, en relació a l'autonomia catalana, suprimir-la hauria estat massa evident, especialment de cara a la comunitat internacional. Però aquest atac continuat a les lleis aprovades pel Parlament català o la imposició de lleis estatals sobre aspectes per als quals la Generalitat té competències és una tàctica per minvar l'autogovern i erosionar l'autonomia catalana, per anar-la suprimint a petites dosis. I seguint amb símils italians, el Govern de Rajoy actua de manera maquiavèl·lica, pensant només en el seu objectiu. Una prova n'és la suspensió 'cautelar' de la llei catalana que prohibia tallar la llum i el gas a l'hivern en casos de pobresa energètica. S'omplen la boca dient que Espanya està sortint de la crisi --qui n'està sortint?, la banca i aquells per als quals la crisi és renunciar a bens luxosos, no pas a bens necessaris?-- i que volen millorar les condicions socials, però no els importa que la gent no pugui tenir aigua calenta o hagin de passar fred si, amb la suspensió de la llei que ho impedia, poden minvar l'autonomia catalana.

Els mitjans de comunicació que depenen de l'estat contribueixen a la degradació de la democràcia. Però n'hi ha d'altres, de privats, que, com se sol dir, "són més papistes que el papa" i deixen curts els mitjans públics amb la seva visió esbiaixada del que està passant.

No sé com aniran les properes eleccions general al Congrés de Madrid. S'haurà adonat la població d'aquesta tàctica perversa que practica el Govern de Rajoy? Ara se centra principalment en Catalunya, però demà pot fer-ho en una altra autonomia. No se n'ha parlat tant, però a Canàries tampoc els han deixat fer una consulta; la que havia de decidir si es podria fer servir la tècnica de fractura hidràulica (fracking) en les prospeccions petrolíferes (cal recordar que també ha recorregut una llei catalana que incloïa la prohibició del fracking). Pel que fa al poder legislatiu, en tenir la majoria absoluta, poden fer tantes lleis com vulguin a mida seva, perquè sempre sortiran aprovades.

Tant de bo la població reaccioni i faci servir aquesta arma tan poderosa que té a les seves mans, que és el vot, per frenar la dictadurització de la democràcia espanyola.

Lectures d'estiu: Josep Pla, Itàlia i la Mediterrània

Fa temps que he deixat de llegir llibres "densos", novel·les mastodòntiques o llibres d'assaig que exigeixin una alta dosi de concentració. Em poso a llegir i la meva ment es distreu en detalls, en una paraula que m'evoca algun record, en una frase que em crida l'atenció, en una construcció gramatical que em sembla estranya o incorrecta... De vegades, en acabar la pàgina, m'adono que no m'he assabentat del que deia l'autor. Ja fa temps que vaig deixar de banda les novel·les actuals, perquè normalment em deceben, però aquest problema de la dificultat de concentració és més recent.

Em pensava que tot això era qüestió de l'edat, que els anys no passen en va i ja sóc en allò que la societat anomena tercera edat o gent gran, però em van assegurar que és un símptoma típic de la síndrome de fatiga crònica que diuen que pateixo, i que no depèn de l'edat. Però com que la lectura és un hàbit que he tingut tota la vida, seria incapaç de viure sense llegir --segurament també sense escriure-- i, com deia Rita Levi Montalcini, busco l'as en la màniga per suplir la meva dificultat de concentració. Ho faig espigolant aquí i allà, sense tenir mai a les mans un llibre gruixut d'aquells que hauries de llegir d'una tirada. (Quan en tinc un de gruixut, és perquè no cal llegir-lo seguit i puc anar brostejant entre les seves pàgines). Pel que fa a la ficció, m'agrada llegir contes. És un tipus de lectura que mai no m'havia interessat fins que vaig descobrir els contes d'alguns autors i autores anglosaxons (principalment Katherine Mansfield, Elizabeth Bowen, Somerset Maugham, James Joyce, Margaret Atwood, Roald Dahl)  i, en la literatura catalana, els contes de Pere Calders, de Mercè Rodoreda, de Jesús Moncada.

Aquest estiu tinc uns quants llibres començats, que vaig alternant. Un d'ells és el volum 37 de les obres completes de Josep Pla, que inclou dos llibres inèdits del prolífic autor empordanès: Itàlia i el Mediterrani i Les beceroles del Mediterrani. Deia fa pocs dies que, si mai em perdo, que em busquin a Itàlia. Aquesta afició meva per aquell patchwork de països que conformen l'estat italià va fer que recentment, quan rebuscava entre els llibres de Pla en una biblioteca, la meva mirada es clavés en el que duia, en el títol, els mots 'Itàlia' i 'Mediterrani'.

Diu Pla que ell és "un mediterranoide indefugible i permanent" i anomena la Mediterrània "el mar interior". Jo també em sento una mediterranoide indefugible i permanent. He vist mars "exteriors" o oceans, com dirien els americans i per bonics i impressionats que siguin no els canviaria per aquest mar que diuen que està tan brut (una vegada, un  professor de Boston, en el delta de l'Ebre es referia al mar anomenant-lo 'oceà' i vaig dir-li que nosaltres no en tenim, d'oceà, que allò és un mar). No és únicament per les seves aigües o pel seu paisatge. Crec que 'mediterrani' és un concepte que ultrapassa la geografia, la biologia i l'ecologia. No conec, ni de bon tros, tots els països de la Mediterrània (a mi m'agrada més anomenar el nostre mar en femení, la Mediterrània), però contemplant aquesta mar a la Costa Brava, a les Illes, a Sardenya, a la costa Vermella, a la Riviera, al golf de Nàpols, a la costa adriàtica, a Malta, a Grècia, a Israel, a Egipte o a Líbia he tingut la sensació que, malgrat les diferències culturals, polítiques, religioses, econòmiques o socials, allò que uneix els pobles que viuen a la riba de la Mediterània és molt més que no pas allò que els separa. Com deia Lluís Llach, és "un pont de mar blava per sentir-nos frec a frec, un pont que agermana pells i vides diferents".

Aquests dies gaudeixo amb els escrits de Pla sobre Itàlia i la Mediterrània. No segueixo cap ordre en la lectura, si bé estic concentrada en el primer llibre, el dedicat a Itàlia. Vaig de Gènova o Florència fins a Roma o m'entretenc amb els comentaris de Pla sobre Machiavelli, Leonardo da Vinci o Giacomo Leopardi; o sobre les amistats que va fer en aquell país, que acaben sent amistats de qui el llegeix. Avui "he conegut" un metge català, Jacint Vilardell i Permanyer (1894-1967), amb qui Pla va fer amistat a Roma. I a part del que diu Pla d'ell en el llibre (n'elogia la seva cultura i diu que, a Roma vivia a casa del seu sogre, "el famós tenor Viñas, de l'òpera wagneriana") he volgut saber-ne més, perquè el nom em sonava. De fet, hi ha una nissaga de metges Vilardell catalans i no sé si la famosa farmàcia Vilardell que hi va haver en una cantonada de la plaça Catalunya (ara ocupada per uns grans magatzems) devia ser també d'un Vilardell d'aquella família.

Doncs bé, aquest Dr. Vilardell, va marxar a França durant la guerra (in)civil perquè grups d'extrema esquerra el van amenaçar de mort. Després de la guerra, però, va ser jutjat "per catalanista" perquè havia estat metge personal del president de la Generalitat Francesc Macià, i va haver de dedicar-se a la medicina privada, sense cap possibilitat de treballar en un hospital públic i, encara menys, de seguir una carrera acadèmica. Va patir l'exili interior, com dotzenes de metges catalans que van optar per quedar-se a Catalunya i van ser represaliats per la dictadura franquista. En molts casos, el seu "delicte" havia estat participar en el projecte de la Universitat Autònoma republicana. Un exemple ben conegut és el de Josep Alsina i Bofill.

Per cert. Jacint Vilardell va fundar el concurs de cant internacional Francesc Viñas, en memòria del seu sogre. El 1963 se'n va fer la primera edició i avui dia és una de les competicions de cant (òpera i lied) de més prestigi internacional, en la qual col·laboren els principals teatres d'òpera del món, tot i que la final es fa sempre al teatre del Liceu de Barcelona.

Llegir Pla és sempre un plaer. M'agraden les seves cròniques periodístiques i les descripcions de gents i de llocs. I m'agrada el seu estil aparentment senzill, però, qui sap, potser molt treballat, que no sempre és fàcil escriure de manera planera. Aquest estiu per a mi tan sedentari està resultant ben animat amb la lectura d'aquest llibre, que vaig degustant a poc a poc, perquè el plaer duri més.

Estius pretèrits (IV): Itàlia

Venecia, Gran Canal, 1959

Si alguna vegada em perdo, busqueu-me a Itàlia. Un país --o millor un estat, perquè és com un puzzle de molts països-- on em sento com a casa i on no m'estranya que s'hi definís la síndrome de Stendhal. Vaig tenir la sort que el meu pare i la meva mare fessin un viatge a Itàlia --en una Vespa-- i en quedessin enamorats. Així que, tan aviat com va ser possible, van organitzar unes vacances italianes amb tota la família: ells dos i els quatre fills (els meus tres germans i jo). Des d'aquell primer viatge de 1959 hi he tornat moltes vegades i per motius diversos: vacances, congressos, cursos, fires, reunions professionals, visites a gent amiga... I en totes les estacions de l'any. Em limitaré aquí a recordar alguns detalls de viatges fets amb els meus pares i els meus germans.

El primer cop que vam anar a Itàlia ho vam fer en un Seat 600. Sembla increïble, però ens hi encabíem sis persones i l'equipatge, que no consistia només en la roba i efectes personals de cadascun, sinó que també incloïa una tauleta, alguna cadira plegable, un fogonet de càmping, una cafetera i alguna altra cosa. Això era perquè, per no gastar tants diners, molts dies dinàvem en el camp, a costat d'alguna carretera; si trobàvem algun lloc amb una font, millor. Primer ens aturàvem en alguna ciutat o poble a comprar menjar; normalment alguna cosa per preparar entrepans i fruita. El meu pare no perdonava el cafè després de dinar i per això dúiem el fogonet i la cafetera (i cafè molt, naturalment). A la nit sopàvem de calent, en el poble o ciutat on ens ens aturàvem a dormir.

Els quatre germans sèiem en el seient del darrere i sovint ens barallàvem perquè dèiem que algú anava més ample que els altres. Tant era així que, de vegades, la meva mare agafava el meu germà Xavier, que va fer cinc anys durant aquell viatge, i se l'asseia a la falda, al seient del davant, una cosa impensable avui dia, però molt normal aleshores.

Dúiem un itinerari aproximat, però de vegades el modificàvem. I no anàvem amb cap reserva d'hotel,  la qual cosa feia que en algunes ocasions estiguéssim a punt d'haver de dormir al ras o dins del cotxe. En el primer viatge a Itàlia, la primera nit vam aturar-nos en alguna població del sud de França --devia ser prop d'Aix-en-Provence-- i la segona ja va ser a Itàlia, a Albenga, prop d'Imperia. Era un hotel molt senzill que es deia Casa Manuela --el nom de la mestressa-- i el duia una família. Ens hi vam trobar bé i va esdevenir un lloc habitual per quedar-nos a dormir en altre viatges o quan hi anava el meu pare per feina. "I signori spagnoli!", deien en veure'ns arribar.

En un viatge que vam fer el 1967 vam decidir fer nit a Sanremo i vam estar voltant per la ciutat sense trobar cap hotel que tingués habitacions lliures. Algú ens va dir que a l'hotel Savoy potser en trobaríem. I sí que en vam trobar, però quan ens van dir el preu ens vam quedar de pedra. De tota manera, com que estàvem molt cansats i ja era molt tard, els meus pares van decidir que ens hi quedéssim i que ja intentaríem estalviar en altres llocs. Cal tenir en compte que en aquella època gairebé ningú no disposava de targetes de crèdit i quan es viatjava es duien al damunt els diners que pensaves que podies necessitar i normalment alguns més per a alguna eventual emergència i aquell dia la teníem. L'hotel Savoy de Sanremo era l'hotel més luxós que jo havia vist a la meva vida, amb grans salons i unes habitacions molt espaioses, on hi havia una taula molt gran per escriure, amb paper amb el membret de l'hotel. Això del paper per escriure em va semblar d'un luxe extraordinari. En el preu hi entrava el sopar i l'esmorzar i, si bé no recordo què ens van donar per menjar, sí que recordo que el menjador era impressionant.

Pel cràter del Vesuvi (1967)

La primera vegada que vam anar a Itàlia vam descobrir la pizza, aleshores desconeguda aquí. Això sembla estrany avui dia, quan les pizzes es troben pertot, ja sigui a restaurants, a supermercats o a petites botigues de queviures. I el lloc on la vam menjar i l'escena que vam viure semblaven trets d'un film del neorealisme italià. Va ser en una trattoria de Caserta, on vam fer nit camí de Nàpols. El padrone era una home malcarat, que contínuament renyava un noiet que feia de cambrer, un nen que no tindria més de dotze o tretze anys. Quan el nen venia cap a la nostra taula amb una pizza a cada mà, va ensopegar i un dels dos plats li va caure a terra, es va trencar i la pizza, a més, va caure de cap per avall, embrutant el terra amb el tomàquet i la mozzarella. Molts anys després, en converses de família, encara recordàvem la cara d'espant d'aquell vailet mentre esperava la reacció del seu amo, que va ser com esperava, amb una gran bronca. Ens va fer molta pena.

Logotip d'Agip vers el 1960

Per entretenir-nos, per la carretera anàvem mirant les tanques publicitàries, que aleshores n'hi havia moltes, i una que ens feia sempre molta gràcia era la d'unes galetes de marca Tamburino que tenien com a distintiu un soldat tocant el timbal. En els cartells de la carretera deia "Allegri bambini! Arriva la banda dei Tamburini". Hi havia també molts cartells de la gasolina Agip, que tenia un logotip que era una bèstia que podria haver estat un lleó o un drac (treia foc per la boca), amb sis potes, però que devia ser un gos, perquè en alguna ocasió vam veure anuncis que deien "Il cane a sei zampe sempre fedele amico dell'uomo a quattro ruote".

Josep, Joan i Xavier en un pont venecià (1959)

Vam anar algunes vegades a Venècia, però mai ens hi vam quedar a dormir (la primera vegada que vaig fer una estada d'uns quants dies a Venècia va ser quan hi vaig anar a un congrés, bastants anys més tard). En una ocasió que vam passar uns dies a Chioggia --una població de la llacuna Vèneta-- vam anar a Venècia en un vaporetto que feia el trajecte com un autobús interurbà, però per l'aigua.  Al migdia, buscàvem un lloc per dinar i ens vam aturar a mirar un mostrador amb peix i marisc que hi havia a l'entrada d'un restaurant. Un cambrer ens va convidar a entrar-hi i ho vam fer. Ens va dur a una taula molt elegant i ens va dur la carta, juntament amb el full del menú turístic, que era obligatori que tinguessin disponible tots els restaurants. Quan va venir a apuntar la comanda i vam demanar sis menús turístics, el cambrer, sense dir una paraula, ens va prendre els tovallons de roba que hi havia a costat de cada plat, va treure també les estovalles --no va ser fàcil, amb la taula ja parada--  i ens va dur tovallons i estovalles de paper.

Aquell any, el dia de l'aniversari del meu germà Xavier --18 d'agost-- érem a Chioggia i vam anar a sopar a La bella Venezia, un restaurant de la part vella que el meu pare coneixia dels viatges de negoci que feia a aquell poble. Sense que el Xavier ho sabés, vam encarregar-los un pastís amb tretze espelmes. Vam sopar en una taula al pati del restaurant i, en arribar a les postres, de sobte es van apagar els llums i va venir un cambrer amb els pastís amb les espelmes enceses i cantant allò de "Happy birthday to youuuuu!" Va deixar el pastís davant del Xavier, perquè bufés les espelmes i la gent que sopava en el patí li va fer un gran aplaudiment. Ell, que era molt tímid, es va posar vermell com un tomàquet i es moria de vergonya.

Aquells dies eren les festes de Chioggia i en una plaça que havíem de travessar per arribar a La bella Venezia hi havia un concert d'un cantant que per a nosaltres era nou, però que Itàlia estava causant furor: Al Bano. Crec que és la vegada que m'he sentit més angoixada enmig d'una gernació, amb la sensació de no poder anar endavant ni enrere i gairebé com si em faltés l'aire, malgrat que fos en el carrer. Hi havia bogeria per sentir Al Bano i a la plaça no hi cabia ni una agulla. El cantant devia fer bolos per l'Adriàtic perquè uns dies més tard, que ens vam aturar a Cattolica, era ple de cartells que anunciaven que hi cantaria aquell vespre. Una cosa que ens va agradar molt de les festes de Chioggia eren les parades, com si fossin xurreries, de peixet fregit; el venien dins d'unes paperines de paper i, com feia la gent del poble, nosaltres també els menjàvem pel carrer.

Ens pensàvem que Itàlia era un país més obert que Espanya pel que fa als costums i la moral, però en els pobles estaven encara bastant endarrerits. Mentre érem a Chioggia, la filla d'una família que coneixíem havia tingut una nena i vam anar a l'hospital a visitar-la i conèixer el nadó. A la porta, una monja es va acostar a nosaltres i, senyalant-me a mi, va dir que jo no podia entrar-hi... perquè duia pantalons! Potser ho hauria entès si hagués dut shorts, però eren uns pantalons llargs. Fins i tot anys més tard vaig comprovar que Chioggia seguia sense posar-se al dia en altres coses. Devia ser el 1996, que hi vaig anar amb el meu pare a finals d'octubre. En una botiga del centre vaig comprar dos jerseis per a les meves filles. Vaig allargar a la venedora la meva VISA i la dona va cridar "Mario!", i de la rebotiga va sortir un noi, el seu fill, que es va enfilar a una escala per baixar l'aparell de la VISA de la part més alta d'una prestatgeria. La dona devia adonar-se de la meva cara de sorpresa i em va aclarir que, en acabar la temporada d'estiu, guardaven la màquina de la VISA perquè només els turistes pagaven amb targeta de crèdit; la gent del poble sempre ho feia en efectiu.

En aquell mateix viatge de 1967, camí de Ravenna, ens vam aturar a fer nit en un motel. A la gasolinera tenien dues mones lligades a sengles cadenes bastant llargues perquè es poguessin moure bé i també tenien dos gossos, un de bastant petitó i un altre de més gran, que corrien d'un costat a l'altre. Una de les mones, que s'havia deslligat, va ser protagonista d'algunes escenes molt divertides (una d'elles, però, aleshores no em va divertir gens). No sé per quin motiu, va començar una persecució entre els gossos i la mona. El gos petit empaitava la mona i el gos més gran corria darrere del petit. Quan el menjador no havia obert encara per sopar --per sort-- la mona va entrar-hi i al seu darrere ho van fer els gossos. La mona van anar saltant de taula en taula i els gossos la perseguien corrent per terra. Després, mentre sèiem a la terrassa esperant l'hora de sopar, la mona, ja lliure dels perseguidors, va apropar-se a nosaltres. Jo vaig intentar acariciar-la i ella potser va creure que volia fer-li mal. El cas és que va ajupir-se i em va mossegar el dit gros d'un peu. Vaig reaccionar de manera gairebé automàtica agafant-la pel llom i apartant-la de mi com si la llencés. La mona es va espantar encara més i es va refugiar en la meva mare, abraçant-se a una de les seves cames i es va deixar acariciar per ella; després era la mateixa mona la que semblava que acariciés la cama de la meva mare. Jo, que en cap moment havia volgut fer mal a la mona, estava molt emprenyada amb ella, però vaig trobar l'escena tendríssima. (He de dir que la meva mare tenia la mà trencada per tractar animals; era com una mena de Sant Francesc en dona. Li agradaven molt i tots li feien cas. Mai no vaig veure un gos que li bordés.) L'endemà al matí, quan vam sortir del motel per marxar, la mona era de nou lligada a  la gasolinera, com la seva companya.

Però l'aventura que va ser més desagradable tot i que després ens n'hem rigut moltes vegades en recordar-la va passar-nos travessant la península des de Bari a Nàpols. Per passar de la costa de l'Adriàtic a la del Tirrè, calia travessar els Apenins i a la carretera es feien moltes cues. En un canvi de rasant amb línia continuada al mig ens va avançar un camió i en aquell moment jo vaig recordar un film de Fellini en què Alberto Sordi, des d'un cotxe treu la mà i fa unes banyes a uns operaris de la carretera. Mentre ens avançava el camió, no se'm va acudir altra cosa que treure la mà per la finestra i aixecar-ne el dir petit i el dit gros. Quan vam arribar a un tros de carretera que era recte, el camió, que havia afluixat la marxa, va aturar-se al mig, impedint el pas de vehicles per cap costat --la carretera seguia sent estreta-- i nosaltres i tots els cotxes que venien al darrera ens vam haver d'aturar també. Van baixar dos camioners amb aspecte molt poc amigable i es van dirigir cap el nostre cotxe. Semblaven dos pistolers de l'oest sortits d'algun spaghetti western. Un d'ells em senyalava i no parava de dir "La signorina mi ha fatto le corna! La signorina mi ha fatto le corna!" Mentre el meu pare ens deia que no obríssim les portes, es va apropar un home d'un dels cotxes que s'havien hagut d'aturar i va preguntar-los què passava. El xofer insistia: "La signorina mi ha fatto le corna! La signorina mi ha fatto le corna!"  El samarità intentava calmar-los i en això que es va sentir la sirena de la policia que venia en sentit contrari. El cotxe dels carabinieri es va aturar i aquell home va parlar amb ells. Després, els carabinieri van indicar als del camió que l'aparquessin al costat de la carretera. Amb la seguretat que donava la presència dels carabinieri, ja vam obrir les finestres i jo vaig dir-los que ho havia vist en un film italià, que quan algú feia una cosa mal feta per la carretera, s'aixecaven aquells dos dits i, com que ells havien fet un avançament molt perillós en un canvi de rasant, per això jo els havia fet el gest. M'imagino que després devien riure bastant. Ens van dir que farien un atestat als camioners i que nosaltres marxéssim. El samarità ens va demanar que ens aturéssim en una estació de servei pocs quilòmetres més endavant. Allà ens va convidar a uns refrescos. Va dir-nos que, com a italià, estava avergonyit del comportament d'aquells camioners i es volia disculpar. Va afegir que potser el primer negoci d'Itàlia era la Fiat, però que el segon era el turisme i calia tractar bé els turistes.

Com aquestes anècdotes, en podria recordar moltes més. No disposàvem de les comoditats que hi ha ara, ni pel que fa als cotxes (eren petits i menys potents que els actuals) o carreteres (a Itàlia l'única autopista que recordo ja construïda i no completament era l'autostrada del Sole) ni pel que fa als hotels (en molts hotels on vam allotjar-nos, calia sortir fora de l'habitació per anar a al lavabo, per exemple). Però ens ho passàvem molt bé i sempre trobàvem algun motiu per riure.