La meva Sinera

Després de vint-i-vuit anys, em pensava que potser seria impossible trobar això que vaig escriure a la Web d'Arenys a a Vilaweb, en una mena de marató --24 hores al ciberespai-- en què la gent deixava el seu testimoni, escrivint alguna cosa sobre Arenys de Mar. Com que em sembla gairebé un miracle que aquelles pàgines encara estiguin disponibles, i per si algun dia desapareixen, ho poso també aquí. (Qui sap, però, si no desapareixerà abans aquest blog).

La meva Sinera

Fa poc, a través de la Llista Catalana d'Internet a que estava subscrita vaig assabentar-me de l'existència de la Web d'Arenys. Aquell mateix vespre, tan bon punt vaig acabar de llegir el correu electrònic vaig posar-me a Navegar per arribar fins a Arenys.

Arenys/Sinera, la vila on he passat més de la meitat dels estius de la meva vida; on he triscat pels seus rials i vinyes abandonades; on he passat hores i hores contemplant el vol de les gavines --fins i tot els vaig dedicar uns poemes molt dolents--, la lluna plena emmirallada en la mar i les llumetes de les barques que anaven a pescar el calamar les nits fosques de lluna nova; on vaig comen¢ar a fer windsurf no fa molts anys com un repte davant l'afirmació de la meva filla que va dir-me que jo ja havia fet tard per a aquell esport; on he caminat tantes vegades pel carrer de l'Església intentat descobrir-hi en algun racó l'espriuana Tereseta-que-baixava-les-escales; on m'he embadocat mirant les avies --cossos corbats i pesants-- fent puntes de coixí amb uns dits que feien dansar els boixets vertiginosament al so de la música que ells mateixos creaven en repicar els uns contra els altres

Tinc suficients anys com perquè els records que tinc de la meva Sinera hagin esdevingut bucòlics, especialment pel fet que els records de la joventut gairebe sempre en son, de bucòlics.

I m'adono del pas del temps quan recordo aquella vila amb la N-II passant per l'interior de la població, amb uns semafors que organitzaven cues llarguíssimes quan les cues a les carreteres eren una cosa insòlita; amb aquell pont al capdevall de la Riera, per sota del qual anaven els cotxes a parar a mar quan els elements s'enfurismaven; amb aquell port d'aigues transparents on agafava garotes i pagellides amb els meus germans, on creixien els musclos que tan sovint acompanyaven els nostros arrossos, i on m'embadalia veient descarregar les barques a primera hora de la tarda i escoltant la lletania de la subhasta del peix; amb aquelles noves urbanitzacions sorgides en vinyes abandonades on els pins, ara immensos, eren com petits arbres de Nadal; amb aquell cinema tronat --em refereixo a l'Ateneu, tot i que l'Esperanza encara era més tronat-- on les parelles anaven a seure a les darreres files ignorant el que la Gina Lollobrigida i el Vittorio de Sica fessin a la pantalla; amb aquell bar Espanyol, potser encara més tronat, on el marbre de les seves taules va ser reempla¢at posteriorment pel marbre dels mostradors del banc que va bastir-se en el seu lloc; amb aquella església amb un retaule barroc unic, del qual aleshores nomes m'adonava de l'olor de florit que desprenia; amb processons --Setmana Santa, Sant Zenon-- que eren una barreja de litúrgia carpetovetònica i folklore mediterrani; amb unes fabriques de confits i ametlles que semblaven funcionar per proporcionar mercaderia als venedors que es passejaven amunt i avall a costat dels cotxes aturats a la N-II cada cop que el semàfor es posava vermell; amb el carro i el burret, aparcats cada matí davant del mercat, d'aquella pagesa arenyenca d'adopció que havia anat a escola amb la meva mare a Barcelona; amb maduixes i cireres úniques, millors que les de Sant Pol --les maduixes-- i que les de Sant Climent --les cireres--, malgrat que aquelles siguin molt més famoses. Per a mi Arenys --la meva Sinera-- és això i molt més. Son les hores passades a la biblioteca preparant algun examen per al setembre; les hores transcorregudes a la platja, amb els ulls clucs, escoltant la remor de les ones i els esgarips de les gavines; són el neguit de posar-me per primer cop un biquini, quan encara eren comptades les noies que duien el banyador de dues peces --el top less no em va costar tant, potser perquè ja l'havia iniciat en altres platges--; són algunes d'aquells tardes d'estiu en que, juntament amb algunes amigues fèiem petar la xerrada en un bar de la Riera, anàvem a la platja quan la gent ja en tornava, o ens banyàvem enmig del port, on havíem arribat en una barca tronada llogada per pocs diners; son les nits en que sortia per la finestra de la torre que llogaven els meus pares i m'anava a prendre la lluna en un descampat proper des d'on podia veure millor la mar platejada --quan van construir la nostra casa nostra ja no em va caler, perquè aquesta visió la tenia del llit estant--; o aquelles altres nits en que baixava fins a la pista de ball de l'entrada de la urbanització no pas per ballar, que mai no he sabut fer-ho bé, sinó per escoltar la música en viu d'aquells trios o quartets de músics esperpèntics de carrera estroncada; són les estones en que em sentia pagesa i em dedicava a treure les branques inútils de les tomaqueres, o a abocar aquelles pólvores que aleshores creia que eren verí només per als insectes perquè encara no havia llegit la Primavera silenciosa de Rachel Carson; són els matins de dissabte brostejant per les parades alineades al llarg de la Riera, fent una pausa per esmorzar a la terrassa de la Sala Mercè; són els macips ruixant la gent amb la seva colònia aigualida, la dansa d'Arenys, els focs de Sant Joan i la bota de Sant Pere, les atraccions cridaneres i els sempre magnífics focs artificials de festa major, la cucanya i la cruel persecució de l'oca per les aigües del port el matí de la festa del Carme, la processó de les barques per la tarda...

Són tants els records, que gairebé s'entrebanquen l'un amb l'altre per la pressa de sortir. Diverses circumstàncies han fet que els meus estius hagin quedat desproveïts de l'encís que tenia la trobada durant unes setmanes o mesos de tres generacions en la mateixa casa. La basarda de sentir-me sola en aquell casalot ha fet que a penes hi hagi tornat els darrers anys. O potser em faci encara més basarda pensar en la possibilitat que els fantasmes de la meva Sinera vinguin a envair la meva soledat.

Merce Piqueras. Febrer de 1997

 

2025, any de...

Algunes celebracions internacionals per a l'any 2025

Any Internacional de la Ciència i la Tecnologia Quàntiques

El juny de 2024, una resolució aprovada per l'Assemblea General de l'Organització de les Nacions Unides (ONU) va proclamar el 2025 Any Internacional de la Ciència i la Tecnologia Quàntiques. Els motius per aquesta celebració són diversos, Per una banda, és el centenari del desenvolupament dels mètodes de la mecànica quàntica, que han dut aquesta disciplina a ocupar un lloc destacat en molts àmbits de la ciència i de la tecnologia. Per altra banda, la ciència i la tecnologia quàntiques poden ajudar al progrés econòmic i a assolir alguns dels Objectius de Desenvolupament Sostenible amb les seves aplicacions en aspectes com ara l'atenció a la salut, la sostenibilitat de ciutats i comunitats, l'alimentació, les comunicacions o l'energia.

Aquest Any Internacional se té lloc dins del Decenni Internacional de les Ciències per al Desenvolupament Sostenible (2024-2033), que té, entre els seus objectius, l'avançament de les ciències bàsiques, com ho és la quàntica, que permet obtenir informació molt valuosa sobre el comportament de la matèria i l'energia a nivell atòmic i subatòmic.

L'ONU recomana que l'Any Internacional de la Ciència i la Tecnologia Quàntiques "es commemori amb activitats a tots els nivells encaminades a augmentar la consciència pública sobre la importància de la ciència i les aplicacions quàntiques; a potenciar la cooperació científica internacional, multilateral i interdisciplinària entre institucions de recerca, investigadors i innovadors en el camp de la ciència i la tecnologia quàntiques; i a garantir que es presta atenció a l'aplicació de la ciència i la tecnologia quàntiques per al desenvolupament sostenible"

Any Internacional de les Cooperatives

El juny de 2024, una resolució aprovada per l'Assemblea General de l'Organització de les Nacions Unides (ONU) va proclamar el 2025 Any Internacional de les Cooperatives. Un dels motius d'aquesta proclamació és que "les cooperatives, en les diferents formes, promouen la màxima participació possible en el desenvolupament econòmic i social de les comunitats locals i de totes les persones, incloent-hi les dones, el jovent, les persones d'edat, les persones amb discapacitat i els pobles indígenes, la inclusió dels quals reforça el desenvolupament econòmic i social, i contribueixen a l'eradicació de la pobresa i de la fam".

L'ONU recomana que s'aprofiti aquesta celebració per promoure el cooperativisme i sensibilitzar la població sobre la contribució de les cooperatives al desenvolupament econòmic i social.

Any Internacional de la Conservació de les Glaceres

Aquesta celebració es va decidir en una resolució aprovada per l'Assemblea General de l'Organització de les Nacions Unides (ONU)el desembre de 2022, tenint en compte els vincles entre les agendes internacionals de l'aigua i el clima. En la mateixa resolució es va aprovar que, a partir de 2025, el 21 de març de cada any se celebraria el Dia Mundial de les Glaceres.

És crucial que les societats humanes prenguin consciència dels greus problemes que pot causar el canvi climàtic. Els efectes de l'augment continuat de la temperatura global poden tenir efectes irreversibles en determinats ecosistemes com ara els polars i de muntanya, els deltes costaners, que es veuran afectats per la pèrdua de neu i de glaç a les muntanyes, a les glaceres i a la coberta de glaç de les zones polars. El retrocés de les glaceres i la fusió del permagel (o permafrost, els sols glaçats permanentment) farà augmentar la incidència d'inundacions, allaus i corriment de terres.

La celebració d'aquest Any Internacional i del Dia Mundial de les Glaceres hauria de servir per sensibilitzar sobre la importància de les glaceres, la neu i el gel en el conjunt del clima i en el cicle de l'aigua i sobre els efectes econòmics, socials i ambientals dels canvis imminents a la criosfera [la criosfera inclou el gel marí, el gel continental, les glaceres, els casquets polars, la superfície coberta de neu precipitada i el permagel de la Terra], i que intercanviïn millors pràctiques i coneixements per a la seva gestió.

 Algunes commemoracions a Catalunya l'any 2025

• 1000 anys de la fundació del monestir de Montserrat
• 50 anys de la celebració del Congrés de Cultura Catalana
• Centenari del naixement de Maria Assumpció Català i Poch, matemàtica i astrònoma
• Centenari del naixement de Paco Candel, escriptor i polític
  
• Centenari del naixement de Mercè Bruquetas, actriu
• Centenari del naixement d'Oriol  Bohigas, urbanista, activista cultural
• Centenari del naixement de Conxita  Grangé (Conxita Ramos), activista antifeixista, supervivent del camp de concentració nazi de Ravensbrück.
  

 

El present és un regal

En l'anunci de l'exposició d'una serie de quadres en què el motiu principal són escales, i que es va fer a Maó el mes de maig de 2023, l'artista (Paco Marcó) va escriure:

En una mirada innocent a la vida ens adonem que no és perfecta, de vegades es trenca, es fa trossos o es retorça. Però sempre que ens trobem amb un esdeveniment que ens treu de la nostra zona de confort, l'univers ens dona eines per poder seguir endavant. El present és un regal. Per això es diu així "PRESENT" i de vegades no ve empaquetat com a nosaltres ens agradaria.

Marcó diu que la seva eina per seguir endavant és una escala:

...un artefacte (fet amb art) que ens permet arribar a un nivell al qual normalment no podem arribar. L'escala representa aquesta oportunitat, aquesta finestra d'esperança no únicament material o física, sinó també emocional i espiritual. Cada vegada que la vida et presenta una escala, pot ser en qualsevol forma. Una escala pot ser una trucada telefònica del teu germà, un petó tendre al migdia o un préstec d'un amic. La qüestió és poder identificar aquestes escales i adonar-se que sempre podem pujar i seguir endavant.

"A colps ens fa la vida" diu una cançó de Raimon. I es ben bé així. Cops que poden ser ser suaus o bé fortes sacsejades. Un dels cops més forts que ens dona la vida és la mort d'una persona estimada. Aquests últims anys n'he patit uns quants, de cops d'aquest tipus, el més violent i cruel de tots, el 10 de gener de 2023, amb la mort del meu fill Aitor. Una sacsejada així trasbalsa la vida de qualsevol persona. Sabem que, quan venim a aquest món, ho fem ja amb el bitllet de tornada, però no imaginem que un fill o una filla hagin de fer l'últim viatge abans que nosaltres. Però, com deia Paco Marcó en la presentació de la seva exposició, "l'univers ens dona eines per poder seguir endavant". I les eines poden ser més d'una i molt diverses.

Hi ha a qui, després de la mort d'una persona estimada, veure'n fotografies o objectes que havien estat seus li fa mal. A mi, no. Les fotos de família, amb persones que ja no són entre nosaltres, em porten bons records d'altres temps i em donen força per tirar endavant. Fa anys que, en el meu despatx, damunt de l'ordinador, tinc penjats uns versos del poeta anglès William Wordsmith (1770-1850). Són els versos en què es va inspirar el títol de la pel·lícula Esplendor en la hierba:

Though nothing can bring back the hour
Of splendour in the grass, of glory in the flower,
We will grieve not, rather find
Strength in what remains behind.

Encara que res pot retornar-nos l'hora
de l'esplendor a l'herba, de la glòria en la flor,
no ens n'hem d'afligir, sinó trobar
força en allò que ha quedat enrere.

No hi ha res que pugui retornar-me el temps que vaig passar amb el meu fill, però intento que el seu record, i pensar que ell no voldria veure'm trista, em donin forces per tirar endavant. De vegades, miro les carpetes amb els dibuixos tan divertits que l'Aitor feia quan anava a escola (algun cop vaig dir-li que es podria haver dedicat a il·lustrar còmics), les fotografies de vacances, objectes i llibres que encara hi ha a l'habitació que havia estat la seva fins que va emancipar-se, la tassa per al te que em va dur de Galícia en les seves últimes vacances... Ho recordo amb nostàlgia, però al mateix temps són records agradables. Com quan miro la sèrie The Big Bang Theory, que vèiem junts, a casa seva, quan s'estava recuperant --en hospitalització domiciliària-- de la primera cirurgia i jo li feia companyia quan l'Eli --la seva companya de vida-- sortia per gestions o per anar a comprar; o els Simpson, que miràvem fa anys als migdies quan les seves germanes ja s'havien emancipat i ell era encara a casa. O quan tinc un problema a l'ordinador i ja no puc trucar-li per dir-li "em sembla que tinc un virus" i sentir que ell em respon "sí, el teu ordinador té un virus que és diu Mercè".

Pacó Marcó era amic de l'Aitor des de la seva adolescència. La vida els va dur per camins diferents, però l'amistat va continuar, a distància. No va poder venir al seu comiat i després va dedicar-li un quadre de la sèrie de les escales que va presentar en una petita exposició a Maó el mes de maig. L'Eli i jo vam anar-hi per la inauguració. El meu record d'aquells dies és alhora trist i agradable.

El 2023 hi ha hagut uns quants esdeveniments més a la meva vida que m'han tret de la meva "zona de confort", com deia en Paco. Però al llarg de l'any he anat trobant també les meves escales per seguir avançant. Una d'aquestes escales és un grup de dol de persones que han perdut un fill o una filla, que es troba dos cops al mes en un centre cívic de Barcelona i que coordina, de manera voluntària, Maria Dolors (Lola) Estivill. Al principi jo tenia els meus dubtes que em fos útil anar-hi; temia que potser en sortiria pitjor que a l'entrada. Però no ha estat així. Poder parlar amb persones que han passat per una experiència tan terrible com és la pèrdua d'un fill o una filla pot ser de gran ajut. Cada persona viu el dol de manera diferent. Algunes persones troben més o menys fàcilment les seves escales; a d'altres, encara que s'esforcin, els costa trobar-les; i n'hi ha que al principi no volen buscar-les, però a poc a poc i potser sense buscar-les, acaben trobant-les.

En l'anunci de l'exposició de Maó, Paco Marcó va incloure-hi un versos del seu avi, Lluís Marcó Dachs, farmacèutic, inventor i poeta, que va estar empresonat dos anys en un camp de concentració franquista després de la guerra (personatge molt interessant, però això ja seria una altra història). Els versos diuen:

Ni soledat no m'ha vençut ni rancors,
no m'he aturat a mirar-me cap ferida
que encara hi ha pedres de colors
a la platja de la meva vida.

Reconec que jo sí que m'he aturat de vegades a mirar-me les ferides. I quan això em passa, em fa ràbia, perquè contemplar les ferides impedeix sovint que veiem "les pedres de colors de la platja de la nostra vida". Rellegeixo un cop més els versos de Wordsmith per trobar força en allò que ha quedat enrere i penso que els quaranta-vuit anys que va viure el meu fill són un regal que la vida m'ha donat.
 

Celebracions per a l'any 2024

Any internacional dels Camèlids 

L'Organització de les Nacions Unides va declarar el 2024 Any Internacional dels Camèlids, animals que són fonamentals per al manteniment de milions de llars en més noranta països. A més de camells,que viuen a l'Àsia central, i dels dromedaris, que viuen al nord d'Àfrica i oest d'Àsia, també pertanyen a la família dels camèlids les llames, alpaques, guanacs i vicunyes, que viuen a Amèrica del Sud. Aquests animals proporcionen carn, llet, fibres per teixir, adobs orgànics i són també un mitjà de transport, amb l'avantatge que poden viure en ambients molt inhòspits per a altres animals. (Resolució A/RES/72/210)

L'objectiu de l'Any Internacional dels Camèlids és "crear consciència sobre el potencial no aprofitat dels camèlids i demanar una inversió més gran en el sector dels camèlids, advocant per una major investigació, desenvolupament de capacitats i l'ús de pràctiques i tecnologies innovadores".

100 anys de ràdio a Catalunya

Una de les commemoracions que se celebraran a Catalunya és el centenari de la primera emissora de ràdio. L'any 1924 es va inaugurar Ràdio Barcelona, la primera emissora de ràdio que va tenir una llicència a Espanya.

Recordo que la ràdio Barcelona de la meva infància i joventut era "EAJ1 Ràdio Barcelona". I tot i que el català estava prohibit en els mitjans de comunicació, a Ràdio Barcelona hi havia alguns programes que promovien la "catalanitat". Els diumenges al matí feien La comarca nos visita, amb aquell pagès que venia de Cantonigrós. I el programa Radioscope, presentat per Salvador Escamilla, va ser un trampolí per a alguns membres de la nova cançó.

 Any Internacional de la Vinya i el Vi

L'Organització Internacional de la Vinya i el Vi commemora el centenari de la seva fundació, el 1924. A més de celebrar el centenari d'aquesta entitat, s'organitzaren trobades i un congrés, que es farà a Dijon (França). El tema general de l'Any Internacional de la Vinya i el Vi serà "La vinya i el vi del futur". La transformació digital i el canvi climàtic exigeixen canvis en el sector vitivinícola --que es debatran al llarg de 2024-- especialment per fer-lo més sostenible.

La dona del caixer (II)

El gener de 2020 escrivia en aquest blog sobre una dona jove (jove per a mi; devia tenir uns quaranta anys) que durant un temps va dormir en un caixer molt proper a casa meva. Després de desaparèixer del barri uns mesos, quan hi va tornar el caixer estava ocupat per un altre persona també sense llar i va buscar aixopluc per passar les nits en altres espais del barri. De tant en tant la trobava asseguda en un banc a la plaça Comas, la plaça on hi ha la seu del districte de les Corts. En veurem, em somreia i ens saludàvem i si jo no anava amb pressa, m'aturava a parlar amb ella una estoneta. Em sabia molt de greu veure una persona relativament jove, neta, polida, educada, interessada per la lectura (l'havia vist de vegades amb un llibre a la mà i també escrivint en una llibreta) i sense una llar pròpia. No vaig saber gaire de la seva vida ni el motiu que l'havia dut a viure al carrer, però em va dir que es deia Arantxa i que era de Còrdova. Em va sobtar que una cordovesa es digués Arantxa i potser per això no he oblidat el seu nom.

Després de parlar amb la Fundació Arrels, un dia vaig donar-li un paper amb el seu número de telèfon i vaig dir-li que s'hi posés en contacte. No ho va fer, però més endavant va dir-me que una altra entitat li donava una petita pensió mensual. No recordo exactament quan va ser la darrera vegada que vaig veure l'Arantxa; si just abans del confinament o just després. Des d'aleshores he pensat moltes vegades en  ella i en què devia haver estat de la seva vida. Desitjava que hagués trobat un lloc on viure i també una feina per mantenir-se.

Ahir a mig matí passava per la plaça Comas i em vaig adonar que, a la façana d'una escola que hi ha a la plaça, hi han posat una petita placa amb un escrit. Hi duia un nom, una edat i una data i la inscripció "Viure al carrer mata". Vaig recordar que fa poc vaig llegir que la Fundació Arrels estava col·locant unes plaques per recordar les persones sense llar que havien mort els darrers anys a Barcelona. En llegir el nom que hi havia a la placa --Aranzazu O.-- i l'edat --41 anys-- he sentit una fiblada al cor. Coincidia amb la "meva" Arantxa (no crec que hi hagi gaires dones sense llar a Barcelona que duguin aquest nom basc) i els últims temps que vaig veure-la era sempre per aquella plaça; em sembla que fins i tot dormia a l'entrada de l'escola durant el confinament.

Potser perquè enguany estic molt sensible, encara que coneixia molt poc de l'Arantxa, saber que va morir m'ha trasbalsat i camí de casa sentia una gran pena i no podia reprimir el plor tot pensant quina deu haver estat la causa de la seva mort, si se'n devia adonar i si devia tenir algú que l'acompanyés en aquell moment. Descansa en pau, Arantxa!

Potser us interessarà: La dona del caixer (I)