No és allò que sembla (IX): la solució

Torno a posar la foto:

 

En el bloc, només una persona ha suggerit una solució (dues en realitat): una cavitat en un mur de pedra o potser sorra. A Facebook, potser perquè és més fàcil deixar-hi comentaris, hi ha hagut més suggeriments: unes pedres, l'entrada a una mena de cova, una cova càrstica, alguna part del pavelló auditiu, un forat en el zoo per poder veure la gàbia on viuen ara alguns dels micos, el parc Güell, el contorn d'un fetge, alguna mena de material geològic...

Suposo que, si hagués posat la peça sencera que vaig fotografiar, i les seves dimensions, hauria estat més fàcil encertar-ho:

Per la localització, hi ha una persona que s'hi va apropar força: no és un pavelló auditiu, però és una part del crani d'un animal molt curiós, un rinoceront català. Català, un rinoceront?, potser us preguntareu. Això mateix em vaig preguntar jo la primera vegada que vaig veure aquesta peça del seu esquelet. Doncs sí, català, però no contemporani. Es tracta del rinoceront llanut (Coelodonta antiquitatis), que va viure a Àsia i a Europa durant el Pleistocè superior, és a dir, la fase final del període geològic que va des de fa uns 1,6 milions d'anys fins fa uns 10.000 anys. I si dic que és català, és perquè aquest fragment de crani (podeu veure'n un crani sencer aquí) correspon al primer exemplar de rinoceront llanut que va descobrir-se a Catalunya. El 1919, el Museu Martorell el va comprar a la casa Soler, d'Arenys de Mar, per 375 pessetes, que en aquella època devien ser bastants diners.

Aquest fragment del crani fa més mig metre de longitud. per tant, podem imaginar que el rinoceront llanut devia ser un animal de grans dimensions. De fet, a partir de les restes trobades --fins i tot algun animal sencer conservat momificat, com el que es veu a la foto-- se sap que podien arribar a fer prop de 4 metres de longitud i pesar de dues a tres tones. Formava part de l'anomenada megafauna del Pleistocè.

Rinoceront llanut (Coelodonta antiquitatis) trobat a Polònia el 1929 (Foto: Wikimedia Commons)

El crani de la incògnita està exposat en el Museu Blau de Barcelona. En aquesta nova seu de l'exposició al públic del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, hi ha peces molt valuoses que provenen del fons patrimonial del Museu, que constà de més d'un milió d'espècimens. Trobareu el tros de crani del rinoceront català en la secció anomenada "La història de la Terra", que relata l'evolució del planeta i de la vida i il·lustra el relat amb fòssils i altres espècimens, a més de nombroses pantalles interactives que permeten profunditzar en el coneixement d'una història que encara continua.

Per saber més sobre la col·lecció de fòssils (i de minerals i roques) del Museu de Ciències Naturals, podeu veure el llibre que es va publicar per commemorar els 125 anys del Museu Martorell: El Museu Martorell, 125 anys de Ciències Naturals (1878-2003).

No és allò que sembla (VIII)

En aquest cas, com que aparentment és molt fàcil, l'enigma té dues preguntes: a) d'on és aquest cotxe? i b) quin any va fer-se la fotografia? (amb un marge d'error de deu anys amunt i avall)

 Foto: M. Piqueras

No és allò que sembla (VII)

Sempre que poso algun d'aquests reptes, és a partir de la meva visió subjectiva. És possible que algú, en veure aquestes fotos pensi "que no és allò que sembla?; si es veu claríssim, què és". En el cas d'avui indicaré l'escala aproximada, que no sé si pot ser d'ajut o al contrari.  La foto no arriba fins a la part superior de la "cosa", però hi faltava poc; l'alçada devia ser d'uns sis metres pel cap baix.

No és allò que sembla (VI)

Si més no, en veure la foto, la meva imaginació hi ha vist una altra cosa. M'agradaria saber què hi veu la gent.

Actualització 21.02.2010

Quan vaig veure la foto, em van semblar cabdells, tot i que, atesa l'escala que indicava, era impossible que ho fossin. Es tracta de botons florals de la planta Cornus florida, un arbust caducifoli que creix a Nord-Amèrica. La més semblant que tenim aquí, del mateix gènere, és el sanguinyol o pelabou, Cornus sanguinea. A continuació poso la foto sencera, on es veu l'escala: la barra de la dreta és un mil·límetre.

Font: Public Health Image Library (PHIL), EM Imagery #8768

No és allò que sembla (V)

És una perruqueria del carrer Hospital de Barcelona. Em va cridar l'atenció veure-hi aquests cartells en el vidre de la porta:

No és que volgués apuntar-me a l'oferta, però tenia curiositat de saber de què anava allò del sexe gratuït i em vaig apropar al vidre. Si, en veure la foto, a algun lector o lectora se li ha passat pel cap de preguntar-me l'adreça exacta de la perruqueria, no cal que ho faci, llevat que vulgui anar que li arreglin el cabell en una botiga on han tingut aquesta original idea per atreure la clientela. Vegeu un tros de la foto ampliada:

Si no ho llegiu bé, cliqueu-hi al damunt i veure-ho la foto ampliada. De tota manera, ho transcric aquí: "Seas del SEXO que seas si vienes con tu pareja el servicio de menor valor te saldrá GRATIS". Ja ho diuen, que sempre cal llegir la lletra petita! Però que passarà si algú entra a l'establiment sense haver-la llegit?

No és allò que sembla (IV)

O potser sí, que ho sembla i sóc jo que, en mirar-ho, li trobo l'aspecte d'una altra cosa?


Algú ho sap identificar?

Actualització 09.08.2010, 14.00
Doncs potser sí que sembla allò que és, perquè, tot i la trampa de no mostrar l'obra sencera, de treure-li el color i de girar-ho 90 graus, la primera resposta ja ho ha encertat. (O potser sigui que Anna May --la persona que ho ha encertat-- és molt espavilada.) Són dues de les quatre columnes que Andreu Alfaro va fer per a la Universitat Autònoma de Barcelona:





Es van inaugurar el 10 de setembre de 1999, però vaig trigar encara mesos a veure-les al natural. Un dia que vaig anar a la UAB, crec que a una conferència, se'm van aparèixer de sobte al meu davant i vaig quedar bocabadada. Era molt més del que m'havia imaginat per les fotos. Les vegades que he anat després a la UAB, he procurat acostar-m'hi per veure-les de prop. Impressionants!

Potser us interessarà:
Andreu Alfaro, un jove de vuitanta anys (11.08.2009)

Fotos: M. Piqueras, febrer 2005

No és allò que sembla (III)

La mida deu ser uns 20 o 30 centímetres. En veure-ho, em va semblar un postís per a la part superiors del cap (en castellà, bisoñé), però estava exposat en un lloc que no té res a veure amb la perruqueria: el castell dels Tres Dragons del parc de la Ciutadella de Barcelona, on hi ha la secció de zoologia del Museu de Ciències Naturals. Ateses les característiques d'aquell espai expositor, vaig pensar que potser era un animaló tan pelut, que el pèl no deixava veure'n la resta del cos. Vaig encertar que era un animaló, però vaig pensar en un petit mamífer ocult en aquella massa de cabells. Doncs no, és... una esponja!

Es tracta d'una esponja de l'Antàrtida del grup de les hexactinèl·lides, una de les classes que formen el fílum dels porífers (les esponges), aquest grup peculiar d'organismes que fins gairebé a finals del segle XVIII molts naturalistes van considerar que eren plantes.

I això que es veu en aquesta altra foto, què us recorda?

A mi em fa pensar en una fibra vegetal, per exemple, una tija esfilagarsada d'una cadira de boga (així és com les deixava la meva gata fins que vaig decidir posar un coixí al cul de la cadira de boga). Però el lloc tampoc era l'adient: el mateix Museu de Ciències Naturals, però la secció de geologia, en l'edifici que havia esta el Museu Martorell, també al parc de la Ciutadella. I és que es tracta d'un mineral, la tremolita.

La tremolita és un mineral fibrós del grup de l'asbest o amiant (vegeu la imatge ampliada de les fibres que el formen), que en la seva composició conté calci, magnesi i silici, entre d'altres elements. El nom de tremolita deriva del nom d'una vall del sud de Suïssa (Val Tremola). En geologia hi ha bastants casos en què un mineral o un tipus de roca rep un nom derivat del lloc on es van descriure per primera vegada. Curiosament, en el cas de la tremolita sembla ser que aquest mineral no ha estat trobat mai a la vall d'on va prendre el nom, sinó a Campolungo, que es troba en el mateix cantó suís. Ho explica Philip Roth en un interessant article sobre la història d'aquest mineral: The Early History of Tremolite. En una nota afegida posteriorment a la redacció de l'article Roth explica que ha trobat un text de 1809 en el qual el geòleg alemany Leopold von Buch (1774-1853) explica la causa d'aquest aparent error de nomenclatura. Sembla ser que la persona que va descobrir la tremolita va ocultar-ne la procedència. Era un mineral desconegut que de seguida va atreure l'interès de molta gent i el seu descobridor volia tenir-ne l'exclusiva per a la seva extracció i venda. Per això quan li preguntaven d'on l'havia extret deia que de la Val Tremola. De tota manera, aquesta exclusivitat no li va durar molt de temps, perquè aviat van descobrir-se altres jaciments en aquella regió dels Alps i en altres llocs d'Europa. La tremolita que hi ha exposada en el Museu de Ciències Naturals de Barcelona ve de Bolívia.

Fotos: M. Piqueras (Museu Ciències Naturals de Barcelona, abril 2009)

No és allò que sembla (II)

Avui, caminant per Barcelona, de sobte m'he trobat això al davant:

Com que el turisme de creuers sembla que deixa bastants diners, potser l'Ajuntament vol aprofitar-ho per pal·liar la crisi i els està facilitant l'accés a la ciutat mitjançant canals?

No, res d'això, és una lona més de les moltes que hi ha per la ciutat cobrint façanes en obres. Aquesta es troba a la cruïlla dels carrers Aragó i Balmes:

Fotos: M. Piqueras

De qui és aquesta cara?

A casa em diuen que tinc molta imaginació. L'altra dia mirava això:


No sabria dir si em va recordar la cara d'un panda amb les orelles juntes o la de Groucho Marx.

Però no era ni una cosa ni l'altra, ni tan sols una cara. Era el dors de la Vaca, la gata del meu fill:

Foto panda: Aaron Logan, Wikimedia Commons
Fotos Vaca: M. Piqueras

No és allò que sembla (I)

Si aneu a l'Expo de Saragossa i teniu ganes d'orinar o fer altres necessitats fisiològiques, no entreu aquí:

I no us penséssiu --com vaig imaginar-me jo -- que hi veureu com funciona un vàter o què passa amb les aigües negres de les cases. 'UN' no és l'article indeterminat singular, sinó l'abreviació de "United Nations". UN Water és un mecanisme de les Nacions Unides per al seguiment de les decisions acordades a la Cimera Mundial del Desenvolupament Sostenible 2002 i dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni.

En el tren Avant, anat cap a Lleida, un dia del mes de juny:

Feia fresca, però us asseguro que no érem a zero graus Celsius (ni Farenheit)

Cartell en un poble del País de Gal·les que vaig visitar el 2003:

Malgrat el que pot semblar, el cartell no està escrit en espanyol i no hi diu que hi hagi xocolates. la traducció és "bombons de Hay". El poble era Hay-on-Wye en el seu nom anglès i Y Gelli Gandryll (o només Gelli) en gal·lès. És un poble amb una població que no arriba als 2000 habitants i un gran nombre de llibreries de segona mà; algunes enormes i d'altres extremadament especialitzades. En realitat, he fet una mica de trampa amb la foto, perquè el cartell sencer era així:

No vaig comprar-ne i no sé de quina manera podien estar relacionats amb els llibres els bombons (book related chocolates, hi diu). Però alguna cosa han de fer els botiguers perquè la gent que va aquest poble en busca de llibres hi compri també altres coses.

Fotos: M. Piqueras