La meva Rambla

La Rambla (Sant Jordi, 2012)

Dijous volia anar a la Rambla. Al matí vaig pensar que, a la tarda, en comptes de sortir a passejar pel barri, agafaria el metro o l'autobús fins a la plaça de Catalunya i baixaria Rambla avall. Sempre m'ha agradat ramblejar; a qualsevol hora del dia o de la nit. Malgrat tots els seus problemes i defectes, és el carrer de Barcelona que més m'agrada. Potser perquè és un carrer ple de vida les vint-i-quatre hores.

Després de fer una becaina en havent dinat, i pensant encara en el passeig, em vaig posar a corregir uns textos. Volia acabar aquella feina abans de sortir de casa i --cosa ben estranya-- no vaig procrastrinar com acostumo, entrant ara a Twitter ara a Facebook o dirigint la mirada al mòbil quan veig que fa pampallugues.

A dos o tres quarts de sis vaig adonar-me que encara en tenia per una hora o més per acabar la correcció. Vaig pensar que era millor que deixés córrer el passeig a la Rambla per a un altre dia. Aleshores la mirada se me'n va anar a la segona pantalla de l'ordinador, a Twitter. Per què hi ha la Rambla i Barcelona en el llistat de TT? Haurien fet una altra bretolada de protesta contra el turisme? De seguida vaig veure quina era la causa dels tuits i vaig córrer a engegar la televisió.Vaig fer zapping per saber què deien en els diferents canals. Vaig passar per Tele5 i em vaig quedar bocabada en veure imatges d'aquelles que es diu que poden ferir la sensibilitat. Mostraven la Rambla amb gent per terra, no sé si morts o ferits, però tant se val. ¿Us imagineu que algun familiar d'aquelles víctimes s'assabentés del que els havia passat en veure'n els cossos abatuts al terra? On ha anat a parar l'ètica periodística?, vaig pensar. Una pregunta que continuo fent-me tres dies més tard en veure el tractament d'aquests esdeveniments en molts mitjans i les mentides --o postveritats, com se'n diu ara-- que s'han dit, de vegades fins i tot posant en boca d'algunes persones frases que mai no han pronunciat.

Canaletes, diumenge (dissabte, impossible apropar-s'hi)

Dissabte vaig decidir fer el passeig que hauria volgut fer dijous: baixar per la Rambla des de la plaça de Catalunya fins a Colom. Vaig anar-hi amb l'autobús 59, que té una parada davant de Canaletes. La guàrdia urbana, però, no el va deixar girar. Havien tallat la calçada de baixada de la Rambla i desviaven els autobusos cap a la via Laietana. El 59 va aturar-se a la mateixa plaça de Catalunya just abans del portal de l'Àngel. La vorera de mar de la plaça era plena de gom a gom. Turistes i gent del país caminaven en els dos sentits, esquivant els manters que havien escampat les seves mercaderies entre les terrasses dels bars --plenes de gom a gom-- i els edificis, segurament amb la confiança que la guàrdia urbana tenia coses més importants que fer que perseguir-los a ells.

Afegeix la llegenda

En arribar a la Rambla, vaig veure molta gent concentrada a la part més alt, al voltat del fanal de Canaletes. Era un dels punts on es recordava els fets de dijous deixant-hi flors, espelmes i notes de condol. Hi havia tanta gent, que era impossible apropar-s'hi, per això la foto que en poso és de diumenge. Vaig començar a baixar i observar la gent. Era un formiguer humà, com de costum, però s'hi notava una diferència: no se sentia el xivarri habitual; la gent no cridava ni reia. Les cadires que hi ha a la zona de Canaletes a banda i banda del passeig (on fa anys hi havia unes cadires plegables que posaven en fila, una a costat de l'altra, i calia pagar per seure) eren totes ocupades. Una mica més avall, a l'esquerra, on les rajoles del terra fan uns rectangles apaïsats, la gent havia anat escrivint missatges de pau, condol, esperança... Al terra hi havia guixos de color perquè ho fessin.

Milers de càmeres de mòbil devien estar fotografiant o filmant la Rambla. A més, hi havia també moltes càmeres grans, de professionals, alguns que es veia clarament que eren de cadenes de televisió estrangeres. Algunes de tan lluny com el Canadà (la CBC; potser perquè una de les persones a qui va matar el terrorista en la seva cursa criminal era un ciutadà canadenc). De tant en tant, hi havia alguna càmera que entrevistava algú: la venedora d'una parada de torrons que havia estat testimoni de l'acte terrorista, algun passejant, un presentador del mateix canal que explicava l'ambient que es respirava...

De sobte es van sentir unes sirenes. Un furgó i algunes motos dels mossos baixaven obrint pas a una comitiva de cotxes oficials que va passar molt ràpidament. Vaig sentir una dona que deia: "¡Mira, los reyes!" Vaig seguir baixant i aturant-me de tant en tant per veure els homenatges que la gent fa en els llocs on van caure abatudes les víctimes del furgó terrorista: espelmes, flors, papers amb notes escrites o algun dibuix, fins i tot algun peluix, en record de les criatures que també van ser víctimes de l'atemptat. Davant de la Boqueria, els missatges de la gent estaven penjats d'uns cordills, com si fos roba estesa.

Pla de l'Os (diumenge 20 d'agost)

En arribar al pla de l'Os vaig sentir aplaudiments i també una xiulada. Eren per al rei, que s'havia aturat a fer una ofrena a les víctimes i marxava en aquell moment. Una dona va preguntar a un guàrdia urbà, en anglès, perquè hi havia tants de cotxes i la gent xiulava i aplaudia i ell, molt amablement, va respondre-li també en anglès que "the king has been here". Com a Canaletes, en el pla de l'Os hi havia moltíssima gent (la foto d'aquest lloc també és de diumenge).

Després del pla de l'Os la Rambla tenia l'aspecte habitual, ja no hi havia espelmes ni flors. Les terrasses de bars i restaurants eren plenes de turistes que menjaven tapes o paella i que davant seu tenien unes enormes gerres de sangria o de cervesa. De sobte, un home jove que primer vaig pensar que era dels que capten clients entre els passavolants va començar a caminar darrere de dues turistes. Una d'elles duia una bossa bastant gran, com una cistella, penjada en bandolera i l'home hi tenia clavada la mirada, com si esperés el moment adequat per ficar-hi la mà. Em vaig avançar i dissimuladament vaig dir a la propietària de la bossa que anés en compte, que la seguia un home que no semblava gaire de fiar. Les paradetes d'artesania eren obertes i algunes persones s'aturaven, no sé si a comprar, però sí que a mirar. Una família italiana es va aturar en un quiosc a comprar postals dels jugadors del Barça. Prop de les Drassanes, un grup de noies eren a punt per començar un comiat de soltera. La núvia anava disfressada de sirena --això em va semblar-- i les seves amigues duien una samarreta de color rosa cridaner, com els dels retoladors fluorescents.

Segurament la gent que menjava paella i bevia sangria, les persones que s'aturaven a les parades d'artesania, la família italiana que comprava postals de Messi i altres futbolistes i les noies que es preparaven per a una nit de diversió sabien el que havia passat en aquell carrer de Barcelona dos dies abans, i possiblement sentien dintre seu una gran pena, com tothom que tingui una mica de sensibilitat. Però no van deixar que la por les dominés i les fes abandonar els seus plans. Jo també ho sabia i vaig fer cap a la Rambla, com tenia pensat fer-ho dijous. No fer-ho, hauria estat seguir el joc als terroristes, que ens volen atemorir amb els seus actes. No hem de deixar que se surtin amb la seva. Per això hem de cridar ben fort "No tinc por!" I sobretot, creure'ns-ho.

Comissaria virtual (82): accident de rodalies

El proppassat 28 de juliol, un tren de rodalies que entrava a l'estació de França de Barcelona no va frenar a temps i es va encastar en el topall de la via per on circulava. La Vanguardia difonia la notícia així a través de Twitter:

Com si la culpa de l'accident fos del topall de la via. A més, hi diu "se ha incrustado en el interior del tren". Seria difícil que s'hi hagués encastat a l'exterior.

Vaig seguir l'enllaç per veure la notícia original en el web del diari i el titular era diferent. De tota manera, potser l'havien canviat, perquè és una notícia que es va anar actualitzant al llarg del dia, a mesura que se'n tenia més informació. Vegeu el primer paràgraf de la notícia (en castellà):

Diu que el tren "se ha encastado contra el tope de la vía 11". Encastar és un verb que existeix en Diccionari de la Real Academia Española, però les seves dues accepcions són: 1) Mejorar una raza o casta de animales, cruzándolos con otros de mejor calidad, i 2) procrear, hacer casta. Coses que passen quan es fa servir el corrector automàtic. Reconeix les paraules, però no el seu significat.

Comissaria virtual (81): cua de dinosaure

Notícia publicada a l'edició digital de La Vanguardia el 9 de desembre de 2016:

La fotografia no indica la mida, però en veure-la, vaig pensar que devia ser una peça d'ambre enorme per poder contenir la cua d'un dinosaure. Si més no, els esquelets o representacions de dinosaures que he vist en museus eren d'uns animals molt grans. amb una cua proporcionada a la grandària de l'animal. Doncs no, segons la notícia de La Vanguardia, es tracta d'una peça "del tamaño de un albaricoque seco".

D'albercocs n'hi ha de moltes mides, però tant si era un albercoc gran, com si era petit, i a més, sec, sembla molt difícil que s'hi pugui encabir la cua d'un dinosaure. Una mica més avall, és llegeix: "...esta es la primera vez que un esqueleto de dinosaurio momificado ha sido descubierto." O sigui, que ja no és la cua, sinó l'esquelet. Però a continuació tot s'aclareix perquè diu (les negretes són meves): "La sección de cola pertenece a un joven coelurosarian (sic)..." Per tant, el que la paleontòloga va descobrir dins d'una peça d'ambre no era la cua d'un dinosaure, sinó un fragment. A més, en el grup dels celurosaures es troben els dinosaures més petits que es coneixen.

El titular hauria d'haver dit "Encuentran un fragmento de cola de dinosaurio de hace 99 millones de años conservado en ámbar."

Estius pretèrits (V): Oak Park i Frank Lloyd Wright

Frank Lloyd Wright (Wikimedia Commons)

Llegeixo que enguany es commemora el 150è aniversari del naixement de l'arquitecte nord-americà Frank Lloyd Wright (1867-1959). Un article de Catalina Serra en el diari ARA m'ha fet recordar la visita que, el 1996, vaig fer a la casa i estudi que Wright va tenir a Oak Park, prop de Chicago i on va dissenyar bona part de les seves obres. De tornada de Norcroft, vaig aturar-me de nou uns dies a Chicago i en buscar informació sobre llocs per visitar a la ciutat o els seus voltants, em va atreure la idea de conèixer directament l'obra de Wright, nom que em sonava però del qual creia que ho desconeixia gairebé tot, excepte que era l'arquitecte d'una casa famosa per aparèixer en un film d'Alfred Hitchcock (cosa que després he sabut que no és certa; les vistes exteriors de la casa que apareix a Con la muerte en los talones eren pintades i l'interior de la casa eren decorats que imitaven l'estil de Wright).

Fa bastants anys que vaig agafar el costum de prendre notes sobre el que veig i faig en els viatges i les impressions que en trec. Això em permet posteriorment recuperar els records que han quedat amagats en algun lloc de la meva memòria. He buscat les meves notes sobre aquella visita a Oak Park el 1996 i en copio aquí alguns fragments.

Moore-Dugal Residence, disseny de Wright (M. Piqueras, 1996)

El que m’havia empès a visitar Oak Park va ser l’interès per veure les cases de Frank Lloyd Wright i, si era possible, visitar la seva pròpia casa i l' estudi on treballava. Wright està considerat el millor aquitecte americà de les darreries del segle xix i el primer quart del segle xx. Molts creuen que ha estat el millor arquitecte en moltes generacions. En el poble hi ha més d’una vintena de cases dissenyades per ell; ben bé una dotzena es troben en el que hom anomena districte històric, que és la zona més interessant per visitar perquè constitueix una bona mostra dels diferents estils arquitectònics que estaven en boga en aquella època. La gran atracció és la casa on va viure l’arquitecte. Les visites estan limitades a petits grups d’un màxim de deu persones i cal apuntar-s-hi per endavant. Vaig estar de sort: podia visitar la casa en un grup que entraria una hora més tard. Mentrestant vaig dedicar-me a veure aquella mena de museu d’arquitectura que és el barri en el seu recorregut des del Centre d’Acollida (Oak Park Visitors Center) fins a la casa-estudi. Els edificis fets per Wright tenen un estil propi, molt avançat. Si abans de començar el recorregut no hagués llegit tota la informació sobre Wright, mai no hauria pensat que aquelles cases havien estat bastides fa més de setanta-cin anys. Semblen de construcció posterior a les d’altres cases del veïnat.

Casa estudi de Wright a Oak Park (MJ. Piqueras, 1996)

Quan Wright va casar-se, el 1889, treballava en l’estudi d’arquitectura Adler and Sullivan, a Chicago. Louis Sullivan va deixar-li 5000 dòl·lars per comprar un terreny a Oak Park, on va construir-se un petita casa de dues habitacions que després va anar engrandint, a mesura que la família augmentava. La parella va tenir quatre fills i dues filles i una de les ampliacions que va fer a la casa estava pensada especialment per a la mainada i és molt original. Consta de dues habitacions amb el sostre corbat formant una volta que recorda la volta catalana. (Qui sap si no devia inspirar-se en la volta catalana de Guastavino, que em sembla que en aquell època ja s’havia establert als Estats Units.) Una de les dues habitacions està dividida per un envà que no arriba al sostre i que delimita dos espais diferents: en un costat dormien les dues nenes i en l’altre els quatre nens. Les cambres que queden a un costat i l’altre de l’envà semblen molt petites per fer de dormitoris. Cal tenir en compte, però, que en aquella època, les famílies benestants enviaven ben aviat la mainada a pensionats. I els estius acostumaven a passar-los fora ciutat. Els Wright anaven a la casa de camp de l’àvia, a Richland (Wisconsin), on havia nascut el mateix Frank. Per tant, els sis germans no solien coincidir sovint a la casa d’Oak Park. I quan ho feien, es divertien d’allò més gràcies a l'originalitat de les cambres, que els permetia fer baralles de coixins, que llençaven a un costat a l’altre de l’envà. L’altra peça que Wright va fer construir per a la quitxalla era la sala de jocs. És una sala rectangular bastant gran on la llum exterior penetra pels finestrals apaisats que hi ha a les dues parets més llargues. En una de les altres dues parets hi ha una gran llar de foc i al costat oposat una estructura que recorda el cor d’una església, però en versió reduïda. La finalitat era únicament lúdica; que la mainada tingués un lloc per enfilar-se i jugar sense haver de sortir de casa durant l’hivern, que és molt llarg i dur en aquella regió.

El 1898 Wright va instal·lar el seu propi estudi adossat a la casa, en una construcció molt diferent de tot el que es feia aleshores, a la qual va incorporar moltes de les innovacions arquitectòniques que caracterizen el seu estil: van impressionar-me especialment una mena de pati central octogonal cobert i la biblioteca, també octogonal. El 1910, Wright va marxar a Europa amb la dona d’un client seu i el seu matrimoni va anar en orris. A la tornada va anar a viure amb el seu nou amor, cosa que en aquella època, en una societat força puritana, va causar un gran escàndol. Després la dona de Wright va deixar la casa, que va ser modificada per fer-ne diversos apartaments. El 1925 la casa es va vendre i amb el temps va anar degradant-se. Els 11 anys que Wright va treballar en aquell estudi van ser els més productius de la seva vida; hi va dissenyar uns 125 edificis, més d’una quarta part del treball de tota la seva carrera professional. Vers la meitat dels anys setanta es va constituir una fundació per a la restauració i manteniment de la casa i estudi de l’arquitecte. Abans d’obrir-la al públic van restaurar-la i van deixar-la amb l’aspecte que tenia els darrers anys que Wright hi va viure. Això va ser possible gràcies als plànols i nombroses fotografies de la casa —tant de l’interior com de l’exterior— que s’havien conservat. Aquest barri s’ha convertit actualment en una atracció turística, però no és un turisme massiu el que fa cap al districte històric d’Oak Park. La gent que hi ve ja sap el que hi trobarà.

Tot i que hi ha una diferència abismal entre les figures de Wright i de Gaudí, tant pel que fa a la seva vida —dominada per l’escàndol, Wright; gairebé monacal, Gaudí— com pel que fa a l’estil —predomini de les formes rectes, inspirades en l’arquitectura japonesa, el primer: predomini de les corbes i en formes inspirades en la natura, el segon— jo hi vaig veure molts de paral·lelismes. Wright va trencar amb l’estètica arquitectònica dels seus contemporanis, que pot veure’s en moltes altres cases d’Oak Park, on predominen els edificis victorians. Gaudí també va trencar amb les idees imperants, cosa que en alguns casos va costar-li car. Ambdós van avançar-se al seu temps, i la seva obra ha estat molt més valorada posteriorment. Si més no aquesta és la impressió que jo en tinc.

Casa dissenyada per Frank L. Wright (M. Piqueras, 1996)

Els qui no estan massa complaguts amb l’atracció despertada per l’obra de Wright són els actuals habitants de les cases que ell va contruir a Oak Park. Alguns han col·locat cartells de protesta contra el turisme a les portes i façanes, i després del que em va explicar el guia de la casa-museu vaig comprende molt bé l’actitud d’aquelles persones. És possible que si els visitants es limitessin a contemplar els edificis des del carrer i del carrer estant fessin les fotografies que volguessin, els veïns no se sentissin molestos. Però de vegades —massa sovint, pel que sembla— la curiositat dels turistes els empeny a ficar-se en els jardins, i fins i tot a apropar-se a les finestres per clissar el que la vista els permet de veure de l’interior de les habitacions.

Unity Temple, Oak Park (foto Aude, CC-BY-SA-2.5)

Després de visitar la casa-estudi vaig seguir voltant per Oak Park. Era ja tard per visitar el Temple de la Unitat (Unity Temple), una altra obra dissenyada per Wright el 1905 per reemplaçar l’església, que s'havia cremat. Vaig poder veure’n només l’exterior de formigó. En fer aquest edifici, Wright tenia el repte de fer una obra grandiosa però que no fos massa costosa. I això ho va aconseguir amb els materials emprats, amb la simplicitat de les línies, i fent que alguns dels detalls que semblen decoratius tinguin en realitat alguna funció específica. En canvi, sí que em va ser possible veure per dins l’oficina de correus, un altre edifici públic que porta la firma de Wright. 

El guia de la casa de Wright va estar explicant molts detalls de la seva vida i em semblava com si fos una història que jo ja coneixia. De sobte se'm va encendre la llumeta: s'assemblava molt a la història del protagonista de la novel·la d'Ayn Rand El Manantial, de la qual es va fer una pel·lícula. El guia em va confirmar que el personatge de ficció tenia molts punts en comú amb Wright, tot i que l'autora va dir que la inspiració en Wright es limitava a idees específiques que ell tenia sobre l'arquitectura. Tanmateix, molts fets de la vida privada de Wright coincidien amb el que jo recordava de la novel·la i del film.

He fet un cop d'ull a les fotos que vaig fer a Oak Park el 1996 i continuo pensant que l'obra de Wright no ha perdut gens de frescor. És un disseny que podria haver estat fet el segle XXI. De tota manera, si des de 1996 el turisme ha augmentat a Oak Park en la mateixa proporció en què ho ha fet a tants altres llocs del planeta, viure en alguna d'aquelles cases no deu ser gens agradable. Si aleshores ja patien les molèsties dels visitants, tot i que no se'n veien molts, ara deuen sentir-se com personatges instal·lats en el decorat d'un parc temàtic.