El permís del marit

WHY THE HELL do i need my husband's PERMISSION to renew my own damn passport?!
(Per què dimonis necessito permís del meu marit per renovar el meu maleït passaport?!)

Aquesta pregunta, la fa una dona del Iemen a través de Twitter. Una pregunta semblant vaig fer-la jo fa prop de quaranta anys a un funcionari espanyol. Per què dimonis necessitava la meva filla de sis mesos el permís del seu pare per obtenir el passaport i no servia el permís de la mare, que era qui l'havia parit.?

Volia que la nena tingués el passaport individual per si mai havia de viatjar amb algú que no fos el seu pare o jo. Un dels documents necessaris per fer el passaport a la criatura  era el permís "patern", que el feien a qualsevol comissaria. Com que en aquells temps ningú no es preocupava que el llenguatge fos políticament correcte o no sexista, vaig pensar que el "patern" feia referència al pare o a la mare indistintament. Vaig anar a la comissaria de Sarrià amb la documentació acreditativa que jo era la seva mare, però no va servir de res. El comissari, amb un somriure de superioritat, em va dir que només valia el permís "patern", és a dir, del pare.

Dones i nenes de Qatar (temperatura aprox. 42 ºC)
Quant de temps hauran d'anar encara així?

Quan ara llegim notícies com la d'aquesta dona iemení, ens sobten. Tanmateix, no fa moltes dècades que l'estat espanyol tenia unes lleis que eren humiliants per a les dones. La dona catalana encara tenia una certa autonomia per a dur a terme activitats com ara muntar un negoci o comprar un pis, però fora de Catalunya, a la dona casada li calia el permís del marit per fer-ho. Aquí no lapidaven les adúlteres, com fan encara en alguns països islàmics, però podien anar a la presó, mentre que l'home adúlter només hi anava si el pescaven in fraganti.

Com que el divorci no existia, una dona que no estigués separada oficialment del seu marit --encara que la convivència hagués cessat-- i que tingués un fill d'un altre home, havia de fer-lo passar oficialment per fill del marit, altrament hauria estat la prova del seu "adulteri" i hauria anat la presó. Sé el cas d'una dona que va viure aquesta situació. L'antic marit va ser condescendent i va acceptar que el nen de la seva exdona passés per seu, perquè ella no fos acusada d'un delicte, però quan va arribar el moment que la mare va voler treure-li el passaport, el pare oficial es va negar a donar el permís necessari. Aquell nen, avui dia un home de més de quaranta anys, devia tenir ja setze o disset anys quan per fi va poder dur els cognoms del seu pare.

El codi penal espanyol considerava atenuant, en el cas d'homicidi, que el delicte s'hagués comès per motius d'honor. Per exemple, que un marit matés la dona que l'enganyava o que un pare o germà matés l'amant de la  filla o germana soltera.

I si bé les dones --a diferència del que passa al Iemen i alguns altres països de l'Orient Mitjà-- es podien treure el carnet de conduir, hi havia coses que, pel fet de ser dones, els estaven prohibides. El cap de família era el marit, que també era qui tenia la pàtria potestat sobre els fills. Avui dia, quan tantes dones jutges hi ha, pot sobtar que fins fa poques dècades, la judicatura fos una professió exclusivament masculina.

La democràcia va portar molts canvis socials i, tot i que molt lentament, la dona va anar ocupant el seu lloc a la societat. És cert que, en alguns aspectes, encara hi ha desigualtats socials entre els dos sexes, però el progrés fet les darreres dècades del segle XX és innegable. Si aquesta primavera islàmica que s'està vivint enguany acaba portant la democràcia als països àrabs, hi hauran de canviar alguns costums per tal que la dona deixi de ser una ciutadana de segona categoria. Si no és així, no es podrà parlar de democràcia.

Foto: M. Piqueras (Qatar, 01.07.2011)