La neu i el sol
(M. Antonia Salvà, 1869-1958)
L'hivern domina, el dia es breu
y estan les serres blanques de neu.
La neu blanquetja demunt l'atzur,
alta i callada, d'un somni pur.
La neu tremola d'íntim consol.
La neu, tan freda, somia'l sol.
I el sol l'esguarda, ja moridor,
ab una ullada tota dolsor.
(M. Antonia Salvà, 1869-1958)
L'hivern domina, el dia es breu
y estan les serres blanques de neu.
La neu blanquetja demunt l'atzur,
alta i callada, d'un somni pur.
La neu tremola d'íntim consol.
La neu, tan freda, somia'l sol.
I el sol l'esguarda, ja moridor,
ab una ullada tota dolsor.
Copyright de les fotos: la seva autora, Elena Fdz. de Castillo Piqueras
5 comentaris:
Quin poema tan bonic, amb rimes!
L'Elena ha captat neu i cels blaus extraordinàriament bé,
normalment tenim uns quants dies així
en la primavera.
Però el nostre hivern pobre ni tan sols no ha començat encara:-( Gràcies per a aquest post preciós, et desitjo un setmana agradable!
Gràcies, Merike. I com que suposo que per a algú de Finlàndia potser això de "pixapins de can Fanga" li resulti incomprensible, aclariré que "pixapins" (els qui pixen --orinen-- als pins) és una manera despectiva d'anomenar les persones de Barcelona, que és "can Fanga". En alguns llocs també ens anomenen els "camacos" perquè la gent quan surt d'excursió i es troba davant d'un paisatge o d'un monument de gran bellesa diu "Que maco!", però a Barcelona hi ha molta gent que no pronuncia bé la vocal neutra (la vocal neutra catalana sona com la "o" anglesa de "stop") i la conveerteixen en el so de la "a". "Que maco!" es converteix en la boca d'aquests barcelonins en un "Ca maco!"
Això és una explicació interessant, gràcies!
L'hivern domina i el dia és breu
y són les serres blanques de neu.
La neu blanquetja damunt l'atzur,
alta i callada, d'un somni pur.
La neu tremola d'íntim consol.
La neu, tan freda, somia'l sol.
I el sol l'esguarda, ja moridor,
amb una ullada tota dolsor.
I la neu, blanca de sentiment,
torna vermella de sol ponent...
Regna un silenci sense respir,
alt, enefable, com un sospir.
La neu apaga sa vermellor,
a la mar fonda ja el sol s'en baixa
i dins la calma de l'horabaixa
se fon el rastre d'aquell amor.
M. ANTÓNIA SALVÀ (s.xx)
Gràcies, visitant anònim, per completar el poema tan bonic de M. Antònia Salvà
Publica un comentari a l'entrada