No ens oblidem de Mrs Darwin!

Enguany són moltes les activitats que celebren l'Any Darwin, que commemora els 200 anys del naixement de Charles Darwin (1809-1882) i els 150 anys de la publicació del seu llibre L'origen de les espècies. Aquella dita que "darrere d'un gran home hi ha sempre una gran dona" sovint és molt encertada (la contrària, no tant; quan una dona arriba a ser 'gran', sol ser-ho perquè al seu darrere no hi ha un gran home, altrament hauria quedat a l'ombra d'ell, tot i que hi ha excepcions). Per això em va alegrar que em demanessin si volia parlar d'Emma Darwin (1808-1896, nascuda Wedgwood), cosa que faré d'aquí a uns dies a l'Institut d'Estudis Catalans.

El 1839, quan Emma Wedgwood va casar-se amb Charles Darwin, ella tenia ja trenta anys, un més que ell. Era una edat en què una fadrina ja era considerada conca. I no era perquè no hagués tingut cap pretendent, que n'havia tingut uns quants, però Emma va rebutjar-los. En realitat la vida d'Emma fins aleshores podria haver estat la d'una heroïna d'una novel·la de Jane Austen, fins i tot la decisió d'acceptar la proposta de matrimoni del seu cosí germà. Emma va néixer en una família benestant i, tot i viure lluny de Londres, a casa seva es respirava un ambient intel·lectual i força liberal. El seu pare, Josiah Wedgwood, va ser qui va donar suport a Darwin quan el jove va rebre la proposta del capità Robert Fitzroy d'acompanyar-lo, sense sou, en un viatge d'exploració que en principi havia de durar dos anys (finalment en van ser cinc).

Darwin era metòdic en tot i a l'hora de decidir-se pel matrimoni va estar sospesant els avantatges i els inconvenients, la relació cost-benefici del seu possible matrimoni, considerant especialment tenir fills, i intentar imaginar com podria arribar a un equilibri entre la vida social i les obligacions familiars i el guany o pèrdua de seguretat. En un full de paper va apuntar en sengles columnes els aspectes positius de casar-se i de continuar solter. Malgrat les renúncies a què l'obligaria el casament, la balança s'inclinava del costat del matrimoni. L'elecció de parella no va ser gens difícil: la seva cosina Emma tenia les qualitats necessàries per cuidar la mainada que poguessin tenir, per ten ir cura de les persones malaltes i donar protecció, i per dur la vida retirada a què aspirava Darwin. A més, en casar-se Emma rebria una dot que la feia encara més atractiva, tot i que ell no necessitava diners. De tota manera, Darwin es considerava molt poc agraciat físicamenttemia i temia que ella no l'acceptés. Va provar sort, i en va tenir.

Emma i les seves germanes havien rebut una educació liberal, excepcional en aquella època. Als deu anys van passar sis mesos amb la família a París i després, mentre la resta de la família feia un llarg viatge a Suïssa i Itàlia, ella i la seva germana Fanny es van quedar en un internat de París amb una criada. Quatre anys més tard, les dues germanes van estar-se un curs en un internat de Paddington Green, que aleshores era als afores de Londres. No hi van aprendre gaire, però Emma va desenvolupar el seu talent musical natural. De retorn a la llar familiar, van rebre el mestratge de la mare i dels visitants il·lustres que feien cap a aquella casa on l'ambient era de llibertat i cultura i que tenia una biblioteca ben proveïda per a tots els gustos. Per als germans Darwin, que a casa vivien en una atmosfera més aviat opressiva, aquella casa era un paradís. La mateixa Emma era una noia culta, parlava francès, italià i alemany i s'interessava per la història i per la política.

Els dietaris que Emma va escriure des que tenia 16 anys fins al mateix dia de la seva mort, el 7 d'octubre de 1896 (feia ja 14 anys que Darwin havia mort) han permès saber moltes coses de la història de les famílies Wedgwood i Darwin. Són un testimoni valuós de l'ambient social d'una classe mitjana-alta i intel·lectual a l'Anglaterra del segle XIX. A més, constitueixen un registre detallat de la salut de tota la família, incloent-hi la del seu marit, que era un home malaltís, motiu pel qual van decidir deixar Londres i el 1842 es van traslladar a Downe, en un ambient rural, però relativament a prop de la gran ciutat. Tot i que aspiraven a una vida retirada, rebien molt sovint visites de parents o d'amics intel·lectuals de Darwin o d'altres científics que volien consultar-li alguna cosa, expressar-li la pròpia opinió o que se sentien admirats per ell i el volien conèixer.

A més dels dietaris, i com feien moltes mestresses de casa de l'Emma anava escrivint un quadern de receptes de cuina; en el quadern també incloïa anècdotes i experiències personals. Ella era una dona creient mentre que Darwin, tot i haver estudiat per ser pastor (un dels temors del seu pare, quan va dir-li que volia embarcar-se en el Beagle, era que el viatge afectés negativament la seva futura vida de dedicació a l'església)

Emma era una dona creient, mentre que Darwin, tot i que havia estudiat per ser clergue, havia anat perdent la fe a mesura que s'adonava que els relats a la base del cristianisme presentaven una història falsa del món i eren contraris a un pensament racional. Ella patia per aquest motiu i Darwin també patia perquè s'adonava que les seves idees revolucionàries sobre l'existència d'un món que no necessitava d'un Déu creador ferien la sensibilitat d'Enmma. És possible que aquest fos un dels motius que el van frenar durant algunes dècades a fer públiques les seves idees sobre l'evolució.

Emma i Charles van tenir deu fills, que mai no van arribar a coincidir tots a la llar; la segona filla va morir als deu anys, el tercer va viure només unes poques setmanes i el desè va morir als dos anys. A més d'una esposa dedicada i mare dels seus fills, Emma va ser per a Darwin una gran amiga i cuidadora; també li va fer de secretària, atès que, quan ell no es trobava bé --que era sovint-- ella era qui escrivia als científics amics del seu marit. És indubtable que, si Darwin va ser un gran home, Emma va ser una gran dona.