dilluns, 19 de gener del 2009

"La neu, tan freda, somia'l sol"

Fa un parell de setmanes em referia a la neu que encara quedava en el Montseny després de les nevades de desembre, com a una caputxa. Pocs dies després va tornar a nevar i va fer-ho amb molta més força. L'Elena, que va pujar al turó de l'Home per camins que els pixapins de can Fanga no sabríem trobar mai (van haver de tancar algunes carreteres pels embussos que s'hi feien), em va passar algunes fotos molt boniques del Montseny esplendorós sota la nevada:







La neu i el sol
(M. Antonia Salvà, 1869-1958)

L'hivern domina, el dia es breu
y estan les serres blanques de neu.
La neu blanquetja demunt l'atzur,
alta i callada, d'un somni pur.
La neu tremola d'íntim consol.
La neu, tan freda, somia'l sol.

I el sol l'esguarda, ja moridor,
ab una ullada tota dolsor.

Copyright de les fotos: la seva autora, Elena Fdz. de Castillo Piqueras
a

5 comentaris:

  1. merike19 de gener del 2009, a les 7:44

    Quin poema tan bonic, amb rimes!
    L'Elena ha captat neu i cels blaus extraordinàriament bé,
    normalment tenim uns quants dies així
    en la primavera.
    Però el nostre hivern pobre ni tan sols no ha començat encara:-( Gràcies per a aquest post preciós, et desitjo un setmana agradable!

    ResponElimina
  2. Anònim19 de gener del 2009, a les 8:51

    Gràcies, Merike. I com que suposo que per a algú de Finlàndia potser això de "pixapins de can Fanga" li resulti incomprensible, aclariré que "pixapins" (els qui pixen --orinen-- als pins) és una manera despectiva d'anomenar les persones de Barcelona, que és "can Fanga". En alguns llocs també ens anomenen els "camacos" perquè la gent quan surt d'excursió i es troba davant d'un paisatge o d'un monument de gran bellesa diu "Que maco!", però a Barcelona hi ha molta gent que no pronuncia bé la vocal neutra (la vocal neutra catalana sona com la "o" anglesa de "stop") i la conveerteixen en el so de la "a". "Que maco!" es converteix en la boca d'aquests barcelonins en un "Ca maco!"

    ResponElimina
  3. merike19 de gener del 2009, a les 18:33

    Això és una explicació interessant, gràcies!

    ResponElimina
  4. Anònim23 de febrer del 2010, a les 19:06

    L'hivern domina i el dia és breu
    y són les serres blanques de neu.
    La neu blanquetja damunt l'atzur,
    alta i callada, d'un somni pur.
    La neu tremola d'íntim consol.
    La neu, tan freda, somia'l sol.

    I el sol l'esguarda, ja moridor,
    amb una ullada tota dolsor.
    I la neu, blanca de sentiment,
    torna vermella de sol ponent...
    Regna un silenci sense respir,
    alt, enefable, com un sospir.

    La neu apaga sa vermellor,
    a la mar fonda ja el sol s'en baixa
    i dins la calma de l'horabaixa
    se fon el rastre d'aquell amor.

    M. ANTÓNIA SALVÀ (s.xx)

    ResponElimina
  5. La lectora corrent23 de febrer del 2010, a les 21:01

    Gràcies, visitant anònim, per completar el poema tan bonic de M. Antònia Salvà

    ResponElimina