Cohauila (el seu nom oficial és Cohauila de Zaragoza) és un estat mexicà en el qual es concentren prop del 95 per cent de les reserves de carbó de Mèxic. Com en moltes altres mines de carbó del món, de tant en tant un accident (explosió, fuita de gasos, etc.) deixa atrapats treballadors en les galeries. A Cohauila, en els menys de vuit anys que portem del segle XXI hi ha hagut tres accidents d'aquest tipus: el 2001, amb 12 miners morts; el 2002, en què van morir-ne 13; i el 2006, en què, el 19 de febrer, una explosió va deixar atrapats en una mina de Pasta Conchos 65 treballadors. Des d'aleshores, 65 dones --les vídues d'aquells treballadors-- estan encara esperant poder enterrar els seus marits. L'empresa ha decidir tancar la mina sense extreure'n els cadàvers, segurament perquè seria una operació molt costosa.
Dilluns, 7 d'abril de 2008, vaig assistir a la presentació a Barcelona del documental Viudas del carbón. Mujeres sin nombre, en un acte organitzat conjuntament per la Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere, l'Associació de Dones Periodistes de Catalunya, la Comissió de Periodisme Solidari del Col·legi de Periodistes de Catalunya, i la col·laboració del Centre Internacional de la Premsa de Barcelona. El documental va sorgir arran de la publicació d'un treball de periodisme d'investigació que va fer Sara Lovera, periodista i directora fundadora de Comunicación e Información de la Mujer, A.C. (CIMAC), una institució mexicana que des de 1988 promou en els mitjans de comunicació un nou punt de vista sobre la condició de la dona a Mèxic i en el món; un punt de vista vinculat als principis d'equitat, justícia social i democràcia.
Sara Lovera va presentar el documental i va explicar els motius que la van moure primer a escriure un article sobre les vídues dels miners i després a col·laborar amb Rosario Novoa per fer-ne la pel·lícula. Va dir que se sap molt de les mines, dels seus treballadors i dels perills inherents al treball en una mina, però no se sap res d'aquelles dones ; és com si no existissin. A l'estat de Cohauila, les dones viuen aïllades, tancades a casa i sense relacionar-se amb la gent, ni tan sols amb altres dones. De joves, les úniques oportunitats de conèixer un noi la tenen quan s'organitza un ball en el poble. Un cop casades, la relació amb el món exterior s'acaba. I les vídues, de vegades amb famílies nombroses, ho tenen molt difícil per sobreviure.
Potser les coses estiguin canviant, però. Entre les vídues del 2006, per exemple, n'hi ha una que és llicenciada en dret. Mentre el marit treballava a la mina, ella va anar estudiant la carrera. I una altra explica que no va acceptar la indemnització que li oferien perquè la va considerar una misèria; i ara continua lluitant. Una altra vídua --Elvira Martínez-- s'ha mogut molt, ha denunciat que la causa de la mort dels miners del 2006 va ser les males condicions en què treballaven. Ha viatjat ben lluny --Asturias, Madrid, on es va entrevistar amb representants de Comissions Obreres-- per difondre el seu testimoni, i segueix demanant que es faci la investigació judicial que mai no s'ha dut ha terme. Com la resta de vídues, vol que es recuperin els cossos dels miners.
També va explicar Lovera que, en la cerca que va fer en arxius, va adonar-se que aquestes dones no havien estat sempre callades. En l'article en què es basa el documental, relata que, a l'arxiu municipal de la ciutat de Sabines, en aquell mateix estat, va trobar una carta --escrita per un amanuense-- en què una dona es dirigia a les autoritats dient-los: "Es necesario que se castigue a los culpables, que se investigue cómo fue la explosión en el tiro cinco de la mina El Hondo, porque ahí murió mi esposo, Nicolás Arredondo".
Ha passat més d'un segle i a Cohauila segueix sense investigar-se com es produeixen les morts a les mines.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada