Bosses de plàstic fotodegradables? No, gràcies!

Fa uns dies, en el camió del Punt verd que cada dijous s'instal·la davant del mercat de Les Corts distribuïen bosses de tela per anar a comprar. Són unes bosses que van dins d'una funda que fa uns 13 x 8 centímetres, de manera que es poden dur fàcilment dins la butxaca o d'una altra bossa o penjades. A la funda, bilingüe, hi diu: "Port'am a comprar!" i "¡Llévame a comprar!". La seva distribució va coincidir amb l'anunci que aviat caldrà pagar per les bosses de plàstic. És un intent d'acabar amb la disbauxa de les bosses que es donen pertot. En el mercat hi ha parades on, després d'haver-te posat el producte en una bossa petita, però suficient per encabir-lo, fiquen després aquesta bossa dins d'una altra de més gran, amb nanses. I en alguns supermercats, a les caixes hi ha piles de bosses perquè la clientela n'agafi tantes com vulgui.

Aquest ús innecessari de bosses genera un problema de residus. Perquè, encara que moltes bosses de plàstic portin imprès que són fotodegradables i que s'autodestrueixen per acció de la llum solar, això no és cert. Tampoc és completament mentida, però. Diguem que és una veritat a mitges, perquè la degradació és parcial. Proveu a deixar una bossa d'aquestes en un balcó i comproveu què li passa. Amb el temps, veureu que es desfà i s'esmicola en uns petits fragments de plàstic. Però la degradació no anirà més enllà.

El plàstic que rep la denominació de fotodegradable sol estar fabricat amb una mescla de substàncies com ara el polietilè, que és un plàstic NO degradable, i el midó, que és un sucre i, per tant, degradable. En realitat es tracta d'un plàstic fotofragmentable. En el procés de degradació per efecte de la llum --com indiquen moltes bosses--, només desapareix el midó. Des de fa dècades s'està investigant per trobar microorganismes que siguin capaços de degradar el polietilè i altres tipus de plàstic. Per altra banda, també es fabriquen plàstics biodegradables; són un producte de biotecnologia perquè s'aprofita la propietat que tenen alguns bacteris de fabricar substàncies plàstiques com a reserva de nutrients. Tot i que s'intenta obtenir plàstics també de plantes per tal que la producció sigui més abundant, ara per ara els plàstics biodegradables són encara massa cars per fer-ne productes d'ús habitual com ara les bosses de les botigues i mercats. Es fan servir principalment en medicina.

Fins que no hi hagi en el mercat bosses completament biodegradables, els milions o bilions de minúsculs fragments que quedin de les bosses fotodegradables s'aniran acumulant en l'ambient. Imagineu-vos quin polsim de plàstic ens envoltaria, si totes les bosses que es reparteixen a les botigues, supermercats i magatzems de Barcelona es deixessin degradar per l'acció del sol.

Un article publicat recentment a la revista Environmental Science & Technology descriu la conversió de tereftalat de polietilè (conegut com PET, les sigles angleses), que és un plàstic sintètic d'origen petroquímic (la major part dels plàstics s'obtenen a partir de derivats del petroli), en un altre plàstic (el polihidroxialcanoat, PHA) que és biodegradable. Però com passa en medicina quan es parla de la troballa d'un medicament per guarir alguna malaltia greu, de la fase experimental a l'aplicació pot passar molt de temps. A més, en el cas del plàstic, també hi intervenen motius econòmics. Podria ser que el procés de transformació del PET en PHA fos molt car, i el PHA resultant fos encara més car que el que s'obté a partir de bacteris.

Mentre no es pugui disposar de plàstic totalment biodegradable per a la fabricació de bosses, és millor que fem servir bosses de roba com les que ara ens ofereix l'Ajuntament de Barcelona. I si alguna botiga, mercat o grans magatzems ens vol ensarronar donant-nos bosses fotofragmentables, diguem-los: No, gràcies!