No m'agrada haver d'anar a l'hospital, encara que no sigui per una necessitat meva personal, sinó pel que representa: que algun problema hi ha en la salut de qui hi va. Però confesso que, un cop hi sóc, m'agrada observar aquell ambient i no m'estranya que es facin tantes sèries de televisió sobre hospitals, perquè és un món on passa de tot i per on passa gent de tota mena. Urgències, a més, és com un altre món dins del món hospitalari. No sé de quantes hores és l'horari laboral del personal que hi treballa, però crec que haurien de fer una jornada més curta o treballar menys dies que el personal d'altres serveis, perquè el ritme que duen i la tensió han de ser esgotadors.
Aquesta setmana el Clínic devia estar saturat i això ha fet que alguns malalts hagin hagut d'esperar bastant en una zona d'urgències que en diuen l'edifici Helios, fins a tenir un llit en la planta que els corresponia. Això de dir-ne "edifici" sembla un eufemisme perquè des de l'exterior, l'Helios té l'aspecte d'estar fet amb contenidors posats un al costat de l'altre i l'escala metàl·lica per on els acompanyants dels pacients hi accedeixen des del pati sembla feta de mecano. Dins de l'Helios, però, hi ha tot el que cal per a la cura dels pacients, que és allò que importa, i el personal porta un ritme que deu ser tan esgotador com en les altres zones d'urgències. El problema és que allà els pacient segueixen en boxes, si bé disposen d'una cadira per a un acompanyant, cosa que no hi ha en les altres zones d'urgències.
És cert que cada box té unes cortinetes i quan cal estan corregudes, però no hi ha dispositius per ocultar el so i, encara que no vulguis, t'assabentes del que li passa al veí, a la persona que hi ha al davant o fins i tot a alguns que són més allunyats però que tenen una veu potent. Com la dona que no parava de parlar pel mòbil explicant que havien vingut a urgències perquè el nen va vomitar sang (em va estranyar que un nen fos allà i no en un servei de pediatria, fins que vaig saber que el "nen" deu tenir pel cap baix 20 o 25 anys). O aquell vellet que no ser com deu tenir els testicles, però una metgessa li preguntava si un dels dos l'havia tingut sempre com ara. O potser el cas més trist, el d'un home relativament jove --no crec que arribés al quaranta anys-- que va posar-se a cridar quan van dir-li que potser haurien d'amputar-li una cama a causa de la gangrena.
Les històries d'hospital solen ser tristes, però també n'hi ha de ben boniques, com alguna que ja he explicat aquí o una altra que he conegut aquesta tarda. En una planta del Clínic avui ha ingressat un home que venia d'una unitat de cura intensiva. A la mateixa planta, però en una altra habitació, hi ha ingressada la seva dona. No és una casualitat que tots dos siguin a l'hospital els mateixos dies. Ell necessitava un fetge per poder seguir vivint i la seva dona li ha donat un tros del seu. Ara tots dos estan recuperant-se de les respectives operacions.
Aquesta història m'ha recordat una pel·lícula del 2007, Lo mejor de mí, en què la protagonista dóna un tros del seu fetge al seu company. Una pel·lícula que em sembla que era l'opera prima de la seva directora, que va tractar molt bé el tema de la malaltia i va saber eludir sentimentalismes. Em sembla recordar --però no hi posaria la mà al foc-- que aquella parella al final no seguia junta. Espero que aquest no sigui el final de la parella que aquests dies comparteix planta en el Clínic. Tant de bo que, al contrari que en la ficció del cinema, compartir un òrgan els uneixi encara més.
Entrades relacionades:
- L'hospital, un món petit (aquest blog, 06.10.2013)
- Aquest petit múscul vermell (aquest blog, 11.07.2013). Un cas també de trasplantament, però amb la tristesa de pensar que el donant no podia compartir l'alegria de qui recobrava la salut gràcies al seu cor.
- On és el pintor? (aquest blog, 03.07.2013) Us heu fixat que en els hospitals gairebé sempre estan pintant alguna cosa?
- La vida en un hospital (aquest blog, 02.07.2013)
- Hi pot haver retallades, però... (aquest bloc, 28.04.2013)
6 comentaris:
Conozco el Clinic, y justamente las Urgencias desde hace 37 años...he visto de todo los colores, desde un preso apuñalado de la Modelo ( en aquella época los traían a Urgencias medicina que era al tercero y los hacían entrar por un ascensor exterior que daba a la entrada de Villarroel ) y que se le tenía que coser no se cuantas puñaladas y cuando en el box de al lado suyo vió a un abuelo que apenas se movía le decía : " Coño ¡¡ tu si que estas chungo ¡¡¡"
Hoy el hospital está colapsado, con 37 camas que han quitado estas últimas semanas en trauma y 87 despidos que no sustituirán : anestesia, trauma, quirófanos.
La medicina se privatiza y nadie hace nada para frenarlo.
La vida de un hospital da para una novela, pero no rosa, de eso puedes estar segura.
salut
Molt interessant tot el que expliques, i ben cert. Fa un parell de mesos vaig estar a urgències a Manresa i era ben bé com ho expliques. I el personal, fent el que podia i més, i hi havia gent que no ho entenia: som així. Fa tres setmanes em van operar (res de greu) i vaig poder veure com el personal del centre hospitalari, tothom, infermeres, metgesses, camillaires, anestesista... em tractaven no tan sols amb professionalitat (que s'hauria de donar per suposada, tot i que en segons quins funcionaris no sempre és ser així, però sí en aquest hospital, Althaia), sinó amb un plus afegit de cordialitat i simpatia que no podia ser casualitat. No és que em trobés una infermera cordial i simpàtica, és que tot el personal, 7 o 8 persones diferents que van estar amb mi, acreditaven la mateixa empatia. Això a les 8 del matí, i en un entorn de retallades de pressupost, de supressió de pagues extres i havent de treballar festes i nits, amb estrès i amb pacients i familiars enfadats... Ho vaig trobar molt simptomàtic: una manera de fer que denota un estil, una voluntat de proximitat, una vocació (encara que la parauleta connoti altres coses) de bon servei i de comprensió envers els pacients. En vaih sortir agraït i vaig escriure a l'hospital agraint aquesta actitud col·lectiva.
Jo avui també he anat a urgències de traumatologia, a la Clínica Sant Honorat, però per mi. resulta que m'he trencat el peroné.
Miquel, una de les vegades que hi he anat enguany, a la Unitat coronària hi devia haver algun pres (o algú a qui calia protegir, ves a saber), perquè al fons del passadís, davant d'una porta sempre hi havia dos mossos d'esquadra fent guàrdia.
KRT, gràcies pel teu testimoni.
Montse, justament per aquestes dates jo també em vaig trencar el peroné l'any 2000. No oblido l'any perquè vaig començar el segle XXI i el tercer mil·lenni amb la cama enguixada. Que et sigui lleu. Recordo que les primeres nits no sabia com dormir. Fins que em vaig posar de costat, com un quatre, amb un coixí entre la cama bona i la cama enguixada, però sense que quedessin una damunt de l'altra.
Mercè, en alguna ocasió ja he comentat la gran admiració que sento pels metges d'urgències, i una mica mal educats que són alguns dels pacients. Podria, com en Miquel, explicar mil anècdotes, però com estem a Nadal explicaré una que va ser divertida (encara que no va ser a urgències)
Fa molt de temps hi havia una sala on ens posaven quimio, ara son Noves Teràpies; era molt típica: diverses cadires anatòmiques una al costat de l'altra. Al meu costat hi havia una senyora gran quan de sobte entra una infermera (que ja érem molt coneguts) i quan va arribar fins on era jo és posar a plorar i diu: "Josep se m'ha mort un altre" Jo la vaig consolar i ella se'n va anar. La senyora del meu costat em va dir: Jo me'n vaig, Jo me'n vaig! Pot estar tranquil • la, senyora, està parlant de peixos, tots dos tenim uns aquàriums i fem cries.
Des d'aquí felicitar i donar les gràcies a tots vosaltres de les unitats d'hematologia de tots els hospitals.
Bones Festes, Mercè.
Josep, gràcies per la teva història, que m'ha fet riure. M'imagino la dona que us escoltava sense saber de què parlàveu.
Publica un comentari a l'entrada