De qui és el coneixement científic? De moment, d'unes quantes editorials multinacionals

La ciència, negoci per a les editorials científiques

Quan escric alguna entrada sobre un tema de ciència en aquest blog, acostumo a buscar-ne la informació en les fonts primàries: els articles científics que descriuen una troballa o que integren dades per generar nou coneixement. Avui dia, gràcies a Internet, es possible consultar pràcticament totes les revistes científiques que es publiquen al món. Moltes vegades, però, em trobo que només puc llegir el resum de l'article i, si vull veure'l sencer, he de comprar-lo. En el cas que he reproduït aquí al costat, hauria hagut de pagar 34,95 euros. Alguns són una mica més barats, però gairebé sempre per damunt dels 30 euros, i n'hi ha que poden costar gairebé 50 euros.

¿Potser els autors d'aquests articles cobren alguna comissió com a drets d'autor? Doncs no, els autors no reben ni cinc per les lectures o descàrregues dels seus articles com tampoc no van rebre res quan la revista va acceptar el seu original per ser publicat. De vegades, fins i tot han hagut de pagar un tant per pàgina publicada (page charges, en diuen) i un càrrec extra, si hi ha alguna il·lustració en color. I és molt probable que hagin hagut de cedir els drets de reproducció (el copyright) a l'editorial.

Per assegurar-se que el treball de recerca descrit és rigorós, tant pel que fa al plantejament com al seu desenvolupament i interpretació dels resultats, les editorials científiques envien els originals rebuts per publicar a altres persones que treballen en el mateix camp que els autors perquè l'avaluïn i facin un informe en què indiquin si el treball és correcte i adequat per ser publicat. La revisió no és una tasca que es faci en uns minuts; de vegades pot costar hores comprovar la correcció de l'experiment, la coherència de les dades i la interpretació dels resultats. I després cal escriure'n un informe. Doncs bé, aquest és un treball que, llevat de molt poques excepcions (poderoses revistes mèdiques), els revisors fan sense rebre cap altra recompensa que les gràcies per part de l'editorial.

L'editorial ajunta uns quants articles que han estat avaluats positivament pels revisors i publica un número d'una revista, que sol distribuir-se per subscripció. No fa encara dues dècades, les revistes van veure la possibilitat d'augmentar la seva difusió si es publicaven també per Internet. Ara pràcticament totes les revistes tradicionals, publicades en paper, tenen també la seva versió digital a Internet. (A part, n'hi ha que només es publiquen a Internet.) Moltes tenen en el seus webs una versió en html dels articles publicats i també hi pengen els pdf que reprodueixen exactament les pàgines de la revista impresa. De vegades, inclouen també material complementari que no ha tingut cabuda en la versió impresa de l'article, com ara reculls voluminosos de dades que ocuparien massa espai en el paper.

Normalment, el personal investigador d'una universitat o centre de recerca té accés a gran quantitat de revistes científiques publicades a la xarxa. Però això no és perquè l'accés sigui gratuït, sinó perquè la seva institució està pagant la subscripció a aquelles publicacions; una subscripció institucional, molt més cara que una subscripció individual, perquè les revistes puguin ser llegides per moltes persones. A més, moltes editorials ofereixen les subscripcions en "paquets": moltes revistes per un preu que, si haguessin de pagar individualment, sortirien molt més cares. Però aquesta "oferta" pot ser enganyosa, perquè una biblioteca potser en tindria prou amb menys revistes i tot i que el preu individual fos més car, podria ser que hagués de pagar menys que amb el paquet obligatori.

Si jo o qualsevol altra persona que no pertanyi a una institució que estigui subscrita a la revista o que no tingui una subscripció individual vol llegir-ne un article, haurà de pagar per un document que els autors han hagut de donar gratis --o moltes vegades pagant-- i que uns revisors han avaluat també sense cobrar. Un article, a més, amb el qual l'editorial ja ha fet negoci perquè l'ha publicat en una revista impresa que ha venut per subscripció. L'investigador paga --o regala-- perquè algú publiqui el producte del seu treball --l'article que descriu un treball de recerca que en molts casos ha estat subvencionat amb diners públics-- i qui n'obté el principal benefici econòmic és una editorial, normalment privada (les principals revistes científiques estan publicades per empreses privades). O sigui, que la primera matèria per al negoci de l'editorial l'han pagada gairebé sempre diners públics. És una situació una mica kafkiana, amb la qual molta gent no està d'acord.

El naixement i desenvolupament de l'accés obert

Logotip de l'accés obert

El desembre de 2001 es va celebrar a Budapest una reunió de persones que eren favorables a la difusió, sense restriccions, del coneixement científic, especialment mitjançant la distribució gratuïta dels articles en què es publica la recerca. Resultat d'aquella reunió va ser l'anomenada Iniciativa d'Accés Obert de Budapest (Budapest Open Access Intiative), que es va fer pública el febrer de 2002 i que comença així:

La convergència d'una vella tradició i d'una nova tecnologia han fet possible l'aparició d'un bé públic sense precedents. La vella tradició és la voluntat dels científics i erudits de publicar els fruits del seu treball en revistes científiques sense rebre'n cap compensació econòmica, només pel bé de la recerca i del coneixement. La nova tecnologia és Internet. El benefici públic que tradició i tecnologia fan possible és la distribució electrònica per tot el món dels articles publicats en revistes científiques que compten amb revisió per experts (peer review), de manera gratuïta i sense restriccions per a científics, erudits, estudiants i altres ments curioses.

Des d'aleshores, el terme open access (accés obert) identifica la literatura científica que està disponible per a tothom, sense cap cost, a Internet. La persona que en té el copyright (normalment l'autor) autoritza la lectura, descàrrega i distribució dels articles, i també la possibilitat de fer-hi cerques i de posar enllaços a tot el seu contingut, com també la utilització i conversió de les seves dades o el seu ús per a qualsevol finalitat que sigui legal. L'única condició que s'hi posa és que es reconegui i citi l'autoria del treball original i que la distribució es faci en els mateixos termes.

Des de 2002, moltes revistes s'han adherit a aquesta iniciativa i ho han fet de diverses maneres, des de les que posen els articles en accés obert sense cap restricció tan bon punt es publiquen a Internet, fins a les que únicament permeten l'accés obert als articles si els seus autors paguen una quantitat determinada perquè es faci així. Enmig d'aquests extrems, hi ha moltes possibilitats: accés obert després dels sis mesos, l'any o més temps de la publicació dels articles; lectura gratuíta però restriccions al seu ús posterior, permís perquè els autors publiquin els articles lliurement també en el seu web o en un web especial de la seva institució (els anomenats repositoris), i que aquests articles siguin la mateixa versió final publicada per la revista o una versió anterior (un preprint), etc.

La Setmana Internacional de l'Accés Obert

Des de fa alguns anys se celebra la Setmana Internacional de l'Accés Obert, que té com a finalitat difondre aquesta iniciativa i fer que la comunitat científica --persones i institucions-- prenguin consciència dels beneficis que l'accés obert a la producció científica i al patrimoni digital pot reportar a la societat. La 6a edició de la Setmana se celebra del 21 al 27 d'octubre de 2013.

Malgrat el gran impacte que l'accés obert sense cap restricció podria tenir en la difusió del coneixement i també en l'economia, no he sentit parlar d'aquesta celebració en els mitjans. De fet, ni tan sols en fòrums on sovint es debat sobre ciència, com és la llista de distribució de l'Associació Catalana de Comunicació Científica. I no és pas perquè no s'hagin organitzat activitats, principalment a través de biblioteques universitàries. La Universitat de Barcelona, la Universitat Jaume I, la Universitat Oberta de Catalunya, la Universitat de València i la Universitat Politècnica de València, són algunes de les universitats que han programat activitats per a la Setmana. I altres centres també s'hi han unit.

Tot desmuntant mites sobre l'accés obert

Ignasi Labastida a l'IDIBAPS

Dimarts vaig assistir, a l'IDIBAPS (Institut d'Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer), a una d'aquestes activitats, la conferència-col·loqui "Recerca en obert: Mites, incerteses i realitats", amb Ignasi Labastida, cap de l'Oficina de Difusió del Coneixement CRAI-UB. Labastida va ser l'impulsor del projecte Creative Commons a Espanya a través de la Universitat de Barcelona, que el 2003 buscava un sistema per publicar materials docent que pogués ser consultat i, si esqueia, també reutlititzat.

A l'IDIBAPS, després d'una introducció a l'accés obert, Labastida va desmuntar alguns mites difosos per persones i entitats que s'oposen la difusió en obert de la recerca. Aquests mites són:

• Un article que s'hagi publicat en una revista que en tingui el copyright no es pot arxivar en un repositori al qual pugui accedir tothom. Les coses no són així. De cada deu revistes, nou permeten l'autoarxiu dels articles als seus autors, tot i que sovint amb condicions que poden variar, com ara un temps d'embargament de l'article (sis mesos, un any, etc.) abans de posar-lo disponible per a tothom.
• Ningú no demana als investigadors que dipositin els seus articles en repositoris on es puguin consultar. En realitat, moltes institucions que subvencionen la recerca exigeixen que tothom pugui tenir accés als articles que publiquin els resultats del treball subvencionat. I la Ley de la Ciencia espanyola de 2011, conté un article (el 37) dedicat a la difusió en accés obert.
• Els articles publicats en revistes en accés obert no passen per un procés de revisió. Aquesta afirmació se sol fer perquè, amb la publicació electrònica, que estalvia les despeses d'impressió, enquadernació i distribució, hi ha hagut un allau d'intrusisme per part de persones que han vist un negoci en la publicació científica perquè demanen als autors que paguin per poder tenir els seus articles en accés obert. Però la revisió per experts no té res a veure amb el fet que la revista es publiqui en accés obert o no i les revistes serioses totes inclouen a revisió en el procés d'edició.
• Les revistes que es publiquen en accés obert no es troben indexades en les principals bases de dades. Que una revista s'inclogui o no en una base de dades no depèn del fet que es publiqui en accés obert. Hi ha uns requisits mínims de qualitat que han de complir i les publicacions que superen l'avaluació hi són incloses.
• L'autor ha de pagar per publicar en una revista d'accés obert. És cert que, si qui consulta i descarrega els articles no ha de pagar per fer-ho, les despeses dedició han de sortir d'algun lloc. Però hi ha moltes possibilitats que permeten cobrir aquestes despeses sense que els autors ho hagin de fer de la seva butxaca. Com més va, més universitats i centres de recerca dediquen una partida pressupostària a les despeses generades per la publicació en accés obert. I hi ha institucions que subvencionen la recerca que destinen uns fons específics a la publicació del resultat de la recerca.

En el col·loqui es van suggerir accions que el personal investigador i les institucions podrien emprendre per eliminar les barreres a la difusió de la producció científica i per superar el domini de les grans multinacionals de l'edició científica. Per exemple, els investigadors podrien negar-se a fer de revisors per a revistes que no adoptin l'accés obert i podrien enviar els seus articles únicament a revistes que els publiquessin també en accés obert. Pel que fa a les institucions, Labastida va referir-se al CERN, on estan pensant cancel·lar totes les subscripcions a revistes de física i demanar als països que participen d'aquella entitat que aportin els diners necessaris per publicar en accés obert. això representaria un estalvi i tothom, des de qualsevol lloc del món, podria accedir als articles fruits de la recerca feta al CERN. També va esmentar el rector d'una universitat belga, que volia cancel·lar totes les subscripcions institucionals a revistes científiques. Què passaria si moltes universitats prenguessin la mateixa decisió?

Reflexions finals

Un treball de recerca no està acabat amb l'obtenció dels resultats d'un o més experiments o amb la integració i anàlisi de dades que ja existien per generar nou coneixement. El pas següent és comunicar i difondre el resultat de la recerca. I això es fa principalment a través de les revistes científiques. Deixar que aquestes publicacions segueixin en mans d'editorials que en limiten la difusió és segrestar el coneixement i això, una societat democràtica no ho hauria de permetre.

Potser us interessarà:
- Open access. A turning point in scientific publication, per R. Guerrero i M. Piqueras. International Microbiology (2004) 7:157-161
- L'article científic: per què serveix? (aquest blog, 10.11.2012)
- Com fer un resum (aquest blog, 05.09.2012) El resum és la tarja de presentació d'un article. De la impressió que causi en qui el llegeixi dependrà que llegeixi la resta de l'article.