Pagar per treballar

Ens estem queixant --i amb raó-- de congelacions de sous mentre que els preus s'apugen; de supressió de pagues extraordinàries; de ridícula apujada de les pensions... Hi ha qui encara està pitjor, però, i ha de pagar per treballar.

La Imma és una biòloga catalana que ha desenvolupat tota la seva carrera científica a Itàlia; primer ho va fer com a becària i després com a investigadora (ricercatrice) i professora de la Universitat de Bolonya. Quan, la primavera passada, va rebre una carta que, en fer el seixanta-cinc anys, s'havia de jubilar forçosament, va estudiar-s'ho bé. Una reforma recent de la llei, feta pel Govern de Monti, havia introduït la flexibilitat fins als setanta anys i ella es trobava bé físicament i intel·lectualment per continuar en el món acadèmic i de recerca. Per tant, va demanar acollir-se a aquesta modalitat i treballar fins als setanta anys. Però ve't aquí que hi ha una normativa o reglament --no en recordo el terme jurídic-- que diu que la flexibilitat només s'aplicarà a les persones que treballen en l'àmbit privat, no a les qui depenen directament de l'estat, com és el cas del professorat universitari.

Si, com en altres països, segons la constitució italiana, la llei és igual per a tothom, la Imma va pensar que ella --i qualsevol funcionari o funcionària-- tenia tant de dret com la resta de la població a acollir-se a la flexibilitat per ajornar l'edat de jubilació. Després de consultar alguns advocats, el juny de 2012 va presentar un recurs a la decisió de la Universitat, que és la que el Govern els ha indicat, és a dir, que tot el personal que hi treballa es jubili als seixanta-cinc anys. No diré el que li ha costat, econòmicament, presentar el recurs, però jo m'he quedat bocabadada en saber-ho.

Des de l'1 de novembre, per al Govern italià la Imma està oficialment jubilada i per tant, en aquella data hauria hagut de passar a ser membre de les classes "passives", com diem aquí, o "collocata in riposo", com li deien en una de les cartes que va rebre. Tanmateix, va arribar a un acord amb la seva universitat per seguir treballant. Ara segueix anant al laboratori i també imparteix classes, però no cobra cap sou. És més, ella mateixa ha de pagar-se una assegurança que cobreixi qualsevol accident que pogués tenir mentre treballa sense treballar (oficialment).

Quan tanta gent --aquí, a Itàlia i a molts altres països-- està desitjant que li arribi l'edat de la jubilació per deixar de treballar, aquesta dona està lluitant perquè li allarguin l'edat laboral. I és que ella gaudeix amb la seva professió; fent recerca, fent classes, posant el seu granet de sorra perquè el món acadèmic sigui una mica millor. Fins al febrer no començarà a cobrar la pensió. Si, quan es resolgui el seu recurs, li concedeixen cinc anys més de vida laboral, haurà de tornar els diners cobrats de pensió, però rebrà les mensualitats que com a classe "activa" ha deixat de percebre des del novembre. Mentrestant, però, està pagant per treballar. Sort, Imma!