La Vanguardia del 19 d'octubre de 1899 (les negretes són meves):
Presidida por el señor Rusiñol, á las cuatro de la tarde de ayer reunióse la Junta directiva del Fomento del Trabajo Nacional, en sesión ordinaria, enterándose del telegrama que el Presidente del Consejo de ministros envió á dicho señor como contestación al que éste le había dirigido preguntándole si el Gobierno estaba dispuesto á conceder el concierto económico.El señor Rusiñol, apoyando la idea de celebrar el mitin, dijo que era precisa esta manifestación, en primer término para demostrar al Gobierno la necesidad del concierto económico y la obligación que tiene de concederlo después de las promesas que lleva hechas á Cataluña; y en segundo término para hacer saber al Gobierno y al país entero que aquí no se trata de separatismo, sino de conservar la unidad de España, pero con la mayor autonomía posible para Cataluña.
Com a protesta per la política econòmica del Govern i l'incompliment de les promeses fetes a Catalunya, els diversos gremis van decidir no pagar les contribucions (és el que va anomenar-se tancament de caixes), però això va causar que es decretés el consegüent embargament dels qui no pagaven. Per poder procedir a embargar-los calia, però, un permís de l'alcalde, que era el doctor Bartomeu Robert i s'havia posat de la part dels gremis perquè --deia l'alcalde-- no hi veia un afany revolucionari, sinó una manera de pressionar el Govern perquè concedís el concert econòmic promès. Robert va anar endarrerint amb moltes excuses la signatura dels permisos per a l'embargament: que, en les llistes de morosos, molts noms no es llegien bé, hi havia notes marginals... També va dir que l'actuació del Govern no estava dins de la legalitat perquè hi havia errors en els expedients i que no s'havien complert els requisits que marcava la llei. Quan el Govern va posar-lo entre l'espasa i la paret, Robert no va veure altra sortida que la dimissió, que va presentar l'11 d'octubre de 1899. La ciutadania i la premsa va elogiar l'actitud de l'alcalde i van mostrar-li la seva simpatia
El 20 d'octubre de 1899 van començar els embargaments. El diari La Vanguardia ho descrivia en la seva edició del 21 d'octubre:
Ayer por la tarde comenzaron los embargos á algunos de los industriales de los muchos que ya tienen recibida la papeleta de apremio de segundo grado.Por los datos que recogimos en la mayor parte de los sitios donde presentáronse los agentes de la recaudación, se puede afirmar que la característica de las diligencias efctuadas ayer por los agentes del fisco, aparte las ilegalidades y deficiencias en la documentación, fue la falta absoluta de cortesía y aun de consideración.Como si para ellos fuera cosa nueva eso de descubrirse al hablar con una señora en su propia casa, los individuos que ayer recorrieron la ciudad efectuando diligencias de embargo, entraban en los establecimientos cuando más áagenos estaban los dueños de recibir tan agradable visita, sentábanse sin solicitar permiso y permanecían con el sombrero puesto en tanto el dueño de la casa les hablaba en pié y con la cabeza descubierta.Aparte los incidentes inevitables en tales visitas, cuando los que los hacen son gente poco escrupulosa, durante el dia de ayer no hubo que lamentar hecho alguno desagradablesino es los detalles de las escenas que á continuación vamos á relatar.
En els més de cent deu anys que han passat, a Madrid hi ha hagut molts governs, però han seguit incomplint les seves promeses. Potser que ens decidíssim i féssim de nou un tancament de caixes.
Per saber-ne més:
- Izquierdo S. (2003) Bartomeu Robert i Yarzábal (1842-1902). Medicina i compromís cívic. Tesi doctoral, Universitat Pompeu Fabra.(Té un apartat dedicat al tancament de caixes) http://www.tdx.cat/handle/10803/7459
4 comentaris:
Dubto que un polític d’avui en dia actués d’aquesta manera, arribant fins i tot a dimitir. Hi ha casos que demostren que el més important per a ells és mantenir-se sigui com sigui; sovint si deixen un càrrec, passen a ocupar-ne un altre que els reporta un benefici similar o superior.
Marga, ara em sembla que només dimiteixen quan el seu partit els força a fer-ho.
A Catalunya fa anys que donem voltes al mateix... Sembla que no tenim memòria...
Anna, les lliçons de la història solen oblidar-se fàcilment.
Publica un comentari a l'entrada