Les injustícies de la ciència: Josep Gibert

El proppassat 20 de febrer vaig assistir, al Museu d'Arqueologia de Barcelona, a un homenatge al paleontòleg Josep Gibert, que va morir l'octubre de 2007 als 65 anys, víctima d'una leucèmia. Em vaig assabentar que es feia aquest acte just el dia abans; la notícia em va arribar des de Granada, a través una amiga meva que havia col·laborat amb Gibert i el seu grup.

Gibert va ser víctima de l'enveja d'alguns col·legues que no podien suportar perdre la supremacia en el seu camp de recerca, i de la incomprensió d'altres investigadors que no van voler acceptar el canvi de paradigma que, en l'evolució humana, representava la descoberta, al sud de la península Ibèrica, de restes humanes a les quals s'atribuïa una edat superior a un milió anys. A més del canvi en la datació de les restes d'homínids més antigues d'Europa, la seva presència al sud de la península Ibèrica podia significar l'arribada a Europa a través de Gibraltar, idea que no encaixava amb les hipòtesis sobre l'arribada dels homínids per l'est Europa.

La descripció que Gibert va fer el 1983 d'un fragment de crani humà infantil trobat a Venta Micena (Orce, Granada) i que podia tenir més un milió d'anys va ser qüestionada per la comunitat científica. L'estudi anatòmic d'aquell fragment revelava alguns trets morfològics que no eren característics d'un crani humà i hi va haver qui va arribar a dir que es tractava d'un fragment del crani d'un burro. El debat va ultrapassar l'àmbit de la comunitat científica i fins i tot se'n van fer acudits. Una revista satírica (crec que era El Papus) va dedicar-li una coberta en què es veia un home amb cap de burro.

Dos paleontòlegs que havien estat col·laboradors directes de Gibert, declaraven públicament el 1987 que el fragment estudiat pertanyia a un èquid jove. Un d'aquells excol·laboradors va signar un article en una revista internacional que titulava "El crani d'Orce: anatomia d'un error" i arribava fins i tot a identificar l'espècie d'èquid (un cavall comú) a la qual pertanyia aquell os. I si aquest col·lega només ho considerava un error, d'altres van anar més enllà i van arribar a insinuar que podia tractar-se d'un frau. Un paleontòleg de la Universitat de Saragossa va escriure un article a la revista El Escéptico (juny 1998) que titulava "El polémico fósil de Orce: ¿Falta de rigor o fraude?"

Però el temps posa les coses a lloc. O quasi. Per una banda, estudis de paleomagnetisme van demostrar que aquell fragment tenia una edat aproximada de 1.600.000 anys. Alguns investigadors (Enrique García Olivares, a la Universitat de Granada i Jerold M. Lowenstein a la Universitat de Califòrnia-Santa Cruz) van fer, de manera independent i amb mètodes també diferents, estudis immunològics d'una proteïna (una albúmina) aïllada del fragment de crani trobat a Orce i van comparar els resultats obtinguts amb anàlisis similars realitzades en altres restes d'homínids i amb fòssil d'èquids i de bòvids de la mateixa època. L'albúmina del fragment d'Orce era molt més semblant a l'albúmina humana. I en els jaciments d'Orce es van trobar després eines de sílex. Tot i amb això, l'escepticisme d'una part de la comunitat científica va mantenir-se. Tanmateix, entre els qui creien que no es podia descartar que aquelles restes fossin humanes, hi havia Philip V. Tobias, considerat una autoritat mundial en antropologia humana.

Afortunadament, el 2004, una paleontòloga que estudiava restes humanes del segle IV d.C. trobades en una necròpolis romana del Francolí (Tarragona) va adonar-se que el crani d'un nen d'uns dos anys --segons la dentició-- presentava una morfologia gairebé idèntica a la del fragment de crani d'Orce, amb les mateixes característiques que havien estat considerades criteri d'exclusió a l'hora de determinar si les restes eren humanes. Atesa la indubtable classificació de les restes de Tarragona com a humanes, era evident que ja no podien seguir considerant-se un criteri d'exclusió.

Tanmateix, el 10 d'octubre de 2007, El País va publicar una necrològica de Gibert signada per un dels seus excol·laboradors, en què l'autor diu: Sus antiguos colaboradores sostuvimos y todavía sostenemos que el cráneo no es humano, pero Josep Gibert se mantuvo en su posición original, a pesar de la lluvia de críticas. O sigui que hi ha qui es manté en el seu escepticisme.

A alguns col·legues de Gibert que han estat incapaços d'acceptar les seves idees se'ls podria dedicar aquests versos de Joan Maragall:

També he tingut enveja i mala bava
per corrompre la glòria dels demés:
allí on jo he conegut que no arribava,
no he volgut que cap altre hi arribés.