El viatge de Nadia

Nadia El-Awady (març 2014)

Si avui, dimarts, o demà veieu per la N-2 en direcció a França una dona amb bicicleta bastant carregada (porta fins i tot tenda per dormir) i pedalejant amb força, saludeu-la amb la mà. Podria ser Nadia El-Awady i segur que agrairà la vostra salutació i potser fins i tot la fareu emocionar.

Alguna vegada he escrit en aquest blog sobre Nàdia, la periodista científica egípcia que, del 25 gener a l'11 de febrer de 2011 va ser testimoni dels fets de la plaça Tahrir (jo vaig seguir els esdeveniments d'aquells dies a través del seu twitter) i fins i tot els va patir, quan un home li va destrossar la càmera fotogràfica. Aquell home va impedir que Nadia pogués difondre imatges del que veia, però ella va saber relatar-ho molt bé amb paraules. Ho ha escrit i ho va explicar a l'Institut d'Estudis Catalans el mes de març d'enguany

Nadia és una musulmana feminista --sembla un oxímoron, però és cert-- i per això de vegades entra en conflicte amb els costums del seu poble i de la seva religió. Com gran part del poble egipci, està decebuda del que ha passat en el seu país, on aquella primavera àrab que s'albirava quan va produir-se la revolució del 2011 no ha produït els fruits esperats, sinó que ha estat un canvi perquè tot continués com estava, com deia Tancredi al seu oncle, el príncep Salina, en El Guepard. És cert que Egipte sembla haver retornat al punt on es trobava abans, però la vida de Nadia ha canviat molt des de 2011. Actualment està casada amb un escocès i reparteix el seu temps entre Egipte --on viuen els seus quatre fills-- i el Regne Unit. I el seu look és molt diferent del que tenia el 2011:

Nadia amb els indignats de pl. Catalunya (maig 2011)

Crec que Nadia va néixer abans de temps; per les seves idees i pels seus fets, és una avançada del que poden arribar a ser les dones del món àrab en un futur no llunyà. Li agrada el món de l'aventura i tan aviat la podeu trobar pujant al Kilimanjaro o al Montblanc, com fent submarinisme al mar Roig, participant en una cursa de llarga distància en el Regne Unit o anant en bicicleta de Lisboa a París, que és el que està fent aquests dies. Va arribar a Lisboa fa dues setmanes, va muntar la seva bicicleta (la duia empaquetada), va agafar el GPS i va començar el seu viatge en solitari cap a París tot travessant la pell de brau i l'hexàgon.

Si fa tres anys vaig anar seguint Nadia a la plaça Tahrir a través de Twitter, ara segueixo el seu viatge a través de Facebook i del seu blog. Amb la seva bici ha pujat i baixat muntanyes, ha anat per camins enfangats, carreteres secundàries i principals i també per autovies. Ha dormit en càmpings, en albergs i en hotels; ha parlat amb gent de molts llocs, cadascú en la seva llengua i entenent-se sovint per signes. Ha vist dies de sol i dies de pluja; ha patit fortes ventades (la més forta ems embla que era el cierzo; era la vall de l'Ebre), calor i fred. En el seu viatge ha fet nit a Evora, Badajoz, Mérida, Cáceres, Talavera de la Reina, Toledo, Guadalajara, Sigüenza, Saragossa, Lleida i Vilanova i la Geltrú, on va arribar ahir, diumenge 28. Avui passarà de llarg per Barcelona i m'ha dit que farà nit en un poble del Maresme; veig que ha decidit fer una etapa curta, potser per gaudir del mar.

Així descriu en el seu blog l'etapa que va dur-la de Lleida a Vilanova i la Geltrú (si voleu veure l'original sencer, en anglès, cliqueu aquí):

Avui ha estat un dia preciós. El temps era perfecte. Era un dia brillant i assolellat amb una brisa fresca. M'he anat posant i traient el jersei perquè em costava decidir si tenia fred o calor. Les carreteres eren molt millors que els dies anteriors. [...] El paisatge durant la major part del camí ha estat increïble. He passat per una vall amb camps als dos costats i, a mesura que jo avançava, hi havia conills que saltaven cap als arbustos. Conills, conills, conills.., quin bé de déu de conills! He fet set quilòmetres de pujada. Cap amunt, cap amunt, cap amunt i revolts, revolts, revolts. he gaudit molt de l'esforç, em sentia com si estigués aconseguint alguna cosa i al mateix temps gaudia de la vista de la vall. Mentre mirava tot allò al meu voltat, pedalejant amb força en aquella pujada, pensant que la vida pot ser molt gran de vegades, un cotxe vermell que baixava per l'altre costat de la carretera m'ha fet un toc breu de clàxon. En aixecar la vista he vist que el conduïa una dona. Ha tret el braç per la finestra i l'ha aixecat per saludar-me, tot estrenyent el puny com indicant-me que jo tenia força. Això m'ha fet plorar. No ha estat la primera vegada que algun conductor de cotxe o de camió m'ha indicat que reconeixia el meu esforç. Em va costar una mica adonar-me'n. [...]

 I en apropar-se a la mar:

He vist la Mediterrània moltes vegades, però mai tan bella com avui. Tot d'una he pensat en allò que acabava de fer i he tornat a plorar. Aquest viatge vaig plantejar-me'l més com un repte mental que no pas físic. Estic plena de dimonis: dimonis que em fan dubtar de mi mateixa, dimonis que em causen angoixa, dimonis que em causen por, dimonis que em provoquen manca de confiança en mi mateixa... la llista continua. Cada matí mantinc un diàleg amb els meus dimonis i els he de convèncer perquè em donin una altra oportunitat. Mai no és fàcil. Però avui he arribat a la #%^uda* Mediterrània, baby! Ho hem fet jo i els meus dimonis, junts, pel nostre compte.

[*Nota: en l'original, Nadia escriu "#%^ing Mediterraniaa". Suposo que la paraula amb els signes significa 'fucking', però no li agrada escriure paraulotes per no ofendre ningú.]

No sé quants dies trigarà Nadia a arribar a la seva meta, París, on es trobarà amb el seu marit. Però ha fet ja més de la meitat del camí i, un cop passi els Pirineus, no crec que trobi tantes dificultats com n'ha trobades en travessar la península Ibèrica. Ahir vaig dir-li que veia aquesta excursió seva com una mena de camí de Sant Jaume. Com ella, molta gent que fa el camino, no s'ho plantegen com un repte físic, sinó més aviat mental, uns dies d'introspecció per trobar-se a si mateixos. Per això, tot i saber que avui passarà per Barcelona i que farà nit en un poble del Maresme, no li he dit de veure'ns. La ciutat és molt gran i no sé per on li indicarà el seu GPS de travessar-la, però si ho sabés, m'agradaria situar-me a la vorera, com la gent que s'atura a veure passar els ciclistes d'un cursa i, quan passés la Nàdia, la saludaria aixecant la mà i estrenyent i movent el puny com a reconeixement del seu esforç.

Podeu seguir el seu viatge en el seu blog Inners Workings of My Mind. L'etapa d'ahir, aquí.