imaginació i penso en possibilitats diferents de desenvolupar la trama que em convencen més que la seguida per l'autor o autora. En algun cas perquè no m'interessa l'argument o perquè penso que el text hauria hagut de passar per les mans d'algun corrector d'estil. De vegades he pensat també que potser em fallava la concentració necessària per anar seguint la trama d'un relat de ficció.Malgrat aquesta manca d'interès per la novel·la, en la meva darrera visita al Regne Unit vaig comprar-me Deaf sentence, la novel·la més recent de David Lodge. Ara m'adono que no he perdut interès per la novel·la, sinó que el meu interès no coincideix amb allò que ofereixen moltes novel·les que es publiquen avui dia. He gaudit amb aquest obra potser encara més que en les anteriors que havia llegit de Lodge (Changing Places, Small World, Paradise News, Therapy...). I de nou, llegira-la en el metro era haver d'anar en compte per no esclafir a riure de tant en tant.
El cas és que els elements que constitueixen la trama de l'obra no són precisament còmics: un home que, en fer-se gran, va perdent l'oïda (basat en l'experiència personal de l'autor) i descriu l'aïllament social i fins i tot en la família que això pot causar; un ancià que, malgrat anar perdent facultats, es nega a ser reclòs en una residència i finalment es veu afectat per una demència senil; una doctoranda que s'enreda --o ho intenta-- amb els professors que poden ajudar-la en la seva carrera. I situacions familiars i socials compromeses, la relació d'un catedràtic jubilat amb el seu pare, d'extracció humil, a qui ha de vetllar en les seves darreres setmanes. Tot això està tractat d'una manera molt subtil i amanit amb uns ingredients que sovint fan somriure i en ocasions fins i tot fan esclafir el riure.
Com en la majoria de les seves novel·les, Lodge situa bona part de l'acció del seu relat al voltant de la vida acadèmica, un gènere que en anglès en denominen campus novel. És un món que l'autor, que ha estat professor d'universitat molts anys, coneix molt bé. Però els seus personatges acadèmics viuen en un món que ultrapassa els límits dels campus universitaris i en les seves obres pot haver-hi personatges de qualsevol estrat social i cultural. Un altre aspecte que sovint és present en les novel·les de Lodge és el catolicisme. Va néixer en una família catòlica, tot i que ell es defineix un catòlic agnòstic, i no es estrany trobar en els seus llibres algun personatge catòlic; en una novel·la (crec que era Therapy), fins i tot hi surt el camí de Santiago.
Les novel·les de Lodge són un exemple que la literatura divertida no té per què ser de segona categoria. Potser no siguin obre mestres, però l'autor té un gran domini de la llengua i de les diferents tècniques narratives i el producte final és, al meu parer, molt bo. Amb les novel·les d'aquest autor em passa com amb les pel·lícules de Woody Allen: hi trobo molts punts en comú entre la majoria d'elles i de vegades em costa recordar què pertany a una i què a una altra. I com les pel·lícules de woody Allen, em poden agradar més o menys, però mai no em deceben i sé que amb elles passaré una bona estona.
Potser us interessarà:
Llibres per no llegir al metro (I): els diaris d'Adrian Mole.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada