Arbre amb les branques cobertes de líquens
Dues espècies de líquens sobre un mateix arbre (el de la foto anterior) En les darreres dècades s'han desenvolupat diversos mètodes per determinar la qualitat atmosfèrica que es basen en l'estudi dels líquens, principalment els líquens epífits (que viuen sobre plantes) de les zones que es vol avaluar.
Però, què és un liquen? Tot i que el seu estudi sol ser objecte de la botànica, els líquens no són plantes, com tampoc ho són els seus components. Perquè un liquen no és un sol organisme, sinó una associació de dos organismes diferents: un fong i una alga o un cianobacteri. En aquesta unió simbiòtica, els dos socis en surten beneficiats. L'alga o el cianobacteri obté del fong aigua i minerals, mentre que el fong obté del seu soci fotosintètic els nutrients que ha produït mitjançant la fotosíntesi.
El cos d'un liquen --o tal·lus-- és molt diferent de l'aspecte que el fong i l'alga o el cianobacteri tenen quan viuen de manera independent. El fong envolta les cèl·lules de l'altre component, les quals sovint queden atrapades en una mena de teixit format per les hifes del fong; és un "teixit" que només es desenvolupa quan es produeix aquesta unió simbiòtica. En algunes espècies, el fong arriba a penetrar dins les cèl·lules de l'alga o el cianobacteri mitjançant unes ramificacions de les hifes semblants a les que desenvolupen els fongs patògens per penetrar en les cè·lules de l'hoste que parasiten.
Algunes característiques dels líquens els fan molt adients com a indicadors biològics (bioindicadors) de la qualitat de l'aire en el lloc on creixen:
- No tenen mecanismes d'absorció activa del substrat (n'hi ha que creixen directament damunt la roca nua); per tant, únicament poden absorbir les substàncies presents en l'atmosfera.
- No tenen estructures protectores o selectives, com podria ser una epidermis, que facin de barrera per a les substàncies presents en l'ambient ni disposen de mecanismes per eliminar els eventuals contaminants. Això fa que qualsevol contaminant present en l'aire (d'on obtenen la major part de nutrients) els afecti.
- No passen per un període de repòs fisiològic i mantenen la seva activitat metabòlica durant tot l'any o gairebé tot l'any. A més, la seva morfologia tampoc canvia. Això permet fer un seguiment anual de les seves condicions en un lloc determinat.
- La seva distribució ecològica està molt ben definida. Els canvis en les poblacions de líquens en un lloc determinat poden relacionar-se amb canvis en les condicions ambientals.
- No totes les espècies tenen el mateix grau de tolerància a la contaminació. L'anàlisi de la població de líquens en un lloc i dels seus canvis al llarg del temps permet avaluar el grau de contaminació i els possibles canvis que s'hi produeixin.
Ara ja no tinc tan clar si les dues fites que se atribueixen a de Bary són realment seves, malgrat que no hi ha dubte que va ser un gran botànic i microbiòleg. A la revista Science, en una revisió d'un llibre sobre simbiosi, l'autora de la revisió, que esmenta de Bary, atribueix al liquenòleg alemany Albert Bernhard Frank haver encunyat el terme simbiosi el 1877. També l'hi atribueixen a Frank en un article de revisió sobre les grans descobertes en liquenologia; s'hi diu que va introduir el terme en un estudi dels líquens crustacis (els que creixen formant una mena de crosta damunt d'un substrat, del qual no es poden separar sense que es destrueixin).
Segons l'esmentada revisió, Simon Schwendener (1829-1919) va ser qui, el 1867, va expressar per primera vegada en públic la hipòtesi de la dualitat dels líquens, però sense tenir-ne encara proves. Va explicar-ho en una celebració acadèmica a la Universitat de Basilea, on tot just havia estat nomenat catedràtic. El 1869 va publicar una detallada exposició de les seves idees en un llibret de 42 pàgines, que incloïa tres litografies amb dibuixos fets pel mateix Schwendener (vegeu-ne una aquí, amb imatges que van dels 500 als 1000 augments).La idea proposada per Schwendener, de la dualitat fong-alga en els líquens no va ser fàcilment acceptada pels liquenòlegs contemporanis seus. En canvi, sí que s'hi van adherir l'esmentat de Bary i alguns altres científics, entre els quals el rus Andrei Sergeievitx Famintzin (o Famintsyn) (1835-1919), que va aconseguir aïllar en els líquens les cèl·lules fotosintètiques (d'algues verdes). Famintzin també va ser un dels primers a suggerir que els cloroplasts (l'orgànul d'una cèl·lula vegetal on es duu a terme la fotosíntesi) eren originàriament cèl·lules fotosintètiques independents que havian establert una relació simbiòtica amb una altra cèl·lula.
Mentre els seriosos científics oficials debatien sobre l'existència o no d'aquesta relació simbiòtica en els líquens, una naturalista anglesa que no tenia estudis oficials, però tenia unes grans dots d'observació, una mà extraordinària per a al dibuix i molt de sentit comú, va arribar a les mateixes conclusions: que allò que observava sota la lupa quan dibuixava detalladament un liquen, en realitat eren dos organismes units: un fong i una alga. Aquesta dona ha passat a la història, però no pas pel seu treball com a naturalista, sinó pels contes infantils que va escriure i dibuixar ella mateixa. Es tracta de Beatrix Potter, la creadora del conillet Peret i tants altres personatges.
Aprofito aquesta entrada per parlar d'un llibre que em van regalar fa un any.
El seu títol és Líquenes de la Reserva Natural Integral de Muniellos, Asturias. En són autors Eva Barreno, catedràtica de Botànica de la Universitat de València, i Sergio Pérez-Ortega, jove liquenòleg que estava enllestint la seva tesi doctoral quan es va publicar el llibre, el 2003, i ara crec que és investigador del Centro de Ciencias Medioambientales-CSIC, a Madrid. És un llibre voluminós (més de 500 pàgines més unes 80 planes de fotografies en color) que permet fer-se una idea de la importància dels líquens en l'ambient i que té un abast que ultrapassa el del territori que descriu. De fet, podria dir-se que és un tractat de liquenologia ampliat amb un glossari molt útil (més de 500 termes) i prenent com a exemple la reserva asturiana de Muniellos, amb boscos que tenen un nivell de conservació excepcional i amb una gran diversitat pel que fa als líquens (hi han estat descrits uns 430 tàxons), amb algunes espècies molt poc freqüents.NOTA 1: quan ja tenia gairebé llesta aquesta entrada, en buscar unes dades a Internet m'he adonat que, el bloc amic "Amics arbres · Arbres amics", fa uns dies va publicar un article sobre líquens. No m'agrada repetir-me, però crec que l'enfocament que fem en aquell bloc i el meu són diferents i poden ser complementaris. Qui en tingui interès, podrà veure moltes fotos de líquens a "Amics arbres · Arbres amics", com també hi trobarà dades sobre la seva morfologia, reproducció, ecologia, etc.
NOTA 2: He vist que el llibre sobre els líquens de la reserva de Muniellos és accessible per Internet a tothom en el web d'Eva Barreno: http://www.uv.es/barreno/
Per saber-ne més:
- Honegger R (2000) Great discoveries in bryology and lichenology. Simon Schwendener (1829-1919) and the dual hypothesis of lichens. The Bryologist 103:307-313 [Cal consultar-lo des de biblioteques que tinguin una subscripció a la revista; altrament només se'n pot veure el resum i les il·lustracions]
- Ariño Vila X, Azuaga garcía T, Gómez-Bolea A (1997) Els líquens com a bioindicadors de la qualitat atmosfèrica: el cas de la vall de Fumanya (Cercs, Barcelona) Butll Inst Hist Nat 65:5-13
2 comentaris:
Qué interessant Mercé i,... qué be expliques les coses!
Gràcies per les floretes, Amparo.
Publica un comentari a l'entrada