Elogi de l'esmorzar

La Teresa és una bloquera (o bloguera, com preferiu) catalana que comparteix amb els seus lectors i lectores les seves "notes literàries (o no)". M'agraden especialment les seves tankes, aquests petits poemes japonesos de cinc versos i una mètrica específica, que ella acompanya sempre d'alguna fotografia. Fa uns dies ens en va oferir una que m'ha fet pensar en els meus esmorzars.

L'esmorzar és l'àpat diari amb què més gaudeixo. El fet de treballar de manera autònoma fa que pugui dedicar-hi un temps que potser altres persones no tenen. Prefereixo més quedar-me treballant fins molt tard, si cal, i poder esmorzar sense presses. Els meus esmorzars no són de forquilla i ganivet, però tampoc es limiten al cafè amb llet (te en el meu cas) i pasta, de tanta gent. La veritat és que tampoc són molt variats (habitualment, suc de fuita, torrades, pernil dolç i llet fermentada o iogurt; més tard, a mig matí, el te), però són una pausa que em prenc, un temps que dedico a llegir el diari o alguna revista, de vegades fins i tot fer el sudoku. He de reservar sempre unes molles de pernil dolç per a la Isis, la gata de casa, que cada matí espera aquesta petita ració del seu caprici. Aquest mes augmento la ració de pernil dolç del meu plat perquè tenim una hoste que hi té tanta afició com la Isis: la Vaca, la gata del meu fill, que es queda a dispesa quan ell marxa de vacances o viatge de feina.

Quan viatjo, no em fa res menjar qualsevol cosa a l'hora de dinar o sopar. Normalment --i llevat d'algunes excepcions-- prefereixo disposar de més temps per visitar llocs que m'atreuen que no pas per seure en un restaurant a dinar. I al vespre, segons la ciutat o país, en tinc prou amb un àpat lleuger; un sandwich o una amanida comprat en alguna botiga o super i degustat tranquil·lament a la cambra de l'hotel (i si l'hotel és dels que tenen una kettle per fer el te, ja és el súmmum). El que no perdono mai són els esmorzars de bufet dels hotels. De fet, jo classificaria els hotels, no per les característiques de les habitacions, sinó per les dels seus esmorzars.

Hi ha hotels dels quals no recordo gairebé res, de vegades ni tan sols el nom, però sí els esmorzars. Els que recordo amb més plaer són els de l'hotel Ilikai, de Waikiki, a Hawaii (no sé si encara es deu dir així; els hotels solen canviar de nom segons l'empresa que els gestiona). Hi vaig anar amb el meu pare a un congrés, el 1988. Aquells esmorzars hawaians no els oblidaré mai. El bufet de les fruites era com les parades de l'entrada de la nostra Boqueria, amb un bé de déu de fruita de tota mena i de moltes varietats. Hi vaig descobrir la papaia, i mai no he menjat papaies tan bones com aquelles. El meu pare em va fer unes fotos de l'esmorzar perquè es feia creus que jo em pogués menjar tot allò (i no es veu la part del sandwich o bacon i ous remenats!):

Per començar fruita: síndria, meló cantaloup, ananàs, papaia, fruits secs...

De "postres": cereals, més fruits secs, muffins, un ioguret (desnatat, però)...

També recordo un hotel d'Edimburg amb un bufet on hi havia arengades, salmó i truita fumats molt bons. Un altre a Tromso (Noruega) on, a més dels fumats, les amanides (de l'esmorzar) i embotits eren memorables (fins i tot llonganissa de ren). I un modest motel de l'illa de Vancouver on servien uns deliciosos pancakes que regava amb autèntic xarop d'erable; tot un luxe per al paladar!

La Teresa acaba la seva tanka dient: "I si l'esmorzar durés / fins al capvespre?" No ho diu per atiborrar-se de menjar, sinó per la companyia.