Margaret Atwood, Premi Príncipe de Asturias

Ho he sentit al Telenotícies: el premi Príncipe de Asturias de les Lletres 2008 és per a la novel·lista i poeta canadenca Margaret Atwood! M'he alegrat molt. Sóc una admiradora d'Atwood, a qui vaig 'descobrir' fa uns vint anys, en un curs d'anglès en què cada trimestre analitzàvem i comentàvem un llibre en profunditat. El professor --londinenc de naixement, però criat al Canadà-- va voler que coneguéssim alguna cosa de la literatura d'aquell país americà, que sovint queda eclipsada per la dels seus poderosos veïns del sud (no passa només en el món de la literatura; també en altres àmbits artístics i en el món de la ciència). Ens va fer llegir Life Before Man.

Aleshores per a mi Margaret Atwood era una gran desconeguda i aquell llibre em va obrir els ulls la literatura canadenca i a moltes coses. Entre d'altres, que en la vida humana hi ha problemes que són universals i no depenen de la societat en què es viu o la cultura amb què ens hem impregnat. La trama d'aquella novel·la es desenvolupava a Toronto, però l'obra podria haver estat ambientada en una altra ciutat. Després de llegir el llibre se'm va acudir d'escriure a Atwood tot explicant-li les sensacions que m'havia produít la seva obra. Ella va ser molt amable i em va respondre donant-me les gràcies. Com que aquell mateix any jo havia de passar uns dies a Toronto, vaig demanar-li si podria saludar-la personalment. Quan hi vaig anar, però, ella era reclosa en un poblet per acabar una novel·la. Tanmateix, em vaig apropar fins a casa seva per deixar-li un plat de ceràmica catalana--li vaig fer a mans a la seva germana. Vivia en un barri molt cèntric de Toronto, però que conservava les cases victorianes del segle XIX i on els esquirols passejaven pels carrers com ho fan els gats per les nostres ciutats. Durant aquell viatge vaig visitar el Royal Ontario Museum, el museu on treballa un dels personatges de Life Before Man, i en passar per les sales dels dinosaures em feia l'efecte que, per algun d'aquells passadissos, em podia trobar la Lesje, capficada en els seus problemes personals.

El 1992, Atwood va venir a Barcelona convidada a fer una conferència en la reunió del Pen Club. Va avisar-me de la seva vinguda i aleshores la vaig conèixer personalment. Un dia em va convidar a una reunió de dones escriptores que va fer-se a l'Ajuntament de Barcelona, però primer vam anar a visitar el Museu Picasso. Després de la reunió vam dinar a can Cullaretes. Vaig dur amb mi aquell llibre que havia llegit a classe d'anglès uns anys enrere perquè me'l signés. El llibre es ressent del pas del temps (com jo!) i les seves pàgines plenes d'anotacions i marques tenen els marges esgrogueïts. Però és un llibre del qual no em despendria per res del món.

Després d'aquest primer llibre n'he llegit d'altres de la mateixa autora i també poesia. Una de les seves obres més famoses --abans que publiqués Alias Grace-- és The Handamaid's Tale, traduït al castellà amb el títol El cuento de la criada i del qual crec que han fet també una pel·lícula. A mi, tot i la qualitat d'aquesta novel·la, em va semblar molt depriment, i una mena de 1984 en versió femenina (1984 és l'únic llibre d'Orwell que he deixat a mitges, precisament perquè el vaig trobar massa depriment). M'agraden més altres novel·les d'Atwood i en especial els seus contes (short stories). No n'he llegit cap de traduït, però em refiaria molt de les versions que ha fet la Lola Udina, excel·lent traductora de l'anglès.

Diuen que Atwood és l'eterna candidata al premi Nobel de Literatura. Crec que el mereix. Tant de bo el seu reconeixement amb el Príncipe de Asturias sigui una petita empenta en direcció al Nobel.