El periodisme IKEA

Poc deuen imaginar-se els d'IKEA que la seva empresa s'ha fet servir com a metàfora per definir alguns tipus de periodisme. Un dels punts que tracta el programa d'un curs de periodisme digital que organitza el Col·legi de Periodistes de Catalunya és "Narrativa no lineal: periodisme IKEA". No havia sentit mai aquesta expressió, però això de "narrativa no lineal" m'ha fet pensar en una nova manera d'informar que ha generat Internet, en la qual participa el receptor de la notícia, que es qui acaba de "muntar-la", mitjançant les eines i cargols (els enllaços a altres webs) que el periodista li proporciona.

De tota manera, he buscat per la xarxa alguna explicació que confirmés el que jo havia interpretat i hi he trobat un parell de possibles explicacions. Una s'assemblava al que jo havia imaginat. Una investigadora de la qual només he trobat les inicials (MJC) diu, en una entrevista, que ella anomena periodismo IKEA aquell en què "la información se fragmenta en múltiples  paquetes y el lector escoge uno, varios o todos; construye la informaciób, como en Ikea el mueble, a partir de las piezas que se le ofrecen".

Per altra banda, he trobat un comentari de Miguel Ángel Sánchez de la Nieta que es refereix al llibre Mentiras. Viaje de un periodista a la desinformación, de Xavier Mas de Xaxàs, de La Vanguardia. Sembla ser que Mas de Xaxàs també fa servir en aquest llibre la metàfora d'IKEA per parlar del periodisme; diu que hi ha molta gent a qui agrada IKEA perquè s'identifica amb els valors d'aquesta empresa: senzillesa, funcionalitat, sobrietat i modernitat. I també perquè creu que és una empresa que s'esforça a beneficiar la seva clientela; sap que no li donaran gat per llebre i si mai es dóna aquest cas, li retornaran l'import que havia pagat. Creu que al periodisme li falta això: un sistema de rectificació que sigui eficient i proporcionat, que no torni xavalla --calderilla-- quan el greuge fet és milionari.

Segons Mas de Xaxàs, la clientela d'IKEA es refia dels seus productes, en els quals troba la personalitat i el caràcter de la marca, i creu que cal recuperar la marca periodística aplicada a la informació. Per altra banda, aquesta empresa tracta la clientela amb respecte i intel·ligència --cosa que no fan la majoria de diaris-- i fa que la gent se senti implicada en el procés de producció perquè, a canvi de comprar els mobles més barats, els munten a casa.

M'agraden les dues metàfores i crec que són complementàries. Per una banda, el lector o lectora intervé en el procés de fabricació de la notícia quan consulta les fonts que la premsa digital li ofereix mitjançant enllaços. (Hi ha una diferència, però: el moble d'IKEA no complirà les seves funcions si no hi collem tots els cargols i el muntem bé. En canvi, sense consultar els enllaços de la notícia periodística, ja en tindrem una noció, si bé més superficial. Per una altra, cal que el periodisme recuperi els valors que fan que la seva clientela --lectors i lectores-- hi confiï com ho feia anys enrere.

Malauradament avui dia molts periodistes han oblidat els que eren atributs de la professió, des d'un bon domini de la llengua fins a la comprovació de les fonts de les seves notícies. I això passa precisament quan aquesta professió s'estudia a les universitats, mentre que abans el periodista es formava on the job, com diuen els anglosaxons (per no recórrer al refrany que deia el meu avi manxec: cortando cojones se aprende a capar).