Onze anys de l'euro

Ahir va fer onze anys que em van tornar la darrera pesseta o cèntims de pesseta de canvi en anar a comprar al mercat. Unes setmanes abans ja havia canviat en el banc alguns bitllets de mil per unes bossetes en què hi havia l'equivalent en les monedes noves. Encara no tenia bitllets, però. Els primers, els vaig treure del caixer automàtic el dia 2 de gener.

Tot i que semblava que havia de ser molt complicat anar a comprar amb una moneda que valia 166,386 vegades la pesseta, l'adaptació va ser fàcil. Va tenir un preu, però: tot va apujar-se lleugerament. La fracció més petita de la pesseta eren els 10 cèntims (o potser encara existien els cinc cèntims?). [Vegeu l'actualització del 08.01.2013 al final.] La de l'euro era --és-- d'1 cèntim, però equival a 1,66 pessetes. Per tant, en arrodonir els preus --normalment sempre a l'alta-- per cada cèntim d'euro ens afegien 1,66 pessetes.

Molta gent no era conscient del valor real de la nova moneda. Recordo una dia a la carnisseria que una senyora va dir a la dependenta quan li pagava la compra: "No cal que em tornis els 10 cèntims." Quan la carnissera li va respondre que eren 16 pessetes la dona s'ho va repensar i va dir: "Aleshores sí que els vull; no m'havia adonat que 10 cèntims valguessin tant."

Amb els preus també passava una mica el mateix: eren xifres tan baixes, comparades amb les de les pessetes, que no ens adonàvem que tot va començar a costar més fins que calculàvem la despesa mensual.

Després d'onze anys, molta gent encara pensem en pessetes. Per tenia idea si una cosa és cara o barata, sense adonar-me'n, jo en passo el preu a pessetes. I quan es tracta de quantitats molt grans, per exemple el preu d'un cotxe o el d'un pis, només si la "tradueixo" a pessetes puc adonar-me de la seva magnitud.

Si una cosa em va agradar de l'adopció de l'euro va ser poder viatjar per molts països europeus sense necessitat de canviar moneda. Tan acostumada estic ja a viatjar amb euros, quer alguna vegada m'ha passat d'anar a algun país fora de la zona euro i no adonar-me fins al darrer moment que em calia dur un altre tipus de moneda.

Fa onze anys la població estava preocupada pel canvi de moneda, especialment com farien per adaptar-nos. En moltes llars de jubilats van fer cursets perquè la gent aprengués el valor de la nova moneda. Perquè s'hi adaptessin, "jugaven" a comprar amb bitllets i monedes que no eren reals. Els jubilats d'onze anys després tenen altres preocupacions: pagar l'euro per recepta; ajudar fills i nets que han quedat sense feina, en alguns casos fins i tot acollir-los a casa quan els han desnonats del pis del qual no han pogut pagar la hipoteca; presentar demandes als bancs i caixes que els van oferir l'oro i el moro amb les preferents... Molts potser sentiran enyorança d'aquells dies del joc amb la moneda que havia d'arribar.

Actualització 08.01.2013
Un lector em recorda que la pesseta havia deixat de fraccionar-se el 1983. Jo me n'havia oblidat totalment. (Gràcies, Jordi.) Aleshores per què hi va haver aquella alarma de la gent que deia que amb els euros tot era més car quan arrodonien els preus? Potser perquè en passar de pessetes a euros hi havia preus que sortien amb decimals una mica estranys i s'arrodonia? Per exemple, un producte del mercat que costés 180 pessetes el quilo, en passar el preu a euros hauria hagut de costar 1,08 euros el quilo. Però qui posa un preu així? És més probable que ho arrodonissin a 1,10 euros que no pas a 1,00 euros. O sigui que el preu augmentava 2 cèntims d'euro, que equivalien a 3,327 pessetes. No sembla molt, però si eren molts els productes en els quals els preus s'arrodonien a l'alça, el conjunt segurament es notava.