Jo no hi vaig ser, a Gènova, el 20 de juliol de 2001, però recordo la impressió que em va fer assistir, aquell mateix dia al vespre, a la representació de Mort accidental d'un anarquista, obre de teatre de Dario Fo, que el Festival del Grec havia rescatat després de bastants anys. L'obra no podia ser més oportuna. Si hagués estat una pel·lícula que només calgués treure de l'arxiu per projectar-la, hauria pensat que l'havien programada per la seva actualitat. Però el programa del Grec estava ja tancat bastants mesos abans que passessin els aldarulls de Gènova, que van tenir el seu eco a Goteborg i també a Barcelona.
 |
| Cartellera de La Vanguardia, 20.07.2001 |
Conservo altres records relacionats amb els fets de Gènova i la mort de Carlo Giuliani. Però són de l'any següent, el 2002. El 20 de juliol tornava a Barcelona després d'unes breus vacances italianes: uns dies a casa d'una amiga a Sardenya, després uns quants dies més a Bolonya i finalment un parell de dies a Pavia per visitar el grup de recerca que dirigeix el professor Carlo Alberto Redi. A l'estació, mentre esperava el tren per anar cap a Milà, vaig veure-hi molts carabinieri. Redi, que m'hi havia acompanyat, em va explicar el motiu: havia de passar un tren especial que s'havia organitzat des de Milà per anar a Gènova, on a la tarda es faria una manifestació per commemorar l'aniversari de la mort de Carlo Giuliani. Les autoritats van permetre que s'organitzés aquell tren, però van prohibir que hi pugés ningú en les estacions intermèdies; només s'hi podia pujar a Milà.
Abans que arribés el meu tren, va passar el de Gènova. Circulava molt lentament i a l'estació hi havia un gran silenci. Un silenci que només va trencar la veu que, des dels altaveus, anunciava l'entrada del comboi i advertia de la prohibició de pujar-hi. Conservo el record visual del moment, com si estigués veient-ne una fotografia o més aviat una pel·lícula. El tren entra a l'estació molt lentament. Algunes persones treuen banderes per les finestres dels vagons. Hi veig cares que no sabria dir si eren d'esperança, de nostàlgia o de desencís. Els carabiners, a l'andana, vigilen que ningú no pugi a cap vagó. El tren va avançant i a poc es va fent petit... I jo, que recordo el vint de juliol d'un any abans: les notícies arribades de Gènova, l'obra de Dario Fo i aquella vida que es va estroncar quan un carabiner va decidir prémer el gallet de la seva pistola. A aquella hora, a Pavia fa un sol espaterrant, però una esgarrifança recorre el meu cos.
Aquells dies (el 2002) la revista L'Espresso i algunes altres publicacions van distribuir un vídeo sobre els fets d'un any abans. El vaig comprar però ara no el puc veure; el progrés de la tecnologia no m'ho permet. És un documental fet a partir de filmacions espontànies de persones que eren allà, i les van intercalar amb fragments d'una entrevista a la mare del noi mort i algunes declaracions de gent del seu entorn. I, com a epíleg, la manifestació que es va fer cinc mesos després a la plaça on va caure abatut Giuliani.
Recordo una escena del vídeo en què la policia comença a repartir llenya i uns quants agents s'abranden sobre una persona caiguda a terra, donant-li cop rere cop amb les porres. Es va dir que a Carlo Giuliani també van colpejar-lo i li van donar puntades de peu quan ja era estès a terra, ferit de mort i que en principi van voler fer veure que havia mort d'un pedrada llençada per un dels manifestants. Les infermeres que el van atendre allà mateix declaren que el seu cor encara bategava quan elles van arribar.
En l'entrevista, la mare de Carlo explica que hi va haver gent que va voler treure importància a la mort del seu fill i va dir que era un noi sense casa, sense ningú, sense res. I la dona es preguntava si, encara que això hagués estat així --que no ho era, perquè Carlo tenia una família, una casa, parents i molts amics--, la mort hauria estat justificada. Intentaré recuperar-lo en DVD o a través d'Internet, perquè era un vídeo molt valuós, tant pel que significa com a testimoni d'aquells desgraciats fets com pel treball dels realitzadors i de la gent anònima que hi va participar oferint les seves filmacions.
Recordant aquell vídeo i recordant fets més propers dels darrers temps, de vegades tinc la impressió que la policia, en comptes d'estar per protegir, està per reprimir. Segurament sóc injusta en pensar així, perquè quan hi ha manifestacions amb violència, de la mateixa manera que ens fixem més en els manifestants violents, també ens fixem més en els violents de l'altre bàndol. Del que m'adono, però, és que sembla que no aprenguem mai les lliçons que la vida ens va donant.
Actualització (16.07.2011, 13.40)
He trobat el vídeo de què parlava a Youtube, en set parts. Poso aquí la primera:
Potser us interessarà:
- "Planella recupera 'Mort accidental d'un anarquista', a los veinte años de su estreno", crítica de l'obra representada en el programa del Grec de 2001, La Vanguardia, 05.07.2001, p. 42
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada