Lynn Margulis (1938-2011)

(Escrit a les 8 del matí del 23 de novembre 2011)
Fa unes hores m'ha arribat la trista notícia que, dimarts, 22 de novembre de 2011, a les 17.30 (hora de Massachusetts), la biòloga nord-americana Lynn Margulis va morir a la seva casa d'Amherst (Massachusetts), acompanyada de fills i nets i de la música de Schubert. M'esperava la notícia, però no pensava que es produís tan ràpidament. Feia alguns dies va patir un ictus, del qual ja no es va recuperar. D'acord amb el seu desig, expressat en moltes ocasions, que no li allarguessin la vida artificialment, de l'hospital on era internada van dur-la a casa, on va morir plàcidament.

Lynn Margulis a València (abril, 2009)

Vaig conèixer Lynn Margulis el 1987, quan feia poc que jo havia començat a col·laborar amb el grup de microbiologia que dirigia el Prof. Ricard Guerrero a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Feia poc que Lynn hi havia fet un sabàtic i duien terme alguns projectes de recerca en ecologia microbiana a la zona de Banyoles, estudiant les comunitats microbianes d'aquell sistema de llacs, especialment les de l'estanyol Cisó. Després van començar l'estudi d'un altre ecosistema exclusivament microbià a l'altre extrem de Catalunya: els tapissos microbians del delta de l'Ebre. La col·laboració de Lynn amb el grup del Prof, Guerrero (que va traslladar-se a la Universitat de Barcelona el 1988) i amb el de la Prof. Isabel Esteve, a la UAB, i l'estudi d'aspectes diferents dels tapissos microbians ha generat nombrosos articles científics. En el Delta, el grup de Lynn Margulis va aïllar una espiroqueta gegant (una espiroqueta és un bacteri que té forma espiral i viu en ambients sense oxigen), que ella anomenava "l'espiroqueta catalana".

Entre les contribucions de Lynn Margulis a la biologia moderna destaca la teoria de la simbiogènesi, que explica l'origen de les cèl·lules eucariotes (les cél·lules que tenen el material genètic en un compartiment que anomenen nucli) a partir de relacions simbiòtiques entre cèl·lules procariotes (sense nucli diferenciat). Segons la teoria de Margulis, en algun moment de l'evolució, cèl·lules depredadores i les seves preses van establir una nova relació i, en comptes devorar la gran a la petita, la va incorporar dintre seu. Amb aquesta unió, les dues sortien guanyant. I és que normalment, en biologia, com en la societat humana, la cooperació sol proporcionar més avantatges que les guerres.

Lynn Margulis va aportar també la base biològica --principalment microbiològica-- a la teoria de Gaia de James Lovelock, que afirma que la Terra es comporta com un sistema organitzat, en el qual els components abiòtics (el planeta i l'atmosfera) i els éssers vius interaccionen els uns amb els altres i han evolucionat conjuntament.

En el món de la biologia, Lynn Margulis ha estat una persona polèmica, perquè la comunitat científica no sempre ha acceptat les seves idees. De tota manera, només per les dues aportacions esmentades ja es va fer un lloc en la història de la biologia i va ser mereixedora de nombrosos premis, entre els quals la Medalla de Cièncias dels Estats Units, que és el reconeixement més gran que pot rebre un científic en aquell país. Era doctora honoris causa per moltes universitats, entre les quals, la Universitat de València i la Universitat Autònoma de Barcelona.

Lynn Margulis a Egipte (GENER 2004)

Des del 1987, han estat prop de vint-i-cinc anys de col·laboració, d'amistat i d'admiració per una gran científica i encara més gran persona. Em queda el record de converses, d'hores de treball davant d'un article o de la traducció o l'adaptació d'algun text seu, d'excursions (la primera que recordo, al Centre Avançat de Blanes, el novembre de 1987), de trobades a congressos i simposis, fins i tot algun viatge, com el que vam fer en un petit grup a Alexandria i el Caire el 2004. D'Alexandria, tinc molt viu el record de Lynn llegint-nos --en anglès-- un fragment del Quartet d'Alexandria, de Lawrence Durrell, llibre que em va acompanyar tot el viatge. Érem al vestíbul de l'Hotel Cecil (el 2004 era un Sofitel, però mantenia el nom original afegit al nom de la cadena, i ens va dur a visitar-lo la Carme, que havia organitzat el viatge) i vaig demanar a Lynn que ens llegís la descripció que Durrell fa en el llibre del lloc on ens trobàvem i que es manté com en temps de Durrell.

Com em deia fa unes hores un amic comú, la vitalitat de Lynn  Margulis ens feia pensar que era eterna. Si més no, que seria una persona amb molta vida encara per davant. No ha estat així però. Com el poeta, jo també li dic: "Em costa imaginar-te absent per sempre". Allà on siguis, descansa en pau, estimada Lynn.

Fotos: M. Piqueras