Bonet diu que aquesta irònica frase, també vigent als temps actuals, s'associa immediatament a Il Gattopardo. És cert que és una de les frases antològiques del cinema, com aquell "sempre ens quedarà París" de Casablanca o el "juro que mai més no tornaré a passar fam" d'Allò que el vent s'endugué. I també que ha donat origen als adjectius lampedusià i gattopardista, que es fan servir sobretot en ciències polítiques quan es reformen les estructures amb la finalitat de mantenir el sistema anterior. Així, hi ha qui diu que Rubalcaba ha organitzat un complot gatopardista; qui opina que els primers espases de l'independentisme català són lampedusians; qui considera que el federalisme que acceptarien alguns polítics és també lampedusià: o qui creu que el perill de les revoltes del món islàmic es el gatopardismo.
Però la paradoxa que transmet aquest frase no és original. És la mateixa que va descriure Lewis Carroll en el llibre d'Alícia A través del mirall i que en evolució es coneix com a "la carrera de la reina roja" (la vaig comentar fa uns mesos en una altra entrada d'aquest bloc). A més. és aplicable en molts camps. En economia, per mantenir el poder adquisitiu cal que els sous s'apugin quan s'apuja el cost de la vida. En la vida professional, la formació continuada es necessària per no quedar-se enrere...
Però torno a Il Gattopardo. La notícia que comentava Bonet era que, amb motiu del 150è aniversari de la Unificació d'Itàlia, s'ha fet una edició remasteritzada del film de Visconti, amb la durada íntegra, que aviat podrem veure a Barcelona. Que no trigui!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada