Més sobre Enric Gelpí i els seus mussols i calendaris

Fa un parell de dies dedicava una entrada d'aquest bloc a Enric Gelpí, un personatge entranyable que mai no vaig conèixer personalment, però que sempre tenia present gràcies al seu calendari. Vull reproduir aquí dos comentaris que m'han deixat a aquella entrada, perquè sé que no tothom els llegeix, els comentaris. El primer és de Pere Castaño i Santamaria, que diu:

Ahir vaig retallar un bocí de columna del diari AVUI, informava de la mort d’Enric Gelpí sense massa dades sobre la persona. Com que volia verificar si era el mateix que jo havia conegut –fa molts anys- i de qui havia perdut, tant el contacte com l’actual residència. Avui he mirar a l’inevitable Google, amb l’absoluta seguretat d’escatir la identitat del traspassat artista... s’ha acomplert la pitjor expectativa: era l’estimat creador d’aquells calendaris-catàleg de tantes bestioles que animen els nostres boscos, planures, rius, valls i muntanyes, i tots els racons de la petita pàtria.
Era set anys més gran que jo, el vaig tractar a una edat que aquesta diferència significa un graó considerable en l’escala que marca etapes vitals significatives, i no puc dir que intiméssim, no fins al punt que formés part de l’estol d’amics que hom té quan comença a anar sol pel món, però em fascinava la seva dèria pels mussols i altres aus de la nit, admirava com els immobilitzava en petites escultures d’una exquisida factura, i també em va semblar una idea meravellosa -i útil- el disseny del primer calendari que va editar (em proposo regirar la tona i mitja de papers desats, amb l’esperança de trobar-lo, per que no el puc pas haver llençat, si ha desaparegut ha d’haver estat de manera accidental, potser en un canvi de casa). En aquell temps havia establer el seu taller a les Basses de Sant Pere, a pocs metres de la plaça de Sant Agustí Vell, on jo vivia, això vol dir que el veia treballar a diari, o gairebé, i em permet revelar un fet que aleshores passava a ulls del veïnat com una excentricitat: hi tenia una d’aquelles solemnes butaques mecàniques de barber, on seia quan la tasca a fer li ho permetia, als meus ulls aquest atreviment, tant poc convencional, encara el feia significar-se més com a creador. Qualsevol que conegui aquell indret sap que el propi carrer ja té un caràcter especial, per la seva morfologia, a més havia allotjat un dels darrers safareigs públics de la Ribera, i la incorporació del taller de l’artista li afegia un toc definitiu.
Però, un dia va deixar el barri, no recordo en què es va convertir el local –probablement un bar- però aquell tros de carrer va perdre molt d’atractiu i singularitat per a mi. Uns anys més tard jo vaig anar a treballar a una empresa del carrer de la Diputació, al costat d’una llibreria de nom premonitori: El Xot -el xot o mussol (Otus scops) era l’au fetitxe de l’enyorat creador- i vaig intimar amb la mestressa de la botiga, que resultava també una personalitat singular, vital, culta, accessible... i xerraire. Naturalment posava a la venda el famós calendari, que cada any jo comprava ritualment; ella va posar-me sobre la pista d’en Gelpí... però no vaig aprofitar-ho, era un temps frenètic per a la meva feina i anava deixant per a un moment més propici el retrobament. Potser no caldria que digués que aquest no s’ha produït mai... vaig perdre l’adreça, la llibreria és tancada fa anys, i ara el diari m’amara d’un sentiment de culpa.
Els germans silvestres han perdut un bell glosador, i els (suposadament) racionals, un referent amable de feina ben feta i amb vocació de servei.

Pere, gràcies pel teu comentari, que ens explica de l'ermità de Samalús molt més que no ens han explicat els mitjans de comunicació. Jo, que sóc bastant formiga, durant molt de temps vaig guardar els calendaris d'en Gelpí; en retallava la part inferior i conservava la dels dibuixos. però un bon dia d'aquells que, molt de tant en tant, em dóna per fer dissabte d'armaris, els vaig llençar. Ara ho sento.

L'altre comentari és de l'Arantxa; un testimoni d'algú que, com la meva mainada, va créixer acompanyada del calendari d'en Gelpí:

Des que tinc ús de raó aquest calendari ha estat penjat any rere any a casa els pares i a les successives que he viscut, sovint havent el de l'any anterior al darrere de l'any en curs. També als pisos de germans, i d'amics. De fet era un regal conegut abans de fer cagar el tió, i la frase de cada desembre "sabeu de què és aquest any el calendari??". Omplir el calendari amb les dates assenyalades o amb dinars, metges, ponts, viatges, notes, o dibuixos o anotacions mentre parlaves per telèfon... i el 2012 què...

Arantxa, aquesta pregunta (sabeu de què és aquest any el calendari??), nosaltres també ens la fèiem cada any. I pel que expliques, em sembla que entre la teva família i la meva en Gelpí ja reunia un bona clientela. Més d'un any m'he endut tots els calendari seus que tenien a l'Abacus. D'altres, he hagut de fer un pelegrinatge a les diverses llibreries on sabia que en podia trobar exemplars. En alguna ocasió havia pensat a fer la comanda directament a l'autor. Ara ja no caldrà ni que m'afanyi a anar a l'Abacus abans no els acabin ni que vagi de llibreria en llibreria per trobar tots els exemplars necessaris per a parents i amistats.

Entrades relacionades:
- Adéu a Enric Gelpí, l'ermità de Samalús (aquest blog, 13.03.2011)
- Calendaris, agendes i almanacs (aquest blog, 01.01.2009)