A l'estiu, per combatre la calor i hidratar-me, no hi ha res que m'agradi més que un te fred. Malauradament, en els bars cal recórrer a un te de producció industrial enllaunat o en ampolles, normalment el Nestea, o pitjor, una marca que porta gas incorporat.
Fa uns vint anys, un estiu vaig anar a Sardenya després de molt de temps de no haver estat per Itàlia i em va sorprendre que, en un país tan cafeter, gairebé tots els bars tinguessin el recipient de te fred del tipus dels que hi ha aquí a molts llocs amb granissat. Un dia de forta calor, en un bar molt petit i vell, prop del conjunt de nuracs més gran de l'illa, vaig pensar "quina llàstima que no tinguin la maquineta del te fred". De tota manera, vaig preguntar a la mestressa si tenien te freddo. I la senyora em respon:"Com el vol?, amb llimona o amb préssec?" Vaig triar préssec i quan m'esperava que em tragués de la nevera la típica llauna de Nestea, veig que va a un racó i torna amb un termos en forma de gerra per omplir-me un got d'un deliciós i te alla pesca.
A Okalhoma es veu que també els agrada molt el te fred i fa poques setmanes van decidir fer-ne un got del qual van poder beure uns quants milers de persones. El got o tassa feia 2,7o metros d'alçada i van omplir-lo parcialment amb aigua ben calenta a la qual van afegir la bossa de te per a fer la infusió, que pesava 32,6 quilos; va ser molt difícil treure-la de la tassa després de fer-se la infusió perquè pesava molt més a causa de l'aigua que havia retingut. A continuació van afegir-hi el sucre (521 quilos!), i un cop remenat, hi van afegir més aigua fins a tenir un volum de 912 litres de te ensucrat.
Però no era un te normal el que volien fer, sinó un té fred. Calia refredar-lo fins a una temperatura que no superés els 7,2 graus Celsius, que és la temperatura màxima que consideren que ha de tenir un te fred. Disposaven d'un camió ple de blocs de gel que, mitjançant una cadena humana van anar abocant a la tassa. Després, naturalment, va arribar el moment en què el públic que havia aguantat aquelles hores de preparació es refresqués amb un got de te.
Fins ara sembla ser que és la tassa més gran de te fred que s'ha preparat mai i té el reconeixement d'un rècord Guinnes. En el web de Guinnes podeu veure el vídeo de la preparació del te.
6 comentaris:
quina història de calor i fred! però amb un te alla pesca tot s'arregla! que bo! :-)
Doncs aqui a Japo trobes te fred a tot arreu! Alguns amb mes bon gust que d'altres. Pot ser el te verd, macha, te xines, te torrat... Aqui al laboratori sempre tenim una gerra de te verd a la nevera. Tambe hi ha molt cafe fred (ice coffee). A mi com que el cafe no m'agrada, tot el dia estic bevent tes. De calents tambe, ja que al laboratori tambe hi ha un bullidor d'aigua. I aqui el te se'l prenen sense sucre, com a mi m'agrada.
Una altra beguda refrescant per l'estiu que m'agrada molt es el "granissat de llimona amb cervesa" es a dir, una clara de granissat de llimona. No vull fer propaganda, pero al bar Canigo de Plaça Revolucio, a Gracia, el fan molt bo... (El granissat de llimona i l'orxata tambe poden combinar-se).
Ara que parlo d'orxata, com la trobo a faltar tambe!
Be, disculpa pels accents... Ja saps on soc!
Recordo que a l'hotel que vaig ser al Japó hi havia una "kettle" i les bossetes de te verd. Quan arrbava cada vespre amb la meva col·lega ens en preníem sempre un després de posr-nos el quimono que deixaven per als hostes.
Per cert, hi ha una cosa que no he esbrinat mai: al Japó és de mala educació menjar pel carrer, ni que sigui un gelat? A Kyoto, la gent que comprava gelats se'ls menjava "in situ", ningú no anava pel carrer menjant-se'l. Clar que d'això fa 21 anys i els costums poden haver canviat. No sé si n'has parlat en el teu bloc.
Ah doncs mira, ara que ho dius no he vist gaire gent menjant pel carrer... Però de gelats nosaltres en mengem gairebé cada dia, però clar, és dins del campus universitari... Ja ho preguntaré, però podria ser!
I a l'hotel que vaig estar aquest cap de setmana hi havia el te que has dit, amb snacks (ben curiosos: sandwich d'anko, yokan, peix sec i palets de wasabi), i clar, una yukata (no crec que fos un quimono) per anar als banys... amb el terra de tatami, fantàstic!
caram quin te! jo amb una tassa de mida normal ja m'aconformo ;) El que em sembla repugnant els els tes que et fan als bars, amb aigua de la cafetera, que no perd el mal gust ni amb dues bossetes de sucre. És molt dur ser teinòmana en aquest país nostre :( Ah! i per la calor jo el prefereixo calent, serà que les meves dents porten molt malament això de la beguda o el menjar gelats.
Ana, segurament era el que tu dius (yukata); nosaltres en dèiem kimono perquè tot ho vèiem igual. I també hi havia snacks per acompanyar el te.
Clídice, excepte en alguns llocs on ja sé que em serviran un bon te, sempre el demano amb llimona perquè emmascara el gust d'un te fet amb aigua de la cafetera o amb bosses de marques desconegudes.
De tota manera, la cultura del te a poc a poc es va obrint camí. Abans el bon te calia dur-lo d'Anglaterra --o que algú te'l dugués. Ara, a Barcelona, es pot comprar ja a molts llocs. Jo el compro en el mercat, en una parada que en tenen de bastants tipus.
Publica un comentari a l'entrada